Quan ja no és notícia

Ferides obertes de casos d’abús sense tancament

Anna Molinet @annamolinet_

En els últims anys, s’han destapat moltíssims casos d’abús en diferents centres educatius que imparteixen formació escènica. Als mitjans de comunicació i a les xarxes, hem pogut veure noms com Antonio Gómez i Rubén Escartín (relacionats amb l’Aula de Teatre de Lleida); Joan Ollé, Jorge Vera i Berty Tovías (sorgits del cas de l’Institut del Teatre de Barcelona); Pere Fullana i Martí Fons (en relació amb l’ESADIB), i el més recent, Toni Font (rere les denúncies de diferents escoles i teatres de Vic). Totes aquestes notícies van sorgir entre el maig de 2020 i el juliol de 2021, com si es tractés d’un efecte dominó. Però, alhora, molts dels abusos tenen en comú que van passar fa molts anys: és el cas dels denunciats a l’Aula de Lleida, en què els crims ja han prescrit (tot i que n’hi ha d’altres més recents, que no s’han encara denunciat), o de l’Institut, en què dos dels tres acusats ja no es troben en actiu.

Un altre fet que comparteixen, i que ressona en qualsevol àmbit, és que aquestes notícies són un boom durant un temps, però de manera molt ràpida cauen en l’oblit. Quan sorgeix un cas, de cop tothom en parla. Afloren missatges de suport, de denúncia, però també veus que qüestionen o silencien. La notícia és molt diferent segons el mitjà: hi ha qui només hi veu morbo i clickbait, i d’altres, com el diari Ara, que es comprometen, transmeten la informació amb rigor, i donen veu a totes les parts implicades. Però, en qüestió de dies, en deixem de sentir a parlar.

La meva pregunta és, què passa un cop un cas d’abús ja no és notícia? S’han produït canvis reals, estructurals, o només ha dimitit el responsable (o el cap de turc)? Quin és l’estat emocional de les víctimes o de les persones implicades en el cas? Existeix un tancament o falta temps per sanar el dolor? Després de contactar amb diverses persones implicades, he pogut obtenir informació sobre el cas de l’Aula de

Teatre de Lleida, gràcies al col·lectiu Dones a Escena, i del cas de l’Institut del Teatre, a través de Safareig dels Dilluns.

Una història interminable

La primera impressió que tinc és de ferida oberta. Rebem tant de bombardeig de notícies que, quan es deixa de parlar d’un tema i es comença a tractar-ne d’altres, tens la sensació que el primer ja ha acabat, ja s’ha tancat. Com si el problema hagués tingut lloc ahir mateix, i l’endemà ja s’hagués solucionat. El procés de portar a la llum un cas d’abús és llarg i desgastant, i tot el seguiment posterior implica un esgotament emocional que sovint no es té en compte.

Els casos d’abús relacionats amb l’Aula de Teatre de Lleida van sortir a la llum el 13 de juny de 2018, internament en una reunió de Dones a Escena en què diverses dones van confessar el que els havia passat, feia ja molts de temps (entre el curs 2001-2002 i l’any 2008), amb el director de l’escola i un exprofessor.

Encara no s’ha pogut fer justícia d’uns fets que van marcar de per vida moltes dones durant molts anys.

En els propers mesos, altres també van donar a conèixer els seu cas, fins a ser nou dones. Havien sigut molts anys de silenci, i, gràcies a l’espai segur que suposaven les reunions de Dones a Escena (que tenia pocs mesos d’existència) i la xarxa de suport, van poder fer el pas d’explicar-ho.

Així i tot, quan van sortir a la llum, els fets ja havien prescrit, de manera que no van poder-se jutjar, i el professor va haver de ser acomiadat de manera improcedent, ja que no hi havia una sentència. Això significa que actualment pot seguir exercint de professor en altres espais. Per tant, encara

no s’ha pogut fer justícia d’uns fets que van marcar de per vida moltes dones durant molts anys, i per tant, a escala emocional, no hi ha pogut haver un tancament. Avui dia, ni Antonio Gómez ni Rubén Escartín s’han posat en contacte amb Dones a Escena; tampoc no han demanat perdó. Més aviat al contrari, ja que, uns dies després de la publicació de l’article diàri a l’Ara, Rubén Escartín va voler exercir el seu dret de rèplica i rectificació, i va publicar a Lleida Diari un seguit de comentaris, al·legant que la informació publicada era “parcialment falsa, completament esbiaixada” i no “degudament contrastada”.

D’altra banda, en relació amb el cas de l’Institut, els fets van sortir a la llum amb la publicació de la investigació del diari Ara el febrer de 2021, però sembla que no van sorprendre ningú. Com comenten des de Safareig dels Dilluns, “era un secret conegut a veus”, i alguns dels casos havien passat molts anys enrere. Un indicatiu d’això era que dos dels tres noms ja no formessin part del món del teatre. Aquest fet sembla que els va absoldre una mica de responsabilitats, i tot el focus es va centrar en Joan Ollé. El professor finalment va ser rescindit del seu càrrec, però encara no se l’ha jutjat ni hi ha hagut una sentència. D’altra banda, judicialment, els acusats tenen un termini d’un any per reclamar ser víctimes d’injúries, així que, fins que no arribi el febrer de 2022, hi ha tensió i angoixa per saber si presentaran càrrecs. Així doncs, tot i que “ja no és notícia”, el dolor i l’afectació emocional de les víctimes segueix i encara se senten atrapades pels fets.

Males praxis i cancel·lació

En qualsevol notícia sempre hi ha defensors i detractors, i en un tema tan delicat com l’acusació d’abusos és fàcil polaritzar el debat entre les persones que coneixen els perpetradors i els defensen, i les que creuen i recolzen les víctimes. Per això és crucial el tracte dels mitjans. Des de Dones a Escena expliquen que van rebre desaprovació i qüestionament, també des d’alguns mitjans, i que això les feia sentir que

© Dones a Escena

nedaven a contracorrent. D’altra banda, Safareig dels Dilluns parlen de la gran diferència entre els mitjans a l’hora de tractar la notícia, i comenten que “alguns periodistes van aconseguir telèfons d’alumnes i pressionaven i preguntaven recurrentment per WhatsApp en un moment en què hi havia molta afectació emocional, i la seva praxi agreujava aquest malestar”. També comenten que la gran majoria de mitjans publicava notícies de caràcter institucionalista, més a favor o centrat en el centre que no en la cobertura de la lluita estudiantil i les seves exigències. La premsa pot distorsionar l’opinió pública, sobretot si no està fent una cobertura de totes les parts implicades i deixa de banda justament la part denunciant.

La gran majoria de mitjans publicava notícies de caràcter institucionalista, més a favor o centrat en el centre que no en la cobertura de la lluita estudiantil

Xarxes de suport feministes

Per sort, les víctimes van trobar xarxes de suport a l’hora de denunciar. Probablement, sense la iniciativa de Dones a Escena, el cas de l’Aula de Teatre de Lleida encara romandria a la foscor. Van ser molts anys de silenci, i, fins que no es va crear aquest espai segur, les víctimes no es van decidir a obrir-se. D’altra banda, el col·lectiu Dones a Escena va oferir un gran acompanyament a les denunciants, actuant com a pantalla protectora i com a portaveu.

En el cas de l’Institut del Teatre, les víctimes també van trobar un suport per part de diferents col·lectius. Primerament, del propi col·lectiu Safareig dels Dilluns.

En segon lloc, del Grup d’Acció Feminista (GAF), que ja havia estat lluitant per crear i implementar un protocol d’actuació, i que va recolzar el cas des de l’inici. També del col·lectiu Dones i Cultura, organització que ja havia fet l’acompanyament d’algunes supervivents dels abusos exposats a l’article de l’Ara, i que es va oferir a ajudar en el que fes falta. Finalment, les víctimes van rebre el suport de la Coordinadora Estudiantil d’Arts Escèniques, organització formada per alumnes d’Escoles Superiors d’Art Dramàtic de l’Estat Espanyol.

Cal que la lluita feminista sigui col·lectiva: sumar forces i recursos; teixir espais de suport i de cures, i posar pressió de manera conjunta davant els mecanismes opressors. Com diu Aitana Giralt, presidenta de Dones a Escena, “és essencial teixir xarxes i col·lectivitat per fer justícia”.

Un abans i un després

La pregunta que més em ressonava abans de contactar amb els diferents col·lectius era si havien tingut lloc canvis reals i estructurals arran de les denúncies, i si aquests canvis encara es mantenien avui o bé havien sigut només de cara a la galeria i mentre la notícia era fresca. Afortunadament, sembla que, tot i que encara queda un llarg camí, sí que s’han produït millores de gran importància.

S’ha trencat el silenci i el tabú, i per primer cop s’ha posat en l’esfera pública allò que semblava tan personal i que ara és una lluita col·lectiva

En el cas de l’Institut, el més obvi és el canvi en la direcció general i la direcció de l’ESAD. Altres canvis que es van dur a terme a curt termini van ser el contacte amb una empresa externa de gestió de crisi, per ajudar a liderar un canvi de paradigma en les dinàmiques de treball de les arts escèniques; la posada en marxa d’un servei d’atenció psicològica gratuït, que encara es manté, i les formacions, tant per a professorat com per a alumnat, en matèria d’abusos sexuals i psicològics. Ara queda pendent veure si totes aquestes accions esdevenen permanents, i si s’apliquen altres demandes que encara estan pendents, com ara una millor comunicació entre alumnat i institució; una presència més gran de l’alumnat en la presa de decisions, o reunions per donar a conèixer les diferents organitzacions estudiantils que operen dins de l’Institut del Teatre.

Finalment, també queda pendent veure si, davant d’un nou cas d’abús, ara sí que s’aplica correctament el protocol existent.

En relació amb l’Aula de Teatre de Lleida, no existien precedents ni protocols a seguir per a fer front als abusos comesos al centre, i per tant, es partia de molt lluny. El primer canvi que es va produir va ser l’expulsió del professor denunciat que encara estava en actiu. D’altra banda, es va crear a l’escola un “protocol de prevenció i actuació en cas d’abusos sexuals”, i, des de l’Ajuntament, es va obrir la Comissió Especial de l’Aula de Teatre, que d’altra banda aquest estiu ha renovat la concessió de gestió de l’Aula Municipal de Teatre. També remarquen que un canvi “simbòlic” ha estat la presa de consciència per part de la comunitat teatral en particular, i de la ciutat en general.

S’ha trencat el silenci i el tabú, i per primer cop s’ha posat en l’esfera pública allò que semblava tan personal i que ara és una lluita col·lectiva.

En una ciutat/comunitat tan petita on tothom es coneix, aquest és un gran pas. Finalment, comenten que volen seguir amb la lluita i la conscienciació, i estan en procés de crear un fanzine que reculli tota la feina feta per Dones a Escena, amb il·lustracions d’artistes lleidatanes, textos i reaccions artístiques que van produir-se arran de la publicació del cas Aula.

El meu contacte breu amb aquests dos col·lectius ha estat molt enriquidor: he pogut entendre millor tot el llarg procés i la història que hi ha al darrere, però també he trobat molt interessant conèixer com està el tema actualment, cosa que trobava a faltar als mitjans. Està clar que la lluita col·lectiva és necessària. Des de Fila Zero, vam plantejar aquest reportatge perquè considerem que tenim un altaveu (per petit que sigui) i que volem utilitzar-lo per donar valor a totes aquestes iniciatives, que segueixen al peu del canó. Volem donar les gràcies a totes les persones que ens han enviat informació i que han contestat les nostres preguntes. Tot suma, esperem que aquest article també.