Quan ja no és notícia
Ferides obertes de casos d’abús sense tancament Anna Molinet @annamolinet_ En els últims anys, s’han destapat moltíssims casos d’abús en diferents centres educatius que imparteixen formació escènica. Als mitjans de comunicació i a les xarxes, hem pogut veure noms com Antonio Gómez i Rubén Escartín (relacionats amb l’Aula de Teatre de Lleida); Joan Ollé, Jorge Vera i Berty Tovías (sorgits del cas de l’Institut del Teatre de Barcelona); Pere Fullana i Martí Fons (en relació amb l’ESADIB), i el més recent, Toni Font (rere les denúncies de diferents escoles i teatres de Vic). Totes aquestes notícies van sorgir entre el maig de 2020 i el juliol de 2021, com si es tractés d’un efecte dominó. Però, alhora, molts dels abusos tenen en comú que van passar fa molts anys: és el cas dels denunciats a l’Aula de Lleida, en què els crims ja han prescrit (tot i que n’hi ha d’altres més recents, que no s’han encara denunciat), o de l’Institut, en què dos dels tres acusats ja no es troben en actiu.
40
Un altre fet que comparteixen, i que ressona en qualsevol àmbit, és que aquestes notícies són un boom durant un temps, però de manera molt ràpida cauen en l’oblit. Quan sorgeix un cas, de cop tothom en parla. Afloren missatges de suport, de denúncia, però també veus que qüestionen o silencien. La notícia és molt diferent segons el mitjà: hi ha qui només hi veu morbo i clickbait, i d’altres, com el diari Ara, que es comprometen, transmeten la informació amb rigor, i donen veu a totes les parts implicades. Però, en qüestió de dies, en deixem de sentir a parlar. La meva pregunta és, què passa un cop un cas d’abús ja no és notícia? S’han produït canvis reals, estructurals, o només ha dimitit el responsable (o el cap de turc)? Quin és l’estat emocional de les víctimes o de les persones implicades en el cas? Existeix un tancament o falta temps per sanar el dolor? Després de contactar amb diverses persones implicades, he pogut obtenir informació sobre el cas de l’Aula de
