Fer teatre és la meva feina

Els equipaments públics i el suport a la creació Sílvia Mercè i Sonet @pinyasonet

El circuit teatral de Barcelona està format, d’una banda, per les sales de teatre, encarregades de la producció i l’exhibició —tal com vam veure a l’article “El paisatge teatral” (Fila Zero #2), i, de l’altra, per les companyies, que són —com també vam dir— el motor que manté viva la creació artística de la ciutat, i que generen les transformacions necessàries perquè el sector avanci. Aquestes companyies també es divideixen i se situen en diverses capes, a mesura que van ascendint pels esglaons que les fan arribar a certs estatus de prestigi i, presumiblement, de rendiment econòmic, tot i que ambdues coses no van sempre de la mà.

En l’esglaó més baix d’aquesta escalinata trobem les joves companyies, sovint formades per estudiants recentment graduades que tenen tota l’energia i la convicció per tirar endavant els seus projectes amb pocs recursos o —en la majoria dels casos—sense recursos en absolut. Però, com diuen les nostres comprensives famílies, “com a mínim fas el que t’agrada”, encara que ens autoexplotem sense cap garantia i les passem magres per arribar a final de mes. El camí d’aquestes companyies és llarg i fatigant, sovint han de començar de zero en cada nou projecte, i al final del camí no sempre s’arriba al destí desitjat. És més aviat un constant torneig de Fall Guys, ple de diversió, colors, música i adrenalina, en què les possibilitats de caure al buit són altes, i les d’arribar victoriós a l’última ronda, ínfimes, però tot i això tornes a jugar una i una altra vegada a veure si aquest cop tens sort.

Els centres cívics de la ciutat de Barcelona són els grans aliats d’aquestes companyies joves. Espais que ofereixen residències artístiques, és a dir, sales on poder assajar i realitzar processos de creació de manera gratuïta, a canvi d’un retorn a la comunitat del mateix barri, com ara una representació o un taller. Aquests centres són imprescindibles per a les artistes que comencen, són espais on desenvolupar els estadis més primigenis dels projectes teatrals de les noves generacions. Però, així

i tot, cal prendre consciència que no són espais òptims per desenvolupar la tasca que realitzen.

En primer lloc, si ens fixem en les convocatòries públiques per a la tria de projectes que guanyaran la residència en qüestió, ja salten algunes alarmes a causa de les seves incoherències. D’una banda, demanen i posen molt en valor el fet que els espectacles que es presentin siguin de nova creació, i, de l’altra, demanen com a condició que es presenti amb la sol·licitud un rider (una llista detallada de necessitats tècniques, com ara el nombre i tipus de focus, equips i taules de so, etc. ) de l’espectacle. Crec que és fàcil adonar-se que, si es tracta de la convocatòria d’un espectacle que encara s’ha de crear, en el moment de fer la petició no es pot saber quines necessitats tècniques es tindran Això per no parlar de les convocatòries que demanen un vídeo sencer de l’espectacle.

D’altra banda, quan s’arriba al centre en qüestió i presenten els espais on tenen previst que es desenvolupi l’activitat i finalment es mostri, aquests no estan adaptats ni pensats en absolut per fer-hi teatre. Plens de taules i cadires, amb el terra de rajola (ni parquet ni linòleum), sense possibilitat de regular la llum ni equip bàsic de so.

Això denota un desconeixement sobre com funcionen els processos de creació de les

L’inici de la carrera per a les companyies joves de teatre és com un torneig de Fall Guys

arts escèniques per part de les persones i entitats que se suposa que estan ajudant a desenvolupar-los. Sí, evidentment, els centres cívics fan una labor inestimable a l’hora de donar oportunitats a companyies petites, però això no impedeix que encara quedin coses a treballar.

Trobo que això és un altre malaurat cas de polítiques culturals fallides, en què es té una bona idea, una ideíca, però no s’inverteix temps, recursos ni esforç a entendre les veritables necessitats de les companyies novelles i a intentar donar-hi resposta. Després de passar un procés de selecció bastant exigent, els resultats de la residència, són encara insuficients per garantir l’accés del projecte en qüestió al circuit comercial. Un cop més, el suport a la nova creació és més aviat superficial i es queda coix.

Estic parlant també d’una qüestió de reconeixement i valorització de les arts escèniques com una feina, com un ofici, i no com un entreteniment o una activitat extra que es fa en el temps lliure. Hem integrat en el substrat cultural del capitalisme que el treball no és una cosa que es pugui gaudir, sinó que és obligatòria per poder mantenir el cicle del consumisme, i que ha de ser incòmode. Així, hem arribat a una societat que sobreexplota els recursos del planeta, inclosa la nostra pròpia força de treball. Però el treball no hauria d’estar renyit amb el gaudi, si volem desenvolupar una societat més sana, i per tant hem de començar a entendre que el fet que es gaudeixi de la feina no justifica que es cobri menys i es treballi en pitjors condicions. I sobretot, que quedi ben clar: els processos de creació que fan les companyies a les residències dels centres cívics són la seva feina.