© Sergi Panizo
Fer teatre és la meva feina Els equipaments públics i el suport a la creació Sílvia Mercè i Sonet @pinyasonet El circuit teatral de Barcelona està format, d’una banda, per les sales de teatre, encarregades de la producció i l’exhibició —tal com vam veure a l’article “El paisatge teatral” (Fila Zero #2), i, de l’altra, per les companyies, que són —com també vam dir— el motor que manté viva la creació artística de la ciutat, i que generen les transformacions necessàries perquè el sector avanci. Aquestes companyies també es divideixen i se situen en diverses capes, a mesura que van ascendint pels esglaons que les fan arribar a certs estatus de prestigi i, presumiblement, de rendiment econòmic, tot i que ambdues coses no van sempre de la mà. En l’esglaó més baix d’aquesta escalinata trobem les joves companyies, sovint formades per estudiants recentment graduades que tenen tota l’energia i la convicció per tirar endavant els seus projectes amb pocs recursos o —en la majoria dels casos—sense recursos en absolut. Però, com diuen les nostres comprensives famílies, “com a mínim fas el que t’agrada”, encara
24
que ens autoexplotem sense cap garantia i les passem magres per arribar a final de mes. El camí d’aquestes companyies és llarg i fatigant, sovint han de començar de zero en cada nou projecte, i al final del camí no sempre s’arriba al destí desitjat. És més aviat un constant torneig de Fall Guys, ple de diversió, colors, música i adrenalina, en què les possibilitats de caure al buit són altes, i les d’arribar victoriós a l’última ronda, ínfimes, però tot i això tornes a jugar una i una altra vegada a veure si aquest cop tens sort. Els centres cívics de la ciutat de Barcelona són els grans aliats d’aquestes companyies joves. Espais que ofereixen residències artístiques, és a dir, sales on poder assajar i realitzar processos de creació de manera gratuïta, a canvi d’un retorn a la comunitat del mateix barri, com ara una representació o un taller. Aquests centres són imprescindibles per a les artistes que comencen, són espais on desenvolupar els estadis més primigenis dels projectes teatrals de les noves generacions. Però, així
