L’escena més enllà del mirall Ia Thomas @iathomass
Totes hem sortit del teatre alguna vegada amb la sensació d’haver estat renovades, i això té un perquè. Un perquè que, tot seguit, intentaré posar en paraules. El cineasta rus Viktor Kossakovski va eliminar tots els miralls i superfícies reflectants de casa seva fins que el seu fill Svyato va fer dos anys. Amb l’ajut de tres càmeres ocultes, va enregistrar l’instant en què Svyato s’enfrontava per primera vegada amb la seva pròpia imatge. A la pel·lícula documental resultant podem veure com l’infant reacciona amb hostilitat davant la imatge que el mirall li retorna. Després d’una detinguda observació, li fa un petó: s’adona que el que es reflecteix al mirall és ell mateix. Aquest fenomen correspon, segons el psicoanalista Jacques Lacan, a l’estadi del mirall, o en altres paraules, el moment en què un nadó és capaç d’identificar la seva imatge corporal completa i pren consciència, per primer cop, de la totalitat de si mateix. Constitueix el naixement del jo i del subjecte. Per això Svyato celebra el seu descobriment. Lacan observa, però, que aquesta alegria és efímera. Allò que veu és tan sols una imatge de si mateix, el cos, el lloc on habita la seva identitat. Però qui és ell realment? Es reconeix i es desconeix alhora. A totes se’ns ha despertat algun cop la
16
següent pregunta: qui soc jo? I és que la identitat és una de les majors preocupacions humanes. Volem ser vistes, distingir-nos, ser algú dins la nostra espècie. Relacionar-nos amb la resta sense fusionar-nos-hi, mantenint una essència pròpia. Volem construir una identitat. La psicoanàlisi nega la possibilitat de tenir una identitat a la vida. Si som éssers inacabats, en un procés de canvi constant, com podem descriure qui som? I malgrat tot, encara volem trobar una resposta a la pregunta: qui soc? La solució que proposa la psicoanàlisi és entendre el jo com una sèrie d’identificacions simbòliques i imaginàries, a partir de la primera, la més bàsica: la del mirall. Amb les identificacions assimilem aspectes o propietats d’un altre i ens transformem segons el model absorbit. Es tracta d’un acte inconscient, que no s’ha de confondre amb la imitació, conscient i voluntària. Podríem dir que la identificació és l’autèntic naixement del subjecte, entenent el subjecte com allò que subjecta les nostres peces, el que les manté unides i ens converteix en alguna cosa compacta. Però, perquè hi hagi identificació, necessitem una peça clau. Necessitem aquest altre amb el qual identificar-nos. Un altre que ens serveixi d’estímul. Si l’altre té allò que em manca a mi, puc aproximar-me a la seva felici-
