LA QUARTA PARET JORNADES BLANQUERNA 2014: COMUNICAR L’INVISIBLE
19-21 DE MARÇ
El millor comunicador de l’any
DESTACATS
“
Calaf: Los periodistas tienen la obligación de ir donde está el silencio, no solo donde está el ruido ”
PÀGINA 6
Recordant a Robert Capa: història dels refugiats al segle XX
PÀGINA 8
Webdoc: visualitzar les coses invisibles PÀGINA 9 El premi a El Gran Wyoming com a cara visible del programa de La Sexta El Intermedio, ha estat concedit per “transmetre una visió crítica de la realitat, sempre basada en la defensa dels valors democràtics, sempre dins d’un programa
que resulta innovador, que barreja temàtiques i seccions, i que aconsegueix informar entretenint”, en paraules de la pròpia Carme Basté, que ha evocat la figura del presentador.
Serializados, una nova forma de fer crítica cultural
PÀGINA 11
PÀGINA 14
Marc Marginedas, premi extraordinari
ENTREVISTES
“
Les Jornades Blanquerna d’enguany s’han conclòs amb la tradicional entrega del premi Blanquerna al Millor Comunicador de l’any i el Premi Extraordinari Blanquerna, atorgats per alumnes i professorat respectivament. En aquesta edició els alumnes han decidit premiar
el presentador d’El Intermedio El Gran Wyoming, mentre que el col·lectiu docent de la facultat ha atorgat el premi a Marc Marginedas i a tot el col·lectiu de reporters el treball dels quals es troba en zones de conflictes armats. PÀGINA 15
David Serrano: Després de tot el patiment, la Giza ha tingut un final feliç” PÀGINA 16
Una història silenciada: entrevista a Barret Films PÀGINA 19
La quarta paret | 2
Editorial Malauradament, vivim en una època en què els col·lectius minoritaris per més que ho intentin no aconsegueixen tenir repercussió en els mitjans de comunicació, actualment tot està dominat per les grans companyies. La vintena edició de les Jornades Blanquerna Les minories i els mitjans ha volgut destacar el treball que realitzen tots aquells col·lectius que malgrat no poder gaudir del suficient espai en els mitjans de comunicació realitzen una gran tasca amb el mateix valor que les grans companyies malgrat no posseir el mateix capital. Així doncs, al llarg de les Jornades ens hem pogut adonar de la manca de cobertura mediàtica que es produeix en ocasions, així com de la quantitat de persones que treballen darrere de diversos projectes amb la intenció que un dia o altre arribin a tenir la repercussió i espai corresponent.
Patricia Ulldemolins
Andrea Pujol
Nil Cañellas
Maria Tarragó
Elizabeth Parcerisa
Andrea Cuadrado
Olga Chen
Meritxell Martínez
Josep Maria Bergadà
Paula Carreras
Laia Martínez
Coral Rubio
Mònica Rodríguez
Natalia Martos
Luis Coderch
La quarta paret|3
Jeremy Sarkin: “Hi ha poca cobertura mediàtica sobre les desaparicions involuntàries perquè els drets humans no venen” El membre del comitè contra les desaparicions forçades de la ONU va recalcar la necessitat de professionals de la comunicació que incloguin dins l’agenda mediàtica aquests delictes OLGA CHEN CHENG
Les passades XX Jornades de la Facultat de Comunicació Blanquerna van tenir com a un dels convidats a Jeremy Sarkin, membre del comitè contra les desaparicions forçades de la ONU, amb l’objectiu d’exposar el per què les minories socials i els grups d’indígenes són els dos focus principals de les desaparicions involuntàries comeses pels òrgans gubernamentals. “Es tracta d’una acció del govern per oprimir aquells col·lectius potencialment opositors: en condicions de pobresa i de falta de recursos, són més susceptibles a representar la disfuncionalitat d’un estat”. Per Sarkin, el context de falta d’accés a la sanitat, educació i, en general, de qualsevol tipus d’assistència social, són causa principal de que les desaparicions de persones tinguin lloc, molt sovint, en condicions desconegudes excepte pels perpetradors del crim, situació que pot arribar a suposar pels perjudicats anys de reclusió i una mort anònima. “Necessitem que la publicitat i els co-
municadors mantinguin les víctimes vives a través de la premsa”, assegurà. Tanmateix, les desaparicions forçades no són només un problema dels països en vies de desenvolupament, sinó que és també un problema latent a Occident: “En aquest aspecte, no té sentit diferenciar Europa i Amèrica del Nord amb el Tercer Món”, “no és un problema que pertanyi al passat”, constatava el conferenciant. En un informe sobre presons clandestines portat per Sarkin i el seu equip, Europa va quedar en evidència. Casos com aquests pas-
sen desapercebuts per la premsa, que segons l’expert, “es guia purament pels continguts comercials”. Com a exemple va exposar el cas de Corea del Nord, on un dossier realitzat per Human Rights Watch va descobrir més de 250.000 casos de desaparicions forçades, notícia que no va arribar a la portada de cap diari. Davant d’això, Sarkin justificava que “hem de promoure els drets humans i buscar el context” i, per altra banda, “són necessaris professionals del món de la comunicació que posin llum sobre delictes d’aquesta índole”.
“El silenci no és una opció. Cal fer visible la realitat d’aquestes minories” Bertran Cazorla, politòleg i periodista JOSEP MARIA BERGADA
Perquè les minories són tan visibles? Com hem d’afrontar el tractament de la informació sobre aquests grups? Perquè hem de parlar d’ells? Aquestes són algunes de les preguntes que es van intentar respondre en la conferencia “Quan les minories són molt visibles: ultradreta, caps-rapats i hooligans” de la mà de Carles Viñas, doctor en Historia per la UB, i Bertran Cazorla, politòleg i periodista.
Aquests grups minoritaris uti-
litzen la violència en les seves actuacions per fer-se sentir i imposar les seves idees dins una societat. Davant d’això, els mitjans, sovint, cometen l’error de “sobredimensionar aquest fenomen” va comentar Bertran Cazorla, i donar un altaveu encara més gran a aquests grups. El tractament d’aquesta informació hauria de ser diferent, van coincidir en dir els dos convidats. Informar és molt important. Obrir debat entre la gent, donar a conèixer els seus mecanismes. Mai el silenci. “El silenci no
ha de ser una opció”. No parlar-ne no frena la seva visibilitat. La societat necessita estar sensibilitzada amb un tema molt més perceptible del que creiem. Veure, en aquest cas la ultra-dreta, com “un símptoma” ens pot permetre conscienciar a la societat d’aquesta realitat.
4|La quarta paret
Mama Jane Project Mama Jane és una dona lluitadora que deixà la seva classe mitja per donar oportunitats a molts nens. PATRICIA ULLDEMOLINS GILLAMON
L’associació Mama Jane’s Project, presenta a una conferència de les jornades Blanquerna el seu esforç i treball per crear aquesta nova ONG, destinada a ajudar a nens desemparats de Kenya a obtenir estudis, alimentació, llar i dormir, i en definitiva, una vida millor. Aquesta associació es va crear fa un any de la mà de Gemma García i Àngels Ferrarons, co-responsables de Mama Jane’s Project, junt amb la pròpia Jane, una dona de Nairobi, qui des de fa més de 3 anys va deixar la seva casa i el seu treball a l’aeroport. Es traslladà als slums, petites barraques de la part més precària de la ciutat, a causa de que ja no tenia més espai per acollir a més nens. La solida-
ritat i generositat d’aquesta gran dona va provocar que l’Àngels Ferrarons i la Gemma Garcia es fascinessin per la historia i comencessin ajudar amb petits actes fins la creació d’aquesta ONG, que va des de Premià de Mar fins a Kenia. Les dues co-responsables expliquen la il·lusió que les ajuda a tirar cap endavant amb aquest projecte i els objectius que volen complir. En aquest poc temps ja han realitzat grans avenços com: la compra de més slums per tenir més espai per tots els nens, la instal·lació d’electricitat, obtenció de més llits, mantes i diversos serveis, contractació d’un metge, etc. Actualment més de 80 nens són ajudats amb beques d’estudi, amb menús diaris d’alimentació, medicines adequades per cada nen i malaltia, etc.
Cooperació sense fronteres: de Barcelona al món ELIZABETH PARCERISA SINGLA
La conferència anual d’acció solidària Blanquerna va tornar a concentrar-se a la Facultat durant les Jornades, on els protagonistes van ser quatre alumnes i ex alumnes amb la intenció de transmetre les seves experiències en projectes solidaris dins i fora de Barcelona. Aquestes es centren en un entorn proper com el del barri del Raval i en altres de més llunyans com Nàpols, Mèxic i Bolívia, però van recalcar que anar
lluny a fer de voluntari és costós i que si es vol ajudar es pot fer a l’entorn més proper: hi ha persones mancades d’atencions bàsiques a tot arreu. Els quatre van expressar que la inquietud per ajudar és una manera de ser, una manera de veure el món i que al ser voluntari es creix com a persona i es rep més del que s’aporta.
L’ELA, una malaltia fins ara desconeguda ANDREA PUJOL PALMON
Blanca Wappenhans, de la Fundació ELA i Philipp Furst, director de Zenith Media Barcelona van parla sobre què és l’ELA i quina notorietat té en la societat d’avui en dia. Primerament van esmentar què és l’ELA. És una malaltia anomenada Esclerosi Lateral Amiotròfica que produeix una pèrdua progressiva del moviment a tot el cos fins afectar a la respiració que és una de les causes de mort per les persones que la pateixen. Aquesta malaltia té una duració de dos a tres anys des que comença fins que acaba amb la vida de la persona ja que encara no han trobat la seva cura. En segon terme van parlar de la cerca de notorietat que volien obtenir la Plataforma Afectados de ELA. Per això van ajuntar-se amb Publicitarios Implicados que els van ajudar a fer una campanya anomenada “ELA Existe”. Aquesta campanya publicitària va consistir en anuncis, fulletons, xerrades universitàries i sobretot en fotografies de cent-cinquanta famosos amb una samarreta que duia aquest mateix lema. Aquesta campanya ha estat un èxit ja que han aconseguit el seu objectiu, fer-se notar. Ara a tothom li sona què és l’ELA o han sentit a parlar de l’eslògan “ELA Existe”.
La quarta paret|5
Calaf: “Los periodistas tienen la obligación de ir donde está el silencio, no solo donde está el ruido ” La periodista ha volgut emfatitzar en la importància de fer veure allò que no ens volen mostrar els mitjans de comunicació actuals LAIA MARTINEZ NEBOT
El primer dia de les Jornades Blanquerna els corresponsals internacionals de Televisió Espanyola Rosa Maria Calaf i José Antonio Guardiola van estar assenyalant en una ponència quina era la feina més important del periodista : explicar històries i donar veu de manera obligatòria a les minories i els col·lectius que han estat silenciats o que no són visibles per a tots, per tal que aquests tinguin veu i donin a conèixer els seus problemes. En un primer moment els periodistes van apuntar que, una de les principals dificultats de fer visible segons què, és que al darrere de qualsevol desgràcia o conflicte hi ha algú que hi té un interès o que obté un benefici particular. Aquests interessos impedeixen molts cops accedir a la informació. Per exemplificar-ho, Calaf va mencionar a l’últim periodista alliberat a Síria, Marc Marginedas, el qual havia arriscat la seva vida “per tal de fer-nos visible una de les guerres sobre les que pitjor s’està informant”. La periodista va prosseguir amb una de les altres dificultats amb les que es troben a l’hora de donar veu a persones que han estat silenciades, i és la televisió. “ La televisió serveix com a eina informativa, però també és una arma letal que tendeix a mentir, amagar i ignorar circumstàncies”, i que, en altres paraules, el que fa és “infotoxificar-nos”. La televisió deia, s’ha convertit en un espectacle. L’últim problema que van voler destacar els periodistes abans de finalitzar la sessió va ser que, en matèria de política internacional, els mitjans de comunicació es quedaven a la superfície.
“Actualment i cada cop més les informacions es donen amb menys temps, menys diners i menys compromís. ”. A més, un altre fet greu és que “ en alguns casos s’informa únicament per commoure, per emocionar, però un cop t’has emocionat no succeeix res més”. Calaf va estar emfatitzant en la importància de, un cop ens ha commogut algun fet, el que ha de venir són les preguntes : “ Quina és la nostra responsabilitat en això que està succeint? El problema d’informar per commoure és que la gent es queda a la superfície, únicament en la emoció”. Per acabar, la ponència la va tancar el moderador Pere Franch, professor de la FCB, i el periodista Guardiola, que va voler afegir a mode de conclusió que “ només es pot ser bon periodista escoltant”.
Els creadors de NBA 305 volen ser un mitjà de referència del bàsquet americà en les ones NATALIA MARTOS VILA
NBA305 és un programa de ràdio sobre el bàsquet americà que va ser presentat en el marc de les Jornades Blanquerna per tres dels seus vuit fundadors: Aitor Fusté, Pau Vituri i Arnau Molins, tots ells ex-alumnes de la Facultat Blanquerna. Vituri va explicar que graven des de desembre de 2012 un podcast, d’uns 45 minuts, cada dijous al matí i el pengen a la nit a la pàgina web www.nba305.ivoox.com. Aquesta idea va sorgir perquè noten un “buit en
tema de ràdio i informació de la NBA en català” i consideren que la ràdio és una plataforma molt bona que té “molta tirada pel jovent i per qui li agrada l’esport”. Molins va dir que en els seus programes expliquen l’actualitat del bàsquet americà, donen les seves opinions, fan entrevistes a jugadors de bàsquet com a Ricky Rubio, i a més compten amb la presència d’un periodista diferent cada setmana que dóna la seva opinió envers el bàsquet americà. El que tenen clar és que “s’ha de ser ambiciós” i treballaran per arribar a ser un mitjà de referència dins de l’àmbit.
6|La quarta paret
Canvi de rols en el “contra-periodisme” Els “mitjans alternatius” es presenten com a solució al conformisme del periodisme tradicional
PAULA CARRERAS LORENZO
El periodisme d’avui dia necessita reinventar-se. Molts mitjans petits, sovint de caràcter amateur, són els únics que fan visibles les “veus incòmodes”, donen veu a moviments socials que no tenen transcendència en els grans mitjans de comunicació. Entre aquestes petites empreses, titllades de “mitjans alternatius”, s’hi troben Media.cat, el setmanari La Directa i La comissió audiovisual del 15M. Roger Palà, coordinador de l’Anuari Media.cat, va fer un anàlisi de les causes de la poca presència de les anomenades “veus incòmodes” als mitjans. La manca de recursos de les veus incòmodes i la precarietat laboral dels periodistes fan
que les seves idees no transcendeixin en els mitjans. Una altra causa és el soroll de l’enorme volum informatiu que ofereixen les xarxes, que implica que les veus incòmodes hagin de batallar contra les grans estructures de comunicació. Segons Palà, cal crear estructures estables de comunicació; un gabinet de persones que s’encarreguin únicament a donar a conèixer el moviment en qüestió. Des de les organitzacions de les veus incòmodes s’han d’identificar els periodistes que poden actuar com a aliats. Jesús Rodríguez, redactor d’actualitat a la web de La Directa, va exposar que davant d’una mala praxis del periodisme per part dels mitjans de comunicació tradicionals, La Directa es dedica de manera molt amateur, a
practicar el periodisme des del carrer. Rodríguez va considerar que els conceptes “mitjans alternatius” o “contra-periodisme” estan mal assignats. Se’ls assigna a plataformes com La Directa però haurien de correspondre a fonts oficials ja siguin del govern, de la policia, etc. ja que són els que majoritàriament tergiversen la informació. El sociòleg Xavi Artigas exerceix el periodisme sense remunerar a través de la Comissió Audiovisual del 15M. Des d’aquesta organització es van voler aprofitar les ganes que tenia la gent de visionar vídeos virals i sovint de caràcter banal i produir aquest tipus de vídeos però de caire polític per donar a conèixer el moviment del 15M. Els tres ponents van concloure que per exercir el periodisme l’única cosa que cal és il·lusió i ganes de fer-ho bé, sense ambició de ser famós o cobrar elevats sous. El periodisme té molta influència a la societat, l’anomenat “quart poder” té potestat per canviar el món i fer-ne un lloc una mica millor. També van estar d’acord en que ha d’haver-hi coherència entre la manera de fer i la manera de pensar dels que exerceixen el periodisme.
El micromecenatge, una altra manera de consumir cultura JOSEP MARIA BERGADA
El micromecenatge (en anglès crowdfunding) és l’eina per donar suport econòmic als esforços iniciats per altra gent de manera 100% voluntària. Aquest nou finançament ha permès fer realitat moltes idees que, sovint, es quedaven a mig camí. I en tot aquest món, un desembre de 2010 va néixer la plataforma líder en quan el finança-
ment de projectes. Estem parlant de Verkami, que va sorgir de la idea d’un pare i dos fills que van veure necessari crear una eina per poder ajudar a crear i compartir cultura. Un dels fundadors, Jonàs Sala, va explicar-nos com funciona aquesta plataforma en el marc de les Converses Blanquerna. Verkami permet, simplement, col·laborar amb artistes, dissenyadors, creadors,... aportant el teu granet de sorra.
Una alternativa diferent als models de finançament tradicionals. Si una persona sent interès per algun projecte, només n’ha de seguir la seva evolució, escollir la recompensa que vulgui i fer la seva aportació. Amb Verkami, s’ha aconseguit apropar la cultura a tothom. Ha permès que la gent formi part d’aquells projectes en els que ha invertit. En definitiva, crear una altra manera de consumir cultura.
La quarta paret|7
Els canvis en l’exhibició del cinema Santi Suárez: Esteve Riambau: “ De cada 65 pel·lícules exposades en festivals cinematogràfics, només 25 són comprades” PATRICIA ULLDEMOLINS GILLAMON
Àngel Quintana, professor de la Universitat de Girona, Esteve Riambau, director de la Filmoteca de Catalunya i Carlos Río, director del Festival de Cinema d’autor, convidats de la conferència “Els nous espais d’exhibició del cinema contemporani “ a les noves jornades Blanquerna, han expressat les seves opinions, dades i anècdotes sobre la crisis del cinema en el sector més minoritari, és a dir, en el cinema d’autor, cinema Europeu, i en el més proper, el cinema nacional. Primerament el professor Quintana esmenta la situació dels espais d’exhibició, traslladats de la “gran pantalla”, a un nou món de multi pantalles, on les noves tecnologies com Internet, la Televisió, el DVD, etc, ara fan possible que circulin més pel·lícules a un cost més econòmic, a més a més de que gràcies a aquests avenços, es creen més pel·lícules, i en conseqüència, es busquen més plataformes d’exhibició. Segons Quintana, els blockbusters fan que el cine
d’autor quedi amagat, ja que el negoci del cinema és avui dia el públic infantil. Esteve Riambau respon que hi ha massa fragmentació de públics i s’ha perdut el cinema amb centralitat cultural, es queixa de que els joves d’avui no aguanten veure una pel·lícula clàssica o alguna que duri més de 90 minuts. També exposa que segons un estudi de 2013 que fa mitja dels espectadors que ocupen cada sala als cinemes espanyols, només 17 espectadors ocupen una sala, per tant, no és sostenible. Carlos Ríos, declara que el 80% dels beneficis se’ls emporta Hollywood, deixant en ridícul el 20% que s’emporta Espanya. La conferència moderada per Francesc Vilallonga, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna, ha donat peu a un seguit de preguntes, pronunciades pel propi moderador i diversos estudiants, on es preguntaven quin és el futur de les sales del cinema, què es pot fer per reeducar la cultura cinematogràfica dels joves, com es filtren els nous productes, entre altres.
“ Hi ha tres elements fonamentals a l’hora de valorar una sèrie: temps, diners i talent.” MONICA RODRIGUEZ VILLANUEVA
The Wire es una sèrie dirigida per David Simon, ambientada a Baltimore, Estats Units. Consta de 60 episodis i el fil central és el tràfic de drogues. Amb aquesta sèrie com a punt de partida, Nacho Cabana, guionista, Miguel Morant, productor de televisió i Santi Suárez, guionista i sociòleg, van analitzar els problemes amb que es troben els productors espanyols a l’hora de fer una sèrie i perquè no es fan produccions com The Wire. Nacho Cabana, molt crític amb The Wire perquè “requiere mucho esfuerzo y te da poco a cambio”, considera que el problema bàsic que té Espanya, en producció i direcció de sèries com The Wire, és la manca d’actors de minories ètniques. Morant, en canvi, veu el problema en els diners ja que “El planteamineto de una cadena generalista y de pago es el negocio y no la creatividad”. Cada episodi de The Wire té un cost d’un milió de dòlars. Aquest pressupost és inconcebible a l’estat espanyol perquè, entre altres, el nombre d’abonats a les cadenes de pagament són molts milions menys que algunes cadenes nord-americanes. Suárez, ha destacat com a factor que limita la producció de sèries com The Wire està en la societat, que no és igual a la dels Estats Units. “A Baltimore 1 de cada 10 és addicte a l’heroïna.” El sociòleg explicà que al port de Barcelona arriba molta droga i que Espanya és el país europeu de la droga. Per tant, a partir d’aquí es podria realitzar una sèrie però ens trobem amb el següent problema que són els diners. Santi Suárez acabà preguntant “es podria fer més barat a casa nostra?”
8|La quarta paret
Dos professionals Recordant a Robert Capa, història dels refugiats del segle XX presenten ANDREA CUADRADO ORTS
Les Jornades Blanquerna van tenir com a protagonista a un dels seus antics alumnes, l’Oriol Querol que és actualment guionista i fa menys d’un any va presentar a TV3 el documental sobre el fotògraf Robert Capa. El seu últim treball s’anomena “El món on volíem viure” i tracta sobre la vida d’aquest fotògraf de guerra que és considerat per molts historiadors i periodistes com a un dels creadors del fotoperiodisme. El documental està ambientat a la Tarragona de principis del segle XIX , on un jove Robert Capa portava a terme les seves primeres fotografies a refugiats de la ciutat que fugien per por a les represàlies dels franquistes. La peça esta construïda a partir de textos escrits pel propi Capa, anotacions breus al peu de les fotografies, testimonis
que van viure l’època de la postguerra i altre material que va aportar l’International Center of Photography (museu fundat pel germà del fotògraf i que representa un arxiu molt complert). A banda del documental es van tractar temes com el paper que té un fotògraf de guerra dins d’un conflicte armat, diversos especialistes van debatre sobre el context on es mouen, la dificultat d’aquesta professió i tots ells van coincidir en què és complicat fotografiar i no poder ajudar a la persona a la qual estàs retratant. Finalitzant l’acte, el propi Oriol Querol va reafirmar la importància de Robert Capa, que el considera un innovador ja que anteriorment no hi havia una cobertura adient dels conflictes armats.
Donar veu a realitats oblidades dels conflictes armats PAULA CARRERAS LORENZO
En temps de guerra els mitjans de comunicació considerats de mass media tendeixen a cobrir només determinats aspectes del conflicte i sovint obliden la part més social o cultural. Aitor Fernández i David Meseguer han documentat la Guerra Civil Espanyola i el conflicte de Síria respectivament, donant veu a aquells que no s’han pogut expressar a través dels mitjans tradicionals. VENCIDXS és un recull de 107 entrevistes a testimonis de la Guerra Civil Espanyola en format de vídeo documental i llibre en edició impresa. Aitor Fernández va assegurar sentir-se afortunat per poder conèixer una his-
tòria silenciada en primera persona. La majoria dels protagonistes donaven el seu punt de vista per primer cop i tenien moltes ganes de fer-ho. The Silent Revolution és la història de 5 kurds que representen 5 àmbits diferents del conflicte sirià: l’educació, la figura de la dona, la política, la cultura i els mitjans de comunicació. A través del crowdfunding, el documental co-dirigit per David Meseguer ha aconseguit subvencions per produir-se. Van necessitar 30 hores de gravació reduïdes a 17 dies a la zona kurda de Síria. El resultat és un documental que explica com 3 milions de kurds han aprofitat el context de guerra per gestar una revolució política i cultural.
l’animació com a alternativa per narrar històries
OLGA CHEN CHENG
“L’animació no és un gènere, és una tècnica.” Així arrencava la conferència de Mario Torrecillas i Laura Piaggio sobre les àmplies possibilitats de l’animació com a eina per representar la realitat invisible de col·lectius minoritaris. És el cas de “Cuentos de viejos”, una sèrie animada cofundada per Piaggio que ja compta amb dues temporades, on s’expliquen històries de persones grans des del seu propi testimoni, barrejant la seva memòria amb els fets històrics i buscant dos objectius principals: representar l’experiència subjectiva i donar visibilitat a persones de la tercera edat. “Les arrugues són un traç bell que ens ajuda a explicar històries”, explicava la ponent. D’altra banda, Torrecillas va exposar el seu projecte “pequeños dibujos animados” o PDA; animacions fetes per nens i nenes d’arreu del món, però sempre posant per davant les històries: “Quan la tècnica és més important que la història a explicar... Tenim un problema, Houston!”, expressava l’il·lustrador. Els problemes que han d’afrontar com a alternativa cinematogràfica no són pocs. “A Perú va ser difícil fer la feina amb els nens, perquè molts cops faltaven a classe per anar a treballar”, ens comentava Torrecillas. “És complicat trobar finançament per aquests projectes”, deia la Laura Piaggio, “per tant no crec que hi hagi un gènere estrella que englobi l’animació, sinó uns més rentables que d’altres”.
La quarta paret|9
David Serrano: “ Aquest documental és la història de molts petits miracles, però la causant de tot és ella, la Giza.” La Facultat de Comunicació Blanquerna ( URL) va projectar ahir per primera vegada el documental guanyador del Premi al milor llargmatratge al Festival de Punta del Este . MARIA TARRAGO AMBROS
David Serrano Blanquer, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna i director del documental, juntament amb Sílvia Morón i Jaume Benet van presentar ahir “ Giza, la niña de la maleta”. Un documental que explica la història d’ una supervivent del gueto de Varsòvia que amb 8 mesos va ser alliberada dins d’una maleta per una família polaca amb qui ha aconseguit retrobar-se després de 65 anys . Després del passi del documental es va iniciar una petita taula rodona on tant el director com la resta de l’equip van explicar l’experiència al llarg de tot el projecte. Van donar les gràcies a la Facultat Blanquerna per la seva coope-
ració i coratge a tirar endavant la tasca i sobretot van agraïr molt la figura de la protaonista. “La causant d’aquesta pel·lícula és la Giza, ella és la que ha volgut explicar-nos aquseta història. Una història que fa que sigui més que un treball, s’ha creat un gran vincle”, va afirmar David Serrano.“ Per la Giza aquest documental ha estat com despullar-se davant una família, una comunitat, un paÏs.” Jaume Benet, realitzador fotògraf i editor del documental, també va voler ressaltar l’esforç i la dedicació de l’equip que els va dur fins on volien. “ Va ser un procés feixuc. Cada un o dos dies enviava versions dels possibles documentals per anar donant-li forma. És un documental de testimonis que ha costat molt . Ho hem fet
Webdoc, visualitzar les coses invisibles Nous projectes a través de la narrativa transmetia. ANDREA CUADRADO ORTS
La Isidora Guàrdia, doctora en comunicació audiovisual, i l’Àlex Badia, soci de Barret films, ens van presentar els seus projectes relacionats amb la narrativa transmedia. El primer treball consistia en elaborar un projecte d’investigació sobre les noves tecnologies enfocat al tipus de relació entre l’autor convencional i l’espectador, “tot el material transmedia, és multimèdia i crossmedia al temps que es pressuposa que és interactiu”. L’Àlex Badia va parlar de la dificultats dels seus inicis com a productor i com s’havien fixa’t i agafa’t idees de l’estranger “quan vam començar a utilitzar internet com a plataforma de distribució i ens vam fixar en altres productores de Canada, França i veiem que
interactuaven molt amb l’usuari, vam decidir fer el mateix”, a més va tractar el tema dels documentals interactius on creia que “la transmetia pot canviar i ajudar en un sentit polític i social”. Un dels projectes més ambiciosos amb els que treballen s’anomena “Zero responsables” un working progress del famós accident ferroviari a València. A la seva web hi ha documents lliures per consultar, fotografies i informació detallada que van amagar els mitjans de comunicació i com els familiars de les víctimes les van tractar com a “persones invisibles”. Aquest i “les veus de la memòria” (documental de malalts d’alzheimer) són els projectes més recents dels dos protagonistes.
perquè ens apassionava la història.” Sílvia Morón, ajudant de guió, va destacar el fet de que el documental explica la història de dues dones molt diferents però unides en la valentia. Dues dones anònimes que lluiten per la seva dignitat . “Una història que atrapa des del principi fins el final i que manté l’emoció a flor de pell”. Morón va dir que aquesta història és un bon exemple per ser conscients de tantes d’altres que potser ens toquen de ben aprop i que ara per ara ignorem. La cloenda de l’acte va acabar amb les paraules del director Serrano que va constatar que el tema de fons del documental no es tant l’holocaust sinó els silencis producte de la por.
10|La quarta paret
Tres professionals consideren que les agències de notícies són un dels pocs espais on exercir el periodisme honestament “Una agència de notícies persegueix estar més enllà de les esquerres i dretes, no trontollar, no patir inclinacions”, David Caballo, redactor en cap d’edició gràfica de l’agència EFE.
ELIZABETH PARCERISA SINGLA
Tres professionals d’agències periodístiques van ser els protagonistes de la conferència sobre aquest mateix sector a la Facultat: Diego Caballo, redactor en cap d’edició gràfica de l’agència EFE, Emilio Morenatti, fotoperiodista i cap de producció d’Associated Press i el moderador David Casals,
redactor d’Europa Press de Catalunya. Per començar, David Casals va plantejar dos punts de vista divergents respecte les agències de notícies. Per alguns, el símbol de l’”antiperiodisme”, per altres, un dels pocs espais on encara es pot exercir el periodisme de manera honesta. Els tres van concordar en la segona postura perquè van comentar que una agència ha de servir a tots els mit-
jans de comunicació i per tant, ha de ser plural i honesta. Diego Caballo va oferir una dada per a contrastar la seva visió: més d’un 90% de les notícies que circulen al món són d’agències, ja que aquestes intenten recopilar la màxima informació sobre tots els temes possibles i transmetre’ls amb la major rapidesa. Després d’explicar una breu història sobre l’origen de les agències i certes anècdotes, van desmuntar el mite de que el periodista haurà de ser un “home orquestra” al futur proper, un home multi tasca. Emilio Morenatti va confirmar que creu que s’ha de ser bo en tot, però que l’especialització en un sector concret és la base de l’èxit. Per acabar van donar missatges encoratjadors als futurs periodistes: David Casals va comentar que tot i les dificultats actuals del moment, els periodistes són més necessaris que mai, i Caballo va anar repetint durant l’acte la frase “aquest és un gran moment per a ser periodista”.
Els creadors de “Buscando Historias” presenten el seu projecte en las “Jornades Blanquerna” LUIS CODERCH
Era l’ última setmana que serien a la Xina, se’ls esgotava el temps i necessitaven un últim reportatge. Gràcies a un amic seu molt “ligón”, que “no va dubtar en agitar el seu mòbil, (L’aplicació Xinesa WeChat permet buscar els
contactes del voltant en agitar l’aparell) i, d’aquesta forma, seleccionar la més guapa de la zona”, van descobrir la Elaine. Així narren, durant el segon dia de les jornades Blanquerna, el cineasta Joan Planas i l’ex estudiant de periodisme a Blanquerna, Anna Slavá, com van trobar a la ballarina i protagonista de l’ última de les dotze històries que configuren la primera temporada del
seu projecte:“Buscando Historias”. El realitzen com a “freelance” i ja ha tingut molt d’èxit a la xarxa. Amb poc més de 5.000 euros i una motxilla a l’esquena, es van llançar a l’aventura per Indoxina, amb un únic objectiu, realitzar documentals mostrant la extraordinarietat de la vida quotidiana de la gent d’allà, per posteriorment penjar-los al seu web.
La quarta paret|11
Àngels Escobar: “Hem passat de tenir tota la informació a només tenir la que ens interessa” Les campanyes online ja no s’organitzen de manera massiva sinó que ho fan de manera individualitzada segons els gustos de cada persona. ANDREA PUJOL PALMON
Àngels Escobar, directora general d’Arena Media Barcelona, i David Pueyo, director de Transmèdia i Mesa Estratègica, van parlar sobre els continguts de la xarxa argumentant que hi ha una “infotoxicació”, és a dir que estem hiperconnectats i aclaparats per l’excés informació. Aquests continguts i aquestes dades han anat evolucionant amb el pas del temps i han format dos fenòmens de datificació dels quals n’han esdevingut dos més. El primer fenomen anomenat Big Data processa i endreça la massificació d’informació. Més tard s’ha creat el Visual Data que tractarà d’ordenar i agrupar una informació de forma gràfica i senzilla que facilitarà la seva entesa. El segon fenomen del qual van parlar és l’Smart Data que tracta de l’estratègia Transmèdia;quan tot està connectat entre sí i es mesura, per després utilit-
zar mòduls predictius que s’anticipen a la persona i l’ajuden en els negocis, o prediuen el que li agrada segons les seves cerques i li donen una informació individualitzada sobre el que més l’interessa. Un clar exemple són les marques, que volen deixar de ser funcionals per passar a tenir una rellevància per les persones, volen formar part de l’experiència d’aquella persona en particular. Això porta un problema que han anomenat Sensitive Data, on la
Extramurs és un mitjà d’informació planetària en català que trenca amb el funcionament tradicional i amb la versió monolítica que arriba a través de les agències de notícies. El projecte va sorgir a un seminari impartit per Pere Franch, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Tres alumnes apassionats per la política internacional es van adonar que la informació que rebien era limitada i àdhuc sense valors, a causa del fet que la majoria passava pel filtre de les agències que responien a un altre tipus d’interès. Com a conseqüència,
Serializados és una nova forma de fer crítica cultural
MERITXELL MARTINEZ
Extramurs, informació sense límits CORAL RUBIO
gent cada vegada és més prudent amb el que escriu a la xarxa perquè alhora és més conscient de que el controlen. Per concloure els conferenciants han assegurat que en un futur arribarem a “l’internet of everything”, és a dir connectar les persones amb les coses i la informació, d’aquesta manera tots els objectes quotidians s’adaptaran a les necessitats individuals o col·lectives.
van decidir fer un mitjà que s’alimentés de fonts d’informació autòctones. Un dels principals punts negatius d’Extramurs és que a hores d’ara el model de negoci és nul, ningú viu d’aquest mitjà de comunicació. Tot i així, s’estan començant a obrir portes que estableixen una perspectiva de fer viable el model de negoci. Extramurs està a punt de complir dos anys i segons els seus fundadors el balanç és bastant positiu. L’objectiu actual és fer un salt de qualitat que implica unir-se amb altres mitjans digitals per tal d’aconseguir major difusió, així com aconseguir mercat publicitari i el compromís del lector.
La cultura televisiva ha proporcionat un camí professional a un ex alumne de la Facultad que fa del Treball de fi de Grau, una via professional explotable Betu Martínez és graduat en Periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna. Ha cocreat una pàgina web de crítica cultural de series de televisió. El periodista ha explicat que “ les series només són l’excusa per fer articles d’autor amb temes de crítica de la societat. La Plataforma comença al maig de 2013 amb un finançament de 2500 per obrir i mantenir la pàgina. Molt esforç i moltes hores diàries de feina. El benefici que han aconseguit de moment és ínfim, no arriba als 200 euros. Però han aconseguit crear una comunitat i una marca que comença a fer coses, com el Festival Fest. A més, han estrenat ChurchMen , una sèrie francesa amb molt repercussió a Europa i desconeguda abans a Espanya. “Les sèries són un nou fenòmen que ara mateix es troba a la cresta de la ola” anuncia Betu Martínez cocreador de la plataforma de series televisives.
12|La quarta paret
Jaume Agustí, un dels fundadors de ZENKS!: “No es tracta de fer feina gratis, es tracta d’ajudar”. D’aquesta manera defineix la primera plataforma formada per persones positives que posseeixen molts valors i talent. A més, connecta als usuaris amb altres en funció de les actituds que aquests poden aportar per fer realitat un projecte.
NATALIA MARTOS VILA
Els dos fundadors de ZENKS! van assistir a les Jornades per presentar la seva plataforma que va néixer fa quatre anys i que, asseguren, pot ajudar a ser “una mica més feliç i sobretot a fer feliç a la gent.” Un requisit que qualsevol persona ha de complir per formar part d’aquesta comunitat és “ser positiu i tenir ganes de fer coses”, ja que el seu objectiu principal segons Miguel de Reina és “crear un entorn millor, una ciutat positiva on puguis ajudar a altres en els
seus projectes sense esperar res a canvi”. De Reina va explicar que actualment no existeix cap comunitat global que connecti a persones en funció de les seves actituds, així que van decidir inventar el concepte “Helpworking” i lligar-lo al que la seva plataforma ZENKS! representa. Va posar l’exemple de Facebook: “Igual que Facebook és comunicació, ZENKS! és col·laboració, ajuda”. De Reina va afegir que per poder formar part d’aquesta comunitat has de passar una prova de positivitat, que dirà si “vols passar a un món més col·laborador o no”. Una vegada et fas
el compte, tens la opció de fer diferents tests que determinaran la teva personalitat, on hauràs de ponderar el teu grau de tolerància, entusiasme, confiança o creativitat per exemple, i que podràs fer públics o no els teus resultats. Tots dos fundadors han insistit en el positivisme que una persona ha de tenir i expressar per formar part d’aquest club. Agustí va insistir que aquest tipus de plataforma, que desqualifica de ser una xarxa social, és “una ciutat que fomenta una cultura de col·laboració i positivitat entre els ciutadans, empreses i institucions”, i que ha nascut a Barcelona i planeja estendre-la a tot el planeta, començant per Madrid. De Reina va comentar que aquesta plataforma podria funcionar tant en empreses, universitats o institucions tan públiques o privades, perquè una persona que pertanyi al sector que sigui, i que tingui tanta energia, farà que “les coses flueixin, es facin rapidíssimament”. El que tots dos van deixar clar és que “és possible viure en un món on la gent col·labori i s’ajudi sense esperar res a canvi”, és a dir, un món basat en “la confiança i la honestedat”.
Raise a voice, el projecte de crowdfunding solidari LAIA MARTINEZ NEBOT
Arturo García, alumni de la 16ª promoció de la FCB, va presentar el projecte de Final de Grau que van realitzar ell i tres companys més el darrer any. Raise a voice és el nom de la plataforma virtual que han creat, vinculada a la universitat Ramón Llull i que busca finançament per realitzar projectes de diferents ONG a través de les
pràctiques voluntàries dels estudiants. García va comentar que als Estats Units és habitual trobar aquestes plataformes a les universitats, i que a més, aquestes convaliden les pràctiques amb crèdits optatius. Si la URL decidís seguir endavant amb el projecte i fer efectius els crèdits, seria pionera en tot el territori espanyol. L’exalumne, abans d’acabar la sessió, va comentar que el projecte encara queda pendent d’aprovar-se, però que estan
lluitant per a què vegi la llum, i si finalment es du a terme, els fundadors de Raise a voice restaran com a consultors i la universitat s’encarregarà de fomentar aquests projectes de cooperació universitària al desenvolupament (CUP), que és el nom que els dóna la UNESCO.
La quarta paret|13
Tres partícips de “la primavera” àrab relaten la seva experiència directa a les Jornades Blanquerna LUIS CODERCH
La conferencia “Les minories invisibles de la primavera Àrab” va reunir a; Amir Alí, un “bloguer” i testimoni de la revolta Egípcia; Salem Zenia, periodista protagonista del conflicte Amazic; i Karim Hauser, expert sociòleg de les diferents revoltes àrabs, amb la professora de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Montserrat Arbós, moderadora del debat en l’últim dia de “Jornades”. El primer convidat, Amir Alí, va mostrar diferents Blogs claus en la revolta egípcia del 2010, ja que van ajudar a derrocar el règims dictatorial, i en ser dels primers països àrabs en fer-ho, iniciar el que es coneix com a “Primavera Àrab”. El Segon convidat, Zenia, va remarcar
que la revolta egípcia no va servir de res, que “s’ha canviat una dictadura per un altre”. Va explicar que amb la caiguda de la part del nou govern, escollit democràticament, representant dels “Germans Musulmans”, només hi va quedar la part militar, que ho domina tot, entre altres coses, perquè “L’Exèrcit” és “una part molt important del seu PIB”. La seva explicació, però, es va centrar en el conflicte del poble Amazic amb els estats Nord Africans. Aquets volen “esborrar la identitat amazic” i imposar “una idea única de ser Àrab”.A Algèria, el seu país d’origen, s’utilitza com a llengua oficial l’àrab clàssic, una llengua que no es parla al carrer, mentre que l’amazic sí, i tanmateix, resta en la invisibilitat. “És una guerra silenciosa”, diu, ja que Occident
no en parla per interessos econòmics. El conflicte l’afecta directament. Zenia és un exiliat polític, però a Espanya, no gaudeix de tal condició, pel mateix motiu. (El 50% del petroli que arriba a Espanya prové d’Algèria.). Explica que va haver d’abandonar el seu país desprès que el govern assassinés a bona part dels redactors del diari reivindicatiu que ell havia fundat. El tercer ponent, Hauser opina que una de les causes de la “primavera” àrab és l’augment d’alfabetització, i que en cap cas les revoltes àrabs es poden posar en el mateix sac: “Mentre a Líbia hi ha lluites tribals, a Síria són els Kurds els qui divideixen el país.” Les paraules dignitat, llibertat d’expressió, drets humans, segueixen estan en minoria al món àrab, conclouen tots tres.
14|La quarta paret
El Gran Wyoming i Marc Marginedas, els premiats de les Jornades Blanquerna
NIL CAÑELLAS PRADA
Les Jornades Blanquerna d’enguany s’han conclòs amb la tradicional entrega del premi Blanquerna al Millor Comunicador de l’any i el Premi Extraordinari Blanquerna, atorgats per alumnes i professorat respectivament. En aquesta edició els alumnes han decidit premiar el presentador d’El Intermedio El Gran Wyoming, mentre que el col·lectiu docent de la facultat ha atorgat el premi a Marc Marginedas i a tot el col·lectiu de reporters el treball dels quals es troba en zones de conflictes armats. L’acte que suposa la cloenda de les Jornades, ha estat presidit pel degà de la Facultat Josep M. Carbonell, la professora de fotografia, entre altres, Sandra Balsells, el director d’El Periódico Enric Hernández, i la exdirectora de la Fundació La Marató Carme Basté. Les paraules del degà de la Facultat va donar pas a l’inici de l’acte, on va recordar la importància del tema tractat en el marc de les Jornades, doncs la voluntat inicial era la de “donar veu a aquelles notícies que queden fora de l’escaleta, així com aquelles minories que queden al marge, dins de tots els àmbits: periodisme, cinema, televisió...”.
La quarta paret|15
Premi extraordinari a Marc Marginedas Marc Marginedas és un periodista de primera línia del diari El Periódico que va resultar segrestat a Síria després que una fàtua fos llançada i els yihadistes de la zona atemptessin vers els occidentals que es trobaven en la zona. Així és com Marginedas va ser segrestat i així és com es van iniciar els 6 mesos del seu captiveri que va finalitzar el passat 2 de març. Amb ell però, hi van segrestar dos periodistes més, dels que encara s’està mirant de negociar la seva posada en llibertat. La concessió del premi a Marc Marginedas té molt a veure amb el que la pròpia Sandra Balsells va definir com “una forma d’entendre la vida dedicada al periodisme, que implica tots els àmbits i que comporta moltes renúncies” fet que no ha impedit al premiat exercir la seva professió al llarg de més de 20 anys. D’aquesta manera la professora va evocar a tots els presents a l’Auditori la figura d’un personatge compromès amb els seus ideals i treball, i va posar de manifest la preocupació actual i creixent que hi ha vers la situació dels periodistes en zones de conflictes armats. Balsells va finalitzar el seu discurs definint el periodisme que realitza Marginedas com un “periodisme que té un petit germen transformador i que continua desenvolupant una funció social sense la qual el món seria més injust del que ja és actualment”. Va ser el director d’El Periódico, Enric Hernández, qui va recollir el premi en nom de Marc. En les seves paraules vam poder comprovar l’efecte que ha tingut sobre Marginedas el fet d’haver-se trobat més de 6 mesos segrestat , que és el de trobar-se allunyat dels mitjans mediàtics. D’aquesta manera Enric va voler justificar l’absència del premiat, però alhora va voler remarcar l’enorme il·lusió del mateix per aquest reconeixement, tot i que en paraules del propi premiat evocades per Hernández “jo només em vaig deixar segrestar”.
El Gran Wyoming - El intermedio El premi a El Gran Wyoming com a cara visible del programa de La Sexta El Intermedio, ha estat concedit per “transmetre una visió crítica de la realitat, sempre basada en la defensa dels valors democràtics, sempre dins d’un programa que resulta innovador, que barreja temàtiques i seccions, i que aconsegueix informar entretenint”, en paraules de la pròpia Carme Basté, que ha evocat la figura del presentador. José Miguel Monzón Navarro, popularment conegut com El Gran Wyoming, va iniciar la seva trajectòria televisiva anys enrere, i va ser amb el programa Caiga Quién Caiga amb el que li va venir la seva popularitat. Actor, cantant, músic, presentador, escriptor i showman, Wyoming ha sabut basar els seus programes en una ideologia molt clara i marcada que alhora resulta ser la seva pròpia, i que el comporta a “cegar-se davant les injustícies” en paraules de Basté, i que a més a més tot i estar a punt de complir els 60 anys “connecta amb els joves com cap altre presentador avui en dia”. L’exdirectora de la Fundació La Marató, va definir aquesta concessió del premi a El Intermedio com un premi a la televisió de qualitat, doncs la redacció del programa actua com la d’un telenotícies amb rigor i contrastament d’informacions, compromís, vocació editorial i posicionament. Finalment, Basté va ressaltar el treball dels guionistes que els va definir com “el tresor del programa”. Per a la recollida del premi al Millor Comunicador de l’Any, la sorpresa va ser el vídeo que va gravar el propi Wyoming, on fent gala del seu peculiar sentit de l’humor i caràcter, agraïa el premi atorgat i es comprometia a llegir millor i no travar-se amb el teleprompter, deixant entreveure també que, en qui cau el valor real del programa és en els guionistes.
16|La quarta paret
Una història plena d’esperança: Giza
Els finals feliços existeixen: entrevista a David Serrano per Meritxell Martínez Com se t’ha acudit la idea del documental? A partir de les visites a la Universitat d’Uruguay, em van presentar un grup de la Shoá. Allà vaig conèixer la Giza. Al principi li costava explicar la seva història. És llavors quan li vaig explicar a què em dedico: fa vint anys vaig trobar-me una maleta a l’àtic d’un amic amb tota la correspondència que havien mantingut els seus pares durant la Guerra Civil espanyola i durant la Segona Guerra Mundial. Soc la persona que més ha escrit sobre Amat Piniella, autor de les cartes i reconegut escriptor català en l’actualitat, pare del meu amic. En el moment en què Giza m’escolta, s’obre i m’explica la seva història. Giza tenia 8 mesos de vida quan els seus pares adoptius -els seus pares biològics havien mort a Auswitch- la van treure del cap de concentració de Varsòvia amagada dins una maleta. El seu destí és Uruguay, on estan els únics familiars que li queden, els quals oculten les cartes que li havien enviat els seus
familiars des d’Europa. Així doncs, Giza creix sense saber ni conèixer la seva història real. Què intenta transmetre el documental? Esperança. La història de Giza és un exemple per a tots. Després del dolor, el patiment de les guerres i la pèrdua d’éssers estimats, ha pogut tenir el seu final feliç. L’horror no es venç. El millor premi que he pogut rebre ha estat descobrir que la por no és la guanyadora. L’esperança és el motor de la lluita i de la victòria. La lluita per les llibertats personals té recompensa, encara que sigui només una superació personal. El que porta a la derrota és no combatre per la victòria. La inacció acaba essent còmplice de sistemes totalitaris.
La quarta paret|17
Com li ha afectat a la Giza la realització del documental en base a la seva història? La Giza està commocionada. S’ha retrobat amb la seva germana després de 65 anys. Només hem estat quatre persones per fer aquesta producció, el qual ha significat que tots hem treballat molt. Però tota feina té la seva recompensa. La recompensa personal ha estat enorme en veure com sense necessitat d’una gran inversió econòmica hem fet un documental que ha vençut a produccions amb molta més financiació, i el més gratificant: Giza ha recobrat l’esperança i gràcies als materials d’arxiu d’Israel, Alemanya, Polònia i Uruguay -que per cert, eren gratuïts-, la informació que li hem aportat li ha servir per descobrir la seva pròpia història i conèixer més la seva vida. Un missatge per als joves? No hi ha motivació per lluitar quan no hi ha necessitat, en el cas d’Espanya. Si es respira un ambient passiu davant la lluita per un canvi i per aconseguir més llibertats i combatre l’injustícia, no és culpa de la gent. Si les persones tenen les seves necessitats cobertes i no han conegut una altra vida que no sigui una vida còmoda, per suposat que llavors no hi ha motivació per canviar res, perquè no és una urgència, no es viu un clima extrem.
Quina és la història que més t’ha marcat? Cada una de les històries és única i singular, cada història té els seus components, elements que la fan especial. Per exemple, en el cas de la Giza, li van robar la seva pròpia història durant uns anys. Ella va arribar a creure que el colapse que patia la seva memòria era degut a algún tipus de maltractament infantil.
L’experiència que més impacte li va provocar? La visita a Auswitch, sens dubte. Fins que no arribes allà i ho veus no t’adones de la magnitufd de la tragèdia humana. A vegades no et creus que l’ésser humà pugui arribar fins l’extrem de matar industrial i massivament a tanta altres éssers humans. És una visita obligatòria per a tot el món: tothom ho hauria de veure. Durant el segle XXs’han fet els dos invents més perillosos i perversos de la història de la humanitat: la bomba atòmica i la càmera de gas.
18|La quarta paret
Una història silenciada
L’accident de metro més gran d’Espanya, el segon d’Europa i quart del món no va tenir responsables. Sis anys més tard, es comença a fer justicia. per Meritxell Martínez
Barret Films ha sigut la productora encarregada de la comunicació per a l’Associació de Victimes de l’accident de metro de Valencia. Gràcies a la visibilitat que han aconseguit, Jordi Évole coneix el cas i emet un documental a Salvados el ressó ha permés el reobriment de la investigació i l’ Associació de Víctimes comença visibilitzar-se. A l’Audiència es jutjaràn els 43 homicidis que es van produir a l’accident del metro més mortal que ha hagut a Espanya, el segon a Europa i quart del món. Com t’uneixes amb les víctimes de l’accident i comenceu a treballar plegats? La Fundació Associació Valencianista Demócrata va oferir una taula rodona i un flashmove, i ens van trucar per fer l’streaming amb el video. La productora de Barret Films es coneguda a València, ja portem anys. Quan vam començar ens van dir oblideu-vos del video i anem a fer una cosa més seriosa Per fer l’streaming volien un video portem anys a Valencia som una productora i quan vam començar ens van dir: oblideu els 400 € i anem a fer una cosa més seriosa amb l’Associació de Víctimes de l’accident de metro de València. Quan comenceu a investigar, us heu trobat algún obstacle, alguna traba? De trabes les que vulguis. D’ entrar a l’Ajuntament de València, ens diuen: estos de Barret no entren, i es imposible entrar. Ara tenim una mica la xacra. Amb el señor Cotino per exemple, tothom els deia que era un home molt perillós, aneu amb compte…el perseguiren i al cap i a la fi el que s’està de-
mostrant és que el poder que tenen es perque els el donem , es ex director de la Policía Nacional després us enviara a saber on. Però de fet de moment no hem tingut problemes, no se si ens estarán buscant, pero de momento no hem tingut cap pressió. Com aconseguiu els arxius de les 50 hores de gravació de la Comissió d’investigació? Ens les van passar els del grup socialista. Totes les sessions del Parlament es graven i són públics. Ens van penjar els videos que tenien guardats en 6 DVD’s. En això no hi ha cap misteri. Els arxius en algún lloc estarán, però vas més ràpid si amb un diputat tens certs tractes. Quin creu que és el principal problema de fons? Més que Canal 9, el búnker són els dels ferrocarrils. Tots els que haurien de respondre davant la justícia contestes: no ho se, i menteixen. Si comences a investigar en l’arquictectura piramidal que es la política i la justícia. Es una qüestió que al final va a finançament. Aixi podras arribar a Zaplana, antic govern de la Generalitat que va pillar pasta del Ministeri per subvencionar els Ferrocarrils, la va pillar i la va ficar per a construir Terra Mítica. A partir d’aquí Ferrocarrils comencen a endeutar-se i a perdre milions de Finançament Autonòmic i no hi havia pasta. El material no es reciclava, instal·lar un sistema de frenada més modern costava una pasta, i això ara s’ha fet, però va caldre que passés l’accident. Si t’hi fiques a buscar responsables probablement podras arribar molt amunt.