Revista Sant Jordi 2013 by Escola Adults Municipal L'Olivera

S[nt Jor^i 2013

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

ÍNDEX Editorial

30 anys d’Escola

Parlem de l’Escola

Revistes de Sant Jordi i Cuina

1997-2000 L’ànima del poeta, Natividad Ferrer

La Escuela, Laura Herrera

La gent, A.J.P

Primeras Vacaciones, Antonia Marín

La vida, Mª José Heredia

Mi primera comunión, Justa Hernández

Mi primer amor, Pepita Farras

Recuerdos, Maria Mestre

La meva primera feina, Patricio Martínez

Soy María, María Vega

Un sombrero, Pepelu

Sant Jordi, Dolors

Me llamo, Ángela Marín

Un pont toujours Neuf, MIC

El siglo que viene, Roger Casadesús

Me lamo, Jerónimo García

2001-2005 Què menjar, Anònim

En el futur…, Dani López

Sant Jordi i la seva tradició, Anònim

El mussol, Pedro Perales

La droga de la lectura, Ángeles Belmonte

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

La història d’un pobre mussol, Felipe

Penélope, Montse Martínez

Poesia, Cristina

La joventut, Marc Cárcoba

Descripció del meu amor, Diana Bogaz

Persones importants, Sara Lueiro

Descripció d’una bona amiga, Rebeca Delgado

Les experiències d’un nouvingut a Barcelona, Stephan

El personatge misteriós, Carlos Cano, José Manuel, Ramón Lara

2006-2012 Historia de una familia…, Mercedes Cervera

Quines vacances, Anònim

La grip aviària, Adrián Garda

Crítica literària: La hija del Ganges, Isabel Vázquez

El Manga, Ramón

Cenicienta, M. M.

Una experiencia para recordar, Brianna Ott

A mi querida Mercedes, Silvia Subirachs

Canvi climàtic: realitat o ficció?, Eduard Quintanilla

La mala leche, Sergio Carrillo

Aficions juvenils, Carles Requena

Historia en un restaurante, Gina Soler

Nova etapa, Carme Beltran

Enredada en la escuela, Concepción Otero

Com t’ha canviat la vida…., Alicia Gomar

Què m’ha aportat l’assitència…, Daniel Requena

Primeres impressions, Magí Novell

Como me ha cambiado la vida…, Paquita Macipe

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Revista de cuina

Primers plats

Ajoblanco, Marina Clemente

Albóndigas con alcachofas, Antonia Marín

Bròquil Gratinat amb fruita seca, Isabel Loro

Empanadas de atún, Maria Jesús Núñez

Mil hojas de berenjena con bacalao, Mª Rosa Casals

Segons Plats

Borshch Tetyana Bondarenko

Ceviche de pescado, Giovanna López

Filet amb salsa de ceps, Paquita Lorente

Llom a la piña, Mª Carmen Ourille

Merluza rellena, Dora Pérez

Postres

60 Mousse de turrón, Dolores

Natillas, Dolores Núñez

Pastís de llimona, Aitor Montañés

Pastís de Torrelles, Mª Dolors Segarra

Piononos, Martitio Campos

Tast gastronòmic

Àlbums fotogràfics dels viatges de fi de curs

Exposició “·30 anys d’Escola”

Companyia “+ó- teatre”

Cançó L’Escola en fa 30

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Editorial

L’olivera, arbre mil·lenari, que creix d’un petit fruit, l’oliva, després de germinar sota terra. Aquest arbre passa un temps sense donar fruits i tan sols va creixent i enfortintse fins arribar a la maduresa amb els primers fruits; una primera collita petita, però important, ja que de mica en mica s’anirà engrandint i any rere any els fruits esdevindran més nombrosos fins arribar a ésser esponerosa i ufanosa. Vam néixer sense nom, però creixíem i any rere any érem més nombrosos i ens vam emmirallar en un arbre que hi havia en un parc públic del costat d’una de les seus itinerants que l’Escola ha tingut al llarg del temps. Tota Escola, igual que tothom o tots els pobles i viles, ha de tenir un nom, Nosaltres no havíem de ésser menys i vam convocar un concurs entre els nostres alumnes per tal de batejar-nos i fer-nos una mica més grans. El resultat va ésser el que tothom ja coneix: va guanyar el mot més verd de tots. L’Olivera. La revista que teniu a les mans es fa ressò any rere any de l’activitat que duu a terme l’Olivera, no ha arribat a aital punt de maduresa; no portem 1000 anys com pot atènyer l’olivera, però el nostre propòsit és créixer i enfortir-nos. Ara ja en portem 30 i esperem poder-ne fer molts més amb l’ajut de tothom; mestres, alumnes i vilatans. També volem agrair des d’aquí l’esforç que ha fet, i fa en aquests moments tan difícils econòmicament, als diferents consistoris que ha tingut Sant Quirze.

L’Olivera us convida a la celebració dels seus 30 anys!

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

30 anys d’Escola L’Escola neix al curs 82-83 amb l’esperit que neixen la gran majoria de les escoles d’adults, com a resposta als baixos nivells d’instrucció que hi havien en les capes més populars, l’alfabetització, que més endavant es va anar transformant en un instrument cultural d’objectius més amplis. Catalunya viu unes circumstàncies molt especials i la funció educadora d’ensenyar a llegir les realitats quotidianes d’una nova manera i ajudar a ampliar sectors de la població a prendre consciència de les relacions de dependència existents a l’interior de la societat. Sorgeixen com a un instrument transformador d’una societat emergent del silenci franquista que necessita posseir els instruments bàsics de la lectura i l’escriptura. El Centre és una escola de titularitat municipal, és l’Ajuntament qui es fa càrrec de totes les despeses des del curs 1982-1983 en què va començar a funcionar als dos nuclis de població Sant Quirze i les Fonts. En els seus inicis va compartir les dependències municipals amb d’altres serveis. Concretament en una sala de l’Antic Casal de Cultura. S’oferien cursos de Català i més endavant d’Alfabetització, Certificació Escolar. Més tard es va traslladar a les escoles de primària d’ambdós nuclis, i a l’edifici del Mussolet l’oferta formativa es va ampliar amb cursos de Graduat escolar. Va romandre en aquestes dependències fins el curs 1997-1998.

Escola Purificació Sales

Escola Pilarín Bayés (Les Fonts)

El curs 1998-1999 el Centre es va traslladar a dos locals municipals, els baixos dels blocs de pisos coneguts per “Living”. Aquesta nova seu va permetre ampliar durant dos cursos l’oferta formativa perquè permetia fer horari de matí, tarda i vespre. Es va incloure al projecte formatiu un curs de manualitats.

Baixos del “Living”

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

El curs 2005-2006 el Centre es va tornar a traslladar al Carrer Sentmenat, 4, a l’edifici anomenat “El Mussolet”, antiga seu de l’Escola Municipal de música. Això va permetre tenir millors espais i condicions. Es va poder portar a terme els projectes d’ensenyament informàtica, anglès, acolliment lingüístic, català inicial i castellà per a estrangers. El curs 2006-2007 s’autoritzen per part del Departament d’Ensenyament de la Generalitat els ensenyaments de preparació per a les proves d’accés als cicles formatius de grau mitjà i superior (novembre de 2006). Afavorit per la ubicació del centre i per la dedicació horària dels mestres.

El Mussolet

El curs 2007-2008 el Centre es va traslladar de forma provisional a la Masia Can Barra, mentre es feia el nou edifici. Aquest canvi va permetre ampliar encara més l’oferta en els ensenyaments d’informàtica ja que es van adquirir nous equips informàtics.

Masia Can Barra

En el curs 2009-2010 el Centre es converteix també en centre de suport de l’IOC (Institut Obert de Catalunya) per cursar el Graduat en Educació Secundària per a adults a distància. Aquesta va ser una sortida per poder atendre l’alumnat de Ges amb els recursos humans que disposàvem. No és fàcil que els alumnes s’adaptin a la modalitat a distància, es troben perduts inicialment i necessiten molt acompanyament tutorial. És per aquesta raó que des d’aquest curs s’ofereixen tutories presencials per aquests alumnes. També en aquesta època es va formar l’Associació d’Alumnes i Amics l’Olivera, creada per alumnes i exalumnes. Aquesta Associació va iniciar el camí organitzant petits tallers com ara fer sabó, classes de ball, com fer un hortet casolà, aprendre a fer figures amb paper maixé, però també xerrades sobre alimentació, història... que van ajudar a complementar l’oferta de formació de l’Escola, atenent les necessitats i la demanda dels alumnes.

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Primera Junta de l’Associació d’alumnes

Al setembre del 2010 van acabar les obres del nou edifici conegut com Can Tuset i el Centre es va traslladar a la seu actual (av. del Vallès). També en aquesta mateixa època acaben les obres d’un nou centre cívic al nucli de les Fonts, “la Torre Julià”. En aquest nou espai municipal, és on s’imparteixen els cursos que es realitzen a les Fonts. El curs 2011-2012 alumnes de l’Escola formen una companyia de teatre “+ o – Teatre” i representen la seva primera obra a la festa de Nadal. Actualment estan preparant dues obres: una per l’abril (coincidint amb la celebració del 30è aniversari), i una altra per al juny. A banda de les activitats acadèmiques, l’Escola ha estat un lloc de trobada on també hi caben altres activitats de caràcter sociocultural que contribueixen a una formació més integral de la persona en sintonia amb la transformació social que es produeix al llarg d’aquests 30 anys. Per exemple: - Per Sant Jordi els alumnes elaboren una revista literària i una revista de cuina i, des de l’any 2011 es fa un tast gastronòmic de les receptes que inclou la revista. - L’any 2006 alumnes de l’Escola realitzen un recital de poesia amb el suport de l’Escola de música per celebrar el Dia Internacional de la Dona. - Durant tres anys 2006-2007-2008, per la Setmana d’Educació a l’abril, organitza una gimcana cultural per tot el poble. - Els anys 2007-2008, participa activament en el Projecte Educatiu de Ciutat engegat per l’Ajuntament juntament amb tota la comunitat educativa de Sant Quirze. - Durant els 30 anys s’han fet visites culturals (museus, exposicions,....) i s’ha participat en activitats organitzades per institucions o entitats del poble (conferències, cinema, tallers, concursos...). - Des de fa quatre cursos els alumnes més joves participen en el Concurs “Carta a un maltractador” amb motiu del Dia internacional de la Violència contra les dones. - L’any 2005 per demanda de l’alumnat es va portar a terme per primer cop una sortida de més d’un dia, vam anar a França, al parc Futuroscope en autocar durant un cap de setmana. La valoració va ser molt positiva pel que fa a la convivència i els valors aportats tant a l’alumnat com al professorat. 8

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

A partir d’aquí es va planificar un viatge fi de curs a una capital europea però ja no en autocar sinó en avió i així aprofitar millor el temps. S’ha visitat Londres, Berlín, Brussel·les, Budapest, Dublín, Cracòvia, Lisboa i aquest curs es visitarà Zagreb. - S’ofereix orientació en el projecte europeu Grundtvig, on alumnat i professorat han pogut gaudir de beques d’estança en països europeus per participar en seminaris, cursos, visites.. i continuar l’aprenentatge en matèria de llengua o per millorar l’activitat professional...

Grundtvig a Eslovènia

Grundtvig a Txèquia

- Aquests darrer curs (2012-2013) l’Escola ha iniciat un projecte d’orientació acadèmica i professional destinada a l’alumnat que s’està preparant per a la prova d’accés a cicles formatius. Aquest projecte el duu a terme l'organització no governamental International Foundation for Interdisciplinary Health Promotion (IFIHP) i la seva tasca ha estat reconeguda gràcies a l’atorgament de diversos premis.

Taller del Programa GPS

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Actualment l’Escola té al voltant de 400 alumnes d’edat diversa i el claustre de professors el formen 4 professionals. El personal no docent està format per una conserge i 2 dones de la neteja, així com hi ha dos tècnics a la Unitat d’Educació de l’Ajuntament per supervisar la tasca duta a terme. Pel que fa al professorat ha variat poc al llarg de la història de l’Escola: Yolanda des del 1987 Toni des del 1990 Mercè des del 2001 Edurne des del 2003 Joan durant aquest curs en substitució. En els inicis el professorat treballava per hores, posteriorment es van fer contractes de mitja jornada i actualment estan a jornada completa, això va possibilitar molt l’augment d’activitat al centre i passar del voltant dels 50 alumnes a 400. La característica més identificativa de l’Escola és la seva adequació a les necessitats i demandes de l’alumnat. Hi ha hagut moltes transformacions, molts canvis de lloc, acollim a una representació dels ciutadans del municipi molt àmplia pel que fa a tipologia, interessos, edat, sexe, cultura, etc. Es una Escola arrelada a l’entorn, partim de les necessitats que tenen els usuaris per introduir els elements formatius que els ajudin a resoldre-les. Es té present l’experiència com no pot ser d’una altra manera, i les situacions personals per adaptar els currículums. Actualment l’atur, la desmotivació, les dificultats en les relacions, l’individualisme són els problemes que van junts amb les necessitats formatives. Ens proposem aportar el nostre granet de sorra en compartir sortides a la crisi, especialment des del component formatiu, però no únicament, doncs pel que fa als valors, les actituds, els sentiments, les esperances, fem i tenim molt a fer. L’educació d’adults en general pot facilitar propostes renovadores i de transformació.

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Parlem de l’Escola Ens trobem a l’Escola alumnes, exalumnes i alguns professors per xerrar sobre l’Escola. Com que no hi podien ser tots els alumnes que han passat al llarg d’aquests anys hem fet una tria que fos el més representativa possible. És així com tenim exalumnes que quan venien amb nosaltres eren gairebé adolescents i ara ja són majors d’edat, cas d’en Ramon Artiga que va aconseguir treure’s el Graduat en Ensenyament Secundari amb nosaltres i ara estudia un cicle formatiu; o el cas de la Concepción Otero que viu a Sant Quirze, però que fins que no va descobrir-nos no tenia vida associativa a la vila i a partir de conèixer-nos ha entrat al grup “+ o – teatre” que s’ha format a redós de l’Escola. Ella està actualment estudiant francès i informàtica a l’Escola. En aquest punt de la xerrada en Jordi Coder, que coordina i dirigeix aquest grup, demana la paraula per explicar el seu relat de quan va venir a veure’ns per posar-se al dia en el tema d’informàtica i encara és entre nosaltres. Diu el Jordi que prenent el cafè al matí en un bar del poble sentia a un grup de persones parlant de l’Escola d’Adults i ho va trobar estrany, no havia sentit mai parlar. Aquest va ser el seu primer apropament, ens va venir a veure i segueix amb nosaltres. Un altre representant és l’Àngel Cuenca que va venir al 88 per primer cop a treure’s el Graduat d’EGB; després va fer el Graduat en Ensenyament Secundari i al mateix temps es preparava per fer la prova d’accés a Cicles Formatius de Grau Mitjà, prova que va superar i li va permetre fer un Cicle de Grau Mitjà a l’IOC i al mateix temps combinar-ho amb la feina. Enguany ha retornat per preparar-se per fer les proves d’accés a cicles formatius de Grau Superior. I per últim tenim la Rosario Jústicia que va començar els estudis de Graduat després d’haver deixat l’escolarització feia molts anys. Va sentir parlar a l’Ajuntament de l’Escola i es va decidir a venir. Tots ha valorat molt positivament el seu pas per l’Escola i el que ha significat per a ells i el seu progrés personal. L’Àngel explica com li ha canviat la vida a nivell professional després d’haver superat el curs de formació professional de Grau Mitjà; de com n’és d’important el formar-se, ara ha deixat l’antic lloc de treball, on els companys de feina continuen, ha pujat un graó i ja no ha d’estar al taller. Explica amb cert orgull que ara pot anar vestit de carrer i fa visites als clients,... Aquesta explicació fa que en Ramon expliqui la seva experiència de com li va canviar la seva visió de l’ensenyament un cop va venir a als cursos que impartíem per a l’Aula 11

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Taller i el seu pas per les classes de GES. Malgrat no haver trobat una feina estable i no haver pogut assolir els seus anhels, continua formant-se; de tant en tant passa per l’Escola per retrobar-se amb antics companys, veure’ns per recordar vells temps i els viatges de fi de curs que va fer amb els companys de classe i els professors. Ara és el torn de la Rosario, que escolta molt i intervé poc, però quan ho fa els seus arguments són sòlids. Comenta que quan era petita no va poder assolir els objectius marcats pel sistema educatiu d’aquella època i se sentia exclosa de la classe; per aquest motiu tenia ganes de treure’s el Graduat, no li fa falta per a la feina, ja que en té; però sí que per al seu creixement personal li’n fa. També expressa que aquest pas per l’Escola li serveix per formar-se i millorar en els quefers diaris.

Intervé la Concepción per dir que els coneixements són importants però que ella valora molt les relacions humanes, torna a recordar que quan va arribar a Sant Quirze no coneixia ningú i que molts anys se’ls va passar i només coneixia just les quatre veïnes. Ara, a part d’haver aconseguit que el marit també s’impliqui en l’Escola i la vida de la vila, es mou per Sant Quirze en mil i un llocs; és membre de l’Associació d’Alumnes i Exalumnes, del grup de teatre, en el qual ha travat fortes amistats i alegria la traspassa i la transmet als companys que l’envolten. Companys com el Jordi que també s’implica més i més en el quefer de l’Escola; no només en les activitats lúdiques, sopars, viatges, ... sinó en travar una forta relació personal ja sigui en el grup de teatre que ell ha impulsat i dirigeix brillantment i amb molt d’encert, o a les classes d’informàtica; camp que abans de conèixer-nos en sabia ben poca cosa i ara es pot defensar com a usuari. Fet que el fa sentir segur i al dia en les noves eines de la comunicació com són les TIC (tecnologia de la informació i la comunicació).

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Per acabar aquest col·loqui fem una valoració del pas per l’Escola i conclouen que només tenen paraules elogioses i de la importància que té la formació al llarg de tota la vida. S’ha d’aprendre a aprendre. Per molts anys en aquests trenta anys de suport a l’aprenentatge.

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Revistes de Sant Jordi i Cuina El curs 1996-1997 iniciem la confecció de la Revista de Sant Jordi, nodrida amb els textos dels alumnes, i que es lliura a la diada de Sant Jordi; més endavant, al curs 1998-1999, també elaborem la Revista de Cuina, amb receptes dels i de les nostres alumnes. Enguany la revista és una recopilació del textos vostres que han sortit al llarg d’aquest anys. Us donem les gràcies per fer-les possible.

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

19971997-2000 L'ÀNIMA DEL POETA Serà l'esclat de les flors novel·les qui desperten l'ànima del poeta? O pot ser, que després de llegit el poema els ulls caminen cap al cel, blau o ple d'estrelles es topen amb elles. Dedicat a les flors que no es troben a ran de terra i als escriptors que es troben amb elles

Nativitat Ferrer

LA ESCUELA Me enteré de que había Escuela de Adultos en Les Fonts por una señora. Mi hija, al enterarse me animó mucho a venir. El primer día en la escuela estaba muy nerviosa, recordaba cuando yo, en otros tiempos ... iba a la escuela, aunque fuese muy poco, sólo hasta los nueve años. Hoy estoy muy contenta de venir, tanto de los profesores como de las compañeras. Mi hija me pregunta cada día qué he hecho, se lo dice a todo el mundo y se siente muy orgullosa de mí. Estoy muy contenta y satisfecha desde que vengo al colegio, hacemos cosas muy interesantes, sé escribir mejor, leo mejor, hacemos trabajos manuales muy bonitos y tantas cosas nuevas

Laura Herrera 15

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

LA GENT Estava jo aquí assegut

valor per poder-la completar

observant els meus col·legues

I jo penso i penso

com parlaven amb el mestre

el que haig de fer

sobre una bona poesia mentre

perquè tot em quedi be.

ells discutien jo la feia. De cop i volta sento un soroll qui serà? , qui no serà? Era la lolanda que començava a parlar Estava explicant a les persones grans com es feia la poesia que s'havia de tenir

A.J.P

MIS PRIMERAS VACACIONES Quiero explicar la historia de mis primeras vacaciones: Para mí fue y es algo muy importante, me parecía mentira, la de cosas tan bonitas que vi. Llevaba 33 años casada y nunca había podido ir de vacaciones. Fuimos mi marido y yo a Italia en autocar. Todo me gustó mucho, si una cosa era bonita la otra lo era más. Venecia fue lo que más me gustó. Lo había visto muchas veces por televisión pero nunca podía imaginar que fuese así en realidad, creía que era mentira que un lugar así pudiera existir. Mi marido no lo pasó tan bien como yo porque a él no le gusta salir, ahora que a mí me dio igual, yo disfruté como nunca lo había hecho. Hoy le doy gracias a Dios cada día por haber cumplido mi deseo y de aquí en adelante pienso hacerlo todos los años.

Antonia Marín

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

LA VIDA La vida es hermosa y agradable si la sabes disfrutar.

Amar a la vida no es difícil si sabes perdonar, y menos aún,

Ella te enseña varios caminos que elegir, no siempre son cosas buenas,

si sabes olvidar.

pero ... hay que afrontar todo aquello que te impida ser feliz.

Amar, perdonar y olvidar son los tres ingredientes para ser alguien en la vida.

Nunca culpes a la vida cuando ya no puedes más, cuando todo es negativo con preguntas sin respuesta, porque la vida es valiosa y sólo te enseña a luchar, y a no ser cobarde, y a no dejarse arrastrar, por la angustia y el dolor.

Mª José Heredia

MI PRIMERA COMUNIÓN Fue un día precioso porque mi madre me compro un vestido precioso, corto, blanco, con unas flores azules. También me puso unas flores en la cabeza como si fuera una corona. Mi madre invitó a mis amigas a merendar, puso un pastel y lo cortó a trozos, uno para cada una, puso chocolate y lo pasamos muy bien. Me trajeron regalos muy bonitos, un ángel, un niño Jesús, una medalla y libros. Lo pasamos todos de fábula.

Justa Hernández

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

MI PRIMER AMOR Cuando tenía quince años a mi pueblo llegaron muchos soldados. Era la época que había maquis. Un soldado se fijó en mí. Cuando salía del colegio siempre lo encontraba y me decía cosas muy bonitas. Yo no hacía mucho caso pero me agradaba. Cuando se fueron me escribía. Yo, como es natural, le contestaba. Dejó de escribir y se acabó la ilusión. Fue muy bonito, siempre lo he recordado con cariño. Fue mi primer amor.

Pepita Farras

RECUERDOS Me hacen escribir una historia y contaré un poco de la mía, pero es tan triste que no sé por dónde empezar. Yo era de un pueblo de provincia, uno cualquiera. Mis padres eran payeses y éramos pobres. Éramos tres hermanos, dos chicas y un chico. Yo era la pequeña y me pusieron a servir con unos señores del pueblo. Ellos eran ricos, tenían tres hijos y los llevaron a estudiar a la capital. Los inviernos estudiaban y los veranos estaban en el pueblo. Me lo pasaba muy bien allí, nos conocíamos todos. Empecé a ir con un chico vecino mío y nos casamos. Nos quedamos en el pueblo y todo iba bien hasta que tuvimos la primera hija. Una badada del

médico hizo que se muriera y como no teníamos seguridad social ni nada no podíamos pagar ni médico ni medicinas. Yo también estuve muy enferma y gracias a que ya había penicilina mejoré. Con el tiempo tuvimos otra nena y nos marchamos del pueblo. Fuimos a una casa de payés de Llinars del Vallès. Estábamos muy bien pero no ganábamos bastante y la vida se puso muy mal. Decidimos venirnos a Sant Quirze del Vallès. Aquí vivimos bien hasta que la nena creció y como es normal tuvo novio. Esto fue su perdición. Él era un hijo de papá con coche. Tuvieron un accidente, iban tres en el coche y murió ella. Nos mató en vida a mi marido y a mí. Él fumaba y fumaba y también se murió. Ahora yo he quedado sola, sin nadie, hasta que Dios quiera.

María Mestre 18

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

LA MEVA PRIMERA FEINA Allò va ser impressionant, estàvem la meva colla i jo darrera on jo visc i, de cop i volta, es va parar una furgoneta amb uns senyors preguntant l'edat que teníem. Li vam dir, i jo vaig saltar i li vaig dir que jo tenia quinze anys; preguntava l'edat perquè necessitava tres nois entre setze i divuit anys, però li vaig interessar i em va dir que em passés l'endemà i em faria una prova al dia següent. Quan vaig arribar vaig preguntar pel Jordi Medina Cervelló que és el cap de la feina. El treball consistia en una feina de torns manuals, numèrics, cilíndrics, trepans... Ara ja tinc feina!

Patricio Martínez

SOY MARÍA Soy María Vega, tengo 54 años. Soy casada y tengo tres hijos. Escribo este párrafo para animar a aquellas personas que no se hayan decidido a venir a la escuela. Quiero deciros que nunca es tarde para dar el primer paso. Seguro que no os arrepentiréis, yo lo he pensado mucho tiempo para decidirme a venir a la escuela.

leer y escribir, por eso os recomiendo a todas aquellas personas que no sepan que no les de vergüenza, y que vayan a la escuela. Una amiga que no había ido nunca al colegio.

Yo estoy muy contenta con haber venido a la escuela porque yo no había ido nunca, y ahora estoy muy contenta por que cada día que pasa voy aprendiendo cosas que no sabía. Yo llevo muy poco tiempo y espero seguir viniendo para seguir aprendiendo cosas cada día. He aprendido muchas cosas que no sabía: yo no sabía leer ni escribir y hoy ya sé

María Vega

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

UN SOMBRERO Un día, yendo de compras, divisé un escaparate con un cartel luminoso en el que se leía "sombreros mágicos". Entré y me puse a mirar, de entre todos ellos, elegí un sombrero de copa de color frambuesa. Pregunté su precio y me respondieron los otros sombreros son 10.000, saqué el "parné" y solamente tenía 9.999 y los sombreros se enfadaron con "mua". Pero al sombrero de copa de color frambuesa le gustó que me hubiera fijado en él, se escapó de la tienda encima de mi cabeza y ahora tenemos una relación sería como pareja y estamos pensando en tener familia numerosa y vivir juntos hasta que la muerte nos separe.

Pepelu

SANT JORDI Arriba Sant Jordi com cada any. Quan jo era jove -fa uns quants anys- qui estava enamorat, I'enamorat, duia una rosa a la seva estimada i ella, en correspondència, li regalava un llibre. Era tant romàntic! Ara el jovent diu que això són ruqueries, però a mi m'agrada molt quan veig un senyor, ja gran, portant-ne una o més d'una a I'enamorada. Tant me fa si l'ha comprada o I'ha agafada del primer jardí que hagi trobat. Perquè això que hom diu que tan sols és consumisme són excuses per no continuar amb aquesta tradició molt catalana i molt bonica. Això sí, cadascú amb la seva idea, però a mí que el meu marit me la porti i que no canviï d'idea. Per molts anys.

Dolors

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

ME LLAMO Me llamo Ángela y voy a contar una historia: Yo me fui a Alemania y creía que esa tierra era diferente a como la encontré. Fuimos porque a mi marido le salió trabajo allí por mediación del sindicato. Llevábamos un año casados justo y él se fue. A los cuatro meses me llamó para que me fuese. Me quedé embarazada pero no entendía a los médicos. En el pueblo donde estábamos sólo había dos extranjeros, éramos mi marido y yo. Era un pueblo muy pequeño con mucha nieve y vacas. Teníamos una habitación muy pequeña y allí lo hacíamos todo.

Estuvimos un año, tuve mi primer hijo allí. Después nos trasladaron a otro pueblo. Allí era muy diferente. Vivíamos en un piso, no nos trataban como extranjeros, allí nació mi hija. Mis hijos aprendieron el idioma muy bien, tanto que lo sabían mejor que el español. Estuvimos 16 años. Me operaron de un pecho y por no dejar a mis hijos pequeños solos me vine a España. Si no hubiese sido por eso, no hubiese vuelto.

Ángela Marín

UN PONT TOUJOURS NEUF De nous jours, trente ponts enjambent la Seine a París. Chacun a son caractere prope et même quelque fois une légende que les parisiens se transmetten amoureusement. Au débout du XVlle siecle, un pont fut jeté à l'extremité de I'ille de la Cité pour la relier aux ríves de la Seine. C'etait le premier pont de pierre et ou I'appela alors: Le Pont Neuf. II devient célebre entre autres qráce à la statue du "Vert Galant" qui le domine. C'est ainsi que I'on nommait le roi Henri IV, par ailleurs bien connu pour ses aventures galantes. Du haut de sont cheval et a travers les siécles, il demeure le complice des amoreux qui se promènent dans la pénombre des arbres, ajoutant encore au romantisme dont les poetes, les peintres et les cinéastes ont orné le plus vieux des ponts de Paris.

MIC ( pour la transcription ) 21

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

EL SIGLO QUE VIENE Hace varios años que por la televisión, la radio... decían qué es lo que pasaría en el siglo XXI. Mucha gente decía que los coches volarían, que todos los hombres y mujeres podrían visitar la luna con los cohetes espaciales, también decían que no llevaríamos la misma ropa, que podríamos evitar el sida, el cáncer... que no existirían las guerras, que la esperanza de vida sería más larga, etc. Pero esto no es así. Hoy estamos en el siglo XXI y aún siguen muriendo centenares de personas por enfermedades que decían que podían evitar, también siguen habiendo guerras, en las cuales también mueren muchísimas personas inocentes. Los coches aún van sobre ruedas, son más potentes, pero siguen siendo automóviles. La gente viste igual, cada uno a su estilo. ¿Qué nos espera en el siglo XXII?

Roger Casadesús

ME LLAMO Me llamo Jerónimo García, nací en Churriana de la Vega provincia de Granada. Tengo dos hijos varones. Haré 67 años dentro de una semana. Me he apuntado a la escuela de adultos para aprender a leer y a escribir. Me lo paso muy bien, vamos todos los días muy contentos mi mujer y yo. Me jubilé a los 63 años, pintaba maquinaria en la fábrica y me gustaba mucho. Ahora que tengo tiempo vengo a la escuela que también me gusta mucho. Esto que escribo lo hago con el ordenador.

Jerónimo García

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

20012001-2005 QUÈ MENJAR? Primer Bèlgica després Gran Bretanya. Què menjar? És possible menjar tranquil els aliments de la Comunitat Europea? Jo crec que no, no sé on anirem a parar i l'oli de colza... una darrera de l'altre, jugant amb la salut pública. Les baques boges, la disfressa de moda d'aquest any; se soluciona el tema no menjant vedella? Com és possible que al segle 21 passi això; qui és el responsable d'això? La solució és menjar vegetaria, fins quan? Fins que surti una malaltia a la verdura i la fruita, que no tardarà gaire a sortir al pas que anem. La carn està molt malament, el peix pels núvols, i no vull ser alarmista, però està malament el tema.

Anònim

EN EL FUTUR... En el futur diuen que els cotxes volaran, tindrem els telèfons mòbils inserits en el cervell que es podrà viatjar per l'espai. Però, si ho mires fredament, jo crec que en el futur els cotxes no volaran i tampoc podrem viatjar per I'espai perquè tot el planeta s'està destruint a si el mateix i el culpable és l'home. Tallem els arbres per fer carreteres i si no hi ha arbres no hi ha oxigen. Tirem escombraries per tot arreu, vagis on vagis trobes escombraries per tot arreu, llaunes que tarden un munt d'anys en degradar-se. Contaminem l'aire que respirem, i respirem fums i coses per l'estil. I cada vegada fa més calor a la

terra, d'aquí cents d'anys la Terra serà un desert deshabitat, la gent gran que conec diuen que quan eren joves i pas matins feia unes gelades impressionants, ara si vas a l'alta muntanya sí veus gelades, però aquí i a Sabadell és estrany veure gelades. Cada cop hi ha mes radioactivitat, el plutoni... i estem constantment en perill que a una central nuclear hi hagi una explosió i ens anem tots a I'altre món o ens quedem cecs i moribunds. La meva opinió és que en el futur les coses no seran millors que ara si seguim anant per aquest camí. La Terra s'autodestruirà ella soleta i nosaltres amb ella. Aquesta és la meva opinió.

Dani López

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

SANT JORDI I LA SEVA TRADICIÓ En Sant Jordi tot el món és feliç perquè saben que el drac va morir. Tot el món plora d'alegria perquè aquest és un gran dia. El que vull explicar és: El dia 23 d'abril diem que és el dia de Sant Jordi perquè aquest príncep va lluitar amb un drac i va guanyar, i va rescatar a la princesa perquè l'estimava de veritat. Aquell AMOR tan gran que entre ells existia no ho va poder destruir un maleït drac. Ara tot el món està tranquil i nosaltres celebrem aquest dia tan feliç.

Anònim

EL MUSSOL El Mussol, com la vida, solitari.

Com un gos solitari.

Quan està solitari és com si tingués un pou sense fons al cor.

Sense amo i sense cor, et deixen abandonat i sense sentit

El buit que queda és una escorça oberta a la vida.

Pedro Perales

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

LA DROGA DE LA LECTURA ninguna asociación Anónimos.

Leer es una droga. Es más, es una droga dura, y si no pensadlo bien. Un buen día un desaprensivo disfrazado de amigo tuyo, o incluso de un familiar (tu abuelita por ejemplo) va y te regala un libro con la excusa de que es tu cumpleaños. No es un libro de muchas páginas, unas 50 como mucho, quizá menos. Lo más seguro es que sea de relatos cortos, nada importante y 'tú, aburrido como estas y sin saber qué hacer, y ante la programación peñazo que dan en la tele, decides que bueno, que vale, que por qué no y coges el libro, sin saber en qué te vas a meter y comienzas a leer... Y estás perdido. En ese momento sale el lector empedernido que hay en ti y todo te sabe a poco. De 50 pasas a 100 páginas... 200... 500... hasta que cuando crees que no puedes ir más allá te lees un libro de 1000 páginas y entonces es cuando te das cuenta, con los ojos inyectados en sangre, después de 5 horas ininterrumpidas leyendo y las manos temblorosos bajo el peso de semejante mamotreto, que estás atrapado y que para esto no hay

Lectores

Lees en el autobús, en el wáter, en la cocina... vas con un libro a todas partes. En la peluquería te miran mal porque no quieres conversación y te pones a leer olvidándote del mundo. Lo lees todo, hasta los prospectos de las medicinas... Y no una, sino varias veces (lo digo por propia experiencia). Yo llegué a memorizar un atlas que había en mi casa, y la cosa no hubiese estado tan mal si al poco no me hubiesen cambiado los nombres de la Europa del Este, con lo cual no me servía de mucho, la verdad. Y es que encima tienen la pega de que se acaban, y tú enganchado como estas necesitas seguir leyendo, pero en ese momento no tienes el dinero que vale un buen libro y empiezas a bajar el nivel... novelas de segunda...colecciones baratas... libros de segunda mano... da igual, la cuestión es leer aunque sea la lista de precios del Alcampo. Y cuando crees que ya no puedes caer más bajo descubres la relectura y te pones a leer una y otra vez esos libros que más te han gustado hasta que te lo sabes de memoria. ¿Y sabéis qué es lo peor de todo? La falta absoluta de ganas de dejarlo. Es el enganche total... pero sin efectos secundarios.

Angeles Belmonte

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

LA HISTÒRIA D'UN POBRE MUSSOL Hi havia una vegada un mussol que era molt petit. Estava a Sant Quirze en un camp quan va caure de la seva casa, i va venir un llop i li va donar una mossegada en una ala. El mussol estava molt espantat, però per sort van venir uns nens i van començar a tirar pedres al cap per espantar-lo. El llop va començar a fugir i els nens van agafar al mussol. Però el mussol tenia molta por. Els nens van agafar un drap i aigua oxigenada. La resta es va quedar amb el mussol per vigilar-lo. Quan van venir els nens i el van curar, van anar a buscar la seva família. La família estava molt preocupada, però al final, el van trobar. El mussol i la seva família estaven molt contents perquè els nens van portar el mussol a casa seva.

Felipe

PENÉLOPE Penélope nació una noche calurosa de finales del mes de agosto. Todos deseaban que hubiera sido un varón, pero el destino no lo quiso así. Fue una gran decepción, pues era el primer hijo de la pareja y siempre un niño era mejor recibido. Aún así, Penélope tuvo suerte, su padre fue benevolente con ella y permitió que se quedara en el seno familiar, en vez de ser abandonada a su suerte, como pasaba con muchas otras niñas recién nacidas. Penélope creció feliz, gracias al amor de su madre que siempre estaba a su lado cuando su trabajo de vendedora en el mercado se lo permitía. Aunque siempre echó de menos una palabra cariñosa, un beso o un abrazo de su padre. Poco a poco, fueron pasando los años hasta que cumplió los catorce. Ese día hubiera sido 26

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

uno como otro cualquiera, si su padre cuando volvió a casa, hubiera venido solo, pero no fue así. Marcus, el padre de Penélope vino acompañado por el que sería su esposo. Penélope se encerró en su habitación y lloró toda la noche aceptando su destino. Su prometido era una rico comerciante de la ciudad de Atenas, pero quince años mayor que ella. Una semana después se casaron y así empezó su nueva vida, en su nuevo hogar, mucho más grande que su vieja casa, y llena de comodidades, pero también, como la esposa de un hombre rico, llena de obligaciones. Poco a poco fue aprendiendo a supervisar las tareas de los esclavos, de velar por su salud, administrar el presupuesto del mes, de que el grano estuviera en perfecto estado y a controlar que a nadie le faltara ropa para vestirse. Todo era muy monótono, pues cuando le sobraba un rato libre se recluía en el gineceu, que era una habitación la cual se encontraban los telares y su propia cama. Un día, en una salida al teatro acompañando a su esposo, en el descanso de la función, conoció a una señora que le llamó la atención por su belleza y elegancia. Se trataba de una cortesana. Las dos entablaron una conversación que las llevaría a una gran amistad, muy esporádica, pues a Penélope no se le permitía salir, a no ser que fuera a una ceremonia religiosa, boda o entierro, pues las mujeres griegas a duras penas tenían vida social. Pero siempre que podían encontraban un rato para verse y conversar. En estos encuentros, su gran amiga poco a poco la enseñó a leer, pues las cortesanas eran las únicas mujeres cultas y las únicas que tenían derecho a asistir a reuniones de hombres, también se les permitía hablar de música, poesía y filosofía. Así, a escondidas, en sus ratos de reclusión, leía libros que su amiga le regalaba. Se dejaba llevar por las historias que los libros contenían y soñaba despierta, dejando volar la imaginación y deseando un mundo mejor. Gracias a esto le dio sentido a su vida y juró que sus hijas, si algún día las tenía, no serían analfabetas, como la mayoría de mujeres griegas.

Montse Martínez

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

POESIA Quan les paraules no arriben on el sentiment no acaba. Quan queden dins coses que la boca no expressa. Quan l' ànima se sent infinita, com començo a explicar que la sang del meu cor no para, Que per fora la detenen i es queda immòbil, sense ales, li donen paraules, paraules que no curen la soledat, però ho intenten. Com poder dir que el que vull són mans, braços i cames que sentin les espines del camí, les espigues del demà.

Cristina

LA JOVENTUT Per un jove d'avui en dia el cap de setmana comença divendres a la tarda. Divendres un jove se sent més lliure, com si ja hagués complert de les seves tasques (estudiar, treballar ... ). Divendres es planeja el cap de setmana: alguns planegen anar-se'n de festa, d'altres es reuneixen a casa d'algú, i sempre hi ha qui es queda a casa per estudiar; crec que aquests joves no viuen la vida, no saben que és ser jove. Quan arriba el dissabte i surts al carrer, és estrany que et trobis algun col·lega perquè tots estan aprofitant per dormir. Cap allà al migdia et trobes amb els col·legues per planificar el que faràs a la tarda/nit.

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

La majoria opta per anar a les discoteques, és el més normal, tots es volen divertir, "triomfar" amb les "ties", beure's uns "cubates" ... Comences a pensar en el que et posaràs, en sortir de casa i trobar-te amb els col·legues per sortir de festa. Quan arriben les 18h, tots estan nerviosos per anar a "partir la pana". Un cop arribes, ets un altre, canvies radicalment, estas de "bon rotllo". Un cap passa la festa, arribes a sopar a casa, i depèn de com estiguis, optes per sortir o quedar-te a jugar a la Play Station 2. El diumenge és un dia que estas bé, però a la vegada estas malament: per una part el dilluns esta més a prop, d'un altre cap de setmana. Et tornes a trobar amb els col•legues, i feu el mateix de cada diumenge: jugar al futbolí, anar a prendre alguna cosa, jugar un partit de futbol, que fer esport no mata ningú. Diumenge s'ha acabat i dóna pas a una altra setmana, amb ganes que torni a arribar el proper cap de setmana de nou.

Marc Cárcoba

DESCRIPCIÓ DEL MEU AMOR Vaig a descriure una persona, primer físicament. És un noi, alt, rosset, ulls blaus, 1 '70 d'alçada i de pes 70kg.Té un tatuatge en el brac i té el cabell curt. És molt amable, molt carinyós, molt amic dels seus amics, no és "garrepa", tot ho deixa i tot ho dóna. Li encanta sortir de marxa, això sí, li agrada molt fumar i veure els caps de setmana. Li agrada molt ballar; i qui jo vagi amb ell perquè s'ho passa molt bé; a mi m'agrada molt estar amb ell, encara que a vegades em treu polleguera.

Diana Bogaz

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

PERSONES IMPORTANTS La persona que vaig a descriure es diu Davinia i es la meva cosina. Té setze anys i estudia batxillerat. No és una noia massa alta, més aviat baixeta. Té una cara rodona amb uns ulls petits d'un color molt bonic: blau verdós. Té un nas bastant gran i una boca amb uns llavis molt gruixuts i vermells. El seu cabell és molt llarg, llis i ros. De caràcter, és una noia molt alegre a la qui li agrada sortir de festa i ballar moltíssim. Malgrat això es una persona molt responsable i madura per la seva edat. Sap el que vol i fa el que sigui per aconseguir-ho. Una noia amb les idees molt clares. A vegades pot ser molt tossuda. També s'ha de dir que és molt xerraire i sociable. És bastant simpàtica, però si se't fa enfadar pot arribar a ser molt cruel. Encara que sigui molt xerraire també sap escoltar als altres, sempre intenta ajudar als demés.

Sara Lueiro

DESCRIPCIÓ D'UNA BONA AMIGA Vaig a descriure a una de les persones més properes a mi! Físicament és una noia amb els cabells marrons encara que ara ha anat a la perruqueria i s' ha fet metxes de color vermell. Té els ulls marrons però porta lents de color blau i els té bastant grans. El seu nas és molt petit i els llavis els té molt prims, la forma de la cara és bastant rodona. És alta i no esta ni prima, ni grassa, esta normaleta. Psíquicament és una noia molt perfeccionista i no es res egoista, perquè a ella no li agrada gens ni mica la gent egoista, el que més odia en el món és l' egoisme. Tampoc li agrada la gent traïdora, en el sentit: que no suporta que traeixin la seva confiança. És una persona que dóna la seva confiança molt ràpid a la gent. Jo personalment l'admiro molt com a persona, pel seu caràcter, perquè és una noia que pot donar molt d'ella!!! És molt forta i molt sensible a la vegada i jo gairebé l' admiro per aquest motiu.

Rebeca Delgado

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

LES EXPERIÈNCIES D'UN NOUVINGUT A BARCELONA. Vaig venir a Barcelona en el mes d'octubre i va fer una calor impressionant, com en els millors dies d'agost a Alemanya. Tothom parla català, però com a estranger només et demanen que parlis castellà. En principi no és gaire difícil d'introduirte a la societat catalana, pero hi ha algunes diferencies amb la meva societat. Primer has de buscar un pis. Al nostre país és normal que la gent visqui a pisos de lloguer, però aquí tot el món vol tenir un pis de propietat, i és difícil de trobar-ne de lloguer. Al treball la gent li agrada molt quedar-se fins a molt tard a I'empresa; no és que es treballi més, sinó que s'hi estan més hores. A Espanya es va a dinar i a sopar molt tard; per a mi, el més difícil és esperar fins les 14h per dinar. Fins aviat,

Stephan

EL PERSONATGE MISTERIÓS

Són tres germanes que viuen en un poble de fantasies i amor. L'àvia d'aquestes nenes té un lloro que fa màgia i les envia a un conte a solucionar el problema del personatge principal, o del contrari hauran de romandre per sempre més al conte. Son molt simpàtiques i divertides, estan una mica grasses i són baixetes amb el cabell marró i arrissat.

Són les

tres bessones.

Carlos Cano

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

És un actor nord mica canós i ulls “Ocean's eleven”, Roca” amb Sean Tarantrino.

americà, d'uns quants anys, alt, cabell castany una marrons. Ha treballat a moltes pel·lícules, com ara amb Júlia Roberts, Andy Garcia... També ha fet “La Conery y “Abirto hasta el amanecer” amb Quentin

Es tracta de Geroge Clooney.

José Manuel

Aquest home jugava al Barça de bàsquet. És alt i moreno. Ara juga al Menphis. Jo opino que és una gran persona i un gran jugador de bàsquet, ja que portra una gran carrera professional. També juga a la selecció espanyola. Es tracta de Pau Gasol.

Ramón Lara.

20062006-2012 HISTORIA DE UNA FAMILIA HUMILDE EN UN PUEBLITO DE ANDALUCÍA Conocí a una familia numerosa, muy pobre, en una época en que el trabajo escaseaba y, apenas, el sueldo del padre llegaba para mantener a la familia. Vivían en Andalucía, eran campesinos y difícilmente podían ir a la escuela. La menor de todos se llamaba Rosa y tenia doce años cuando les conocí. Rosa era muy lista, ella quería ser maestra para poder enseñar a otros. De día trabajaba en el campo y de noche estudiaba. En aquella época sus padres no creían que podría ser importante que una mujer estudiara. Ellos pensaban que con ser una buena esposa y criar a tus hijos era suficiente. Pero Rosa, por encima de todo, quería ser una buena maestra y poder enseñar a otros. Rosa a los quince años dejó el hogar para ir a servir en casa de un médico. Tras hacer sus tareas, por la noche, se quedaba hasta las tantas leyendo libros que cogía de la biblioteca. Ella era feliz con los libros, e incluso hizo un curso por correspondencia. A los veinte años ganó lo suficiente para ir a la universidad. Era un genio, sacó la carrera con matrícula de honor. Por fin había conseguido cumplir sus deseos y consiguió trabajar en una aldea de maestra. De noche, cuando los campesinos acababan sus 32

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

tareas en el campo les daba clase, y de esta forma pudo ayudar a hacer realidad los sueños de todos aquellos que no habían podido ir a la escuela de pequeños. Rosa era feliz ayudando a otras personas a conseguir lo que ella había soñado toda su vida. Y esta es la historia de una maestra de un pequeño pueblo andaluz que dedicó toda su vida a los demás. Con entrega y con todo su amor, muchos campesinos aprendieron a leer y a escribir. La historia habría podido ser mi verdadera historia o la de mis compañeras, que no pudimos tener esta oportunidad; pero hoy, gracias a Dios, nuestro sueño de aprender se está haciendo realidad.

Mercedes Cervera )

QUINES VACANCES! S'acostava Setmana Santa i l'Anna, el David, el Daniel í jo estàvem planejant les vacances. Vam pensar moltes coses però la millor idea va ser anar a la casa de la platja que tenen el meus pares, ja que ells marxaven a una masía que havien llogat amb uns amics. Ara només quedava pensar que faríem allà i quines coses hauríem de portar. L' Anna va proposar d'anar al matí a la platja i a la tarda fer una mica de turisme.

Ens vam espantar molt i vam sortir corrents, no volíem entrar, ens feia por. Al final, vam dormir a la platja i quan ja era de dia vam entrar i tot estava bé, va ser molt estrany. Vam continuar fent el que havíem planejat però, a la nit, varn tornar a casa; hauríem d'haver passat dos dies i només en vam passar un. Ara intentem riure del que va passar, pero tots sabem que no ens va fer gens de gracia.

Quan vam arribar, era de nit, vam fer els llits, vam sopar i el David va proposar de jugar a la "ouija". Vam apagar els lIums i vam posar espelmes, En Daniel va intentar "invocar" a un mort pero no passava res.. De cap i volta les espelmes es van apagar, ens vam quedar parats i vam deixar el joc. Vam decidir veure la televisió. Al cap d'una estona vam anar a dormir i els llits estaven desfets i els quadres girats. Anònim

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

LA GRIP AVIÀRIA La grip aviària és un tema que ja porta mesos sent el centre d'atenció en els mitjans de comunicació i la societat en general. Després dels casos al sud-est asiàtic: Xina. Indonesia. Tailàndia i Birmània ha arribat a Europa, i el consum del pollastre ha baixat molt. Es té por que hi hagi contagi però crec que la gent s'espanta massa soviet, sobretot aquí a Catalunya on encara no s'ha detectat cap cas.

Els científics estan investigant una vacuna per a que els humans no es contagiïn entre ells i alguns països apliquen també una vacuna en les mateixes aus com a prevenció. Com ja he comentat a Espanya de moment no s'ha trobat cap cas però les autoritats estan alertes ja que moltes d'elles arriben amb les migracions d'Àfrica cap a aquí, ja que venen a Espanya a reproduir-se.

La gent ha deixat de menjar pollastre sense saber que aquesta malaltia contagia per via respiratòria i no per via digestiva. A més, en els països on les persones han sofert la malaltia i han mort com al sud-est asiàtic i Turquia és costum conviure amb les aus, fins i tot dins de casa seva. Així que es normal que hagin mort ja 101 persones en aquells països i encara ningú a Europa. Nosaltres no tenim aquest costum.

Adrián Garda

CRÍTICA LITERÀRIA: LA HIJA DEL GANGES DE AISHA MIRÓ Hoy día 13 marzo 2006 me pongo a hacer una pequeña redacción del primer libro que he leído en mi vida. Cuando empecé en el colegio de adultos le comenté a la profesora que nunca había sido capaz de leerme un libro, los empezaba y no podía terminarlos. Ella me recomendó un libro: La hija del Ganges. Dio en el clavo con el tema pues es tan parecida a mi vida, que empecé a engancharme y me lo leí entero. El libro trata de una niña que es india y esta en un orfanato. Ella no quería estar allí y cada día se lo decía a la hermana Serafina (una monja del orfanato). La monja siempre se la llevaba con ella, sin embargo, fue tanto lo que pidió que por fin Dios la escuchó y fue adoptada por una familia catalana. Con el paso de los años volvió a Bombay con una ONG a buscar sus orígenes pero se dio cuenta de que en Barcelona es una forastera y en su país se encuentra extraña. En la casa en la que estaba acogida le ayudaron a conocer las costumbres catalanas, con ellos estaba superprotegida, pues era tanto lo que la deseaban que la sobreprotegían. Ellos no tenían hijos y querían 34

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

mellizos pero cuando iba a venir una de las mellizas murió y entonces la adoptaron a ella. Así pues gracias a la insistencia de ella de querer unos padres y a la desgracia de morir la gemela se encuentra ella en Barcelona. Isabel Vázquez

EL MANGA "El puny de I'estel del nord", que són d'un argument molt bo. El manga per mi és un món on molts dels teus somnis, d'alguna manera, és fan realitat. Perquè? Us deveu preguntar. Perquè com he dit és un món. i com a món té les seves variants segons els gustos de cada un. El manga fantàstic esta compost per grans obres com Naruto.

L' últim tema és el manga antic, com Mazinger Z, del qual molts de vosaltres haureu sentit a parlar. N'hi ha d'altres com Alita i Golgo 13, que són deis millors que s'han publicat. I ara l' últim manga comentat és Akira, el primer manga publicat a Espanya, i que ens va portar tots el altres.

Després hi ha el Bishonen, que és un deis preferits per les noies perquè té un disseny molt bo de nois guapos i això és un tema excepcional. Ara us parlaré sobre el manga Yaoi: és el manga homosexual, que té un disseny semblant en alguns aspectes al bishonen, però té uns guions molt suaus i un bon argument. El contrari d'aquest tipus de manga és el Yuri, que és el manga homosexual, femení; aquest manga té un argument una mica més pujat de to però igual de bo, i el llegeixen tan nois com noies. Un exemple és Utena. Com dibuixar manga és una col·lecció increïble i llarga que té una amplia i selecta varietat: des d'ensenyar-fe a dibuixar personatges fins a dibuixar fons de paisatges. D'aquestes col·leccions n'hi ha unes quantes però igual de bones. I ara tornem el tema d'abans el més fort, que és el "Gore", molt brutal i sanguinolent en que trobem

Ramón

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

CENICIENTA

Mi madre murió cuando yo tenía 3 años y no sé el motivo. Tenía dos hermanas, una con trece años y otra con quince. Las dos estudiaban. Mi madre quería tener un hijo varón y se volvió a quedar embarazada después de mí. A los dos meses de nacer mi hermano ella murió. Mi padre se quedó viudo con 4 hijos y buscó una mujer. Se casó y también tuvo hijos. Mis hermanas mayores, una enfermera y otra maestra, se fueron de casa y yo me quedé con la segunda mujer de mi padre. Esta mujer me hizo la vida imposible, me trató muy mal, aunque me dejaba ir al colegio, no me dejaba estudiar ni hacer deberes, llegaba siempre tarde, sólo sabía hacer cosas de la casa. Mis hermanas se casaron y, al darse cuenta de lo que yo estaba pasando, me quisieron llevar con ellas para seguir estudiando. Esta mujer no me dejaba salir de allí, aunque ella tenía una hija de otro matrimonio, yo era la que lo hacía todo. Decía que yo le gustaba más que su propia hija porque era callada, obediente y le hacía toda la faena. Eso no era verdad, no le gustaba más, sino que tenía una criada. Mi padre estaba todo el día trabajando, se iba a las 6 de la mañana y volvía de madrugada, entraba, buscaba comida, se cambiaba de ropa, pero no sabía lo que estaba pasando. Mi hermana le contó lo que pasaba y le pidió que me dejara ir con ella, pero su mujer se interpuso y él dijo que no quería escuchar lo que le contaba mi hermana. Entonces, a los trece años, decidí no estudiar porque no era fácil, no llevaba los deberes hechos, llegaba tarde y me costaba mucho seguir el ritmo, la maestra me pegaba, las compañeras se reían ... sentía mucha vergüenza. Cuando me vino la regla salí de casa de mi padre y me fui con mi hermana porque ella enviudó y se quedó sola con cuatro hijos. Le dijo a mi padre que necesitaba ayuda para poder ir a trabajar y que alguien se quedara con sus hijos. Me fui con ella y allí 36

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

estuve hasta los veinte años, que nos vinimos a Castellón. Mi hermana pidió un año de excedencia en su trabajo para venir a España, el sueldo que tenía allí era insuficiente para mantener a cuatro hijos sola. Vino a trabajar a un almacén de naranjas. Ella tenía derecho a traer a sus hijos pero no a su hermana, yo no me quería quedar sola en Marruecos porque tendría que volver a casa de mi padre. Le dije que me buscara un hombre aunque fuera viejo para poderme casar. Lo encontró, nos casamos en Marruecos y así pude venir a España. Estuve cinco años con él, enfermó de cáncer y murió. Me quedé viuda y sin nada. Él tenía una pensión de su mujer, así que yo no tenía derecho a nada. Vinieron a casa a buscar lo que pudiese haber de valor, y no había nada, porque no tenía nada, sólo el perro. Me echaron del piso de alquiler. Lo único que me dejó fue el carné de identidad. Fui a caritas a buscar trabajo y me encontraron un trabajo en un bar, entraba a las 14:30h de la tarde y salía a las 3h de la madrugada sin parar, y ningún día de fiesta. Se terminó el contrato y me tenían que echar para no hacerme fija. En ese momento me vino a buscar mi actual marido. Yo no lo conocía pero él a mi sí, era del pueblo y me propuso casarme con él para no estar solo. Cuando me llamó por teléfono y me dijo: "Quiero verte", pensé que sería alguna persona a la que mi anterior marido debía dinero. Me escondí en casa y le abrió la puerta mi hermana. Le contó que buscaba una mujer. Yo le dije que si quería que le fuese a cuidar, sí, pero casarme otra vez, no. No le pregunté por el sueldo ni nada. Me dijo que era de Barcelona. A mí me pareció bien porque yo quería salir del pueblo. Me dijo también que me daría cincuenta mil pesetas y no tendría que gastar nada. Mi hermana no quería y mis sobrinas tampoco. Me fui con él, y a los cinco meses después de contarnos nuestras penas me propuso casarme con él para tener algún futuro. Consulté a mis hermanas y una me dijo que no y la otra me dijo que por qué no. Me casé con él y hasta hoy. El repartió la herencia en vida para solucionar los problemas con sus hijos. Yo no quería nada, pero él solucionó las cosas.

M. M

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

UNA EXPERIENCIA PARA RECORDAR tuvieron toda la fe del mundo en mi habilidad para aprenderlo. Se agotaron de ayudarme a veces pero nuca perdieron la paciencia.

Mientras leía las vallas publicitarias en catalán desde el taxi del aeropuerto en mi primer día en España, pensé: "¿Cómo voy a vivir aquí, cómo haré que la gente que no me conoce me acepten conociendo tan pocas palabras en castellano?". Supe que desde aquel día mi vida sería muy diferente, pero sólo tenía mis suposiciones para saber cómo: "¿Cómo será la familia, la gente, la comida?". Nunca me olvidaré de la sonrisa de Javier y las primeras palabras que me dijo: "Hola, soy tu segundo padre, bienvenida a España". De ahí en adelante toda la familia me hizo sentir como un miembro más, aunque no sabía casi español, y

Pensé: "Vale, quizás tengo suerte de que me haya recibido una familia tan amable al azar, pero ya veré como es el resto de la gente." Para mi sorpresa encontré muchas personas con las mismas cualidades, como mis profesores y amigos de instituto. Me esforcé y me ayudaron con toda la paciencia y la atención que necesité. Casi toda la gente que encontré en mis actividades fuera del instituto estaba dispuesta también a ayudarme y me trataron con respeto. Día a día, mi vida se hizo más fácil Lo que he aprendido de mi experiencia en España lo llevaré conmigo para siempre. Prepararé pan con tomate y tortilla a mis futuros hijos, y siempre reconoceré un buen vino. Pero lo mejor que me ha enseñado España es la importancia de la familia y el tiempo dedicado a ella, el afecto y felicidad que me hace sentir la mesa puesta por la abuela, rodeada de las risas de la familia; siempre recordaré esta sensación de España, mi segundo hogar.

Brianna Ott

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

A MI QUERIDA MERCEDES

Mercedes entre sus flores era la rosa más bella siempre tan encantadora, brillando como una estrella. Te recuerdo con cariño para mí eras especial, de tu corazón brotaban manantiales de bondad.

ya no puede ser lo mismo. Esas gracias que tenias esos veranos reunidos en casa de Roser y Gabi, esas palomitas que hacías que tan buenas te salían. Yo te dedico estas letras escritas con mucho amor, me ayudan a superar La pena en mi corazón.

Gentil y amable, cariñosa llena de pura nobleza una mujer entrañable que a todos nos deja huella, una amiga inolvidable, una vecina estupenda.

Formaste parte en mi vida porque me vistes crecer Mercedes, te añoraré

Yo te tenía un gran afecto y sé que era correspondido con tu marcha, la Floresta

y estés donde estés, piensa que nunca, nunca te olvidaré.

Silvia Subirachs

CANVI CLIMÀTIC: REALITAT O FICCIÓ? La idea que hi ha un forat a la capa d'ozó és una teoria coneguda per moltes persones, però respectada per molt poques. La societat no acaba de creure la possibilitat d'una contaminació global del planeta, es creu que és un problema per al que haurem de posar remei d'aquí a molts anys. Ningú s'ha preguntat mai com és que la gent cada cop pateix més de problemes respiratoris? O com és possible que la majoria de pantans estiguin al 20% de la seva capacitat? O per què a I'hivern ens dóna la sensació que estem en plena primavera? Crec que aquestes respostes estan molt relacionades amb el tema del canvi climàtic. Per tant, la meva pregunta és: cal posar-hi remei a aquest problema? No tan sols hi hauríem de posar solució, sinó que hauríem de començar a actuar des de ja. Crec que a ningú li agradaria viure amb Ia idea de veure com els nostres fills es veuran obligats a sortir de casa amb mascaretes, o proteccions per als rajos solars. Aquesta 40

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

situació té remei, però és necessari la mentalització i la col·laboració de tota la gent. Però això només és possible si un mateix creu en aquest problema.

Eduard Quintanilla

LA MALA LECHE Cuando la gente piensa en "mala leche" le viene a la mente la imagen de su jefe o del policía del barrio. Piensa en su hermano o hermana mayor, en el vecino que aparca mal y te raya el coche... Sí, todo eso pudieran ser simples destellos de mala leche, pero no lo son. La mala leche no tiene definición detallada pero tiene efectos visibles y sonantes. La mala leche no es ese duende que te hace ser "simpático" cuando tienes un mal día de trabajo, ni lo que te hace hablar tranquilamente cuando te insultan... La mala leche es ese poder que le entró a quien inventó la muerte y, por ende, a los que se dedican a este negocio. La mala leche solamente es en ese sentido. Y he aquí mis motivos.

Hay que tener mala leche para ponerle al negocio de la muerte "pompas fúnebres". Suena a champú: "Pompas fúnebres, el champú que no irrita los ojos de los muertos". Ya luego, esa genial idea de ponerle una "corona" de flores, que parece un salvavidas, al ataúd. Yo nunca he visto a un muerto con eso puesto. Y eso sí que es mala leche, regalarle un salvavidas a un muerto. También es mala leche el día en que te mueres. Porque, joder, tu toda la vida comprando muebles de Ikea y te vas al otro barrio en un ataúd de roble macizo y barnizado. Toda la vida teniendo que pagar el coche y te vas al otro barrio... en un Mercedes, que por cierto, dicen que es el coche más seguro. A buenas horas.

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

También es mala leche estar en el tanatorio y que siempre esté uno que le entra la risa dice que" si no vamos a reír, ¿qué hacemos?"…Pues a llorar, jolín, en estas situaciones se llora.

En fin, como dije, la muerte es el más vivo retrato de lo que conocemos como "La mala leche".

Sergio Carrillo

AFICIONS JUVENILS Sempre m'he mogut pel món del rap, de I'skate, del break dance, del graffiti etc. Tots aquests temes estan relacionats.

El que menys em va agradar és que, mentre pintàvem, anava passejant un guàrdia de seguretat amb el seu gos, però no ens va veure.

Ja de petit, quan veia pel·lícules relacionades amb això, em motivaven molt a I'hora de dibuixar un esbós o qualsevol altra cosa.

Simplement m'encanta dibuixar, però tinc ciar que no em vull dedicar a pintar, tot això ho faig com a "hobby".

La clau per començar a dibuixar va ser el meu germà, perquè dibuixa que dóna gust. EII m'ensenyava com ho havia de ter. Primer de tot, buscava dibuixos per Internet i els copiava, primer treia caricatures de grups de música, i després buscava grattitis per Internet i els copiava per aprendre'n tècniques a aplicar. Quan jo estudiava a 2n de I'ESO molts cops m'avorria a la classe, agafava la meva llibreta i començava a dibuixar. Em passava les classes dibuixant. De tant en tant feia dibuixos amb el nom d'algun company de classe, ja que m'ho demanaven.

Carles Requena

Tinc un parell d'amics que pintaven, i vam acordar d'anar a pintar els tres una nit. Els tres vam anar a comprar els esprais, i a les 10 ens vam trobar per buscar un lloc on pintar. Era molt difícil trobar-lo ja que Sant Quirze, com podeu comprovar, esta ple de graffitis; al final el vam trobar, ens vam posar els guants de làtex (per no embrutar-nos) i vam començar a fer-lo. 42

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

HISTORIA EN UN RESTAURANTE Mi historia no es muy divertida. Yo estuve trabajando en un restaurante estando embarazada. Cuando tuve a mi hija tuve que seguir trabajando en el restaurante y, como no tenía a nadie con quien dejar a la niña, tuve que Ilevármela conmigo al trabajo. Yo trabajaba en la cocina fregando platos. Tuve que poner una caja de madera para que estuviera conmigo y pudiera cuidar de ella, que pudiera dormir y comer. Me sentía mal de ver a mi hija debajo de la cocina tan pequeña, pero no había más remedio. Entonces las mujeres no tenían baja de maternidad.

Gina Soler

NOVA ETAPA Vaig conèixer l'Escola a través de l'lnformem. En jubilar-me, em feia por quedar-me a casa, després de tants anys treballant amb nens, feina que per mi era molt gratificant i em relacionava amb molta gent. En primer lloc vaig matricular-me a Informàtica i, a mig curs, em vaig animar a fer anglès. Estic força contenta, he aprés molt. Al mateix temps he conegut a diferents persones i mantenir noves relacions. L’anglès em costa una mica, però jo segueixo ... Valoro molt bé tot l'equip del centre.

Carme Beltran

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

ENREDADA EN LA ESCUELA Va a ser difícil de creer, pero la realidad es que me vi metida en la Escuela sin darme cuenta. Una persona a la que quiero muchísimo y que tenía interés en participar en las clases de inglés, me pidió que me matriculase con ella para poder pasarle notas cuando ella, debido a su trabajo, no pudiera ir a las clases. ¿Le iba a decir que no? Pues le dije que sí, y de eso hace... creo que seis años. Me he aficionado, y esto es mejor que cualquier otra actividad de la tarde que podría practicar, dormir la siesta, ver la tele, o sentarme en el ordenador en casa. Este curso tengo tres actividades, y eso se traduce en que, menos el viernes, porque vosotros no queréis, estoy todas las tardes aquí. Y además liada con los talleres de la asociación de alumnos.

Concepción Otero

COM T’HA CANVIAT LA VIDA DES QUE FAS INFORMÀTICA? Hola sóc l’Alicia Gomar, I'any passat vaig deixar de treballar i volia fer alguna activitat que m'agradés i em distragués. Tinc una amiga que feia informàtica i que anava a I'Escola d'Adults l'Olivera, i em va comentar que li agradava. L'any passat em vaig apuntar al 2n curs d’informàtica, la qual cosa m'agrada ja que em sento molt ben acollida tant per la gent que he conegut a classe com per la nostra professora Yolanda, que ens fa el curs d’informàtica i ens fa sentir molt a gust a classe ja que explica les coses pensant que no som gent jove i que ens costa rnés d'entendre. A més a més, crec que les persones que componen I'equip de l'Escola, pel que he parlat amb altra

gent i la meva opinió, es preocupen molt de les activitats que es desenvolupen al centre per tal que hi hagi un bon ambient entre tots. L'any passat vam fer una sortida a Polònia, ens vam relacionar molt bé entre nosaltres, i vam tenir totes les atencions que necessitàvem. Espero que l'Escola continuï molts anys i es pugin fer moltíssimes coses.

Salutacions

Alicia Gomar

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

QUÈ M’HA L’OLIVERA?

APORTAT

L’ASSISTÈNCIA

L’ESCOLA

D’ADULTS

El meu motiu per anar a l'Escola d'Adults va ser millorar el coneixement i I'ús de l'anqlès per poder mantenir una conversa telefònica amb satisfacció. Quan vaig ingressar a I'Escola, hi érem al c/Sentmenat. Érem un grup molt heterogeni de diferent extracció geogràfica. Hi havia gent originària de Sant Quirze, de Sabadell, de Barcelona, d'Andalusia i fins i tot teníem una companya de Rússia. En quant a edats i oficis, hi havia jubilats, aturats, mestresses de casa, oficinistes, joves que es treien el Graduat, esportistes i fins i tot agents de policia. El nostre horari de classe era dilluns i dimecres de 2/4 de cinc fins a les set del vespre. Jo venia d'un entorn professional d’informàtica, el qual em facilitava I'aprenentatge d'aquest idioma, doncs és un idioma molt utilitzat dins I'empresa. A I'any 2007, jo en tenia 56 i, apart del coneixement del vocabulari, parlava l'anqlès quasi com els "indis''. Tot era en present i en infinitiu. Només em faltava acabar les converses aixecant la mà i dir "jau". Les relacions amb el grup van ser molt bones. Ens emocionàvem amb les vivències tristes que pogués patir algú de nosaltres, i ens rèiem també quan feia falta, i també ens entristíem quan algú abandonava. Cal remarcar que el mèrit d'aquesta comunitat és que compta amb un pal de paller importantíssim i molt valuós: L'equip o Claustre de Professors és excel·lent i molt qualificat. Jo estic molt satisfet de la meva assistència a aquesta Escola: Gràcies a això vaig poder assistir a unes convivències a I'estranger -en anqlès- i em vaig adonar que, amb enginy i empenta, surts de quasi qualsevol dificultat. Thank you for everything . .. That is all friends.

Daniel Requena

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

PRIMERES IMPRESSIONS T'arriba el moment tant esperat de la jubilació i és qüestió de plantejar-te un altre model de vida. El temps a partir d'ara és teu, ningú et dirá qué has de fer, no hi ha horaris, ni obligacions, ni res de res. Durant el llarg del anys un acumula coses per fer quan arribi aquest moment: hobbies, esport, lectura, etc i ara és moment de posarho en pràctica. El que un no pot fer és quedar-se a contemplar com passa el temps assegut a la butaca. S'ha de fer quelcom i sobretot exercitar el cap per no quedar enquistat. Una de les meves opcions era que volia saber quelcom més d’informàtica i d’anglès. Informática perquè sols sabia el mínim que la feina m'obligava, però no sabia el perquè i volia saber-ho, i saber més coses per poder-me moure per aquests camps. Anglès perquè d’ençà de I'escola, on apreníem els dies de la setmana i quatre nocions més, no sabia res i d'això ja fa molt de temps. Oxidació total. Vaig buscar un lloc on pogués encabir-m'hi i no trobarme desplaçat en el temps i en I'edat. Per sort vaig trobar el lloc ideal: l'Escola d' Adults l'Olivera. Era a Sant Quirze mateix. No era necessari fer gaires desplaçaments, tot s'ajustava al que buscava. Però, què m'he trobat en aquests tres anys que porto anant-t'hi?

Doncs molt més del que en un principi esperava. Un equip de professionals de I'ensenyament molt competents, amables, atents i molts adjectius més.

També grups de gent que comparteixen edat, mateixes il·lusions i s'estableix un vincle d'amistat que va més enllà de I'estrictament estudiantil. Una associació d'antics i nous alumnes que lluiten per fer coses perquè l'ànima i I'esperit del centre continuï i vagi augmentant cada any. Per tot, us ho agraeixo, i us desitjo llarga vida, i plena d’èxits.

Magí Novell

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

COMO ME HA CAMBIADO LA VIDA ASISTIR A LA ESCUELA L’OLIVERA Si tengo que comenzar de alguna manera este escrito, es diciendo que la palabra que mejor describe mi sentimiento al empezar el año pasado a asistir a clase en la escuela de adultos es: ALEGRíA. Alegría de conocer nuevos compañeros y ahora algunos ya amigos, alegría de poder aprender cosas no por obligación si no por satisfacción propia, alegría por tener unas profesoras como Yolanda, que es la fuerza desatada, siempre con ideas nuevas y trasmitiéndonos sus ganas de hacer cosas, y Mercé, divertida, cariñosa y cercana, no puedo opinar de los demás porque no me dan clases, pero seguro que los iré descubriendo año a año. Así que mi vida, aunque sólo sea unas horas a la semana, ha cambiado para mejor, estoy deseando llegar a clase, relacionarme con los demás, aprender, porque os aseguro que de una manera u otra, académicamente o personalmente, se aprende.

Espero que disfrutemos de esta escuela durante muchos años, para los que no la conocen todavía y para los que ya disfrutamos de ella. De todo corazón, mi gratitud.

Paquita Macipe

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Primers plats

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

AJOBLANCO INGREDIENTES: 2 pepinos 2 l. de agua 1 kg. de tomates 1 barra de pan duro Mahonesa: Aceite 3 ó 4 ajos sal vinagre

PREPARACION: Se trocean en trozos pequeños todos los ingredientes. Se remueven bien y se hecha el agua. Se prueba y cuando está al gusto del consumidor se echan trocitos pequeños de los ingredientes. Se añade mahonesa.

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

ALBÓNDIGAS CON ALCACHOFAS INGREDIENTES: 1/2Kg. de carne de cerdo

un chorrito de leche

sofrito de tomate y cebolla

aceite

1/2 Kg. de carne de ternera

ralladura de un limón

un vasito de vino blanco

harina

2 huevos

2 ó 4 alcachofas

dos vasitos de agua

1 hoja de laurel

PREPARACIÓN: Primero se hace la masa de las albóndigas. Se pica un poquito de perejil y un ajo. En un recipiente se mezcla un huevo y la ralladura de la piel de un limón (no muy grande) con la carne picada, el ajo y el perejil. Para removerlo todo bién añadir un poquito de leche. Con la masa se hacen las albóndigas que se rebozarán en harina y se van friendo en una sartén con aceite de oliva bién caliente. Una vez hechas las albóndigas, en una cazuela se hace un sofrito de cebolla y tomate. Al sofrito hecho se le añade un vasito de vino blanco, dos vasitos de agua y una hoja de laurel, y tres alcachofas peladas y cortadas en rodajas. Todo ello junto a las albóndigas se deja hervir durante diez minutos a fuego lento. Si se quiere se le puede añadir azafrán en rama.

Buen Provecho!!!!

Antonia Marín 51

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

BRÒQUIL GRATINAT AMB FRUITA SECA

INGREDIENTS:

1 bròquil 1/2 l de llet 30 g de mantega 2 cullerades soperes de farina sal nou MOSCADA formatge ratllat fruita seca

Preparació: Bullim el bròquil i mentrestant preparem la beixamel. Fem arrencar el bull a la llet i aprofitem per fondre la mantega en una paella i afegir-hi la farina, perquè es cogui una mica. Quan tinguem la llet a punt, l’afegim a poc a poc a la farina, remenant perquè no es formin grumolls. Hi posem una mica de nou moscada i sal, i deixem que redueixi una mica perquè s’espesseixi, uns cinc minutets. Quan el bròquil estigui cuit, l’escorrem bé i el posem en una safata per anar al forn. Per sobre hi posem la fruita seca (avui tenia per l’armari avellanes i nous), i després ho reguem tot amb la beixamel. Una mica de formatge ratllat i cap a gratinar!

Isabel Loro

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

EMPANADAS DE ATÚN

INGREDIENTES

1 vaso de aceite 1 vaso de cerveza Pimentón La harina que admita Sal Sofrito: tomate y cebolla Relleno: ½ docena de huevos cocidos 6 latas de atún

PREPARACIÓN Echar en un cuenco el aceite, la cerveza, el pimentón y la sal. Moverlo todo. Añadir la harina y amasar. Cuando la masa no se pega, ya está. Hacer el sofrito y añadir los huevos picados y el atún. Removerlo. Poner la masa en mármol y alisarla con el rodillo, rellenar, doblar, aplastar con un tenedor los bordes y cortar lo que sobre. Ponerlas al horno a cocer hasta que estén cocidas.

Maria Jesús Núñez

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

MIL HOJAS DE BERENJENA CON BACALAO

INGREDIENTES

1 berenjena gorda 200gr bacalao 1 pimiento choricero 1 ½ tomate ½ cebolla Queso rallado

PREPARACIÓN Cortar la berenjena en rodajas, se sala y se deja que pierda el agua durante 2 horas, se seca y se fríen. El bacalao se escalda en agua a hervir. El tomate y la cebolla se hace un sofrito. El pimeinto choricero se pone en agua y una vez hicnchado se le quita la pulpa (su carne) y se agrega al sofrito. Se monta en una fuente apta para el horno de la siguiente manera: rodaja de berenjena, después trozo de bacalao, y encima el sofrito, y así se hace dos veces. Se termina con una rodaja de berenjena, un poquito de sofrito y queso rallado. Y se pone en el horno a gratinar.

Maria Rosa Casals

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Segons Segons Plats

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

BORSHCH INGREDIENTES: 1/2 kg. carne 7 patatas 2 zanahorias 2 cebollas 6 tomates 150 gr. verduras 2 litros agua 70 gr. mantequilla

PREPARACIÓN:

Limpiar todos los ingredientes. Poner la carne en agua y cocerla 20 minutos. Después cortar las patatas y las zanahorias y también cocer 20 minutos. Cortar los tomates, las cebollas y freirlos en una sartén con mantequilla. Echarlo con la carne y cocer durante 5 minutos.

Tetyana Bondarenko

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

CEVICHE DE PESCADO INGREDIENTES

1 kg de pescado blanco, sin fibras, muy fresco y consistente) 3 cebollas medianas cortadas a la pluma, ligeramente gruesas

1 ½ cucharada culantro picado

3 a 5 dientes de ajo triturados 3 hojas de lechuga

1 rocoto cortado en rodajas finas para decoración

8 ó 10 limones

5 ají limon picados chiquito

Pimienta (opcional) Sal

3 camotes amarillos 8 rodajas de choclo (maíz)

PREPARACIÓN Cocinar el choclo en rodajas de 2 cm con unos granos de anís. Cocinar los moniatos, pelarlos y cortarlos en rodajas de 2 cm. Lavar el pescado con agua y sal. Cortarlo luego en cuadrados de 1 a 2cm. Cortar la cebolla a la pluma, ponerle sal. Poner el pescado en una fuente y sazonar con ajo molido y sal. Añadir el ají limo picado chiquito y el limón recién exprimido, la pimienta y el culantro picado. Dejarlo reposar 10 minutos. Probar el picante del jugo. Colocar cebolla encima del pescado. Adornar la fuente con el choclo, el Rocoto en pequeñas rodajas, el camote y las hojas de lechuga. No sobrepasarse con el jugo de limón pues se puede estropear el plato, el limón debe ser lo suficiente para remojar y cocinar el pescado (puede agregarle un poco de caldo de pescado si desea mas jugo (leche de tigre)

Giovanna López García 57

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

FILET AMB SALSA DE CEPS INGREDIENTS:

1 kg filet de vedella 1xalota 2culleres soperes de ceps secs triturats ½ litre de crema de llet Pebre negre molt oli sal

PREPARACIÓ Tallar el filet de un dit de gruix i salpebra. Passar per la paella volta i volta. Anar posa’n a la safata del forn. Al mateix oli afegiu la salota rallada quant estigui daurada. Afegiu els ceps remenar i afegiu la crema de llet. Aneu remenant fins a aconseguir una salsa homogènia. Posar per sobre del filet i cinc minuts al forn ben calen.

Paquita Lorente

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

LOMO A LA PIÑA INGREDIENTES:

Lomo Piña Aceite Harina Crema de leche

PREPARACION: Se pasa el lomo por harina y se fríe pero solamente un poco, a continuación se pone en una fuente que pueda ir al horno y se va poniendo encima del lomo una rodaja de piña partida por la mitad. En otro recipiente se pone el zumo del pote de piña con la crema de leche, se bate todo y se hecha por encima del lomo. Después se pone todo al horno, aproximadamente a 220 grados y un cuarto de hora

M. del Carmen Ourille Suárez

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

MERLUZA RELLENA

INGREDIENTES: Para 4 personas: 1 Merluza de un kilo y medio Un kilo de tomates Una cebolla grande Un diente de ajo Una pizca de sal

Una pizca de perejil PARA RELLENO Dos huevos Aceite, sal y limón Hacer una mahonesa espesa

PREPARACION: Sacar la espina a la merluza y salar. Hacer una salsa de tomate espesa y ponerla en el fondo de una fuente de horno, (abundante capa de tomate). Rellenar con la mahonesa la merluza, una capa abundante. Con lo que sobre de la mahonesa y del tomate se cubre la merluza. Se mete al horno unos quince minutos a 180 grados mas o menos. Se puede mejorar poniendo cinco minutos antes de retirarla del fuego, langostinos, almejas o mejillones.

Dora Pérez

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Postres

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

MOUSSE DE TURRÓN

INGREDIENTES

1/2 l de leche 1/2 l de nata líquida 1 tableta de turrón 4 cucharadas de azúcar

PREPARACIÓN

Poner la leche al fuego con el turrón a trozos, hasta que quede una crema. Aparte montar la nata con el azúcar y una vez este fría la leche mezclar con la nata con cuidado. Servir en platos individuales y dejar reposar, mejor si es de un día para otro. Se puede decorar con virutas de chocolate, turrón rallado o crocanti.

Dolores 62

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

NOM:

Dolores Núñez

RECETA

rápido

Natillas (cuatro personas)

sencilla

Postre

INGREDIENTES 1

leche Sobres de natillas Canela (opcional)

PREPARACIÓN En un recipiente se pone leche a calentar.

A parte, en un vaso con leche fría, se deshacen los sobres de natillas y se echa en el recipiente con la leche bien caliente. Se va removiéndo entre siete u ocho minutos hasta que quede cuajado.

Una vez cuajado se sirve en platos. Si se quiere se puede poner canela por encima y las natillas ya estarán listas para comer.

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

PASTÍS DE LLIMONA INGREDIENTS:

100 g sucre 100 g farina 3 ous 1/2 litre de llet 3 llimones

PREPARACIÓ: En un bol de vidre es baten els ous, tot seguit es posa la llet i la farina tot junt. Finalment es pelen tres llimones I es posa tot junt, es deixa durant 1/2 hora al forn per a que s´acabi de fer.

Aitor Montañés

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

PASTIS DE TORRELLES

INGREDIENTS Dificultat: fàcil Preparació : 30' aprox. Per bullir la carabassa 30' al forn ben calent

1 carabassa mitjana 1 paquet de formatge Philadelphia o d'altres marques (de vegades també he posat 2 iogurts..) 1 sobre de llevat 4 ous (rovells + clara) 2 cullerades de farina de blat "maizena" 6 cullerades de sucre (depenen del gust de cadascú) mantega per untar la plata

Opcional: Es pot afegir panses, pell de llimona….

PREPARACIÓ En primer lloc haurem de bullir la carabassa amb poca aigua fins que es pugui desfer amb la batedora. Un cop bullida i passada per la batedora es van posant els ingredients (els rovells dels ous). Després s'afegeix la clara batuda i es posa a la plata que ja està untada. Posar al forn ben calent com a mínim 30'. Observacions: No queda com pa de pessic sinó com una mena de pudding. Jo, vaig inventant cada vegada, vosaltres podeu fer el mateix. Espero que us surti molt bo i aprofitant que ara vénen els panellets us podríeu animar a provar-ho.

Mª Dolors Segarra

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

PIONONOS

INGREDIENTES

2/3 de taza de harina 2/3 de taza de maicena 2/3 de taza de azúcar 4 huevos 1 copita de licor Vainilla

PREPARACIÓN Asegúrese de que la harina sea preparada. Batir las claras a punto nieve e incorporar poco a poco el azúcar. Añadir las yemas una a una. Sigue batiendo y luego agrega la harina y la maicena, cernidas. Finalmente añade la vainilla y el licor mezclando bien. Coloca esta masa en un molde rectangular forrado con papel engrasado y enharinado. Poner al horno durante 15 minutos a temperatura moderada. Cuando ya este cocido lo sacas del horno y lo dejas entibiar unos minutos y lo colocar sobre un paño húmedo. Luego lo cubres con manjarblanco o mermelada y lo enrollas formando un brazo, al final espolvoreas azúcar en polvo.

Martirio Campos

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Tast gastronòmic

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

L’any 2011 posem en pràctica les habilitats culinàries de l’alumnat i l’Escola organitza un tast gastronòmic. En el mes d’abril i, dins de la Setmana cultural, es proposa als alumnes que elaborin les receptes que han aportat per a la Revista de cuina. El resultat, un tast culinari per llepar-se els dits! AquÍ en teniu un petit recull d’imatges de l’acte:

Abril 2011

Abril 2012

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Àlbums fotogràfics dels viatges de fi de curs Enguany la revista que teniu a les mans és la síntesi de la literària i de la de cuina i com a revista que exposa la feina duta a terme per l’Escola al llarg del curs, també hi hem volgut afegir el camp que des del 2005 es va iniciar com són els viatges de fi de curs. Els orígens de l’Escola no van ser diferents dels de la resta d’escoles d’adults, oferir eines bàsiques d’aprenentatge de les persones adultes per la seva vida, en un principi als anys 70-80 llegir i escriure, alfabetitzar a les capes socials més desafavorides. Avui per sort, això ha canviat i amb el pas del temps els interessos i objectius són molt més amplis. Les necessitats formatives de les persones adultes van de la mà amb les transformacions econòmiques, socials i culturals que es donen i hi ha aspectes que no s’aprenen a l’aula. Es per això que apostem per sortir de l’aula si més no cada curs fent una visita d’un dia arreu de Catalunya. Un cop es va entrar a la Unió Europea i quan, l’any 2000 es va incorporar l’euro com a moneda comuna d’una sèrie d’estats, ens vam plantejar, com a claustre de professors, que fóra bo que l’alumnat conegués altres cultures i maneres d’entendre la vida; malgrat fos difícil, vam apostar i decidir de creuar la frontera i fer un viatge més lluny i passar un parell de nits fora de casa. Com a prova pilot vam escollir un itinerari amb autocar i que fos

engrescador per a la gent que hi havia matriculada en aquell any 2005. El lloc triat fou el parc temàtic de Futuroescope, a França. Per ser el primer viatge a l’estranger va anar molt bé i vam poder constatar que hi havia moltes ganes de fer-lo. Era tot un món nou per a molta gent. Horaris diferents als nostres, parla diferent, menjar... sobretot en aquell viatge allò que més por feia eren els àpats, l’horari en què es feien i què es menjava. Com que aquella experiència la vam valorar molt positivament, tant el claustre de professors com els alumnes, vam decidir que per contribuir a la integració europea, cada any en faríem un a una capital o ciutat de la Unió Europea. L’any següent com que havíem començat les classes d’anglès i en el currículum formatiu de GES i a les proves d’accés a Cicles també en forma part com a assignatura curricular, vam escollir la capital del Regne Unit, Londres. El grup es va ampliar i any rere any s’ha incrementat el nombre de viatgers. Cada any se’ns fa més difícil resoldre el teorema de donar cabuda a tothom i no desvirtuar l’estil de viatge que volem oferir i creiem que hem de dur a terme. És un viatge eminentment cultural i d’integració i cohesió dels alumnes del nucli de Sant Quirze i de les Fonts. Altres destinacions han estat Berlín, poc després de la reunificació alemanya. El 2008 vam escollir anar al cor de la Unió, Brussel·les, volíem conèixer de prop la capital europea i alhora compartir de prop el desenvolupament de la vida 69

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

quotidiana d’una ciutat bilingüe, ja que el país ho té resolt d’una altra manera. Els alumnes de les classes d’anglès demanaven de practicar tot allò après a classe al llarg del curs i per això que el 2009 vam escollir una capital que tingués també com a llengua oficial l’anglès com és Dublín, la capital d’Irlanda; l’any següent vam tornar al centre del continent i escollirem un dels països de recent incorporació a la unió com era Hongria i la seva capital Budapest banyada per un dels rius més importants, el Danubi. Com que no som immunes a la davallada econòmica que sofrim força països de la zona euro, hem hagut d’enginyar-nos-les per tal que el cost del viatge fos el més assequible possible i que les

despeses no fossin un impediment per poder formar-ne part. La destinació de l’any 2011 fou Cracòvia, a Polònia, la primera ciutat que no era capital d’un estat; però la renda per càpita no era de les més altes de la Unió i això ens va permetre fer un viatge assequible a molta gent. Per últim vam anar a Lisboa i rodalies i enguany anirem a Zagreb, capital de Croàcia, un mes abans que aquest país de la costa adriàtica no entri a formar part de la Unió Europea Esperem poder-vos oferir les fotos d’aquest viatge de fi de curs del 2013 en properes celebracions de l’Escola.

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Futuroscope 2005

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Poi Poitiers

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Londres 2006

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Berlín Berlín 2007

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Brus Brussel·les 2008

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Dublín Dublín 2009

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Budapest 2010

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Cracòvia 2011

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Lisboa 2012

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Exposició “30 “30 anys d’Escola” Torre Julià del 8 al 15 d’abril

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Casa de Cultura Vila Puig del 22 al 30 d’abril

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

Companyia de teatre teatre “+ ó – teatre” teatre” Agradecemos la oportunidad que se nos ofrece para poder presentarnos a los ciudadanos de Sant Quirze. Nuestra historia es muy breve, pero queremos compartir con todos vosotros la forma en que nos iniciamos como Grupo de Teatral, hace ahora dos años. Solamente tenía que haber sido un Taller de Teatro, de seis horas de duración, repartido en tres jornadas, pero nos sentimos tan a gusto, fue tan agradable, nos resultó tan gratificante la forma en que nuestro conductor supo hacernos manifestar nuestros sentimientos, que tuvimos que pedirle que continuásemos con la experiencia, y que se convirtiera en nuestro Director de Teatro, algo en lo que ninguno de nosotros habíamos pensado antes de iniciar el taller. Y esa experiencia se vio reflejada en la adaptación libre de la obra de D. Luis Berlanga “Plácido” que el pasado mes de Junio representamos en La Patronal, bajo la dirección y adaptación del Sr. Jordi Coder, nuestro director. Ahora, como homenaje a los 30 años de la creación de L’Escola d’Adults de Sant Quirze del Vallès, nos volvemos a presentar en La Patronal con dos obras. La primera para abril llamada “La muerte da un paso atrás de D. Horacio Ruiz de la Fuente”. Y para el próximo 16 de junio se está preparando otra obra, “Taxi”, que ofreceremos también el La Patronal. Muchos de nosotros somos alumnos de L’Escola d’Adults, y otros se nos han unido por diferentes caminos. Algunas personas de las que formaron parte del grupo en su inicio, han tenido que dejarnos, pero saben que tienen la puerta abierta para cuando sus obligaciones les permitan regresar. Otras, se han incorporado más tarde, y a todas ellas les hemos dispensado nuestra mejor acogida. Trabajamos en equipo, nos relacionamos fuera de los ensayos, mantenemos una amistad al margen del teatro, compartimos nuestra vida ya entrada en la madurez; nos hemos encontrado y disfrutamos de nuestra compañía, nos divertimos y esforzamos juntos y nos complacemos en ofreceros el resultado de nuestro trabajo, aunque seamos totalmente neófitos en él. Contamos con vuestra benevolencia.

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

L’Escola en fa 30 Tots aquests anys hem fet

Ei, l’Escola que

L’Escola enganxa

molta feina i també

et captiva

És l’Olivera.

ens hem divertit

És a Sant Quirze.

Volem celebrar-ho.

i hem fet molts amics.

Vine i viu-la.

Tornar a l’escola ha estat

Tot va començar

Ei, l’Escola que

un pensament encertat.

l’any 82

et captiva

Aquí tens un lloc on

i des de llavors

És a Sant Quirze.

apendre al llarg dels anys.

sempre endavant

Vine i viu-la.

I ara ja no puc

Els viatges a Berlín,

Moltes felicitats,

deixar de fer clases

Londres, o Budapest,

Si, per molts,

d’anglès o francès

plens de coneixements

Si, per molts,

Què creus que faré?

han estat genials.

molts, molts anys.

L’Escola en fa trenta

I ara ja no puc

Formant a persones adultes

És l’Olivera.

deixar de fer clases

Si, ja ho saps

Volem cel·lebrar-ho.

d’informàtica o Ges.

Per molts anys.

Vine i viu-la.

Què creus que faré? L’Escola és viva

L’Escola és viva

L’Escola en fa trenta

És l’Olivera.

És a Sant Quirze.

Volem celebrar-ho.

Vine i viu-la.

Vine i viu-la. L’Escola enganxa

L’Escola enganxa

L’Escola és viva

És l’Olivera.

Volem celebrar-ho.

És a Sant Quirze.

Vine i viu-la.

És l’Olivera. Volem celebrar-ho. Vine i viu-la. Ei, l’Escola que

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13

et captiva

Si, per molts,

És a Sant Quirze.

Si, per molts,

Vine i viu-la.

Si, molts, molts anys.

Moltes felicitats,

Formant persones adultes

Si, ja ho saps.

Si, vine i viu-la.

Adaptació de: CALL ME MAYBE (Carly Rae Jepsen) Lletra: Escola d’Adults Municipal l’Olivera

“30 anys d’Escola” 1982-83 / 2012-13