Revista Sant Jordi

REVISTA SANT JORDI

2 0 20

Joan Perucho Commemoració dels 100 anys del naixement

“Amb la tècnica Lovecraft” Històries de terror

Reflexions en temps de confinament Espai obert a la reflexió

El Racó de Sant Jordi Racó literari i celebració de la Diada

London Experience Crònica del viatge

Anecdotari de quarentena Coses divertides que ens passen aquests dies

I una mica més....

L’artista confinada, PFI al dia, docència connectada, passatemps...

ESPECIAL: REPTE DE CONFINAMENT

Índex de continguts 2

Commermoració Joan Percuho

3

Amb la tècnica Lovecraft: històries de terror dels alumnes

12

L’Artista confinada: l’estat del projecte

13

Reflexions de l’alumnat en temps de confinement

21

Racó literari de Sant Jordi | Celebració de la Diada

27

London Experience: crònica del viatge

33

Anècdotes de l’alumnat en quarentena

35

PFI al dia: què fan aquests nanos?

37

Especial: el Repte de Quarentena

44

Passatemps

Editorial: PERSISTIREM! Benvolguts alumnes i amics de l’Olivera, enguany no us podem fer a mans la revista per culpa de la Covid-19; trobarem a faltar l’olor, el tacte, la vista, el soroll, el fru-fru en passar les pagines, en una paraula, el paper.

El paper, del llatí papyrus que pren el nom de la planta papir, les tiges

de la qual els egipcis, els grecs i els romans utilitzaren per escriure; anys més tard vingué el pergamí, que era una pell adobada a la ciutat de Pèrgam. Més tard ens arribà a través dels àrabs el paper tal i com el coneixem actualment, que provenia de la Xina.

Com hem dit més amunt, la revista aquest any té un nou format i no farem servir ni papir , ni pergamí ni evidentment paper ho farem a través del nou invent que són els bits, de l’anglès binary, però per poder-la llegir necessitem un suport que en la majoria dels casos també prové de la Xina, no tot el que prové d’aquest país són desgràcies com el virus que ens té en quarantena per tal de no contagiar-nos o contagiar. Quarantena que comença a fer-se llarga i pesada, sobretot qui l’ha de passar en espais petits i sense poder sortir a ventilar-se o prendre l’aire.

L’Escola no ha volgut perdre el contacte amb vosaltres i malgrat les limitacions manté el caliu i l’escalf per poder-nos-en sortir i com va dir Joan Salvat-Papasseit en el Primer manifest català futurista el 1920, “vivim sempre de nou. El demà és més bell sempre que el passat. I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes, Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers.” Fragment de Contra els poetes amb minúscula.

Avui celebrem Sant Jordi i si pensem i fem extrapolació de la llegenda guanyarem, igual que ell guanyà al Drac.

No voldríem acabar aquesta editorial sense desitjar-vos una molt bona Diada.

- PERSISTIREM I GUANYAREM -

Joan Perucho

100 anys

Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003)

és un dels escriptors més destacats de la literatura catalana del segle XX. Va començar la seva trajectòria com a poeta i més endavant va ser narrador, novel·lista, crític d’art, autor de llibres de gastronomia, d’assaig i de viatges.

En va publicar un munt, més de cent, deia ell, ja de gran.

La seva obra ha estat molt traduïda internacionalment. I gairebé tota es pot llegir en versions castellanes.

Què aporta la literatura de Perucho?

En primer lloc, una imaginació desbordant. Viatges a través del temps, vampirs, plantes màgiques, aigües encantades, monstres erudits, espies, anacoretes del desert...

En segon lloc, el sentit de l’aventura, la curiositat per les coses, l’avidesa d’experiències i sensacions. Perucho va ser gastrònom, va parlar d’erotisme,

va col·leccionar mobles i llibres, va ser amic i col·laborador d’artistes. Tot el que és viu hi troba un lloc, en la seva literatura.

L’Any Perucho 2020 és una oportunitat per recuperar aquest esperit, mitjançant reedicions, exposicions i espectacles de petit format que conviden a llegir i a endinsar-se en un dels imaginaris més singulars de la nostra tradició literària d'Escriptors en Llengua

Catalana.

“

«La vida és misteriosa, i ho és perquè si no fos així possible-

ment no podria ser vida. Si tot estigués explicat, el món s'aturaria com un rellotge sense corda. [...]»

Joan Perucho

L’OLIVERA|SQV Poeta, novel·lista, crític d'art i articulista. Publica poesia, prosa poètica, narració curta, novel·la, articles periodístics, crítica d'art, llibres de viatges i memòries. La seva obra comparteix una mateixa veu molt personal, bastida sobre un fons de ficció, amb mites fantàstics, mons misteriosos i plena de referències adreçades a un públic culte.

Als 27 anys publica el primer llibre de poemes, Sota la sang (1947), i el 1956 el primer conte de caire fantàstic: Amb tècnica de Lovecraft. Però no és fins a la dècada de 1980 que li arriba l'èxit popular, amb la reedició de la novel·la Les històries naturals (1960), traduïda a més de

15 llengües, i també amb la publicació de Les aventures del cavaller Kosmas (1981), que obté els premis Ramon Llull, Nacional de la Crítica Catalana i Joan Creixells. Pel que fa a poesia, cal destacar Quadern d'Albinyana (1983), que obté el premi Cavall Verd dels escriptors catalans.

També publica reculls d'articles, com ara La meva visió del món (1998) i La darrera mirada (2001), entre d'altres. És guardonat amb el Premi Nacional de la Crítica (1981), el

vira i Virgili, membre de l'Acadèmia de

Premi Nacional de Literatura (1995) i la Medalla d'Or al

Bones Lletres de Barcelona, i soci d'ho-

Mèrit Artístic de l'Ajuntament de Barcelona (2001), entre

nor de l'Associació d'Escriptors en Llen-

d'altres. Va ser Doctor honoris causa per la Universitat Ro-

gua Catalana.

“AMB LA TÈCNICA LOVECFRAFT” Howard Phillips Lovecraft (1890-1937) va ser un escriptor estatunidenc conegut, sobretot, per relats de terror fantàstic i de ciència-ficció. Joan Perucho i Gutiérrez (1920-2003), en un dels múltiples viatges que va fer a França, va llegir una traducció francesa

de l’obra lovecraftiana The colour out of space. Inspirat en aquesta obra, Perucho va escriure Amb la tècnica de Lovecraft (1956).

En aquesta secció de la revista, hi trobareu relats originals d’alumnes que s’han atrevit a imitar l’obra lovecraftiana de Perucho, com a homenatge als 100 anys del naixement de l’escriptor.

Esperem que us agradin, però que no passeu gaire por...

03 | SANT JORDI 2020

“AMB LA TÈCNICA LOVECFRAFT” La culpa és de la contaminació La vida dels vampirs no és fàcil. Avui en dia és complicat agafar algú per sorpresa i fer-li una bona queixalada a la jugular. A la mínima et llancen a la cara una bafarada d'alè de fideuà amb allioli que et deixa en coma. A més, amb tanta contaminació, costa trobar hemoglobina de qualitat. És per això que, ja fa temps, vaig decidir canviar la meva dieta.

Al segle XV un monjo benedictí que vaig tenir de mestre afirmava que la lectura era el millor aliment per l'ànima. El que no sabia és que també podia alimentar el cos. Un dia, fart de la sang humana de poca qualitat, vaig clavar una mossegada a l'Enciclopèdia Catalana. El contacte dels ullals amb la superfície dura del cartró em va fer enyorar aquella tendresa dels colls, amb les artèries bategant, i em va sorprendre sentir la tinta de les lletres i el contingut de les parau-

les envaint cada part del meu cos. De sobte, em vaig sentir més viu i una onada de coneixement em va ennuvolar el cervell. Zoològic, zoom, zàping, zebra, El Zorro... M'havia cruspit el volum de la lletra Z. De segon plat, atacaria la A i per postres, potser la B... Des de llavors ja no vaig poder parar. Tant gaudia degustant un Shakespeare com una novel·la de la Corín Tellado.

Vaig haver d'atacar la biblioteca del meu poble. Lentament, les pàgines dels llibres es van anar buidant, quedaven totes en blanc. Al cap d'un mes, la bibliote-

“Un dia, fart de la sang humana de poca qualitat, vaig clavar una mossegada a l'Enciclopèdia Catalana.”

cària va detectar que als llibres no hi havia lletres i que tots tenien dos foradets al llom. Els diaris parla-

una estaca mentre paeixo una joia de la biblioteca

ven d'un vampir de tinta, un lladre de coneixement

del Museu Britànic. I és que ja ho diuen que pas-

que volia deixar la humanitat sense llibres.

sar-se al veganisme no és una cosa fàcil.

Vaig haver fugir. Ara viatjo sense parar, discretament i amb la por que un exèrcit de lletraferits em clavi

04 | SANT JORDI 2020

Ma Àngels Relat

L’OLIVERA|SQV

Va arribar el final de curs…

L’estàvem esperant des de feia temps, marxàvem uns dies d'excursió i acampada. Les cares reflectien la satisfacció de passar uns dies junts, lluny del control familiar. Per fi vam arribar al lloc, el dia era assolellat i l'entorn de la muntanya animava a estar molt contents. Ràpidament ens vam posar a muntar les tendes de campanya; encara no havíem acabat, quan el cel es va posar fosc i lluny se sentia una forta tempesta, que cada vegada teníem més a prop. En pocs minuts la vàrem tenir a sobre, els llamps, l'aiguat i el vent huracanat ens va fer sortir d'allà ràpidament; no sabíem què fer ni on anar. Llavors, vàrem recordar que, des de la muntanya, havíem albirat un petit poblat. Vàrem arribar amb moltes dificultats. Tot era fosc i en poca estona vam poder comprovar que les cases estaven buides. Havíem anat a parar a un poble abandonat. Sort de les nostres llanternes, vam poder fer-nos pas dins d'una casa. Una casa que feia por, sense llum i mig destruïda... El Joan va sortir a buscar llenya, així podríem fer una foguera dins, en una vella i fastigosa llar de foc que ens serviria per escalfar-nos i menjar alguna cosa d'unes llaunes que portàvem. Tot cruixia i el temps fora era cada vegada pitjor, els mobles vells cruixien i se sentien rates que corrien entre els peus, i altres sorolls que no podíem esbrinar. Cada vegada amb més terror i veient que el Joan no arribava, al cap d'una estona vam decidir anar a buscar-lo. Morts de por i només amb la llum de les nostres llanternes, tot era foscor i de lluny ens van arribar uns crits aterridors que semblaven sortir d'ultratomba. A pocs passos ens trobem el cos del Joan, inert i ple de sang. L'havien degollat! Arrossegant-lo, vam entrar novament a la casa. Tota la nit sospitant qui hauria estat, perquè a la casa no hi havia ningú més. A l'alba havia amainat la tempesta, llavors ens vam adonar que la casa pertanyia al guarda del cementiri, que estava al costat. Fora vam trobar un cotxe que no funcionava ja que li havien tallat els cables. Els mòbils seguien sense tenir cobertura. Així que vam decidir esperar que algú hi aparegués. No volien separar-nos, estaven morts de por. Tornava a fer-se de nit, i vam pensar en muntar guàrdia, la faríem en torns de dues hores.

El primer va ser el Josep i es va instal·lar a l'entrada amb la llanterna. Tot seguit, va entrar a la casa

aterrit, havia tornat a sentir els crits aterridors de la nit anterior.

“Vam sortir tots fora i vam descobrir que havien robat el cos del Joan...” ... amb l'ajuda de les nostres llanternes, vam poder comprovar que el cos havia estat arrossegat. La nit cada vegada era més fosca, vam veure ombres que es movien pel cementiri... El pànic anava en augment, però havíem de saber on era el Joan així que, enmig de la foscor, vam poder veure com diverses tombes, les quals durant el dia estaven tancades, ara romanien obertes i buides. Inexplicable poder narrar els sentiments, ens vam quedar sense poder moure ni un peu i ens vam posar a plorar i cridar.

Què faríem ara? Vam tornar a sentir les veus que ara cridaven que ens matarien a tots per haver profanat el seu descans. Aterrits i sense poder solucionar res, ens vam quedar estupefactes repetint una i altra vegada que els fantasmes no existien. Però en aquelles circumstàncies tot podia passar... El Felip va recordar que un ancià d'un poble proper li va dir que, si anàvem per allà, tinguéssim molt de compte ja que els vilatans havien marxat pel temor a l'esperit d'un veí que s'havia tornat boig, boig d'amor, i va matar a tota la família de la persona a qui estimava, i des de llavors vaga pel cementiri. Aquestes històries moltes vegades no són creïbles i ens fan riure.

Veritablement nosaltres, en aquesta situació, vèiem per tot arreu l'esperit del vilatà que ens perseguia amb un càvec per tallar-nos el coll. La nit seguia avançant, i les nostres pors en augment, sentíem veus per tot arreu, el vent cada vegada bufava amb més força, i feia cruixir els arbres, els animals udolaven, les ombres es movien i venien cap a nosaltres. Devien ser els morts vivents, que buscaven l'esperit per venjar-se’n?

Tot això pot ser producte de la ment de l'ésser humà ja que les circumstàncies fan que en algun moment tots tinguem pors. Aquesta història és el resultat de l'assaig d'una obra de teatre en què tots nosaltres hem participat, hem format un grup teatral. El Joan és el director del grup, i va fingir la seva mort per a què poguéssim viure la por, en viu i en directe...

05 | SANT JORDI 2020

Mariant Garcia

“AMB LA TÈCNICA LOVECFRAFT” El 1914 la Mancomunitat posà en marxa un sistema de biblioteques, el primer de l’Estat, amb una incipient xarxa de biblioteques públiques distribuïdes pel territori.

Aquest sistema fou el resultat d’un projecte redactat per Eugeni d’Ors. El 1920 es constitueix la Central Tècnica de Biblioteques Populars,. En èpoques posteriors les diputacions i els ens municipals entomaran les tasques administratives necessàries pel manteniment de les biblioteques.

Com a commemoració de dels fets, però també com a

Un vint-i-vuit de desembre

homenatge a les persones que han usat el préstec de

Una senyora, ja entrada en anys, transitava per la vorera que acabava a la Biblioteca; aquesta, adossada a l'església de Sant Martí, al raval de la ciutat. Durant tot el dia, havia estat plovent de forma torrencial i encara continuava el mal temps. Per tal motiu, els carrers estaven deserts i a les fosques. La se-

les Biblioteques Municipals al llarg d’aquests 100 anys,

la diputació de Barcelona va editar el llibre “L’illa dels tresors”, un recull de contes inèdits sobre biblioteques, escrits per: Maria Barbal, Xavier Bosch, Najat El Hachmi, Martí Gironell, Francesc Miralles, Núria Pradas, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Màrius Serra o Sílvia Soler, entre d’altres.

nyora va creure sentir el pas pesat i ferm d'u-

Des de l’Escola hem volgut afegir-nos a aquesta

na persona que anava darrere d’ella. Es va

commemoració amb relats ambientats en una bibli-

atemorir i va alleugerir el pas per tal de po-

oteca... Però en el nostre cas, sense deixar de banda

der recollir-se en algun portal. Per fi, va tro-

“La tècnica Lovecfraft” que dona títol a la secció.

bar una porta oberta i, amb les presses, va

penetrar en ella, sense saber bé on es troba-

ret i gran capa i que, des de llavors, el seu esperit es va

va. Era una àmplia estada, plena de prestatge-

quedar a viure entre llibres. Inquieta pel que havia pas-

ries amb molts llibres vells, llavors es va ado-

sat i donant vida al seu pensament sobre la llegenda, va

nar que hi havia entrat per la porta de l'esglé-

començar a moure’s per estades buides i plenes de lli-

sia que connecta amb la biblioteca, que a

bres, a la recerca d'alguna sortida. La continuaven se-

causa de la tempesta s'havia quedat sense

guint aquells passos, els mobles seguien cruixent i per

llum. Davant de tanta foscor, es va quedar

sobre del seu cap volaven objectes. Llavors, va arribar a

quieta, esperant que amainés la pluja. Tot

la conclusió que la seva hora havia arribat, els peus no

d'una, va tornar a sentir aquells passos, que

la seguien en l’afany per lliurar-se, d'una vegada, d'a-

l'havien seguit a l'exterior, es va quedar estu-

questa situació. Morta de por per les històries recorda-

pefacta, no es podia moure per por que la

des i l'esperit d'Avellaneda, es va deixar caure de ge-

descobrissin. La tempesta va aguditzar la se-

nolls i es va posar a resar, per tal de poder espantar l'es-

va intensitat amb els trons, semblava que

perit que l’observava. El rés no va sorgir efecte i a l'ins-

cruixien les parets i les prestatgeries es mo-

tant va començar a sentir veus que la cridaven pel nom

vien, alguns llibres van caure a terra i una

i, tremolosa, es va posar a plorar, pensant en el seu trist

ombra planava sobre ella. Va ser llavors quan

final en una nit plujosa i fosca i en una biblioteca on no

va recordar les històries que li explicaven,

hi havia entrat mai. La nit va transcórrer sense més; el

quan era petita, sobre l'esperit que vivia i va-

dia va començar, es va incorporar i va seure en una ca-

gava per la biblioteca. La gent deia que era,

dira on hi havia una taula amb diversos llibres desorde-

l'esperit de Don Joan d'Avellaneda, que va ser

nats, que devien caure de la prestatgeria; es va posar a

executat a la plaça per haver matat a diverses

llegir-ne un i.... va resultar ser la història de Don Juan

persones dins del recinte bibliotecari, totes

d'Avellaneda.

en nits de grans tempestes, abillat amb bar-

06 | SANT JORDI 2020

Antoni Masip

L’OLIVERA|SQV

El libro secreto Era una tarde fría y lluviosa de invierno, mis amigos y yo salíamos de clase y decidimos ir a una de las bibliotecas del pueblo para dar un último repaso para el examen del día siguiente. Decidimos ir a la más antigua ya que la gente prefería ir a la nueva al ser más espaciosa y cómoda, nosotros en cambio preferíamos la soledad. El aspecto de la biblioteca era lúgubre, con poca iluminación ya que estaba rodeada de árboles extremadamente frondosos y no dejaban entrar claridad. Al entrar únicamente estaba la encargada de la biblioteca, era una señora mayor, nunca llegué a verla por el pueblo, siempre estaba en la biblioteca, era como si viviera en ella.

Decidimos ir al fondo de la sala y empezar con nuestro estudio.

Tras un largo tiempo de estudio empecé a notar como si me observasen desde una de las salas; dicha sala estaba llena de libros muy antiguos, algunos de ellos trataban sobre la brujería y el espiritismo, nunca me llamaron la atención ya que soy una persona muy escéptica con lo cual nunca llegué a entrar en aquella sala. Pero la sensación de sentirse observado seguía ahí. Decidí levantarme e ir a ver el porqué de dicha sensación; al entrar, los vellos de mi brazo se pusieron de punta, comencé a tener mucho frío, mi boca echaba vaho, no entendía por qué sucedía eso ya que en la sala donde estábamos todos hacía una buena temperatura.

Decidí dar una vuelta por todas las estanterías, en una de ellas uno de los libros me llamaba mucho la atención, era como si algo dentro de mí necesitara cogerlo, era un libro muy viejo, estaba bastante desgastado, su portada estaba escrita en un idioma que jamás había visto; al cogerlo empecé a marearme, empezaron a entrarme náuseas pero no podía soltarlo, era como si alguien me controlase, mis manos empezaron a moverse solas y abrieron el libro, del libro salió una bola de luz negra, se elevó y se quedó frente de mis ojos, yo no tenía palabras para lo que estaba sucediendo, la bola comenzó a moverse y me atravesó la cabeza, caí desmayado en ese mismo instante. En ese momento sentí como si mi alma se elevase, veía mi cuerpo en el suelo y toda la biblioteca; mis amigos seguían en la mesa, comencé a asustarme, me acerqué a mi cuerpo para ver si podía entrar pero era inútil, mis manos

“Uno de los libros me llamaba mucho la atención, era como si algo dentro de mí necesitara cogerlo” atravesaban el cuerpo, me sentía como un fantasma. Decidí salir de la habitación e ir a la mesa donde estaban todos, al llegar empecé a hablar: “Chicos no sé qué está pasando, me he desmayado y mi cuerpo está tirado en el suelo, ¡ayudadme!”.

No hubo respuesta: “¿Alex?, ¿Javi?, ¿Pau?”. Nadie notaba mi presencia; de pronto, una sombra negra salió de la sala donde estaba mi cuerpo, era como una silueta de una persona, era muy alta, se movía muy lentamente y no tenía ningún rostro.

-No intentes comunicarte con ellos, -dijo el ente- es inútil, ninguno de ellos tiene la energía suficiente para poder oírnos o vernos.

-¿Quién eres? -pregunté sobresaltado- Me llamo Amenadiel, de donde yo vengo me consideran un ángel, pero renuncié a serlo, quería vivir como un humano más y como castigo me encerraron en ese libro sin poder hacer nada, por suerte, tú tienes la energía suficiente como para poder sacarme de él y así liberarme -contestó el ente-.

-¿Qué hay que hacer? -pregunté con intención de ayudar- Tienes que repetir lo mismo que diga yo pero debes sujetar el libro con tus manos, después de eso podrás volver a tu cuerpo y yo seré libre respondió con esperanza-.

Tras haber hecho lo que Amenadiel dijo, una fuerte luz comenzó a emanar del libro, toda la sala se volvió blanca con dicho destello; cuando volvió a la normalidad, yo estaba tirado en el suelo, el libro había desaparecido, Amenadiel no estaba. Salí de la sala y, sin dar explicación ninguna, recogí mi mochila y me fui para casa. Nunca antes he contado esta historia a nadie, hasta el día de hoy.

07 | SANT JORDI 2020

Sergio Castilla

“AMB LA TÈCNICA LOVECFRAFT” Un Nadal esfereïdor Us explico una història que vam viure, uns amics i

va comentar que havia vist una ombra amb refle-

jo, que no oblidarem mai, del pànic que vam passar.

xos verds. Vam començar a sentir sonar una músi-

Durant les vacances de Nadal vam decidir fer una escapada a un poblet molt petit de Navarra. Quan vam arribar a la tarda, realment eren quatre cases, només hi havia una pensió, un bar i un forn.

ca llunyana, sorda i filtrada.

Se’ns havia fet de nit...

Juntes vam anar a buscar el Marc, en entrar a una altra sala vam notar una força malèfica i una veu

Vam deixar les nostres maletes a l’habitació i vam

cal·ligràfica que anava avançant com una rialla, la

anar a explorar el poblet.

presència es va inquietar i va murmurar uns so-

Una mica als afores vam veure un edifici que ens va cridar l’atenció, per la seva decadència però alhora per la importància que semblava que havia tingut en el passat.

rolls inintel·ligibles i allà estava el Marc, aterrit com nosaltres.

Vam decidir sortir d’allà el més aviat possible.

Quan estàvem al passadís, en una de les parets,

Quan vam entrar, la nostra sorpresa va ser veure

vam veure com s’hi començaven a escriure unes

que estava ple de llibres, però tots estaven plens de

paraules. Vam deduir que era el títol d’un llibre,

pols, semblava com si fes molt de temps que no hi

vam tenir curiositat de saber què és el que explica-

havia anat ningú, vam deduir que era una bibliote-

va i el vam buscar. Tot estava molt ben classificat

ca.

alfabèticament, per això el vam trobar ràpid. En

Vam anar a explorar-la. Jo vaig entrar en una sala on, al moment, vaig percebre un corrent d’aire quasi imperceptible que va anar augmentant tant d’intensitat que em va fer sentir una sensació es-

aquell llibre explicava les vivències i experiments que es van realitzar en un hospital, on hi havia

mort força gent torturada físicament i mentalment degut a aquelles estranyes proves mèdiques.

tranya; una altra porta es va entreobrir; vaig baixar

Per les característiques de l’edifici, semblava que

uns esglaons que portaven a un passadís on hi havi-

ara era la biblioteca, van mantenir l’estructura de

en unes bombetes vermelles i verdes que en el seu

fora però van canviar tota la part interior.

interior es podia veure perfectament la imatge d’un rostre amb un ictus d’ironia amarga i desil·lusionada. Ironia nascuda de la desesperació i

A l’instant vam començar a sentir crits i sorolls, vam sortir corrents d’allà.

En arribar al poble, ho vam comentar a la pensió i

de la mort.

ens van explicar que aquella biblioteca havia estat

“Es podia veure perfectament la

abandonada feia molts anys ja que la gent que hi

imatge d’un rostre amb un ictus

nyes, però que mai havien sabut per què.

anava escoltava sorolls i tenien sensacions estra-

d’ironia amarga i desil·lusionada.

Però en canvi nosaltres acabàvem de descobrir el

Ironia nascuda de la desespera-

motiu d’aquells esdeveniments tant estranys, les

ció i de la mort”

ànimes de totes aquelles persones hospitalitzades estaven atrapades allà i lluitaven per sortir.

Al moment vaig sentir cridar a la Laia, vaig sortir corrents, quan la vaig trobar estava tremolant, hem

08 | SANT JORDI 2020

Eulàlia Ventura

L’OLIVERA|SQV

Regresión

Algo invadió mi alma, sentí un gran frío que recorrió

Era una mañana del 12 de agosto de 1932. Recuer-

y, de repente, pude escuchar una voz:

todo mi cuerpo, podían oírse los latidos mi corazón

do como la luz del sol atravesaba mi ventana, era una luz intensa, abrasadora. Aún recuerdo como

-Margarette, Margarette…

aquellos rayos recaían sobre mi rostro y aquel

Miré hacía los lados y no había nadie, los libros de

magnifico olor a té recién hecho, que se mezcla-

aquellas estanterías empezaron a caer sobre mí. Co-

ba con el olor a harina tostada que todas las ma-

rrí en busca de ayuda pero, para mi sorpresa, cuan-

ñanas preparaba nuestra empleada Rose.

do llegué a la sala donde se estaba celebrando el

-Margarette, ¿estás despierta?- dijo mi madre.

-¡Sí, mamá!

cóctel, no había ni un alma; el día se había convertido en noche y podía oírse un silencio desgarrador.

Allí me encontraba yo, sola, asustada .Al final de un

-Recuerda que en un par de horas debes estar

largo pasillo, bajo una puerta entornada, podía in-

lista, papá nos estará esperando… Hoy es un día

tuirse una luz y unas voces que murmuraban.

importante para nuestra familia, los Williams Brown. Mi padre ha comprado la que fue la antigua fábrica textil más importante en Bristol para convertirla en una biblioteca.

Me llené de coraje y valor; me dispuse a entrar en aquella habitación. Cuando abrí, temerosa, aquella puerta descubrí que allí se encontraban mis padres y una anciana invidente de blanco pelo largo alrede-

En la puerta nos esperaba como de costumbre

dor de una mesa y se agarraban fuertemente de las

Alexander, el chofer, y nada hacía presagiar lo

manos. No comprendía qué estaba ocurriendo.

que iba a ocurrir ese caluroso día de verano.

-Margarette, ¿por qué nos abandonaste?- Mi madre

-¡Qué bella estás, cariño!

preguntó entre sollozos

-Gracias, papá -me ruboricé.

-¿Margarette porqué lo hiciste?-preguntó mi padre.

-Te presento a John -dijo mi padre.

-Quizás si le hubieras dejado elegir con quien casar-

John era un guapo joven que venía de una impor-

se… –le recriminó mi madre.

tante familia acomodada de Londres. Mi padre

-Silencio, -¡está aquí! - Les mandó callar la anciana.

tenía un especial interés en esta relación pero, siendo honesta conmigo misma, yo no compartía sus mismas intenciones, pues mi corazón ya estaba ocupado.

Me sentí un poco abrumada por la situación y

En ese momento es cuando miré mis manos, llevaba ese libro Regresión y leí aquella cita:

”Caminan entre nosotros, actúan

con ganas de huir. Así que me disculpé y me reti-

como nosotros, lo que no saben

ré. Anduve por la que fue la fábrica textil más im-

es que ya no pertenecen al mun-

portante de aquella época, ahora convertida en una impresionante biblioteca. Era hermosa, había una gran moqueta roja que cubría una gran

do de los vivos, ellos ya están muertos”.

extensión, los techos eran altos con un ligero toque renacentista, y me detuve enfrente de aque-

Ahí recordé que yo, Margarette Williams Brown, el

lla estantería. Cogí aquel libro que se encontraba

12 de agosto del 1932, me quité la vida en la fiesta de

en la tercera fila y lo abrí. Recuerdo que se titula-

inauguración de la biblioteca de mi padre .Mi cora-

ba Regresión.

zón ya pertenecía a alguien…

Fàtima Kassama

09 | SANT JORDI 2020

“AMB LA TÈCNICA LOVECFRAFT” Una mancha en el espacio

A

brí los ojos lentamente y sentí ese fogonazo oportuno de ataraxia que siempre llega antes de que se asome el primer pensamiento, y haya que pasar del sueño a la realidad. Pienso en cuánto me encantaría sentir que al despertar empieza el sueño, que estoy soñando ahora mismo, que el mundo no está agonizando realmente, que no voy a morir.

La verdad es que esta realidad parece más ficticia que la ficción misma, como un video juego, un campo minado, como si este planeta y la existencia misma fueran tan insignificantes como una estrella que se convierte en polvo, en nada, en cenizas.

Antes de recoger las fuerzas suficientes para levantarme del suelo, un ruido me paraliza, un corrientazo de calor invade mi cuerpo y me cuesta respirar. Es verdad que hace un par de meses decidí resignarme, lo cual me ha traído un poco de paz, pero cuando sientes el peligro y la muerte rondar cerca, luchas. Tu mente y tu cuerpo luchan, inconscientemente, por mero acto de impulsividad buscas seguir vivo.

Saco fuerzas de no sé donde para levantarme, mis piernas tiemblan y doy un par de respiros para conservar la calma. Antes de poder pensar si quiera en qué debía hacer, lo vi. Es la primera vez que los veo. Tienen el tamaño de un humano promedio, la túnica negra que lleva puesta me impide ver sus pies, pero no se oye ni una sola pisada, y su andar es tan ligero que da la impresión de estar levitando. ¿Podrán ellos volar? Doy un salto que me permite quedar entre dos estanterías, escondida, y logro ojear de nuevo por entre los libros. Su piel es rugosa, da la impresión de estar mojada. Sus ojos, negros y hundidos, grandes y redondos, sin cejas ni orejas, y en lugar de los labios hay un minúsculo agujero alargado, siempre abierto; su cabeza parece tres veces más grande que la de mi especie, redonda y fina. Su mirada está perdida en la nada, sus ojos no se mueven ni un

solo centímetro, parece poder ver todo a su alrededor con la mirada fija en ningún lado. ¿Serán robots? De repente, otro “oscuro” se posa sobre una mesa llena de inservibles computadores, haciendo un estruendo al dejarlos caer, lo que me permitió salir de mi estado paralítico y pensar. Tragar saliva me era imposible, respirar era aún más complicado. Sin previo aviso, una arcada me inmoviliza de nuevo, mi garganta se encuentra inundada de vómito. Intento detenerlo, pero me veo obligada a agacharme y vomitar. ¿Podrán ellos ver, oír, oler? En ese mismo instante descubrí que sí. Estaba perdida, había llegado el momento.

Hace 92 días que no salía de esta biblioteca.

Las cosas cada vez son más difíciles. Antes, los oscuros únicamente aparecían en la noche, y las personas tenían tiempo de salir a buscar alimento, reunir información, pensar en qué se podría hacer, etc. Ahora salen antes del mediodía y desaparecen casi a las 5 de la madrugada, de hecho, ya algunos días no es de día, y reina la oscuridad de la noche por casi 70 horas aproximadamente.

El tiempo con el que se cuenta es tan escaso que alejarse del refugio no es buena idea, y los recursos empiezan a agotarse por aquí.

Aunque la comunicación pronto pasará a la historia, seguimos esperando señales de otros países, que nunca han llegado.

“Aunque las condiciones fueran mejores, sin tener certezas, es de antemano una lucha perdida”, eran las palabas que siempre repetía a mi hermana cuando lloraba. Ahora que estoy más cerca del arpa que de la guitarra, y que no la veo hace más de 6 días, me arrepiento de haber sido tan dura. Tal vez por eso se dio por vencida, tal vez su captura no fue un accidente sino un leve deseo en su interior de acabar con todo esto.

A veces siento que había perdido la cabeza antes del incidente. Ella creía que los oscuros eran una manifestación de la magia negra, del lado oscuro de la humanidad. Sostenía la mística idea de que habían llegado aquí para extinguir nuestra especie y así en-

09 | SANT JORDI 2020

L’OLIVERA|SQV

tregar la tierra como forma de pago a sus go fuerzas para seguir encontrando resancestros, los cuales los han expulsado del puestas a tan invencible calamidad y, si no mundo a causa de sus malas andanzas en la me matan ellos, el hambre y el frío lo harán hechicería, condenándolos a la miseria. De dentro de poco. hecho, las circunstancias no se prestan para Estos últimos segundos de mi vida pasan caconservar la cordura, y es que el concepto de realidad ha dado un giro tan amplio que si como minutos, puedo ver, pensar y analiya ni se sabe quién esta rayando en la locuzar cada cosa con una precisión inaudita. El vómito cae generando un estruendo desra y quien conserva una gota de sentido común todavía. Ya no existen los medios de agradable, y sus cabezas han girado en mi comunicación, solo puedes relacionarte con dirección más rápido de lo que me imaginaba. Creí que lo que harían luego sería dirilas personas que sobreviven a tu alrededor, y ni siquiera puedes hablar directamente girse hacia donde me encontraba, pero no con ellos porque el sonido los atrae, lo que hubo necesidad. Los dos, a menos de doscientos metros de mí, mirándome con sus significa que cada indeterminado número de hectáreas, existe una versión diferente ojos negros y hundidos como dos canicas de lo que está suceinmensas y brillantes, se quedan inmóviles diéndole a la tierra, y todas pueden ser tan «La humanidad ya no por unos segundos. acertadas como erró“Los puedo ver, los tiene tiempo de seguir puedo ver verme” dije neas a la vez, nadie puede saberlo. Ya he cuestionándose qué son, de hacia mis adentros, y me acurruqué tapánperdido la cuenta de dónde vienen, qué quieren, si cuántos meses han dome los ojos como si pasado, pero yo calcuse irán en algún momento, al hacerlo fueran a desaparecer. Empecé lo que unos nueve o qué los puede vencer...

Las diez desde que “los a sentir un ardor en oscuros” llegaron a personas sólo saben que la hu- todos los músculos de mi cuerpo, el cual inundar la tierra. La manidad es tan insignificante luego se empezó a humanidad ya no tiene tiempo de seguir para ellos, como para nosotros convertir en un dolor intenso que me dejó cue stionándose qué un insecto » son, de dónde vienen, tumbada en el suelo. qué quieren, si se irán Volví a mirarlos, estaban lejos, inmóviles en algún momento, qué los puede vencer... Las personas sólo como desde el momento en que giraron hasaben que la humanidad es tan insignificancia mí, pero algo me están haciendo, lo siento y lo sé. ¿Esto se sentirá al morir? No te para ellos, como para nosotros un insecto, y debemos estorbar en sus planes de utinoto ninguna parte de mi cuerpo, ni puedo lizar este planeta, ni idea para qué, ni por moverme en absoluto, solo veo; veo el techo y las cortinas a mi alrededor siendo agitaqué, ni cuándo. La humanidad no tiene ni una milésima parte del control de lo que esdas por el viento. Un pitido invade mis oídos tá pasando, así como yo en este momento y el dolor no cesa, la respiración se entrecorta, y la visión se torna negra. Como una no tengo el control sobre lo que ocurre tampoco. estrella que se convierte en polvo, en nada, en cenizas.

Intentaría tal vez defenderme o luchar por mi vida si por lo menos supiera lo que son y si tengo o no forma alguna de sobrevivir.

Sara Antón Pero mi hermana me ha dejado sola, no ten-

“

10 | SANT JORDI 2020

“AMB LA TÈCNICA LOVECFRAFT” Silenci total

far. En mirar la primera línia, vaig llegir “Les pre-

Fa uns dies que vaig anar a la biblioteca. Volia un

sències estan a tot arreu. Et vigilen, et segueixen i

llibre que parlés d’ocultisme. Vaig empènyer la

t’acompanyen allà on vas”.

porta, anava molt forta, pesava molt. Quan estava a

De cop, va marxar la llum i tot va quedar a les fos-

dins, tot era molt fosc, hi havia poca llum. En en-

ques. Vaig seure a terra molt espantada i cridant

trar, no vaig veure ningú i, mentre caminava pel

“Hi ha algú?”. Buscava resposta i no la trobava de

passadís, seguia sense sentir cap persona. Vaig cri-

cap manera. Ningú contestava, hi havia silenci.

dar “Ei!” un parell de vegades, però ningú no responia.

Em va semblar que algú em tocava els cabells mentre jo cada cop em sentia més nerviosa, “Si us plau,

Seguidament, em vaig acostar a una prestatgeria i

ajuda!” ... i tot era buit. Silenci total.

en va caure un llibre. Va quedar obert i el vaig aga-

Paquita Lorente González

En primera persona M'agrada molt llegir i avui anem d'excursió a visitar

passes que s’hi van acostant, em diuen: “Què has

una biblioteca amb els companys de classe. Estic

vingut a fer aquí, ens estàs molestant”; de cop, noto

entusiasmat perquè és una biblioteca molt peculi-

una opressió molt forta a tot el cos i veig que em

ar, tots els llibres són molt antics i tots estan basats

vaig tornant cada vegada més petit, fa un fred ter-

en temes de por, a veure com va.

rible, déu meu que està passant!

Estem entrant i el porter ja és un personatge de

Estic aterrada, no em puc moure, no puc cridar,

por: li falta un ull i se li veu el forat, no el porta ta-

però de cop començo a notar pau i molta tran-

pat, a més la galta del costat dret la té com enfonsa-

quil·litat, el cap em dona voltes i per fi m'adormo;

da i corcada, camina coix i és quec, però nosaltres

quan em desperto i miro al voltant veig la sala amb

entrem i comencen a mirar els llibres que hi ha,

totes les prestatgeries i els llibres tot al seu lloc i

em quedo mirant unes prestatgeries.

descobreixo amb el cor colpit que formo part dels

De cop, m'adono que estic tot sol a la sala i noto

llibres, és a dir, m’he transformat en un llibre.

com una presència que no es veu però que la per-

Noto que la resta de llibres riuen i comenten: “Un

cebo, vaig cap a la porta i no puc obrir, està tanca-

altre que no ha fet cas al rètol de FENÒMENS ES-

da, crido els meus companys i no em senten, de

TRANYS. PROHIBIT ENTRAR”.

cop es queda tot a les fosques i començo a sentir

Neus Mas

Història de terror número 6 Estava a la biblioteca estudiant català. De sobte, em vaig sentir envoltada d’esperits malignes que s’apropaven cada vegada més als meus llibres d’estudi.

Tenia por, molta por. Vaig decidir continuar estudiant, encara que estava inquieta. Em deia a mi mateixa que havia de ser valenta, encara que estava alerta.

ca, i que em volien dir alguna cosa. Em van explicar històries terribles que cada vegada es feien més reals.

Tot d’una, vaig tancar els ulls i me’n vaig donar compte que tot allò només havien estat imaginacions meves, i que els esperits malignes que m’explicaven estaven només dins meu.

Uns minuts després, me’n vaig adonar que aquests esperits malignes sortien dels llibres de la bibliote-

11 | SANT JORDI 2020

Josepa Guàrdia

L’OLIVERA|SQV

L’Artista confinada Enguany el projecte d’Artistes a les escoles acomplia la sisena edició, i se'ns ha quedat com tot, confinat. L’artista que ha estat participant és la Roser Rubio, la disciplina artística és l’escultura i el comissari és el Jordi Coder.

Ja teníem dissenyada l’exposició, programat el taller d’escultura, fetes les invitacions, cartells i díptics, i com es pot intuir l’aplaçarem per al proper

curs.

El que si voldria és recordar en aquest escrit com n’és d’important per a l’Escola aquest projecte: L’objectiu principal del projecte és introduir el coneixement de l’art per mitjà del coneixement d’un artista local, el qual entra en contacte directe amb l’Escola. Per nosaltres aquest artista ha de formar part de l’alumnat de l’Escola.

Per nosaltres és tot un repte perquè al currículum de persones adultes no hi tenim plàstica ni art. Encabir totes aquestes activitats en el projecte educa-

tiu ens fa créixer. Fer que l’Escola sigui durant dos mesos una galeria d’art i que hi participi tot l’alumnat en major o menor grau i des de totes les àrees de coneixement contribueix a fer significatius els aprenentatges. S'aprèn millor allò que emociona.

Per nosaltres està en la línia d’educació 360. Podem veure a l'Escola com avis i àvies porten els néts a veure l’exposició. Els ensenyen el que han fet els uns als altres.

L’exposició forma part d’un conjunt d’activitats que tenen l’objectiu d’apropar l’art a l’Escola, i forma part del projecte Artistes a les Escoles, que per cinquè any l’Escola hi participa.

En aquest projecte hi participen tots els centres educatius de Sant Quirze des de l'Escola bressol fins a l'Escola d'adults. Està coordinat per Mila Torres, directora de l’Escola Onze de Setembre i doctora en art, engegat per l’Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, en col·laboració amb l’Ajuntament de Sant Quirze.

12 | SANT JORDI 2020

Reflexions en temps de confinament Els dies que ens està tocant viure són complicats per a tots, I per això des de l’Escola l’Olivera volem fer server la publicació d’enguany per donar als vostres pensaments i reflexions.

M. ÀNGELS GIMENO En estos días de confinamiento, ya andamos por la tercera semana, tengo la sensibilidad a flor de piel, cualquier cosa me emociona, una canción, una llamada de mis nietos, si veo las noticias… Ya no es emocionarme, es llorar directamente y este estado de ánimo me hace sentir culpable pues por ahora mi entorno más cercano esta libre del maldito virus, y pensando en los sufrimientos de otras personas no tengo ningún derecho a estar con esta tristeza que me invade… Salvo porque me han robado, sobre todo, los abrazos de mis nietos.

La verdad es que me parece estar viviendo un mal sueño, no acabo de asimilar que de un día para otro se haya paralizado el mundo.

La parte positiva que puedo encontrar es que la familia, amigos, todos estamos pendientes unos de otros e intentamos hacernos más llevadera esta pesadilla.

Me indigna mucho la situación en que tienen que trabajar los sanitarios, Mossos, policía en general; se ha tenido tiempo suficiente para prever lo que se nos venía encima, pero la ineficacia de los de arriba siempre la pagan los de abajo.

La vuelta a la normalidad también es algo que me preocupa sobremanera, no veo ni el momento ni cómo se va a realizar.

MALIKA MOUKRIM

ANNA LÒPEZ

Yo por las mañanas

Espero i desitjo que el

cuando me levanto de

futur

la cama, voy a desayu-

com “ La generació del

nar y me asomo por el

Coronavirus”,

balcón y veo gente ha-

nes fent pinya davant

ciendo cola en las dife-

d’un maleït virus, que

rentes tiendas, con la

no sabem quins pro-

distancia

pertinente

blemes socials, econò-

entre ellos. Pero lo que

mics, nacionals i inter-

más me destaca es que

nacionals ens portarà.

todo son mascarillas,

Esperem que tantes

la verdad es que te de-

morts siguin una lliçó

ja el corazón un poqui-

que faci canviar la hu-

to encogido. Cada día

manitat, enfortint els

ver estas imágenes es

valors

triste, muy triste...Ya

perdut.

no ves ni pájaros, ni gatos.

Este año nos va a costar poder disfrutar de la primavera y el verano, ojalá me equivoque.

13 | SANT JORDI 2020

ens

que

recordarà perso-

s’havien

L’OLIVERA|SQV

EDUARD FARRAN

T

robem a faltar les abraçades i petons de les netes i els fills. Fa pocs dies ho hem compen-

sat fent video-conferències per WhatsApp. Per sort, estan bé. També, el dinar mensual amb els meus germans. L’anar a cuidar l’hort de Sanaüja: les faves aviat es podrien collir i, a més, deu estar

“Una cosa bona he confirmat: que la gent és molt solidària, despresa, imaginativa, emprenedora”

cobert d’herbes. Quan hi puguem anar, poques coses podrem plantar, serà massa tard.

A part, el confinament em té una mica destarotat,

Tinc uns llibres d’exercicis de memòria i em costa

ha coincidit amb problemes familiars que fan que

trobar el moment de fer-los, quan els faig em falla

tingui el cap atabalat.

la concentració. També em costa llegir llibres.

També influeix l’excés, crec jo, d’informació del coi de virus a les TV, i els polítics, que em posen a 100, la majoria són uns impresentables. No puc entendre la falta de previsió, no se n’adonaven que era

ANÒNIM Impotència és el que sento en aquesta situació de confinament:

greu? A nosaltres no ens passaria? La globalització és una cosa de tots i fa que les coses bones i dolentes viatgin molt ràpidament. No van ser capaços de preveure que es necessitarien moltes màscares, tests, respiradors, guants, que la gent acumularia...

P

er veure el comportament dels rics i poderosos, avantposant llur avarícia a la vida, amb l’excusa que l’economia no es pot aturar;

P

He descobert una cosa, no era conscient

de la

quantitat de vegades que em tocava la cara. M’és difícil evitar-ho, és inconscient, em costa, pica el nas, pica l’orella, pica el cap, els ulls, em poso bé les

els polítics que abaixen el cap i claudiquen davant les decisions dels rics i poderosos, posant en perill de mort la població;

ulleres...

P

m’ajuda a passar millor aquesta situació tan bèstia.

el comportament de “companys” de feina que pacten amb les empreses només pensant en el seu sou, i que accepten condicions tercermundistes per als “companys” treballadors;

P

er les persones que tinc al costat que, d’una banda aplaudeixen per agrair a totes les professions imprescindibles, però per l’altra es comporten de manera egoista: no fan cas de les mesures de confinament; no els deixen dormir perquè llurs gossos no deixen de bordar a qualsevol hora; compren sense mesura i sense importar-los el qui ve darrere, ni que sigui aquests a qui aplaudeixen.

Certament, aquest virus deixa de manifest el millor i el pitjor de l’ésser humà.

Una cosa bona he confirmat: que la gent és molt solidària, despresa, imaginativa, emprenedora, i això

CARME AMIEL Ens han dit que aquest virus ve d’un animaló, i al final s'ha convertit en una pandèmia. Però per què?

Vosaltres us ho creieu? Jo no. La meva reflexió és que tot és provocat, la realitat supera la ficció, i els cervells treballen molt, tant per bé com per malament, i del país que l’ha fet, tant li és que mori gent com no. Tot són interessos, i això és el que fa moure el món. I, en part, a moltes persones ens feia falta passar l’experiència de sentir-nos privats de grans plaers que tenim, i penso que ens servirà d’alguna cosa, tot plegat.

Més bones persones, almenys així ho espero.

14 | SANT JORDI 2020

Reflexions en temps de confinament ANNA FÍGOLS Aquesta no és una història amable, no pretén serho, però és la meva experiència de 24 hores a Urgències.

El malson comença en veure la meva doctora. El resultat d’una RX que indicava principi de pneumònia. Una trucada i la recomanació d’anar a l’Hospital.

“

“Aquesta no és una història amable, no pretén ser-ho, però és la meva experiència de 24 hores a Urgències”

El camí per anar-hi és tens, ple d’angoixa i de por.

Sabem que només em poden acompanyar fins a la porta d’Urgències, i un cop allà deixar-me SOLA. Costa entrar-hi, però no hi ha volta enrere. Donar

Una nit molt llarga i dura, un lavabo a compartir

dades, 40 minuts d’espera i quan em criden… res-

per un munt de persones que ens creuàvem amb

piro fondo i passo a l’altra banda, la banda fosca.

mirades que ho deien tot.

Malalts amuntegats en cadires i butaques, bombones d’oxigen, plors i por, molta por.

Passo a formar part del protocol establert, anàlisis, electro, medicació, sèrum i oxigen.

Al matí es suavitza tot una mica, arriben resultats i sembla que no estic tant malament com semblava –el senyor tampoc--. Diu la doctora que som els pa-

Tinc la sort d’ocupar l’últim box lliure, bé, el com-

parteixo amb un senyor tan acollonit com jo – perdó, no me’n recordo, del seu nom, malgrat vàrem compartir espai i temences-.

cients que estem millor, això sempre anima.

Segueix el degoteig d’ingressos, ens porten el dinar? Macarrons blancs i pollastre bullit, encara gràcies.

Arriba la nit i tot empitjora, corredisses, plors, nous ingressos i el personal sanitari desbordat, però sense defallir.

La intimitat l’havíem deixat a la porta de l’Hospital.

A la tarda, bones notícies, hauria d’ingressar, però tinc quaranta persones davant meu i sembla ser que el meu estat em permet anar a casa amb medicació i fer aïllament. Quedar-me a Urgències seria molt pitjor segons la doctora –el senyor també marxarà -.

La trucada a la família, em vesteixo de pressa i dono les gràcies a tothom, la seva feina és impagable.

Surto sense mirar enrere, lleugera, fins la porta que vaig creuar ahir.

Soc a fora, m’abaixo la mascareta i respiro, RESPIRO, RESPIRO. Als dos dies m’arriben els resultats: positiu COVID19.

Ara estic bé, espero que el senyor també.

15 | SANT JORDI 2020

L’OLIVERA|SQV

ROSA MARIA ABELLAN Aquest dies a casa, estan sent molt productius per a mi, encara que soni una mica malament dades las circumstàncies que estem vivint.

No he tingut gaire temps per avorrir-me i, malgrat soni a tòpic, estic aprofitant aquesta aturada per fer coses que em costaven molt fer i que m’angoixaven molt. Arranjar armaris, buidar calaixos, destruir papers... Tota una vida he destruït! I no m’ha costat gaire tenint en compte que soc de les que ho guarda tot. Només m’ha costat temps. També estem pintant a casa, que ja li feia falta, però jo no estava per la labor! Qualsevol excusa era bona per sortir de casa... I ara, el que són les coses, no en vull sortir! Estic tornant a estimar casa meva i vull fer coses per deixar-la maca.

no? Passejar pel centre de la ciutat i mirar botigues

D’altra banda, la sensació de sortir al carrer i no

o prendre un cafè amb les amigues. El mar, el trobo

veure ningú o veure algú amb la mascareta i veure

molt a faltar, jo que m’hi banyo tot l’any! Però so-

com canvia de vorera per no passar al teu costat és

bretot, trobo a faltar veure el meu fill, la meva ma-

molt forta. És surrealista. Semblava que aquestes

re, els meus germans, els amics, una bona abraça-

coses només passaven a les pel·lícules, però jo ja

da!

m’ho crec tot... Qualsevol cosa et pot passar en un

Ara, com molta gent, estic fent més Skypes i vídeos

moment i canviar-te la vida per a sempre....

WhatsApp que mai. Estic trucant a gent amb qui

El pitjor de tot és que està morint gent, i molta gent

feia mesos que no parlava. Em poso música i co-

gran i em fa sentir molt trista. No és just... Els nos-

menço a ballar jo sola, faig petites coses que abans

tres avis i pares no es mereixen això i encara no

no feia perquè, malgrat estigui jubilada, no tenia

sabem, ni ho sabrem mai, qui ha provocat tot això,

temps de fer-les. Com ja he comentat abans, se’m

perquè tot el que està passant no crec que sigui

queia la casa a sobre.

fruit de l’atzar.

També estic valorant la gran feina que estan fent

També està el tema econòmic. Una bogeria! Quan-

moltíssimes persones. No diré quines, perquè to-

tes persones s’han quedat i es quedaran a l’atur... Sí

thom ho sap. També sabem qui no fa res. Els que

que és cert que el món necessitava aturar-se, que

només fan política, però no toquen el seu sou, en-

tots necessitaven relaxar-nos una mica i deixar res-

cara que estiguin a casa seva sense fer res!

pirar el planeta, però el cop ha estat molt fort. Hi ha

Quan acabi tot això, el primer que faré serà fer un

molta gent que ja ho està passant molt malament per temes econòmics.

dinar amb la família i després... carretera i manta cap a la platja! Però està clar: les coses no tornaran

Trobo a faltar el soroll dels nens al parc o a la esco-

a ser iguals... I nosaltres tampoc...

la, els avis passejant pel carrer a asseguts a un banc prenent el sol, homes i dones fent esport i, perquè

16 | SANT JORDI 2020

Reflexions en temps de confinament Si ampliem la nostra perspectiva i ens fixem a la Unió Europea, quina paradoxa de nom, Unió Europea! Mai no he vist una unió més desunida. En la crisi econòmica i financera del 2008, ja es van posar de manifest les diferències entre el Nord i el Sud i ara amb aquesta, que de moment es sanitària, s’han incrementat posant-se de manifest l’egoisme de països como Alemanya i els Països Baixos, entre altres. És curiós, quan l’ésser humà s’agrupa sota uns ide-

als polítics, religiosos o de qualsevol altra classe i es vesteix amb un tros de tela de colors, que anomena banderes, és capaç de treure i posar de mani-

DIEGO GARCIA Haurem après alguna cosa?

El coronavirus, el Covid 19, penso que aquesta pandèmia marcarà, a nivell mundial, un abans i un després. En l’aspecte sanitari, no hi ha hagut res semblant des de la pandèmia de la grip del segle passat, en 1918, coneguda com la grip espanyola; van morir més de 50 milions de persones. Encara

“

“La qüestió és [...], haurem après alguna cosa? O se’ns oblidarà amb la mateixa rapidesa que se’ns obliden tantes i tantes coses?

que ha passat un segle, com llavors, ens ha arribat per sorpresa, és veritat que els mitjans són uns altres, però el desconeixement de la malaltia és la

fest l’egoisme i les pròpies misèries. No obstant ai-

mateixa.

xò, quan el mateix ésser humà es despulla de tots

Desgraciadament, ens ha agafat després d’anys de retallades de totes menes, en educació, recerca, hospitals, personal sanitari, que es va veure obligat a emigrar. Persones enormement preparades, qualitat aquesta molt apreciada pels països del nostre entorn. Com us troben a faltar ara! Haurem après alguna cosa, quant tot això hagi passat? Em referei-

aquests elements superficials i s’enfronta a situacions tan dures com les presents, és llavors quan és capaç de treure el millor de sí mateix, la humilitat, la bondat, la tendresa, la generositat, la capacitat de preocupar-se els uns pels altres de la forma més desinteressada i, últimament, ho estem veient, dia rere dia.

xo als governs i a les persones que tenen la respon-

La qüestió és, quan hagi passat tot això, i no tinc cap

sabilitat de prendre les decisions. Ho dubto, tant

dubte que passarà, haurem après alguna cosa? O

de bo m’equivoqui.

se’ns oblidarà amb la mateixa rapidesa que se’ns

Els governs, com sempre, van molt per darrere del poble, tenen por a prendre decisions que els resti vots però, són els governs els que prenen les decisi-

obliden tantes i tantes coses? Jo espero i desitjo que sí hàgim après la lliçó, i no depengui de la roba amb la qual ens vestim.

ons? Penso que no, darrere del governs està el capital i els mitjans de comunicació, que estan tots a les mans de tres o quatre grups, el veritable poder.

17 | SANT JORDI 2020

L’OLIVERA|SQV

MAGÍ NOVELL No soc científic, ni entès en la matèria, ni tan sols polític. Sols un ciutadà que pateix les conseqüències de mantenir-me reclòs a casa sense poder sortir i veient i escoltant tot el sant dia com van caient un darrere l’altre els infectats, els morts i com van instal·lant llits i més llits. És un no parar, i el més trist és que això va per llarg i tot fa pensar que aquí no s’han pres les mesures adequades en els moments

“

“Si hi ha uns nuclis més infectats que altres, aquests s’han d’aïllar des del començament, sigui quin sigui aquest nucli. I, si aquest és la capital del «reino», s’aïlla”

adequats qui les havia de prendre i això, a part de les conseqüències econòmiques, també hauria de

Aquí es va aïllar l’Anoia, i tot i així no han parat

tenir conseqüències polítiques com ara dimissions

d'augmentar els contagis i les morts. Què podria

o cessaments.

haver passat si no s’hagués aïllat? Tal vegada ja ho vàrem fer massa tard?

Han volgut centralitzar-ho tot. No fos cas que Catalunya aprofités l’avinentesa i comencés a independitzar-se sense ells adonar-se’n. O que les idees d’aquí fossin més bones que les seves, i una vegada més els passéssim la mà per la cara. De Catalunya re, només diners. Al final han vist que teníem raó.

I no parlem de les compareixences de l’estaquirot del rei parlant d’unitat i no del virus. Encara no sap de què va la cosa. Sempre pixa fora del test i fora d’hora. Ja li ve de família. Del «presidente» només

Algunes coses no s’han fet bé. Teníem els exem-

cal veure la cara que fa quan surt. No sap què dir. El

ples de la Xina i d’Itàlia, però nosaltres (els de dalt)

problema li ve gran i no sap per on li venen els tirs,

som més papistes que el Papa i ho han de fer dife-

i no sap resoldre’ls. És molt «fàcil» dirigir un país

rent i van fent reunions i més reunions, però

en situacions normals, però en situacions anòma-

aquestes de polítics, no de científics. I, quan els ci-

les la cosa canvia.

entífics parlen, se'ls fa cas omís, no fos cas que els contradiguessin.

Podria anar enumerant les diferents situacions, anècdotes, però no cal. Cada u sap i coneix les se-

Si hi ha uns nuclis més infectats que altres, aquests

ves. Cada u té la seva opinió i totes són respecta-

s’han d’aïllar des del començament, sigui quin si-

bles, però una cosa són els fets concrets i l’altra les

gui aquest nucli. I, si aquest és la capital del

opinions.

«reino», s’aïlla. Però en aquest país la capital no es toca i van sortint trens radials a totes les altres poblacions estenent el virus per tot arreu; s’ha d’aïllar i prendre mesures estrictes, tant per terra, mar (Madrid no cal), i aire a la vegada, no avui una, demà una altra, ja que les infeccions corren més que les mesures i les reunions.

Per acabar, lamentar els nombrosos morts i esperar la prompta recuperació dels contagiats. I nosaltres fer bondat, quedar-nos a casa i seguir les recomanacions. Vindran dies millors i, amb dificultats, ho anirem superant. Però pensem que hi haurà un abans i un després del virus.

18 | SANT JORDI 2020

Reflexions en temps de confinament EULÀLIA VENTURA Ja fa temps que es parlava que en algun moment la humanitat estaria atacada per algun virus molt mortífer. Ja s’han fet pel·lícules, documentals i llibres sobre aquest tema i ho veiem com ciènciaficció, però fa temps que uns quants països han estat fent diversos experiments i podria passar alguna cosa estranya, tot i que encara no sabem realment d’on ha vingut aquest virus. Portarà temps investigar-ho.

De pandèmies i virus durant anys i segles, la humanitat ja n’ha viscuts. Però ens pensàvem que en el segle XXI ja tindríem més informació i més investigacions sobre els virus.

Ara que ja ens ha arribat aquest virus que es diu COVID-19, cap govern del món a sabut com actuar, tot i que ja es preveia que en algun moment passaria el que ens està passant. Els únics que ho han gestionat una mica millor ha sigut el país de la Xina; no vull opinar sobre ells perquè conec molt poc la seva cultura, només per la informació que ens arriba per la televisió i documentals. Se’ls considera un país dictador però, quan a la gent se li diu que es quedin a casa per respecte als altres, compleixen les ordres i en la cultura oriental són els que ja fa molt temps que es posen les mascaretes per sortir de casa quan estan refredats.

El Covid-19 ens ha portat a una situació que mai ens haguérem pensat que la viuríem. Primer, ens hem de quedar a casa confinats sense saber encara quan podrem tornar a sortir. Després, tanta gent infectada i tantes morts que hi han hagut. La majoria tenim algun amic, conegut, etc. que ha passat el virus o ha mort algun membre de la família, i el més trist és a qui se li ha mort algú i no ha pogut acompanyar-lo en els últims moments ni en l’enterrament.

En el meu cas, tinc els pares grans i la meva sogra s’ha quedat viuda fa un mes, i és el pitjor moment per haver de quedar-nos tancats a casa, perquè és quan necessita més estar acompanyada.

Tampoc ens haguérem pensat de veure, en tot el món, les botigues, restaurants, hotels, fàbriques

tancats, els carrers buits de gent i cotxes, els aeroports sense gent i la sortida de tan pocs avions.

Sembla com si veiéssim una pel·lícula de ciènciaficció.

Ara, els governants també hauran de posar-se les piles per a què tornin a donar més diners a la sanitat i a la investigació, perquè els sanitaris són els qui han estat al davant d’aquest maleït virus, faltant -los molt material per a la seva seguretat. I no parlem també de les persones dels supermercats que han estat exposats al contagi.

L’economia també quedarà afectada durant bastant temps i mundialment també, ja veurem com ho gestionen.

Per mirar el cantó positiu, el fet d’haver d’estar confinats a casa, per a les famílies que tenen nens ha sigut la manera que pares i fills han tingut de passar les 24 hores del dia junts que això abans era impensable; d’aquesta manera han estat junts per fer els deures, jugar, fer pastissos... i poder parlar, que és el que mai es té temps. Qui ho està passant més malament són els avis, que no poden estar amb els nets.

També això ha afavorit el planeta una mica, perquè ha baixat la contaminació mundialment i els animalets estan més tranquils. Quan hi havia tanta contaminació, s’havia demanat de fer un dia sense cotxes i ni això s’havia aconseguit. Però el més trist serà que, quan tot torni a la normalitat, tornarem a anar en cotxe a tots els llocs i ara amb més ganes després d’haver estat tancats tant de temps.

També s’ha vist la solidaritat de la gent, ajudant a repartir menjar per a la gent gran que viu sola i per als més desfavorits. Algunes fàbriques fent mascaretes i respiradors, també gent particular fent mascaretes.

Varis països ja estan buscant una vacuna, però això encara trigarà un any o més, haurem d’aprendre a conviure i a protegir-nos fins que la tinguem.

La reflexió és saber si això ens ha servit a tots per baixar el ritme, per continuar sent solidaris, ser més austers i protegir més el nostre planeta.

19 | SANT JORDI 2020

Allò que el confinament no s’endugué

L’OLIVERA|SQV

EL SOPAR DE NADAL I LA DIVERTIDÍSSIMA REPRESENTACIÓ DEL GRUP “MÉS O MENYS TEATRE”

EL PROJECTE ARTISTES SEGUIRÀ EL PROPER CURS AMB LA ROSER RUBIO, PERÒ EL GRUP DE GRAU SUPERIOR VA PODER FER L’ENTREVISTA I ELS VA QUEDAR MOLT BÉ

COL·LABORACIÓ ENTRE ALUMES DE L’ ESCOLA I DELS INSTITUTS, DEBATS D’OCTUBRE, TALLER DE DECORACIÓ DE NADAL....

L’ASSOCIACIÓ

TAMBÉ

HA FET DE LES SEVES: SORTIDES, TALLERS....

20 | SANT JORDI 2020

El racó de

Sant Jordi

UNA CAMPANA Sentada en la cómoda hamaca del jardín, calienta el sol.

Es la hora del vermut, está confinada.

Sentada en la terraza del jardín,

ELS LLIBRES Tal i com passa a les pel·lícules clàssiques o d’època, les biblioteques es fan de cop. El personatge el fan passar a una estança, s’obre una porta i apareix un saló ple de llibres: la biblioteca. Una gran taula presideix la sala amb una cadira de braços. A la taula, pocs estris, un llum, porta-folis, telèfon, retrat de la família i poca cosa

en la cercana parroquia,

més. L’ambient és fosc. Finestra o balcó amb cortines

suena una campana.

que tapen la llum de l’exterior i fan més trista l’estança. El terra cobert amb una gran catifa envellida pel

No son las doce,

temps i, a sobre, una tauleta de centre rodejada de

el sonido acompasado,

grans butaques d’orelles còmodes per llegir, fer troba-

lento, da la alarma.

des o simplement per estar-hi. Les parets estan folrades de prestatges amb llibres de totes les mides i co-

¿Quien se va esta vez?

lors, prevalent els foscos, i els lloms daurats, però mai

De forma anónima,

s’hi veu ningú i menys llegint.

no para ti, amiga o vecina.

També hi ha les biblioteques públiques on hom pot anar-hi a llegir, a consultar, a treballar. A diferència de

Un beso en la frente,

les clàssiques, la llum normalment i cada vegada més

un cálido abrazo,

hi penetra i fa de l’estança un lloc propici per a treba-

una mirada silenciosa,

llar, hi ha un ambient càlid on regna un silenci quasi

quedan pendientes.

sepulcral. Aquí pots demanar un llibre per llegir-lo i, fins i tot, demanar per endur-te’l durant uns dies. Aquí

Una habitación vacía,

la gent és més nombrosa.

un lugar en el parque,

Les biblioteques de les cases normals no són així. Són

un tablero de ajedrez,

més petites i s’han anat formant llibre a llibre, poc a

quedan ausentes.

poc. Seguint unes pautes d’acord als gustos o diferents criteris que la família hagi establert. Ja sigui infantils,

Sentada en la cómoda hamaca del jardín,

història, novel·les de tot tipus, diccionaris, enciclopè-

la primavera avanza,

dies, etc.

Se oyen los niños, cae una lágrima.

© Felicidad Ocampo Guillén

Totes elles tenen un denominador comú. Contenen LLIBRES. Dir llibres vol dir que cadascú d’ells tenen i expliquen històries, misteris, fantasies, crims, amors, guerres... explicades de mil maneres, d’autors dife-

13 de abril de 2020

21 | SANT JORDI 2020

L’OLIVERA|SQV

LES FLORS DEL MEU JARDÍ D’entre elles,

la rosa rosa …

la rosa vermella

el seu color em fa tremolar!

m’inspira passió

la seva bona semblança

la rosa groga …

reflecteix, en el vell mig del meu jardí.

sols pura emoció!

Ester Pla

rents, inclús per diferents editorials on cada una posa el seu segell personal, posant més èmfasi en l’es-

SOLEDAD

tructura, en els dibuixos, en el material, etc.

Está preparándose para salir,

Quan esculls un llibre mai no saps el que hi trobaràs,

con la persona que nunca le defrauda.

quins seran els protagonistes, què passarà, quin serà

Mira la noche que hay sobre el jardín,

el seu desenllaç. T’agradarà, et sorprendrà, et

busca una estrella, interioriza unas palabras.

desil·lusionarà?. Aquest és el misteri del llibre i el que fa que tinguis ganes d’agafar-ne un altre per des-

Está preparándose para esperar,

cobrir nous misteris.

a la persona que siempre le acompaña,

En ells llibres, a diferència del cinema, les persones que el llegeixen s’obren a un món màgic, on la ima-

lleva ya puesta la ropa de dormir, también las zapatillas de andar sola por casa.

ginació no té límits i cada escena es fabrica al gust

del lector, els personatges són guapos o lletjos, bons

Está preparándose para salir,

o dolents, alts o baixos, segons et convinguin. Entres

mas no abrirá la puerta de la calle.

en el seu interior i et fas el llibre a la teva mida. El

No lleva nada puesto en su interior,

cinema no. El cinema t’ho dona tot fet, només cal

se ha liberado de pensamientos y palabras.

mirar. No t’has d’imaginar res. Posem per exemple que s’hagi llegit un llibre i anem a veure la versió feta en cinema. La majoria de les vegades la versió cinematogràfica ens desil·lusionarà. Hi manca aquella imaginació, aquell misteri aquella fantasia que hi vares posar en llegir-lo. Dit això, no em vull carregar el cinema. Hi ha bon cinema i cal preservar-lo. Són coses diferents.

Ha preparado la mesa, pronto va a cenar, falta un cubierto y no le falta nada.

Hay unas flores en medio del mantel, hay un vacío que no le da la espalda.

Como escultor moldea ese vacío,

de ilusiones perdidas y ausencia de miradas.

Cal llegir molt, molt i molt. S’ha de fomentar la lectura des de la infància i, poc a poc, anar incrementant el contingut. També al jovent i a la gent gran, mai no és tard per començar a llegir. Cal preservar els llibres. Estimar-los. No tirar-los. El que no agradi a un no vol dir que a una altra persona li pot entusiasmar.

Fem un Sant Jordi ple de llibres, de fantasia i de misteri!

Magí Novell

Vive sus días como oportunidad, de reencuentro con su yo, últimamente olvidado.

Siempre lo encuentra en un rincón vacío, esa presencia sin voz y sin mirada, tiene la forma, también la esencia de la nada, Soledad es su nombre, siempre le acompaña. © Felicidad Ocampo Guillén 10 de marzo de 2020

22 | SANT JORDI 2020

El Racó de Sant Jordi bàvem al racó on tenia un parterre ple de ruda (que

LES PAPALLONES I JO Sembla impossible que, quan les papallones treuen el seu primer respir trencant la crisàlide, siguin tan boniques i aquest esclat de bellesa duri tan poques hores. Més o menys dos o tres dies en moltes de les seves espècies, però és ben cert que n’hi ha que poden viure fins a nou mesos. D’espècies, se n’han descobert

més de 20.000, però encara en queden

moltíssimes per identificar. Tot ho podem relacionar amb les papallones, fins i tot les nostres vides, i si m’ho permeteu… vivències ben felices. Si més

això sí que no m’ho va saber explicar si eren les papallones que posaven ous a la ruda o aquesta mateixa era una font de progressions de papallones), però és ben cert que em quedava encantada mirant les crisàlides que quasi no es veien de petites que eren, d’altres més grandetes i les que ja estaven a punt de donar-nos l’alegria de regalar-nos una papallona.

Aquell racó de fora de la casa per a mi no tenia preu.

“Sembla impossible que, quan les

no, jo em permeto comparar-ho amb experiències

papallones treuen el seu primer

pròpies, i podríem començar per quan jo era petita,

respir trencant la crisàlide, si-

poc més d’uns quatre anys. Les estades a casa dels

guin tan boniques i aquest esclat

avis eren tot una aventura. Ells vivien a dalt d’un turó, als afores d’una ciutat ben concorreguda amb

de bellesa duri tan poques hores”

tot trànsit de mercaderies típiques de la pagesia del voltant i de l’artesania molt considerable que hi ha-

M’hi passava hores mirant i repassant totes les fu-

via en els conciutadans. Recordo moltes botigues,

lles d’aquella planta, escorcollant-la i controlant

moltes parades, molts mercats… I molt batibull, per

totes les possibles futures papallones. Van anar pas-

definir-ho, potser perquè a casa els avis tot era quie-

sant els anys, jo vaig créixer i ja no tenia els avis,

tud i tranquil·litat. Però tornem a les meves ami-

malauradament. El que sí tenia encara eren les me-

gues les papallones… que per mi tenien un signifi-

ves amigues, les papallones, aquells insectes que

cat desmesuradament vibrant. Així que arribava a

amb el seu vol imitant una dolça tremolor, com un

casa dels avis, després del llarg camí que havíem de

xiuxiueig en les seves boniques i acolorides quatre

fer, tenia el que podríem anomenar urgència d’anar

ales, alegraven tot aquell racó. Crec sincerament

amunt i avall de la casa, com si hagués de repassar-

que al llarg de la meva vida he tingut experiències

ho tot, d’abraçar els avis i de no parar de cosir-los

comparables a la seva existència. Quan posen els

amb preguntes. L’avi sempre m’explicava moltíssi-

ous, surten les erugues, es forma la crisàlide i al cap

mes coses de la natura, de la vida que envoltava la

d’uns dies o mesos, depèn de l’espècie, surten les

casa i aquell turó i, sobretot, de les papallones per-

volianes. Anava la meva vida en un senzill i insigni-

què sabia que a mi em fascinaven. Era tot un pou de

ficant paral·lel amb elles. Jo ja havia fet la metamor-

ciència, aquell home alt i ja una mica corbat, sem-

fosi i m’havia convertit en una persona que, tot i

pre amb el seu somriure i amb ganes de portar-me

tenir unes boniques ales i un vol característic i insi-

a veure les últimes cries que havien nascut o els

nuant, em quedava poc temps de vol.

brots que ja tímidament començaven a treure les

Així de trist i curt, així de tendre i dur.

primeres fulles dels arbres o dels camps. Quan arri-

23 | SANT JORDI 2020

Núria Bertran

L’OLIVERA|SQV

RESISTIREMOS! Esta noche no podía dormir y a las 3 de la mañana se me ocurrió hacer una poesía sobre este mal sueño que estamos viviendo, pero con una luz de esperanza al final del túnel.

Amanecí está mañana, me desperté de un mal sueño, la ventana abrí despacio sin hacer ruido, en silencio.

Ni políticas, ni razas, ni color de piel, ni credos, unidos en la desgracia, invencibles en el tiempo.

La gente estaba en las calles y se abrazaban riendo sin mascarilla en sus caras y sin guantes en sus dedos.

Recordar que cada tarde en los balcones abiertos sonaban miles de aplausos con nuestro agradecimiento.

Los niños, pura energía, por fin libres de su encierro corrían por las aceras en busca de sus abuelos.

El aroma de la rosa hoy tiene olor más intenso, la brisa mueve las hojas, la hierba la mece el viento.

Me fui a casa de mis padres, llené su cara de besos y los acuné en mis brazos, acariciando sus cuerpos.

Pondré un crespón en mi puerta, por tantos que fallecieron, felicitar a los vivos, más no olvidéis a los muertos.

Llamé después a mis hijos: venid pronto hijos, os quiero! traernos vuestros abrazos que tanto echamos de menos.

Temo volver a dormirme y el despertar sea un sueño, que no se cierren mis ojos que permanezcan abiertos.

Hermana voy enseguida, abre tu puerta que vengo, para consolar tus penas y aliviar tu sufrimiento.

La esperanza es medicina, el valor le vence al miedo, la paciencia fue infinita y el amor siempre es eterno.

Salid, llenemos las calles, jóvenes, niños y viejos uniendo mano con mano, entrelazando los dedos.

Cantemos, cantemos alto alzando la vista al cielo, entonemos nuestro canto:

Formemos una cadena forjada de sentimientos, somos mejores personas después del confinamiento.

RESISTIRÉ, RESISTIRÉ, RESISTIREMOS!!!

Mayte Arias

Una cadena que llegue desde Sant Quirze a otros pueblos y que cada eslabón diga al virus lo venceremos.

24 | SANT JORDI 2020

El racó de Sant Jordi Per fer aquesta Diada una mica més divertida, enguany us hem proposat que engalanéssiu els vostres balcons o finestres amb roses, moltes roses!

D’uns colors o d’altres, de veritat o artificials... Sempre hi ha lloc per les roses de Sant Jordi!

Per compartir-ho hem fet un Padlet, si voleu veure les novetats escanegeu el codi o feu clic a

http://ves.cat/etuS

Els participants, de moment: Antònia Quesada, Asun Rodríguez, Carme Beltran, Carme Estopà, Carme Gàlvez, Carme Navalón, Cina Riera, Enriqueta Solà, Isabel Malla, Joana Fontcoberta, Jordi Coder, Lluísa Brossa, Lucina Ramos, Maite Talló, Mercè Farrran, Montse Colomines, Montse Vivé, Ramón Bru, Paki Lòpez, Mercè Aubià, Margarirta Arguimbau....

MOLTES GRÀCIES!

25 | SANT JORDI 2020

L’OLIVERA|SQV

Feliç Sant Jordi!

Per felicitar-vos la Diada, el personal de l’Escola hem elaborat un vídeo amb la lectura d’”El Poema de la Rosa als llavis”, de Joan SalvatPapasseit que us hem fet arribar el dia 23.

Aquí podeu veure unes captures de l’aportació de cada treballador de l’Escola.

26 | SANT JORDI 2020

LONDON EXPERIENCE

Viatge de comiat a Londres L’alumnat de les classes d’anglès fa anys que demanen d’anar a algun país de parla anglesa per poder posar en pràctica allò que han après al llarg del curs (els de francès també) però els viatges de fi de curs que l’Escola fa a una ciutat d’un país de la Unió Europea intenta no repetir-ne cap, per poder gaudir de la idiosincràsia de més ciutats i conèixer així més formes de vida i d’entendre-la. I els països de parla anglesa de la Unió foren dels primers i per tant ...

Enguany, però hi havia un fet diferencial i era que hi havia dos grups, els de consolidació que arribaven a final d’etapa i per tant, deixaven l’Escola l’any vinent. Aquests grups que portaven tota l’etapa junts volien celebrar-ho amb un viatge i on millor que a Londres abans el Brexit no ens posi més traves per anar-hi.

Per no fer-lo coincidir amb el de final de curs hi havia poc marge per organitzar-lo i portar-lo a terme i així fou com es programà per al mes de febrer.

La ciutat era interessant i els altres grups d’anglès van insistir en poder-hi anar ja que ells també volien posar en pràctica allò après. Es va fer una excepció ja que era un fet excepcional i es va obrir el grup a tothom amb un nombre màxim de participants.

Els quatre dies passats a Londres foren molt interessants per moltes coses. Era un grup reduït comparat amb el de final de curs i això va permetre fer els trajectes amb transport públic, agafar el metro a Londres és tot una experiència, abans de res ens hem de situar amb els punts cardinals, vas al nord ,al sud, a l’est o a l’oest; on vas? molt diferent del de Barcelona, que és el que tothom tenia més present, els colors ajuden molt per situar-nos-hi, però hi ha un gavadal de línies, i quilòmetres construïts. Pots anar a qualsevol part de la ciutat amb transport públic. Ja que parlem de transport públic, hem de fer esment als busos de doble pis els famosos “double-decker”, ja us podeu imaginar entrar 30 estudiants , perquè eren alumnes de final de curs no ho oblidéssim pas.

Un altre aspecte que sempre porta discussió, (discussion, no argument) és la cuina del país visitat, tothora es compara amb la pròpia i sempre la nostra és la millor del món mundial. El “fish & chips” va triomfar, la cervesa també, of course.

Les visites programades i les improvisades, ja fossin sota la pluja o el sol (pocs moments tinguérem de sol, Anglaterra, és Anglaterra), es van realitzar amb puntualitat britànica. Quedaren molts llocs interessant per visitar, com tota gran ciutat.

A continuació teniu un Abstract a partir del diari de viatge del Lluís Pavon per aprofundir-hi una mica més. . Gaudiu-ne!

27 | SANT JORDI 2020

L ’ O L I V E R A |S Q V

Divendres 21 No puc fer tard, primeres abraçades primers petons, a poc a poc arriben companyes i companys, ja hi som tots i cap al check in que es fa tard. Ja ens hem desfet de les maletes, anem cap a l’avió. Ens despertem a Gatwick, Londres. Una hora i mitja més d’autocar. Després de repartir la lletra, tot l’autocar es posa a cantar Wild Rover.

Quant arribo a l’habitació encara estar per fer, hi ha una noia acabant els detalls. Li pregunto: could you drop your suitcase and you will end up as much as you want? Amb un anglès de “translator” total. Respon: No se preocupe, puede dejar tranquilo aquí su maleta, yo termino en quince minutos. Llevo aquí una semana, soy de Málaga, bueno de Marbella.

Hora de trobar la guia Es diu Carmen naturalment nativa (de Colòmbia, però casada amb un Londinenc), anem fent via, edificis Tudor, victorians, artdecó, neogòtics, van esquitxant la ciutat, cal mirar al carrer dues vegades a l’hora de creuar, els cotxes vénen en sentit contrari del que ho fan a casa. Acabada la sessió fotogràfica i les explicacions, temps lliure. Gran disbauxa uns a Covent Garden altres a ... i una desena al Apollo Victoria Theatre per veure un musical, Wicked.

Dissabte 22 Ens trobem amb la guia a Hide Park, i de cap a Harrods . Quina disbauxa de Luxury. És impressionant, quina organització i quin volum de treballadors. Sols passejar per dins dels magatzems és un plaer per als sentits, i si et deixes anar, un crim per a la targeta de Crèdit.

Anem passejant fins a un lloc força interessant, el Natural History Museum Ice Rink. No hi ha prou

d’espai per a poder descriure l’experiència, al menys no se expressar-ho.

Des de la imponent balena que ens rep a l’entrada, fins al més minso dels minerals. Totes les companyes i companys pul·lulant per les sales, (heu vist la sequoia, i els lloros, els dinosaures, les papallones, els... els... ells).

Caminem fins el Royal Albert Hall, un edifici de planta rodona, el dia acompanya hi ha sol (en aquest moment) i aprofitem per fer una foto de grup, totes juntetes.

En aquest teatre i en una actuació dels Beatles en John Lennon va pronunciar aquella frase tant coneguda: For our next issue I would like to ask for your help: the people in the cheapest seats should clap their hands, and the rest of you can simply shake your jewellery. I tot seguit cap a Portobello Road a Notting Hill a dinar fish & chips i a trobar la llibreria on es va rodar la pel·lícula protagonitzada per la Julia Roberts i pel Hugh Grant.

Tarda lliure, fer una ullada a vista d’ocell des del London Eye. Un cop viscuda l’experiència cap a l‘hotel, a sopar.

28 | SANT JORDI 2020

LONDON EXPERIENCE

Diumenge 23 Canvi de Guàrdia a Buckingham Palace, passeig per St. James Palace abans que comenci l’espectacle i pels Jardins, de St. James. La Carme (la nostra guia) ens promet un lloc privilegiat per veure el canvi de Guàrdia; i certament l’escollit es perfecte.

A dinar, és diumenge i un roast-beef molt guarnidet. L’excursió per lliure resulta d’allò més agradable. Descobrim carrers tranquils, transitats, que Londres no es tan complicat com en un principi podríem pensar, va ser fantàstic practicar el nostre English Polite. Tornem a l’Hotel, després d’aquest recorregut, cultural, relaxant, animat i amb un sentit de grup a flor de pell. No hem entrat a cap Pub volíem fer-ho a Shakespeare al final de Carnaby street però estava a petar.

ens varen comentar que està construït en el mateix lloc on hi havia el pont romà Prenem un xocolata al Coppa Club Tower Bridge quines terrasses!, eren unes bombolles molt divertides, en la que ens atenen en galaico-anglès, un Spanglish amb entonació gallega.

Destinació, British Museum, el grup es dispersa i quedem a una hora determinada per anar a dinar a un Pub que és al costat del Museu després d’un selfie amb en Perícles, ja podem marxar; ens reunim per fer el darrer Fish & Chips i tornem a l’Hotel.

Ens espera l’autocar per portar-nos a Gatwick.

Dilluns 24 (The Last day) Prepara la maleta per deixar-la a consigna, dia lliure. Dia ventós i de pluja que mes que d’acomiadar-nos semblava que volgués fer-nos fora del país el més aviat possible.

Ara anirem a fer una volta per la riba, el marge esquerre passem pel pont de Londres, que

29| SANT JORDI 2020

Lluís Pavon

30 | SANT JORDI 2020

LONDON EXPERIENCE

Records del viatge La influencia anglesa en la illa de Menorca en el 1800/1900, a part de molta història, a mi m’ha aportat una afició a la Ceràmica de Blaus i Blancs, molt típica d’Anglaterra des de fa anys. Coincidint que part de la meva

família era i és d’aquesta illa, a casa ja les contemplava com lluïen en la decoració, com les 3 que sur-

ten a la fotografia.

Sempre havia volgut trobar una safata més gran, però si la trobava , encara que antiga, estava molt trencada.

En el viatge a Londres que vàrem fer amb l'Escola el passat mes de Febrer i passejant pel Mercat de Portobello, vaig trobar i adquirir en una paradeta d'un anglès que potser tenia més de 80 anys, en una estanteria que gairebé ni es veia, la safata de la mateixa col·lecció.

Ja la tinc i la contemplo i en gaudeixo com si fos una obra d’art. És bonic poder ser feliç amb tan poc. Jo ho sóc.

Margarita Arguimbau

31 | SANT JORDI 2020

La cançó del viatge “THE WILD ROVER ” I've been a wild rover for many's the year And I've spent all me money on whiskey and beer But now I'm returning with gold in great store

And I never will play the wild rover no more And it's no, nay, never No, nay, never no more Will I play the wild rover No, never no more I went into an alehouse I used to frequent And I told the landlady me money was spent

And it's no, nay, never

I asked her for credit, she answered me "nay"

No, nay, never no more

"Such a custom as yours I can have every day"

Will I play the wild rover No, never no more

And it's no, nay, never

No, nay, never no more

I'll home to my parents, confess what I'd done

Will I play the wild rover

And I'll ask them to pardon their prodigal son

No, never no more

And when they've caressed me as ofttimes be-

I then took from me pocket ten sovereigns bright And the landlady's eyes opened wide with delight

fore I never will play the wild rover no more

She says "I have whiskeys and wines of the best"

And it's no, nay, never

And the words that you tolt me were only in jest

No, nay, never no more Will I play the wild rover No, never no more And it's no, nay, never

No, nay, never no more Will I play the wild rover

“THE TONI’S BAND” La cançó del viatge és una proposta de la “Toni’s Band”, sorgida d’un grup d’anglès. La banda ja ha assajat diverses cançons en anglès que després comparteixen amb tots nosaltres, com per exemple al Sopar de Nadal, tal com il·lustra la foto. Els impulsors del grup: Miquel Burrieza i Joan Planas.

32 | SANT JORDI 2020

ANECDOTARI DE QUARENTENA El confinament i la quarantena tenen les seves coses, però per sort no falta espai per bons moments, alguns d’ells una mica diferents, alguns d’ells també divertits... Vegemne alguns dels que els companys han compartit!

ANNA LÒPEZ Ens han demanat que expliquem com portem el confinament, bé doncs hi ha dies millors que d'altres, suposo que com tots, Dins dels millors que he

viscut fins ara, podria explicar diverses anècdotes que per a mi, han estat molt gratificants i em van fer somriure molt i oblidar-me dels moments tan terribles que estem passant

Altre dia al sortir de casa per anar a llençar les escombraries, vaig trobar una ampolla de vi a la porta, el meu marit i jo no sabíem qui l'havia pogut posar. quan tornava de llençar les escombraries, en

1r. Al cap de pocs dies de el confinament, jo creia

Xavi un jove veí ,em va dir que ens l'havia posat ell

que aquets moments que vivim son irreals trets

perquè tinguéssim un confinament més especial .

d’una pel·lícula , que era un malson, i no ho portava

Va ser un detall tan bonic i tan inesperat que vaig

molt bé. Un dia van trucar a la porta i era un repar-

tornar a plorar d'alegria. Mireu quin detall tan bo-

tidor que portava un paquet bastant gran, jo li vaig

nic d'una persona jove. Et fa pensar que en realitat

dir que no havíem fet cap comanda i que per tant

hi ha més persones bones i solidàries. (No cal pen-

devia ser un error. El repartidor v a insistir ,i deia

sar en les que envien anònims a persones que es-

que si anava al meu nom, i direcció que era per

tan ajudant-nos)

nosaltres que per tant ens ho havíem de quedar.

Dies especials també van ser, el Dia de la Mona i

El vam obrir i quina va ser la nostra sorpresa al veu-

l'aniversari del meu nét Pau, el petit de la família,

re que hi havia un preciós ram de roses roses, no

que complia 5 anys el dia 14. Els pares li van mun-

ho enteníem perquè aquest dia no teníem cap es-

tar una festa virtual fantàstica. Van decorar la casa

deveniment per celebrar, i quina va ser la nostra

i es van disfressar tots, connexió amb la família de

sorpresa quan van veure que qui l'enviava eren els

València, de Sabadell i de Sant Quirze, i els amics

meus fills i néts. No sé explicar-vos els meus senti-

de la seva classe, jocs, pinyata regals, vam menjar

ments, alegria, plors, emoció, satisfacció i ganes de

pastís i brindar amb cava per ell, la família, els

viure. Durant tot el dia no vaig pensar en el corona-

amics i per tots els sanitaris que ens estan ajudant

virus. Va ser molt emotiu després a la nit quan vam

tant.

fer la vídeo trucada amb tots 33 | SANT JORDI 2020

L’OLIVERA|SQV

PEPITA TORRAS: El mòbil i la quarantena Mai m’hagués imaginat que faria servir el mòbil dins de casa per comunicar-me amb la meva mare i el meu marit que viuen amb mi. He estat confinada 5 setmanes a una habitació i amb aquest aparell he pogut comunicar-me amb tothom a dins i a fora de casa. S'han donat situacions ben surrealistes com per exemple:

“

Quan el meu marit esta venint de treballar em truca i em diu “Avisa a la teva mare que vaig de camí”.

La meva mare es d’alt risc i no pot estar quan ell arriba del carrer amb la roba de la feina així que la truco, “Mama guardis a dins de l’habitació que ve el jefe!” El meu marit arriba, es treu la roba, la posa en una bossa, es dutxa. Quan surt la torno a trucar “Mama, que ja pot surtir que ja està desinfectat! En alguns moments fins i tot s’havien d’esperar perquè comunicava de tanta gent que em trucava. I es que en aquesta situació m’he adonat que tinc molts amics que m’estimen, i que jo també els estimo.

Vull agrair a l’Escola aquesta oportunitat que em dona de fer un escrit i aprofitar-la per donar les GRÀCIES a totes les persones que he tingut amb mi, que m’han ajudat, m’han recolzat, els agrairé eternament.

MONTSE COROMINAS PILAR MATEOS Al principi d’estar confinats vaig intentar fer la meva primera comanda per internet a l’Esclat. Començo amb la llista i agafo pomes, les demanaven per unitats, doncs 7 unitats, carbassons, també per unitats, doncs 3 carbassons, plàtans també per unitats, doncs vaig posar 7 plàtans, etc…

El dia que m’arriba la comanda veig una bossa plena de plàtans. Ostres!!! Què es això!!!

A casa som tres i tots vàrem se atacats per al bitxo, l’atac va ser suau dins el que cap però suficient per agafar por.

Quan el metge em va dir que ja podia sortir a comprar, em va costar molt de decidir-me, el dia que ho vaig fer vaig anar a comprar al Aldi i era tanta obsessió de no apropar-me a ningú i que ningú s'apropés a mi que fins i tot anant amb el cotxe vaig frenar per no apropar-me al cotxe de davant.

Psicosis total! Per sort ja ho he superat!

El noi es posa a riure i diu: A mi també m’ha estranyat.

Resulta que no em vaig fixar i els plàtans no anaven per unitats anaven per poms lligats amb una cinta, total que en 7 poms entraven 50 plàtans!!! I Ara què feia jo amb els 50 plàtans?

La feina va ser meva, perquè a casa no els necessitava ningú, i que feia jo amb tants plàtans, ni que mengéssim dos al dia els podia gastar.

Finalment vaig donar més de la meitat a Càrites i vaig aprendre a fer bé les comandes.

PAKI LOPEZ Una de las primeras cosas que hice en el confinamiento fueron mixtiles.

Dado que no podía ver a la gente, y sabía que la echaría mucho de menos, decidí colocar a los principales amigos y personas muy cercanas, con mixtiles por las diferentes paredes de mi casa en las que aún quedaba algún hueco.

Este es uno de los espacios*, que no es el único.

Así les tengo a todos muy cerca en uno ú otro lugar de la casa, y los veo cada día.

*Ho podeu veure a la secció “Repte” 34 | SANT JORDI 2020

PFI al dia Compartim amb vosal-

atenció a la situació de cada

conjunts de l’Escola amb el

tres algunes de les activi-

alumne i en ple contacte

Servei Municipal d’Ocupa-

tats

amb les famílies.

ció, l’alumnat podrà fer les

i projectes que al

llarg del curs realitzem amb l’alumnat del PFI. En la situació que vivim,

També aprofitem per explicar que, tot i el confinament, i gràcies als esforços

el curs del PFI continua a distància, parant molta

Participació en el dia contra la violència de

Projecte de Ràdio On-

gènere, construcció de

line, pràctiques en em-

cotxe TVdirigit, visita

presa, preparació de la

al NodusTech BCN...

prova d’accés, habilitats pel món laboral...

35 | SANT JORDI 2020

pràctiques amb una empresa, això sí, amb treball des de casa.

L’OLIVERA|SQV

La diferencia en el valor de las mujeres entre las sociedades árabes y europeas

“[En Europa] las escuelas y las instituciones educativas trabajan pa-

Aquest text és obra d’un dels nostres alumnes del

ra que las mujeres y los hombres

PFI provinents del Marroc i en estat d’acollida. El

sean iguales en todos los derechos

text va ser publicat al diari digital “Infotalqual.net”.

y deberes”

En Europa, las mujeres son un gran símbolo y jue-

En estas sociedades árabes, vemos que las profesio-

gan un papel fundamental en el servicio a la socie-

nes de alta responsabilidad y autoridad son otorga-

dad, donde pueden vivir solas y ser independientes

das solo a hombres, tales como (abogado, juez, mi-

por sí mismas, y pueden obtener un trabajo con un

nistro, director, etc.).

salario que satisfaga todas sus necesidades básicas incluso más.

Si bien las profesiones que se otorgan a las mujeres no son más que (limpiadora, camarera en una cafe-

En las profesiones, vemos que la mujer también desempeñan los mismos trabajos que ocupa el hombre, como (medica, ingeniera, periodista, ministra, directora … etc.).

tería, vendedora en una tienda…).

Incluso las instituciones educativas y las escuelas no brindan sesiones de sensibilización sobre el valor de las mujeres de manera adecuada, y no hay

Este fenómeno es muy común en las sociedades

asociaciones para defender los derechos de las mu-

europeas, y esto se debe a varias razones, incluido

jeres, incluso si hubieran, no abogan por las muje-

el movimiento feminista que trabaja para preser-

res en general, por el contrario, estas asociaciones

var y proporcionar los derechos básicos de las mu-

solo sirven los intereses de sus miembros y los de

jeres.

sus familiares.

Incluso las escuelas y las instituciones educativas

Los hombres en las sociedades árabes utilizan la

trabajan para que las mujeres y los hombres sean

religión para privar a las mujeres de sus libertades

iguales en todos los derechos y deberes, ya que

y derechos, y desde una edad temprana les hacen

brindan clases y actividades educativas y concien-

sentir que las mujeres fueron creadas solo para

ciadoras por el valor de las mujeres.

satisfacer las necesidades de los hombres, y que los

Mientras que en las sociedades árabes, algunos todavía consideran a las mujeres no son nada más

que objetos sexuales.

Las mujeres en las sociedades árabes no pueden vivir solas y ser independientes por sí mismas, porque si quieren vivir solas e independizarse por su

hombres son los únicos que pueden proporcionar lo mejor para la humanidad y las tareas del hogar son exclusivamente responsabilidad de la mujer.

Esperamos que se preste atención a este tema y que las mujeres árabes tengan los mismos derechos que las mujeres europeas.

cuenta, encuentran muchas dificultades, incluyendo no obtener trabajo fácilmente, y en el caso de obtener trabajo, el salario no satisface ni siquiera las necesidades básicas.

36 | SANT JORDI 2020

Saber el-Jetti

Des de l’Escola i en col·laboració amb “Fem pedagogia”, que porta el servei d’orientació “GPS a un futur millor”, va sorgir la idea del “repte de confinament”. D’aquesta manera, hem compartit entre nosaltres algunes de les coses que ens hem proposat per passar aquests dies.

Si voleu veure el “Padlet” on s’ha creat, les actualitzacions o els vídeos, feu servir el codi QR, o feu clic o l’adreça http://ves.cat/etuU

37 | SANT JORDI 2020

L’OLIVERA|SQV

38 | SANT JORDI 2020

39 | SANT JORDI 2020

L’OLIVERA|SQV

40 | SANT JORDI 2020

41 | SANT JORDI 2020

L’OLIVERA|SQV

42 | SANT JORDI 2020

43 | SANT JORDI 2020

Passem el temps

L’OLIVERA|SQV

El racó de les dites i les endevinalles Les estudiants de Formació Bàsica hem escrit aquests refranys, però se’ns han barrejat els versos. Ens ajudeu a relacionar-los?

44 | SANT JORDI 2020

LA CONTRÀRIA - DOCÈNCIA CONNECTADA Aquí teniu alguns exemples de com estem seguint el curs i el contacte a distància!

Els professors connectats en una reunió de feina

Les tasques del Classroom ens permeten seguir formant activament

Enguany la revista ha costat una mica més, però s’ha fet amb molta estima i amb el desig que en gaudiu aquests dies.

El que no ha canviat és que sense la vostra inestimable col·laboració no seria possible.

Gràcies a tots!