Art i Escola: Jordi Coder

La il·lusió

La última vez que recuerdo haber pasado miedo, puede que alguno de vosotros piense que eso no es lo que se llamaría ``pasar miedo”; pero os aseguro que lo que yo sentí aquel día fue miedo.

Todo comienza el día 13 del pasado mes de septiembre, me llamó mi jefe, el del trabajo de las tardes, y me dijo que fuera buscando otro empleo, que iban a prescindir de mí en pocos días.

El día 14 por la mañana, mi jefa del trabajo de las mañanas me comunica que las dos personas que habían cursado baja cuando yo empecé a trabajar, habían vuelto y ya no me necesitaban.

En mis treinta y tantos años de vida laboral, nunca había cesado de un empleo involuntariamente, estaba acostumbrada a cambiar de trabajo cuando sentía la necesidad, siempre quedando bien con la empresa, por lo que pudiera pasar, nunca se sabe y es mejor dejar buen recuerdo allí donde vas.

Ese día me sentí hundida, mayor para volver a buscar trabajo, miedo, pánico, no sé cómo definirlo.

Estuve así un par de días, con sus largas noches, sin apenas poder dormir.

El viernes 17 desperté llena de esperanza, emoción y convencimiento.

Todo esto había pasado por algo, una cosa mejor te espera, mucho mejor... y así fue.

Decidí hacer lo que me apetecía, y era volver a estudiar. Me apunté a esta escuela, llena de motivación, siempre con alegría. Pasadas unas semanas, me llamaron de la escuela donde había trabajado un año antes, que me llenaba profesionalmente y en todos los sentidos, cerca de casa, buen ambiente, comida incluida y ahora hago lo que me gusta.

¡Me siento feliz!

Montse

Contra la por... Oxitocina!

L'enamorament parteix d’un procés bioquímic que s ’inicia en l’escorça cerebral i es projecta al sistema endocrí. Les feromones, abrigallades per subtils barreges de perfum, acaben excitant les nostres passions fins que, consumat l’orgasme o el part, apareix l’oxitocina; amb ella, aquesta profunda consciència de relació amb l’altre i que, des de temps immemorials, hem batejat amb la paraula amor, en totes les seves versions.

Tal vegada sigui la més noble de les nostres hormones, la més privilegiada. L’organisme humà la segrega després de l’orgasme i el part i, quan pessigolleja per les nostres venes, quedem convertits en joguines arrabassades de tendresa. L’oxitocina es va descobrir en 1953 i la hi va relacionar en aquells dies amb els patrons sexuals i d’afecte. La consigna hippy de «fer l’amor i no la guerra» no era, doncs, tan ingènua com sembla posat que un exercici sexual regular predisposa els nostres cossos hormonats més a l’amor que a l’odi o la por.

El racó de

Sant Jordi

El 21 d’abril, com cada any i amb motiu de la diada de Sant Jordi, l’Ajuntament de Sant Quirze del Vallès ha ofert un recital de cançons i poemes a la Sala Muriel Casals, del Casal d’Avis i, el 22 d’abril, a la Residència Assís.

La coral “Veu de Dones” ens ha delectat amb un recital de cant coral i les alumnes de l’Escola d’Adults l’Olivera han llegit poemes de Montserrat Abelló, Joana Raspall i Rosalia de Castro.

Compartim amb vosaltres alguns d’aquests poemes:

DICEN QUE NO HABLAN LAS PLANTAS

Dicen que no hablan las plantas, ni las fuentes, ni los pájaros, Ni el onda con sus rumores, ni con su brillo los astros, Lo dicen, pero no es cierto, pues siempre cuando yo paso, De mí murmuran y exclaman: Ahí va la loca soñando Con la eterna primavera de la vida y de los campos, Y ya bien pronto, bien pronto, tendrá los cabellos canos, Y ve temblando, aterida, que cubre la escarcha el prado. Hay canas en mi cabeza, hay en los prados escarcha, Mas yo prosigo soñando, pobre, incurable sonámbula, Con la eterna primavera de la vida que se apaga Y la perenne frescura de los campos y las almas, Aunque los unos se agostan y aunque las otras se abrasan. Astros y fuentes y flores, no murmuréis de mis sueños, Sin ellos, ¿cómo admiraros ni cómo vivir sin ellos?

Rosalía de Castro

Al jardí plou. L'herba és dreta: petites agulles erectes, antenes de la terra, esponja negra. I jo romanç callada, profundament retreta, amb els fils invisibles de tot de vides tendres entre mans. Dona, necessària com la pedra, sempre endinsada en la terra!

Montserrat Abelló

VISC I TORNO

Visc i torno a reviure cada poema, cada paraula. Estimo tant la vida que la faig meva moltes vegades.

Montserrat Abelló

ESPERO MERAVELLES

Espero meravelles a cada cantonada. Hi ha alegria en l'aire. El sol m'omple els ulls.

El meu presagi és una línia contra el sol, un punt en l'horitzó.

Montserrat Abelló

El poema de Joana Raspall va ser llegit per la Gemma Romeu; el de Rosalía de Castro per la Fefi Aguilar i la Magdalena Izquierdo va llegir els de Montserrat Abelló. SI EL MÓN FOS ESCRIT EN LLAPIS, podria esborrar la lletra que vol ferir; podria esborrar mentides que no cal dir; n'esborraria l'enveja que porta mals; n'esborraria grandeses de mèrits fals... Però és escrit en tinta de mal color: el color brut de la guerra i del dolor. Qui voldria escriure un nou món més just i net? Potser que tu i jo ho provéssim, ben valents, lletra per lletra, des del nostre raconet... Joana Raspall

PLANTAR SOBRE LA TERRA

Plantar sobre la terra els peus. Ja no tenir por. Sentir com puja la saba, amunt, amunt. Créixer com un arbre. A la seva ombra aixoplugar algú que també se senti sol, sola com tu, com jo.

Montserrat Abelló

Jordi Coder

L’ARTISTA

Neix a Barcelona el 1953, veí de la Barceloneta durant tota la infantesa i primera joventut. La vocació li neix de molt jove quan se n'adona que té habilitats artístiques. Al seu temps lliure li agrada passejar per Barcelona per veure la moda als aparadors, anar al teatre, al cinema, i se sent atret per qualsevol representació artística .

Al llarg de la seva trajectòria professional ha dissenyat, guarnit i creat molts escenaris als aparadors. El seu art és efímer, dura una temporada en un aparador i ha tingut sempre la intenció que ningú que passés pel davant se sentís indiferent. En aquesta faceta ha guanyat diferents premis en l’Art de l’aparadorisme.

S'ha format a sí mateix. Investigava la manera de posar en valor el producte que el seu client volia vendre. Té un sentit de la composició i de l'elegància molt desenvolupat i fa que l' obra no et deixi indiferent.

Durant un curt període de la seva joventut va iniciar estudis a l'Escola Massana de Barcelona i a la Llotja. Molt aviat els va abandonar perquè no els podia compaginar amb la feina.

L’OBRA I L’EXPOSICIÓ

L'artista treballa cada una de les obres de l’exposició partint de la mateixa idea, una bota de cartró pedra que simbolitza el seu caminar per la vida, tant professional com personal.

Ha escollit 9 temàtiques que són significatives per a ell. Cada obra està ambientada en un artista, en una situació, en una imatge o en un sentiment. En aquest apartat podrem saber-ne més del perquè unes obres i no unes altres, quina és la font d'inspiració, la idea o el sentit de cada una. En Jordi ens deixa també pel·licules i cançons que l'han inspirat en el tema.

Bulevard per la vida representa el camí de l'artista per la vida, per la professió, els sentiments, les pors, els desitjos i els rebutjos. L'artista s'obre a l'espectador ensenyant la seva personalitat més pura.

Entra al web i participa!

Deixa els teus comentaris i valoracions so-

bre allò que t’inspiren les obres de l’artista.

També hi trobaràs la informació del projecte, l’artista, la comissària i les

obres de l’artis-

ta; a més dels vídeos de inau-

guració i els tallers de la Set-

mana Cultural. És difícil definir quina és la disciplina artística d'aquesta exposició perquè es barregen la decoració, el disseny, la disposició, la composició, l'organització formant una instal·lació artística efímera amb tantes composicions com a temes personals triats i on l'art de l'aparadorisme és la disciplina escollida aquesta edició.

A cada una de les composicions en Jordi ens vol cridar l'atenció. Ens vol explicar sobre si mateix amb un torrent de creativitat i un sentit estètic molt personal. Aquesta és una ocasió única on per primer cop el producte és ell mateix, no posa en valor un producte per a un client, posa en valor la seva essència i la seva trajectòria.

L'exposició ve acompanyada d'uns haikus elaborats per la Manuela Mateos.

Com ja va sent habitual, els alumnes del curs de preparació a la Prova d’accés de Grau Superior són els encarregats de fer l’entrevista a l’artista. Vam passar una estona molt entretinguda, en Jordi Coder ens va obrir una finestra no només a la seva obra sinó també a la seva vida, i tot ben amanit amb anècdotes professionals molt interessants.

Quan i on vas néixer?

Vaig néixer el 53... de 1900 a Barcelona. Soc un nouvingut a Sant Quirze. Fa 33 anys que visc aquí - diu tot bromejant.

Quan vas venir a viure a Sant Quirze? I des de quan ets alumne de l’escola? Què hi estudies?

Visc aquí des de l'any 90-91 i soc alumne de l'escola des del 2009. He passat per moltes etapes. Vaig començar fent informàtica... i encara en faig! Després vaig fer memòria. També he fet anglès i també he fet moltes altres coses a l'Escola que us aniré explicant de mica en mica.

De què treballaves abans?

A casa meva son peixaters de la Boqueria. Com que no volia estudiar vaig anar molt jove a ajudar a la botiga. Encara tinc els senyals dels talls que em vaig fer -ens ensenya-. Després vaig començar a treballar en una botiga de roba i a partir d'allà vaig començar a fer aparadors i me’n vaig adonar del que volia.

Quan vas començar en aquesta professió?

Vaig començar amb 14 anys. Al 67. Suposo que és una inquietud. Sempre dic que he nascut amb una flor perquè verdaderament l'ofici el duia dintre. No ho sabia, però era així. No he pogut fer res millor a la meva vida que el que he fet, que es fer aparadors.

Com va ser que vas començar i per què? de la mort d’un familiar, el meu cosí germà va venir a viure amb nosaltres i va ser com un germà per a mi. Va marxar a França perquè volia ser cuiner. Era el meu ídol i cada cop que tornava a Barcelona jo li deia a la meva mare: “mama em deixaràs anar amb en Miki?” Però ella em deia que no, que encara era massa jovenet. Jo hi insistia fins que un dia es va quadrar i em va dir: “no hi aniràs, oblida-te’n!”. I aleshores li vaig dir al meu cosí germà: “I ara què faré si no puc ser cuiner?

I com que ell estava estudiant cuina a França, i allà era tot molt diferent, m'explicava totes les coses que veia, allà ja hi havia un ofici nou, l’aparadorisme, es començaven a portar els aparadors lluïts, i per a mi tot allò que m’explicava era el que jo volia ser. En aquell moment a mi m'apassionava la moda i la roba. Una cosa va portar a l’altre i vaig anar a parar en una botiga de roba d’home fent d'aprenent per passar a dependent, i de dependent a encarregat.

Un bon dia va venir un representant de pantalons Pivot. I Jo era ja l'encarregat i feia les comandes. Em va preguntar qui feia als aparadors, que eren molt macos. Li vaig dir que els feia jo. Ell em va preguntar si li faria els seus aparadors i el dilluns al matí, que és quan tancàvem la botiga vaig anar a mirar. Em va preguntar que quan li demanaria, li vaig contestar que 500 pessetes. Jo tenia 14 anys. Eren molts calers. Jo guanyava a la botiga com encarregat 2.600 pessetes més vendes i estem parlant de guanyar 500 en un matí!.

A aquell senyor li va encantar la meva feina i em va presentar a un altre representant que també tenia botiga. I bé al cap d'un temps vaig veure que m’estava equivocant, vaig deixar la botiga i em vaig posar a fer aparadors.

Vaig voler aprofitar enllestir una història abans de res. El servei militar. No perquè fos patriòtic. Ni en aquell moment ni ara tampoc! Però vaig veure que quan abans anés a complir amb la llei millor. Els meus companys se n'anaven als 21 i tornaven quasi als 23. Jo me'n vaig anar voluntari amb 18 i encara no tenia 20 quan vaig tornar. Als 23 em vaig casar i ja tenia el meu pis, de manera que a mi em va servir molt haver començat a fer el que volia des de molt jove.

La teva professió, com la relaciones amb l'art, què hi té a veure?

Jo crec que la meva professió és pur art i alhora, l’art és d'on m'he nodrit tota la vida. Tot plegat és una cosa que he dut dintre. Ja des de molt jovenet m’havia interessat per aquestes coses... Per exemple, vaig demanar a un forner que em deixés anar a l'obrador per veure com feia el pa. A un pescador li vaig demanar veure com pescava.

Necessito saber i aprendre per representar. Considero l’art una font i alhora un complement. Si no tens aquest neguit artístic, aquesta predisposició i aquest sentiment és impossible perquè un aparador és un aparador i prou, però alhora és un espai on hi ha una persona que ven un producte vol que se’l tracti de la millor manera possible, l’art aquí és clau. És un valor afegit.

He anat a fires, botigues, comerços. He fet joies, he fet làmpades. Sempre he tractat el producte com si fos una joia perquè verdaderament el que ven tomàquets, que és amb el que es guanya la vida, per a ell és un tomàquet és una joia. I el que ven rajoles també. Aleshores l'art per mi és tot a tots nivells.

Al llarg de la teva carrera professional, has participat en algun concurs o has rebut algun premi?

He fet molts concursos. He guanyat molts premis aquí. Tenia 4 o 5 botigues a les que els feia els aparadors, la cansaladeria, la perruqueria, el Paco davant del Tramuntana, GM viatges i hi havia hagut anys en què vaig guanyar algun premi. El primer premi, de segon, de tercer… amb un aparador de Nadal o de temporada…Així que sí, he guanyat premis. I com a anècdota us explicaré el primer premi que vaig guanyar però no guanyar. Amb 15 anys estava fent uns aparadors d'una botiga de la Travessera, entre Balmes i la Via Augusta, i em van demanar que si li volia fer l’aparador d’ un concurs per a la Creu Roja. Em va dir “aquest aparador no te'l pagaré perquè aquest aparador és un apara-

dor de concurs i si guanyes el premi serà per tu”. Vaig fer l’aparador i vaig guanyar el primer premi. Era molt jovenet i es van aprofitar de mi. L'amo de la botiga va posar el nom de la seva núvia en fer la inscripció al concurs. En arribar el lliurament dels premis va pujar la núvia a recollir-lo i això em va doldre molt. Tenia la meva marca, el vaig fer jo i li van donar a una altra. Vaig enguixar totes les parets i allò aleshores era una cosa molt innovadora. Vaig posar una bola del món enorme penjada amb unes cadenes blanques i vermelles (que les vaig portar de Suïssa) i una creu vermella al terra. Amb tot això vaig encadenar el món amb la Creu Roja.

Has fet alguna formació relacionada amb la teva professió?

Si, una mica, vaig començar estudiant a l'Escola d'Arts i Oficis, que abans es deia Llotja, i després un temps a l'Escola Massana, més tard vaig fer un curs a l’Escola IADE. Però ja està. Jo mateix he tingut una escola d’aparadorisme. Tot i que en realitat, l'ofici de aparadorisme no té cap titulació oficial. Això vol dir que jo soc completament autodidacta. El que vaig aprendre el poc temps que vaig estudiar va ser dibuix lineal, modelatge, dibuix artístic...

Per a fer un aparador necessites saber de volum, de llum, d’estètica, dels colors que es respiren…. I dintre d'aquest món, jo com a autodidacta m’he hagut

d’inventar moltes coses.

Per exemple, en un encàrrec de la Sony. Vam anar a Portugal a fer una exposició i em van demanar que hi posés els televisors agrupats per famílies segons el model, que és com ho feien ells. Cinc, sis models que era una família o quatre era una altra família, i així. Però clar; els televisors són tots iguals entre ells i clar... necessitava una idea innovadora.

Llavors em vaig nodrir d’en Christo i na JeanneClaude, coneguts per embolicar edificis importants d’arreu del món amb roba, com per exemple el Pont Neuf a París o el Reichstag alemany. Em vaig nodrir del seu punt de vista i em va anar molt bé.

Es a dir, no m'aixeco al matí i em poso a crear. No és res d’això. Suposo que són ones. Però la creació no surt del no res, surt de la necessitat.

He treballat molt en el món de la roba, però també he presentat agulles per diabètics a una fira, per exemple. L’empresa havia inventat unes agulles molt petites i llavors vaig haver d'inventar com fer per poder fer que allò tan petit pogués lluir i ho vaig aconseguir. Sempre he tingut molta sort perquè els clients sempre m’han deixat fer, han confiat en mi i això m’ha obligat a donar més de mi mateix.

Quina relació tens amb el cinema, el teatre o el disseny?

El cinema m’ha ensenyat tot el que sé. I quan dic tot el que sé, us dic tot el que sé a tots nivells. M'ha despertat sentiments, emocions, m'ha fet reconèixer colors, textures o estructures. Fins i tot m'ha ensenyat a menjar. A casa meva el meu pare era portuari i la meva mara peixatera, d'una família no us diré molt humil, perquè no eren molt humils, però eren una família treballadora on treballava el pare i la mare. A mi no m'ha faltat mai res però mai m’ha sobrat. El meu pare em veia menjar i sempre deia: “Ai! Es menja les gambes amb forquilla i ganivet!”. Per què ho feia? Doncs per que ho vaig veure les pel·lícules, on la gent servia amb una cullera i una forquilla. Vaig voler aprendre a fer-ho així. No és ser millor, per a mi és voler enriquir-me de tot. Ho necessito.

A més, en alguna ocasió també he treballat al cine. Sí, sí. He participat a la pel·lícula REC. Vaig ser un dels que em menjava a la gent! També he fet algun anunci... Però bé això que son coses molt puntuals i per mi és divertiment de vida i prou.

I el teatre… el teatre, sense saber-ho, era una cosa pendent de la meva vida que verdaderament no havia pensat mai que em passaria. Fa uns anys que tinc una companyia de teatre, que va sorgir de l'Escola d'Adults. Jo en soc el director i també faig d’actor.

I en quant el disseny, doncs també ha estat una font d’inspiració. Jo per exemple me'n vaig a veure una pel·lícula i a l'horitzó, en algun un moment puc perdre’m del diàleg i em relaxo i començo a fixar-me més en el disseny de les coses, miro i no em perdo, observo el vestuari, el maquillatge, l’atrezzo...

Però hi ha una cosa que em dona molta ràbia I és quan veig alguna cosa que m'ha impactat de veritat i penso: com no se m'ha acudit a mi?

I que ens podries dir sobre el teu estil? A les fotos podem veure que t’agrada el món natural…però en resum, com definiries el teu estil?

Es podria dir que soc molt barroc. Això és característic del que faig . No soc minimalista. Jo crec que ara en aquests moments…si hagués de viure d’això... m ’hauria de reciclar perquè ara és tot molt minimalista i jo soc barroc. Sempre peco per una mica de més que no en una mica menys.

I més enllà d’això, com definiries el tipus d'art que fas?

Jo per mi l’art és en tot. Per a mi l'art és fer unes croquetes, és fer una truita, és pintar. És quan veus una noia que està pentinada i que em sembla que és natural però ella s'ha pentinat i és natural.

Però sobre el que realitzes tu mateix, el que produeixes, quin tipus d’art seria?

Faig un art contemporani però he fet tot tipus d’art segons el que demanaven els clients, m’adaptava a tot, sempre obert i no crec que estigui definit, per a mi el món és art, amb això ja ho dic tot.

I com a artista, com definiries?

Atrevit, exagerat, apassionat, excessiu. Per exemple, ara estic ficat en una cosa que després us explicaré i entre tant jo no he viscut. Estic ficat en això al 100%. I clar, a la meva edat ja no he de demostrar res a ningú. Però sempre que he fet un aparador o una feina sempre busco guanyar el premi, a tots nivells.

I sobre què estic fent ara, doncs mireu, això m’ho va plantejar la Yolanda potser que era al juny. Em va dir si volia ser l’artista de l'any a l’Escola. I bé, vam començar a plantejar-ho i posar-nos d'acord. I des del juny que no visc. Però clar, un també fa altres coses, no només això! I un cop ho vam tenir plantejat, i vam treballar la idea ens vam posar a dissenyar i crear l’exposició. Des del 1 de gener jo em vaig prometre a mi mateix que ho aconseguiria i des d’aleshores no visc, només estic pensant en el 4 d'abril que inaugurem l'exposició.

També espero que el dia que vingueu, si us agrada i ho gaudiu. Però no ho sé, potser quan ho veieu direu “no n'hi ha per tant”. No ho sé. Però jo hi poso el coll.

Quan estàs creant, com et definiries, quines són les teves manies o rutines?

No és pas com si hi hagués un camí que sempre hi és, o unes passes. No, no, em moc molt, observo, controlo, vaig a fires... He anat a Amsterdam, a París o a Londres i tenia proveïdors a tot arreu. Quan estic en algun lloc veig alguna cosa que és el que em toca la fibra. A partir d'aquest moment és investigació. Donar-li la volta i donar-li la volta i donar-li la volta. És a dir, no és que m'assegui a dibuixar, que també ho he fet clar (He dissenyat bruses amb la meva exdona, roba per a casaments, vestuari per a festes amb passarel·les). Però fora d’això no és que hi hagi un camí. Cada cas és diferent.

I en quant a manies... mireu soc molt ordenat i ho necessito. Més que mania com a mania és cosa d’educació. Per exemple, jo porto el martell a la butxaca del darrere i aquí -senyala el canell- porto un porta agulles amb les agulles amb un imant. El fil el porto aquí -senyala per sota de la camisa-. Tot està estudiat. No m'agrada gens que ningú em toqui les meves eines.

Sempre m'ha agradat treballar sol. Per exemple, a la fira Alimentària he estat quatre dies allà dintre, dormint dues o tres hores al dia i sempre hi havia gent que em deia: “va home que et dono un cop de mà” Però clar. No sé si vosaltres a casa algun dia esteu fent una amanida i ve algú i us diu que us dona un cop de ma... Doncs li pots dir que talli la pastanaga però el que no podeu és estar totes dues a la safata i ficar les coses perquè llavors hi ha desordre. Soc molt individualista. No soc d'eixe món -riu-. Quan treballo m ’agrada estar concentrat. No tinc gana, no tinc son, no tinc pipi, no tinc res.

Com explicaries el teu art a algú que no et conegués de res?

Els clients em sortien del boca a boca, un li deia a un altre. Altres cops per veure els aparadors que havia fet a alguna fira. M’he inspirat en coses que he vist però mai he fet un aparador com un altre que he vist. La primera vegada que parlava amb un client tenien

la impressió que cobrava car i em preguntaven: “Vostè m’assegura que vendré més?”. I jo els deia no, el que li asseguro és que no passarà ningú per davant del seu aparador que no es fixi i que no s'aturi a veure què coi és això. També els deia “vostè no ho sap però li faig falta perquè jo no t’asseguro vendes però jo te'ls porto [els compradors] i quan te’ls porti i entrin després ja és cosa teva”. Quan vas a exposar o estrenar, com et sents abans durant i després?

M'has fet tres preguntes i és només una la resposta: nerviós, nerviós i nerviós. Estic molt nerviós abans perquè no sé ben bé si allò que jo crec, que sento, que he pensat i he viscut ho podré traslladar tal i com és. Per tant abans estic molt nerviós.

I com que soc molt exagerat, sempre m'agrada fer una mica de més, anar una mica més enllà. Llavors això em dona nervis mentre exposes o estrenes perquè no sé si tothom ho entendrà. I llavors observo la gent, i estic nerviós buscant l’aprovació. I clar, en aquest món també es passen nervis mentre estrenes perquè qualsevol errada et pot arruïnar la nit.

I en acabar estic molt nerviós pensant que ho he aconseguit però alhora pendent de què diu la gent.

Però aquest tipus d’art, l’aparadorisme, no ha existit sempre, no?

Penseu que això que fem ara que anem als carrers de Barcelona com el passeig de Gràcia a mirar els aparadors... Sembla que hagi estat tota la vida, però no pas.

Com us he explicat, a casa meva no vivíem malament però l’art no hi havia entrat mai. Però si haguessis anat al mercat de la Boqueria hauries vist la parada que tenia la meva mare, amb un davantal i un monyo i que li venien a comprar només pel seu l'aspecte. Vull dir que ella potser també era aparadorista. Sé que mostrar a un aparador el producte que té una botiga es relativament nou però jo ja el vaig conèixer de jovenet, m’encantava anar al Passeig de Gràcia i mirar els aparadors.

Ens podries avançar una mica què trobarem a l’exposició que prepares? Quin és el fil conductor, el títol, les obres i una mica del procés?

En el moment en què la Yolanda em va demanar si volia ser l'artista jo el que li vaig comentar és que jo no tinc obra com en tenen altres artistes. La meva obra és efímera. Jo feia un aparador que pot durar un mes o pot durar un trimestre o dos trimestres. Però ja està. Aleshores és quan vaig començar a pensar què podria fer, perquè clar, podíem posar fotos de la meva feina, però això no ens feia el pes.

Vaig recordar que fa trenta i pico d'anys vaig comprar uns motllos per fer botes. La meva exdona en tornar d’un antiquari em va dir “Jordi, aquí hi ha una cosa preciosa per tu!” I vaig anar...Crec que poder em va costar 20.000 mil pessetes aquells motllos de bota i jo vaig pensar “va que algun dia en faré alguna cosa”. I les he anat traslladant de magatzem en magatzem sense fer-ne res en concret, amb la idea que algun dia faria alguna cosa amb elles.

Li vaig comentar a la Yolanda la idea que tenia, fer un aparador amb les botes enormes de cartró pedra vestides de diferents maneres i a ella li va semblar bé. Em presto sempre a fer coses per l’escola i jo mateix m’embolico. En un estrès de creació vaig pensar “No, m’estic equivocant?” i vaig modificar la idea inicial. Vaig tornar a tenir una reunió amb la Yolanda al desembre.

El canvi li va agradar més encara. Per exemple, quan vaig anar a Nova York em vaig enamorar de l’Empire State. Bé doncs faré un córner que és l Empire State. També soc un seguidor de la Coco Chanel de tota la vida.... i hi ha un córner de la Coco Chanel.

re en televisió, que era en blanc i negre i sortia el Dalí amb els seus bigotis i el seu bastó. I jo era un nen i li deia a la mare: ai, mama, aquest home és un ximplet. No? És un ximplet. I un bon dia em van portar al Museu de Figueres i allà vaig descobrir que Dalí era un geni per conèixer. Gaudí m'encanta i he fet un corner de gaudi. La Frida Kahlo és una dona que m'apassiona, pels quadros, per la seva vida, he llegit molt sobre ella, he vist la pel·lícula, he estudiat els colors...i hi ha un córner que és la Frida. També hi ha una cosa que són... els galls i les gallines, que és un tema que sempre m'ha apassionat. No em pregunteu per què... I hi ha el corner que són els galls i les gallines.

I l’element que ho lliga tot és la bota. Cada bota l'he adaptat a això, l’he ambientat en base a això. I tot plegat es diu Bulevard de la vida. L’exposició és un passeig per la meva vida professional i personal. Exposo tot el que m'ha tornat boig acompanyades aquí i de pel·lícules i de cançons que m’han inspirat cada una de les obres. En total seran 10 i el principi estarà a l’exterior. Al darrere d’on estem hi haurà un gran panell amb un fons de Venècia. Millor ho heu de veure i espero que us agradi.

Trobes alguna relació del que tu fas amb la decoració d’interiors?

Són cosins germans. M’han demanat molts cops dissenyar una reforma o decorar l'habitació per a la nena que acaba de fer la comunió o per a l’apartament. Fins i tot quan algú vol obrir una botiga. Ara bé, cosí germans no és el mateix eh!. Els decoradors no em volen ni veure. Perquè ells han estudiat, son decoradors. Jo sí que soc amics d’ells, però ells de mi no bromeja.

Però per exemple una persona que no et coneix de res, tu què li diries que fas?

Aparadors. Aparadors bàsicament. Però clar, jo soc aparadorista, però en realitat jo em considero un artista perquè si soc capaç de fer un disseny i anar al fuster i dir li necessito això... Per exemple aquí a l’exposició ho veureu. Jo vaig fer un disseny de les cúpules de l'Índia i li vaig dur al ferrer perquè m'ho fes. I el mateix amb els vidriers. I ells molts cops m’han dit “home, però que això que vols no es pot fer”... “I a mi què m’expliques...”. Així doncs, en aquesta professió et veus obligat a fer moltes feines de diferents disciplines. Fer aparadors es fer aparadors, però per poder muntar allò he hagut de tocar ferro, vidre, metacrilat, fusta, pintura... Feia els dibuixos i em buscava la vida per que és fes realitat. Aquesta és la meva feina

EN JORDI CODER, CULPABLE DE L’AVANÇAMENT DEL NADAL:

“Va arribar un moment que tenia tants aparadors.... Jo tenia 43 clients. I tothom volia que els fes l’aparador de Nadal. Però jo no tenia 43 dies per Nadal. Llavors em vaig inventar de fer els aparadors començant el 15 de novembre. Els aparadors es feien sempre a partir del 8 de desembre. I com jo volia donar resposta a tots els clients, vaig agafar i els vaig dir que començaríem el novembre per ser els primers. I al final ho vaig aconseguir. El que passa és que jo el 15 de novembre no estava amb el cos de Nadal. I el que feia era, uns dies abans, anar cap a Londres, i allà ja anava agafant una mica el pols i quan tornava ja tornava amb l'esperit de Nadal. Però bé, a banda d’això hi anava per omplir el meu magatzem amb noves coses i ja pensant en cada client Però sí, anava allà i agafava tant l’esperit de Nadal que quan tornava ja venia cantant el Jingle Bells [la típica nadala anglesa].

Mitjançant la pàgina web de disseny online Canva, el grup d’Informàtica 3 va dissenyar portades de llibres variades. Van imaginar que eren crítics d’art i havien escrit un llibre sobre les obres d’en Jordi.

Alícia Gomar

Antonia Quesada