Amb un cordill de cànem

poesia ,

14

amb un cordill de cànem jacint sala

b

e

n

i

c

a

r

l

ó

amb un cordill de cànem Jacint Sala

b e n i c a r l ó ,

2 0 1 2

Primera edició novembre de 2012 © Jacint Sala Codony © D’aquesta edició Onada Edicions © Fotografia de coberta Anton Carrera Busquets Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com www.twitter.com/onadaedicions Disseny: Ramon París Peñaranda Maquetació: Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Paper interior Editorial os de 100g Torras Paper coberta Conqueror Crema 300g Dipòsit legal: CS-362-2012 ISBN: 978-84-15221-59-3 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

Taula

9

Pròleg Paraules inicials Per començar a posar la clau al pany

17

Amb un cordill de cànem Amb un cordill de cànem

La mort és fosca L’única cosa que ara em treu la son Al meu davant, acòlits de mal nom

He plogut molt

¿De què t’han de servir?

No hi ha ni un vers que em salvi de ben res Que cadascú s’espolsi la tardor Ha començat a ploure i fa molt vent

El gran amarg

Vas tenir una manera de ser jove I vet aquí que de tu ja no en queda La teva vida no és cap cartipàs Potser la nova joventut

[7]

23 24 25

29 30 31 32

35 36 37 38

¿I si només fos aparença?

¿Que et ve de nou que se’n digui aparença?

Ja ho saps que, si ens posem a estossinar I sempre em surts amb un recurs tronat Si alguna cosa em sembla bella Em miris com em miris Et parlo de la mort

Sempre ets a temps de mossegar-te la cua La primavera és falsa La primavera torna El desig de la llum és baladrer Saps que tot torna, que no hi ha res nou Celebra a cops d’eufòria això que en dius Si un dia fas silenci El poema no és més que un subterfugi La primavera ha entrat aquesta nit

El comiat

En casa del Jacinto hay un sillón La mort s’assembla massa a aquest pis buit Ressono, en mi Me’n vaig I, de cop, el silenci No tornaré ni a través del que he escrit Si ets fidel a la mort no et deixis dur Que sigui de matí Pel meu somni de mort passa el cavall M’agradaria tant poder mirar-te [8]

41 42 43 44 45 46

49 50 51 52 53 54 55 56

59 60 61 62 63 64 65 66 67 68

pròleg

En les seues paraules inicials Jacint Sala ens dóna la pista per on anirà el llibre, A l’ombra de 'Das Lied von der Erde' de Gustav Mahler. Així com el compositor austríac divideix la seua composició en sis moviments, el poeta configura el seu llibre en sis parts, encapçalades totes elles amb cites dels textos que van servir d’inspiració a Mahler, poemes de l’escriptor xinès Li-Tai-Po. La primera part porta per títol Amb un cordill de cànem, i el primer vers del poema inicial és tota una declaració de principis: La mort és fosca. I la vida també. És una reafirmació del que havia escrit Li-Tai-Po, i més tard repetit per Hölderlin: La vida és mort, i la mort és també vida, expressió també recurrent en el primer moviment de La cançó de la terra de Mahler.

[9]

El poeta troba consol en les paraules que llig en alguns llibres, i que parlen de: l’únic principi que deixata el món: la vida és mort, i la mort també és vida. i amb això entronca amb un dels aspectes clau de la música de Mahler: percep la mort com un patiment que tots els humans han de sofrir, però que al mateix temps es transforma en una font de renaixement. Aquesta reflexió és una herència de Nietzsche, quan diu que “la mort no nega la vida, la tanca, la culmina, la defineix, hi té una relació estreta, profunda, íntima; en el fons acaba essent força la mateixa cosa”.

A continuació, el subjecte poètic sembla patir una delicada situació física: A l’hora de llevar-me en tinc ben prou de fer els esforços per posar-me dret. i en aquest estat actual l’únic que li preocupa són les paraules buides: L’única cosa que ara em treu la son és l’estómac quan s’omple d’aforismes passats per la paella amb un gra d’all.

En el segon apartat, He plogut molt, el poeta es mostra cansat. És molt explícita la cita que l’encapçala, El meu cor està cansat, i inicia la decadència de la vida; tardorejo, el temps meteorològic l’acompanya en aquest estat vital: Ha començat a ploure i fa molt vent Davant d’aquesta situació el poeta es planteja dubtes sobre la utilitat que tenen per a ell els seus versos: [10]

¿De què t’han de servir, de què em serveixen uns versos solitaris que ara provo d’escriure sense ganes?

No hi ha cap vers que el puga salvar de res. Està sol enmig de la ràbia, el dolor i el desencís. Mostra el seu cansament de buscarse a si mateix en els poemes per tractar d’esbrinar com és el final de la vida.

Estic cansat de veure’m anar a peu coix per dintre dels poemes tot provant de saber si la tardor és l’hora dels espasmes o és, potser, el dolor de saber-me a prop de res.

Però tampoc amb els seus versos no vol salvar ningú, cadascú ha de buscar les seues solucions per afrontar la decadència de la vida. El dolor de cada persona és personal i impossible de comunicar als altres: Miro el carrer des de l’ombra d’aquest poema ineludible i veig com s’alcen al cel els ulls del vianant. No saben si és pluja o plor el que els mulla els instints.

La tercera part porta per títol El gran amarg, sintagma amb el qual Segimon Serrallonga qualifica els poetes. A partir d’aquest apartat el subjecte poètic inicia un diàleg amb si mateix.

Presenta, en primer lloc, l’evolució del seu concepte de poesia amb el pas del temps. Es qüestiona els versos de joventut, quan es pensava que ser poeta era un fet de gran transcendència i creia, prepotent, que els reis s’inclinarien davant d’ell.

[11]

Després va venir la revolta contra aquesta idea, perquè s’ha trobat que no n’ha tret res, d’aquesta manera de veure la poesia: I ara et revoltes contra tot, perquè no n’has tret res dels teus versos emfàtics.

Ara creu que es pot seguir fent versos, però llevant-li transcendència, ara es pot transformar en un versaire d’aiguanaf.

Aquella alegria que pujava als cels, ara es convertirà en una alegria borda.

La poesia només interessa els poetes: I, quan t’alcis, oh gran amarg, per recitar els teus vòmits davant d’altres amargs, Però en tot cas s’ha d’actuar amb naturalitat i no creure que és excessivament transcendent allò que s’escriu. El subjecte poètic es mostra irònic amb aquells poetes actuals que no segueixen aquest camí: i proclamen amb veu pastosa i magra els adjectius llogats a casa en Pey Ell ara vol seguir aquest camí, vol rescatar el versaire de la seua joventut, tot i que veu frustrat aquell desig que l’empenyia.

I ara resulta que el temps t’estalona per rescatar aquell estúpid versaire que pretenies ser i que només ha sabut ser el que el poeta en diu “el gran amarg”.

Tot i això, en el quart apartat titulat ¿I si només fos aparença?, defensa la seua poesia, per la qual ha donat la vida, contra [12]

aquells que l’acusen de banal. I advoca per una pau poètica, ja que si ens posem a destruir no quedarà altra cosa que: …aixarops que curen les solituds d’un diumenge de crostes.

Per tant, es mostra en contra dels cànons i de l’opinió dels crítics sobre quin és el model estètic a seguir: Deixa’t estar de cànons i d’històries, ¿O és que he de trobar bell i necessari el que m’imposa un mercenari a sou que viu d’allò que mata i mor de tot?

Al capdavall s’escriu per sobreviure a la mort, ja que la poesia és el que perdurarà després de la desaparició d’aquest món, i és llegint-la que podrem continuar el diàleg amb el poeta.

Silenciosament, em tornaré el vers que viurà en tu, cada vegada que et vulgui explicar coses d’allà on sóc.

En el cinquè apartat, Sempre ets a temps de mossegar-te la cua, ens presenta el món com una roda en què cíclicament sempre es repeteix tot: Saps que tot torna, que no hi ha res nou La naturalesa adquireix especial importància en aquest apartat.

S'hi presenta com a exemple d’allò que és fugaç i mudable, però que es renova cada any per tal de poder-la tornar a gaudir, encara que només per un altre curt període de temps.

El subjecte poètic ens convida a celebrar amb eufòria l’arribada de la primavera perquè és efímera com l’individu, i tal vegada es puga trobar alguna raó per la qual haja valgut la pena viure, [13]

sobretot si ha estat per sortir de la previsible roda del temps, per a desenganxar la boca de la cua.

Tanmateix la primavera és falsa, és un temps superficial, cridaner, ens enganya, només l’hivern és el temps de la reflexió, de la vida interior: Tot és contra l’hivern, contra la interna proposta de ser on som i ser qui som.

La primavera és falsa com un got ple d’ordi mòlt i palletes de febre.

Acaba el llibre amb l’apartat que porta per títol El comiat, una reflexió del subjecte poètic sobre la mort i la utilitat de l’escriptura.

En aquest apartat es combinen moments de gran dolor, en què es manifesta que el destí final és la mort i que la poesia no aclareix res: En casa del Jacinto hay un sillón para morir-se, i ara cada vespre m’hi assec, ull cluc, provant d’esgarriar els plors prou corromputs i els tants adverbis que res no em clarifiquen. amb moments d’un cert èxtasi, en què està reclòs en el seu interior, en una mena d’illa deserta on resta al marge de tot.

S’acomiada del món pensant que la seua poesia ha estat inútil, que s’ha passat més de seixanta anys fent mals poemes, fent una cosa que no li ha fet cap servei, que d’ell no restarà sinó l’oblit, ja que no tornaré ni a través del que he escrit.

[14]

Però en els dos darrers poemes, desapareix aquesta sensació de pessimisme, ja que tot el que ha mort torna a nàixer i torna a haver-hi lloc per a una nova vida: eternament tornant a aquesta terra que em podreix i m’odia eternament.

Per sempre, eternament, eternament, el cel serà blavós al lluny, per sempre, eternament per sempre. Eternament.

Acaba finalment creient en la utilitat de la poesia, encara que siga amb humilitat: mentre el poema em parla d’aguantar-me els pantalons amb un cordill de cànem!

Josep Manuel San Abdón

[15]