Cafè berlevag by Onada Edicions

Maremàgnum, 16 CAFÈ BERLEVAG

Cafè Berlevag Mònica Batet

Col·lecció

Maremàgnum, 16

Col·lecció dirigida per

Josep Manel San Abdon

Aquesta novel·la disposa d’unes propostes didàctiques específiques per al treball a l’aula, de descàrrega gratuïta per al professorat a la web www.onadaeducacio.com

Primera edició abril de 2016 © Mònica Batet Boada Fotografia de coberta ‘Washington Square” de Yevkusa cc-by-sa © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • Tel. 964 47 46 41 12580 Benicarló www.onadaeducacio.com atencio@onadaeducacio.com Disseny de la col·lecció Onada Edicions Maquetació Òscar París García Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona ISBN 978-84-16505-46-3 Dipòsit legal CS-148-2016 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat. Aquest paper procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org

Ă?NDEX

Sarah (2001) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35

Alice (1974) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47 2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59 3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71

Jane (2014) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83 1 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85 2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96 3 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108

We both know what memories can bring. They bring diamonds and rust. (Joan Baez, â&#x20AC;&#x153;Diamonds and Rustâ&#x20AC;?)

SARAH (2001)

s veuen sovint amb el seu pare? És de gira? Hi té una bona relació? Aquestes han estat les primeres preguntes que m’ha fet aquell noi. Li he dit que amb el meu pare ens veiem de tant en tant i que sí, que ara era de gira. A Alemanya, creia. I, evidentment, hi tenia una bona relació, però mentre que tant als meus germans com a mi ens agradava sentir la ciutat, ell preferia viure en aquella casa allunyada de nosaltres i del món. De petits, hi passàvem les vacances d’estiu, però ara tots treballàvem i era més complicat fer tants quilòmetres. A més, amb els anys el meu pare s’havia tornat un solitari i les visites massa llargues li agradaven poc. Què en pensa, de les seves cançons? Assisteix sovint als seus concerts? En té tots els discos? Són les preguntes que han vingut a continuació. Després crec que m’ha demanat quina era la cançó que més m’agradava d’ell. No he sabut què respondre-li. Com que era conscient que de cap manera podia dir-li que certes cançons del meu pare m’entristien perquè parlaven d’una manera massa crua sobre ell i la nostra família, he optat per una resposta diplomàtica. Sense deixar de mirar-me la tassa de cafè amb llet que tenia davant he afirmat que me n’agradaven moltes, de cançons, i se’m feia di-

fícil escollir-ne únicament una. Llavors n’hi he enumerat deu a gran velocitat i em sembla que ha quedat satisfet amb la meva tria. Tot seguit han vingut, A vegades deu ser difícil ser la filla d’una persona tan coneguda? És per això que es diu Sarah Edlestein i no Sarah Rollins? He hagut d’argumentar-li que, com ja devia saber, Aaron Jacob Edlestein era el nom real del meu pare. Jack Rollins era només el seu nom artístic. Havia de tenir en compte que quan de petits li exigíem que es fes dir Edlestein com nosaltres, ell ens assegurava que Rollins li semblava un cognom d’allò més interessant i que no se’l canviaria per molt que ens hi enfadéssim. Potser he estat una mica brusca amb aquesta resposta, però n’estic tipa, que encara ara que ja tinc més de trenta anys em preguntin per què no signo amb el cognom Rollins. Diria que just després ha vingut aquella pregunta estranya, Vostè, de petita, no va tenir mai por? Primer no he entès per què m’ho preguntava. Després m’ha aclarit que els admiradors poden ser perillosos, a vegades, i m’ha posat l’exemple de l’assassinat de John Lennon. Li he respost amb un no rotund. Mai no vaig sentir la mena de por a què ell es referia. Els meus germans i jo vam tenir una infantesa més aviat normal. Sí que a casa s’hi sentia molta música i alguns artistes hi venien a sopar les nits de dijous, però això era tot. Els meus pares sempre van saber allunyar-nos dels aspectes més negatius del món de la música. És curiós, però de les més de cinquanta pregun-

tes que m’ha fet aquell noi, l’única en què penso és en aquesta. Abans d’acomiadar-nos m’ha explicat que a la seva revista estan preparant un monogràfic sobre el meu pare, volen celebrar els seus quaranta anys als escenaris. Entrevistaran alguns dels seus amics, artistes que hi han col·laborat i segurament els meus altres dos germans. M’ha dit que me n’enviarà exemplars i m’ha agraït la meva col·laboració. Quan he sortit d’aquell cafè he decidit caminar fins a Washington Square mentre la pregunta Vostè, de petita, no va tenir mai por? continuava present. Sense voler-ho he recordat moments de la meva infantesa aquí al Village. M’he dit a mi mateixa que no era una nena poruga. No m’espantaven ni els trons ni els gossos que només bordaven i podia veure una pel·lícula de por sense haver d’amagar-me dins dels braços de la mare. De fet, si miro enrere, durant aquella època només vaig tenir por una sola vegada, però aquella por probablement va ser més gran que mil pors petites juntes. Amb els anys he aconseguit pensar-hi poc, però si per algun motiu aquell record torna, el món que tinc davant es paralitza. Sé que va ser durant la primavera, encara que no podria precisar si era abril o maig. Va ser un vespre, d’això sí que n’estic segura. Tenia vuit anys i amb els meus germans jugàvem a l’habitació que anomenàvem la sala dels sofàs. El pare també hi era, diria que estava llegint. Quan ell era a casa teníem l’ordre de no fer soroll perquè sovint estava component

i sentir els nostres crits el desconcentrava. Per tant, aquell dia jugàvem en silenci dins d’aquella sala. Com que jo era la més gran era l’encarregada de dirigir el joc. Recordo que havíem agafat tots els cotxes de joguina dels meus germans i els estàvem posant en diverses fileres quan la mare va entrar amb aquell disc a les mans. No podria dir si els meus germans es van adonar del que va venir després o si les imatges que en conserven són idèntiques a les meves perquè mai no he parlat amb ells d’aquell vespre. És en aquest punt que m’exigeixo deixar de pensar-hi. Tot plegat va passar fa més de vint anys i sé del cert que insistir en una història antiga no em conduirà enlloc. Em dic a mi mateixa que quan arribi a Washington Square faré que el record s’acabi. De moment, tanmateix, continuo encara a l’any 1975 i veig la mare entrar amb aquell disc a les mans. Les frases exactes han desaparegut, encara que estic gairebé segura que el que ella va demanar-li mentre li ensenyava el disc, devia ser similar a, M’ho podries explicar, si us plau? El pare va afirmar —sense alterar-se en cap moment— que no sabia de què li estava parlant. La mare va restar dreta davant d’ell durant uns quants segons més i després es va apropar al tocadiscos. L’únic que jo veia mentre procurava continuar jugant era l’esquena de la mare i el pare observant-la inexpressiu. Primer es va sentir una música suau i després la veu d’aquella dona va omplir tota la sala. La cançó era lenta i les paraules semblaven tristes. La mare va deixar la coberta del

disc sobre la taula gran i jo hi vaig poder veure el rostre d’una dona de cabells llargs i negres. Vaig témer que la mare estigués plorant, i vaig aixecar-me per apropar-m’hi, però ella va abandonar la sala sense ni mirar-me i aquella cançó va continuar sonant. Tot seguit, vaig asseure’m a la falda del pare i ell després d’acariciar-me una estona els cabells ens va suggerir als meus germans i a mi que anéssim a jugar en un altre lloc. La meva por va començar llavors. Estic convençuda que qualsevol altre no hi hauria donat importància, però jo de petita ja era així. Em fixava en fets més aviat insignificants i construïa històries impossibles. Em preocupava per frases dites amb descuit o per maneres de mirar que jo, i només jo, jutjava d’estranyes. Si torno enrere, crec que mai fins aleshores no m’havia preguntat per quin era el tipus de relació que hi havia entre els meus pares. És a dir, mai no vaig reflexionar gaire sobre si s’estimaven o si aquella unió que ens mantenia a tots protegits algun dia podria trencar-se. Després del que va passar a la sala dels sofàs, totes aquelles preocupacions van aparèixer de cop. No podria dir si aquell vespre vaig sopar gaire, però sí que recordo que no vaig deixar de repetir-me que el que havia vist possiblement no era important. Ells discutien, a vegades, i el món mai no s’acabava. El pare es podia passar mesos de gira i, tot i així, sempre tornava. I sí que quan ell no hi era la mare sovint semblava trista i es mirava el telèfon, però malgrat la distància i les absències llargues ells dos continuaven junts.

Encara que no vaig deixar de repetir-me aquells arguments, no vaig poder evitar observar-los durant el sopar i em vaig gairebé desesperar en adonar-me que el pare menjava en silenci sense mirar-se en cap moment la mare. Malauradament tenia pocs elements per construir hipòtesis. La veritat era que no vaig estar del tot atenta a la lletra de la cançó i només en vaig sentir paraules. A més, quan la mare va demanar al pare alguna cosa com, M’ho podries explicar, si us plau?, ell va optar per una resposta que tant podia ser veritat com una excusa dolenta. Tampoc vaig poder veure si la mare plorava mentre la música sonava i era el fet de no saber-ho el que més em neguitejava. Podia fer totes les suposicions que volgués però cap dels elements de la història que recordava em permetria esbrinar què havia fet ella durant aquells minuts incòmodes. Tot i que sempre em va agradar ser la gran, aquell dia hauria preferit que els meus germans tinguessin set o vuit anys més que jo perquè només així podrien tranquil·litzar-me afirmant que no hi havien hagut llàgrimes. Com que no sabia si havia d’atorgar a allò que havia passat el valor de greu o d’insignificant, durant la nit se’m va ocórrer que podria baixar a la sala dels sofàs i buscar aquell disc per resoldre d’alguna manera el misteri. Tanmateix no vaig gosar fer-ho perquè si la mare em descobria em demanaria massa explicacions. Vaig adormir-me dient-me a mi mateixa que a la tarda següent quan tornés de l’escola aprofitaria algun moment que a la sala no hi hagués ningú per buscar aquell

disc i mirar-me millor la fotografia de la dona de la coberta. El que veia més complicat, però, era aconseguir que sonés per escoltar-ne la lletra. Malgrat que havia demanat moltes vegades a la mare que m’ensenyés com funcionava el tocadiscos, ella sempre em responia que encara era petita per aprendre a fer-lo anar i que si per descuit ratllava algun dels discos del pare ell s’enfadaria. Quan vaig despertar-me el dia següent aquella por, en comptes de desaparèixer, es va instal·lar dins meu amb comoditat. Tot i així, no vaig ni comentar-ho a la Mary, que en aquells moments era la meva millor amiga, perquè estava convençuda que si expressava —encara que només fos una sola vegada— amb veu alta el que temia aviat es faria realitat. A classe érem vint alumnes i d’aquests vint, quinze tenien els pares divorciats i dos eren fills de mares solteres. Jo estava orgullosa de pertànyer al grup que els pares vivien plegats. Sabia que alguns dels meus companys passaven dos caps de setmana al mes allunyats de les seves mares. Els divendres sortien ràpid de l’escola per anar a fer el que ells anomenaven la bossa i esperar, després, que el seu pare els anés a recollir per portar-los al seu nou apartament que normalment no era ni al Village. Fins i tot, hi havia dos nens de la classe els pares dels quals s’havien tornat a casar i havien tingut nous fills amb les seves noves dones. La Mary m’havia explicat que els seus pares des que s’havien divorciat gairebé no es parlaven. El seu pare quan l’anava a buscar s’esperava sempre dins del cotxe. La seva mare en aquella època es-

tava molt prima. La Mary em comentava que gairebé mai no menjava i sempre se n’anava dormir molt tard. A mi la mare de la Mary m’agradava més que la resta de mares de les meves amigues. Era francesa, com la meva, però tenia un accent més fort. Era professora de literatura a la universitat de Nova York i jo la trobava d’allò més elegant. Algunes tardes, després de donar-nos el berenar, es tancava a la seva habitació per escoltar cançons que només cantaven dones i en sortia gairebé una hora més tard amb els ulls vermells d’haver plorat. El vespre que vaig sentir aquella cançó vaig pensar, de sobte, en la mare de la Mary i em vaig dir a mi mateixa que de cap manera permetria que la meva mare passés tot un cap de setmana sola al nostre pis. El matí següent a la cançó vaig mirar constantment el rellotge que teníem a la classe per comptar primer les hores i després els minuts que faltaven per poder entrar a la sala dels sofàs. Van ser unes hores de debò interminables. Quan amb els meus dos germans vam tornar a casa, la mare ens va dir que el pare estaria un mes fora. Sempre era així. Nosaltres mai no sabíem si el pare tenia concert perquè la mare només ens donava aquella informació quan ell ja no hi era. D’aquesta manera s’evitaven frases com, No vull que te’n vagis, Volem venir amb tu o Quin dia tornaràs? Crec que el pare sempre s’havia sentit del tot incòmode amb els nostres plors. Quan algun dels meus dos germans arribava a casa amb el genoll sagnant i llàgrimes caient-li cara avall, el feia asseu-

re a la sala dels sofàs i li deia, com si estigués parlant amb una persona adulta, Procura calmar-te. Aquesta incapacitat del pare de no saber què fer quan nosaltres ploràvem, sanglotàvem o, fins i tot, cridàvem mai no vaig saber si era perquè els nostres plors no l’afectaven o perquè, potser, l’afectaven massa. I era, per això, que corresponia sempre a la mare comunicar-nos les seves absències. Els meus germans no es van prendre gaire bé que el pare se n’hagués tornat a anar. Un es va tancar a la seva habitació i no en va voler sortir fins a l’hora de sopar i l’altre es va estar tota la tarda sense dir ni una sola paraula. Jo, per la meva part, només vaig preguntar si ell trucaria i la mare em va respondre que sí. Vaig mirar-me-la fixament per assegurar-me que no m’estava enganyant, però no vaig saber del cert si el que em deia era veritat. L’absència del pare i l’enrabiada dels meus germans va ser perfecta per als meus propòsits. Recordo que la mare va dir-me que estava orgullosa de mi perquè, a diferència dels meus germans, no havia muntat cap escena. Vaig aprofitar aquell moment per preguntar-li si podia anar a jugar una estona a la sala dels sofàs. Ella em va donar permís i em va demanar que no toqués cap full. Encara ara, després de tants anys, enyoro aquella sala i els fulls del pare. Normalment els tenia agrupats en piles sobre la taula gran, però a vegades també omplia una tauleta ovalada que era al costat del sofà on seia ell sempre. En aquesta època acostumava a escriure a mà, encara que a vegades quan estava molt inspirat feia servir tam-

bé una màquina d’escriure i en picava les tecles de manera gairebé frenètica. Jo no sé com ho fan els altres músics, però el pare escriu primer la lletra i només quan la dóna per tancada comença a pensar en la melodia. De petita em fascinava observar-lo treballant. La mare ens deia que no podíem entrar a la sala dels sofàs i jo la mig desobeïa. Obria un pèl la porta i mirava el pare amb tot el seu cos inclinat cap a un cantó mentre amb la guitarra sobre les cames repetia insistentment una melodia, des del meu punt de vista, idèntica. I si el que tocava no li agradava, llavors parlava sol i s’enfadava amb ell mateix. Sobre la taula gran tenia un centenar de fulls en blanc que anava agafant i escrivint. Tenia el costum de mossegar el bolígraf com a sistema per trobar la paraula justa. Després buscava la melodia per als seus versos, i algunes vegades, en ajuntar la lletra amb la música es veia obligat a canviar alguna paraula perquè no havia comptat bé les síl·labes. D’una cançó, abans que es posés a treballar amb la melodia, en podia escriure diferents versions. I eren les versions d’una mateixa cançó les que apilava sobre aquelles dues taules. Tot i que amb els meus germans teníem claríssim que aquells fulls no es podien tocar, a vegades la temptació era massa forta. Quan vaig començar a aprendre a llegir els agafava i m’hi apropava al màxim perquè el pare tenia una lletra petita i complicada. Es feia difícil saber què hi havia escrit. Si la mare no era a prop, amb els meus germans copiàvem les versions de

les seves cançons. El problema era que, com que no li enteníem la lletra, massa sovint canviàvem paraules i els textos que en resultaven eren incomprensibles. Així, per exemple, podíem copiar, Més enllà del piu hi ha una joia de cavalls llargs i fossos mentre que el que en realitat hi havia escrit era, Més enllà del riu hi ha una noia de cabells llargs i rossos. Els nostres pares algun dia ens havien descobert fent aquesta activitat i els havíem escoltat riure de nit comparant els nostres escrits amb la lletra real de la cançó. Però aquella tarda quan vaig entrar a la sala dels sofàs no em vaig entretenir ni un sol moment en els fulls que hi pogués haver sobre les dues taules, perquè el meu objectiu era un altre. Vaig fer una mirada ràpida amb l’esperança de localitzar aquell disc mal col·locat en algun dels mobles de la sala, però no va ser així. Malgrat tot, no vaig posar-me nerviosa: hauria estat massa fàcil trobar-lo sense dificultats. Vaig anar als prestatges on hi havia tots els discos col·locats en un ordre lògic per al pare i il·lògic per a la resta de persones que vivíem en aquella casa. Vaig procurar fer memòria, per saber amb exactitud el que havia de buscar. Sabia que hi havia la cara d’una dona amb els cabells llargs i negres. Vaig convèncer-me que el fons de la coberta era més aviat fosc i que el títol de l’àlbum era en lletres majúscules i blanques. Vaig mirar prestatge per prestatge. Vaig treure discos del seu lloc i els vaig tornar a col·locar amb cura. Diria que vaig estar més de dues hores buscant aquell disc i malgrat

que en algun moment de la cerca em va semblar veure’l, sempre va resultar ser un error. Quan la mare em va venir a buscar, diria que vaig saber dissimular bastant bé. Va preguntar-me si havia tocat cap dels fulls del pare i jo vaig assegurar-li que no. Vaig sortir d’aquella sala de debò desorientada i sense saber ben bé ni on podria ser aquell disc ni com podria descobrir-ho. Mentre sopàvem vaig sospesar la possibilitat de demanar a la mare on era el disc que havia fet escoltar al pare el dia anterior, però vaig callar perquè amb vuit anys ja sabia que hi havia preguntes que no es podien fer. No vaig trobar el disc, ni aquella tarda ni les tardes següents, i durant unes quantes setmanes aquell misteri no resolt va ocupar gran part dels meus pensaments.