Cita a la Paret de Gel
Margarida Aritzeta
Col·lecció
Maremàgnum, 8
Col·lecció dirigida per
Joan Carles Girbés i Josep Manel San Abdon
Aquesta novel·la disposa d’unes propostes didàctiques específiques per al treball a l’aula, de descàrrega gratuïta per al professorat a la web www.onadaeducacio.com.
Primera edició Juny de 2014 © Text: Margarida Aritzeta Abad Il·lustració de la coberta ‘Winter storm rocky’ de Chance Fry cc-by © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • Tel. 964 47 46 41 12580 Benicarló www.onadaeducacio.com atencio@onadaeducacio.com Disseny de la col·lecció Ramon París Peñaranda Maquetació Òscar París García Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Proposta didàctica (www.onadaedicions.com)
ISBN 978-84-15896-45-6 Dipòsit legal CS-193-2014 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat. Aquest paper procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org
M
ira, ja neva! Feia dies que esperaven la nevada. Serà molt dura, els havien avisat, que ningú no s’ho agafi com una broma, repetien, però no podien evitar l’excitació de saber que la neu els colgaria per uns quants dies, potser unes quantes setmanes, i els donaria un altre motiu de joc. En Julià i la seva colla s’havien equipat amb bufandes, guants, botes gruixudes i raquetes de neu. Feia mitja setmana que miraven a través dels vidres i deien, això ja està trigant massa. I de sobte, té, ja la tenien aquí, la nevada. Intensa, sobtada. Brutal. Mai no hi nevava, a la ciutat. Molts d’ells no havien tocat mai un grapat de neu. —Mira, mira com cau! No van poder acabar la classe. Tothom s’havia acostat a les finestres. Els flocs queien tan espessos i compactes que no es veia què hi havia a l’altra banda del carrer. Ni tan sols no es veia aquell cel plomís de núvols baixos que els havia tingut tot el matí en una mitja llum pròpia d’algun país del nord. Més d’un va sentir unes pessigolles a l’estómac. A la fi havia arribat la neu. —
*** 5
A la tarda ja s’havia acumulat un gruix de ben bé dos pams i continuava nevant amb ganes. En Julià es va calçar les raquetes i se’n va anar a trobar els seus amics a la plaça del Castell. Els cotxes no circulaven des del migdia, ni tampoc els autobusos i encara menys els camions. També s’havia aturat la circulació de trens. Feia un fred moll, que mossegava amb fúria, i les volves lluïen com joies de cristall a la llum escanyolida dels fanals. Pels carrers, només corrien jovenots excitats. Les botigues s’havien afanyat a tancar i els supermercats havien avisat que també tancarien d’hora si continuava nevant. Molta gent havia quedat atrapada al seu lloc de treball i haurien de marxar cap a casa caminant. Els qui vivien lluny ja havien previst llocs on quedar-se si la nevada que feia dies que anunciaven els agafava fora de casa. Les autoritats havien condicionat el pavelló d’esports per si s’havia d’acollir gent que no havia pogut tornar a casa. Menjar calent, flassades. No hi faltava de res. Les escales del mercat regalimaven aigua, que es gelava a poc a poc, i lliscaven com el vidre. Un mastí enorme, blanc i pelut, saltava excitat i provava de mossegar les volves de neu que anaven caient. De sobte va arrencar a córrer. Buscava els llocs on es començava a apilar la neu i s’hi rebolcava de gust, grunyia i tornava a empaitar la neu com un esperitat, fins que va desaparèixer carrer avall. En Julià se’l mirava. Sentia dins seu aquella eufòria del gos i li venien ganes de cridar, de rebolcar-se per terra, de córrer al seu darrere i deixar-se perdre pels carrers. —Julià! —el va cridar la Rosina. En Vicent portava un trineu vermell i la Rosina havia agafat dues saques buides del magatzem de 6
gra de son padrí. S’havien aplegat una bona colla. Farien apostes, a veure qui era més ràpid a arribar a la plaça de baix: el trineu contra els sacs pel carrer estret que feia pendent. En Julià va arreplegar un dels sacs, s’hi va asseure al damunt, el va agafar de les puntes per la banda dels peus i es va deixar anar. Fsssssss! La baixada va ser un flaix, amb els esquitxos de neu que se li ficaven als ulls i li picaven a la cara com puntes d’agulla, i el sac que se li anava escorrent de sota fins que va acabar lliscant amb el cul dels pantalons sobre aquella pista improvisada, de ronyons per terra i arrossegant el sac amb les mans. En arribar, es va clavar un patac contra un dels tarongers bords de la plaça de baix i va riure, perquè la neu era com un coixí tou i els cops no feien mal. Els mocs i les llàgrimes se li havien glaçat. Va provar de veure on era en Vicent. Li va semblar que encara corria, ara carretera amunt, fins que un puntet vermell imprecís es va aturar sota una massa fosca. Devien ser els arbres. Podia haver caigut pel pont! Encara rient, en Julià va atrapar la Rosina, que havia recollit el seu sac i provava de tornar carrer amunt per la passera que havien obert a la baixada. Tot i seguir el canal de neu aixafada, els peus se’ls ensorraven fins als genolls. Costava molt avançar. No s’havien d’haver deixat les raquetes a la plaça. Ara en Vicent tornava a enfilar la costa amb el trineu i l’impuls el va fer passar pel seu costat com una bala, amb el gos al darrere, i el va dur quasi a mig carrer. Decididament, el trineu flipava més que els sacs. Però baixar de cul al sac era una cosa més salvatge, com si no hi hagués res entre tu i la neu, 7
sobretot quan el sac desapareixia i només quedaves tu com una croqueta que rellisca costa avall. Amb treball van arribar a la plaça. Els van aclamar. Van baixar els següents, aprofitant el forat que havien obert els de la primera cursa. De dalt sentien les seves rialles. Al seu darrere, un ximple es va aventurar a baixar sense sac, estirat tal com havia vist que ho feien a les proves de descens amb bobs, i pel camí es va endur la Milagros que pujava amb penes i treballs i de poc no s’encasten tots dos contra una porta. Sort que hi havia un tou de neu que va amortir el patac i els va colgar. Reien com bojos. Allò era massa! Molt millor que un parc d’atraccions! Els més valents feien cua per baixar llampats pel carreró, que ara ja lliscava com si fos una pista de gel. Els altres, més cagats, havien entaulat una batalla de boles de neu. Els més petits feien ninots. S’havien dut bufandes velles i barrets per vestir-los. Unes pastanagues al nas, com ho havien vist als dibuixos de la tele, els donaven un aspecte quasi humà. De tant en tant apareixien per la plaça del Castell dos policies, sempre els mateixos, amb les armilles fosforescents. Semblaven fastiguejats i morts de fred. Es miraven els vailets amb cara de no entendre per què no se n’anaven cap a casa amb aquell temps del dimoni, i se’n tornaven per on havien vingut. El gos se’ls mirava amb la llengua penjant. Continuava nevant. ***
8
L’endemà al matí, la neu acumulada feia prop d’un metre. Les màquines de l’ajuntament havien anat fent passades tota la nit perquè el gruix no s’acumulés als carrers, davant de les cases, i la gent pogués obrir les portes. Però eren màquines d’escombrar, no eren llevaneus. Eren lentes, eren escasses i en alguns barris no hi havien arribat. Als carrers que no s’havien buidat de cotxes abans que comencés la nevada, aquests havien format una barrera blanca davant dels blocs de pisos com els contraforts d’una muralla. Tindrien feina a fer forat per sortir de casa. En Julià va mirar des del balcó. Havia provat de sortir però la neu quasi els havia tapiat la porta, com si algú hagués construït una paret per aparedar-los dintre. A la casa del davant, un home va saltar per la finestra baixa amb una pala i va quedar colgat quasi fins al coll. A penes si el distingia entre l’espessetat de la neu que encara queia. Nevaria tot el dia, segons les previsions. L’home li va cridar: —Julià!, digues a ton pare que busqui una pala. Ens hem d’ajudar els uns als altres abans de quedar colgats. Son pare no hi era. No havia pogut arribar amb el tren de la nit. Però ell era prou bo per agafar una pala, despenjar-se pel balcó i treure neu. I tant, que sí. Encara no tenien por. Aviat en van ser una colla. I els veïns d’aquell barri de casetes apariades van organitzar torns per mantenir les entrades lliures, de nit i de dia. Qui sap el que podria durar allò. Les informacions del temps deien que anava per llarg. I ja veien que no podien confiar que l’ajuntament arribés a tot arreu. Van carretejar bidons d’aigua i es van proveir de fogons de gas, per 9
si se n’anava la llum. Tenien arròs i llegums i pasta. Com si anessin a afrontar una guerra. *** L’estany de la plaça del Castell s’havia anat gelant, començant per les vores. En Julià no podria dir en quin moment l’aigua s’havia tancat del tot en una crosta gruixuda, que ahir a la tarda encara deixava veure els peixets de colors atrapats sota el gel. Però aquest matí l’estany havia desaparegut sota el mantell blanc que allisava els contorns de les coses. Es va adonar de la noia quan va provar d’endevinar amb qui estava aquell marrec estirat a terra que feia un clot allà on ahir hi havia l’estany. —Hem de treure els peixets! —cridava el xiquet—. Laura, hem de salvar els peixets! No tenia més de sis anys. La que devia ser la Laura estava d’esquena i no feia gens ni mica de cas del menut que la reclamava amb tanta insistència. Tampoc no demostrava cap interès per les curses de descens amb trineu o amb sac, ni per les batalles de neu, ni tan sols pels ninots que s’afileraven sota la pèrgola dels músics, com si allà estiguessin a recer d’algun desastre imaginat. Semblava atrafegada amb alguna cosa que amb la distància i la neu que no parava de caure feia de mal endevinar. —Laura! —rondinava el marrec. I de sobte el xiquet va desaparèixer de la vista amb raquetes i tot. En Julià va córrer tant com donaven de si les seves raquetes i entre ell i la noia van ser a temps d’estirar pels peus el menut, que estava ensorrat en la neu de cap per avall, blanc de por, abans que s’ofegués. 10
—Apa, quin ensurt —va dir en Julià. —I tant! I gràcies —li va dir ella—, si no arriba a ser per tu no me’n surto. —Pesa, aquest xiquet! I quina manera de ventar puntades de peu! Van riure. Tant l’un com l’altra havien rebut. A poc a poc el xiquet va recuperar la respiració i al cap de pocs minuts ja volia tornar a furgar per si veia els peixos, com si no hagués passat res. —No t’havia vist mai —va dir en Julià a la noia. —Hi ha moltes coses que no havíem vist mai, oi? —va dir ella assenyalant el seu voltant—. Com tota aquesta gresca i aquesta nevada… —Tot sembla nou. Ets d’aquí? Tenia uns ulls enormes de pestanyes llarguíssimes i uns llavis tendres de fer petons. Era alta, quasi tan alta com ell. En Julià es va sentir maldestre, li tremolaven les mans i es va haver d’escurar la gola. És possible que t’enamoris en trenta segons? És així de fort i intens, és així d’inevitable? Va provar d’aguantar-li la mirada, ella somreia, sembla que s’adonava del que li estava passant i s’hi divertia. Un, dos, tres, quatre segons seguits mirant-la sense decantar la vista, però es va sentir perdut dins dels seus ulls foscos i li van venir unes ganes irrefrenables d’abraçar-la perquè ella no veiés que no la podia mirar sense sentir-se indefens. No ho va fer. No va fer res. Es va quedar quiet mirant a terra, mentre ella reia. —Laura, em sembla que ja els veig. Mira, una cosa vermella —cridava el nen. Ella s’hi va acostar. —Mira que ets la tinya! Són els teus guants! Au, tira cap a casa, veuràs la mare! 11
En Julià se’ls mirava sense poder articular una paraula. —Com et dius? —va fer ella. —Julià… —Tens Whatsapp? Telegram? Telèfon? Ella ja teclejava alguna cosa mentre ell balbucejava un número. —Torna demà. Sota la pèrgola. Xerrarem —li va dir ella. La noia va recollir un manat d’eines metàl·liques, com ganivetets petits, i les va guardar en una bosseta de cuiro. Ja se n’anava quan es va girar. —Ah, em dic Laura! —Sí, ja he sentit que t’ho deia el xiquet… —va dir en Julià. I es va sentir carallot. —Ja he sentit que t’ho deia el xiquet, nye, nye, nye, ruc del cabàs! —va mormolar en Julià. Hauria volgut seguir-la, acompanyar-la fins a casa fent-la petar, hi havia mil coses per dir, havia passat tot tan de sobte… Però tenia les raquetes encastades en aquella neu que el retenia com si fos cola d’impacte. S’havia quedat allà, com un estaquirot, qui sap si per sempre. —Laura —va repetir quasi sense moure els llavis—. Laura… I tot seguit es va donar un cop al cap amb la mà plana. —Ruc, més que ruc, que ets un badoc i et cau la bava —va remugar. Llavors va veure el que ella havia estat fent. Estava tallant un bloc de gel. Encara no tenia gaire forma, però semblava com si la figura d’un cérvol es volgués separar del glaç. En Julià hi va pas12
sar els dits enguantats. El gel s’hi enganxava com si els volgués retenir, en va arrencar la llana esgarrifat de deixar-hi les traces. Va parpellejar. Mai no havia conegut ningú capaç de fer una figura com aquella. Qui devia ser? La mitja claror grisa que havien tingut al llarg del migdia s’anava apagant i es començava a fer fosc, encara que no era ni mitja tarda. Els fanals a penes si il·luminaven els carrers, embolicats en aquell núvol de flocs espessos que no paraven de caure, quan en Julià va arribar a casa seva. La ciutat semblava abandonada. De tant en tant sortia un grup de gent embolicada d’una entrada i rascava els accessos a les cases. Les màquines de netejar els carrers feia temps que s’havien aturat. Però els voluntaris, per torns, no van parar en tota la nit. Encara no tenien por. *** —No t’agrada llançar-te carrer avall? —li va preguntar ell. —Prou —va reconèixer ella—, però no puc deixar sol el xiquet. Segur que al xiquet li hauria encantat anar per les seves. Però no semblava aconsellable deixar-lo anar al seu aire. Qui sap quina una n’hauria acabat fent. S’havien trobat sota la pèrgola dels músics, tal com havien quedat el dia anterior, davant de la filera dels ninots de neu. Des d’allà es veia tot el que passava a la plaça. El trineu i els sacs solcaven la neu. Els corredors cridaven de gust. 13
—Agafeu torn! —avisava un als que provaven de colar-se. —Qui cronometra? —preguntava la Rosina, a punt de llançar-se carrer avall. En Julià es va mirar amb una punta de ràbia aquell xiquet que encara no tenia nom, malgrat que no parava de xerrar. Tenia ganes d’enfilar la baixada i deixar-se anar fins a estavellar-se contra muntanyes de cada vegada més altes de neu tova. Ahir s’ho havia passat fenomenal. Però si ella no s’hi apuntava, ell tampoc no ho faria. Es quedaria badoquejant com treia una figura del bloc de gel amb mans d’artista i prou. Perquè ella li va preguntar si li faria companyia mentre tallava la figura. Mai no s’hauria imaginat que poguessis ser artista quan no tens ni catorze anys. —D’on és que s’aprenen aquestes coses? —Els meus pares són escultors —li va explicar la Laura—, he crescut entre ferros i blocs de pedra, això del gel… Es va quedar mirant el bloc, va mirar-se les mans i va tornar a mirar el bloc. Aleshores va riure. —Mai no m’havia imaginat fent figures de gel. Però una vegada en vaig veure unes en una revista. Eren unes figures magnífiques que s’anaven desfent en un saló de festa. I ara, quan va començar a nevar vaig pensar, farà prou fred perquè el gel es conservi, almenys fins que acabi la figura, i vaig omplir una galleda amb aigua de l’estany i… —Escultures de gel en una casa, dius? —Era com un palau, sí, escultures de gel, la gràcia era veure com es desfeien mentre la gent menjava i ballava. 14
—No sé veure quina és la gràcia. Devia quedar tot fet una pena. —Sí, home! Se’n diu art efímer. És com la vida. No hi ha res que duri gaire. Ell va brandar el cap, incrèdul. —La felicitat tampoc? —va replicar. —La felicitat és el que dura menys —va dir ella, com si tingués cent anys. S’havia tret la gorra i les volves de neu li lluïen sobre els cabells. Es va espolsar la cabellera, llarga i espessa, i va somriure. —Si no hi hagués el xiquet, et faria un petó —li va dir la Laura. I va riure, mentre agafava el xiquet de la mà i marxaven tan de pressa com els ho permetien aquelles raquetes improvisades que duien lligades als peus. Tampoc avui ell no va ser capaç de moure’s. *** Feia tres dies que havia començat a nevar i aquell matí la mare d’en Julià es va despertar amb una idea fixa. —M’has d’ajudar a treure el cotxe del pàrquing de l’estació —li va dir. —El cotxe? Per a què vols el cotxe? Hi ha un metre de neu! —Té tracció a les quatre rodes, sempre m’havia preguntat per a què volia ton pare aquesta bèstia de les muntanyes i ara sé per què. Anirem a buscar els padrins i marxarem. Hem de marxar abans no sigui massa tard. —Marxar? On? —Cap al sud, diu ton pare que tres-cents quilòmetres avall, el temps és millor. 15
El noi va pensar en la noia que feia escultures de gel, en els seus amics. —Mare, casa nostra és aquí —va protestar. —No has sentit a la ràdio que ve una tempesta terrible, oi?, això de la neu que ha caigut fins ara només és una cosa de per riure, ni t’imagines la que ens espera! —Au va, mama, no siguis exagerada. —Exagerada? Ja m’ho sabràs dir! —Bah! D’on ho has tret? —De la ràdio. Però, és clar, vosaltres no escolteu la ràdio ni mireu notícies ni re, només us importa el xat! —Mama, no siguis antiga, no sé què hi té a veure el xat amb la neu. —Si escoltessis la ràdio hauries sentit això del vent. Un vent polar. Una tempesta horrorosa que no se sap quant pot durar. Tombarà les torres elèctriques, tirarà a terra tot el que trobarà. Temperatures per sota de… —Oh, va, mama! El noi va moure el cap i la dona, desanimada, va callar. No sabia quines eren les paraules que podien fer efecte en el seu fill, sovint pensava que no parlaven el mateix idioma i es va sentir sola, incompresa. Però no va dir res. No volia semblar feble. En Julià estava segur que no podrien treure el cotxe encara que arribessin a l’estació i el trobessin, cosa que ja era prou difícil. Segur que allà també hi havia una manta gruixuda de neu que ho tapava tot. Ahir la neu ja s’havia gelat. Feia una crosta dura i costava de trencar-la. Crreec-crrreeec!, feia quan provaves de caminar-hi per damunt. Tindrien feina a trobar-lo. Sí. I quan el trobessin, encara els quedava la feina de desenterrar-lo. Per això no va dir res més i va seguir sa mare. 16