CubanetaMeua

Cubaneta meua Manel Joan i Arinyó Xesco Guillem PREMI CÀRCER DE NARRATIVA

narratives,

BENICARLÓ,

8

2010

Tercera edició: abril de 2010 © Manel Joan i Arinyó • Xesco Guillem Edita: Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onandaedicions.com onada@onadaedicions.com Disseny de la col·lecció: Ramon París Penyaranda

Imprès a: Grafo Industrias Gráficas · Basauri, Bizkaia ISBN: 978-84-96623-70-5 Dipòsit legal: BI-781-2010 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth

Paper certificat provinent de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades

Cubaneta meua

1

L’

anonimat, Joan, vet ací la mare dels ous, es deia.

Allí, a banda que no et coneixerà ningú, està tot permès. O si no tot, almenys el més important. Només que fóra cert la meitat del que li havia contat Palaleta… En una setmana ho faria tot pols. I si en una setmana no n’hi havia prou, s’hi estaria deu dies. O quinze. Millor encara, vint. Els que calguera. Fins que el cos li diguera prou. Els diners són per a les ocasions. Com el coratge. El coratge?

Quin coratge? No es devia referir al seu: el poc que havia tingut sempre, pareixia que se l’havia endut sa mare a l’altre món.

L’arribada de Toni, Carles, Sílvia i tres amigues d’aquesta li va tallar el fil del pensament.

—Tu creus? —es va adreçar a Toni—. Encara no fa dues setmanes que va faltar i ací estic jo, com si res.

Com si res, no: com una ànima en pena. Més semat que el dir-ho.

—Però, home, deixa’t estar de cabòries. La nit de Sant Joan és nit d’alegria, no de tristor. Ara ens en farem un altre, ens remullarem els peus i a poc a poc ho veuràs tot més clar.

—Com es pot estar tan cremat! —comentà baixet una xicona a les altres.

—Es veu que ja va nàixer mig fava —hi va afegir una altra.

Toni demanà set cubates de J&B al cambrer, es va fer el sompo perquè els pagara Joan, ho va aconseguir i tot seguit va procedir a repartir-los. Llavors es va adonar que Carles no havia estat perdent el temps.

7

—Esto está muy soso —estava dient-li una joveneta d’uns dinou o vint anys, pèl-roja i un poc pigotosa—. Nosotros nos vamos a mi chalet a bañarnos en la piscina climatizada. ¿Te vienes?

—No puc, hem vingut tots amb el meu cotxe i els he de tornar a Carcaixent —Carles havia estrenat un Toyota Land Cruiser a principis de maig i encara estava que el mirava i no se’l veia.

—Tú te lo pierdes…

—Qui era aquesta bellesa? —es va interessar Toni quan Carles se li va acostar per agafar el cubata—. Pareix nordamericana.

—Les aparences enganyen: es diu Vanessa i és del poble.

—Doncs està que es bada i et mirava amb una careta…

—Sí que està bona, sí, i damunt em busca la volta.

Però el mal és quan parla: no has vist mai tia tan idiota. Si no torna a repetir, l’any que ve la tindré en 2n de Batxiller.

—Bé, què hem de fer? —els va interrompre Sílvia.

Sílvia era cambrera de Black Kiss, la discoteca de Carcaixent, propietat de Toni. Com la majoria de xiques que havien treballat allí, es gitava amb ell. La diferència era que les altres no tardaven massa a cansar-se’n i trencaven palletes, mentre que ella ja feia més de dos anys que era la seua amant.

—Salut! —Toni va alçar el got enlaire i el va fer dringar amb el de Joan, que, plantat com un estaquirot al seu costat, no havia fet cap intenció de brindar.

—I força en el canut! —se li va escapar a Carles.

Les xiques van riure, però ell es va posar un poc roig.

Era catedràtic de filosofia i vicedirector de l’IES de Carcaixent. Passava per ser molt afable i progressista —de fet, col·laborava amb diverses ONG—, però inevitablement, quan estava amb dones solteres i sense compromís, acostumava a guardar les distàncies. Sobretot si, com era 8

el cas, elles no tenien estudis i per tant els era molt difícil connectar intel·lectualment.

En acabar-se de cremar la foguera, els assistents a la festa havien estat amenitzats amb correfocs, actors amb xanques i també amb una colla de diables. Per al ball posterior, que encara durava, l’ajuntament de Cullera havia contractat un grup especialista en salsa i d’altres ritmes caribenys.

Els amics de Joan ja s’havien cansat de ballar i tornaren al quiosquet on l’havien deixat una hora abans. El van trobar recolzat al taulell en la mateixa postura en què s’havia quedat quan ells se n’anaren.

—Tu creus? Encara no fa…

Joan no s’havia distingit mai per la seua vivesa, però és que els últims dies, d’ençà que se li havia mort la mare, el seu comportament clamava al cel.

—Vinga, tots a l’aigua! —animà Carles. Conscient que abans s’havia quedat un poc tallat, amb la frase d’ara pretenia compensar aquell retraïment i evitar que les xiques no el prengueren per babau a ell també.

Joan no va fer cap moviment i els amics van decidir passar d’ell. Van moure cap a la voreta. En un principi anaven tots junts, però tan bon punt entraren a l’aigua es va fer patent que Sílvia i Toni havien acabat les ganes de xala conjunta i desitjaven un poc d’intimitat. Se la van agafar.

La preocupació bàsica de les altres tres xiques era semblant a la de la majoria de joves que entraven a l’aigua o que continuaven ballant: passar-ho bé. Però no per això deixaven de cavil·lar sobre el capteniment de Joan.

Com Carles i Toni, tenia trenta-cinc anys i, fixant-t’hi bé, no era ni més lleig ni més guapo que ells. Ara bé, quan entraven en joc els artificis de què es val el ser humà per agradar i agradar-se, no se’ls podia comparar. Així, mentre moltes dones consideraven Carles un fadrí d’or; 9

i Toni, un home casat però alliberat i molt interessant; el pobre Joan no hi comptava. No, malgrat les fanecades i el compte corrent més que sanejat, el pobre “orfe”, amb el seu posat de dimitit i la seua fatxa en general, foragitava les dones. Entre el pentinat, propi d’un home de setanta anys, i el vestuari, integrat en la seua totalitat per roba del mercat que li comprava sa mare, pareixia un espantall.

Carles, a diferència de les tres amigues, no s’estava revelant gens discret i ara i adés espiava les evolucions de Sílvia i de Toni, que se n’havien entrat un poc més d’aigua a la cintura. Després li deixarien la tapisseria del cotxe feta un empastre, va pensar. Abraçats cara a cara, i ella amb les cames enllaçades per damunt la cintura d’ell, els moviments de pelvis no deixaven lloc per al dubte! Uf, o parava de mirar o acabaria malament ell també. Però no podia, els ulls se li n’anaven darrere. Gran aficionat a la fotografia com era, va pensar que unes instantànies resultarien impactants de necessitat, sobretot si mai les veia Marina, la dona de Toni.

Joan tampoc no havia deixat de mirar una cosa en tota la nit. Les mirades d’un amic i de l’altre, però, no tenien res a veure, ja que allí on el professor presenciava l’èxtasi de dos cossos electritzats, el llaurador només veia les busques del seu rellotge. Com un tic, que segurament ja se n’havia apoderat per sempre més, no passaven cinc minuts que no comprovara, angoixat, quina hora era. La culpa és teua, Joan, es deia inconscientment: si hagueres agafat el cotxe, ja te n’hauries pogut tornar a casa fa molt de temps i li hauries estalviat un altre disgust a ta mare. I mecànicament es posava un xiclet a la boca perquè l’alè no li delatara que havia begut alcohol. Així mateix, s’olorava la roba. «Quina pudor de tabac!», l’abonegaria ella.

«On has estat, perdut?» Sa mare, ai! Quan retornava al present era un pou de desconsol.

10

—Escolta tu, filòsof: què volies explicar-nos de nits màgiques i de no sé què més? —va preguntar, riallera, una de les xiques a Carles, que s’havia quedat mig betzo contemplant la còpula aquàtica.

—Remullem-lo un poc! —va proposar una altra, i llavors el voyeur sí que s’espavilà.

—No, no! Veniu ací amb mi. Agafem-nos les mans.

Cal botar set onades seguides i formular en secret tres desigs…

Les xicones el van obeir i procediren a efectuar el ritual dels segles. Mentrestant, la flama del Canigó acomplia el seu últim servei d’enguany: amb ella es va encendre la metxa del castell de focs anunciador de la fi del ball. Toni també havia arribat a la fi de la seua actuació i, a jutjar per la cara de felicitat, de segur que havia vist acomplit un bell desig. Sílvia, en canvi, diries que no semblava tan satisfeta.

—Me’n vaig a Cuba —va manifestar Joan durant el trajecte de retorn a Carcaixent. Ocupava el seient del copilot i ho va dir amb un fil de veu.

Carles no en va fer cap comentari i ell, per si de cas, es guardà prou de repetir-ho.

11

2

—És llei de vida, xic. A tots ens arribarà l’hora.

—Ja ho sé, tio Salvador, però és que sense la mare no sé per on tirar.

Joan, capcot i amb les mans a les butxaques, escoltava les manifestacions del seu oncle mentre caminaven per dins l’immens hort que acabava d’heretar. Eren cent vint fanecades de tarongers en plena producció. Hi tenia clementines, nàvels, valències, orovals —com el seu cognom— i fins i tot encara hi havia cinc mandariners autèntics.

Aquesta conversa l’havien mantinguda tres o quatre dies abans de Sant Joan.

—Ara és el moment de buscar-te una bona xica i casar-te —va prosseguir l’oncle—. En la teua posició no et faltaran pretendentes. I crec recordar que certa xicota i tu ja havíeu fet algun pensament temps arrere.

—Xe! —es va exclamar Joan amb desànim. Per si no estava prou abatut, el parent, sense pretendre-ho, li havia acabat d’amargar el dia en fer-lo pensar en Maribel, la farmacèutica d’enfront de sa casa.

Un any més jove que ell, prima i d’un metre seixanta aproximadament, no es podia dir que fóra lletja, perquè en el fons tenia les faccions agraïdes, però la seua feminitat quedava amagada sota un espès vel de grisor vital. Portava els cabells curts, estil monja seglar, i cap faldilla no li remuntava mai genolls amunt. Adornada des que era una cria de fortes conviccions religioses, era creença estesa per tot Carcaixent que de gran es faria monja. No va ser així, però el pronòstic no anà desencaminat del tot, ja que era la presidenta local de Càritas 12

Diocesana; de manera que tenia molta influència en els estaments ciutadans més acostats a l’Església.

Quant al pensament que havien fet Joan i ella, no passava de ser un desig de la mare d’ell, ja que la realitat va ser molt més prosaica. Una vesprada de diumenge, feia vuit o nou anys, havien coincidit al cinema. Com que tant els amics de Joan com les amigues d’ella s’havien casat, es va donar la circumstància que hi havien acudit sols. Igualment, aquest fet també s’havia produït en algun convit de noces d’amics comuns. I, en estar emparellats tots els altres, més d’una vegada els havia tocat seure de costat.

Amb aquests precedents, i més per urbanitat que no amb cap altra intenció, Joan li va proposar de seure-hi junts.

Ella no li va respondre ni sí ni no: es va limitar a entrar a la sala i caminà fins a la fila deu. Joan la va seguir i la seua sorpresa va ser quan ella, després de seure, li va impedir instal·lar-se en la butaca contigua.

—Ací deixarem els abrics i no donarem de què parlar!

—paraula de Déu.

Amén.

Fet i fet, Joan estava acostumat a obeir militarment i a l’acte les ordres dictades per les dones. Per la Dona! No havia fet res més a la vida. Va quedar orfe de pare als dos anys, i sa mare, donya Encarnació Borja i Rus, natural de Xàtiva, els tenia més ben posats que una monja alferes, per tant havia exercit sempre la més fèrria i anorreadora disciplina sobre ell. Amb aquesta genètica tan explosiva no era d’estranyar! Més falsa que Judes, malgrat que de tard en tard l’incitava a buscar-se una bona xica per casarse, «perquè jo no duraré eternament i a veure després qui tindrà cura de tu», la seua dèria era malmetre-li tot inici de relació malparlant de les xiques que rondava. O que ella s’imaginava que rondava, perquè la veritat era que el pobil no anava gens sobrat d’espenta. Així mateix, la senyora Encarna era una fura creant situacions que im13

pedien a Joan eixir amb els amics i les amigues quan el notava especialment motivat. I tot era per por, patia una por pànica que el seu fillet entrara en casa una dona que a la llarga la fera passar a ella a un segon pla.

Amb l’única que hauria fet una excepció, hauria sigut amb Maribel. Vivien al mateix carrer, l’havia vista créixer, sempre tan modoseta, que de la sagristia no eixia…

Però l’hauria tolerada sobretot perquè heretaria més de vuitanta fanecades d’hort. I el millor era que qualsevol dia son pare ja no el podria dur i el seu Joanet, que era un mul treballant, se’n faria càrrec com a mitger! Hi va haver una època fins i tot en què Joan va sospitar, encertadament, que la mare de Maribel i la d’ell havien pactat emparellar-los.

Ara bé, com totes les dones joves, aquella Maribel de la guitza, «tan mosqueta morta que pareixia», també estava pervertida pel llibertinatge dels temps moderns. Res més que acabà el COU i es va matricular a la Universitat de València. «Ja veus quina manera de tirar els diners!

De què li ha de servir a una dona estudiar?», pontificà la Borja i Rus, vídua d’Oroval. Un diumenge la incontinença verbal la va perdre: «Tu dius que dorm en un col·legi de monges, però encara que fóra de veres, que ho dubte, a una xica decent no se li ha perdut res en la capital!», li endinyà a la mare de Maribel durant la consagració.

Els últims anys sempre seien juntes en missa de dotze.

A l’eixida del temple s’acabaren de dir el nom del porc: «Una perduda, això és el que es farà!» Trencaren palletes, és clar.

Uns anys més tard, quan Maribel ja havia acabat la carrera i s’instal·là a la planta baixa de casa, la so Encarna va fer tots els papers de l’auca per restablir l’antic pacte, però llavors la mare de la farmacèutica ja sabia de què havia mort el pare de Joan i no volia emparentar-se amb aquella família de cap de les maneres.

14

—I mentre no t’acabes de decidir —continuava arcavotejant l’oncle—, treballa de sol a sol, perquè la suor també ajuda a llevar les penes. Un home que arriba a casa cansat només té ganes de sopar i de gitar-se a dormir. I no es calfa el cap en res més.

—Sí, tio…

Joan, a més de tractar-lo sempre amb molt de respecte i consideració, l’anomenava tio, però en realitat no mantenien cap parentesc de sang. L’oncle Salvador era un orfenet de guerra que van arreplegar els avis de Joan. Ells el van criar, el van pujar i l’ajudaren a casar-se, però quan es van morir només li van deixar d’herència la casa on vivia i un hort de dotze fanecades. Ara bé, com que el pare de Joan, que també es deia Joan, se l’estimava com un germà de debò, mentre va viure el va afavorir tant com va poder.

El mal va ser que va faltar sobtadament i quedà tot en mans de la dona. Els qui coneixien la senyora Encarna estaven segurs que se l’espolsaria de damunt sense cap contemplació, ja que estava fortament barallada amb la seua pròpia família i amb la del marit. En fi, ganes de despatxar Salvador li’n sobraven, però, amb el compte corrent en números rojos com l’havia deixada el marit, va poder més la convinença que no les ànsies guerrejadores i el mantingué en el lloc de capatàs. Pagant-li un jornal miserable, això sí. I escamotejant-li’l sempre que podia.

Calfar-se el cap… Què més desitjaria Joan que deixar de cavil·lar del matí a la nit, però li era impossible. Se n’anava a dinar i la casa li queia damunt. A l’hora de sopar, igual. A més a més sa mare, per tal de ser-li absolutament imprescindible, no l’havia deixat entrar mai a la cuina i ara era un inútil total, que no sabia ni fregir-se un ou. Els seus àpats eren calcats l’un a l’altre: desesmat, es duia de mala gana les cullerades de fesols bullits a la boca.

Eren de llauna i els calfava al bany maria en un casset.

15

No els abocava en cap plat, sinó que se’ls menjava directament del pot. Els alternava amb llenties i amb cigrons; això quant al dinar. El sopar encara era més simple i reiteratiu: un entrepà de carn freda i una tomaca.

Per si açò no fóra prou, el mobiliari de la casa, vell, fosc i en estat precari, col·laborava eficaçment a sumir-lo en la depressió.

No volia capficar-se, però a la llarga no podia evitar-ho: per què era tan parat? Per què no havia tingut mai nòvia?

Sa mare li havia parlat sempre no malament, sinó pèssimament de les dones. Això era cert. Com també ho era que li havia faltat la referència masculina en casa. Bé, sí, ¿però ell havia fet mai res per superar aquells esculls? No. Deixant de banda que la majoria de xiques de la seua quinta ja s’havien casat, si en quedara alguna lliure i se li posara davant, de què li parlaria, de taronges? De sulfatar l’hort? D’esporgar-lo i d’adobar-lo? O del València Club de Futbol? Per no saber, no sabia ni qui era Pocholo! I amb tan pobre bagatge, certament, no es pot anar pel món.

Des de l’ampit de la llar de foc, ulls inquisidors, boca rabiüda, sa mare el mirava amb cara de pomes agres. Tant és així que Joan li defugia la mirada i, talment encara estiguera viva, s’apressava a enclaustrar-se al bany, únic lloc segur de la casa per encendre’s el cigarret que tenia costum de fumar-se després de cada àpat.

En un pany de paret del menjador, subjectades amb claus de ganxo rovellats, hi havia tres fotos: la del casament dels pares —a sa mare se li notava una panxeta un pèl sospitosa—, la de la comunió de Joan i una del Carcaixent Club de Futbol corresponent a la temporada en què va ser el Pichichi de la Primera Regional, grup III. «Quin jugador tan extraordinari», assenyalaven els entesos que seguien la seua trajectòria esportiva, «si hi posara més alegria, més energia, més risc…» A fe que ignoraven que el risc que corria Joan era infinitament més greu que no les 16

possibles entrades en falta dels defenses contraris: si per una d’aquelles es lesionava i l’endemà, dilluns, no podia alçar-se a trenc d’alba per anar a treballar a l’hort, ai!

Va sonar el telèfon. Era Miquel Cebolla, el director de la banda de música, que li va pregar que aquella nit acudira a l’assaig. El certamen de València se celebraria tres setmanes més tard i en l’obra de lliure elecció, Fem un trio, hi havia tres solos de flautí que només ell era capaç d’executar amb garanties.

Joan va anar-hi, va seure al seu lloc i agafà l’instrument, però, alipàparo perdut, no hi havia mans que bufara. En vista de l’èxit, el director va donar uns minuts de descans als altres músics, però els demanà que no abandonaren la sala. Llavors, dedicant-se-li exclusivament, va aconseguir que Joan atacara les seues intervencions solistes; val a dir que amb una precisió de virtuós. Sens dubte, havia sigut una llàstima que sa mare no li haguera permès seguir els estudis musicals, perquè tenia una oïda prodigiosa i una gràcia innata per a la interpretació. I això que no havia agafat l’instrument que a ell li agradava de debò, el saxo. «Tu no has de ser pallasso, fill meu. Tu has de tocar un instrument que et permeta lluir els anells d’or i el rellotge en els concerts dels diumenges i en les processons». Més que l’ostentació, el que pretenia la senyora Lucrècia, perdó!, Encarnació Borja i Rus, era apartar-lo de qualsevol instrument amb què poguera formar part d’una hipotètica xaranga, no fóra cas que per falles el contractaren a València; o per a alguna comparsa de moros i cristians. Tot lligat i ben lligat.

Això no obstant, en el món de la música es va produir una escletxa que la pobra dona no havia previst: l’obertura de les bandes a les dones! Perquè si ella ho haguera arribat a intuir, a bona hora el seu fill hauria sigut músic!

Ara, per exemple, la vídua Matoses, que tocava el baix, mirava Joan i li queia la bava. Als quaranta-cinc anys, i tres de viduïtat, les seues carns tendríssimes, en canal set o 17

vuit arroves, s’haurien fos de satisfacció si haguera pogut batallar amb Joan al llit. Però ell no en sospitava res. Com tampoc no s’adonava que en aquells moments un percussionista enviava besadetes per l’aire a una clarinetista jove i bonica.

—Ordre! Ordre! Vinga, va, ara tots alhora —ordenà el director.

El van obeir, però cinc minuts més tard la saxo solista, que anava amb minifaldilla, va creuar les cuixes i Miquel, nerviós, ensopegà amb el faristol i li va caure la partitura a terra. Els músics, si hagueren volgut, haurien continuat tocant amb ordre i concert, però l’assaig ja s’estava allargant més del compte i optaren per bufar cadascú a la seua.

Així, fins que el director va comprendre que aquella nit ja no traurien trellat i donà per acabat l’assaig. Demà més.

—Ai! —se li va mig escapar un sospir a la vídua rodanxona. Si poguera afillar-se Joan i acabar-lo de criar…

De moment li faria un favor: ja que ell se n’havia anat i havia deixat oblidat el flautí, el va agafar amb la intenció de custodiar-lo fins que trobara una bona ocasió per tornar-li’l. Quina gràcia, tan llarguet i prim, semblava el piu d’un miquet.

18