de la fusta a l’aigua Francesc Mompó i Valls
14è Premi de poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol, 2010
BENICARLÓ, 2011
Amb la col·laboració de
Primera edició abril de 2011 © Francesc Mompó i Valls © D’aquesta edició Onada Edicions © Il·lustració de coberta Jordi Albinyana i Mompó Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny: Ramon París Peñaranda Maquetació: Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Paper interior Editorial os de 100g Torras Paper coberta Conqueror Crema 300g Dipòsit legal: BI-585-2011 ISBN: 978-84-15221-02-9 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
TAULA
Pròleg Ramon Guillem i Alapont 11
De la fusta a l’aigua I. L’habitació
La porta 19 L’espill 20 La finestra 21 El desig 22 El penja-robes nu 23 Els peus 24 El tàlem 25
II. El despullament La distància La samarreta La faldilla Detura la lluna Els sostenidors La darrera nebulosa Les arracades
29 30 31 32 33 34 35
III. L’exploració
Estesa al llit El rostre de la llum El coll Les columnes d’Hèracles [7]
39 40 41 42
Menja de l’Olimp Et regires coqueta Venus
43 44 45
IV. El combat
La mirada El bes Lluen senderols humits S’escolen les mans El mossec L’abraçada Orfebres del plaer
49 50 51 52 53 54 55
V. L’explosió
L’oferiment 59 Vols d’aromes i gavines 60 Grècia 61 Un estel de saliva i gesmil 62 La crida de Venus 63 Obrint-te als blaus desitjos 64 L’esclat 65
VI. La lassitud
L’atracció de la terra Els mil sorolls de la nit Tèbia camamil·la L’abraçada de Morfeu L’harúspex Chronos La dutxa
69 70 71 72 73 74 75 [8]
Amores, Publius Ovidius Naso Versicle VI, Motiu del paraclausithyron en la tornada de l’elegia. “Les hores de la nit avancen. Descorre el forrellat de la porta!” Ars amatoria, Publius Ovidius Naso Llibre I, Ovidi com a mestre de l’amor. “Si hi ha algú entre el públic que no conega l’art d’amar, que llija aquesta obra i, quan s’haja documentat llegint-la, que ame”. Llibre III, En l’amor és necessari obrar amb art. “Us diré allò que us va perdre: la vostra ignorància amb l’amor. Us faltà art; l’amor es fa etern gràcies a l’art”.
[9]
pròleg L’ERÒTICA VERBAL DEL POEMA
Ho confesse: des que vaig saber de l’existència d’aquest llibre, i, sobretot, després de la seua lectura, no he pogut deixar de pensar que des del punt de vista creatiu la proposta que ens fa Francesc Mompó en De la fusta a l’aigua és ben agosarada, vorejant aquell risc fruit de l’atreviment a què tot poeta que es preue d’aquest nom hauria d’abocar-se alguna vegada. Perquè aquest llibre naix de l’autoexigència i de la disciplina literària, com un tour de force que ja arranca des de la seua mateixa concepció; un llibre plantejat no sols com una unitat sinó com un procés narratiu que avança a poc a poc, com una història que ens està contada poema rere poema, on tots els poemes es necessiten l’un a l’altre per a entendre el significat final en tota la seua esplendor. I aquesta història és una història amorosa, volgudament eròtica. Representa el camí que enceta l’amant quan arriba, des de la porta (“la fusta”) fins a la culminació del desig (que ací va un poc més enllà: “l’aigua”, representada per la dutxa refrescant). Així, De la fusta a l’aigua és un poemari estructurat en sis parts, [11]
com sis parades en el trajecte: l’habitació, el despullament, l’exploració, el combat, l’explosió i la lassitud. I, al seu torn, cada parada, cada part, està constituïda per un grup de set poemes (nombre –màgic?– que evidentment no pot ser fruit de l’atzar). És per això que considere que aquest llibre ha de llegir-se com un tot. De la fusta a l’aigua està concebut en seqüències, com una pel·lícula –“tot ho situes al tall fílmic de la retina”, ens dirà al poema “L’espill”–, però també podria acostar-se a la concepció d’una simfonia –de fet, el mot simfonia en grec vol dir “sonar conjuntament”– (o al del poema simfònic, per les ambicions líriques i sobretot descriptives), o, fins i tot, a una novel·la en vers, on cada capítol és indispensable per a copsar-ne l’argument. Són sols aproximacions, és clar, però crec que serveixen per a explicar allò que vull dir. Millor encara: aquest llibre s’acosta més a la concepció d’un gran poema narratiu que té com a base els quaranta-dos poemes que el componen, units, com he dit abans, per un fil argumental que els fa avançar. La poesia narrativa és un dels gèneres més antics dins de la poesia –potser el primer– i, de precedents il·lustres, n’hi ha molts en la història de la literatura, com per exemple el Gilgamesh, els llibres d’Homer o La Divina Comèdia. I, si fem un salt en el temps, els poetes del romanticisme i en especial els del romanticisme anglès com Coleridge i el seu Poema del vell mariner o el mateix Lord Byron (una curiositat, pel que he dit abans de la dificultat d’escometre semblant tour de force: Eliot deplorava la qualitat dels versos de Byron, però en canvi li reconeixia la qualitat narrativa). Tanmateix, tot i no voler fer un exhaustiu recorregut històric –que no ho és i, a més a més, ara no pertoca–, no puc estar-me d’evocar un famós poema narratiu amb el qual trobe cert paral·lelisme: em referesc a La vigília de Santa Agnès de John Keats, publicat l’any 1819. Perquè La vigília de Santa Agnès ha estat considerat com una apoteosi dels sentits, en especial del tacte, i, com ens recorda Harold Bloom, cap altre poeta arribaria a una celebració tan immensa del cos, com la que es fa en aquest poema, fins a Wallace Stevens. [12]
Precisament, aquesta és l’espina dorsal sobre la qual descansa el trajecte narratiu del llibre de Francesc Mompó: l’apoteosi dels sentits. Una festa del cos abocat a la necessitat d’un altre cos que el desig provoca. Un himne feliç, un cant a la vida i al tacte, la font ara d’on brolla el poema: així ho deia Cesare Pavese sobre la poesia: perquè la poesia naix quan “descobrim, amb estupor, la vida”. Tot el camí és fruit d’aquest estupor, goig i plaer que impregnen totes les parades, tot pas per petit que siga, sense que la finalitat d’aquest camí siga necessàriament la culminació del desig; perquè el camí en ell mateix ja és una celebració. L’amant –el poeta– sap del goig de l’espera, de l’anhel, de l’eternitat de cada instant i del misteri necessari (llegiu amb atenció el poema “Detura la lluna”), de la contemplació (veieu “Estesa al llit”, per exemple), de l’assaboriment cadenciós, del mos, del bes i la carícia, de l’oferiment i la donació, de ser vassall i senyor alhora, dels cresols més secrets, del mateix descans simbolitzat en “L’abraçada de Morfeu” o en “l’aigua fresca de la matinada” de la dutxa. (Sense excloure, com una remor al fons, el perill que hi ha a fora, al darrere de les finestres, “la gelosia implacable de la rutina”, simbolitzat pels vaticinis de l’harúspex o per l’implacable Chronos.) No és estrany que les citacions inicials del llibre provinguen de dos llibres d’Ovidi, com són Amors i, per descomptat, L’art d’estimar, amb aquelles paraules que diuen tot sobre el que pretén el poeta-amant en el llibre: “Us diré allò que us va perdre: La vostra ignorància amb l’amor. Us faltà l’art; l’amor es fa etern gràcies a l’art”. L’art d’estimar i l’art d’escriure: o allò que deia Octavio Paz a La llama doble sobre la relació entre erotisme i poesia: l’erotisme és una poètica corporal i la poesia és una eròtica verbal. I si el llibre justament té com a tema aquella poètica corporal, l’eròtica verbal que suposa el poema ha de multiplicar-se, subjectant això sí, com ha de fer un bon poeta i un bon amant, tant les regnes del poema com les de la carn. Perquè “sense paraules, el plaer de l’amor es reduiria almenys en dos terços”, com va dir Giacomo Casanova i el citava al seu [13]
torn George Steiner per a recordar-nos que aquesta interacció entre el que és carnal i el que és cerebral, fa que “aquesta zona estiga saturada de llenguatge”. Llenguatge i pensament, llenguatge i emoció: tornem, doncs, al poema. I al nostre poeta, el qual ha sabut aconseguir el seu propòsit: acabar amb èxit aquest desafiament narratiu, amb una “història” ben travada on crec que el més important és el tot, i aquella lectura total que jo invocava al principi, perquè així augmenta més si cap la qualitat intrínseca dels poemes (encara que això no n’exclou, per descomptat, la lectura particular: com oblidar poemes tan excel·lents com “La porta”, “La samarreta”, “La distància” o “Grècia”, entre tants d’altres?). Considere que després del que he dit, tot parafrasejant Harold Bloom, puc atrevir-me a afirmar que si per a aquest crític La vigília de Santa Agnès era el particular Càntic dels càntics de John Keats, De la fusta a l’aigua serà, des d’ara, el més personal Càntic dels càntics de Francesc Mompó. Ramon Guillem i Alapont
[14]
de la fusta a l’aigua
I L’habitació
La porta Més enllà de la fàtua rutina t’enlaires, ara majestuosa i gentil, ara freda i misteriosa, servant la frontera del paradís; en tant que jo, serf humil, m’assec als teus peus, oh porta capriciosa!, assajant les càbales del vell conjur. Sent solament fusta com ets, d’on et ve el poder i la gosadia de barrar-me el pas a mi, que he estat ferit de sageta per l’infant de Venus? Colga, doncs, indiferència i joc i enderroca els murs de la distància, que muir de desassossec.
[19]
L’espill Si passa un sallent de cabells apressats pel teu davant, reflecteixes fidel imatge de la noia que dansa la mecànica de la donació. Estores, capçal i quadros, finestra, tauletes i flassada, tot ho situes al tall fílmic de la retina amb precisió cartesiana; però quan l’esguard no es posa inquisidor en la llisa superfície, desfermes el món especular del combat dels cossos i damunt dels rebregats llençols comença a projectar-se, seqüència per seqüència, la lascívia de la sal.
[20]
La finestra Foradada al mur ets el còmplice lleial que guaita dels perills de l’exterior; al llarg de la dolça nit, amb la fusta esbatanada, exhalaràs el fresc alè de la natura sobre la pell dels combatents i d’esbiaix, per púdica positura, descendiràs de l’Olimp la torxa per dar-nos la llum dels déus. Servats per la foscúria estrellada Afrodita i Eros es liben complagudament sense pensar que tu, natura mudable, esdevindràs l’harúspex que anuncie, amb els primers rajos d’albada, la gelosia implacable de la rutina.
[21]