Després del silenci Enric Lluch 12è PREMI DE NARRATIVA CIUTAT DE SAGUNT 2010
narratives, 10
BENICARLÓ,
2010
Primera edició: setembre de 2010 © Enric Lluch Girbés Edita: Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com Disseny de la col·lecció: Ramon París Penyaranda Maquetació: Paül Peralta Correcció lingüística: Maria Rosa Camps Cardona ISBN: 978-84-96623-90-3 Dipòsit legal: BI-2466-2010 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth
PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
DesprĂŠs del silenci
1
E
l capellà, revestit amb l’alba i la capa pluvial, va arru
pir el seu cos escarransit en sentir l’últim tro i, tot seguit, va mirar de cua d’ull el sagristà. —Què fem? —No ho sé, senyor rector —el sagristà arrufà les celles espesses i punxegudes—; però amb aquesta tronada i amb tota l’aigua que cau no crec que puguem eixir. Va ser aleshores quan aparegué per la portalada de l’església, embolicat amb un impermeable groc canari, el mosso que ajudava el senyor Pep, el de la funerària, rosegant malediccions. Quins dies que ha triat aquesta dona per a morir-se! Encara sort que ho he previst i duia un impermeable dels xinesos, a euro la peça, que ja és difícil fabricar coses a aquest preu i damunt traure’n beneficis, i així i tot estic fet un remull i els peus em naveguen per dins de les sabates… Ningú no s’hauria de morir en dies com aquests! Desplegà el carret metàl·lic que utilitzaven per transportar taüts, es passà les dues mans per la cara i sospirà des del fons del lleu abans de dirigir-se al capellà. —El senyor Pep diu si porta la difunta amb el cotxe i no cal que vinguen vostés. El senyor rector féu dues cabotades d’assentiment i se sentí alleugerit. —Millor serà. El mosso telefonà pel mòbil i, després d’una curta conversa, assegurà: —Tot arreglat. Ara vénen. Deu minuts després, el cotxe fúnebre aparcà a la mateixa porta de l’església. El mosso isqué a la porta amb el car9
ret metàl·lic i, amb l’ajut del senyor Pep, protegit amb un paraigua negre com un corb, col·locaren el fèretre que contenia el cos sense vida de Natàlia Font Pujades, l’empentaren a l’interior de l’església i esperaren les indicacions del capellà. —Vénen els familiars? —va xiuxiuejar el rector. —Estaran per caure. Una estona després, tres cotxes, el primer un Peugeot 604, s’aturaren rere del de la funerària. Els escassos acompanyants de la difunta que gosaren reptar la tronada i superar el tall del trànsit que havia organitzat la policia local, feren acte de presència. Joan Queralt Font, l’únic fill de Natàlia Font Pujades, amb cara de circumstàncies, es dirigí al capellà: —Podem començar, senyor rector, perquè no crec que puga arribar ningú més. Un altre tro sec i dur, com una canonada, féu vibrar els ciments de l’església. Passat l’ensurt, la comitiva es posà en marxa en direcció a l’altar major, amb el Requiem æternam dona eis, Domine, et lux perpetua luceat eis, bastant desentonat, enterbolit i en llatí, quasi a cau d’orella, que el senyor rector se sentia tan inquiet que li va trair la memòria i recuperà, sense voler, l’antiga llengua de l’Església. En aquesta ocasió, per l’efecte aterridor de la tronada, que ja feia temps que no n’havia vista una de tan forta. Ni tan sols, el dia que enterraren el rellotger, que en caigué més que en Zafra. Si pega un altre esclafit, de segur que se’n va l’electricitat i, que jo recorde, no tinc cap pila en condicions, així que no me’n quedarà altra que agafar uns quants ciris i pujar-me’ls a la casa abadia. Mentre el capellà oficiava la missa, els records de Joan Queralt Font, cinquanta-tres anys, solter, l’únic fill de la difunta, es perderen entre la boira del temps. Tan sols els trons més forts, aquells que fins i tot tallaven momentàniament les paraules del rector i provocaven calfreds entre els escassos presents, el tornaven a la realitat per transportar-lo, 10
tot seguit i de bell nou, a les imatges i, sobretot, als pensaments que des de feia molts anys, el tenallaven. —El Señor esté con vosotros. —Y con tu espíritu —la veueta del sagristà, solitària, es perdé ràpidament entre les raconades de les tres naus de l’església i de les dotze capelletes, sis a cada costat. Ací no contesta ni una ànima. Es nota que aquesta gent ve poc, per no dir gens, a l’església, i tan sols se’n recorden de santa Bàrbara quan trona. Les maleïdes teules! Ja no me’n recordava! A penes torne a casa miraré el sostre de la cambra, que no m’acabe de refiar del manobre que canvià les trencades. Segurament, em tocarà posar-hi algun recipient si no vull que es banyen els gronxadors i els mobles que vaig heretar de la tia Pepa Ramona. I, de sobte, a Joan Queralt Font, cinquanta-tres anys, solter, l’únic fill de la difunta, li vingué la imatge de l’avi i de l’àvia, tots dos difunts sense voler dir-li ni explicar-li qui era realment la mare tot i que ho havia preguntat moltíssimes vegades. —Ta mare és ta mare i no hi ha res més a dir. I no cal que t’escalfes el cap en bajaneries. I d’açò, ni paraula. Entesos? —Ni l’avi ni l’àvia no havien fet altra cosa que contestar-li, més o menys, amb les mateixes paraules, sovint adobades amb un somriure que sempre li semblà agre. Va ser de boca del pare, uns dies abans de marxar definitivament de casa, que ho va escoltar per primera vegada. Ho recordava molt bé perquè celebrava el seu catorzè aniversari i l’avi li havia regalat el Vespino Brisa, nou de trinca. —I que el disfrutes bona cosa. El pare es va acabar d’un glop el got d’orxata que li havia mesurat l’àvia, el va incorporar de la cadira i va dir: —Mentre jo mane en ma casa, el meu fill no pujarà en aquesta moto ni en cap altra —el pare feia temps que se sentia ferit en l’orgull i, en aquella ocasió, les paraules sonaren inflexibles. Clar que l’assumpte de la moto tan sols va ser el detonant d’una situació que es perllongava des de feia anys, segura11
ment des del mateix dia en què la mare conegué el pare i l’avi se n’assabentà. —No et convé, filla. És un Queralt i els Queralt són de mala raça i no tenen on caure morts. No saps on viuen? A les casetes d’Ahulló, amb els xurros i els gitanos. Per si en faltara alguna, és un Gomis per part de mare, filla del Roig de la Barraca, criats tota la vida a l’horta, sense cap educació, més burros que un solc d’herba. —És molt treballador i molt bona persona —argumentà la mare. —No et convé i no se’n parle més. La resistència de l’avi Mateu va ser numantina. Emperò, diuen i asseguren que l’amor no coneix fronteres ni coses per l’estil, de manera que, sempre d’amagatotis, el pare i la mare continuaren veient-se en els llocs més insòlits, en les situacions més difícils, en les circumstàncies menys favorables… Fins que arribà el dia en què l’avi hagué de doblegar-se a la voluntat dels nuvis i, sobretot, del senyor rector perquè la força de la natura va fer que la mare es quedara embarassada. Després d’aquell casament forçat per les circumstàncies, el pare començà a fer jornals en les terres del sogre i a dur a mitges les basses de la marjal; però ben prompte vingueren les desavinences, ja se sap, a mitges ni amb la dona i, menys encara, amb un sogre que no et pot veure ni en pintura. Així que després de tot un seguit de discussions acalorades, decidí abandonar els jornals i les mitges per formar part d’una colla d’esporgadors que intentava completar la temporada llogant-se a la plaça. —T’ho vaig dir, filla. Els Queralt són mala gent i fugen de la faena com de la forca del dimoni. —No és això, pare. —La mare defensà el marit tot i saber que no tenia massa arguments.— Tots els dies busca faena, però no sempre en troba. El capellà alçà el to de la veu i tallà en sec les meditacions. —Lectura del santo Evangelio según san Marcos. 12
Les discussions continuaren, pràcticament, cada vegada que es trobaren, fins i tot, per Nadal, que hi hagué any que el dinar acabà com el ball de Torrent. Però el dia de la moto les paraules pujaren de to. I encara que l’àvia tractà de suavitzar la situació i la mare esclatà un plor, l’avi i el pare se’n digueren per a salar un porc. —Saps què et dic, Queralt? Doncs que si algú mana en ma casa i en la teua sóc jo. I mentre jo mane, no tindràs collons per alçar-me una altra vegada la veu— l’avi ho digué amb els ulls encesos en flames. —Collons? Collons diu? Bastants més que vosté que ni tan sols ha sigut capaç de fer una filla, que tothom sap que no és seua i a saber de qui serà. L’avi alçà el puny i el descarregà com una maça damunt la taula del menjador. —Fill de puta, malparit!—exclamà—. Vés-te’n ara mateix i no tornes a posar un peu ni en ma casa ni en la de la meua filla. El pare mirà la mare i el fill, esperant que, d’una manera o d’una altra, li donaren suport, feren cos amb ell. Al cap i a la fi, eren la seua esposa i el seu fill; però la mare, sempre dèbil de caràcter com era, ajupí el cap i restà mirant el terra. Ai Mare de Déu! Si gose parlar mon pare és ben capaç de fer alguna barbaritat! Ai, Joan, com tiraríem endavant sense l’ajut dels meus pares? Com puc deixar de la mà de Déu tota la vida, tot el futur del xic? Pensa-t’ho bé, Joan, i demana perdó, que no et costa res dir quatre paraules, quatre només, posar-li paciència i deixar que rode el temps… Per la seua banda, el fill, amb catorze anys acabats d’estrenar, es va engolir com els caragols dins de la corfa, que també ell havia heretat de la mare un caràcter bastant feble, i va restar quiet, al costat de la xemeneia, sense saber cap on mirar i, menys encara, què fer ni què dir. —La meua dona i el meu fill vindran amb mi —la veu del pare s’esmunyí entre les parets de la cuina. 13
—Que te’n vages t’he manat! —sentencià l’avi—. I no esperes que la meua filla ni el meu nét et seguisquen, perquè no ho faran. Abans de marxar, llançà l’última advertència: —I no confies que cap persona del poble et done feina, que ja faré jo el que siga menester. Aquell mateix dia, Joan Queralt Gomis, el pare, després de comprovar que Natàlia continuava sense badar boca i el fill romania quiet, mirant-se la punta de les esportives, marca Puma, comprades per l’àvia en la botiga nova d’esports Aliaga, la millor qualitat al millor preu, isqué de la casa dels sogres, s’encaminà a la que habitava—cent metres curts construïts al carrer de la Llocada i també del sogre, com quasi tot—, embolicà la seua roba i, sense acomiadar-se de ningú, marxà a la capital on, segons comentà la gent, un cosí li facilitaria feina en un taller de mecànica. El rector baixà els graons seguit pel sagristà i, en apropar-se a Joan Queralt, estengué la mà. —La paz sea con vosotros —digué alhora que encaixava. No tornà a veure el pare durant molt de temps, que els avis ja s’encarregaren de llevar-li del cap qualsevol intent de retrobament. I més encara quan començà a circular de manera insistent la notícia que el progenitor vivia amb una altra dona i que, fins i tot, tenia un altre fill. A l’últim tro seguí un clapoteig bastant més sec i repuntat que el que produïa l’aigua de pluja. Va ser el cosí Gustau qui murmurà des del seient del darrere i per un badall de la boca: —Està pedregant. —Sí. La tia Empar, Desamparados Queralt Gomis, la germana del pare, abans de caure malalta de l’Alzheimer, l’informà un parell de vegades, això sí, sempre d’amagatotis, mentre ell caminava en direcció a l’institut. —L’he vist i se’n recorda molt de tu. I això que diuen d’una altra dona és mentida. 14
I l’última vegada, fins i tot li dugué la foto, amb l’adreça del pare escrita al darrere, que ell guardà entre les pàgines de L’illa dels coralls, de Ballantyne. —Perquè la tingues de record. I allà s’hi veia el pare, vestit amb una granota de mecànic, recolzat contra un cotxe amb el capó alçat, mirant la càmera com si hi volguera transmetre-li algun missatge. —Al paraíso te lleven los ángeles… —el càntic que va entonar el capellà es va esmunyir entre les parets de l’església. Dilluns d’una de les primeres setmanes que anà a la facultat es decidí. En comptes d’agafar el tren que l’havia de portar a Madrid, es quedà a València, agafà un taxi a l’estació del Nord i es plantà al carrer que hi havia escrit a la foto, carrer del Pare Tosca, 11, primer, dreta, que se’n recordava de memòria, com si fóra ara mateix. A la porta de l’edifici trobà una senyora gran que tractava d’obrir sense massa èxit. —Ai, fill meu, la vista —murmurà la senyora—. A Joan Queralt dius que busques? —Sí, senyora. —Ui! Doncs no el trobaràs fins que es faça l’hora de sopar, fill, que treballa de mecànic a Xirivella i dina allà. Tornà després de les vacances de Nadal, també dilluns, però en aquesta ocasió esperà que caiguera la nit. Premé el timbre que duia el retolet, J. Queralt, i esperà. Una estona després, s’obrí una finestra de la primera planta. —Qui és? —La veu sonà sense massa força. —Sóc jo, pare. El capellà cantà l’última estrofa i desaparegué per la porta de la sagristia. —Senyor Queralt, què vol que fem? —El senyor Pep, palplantat, mirà alternativament el taüt i una de les vidrieres a través de la qual s’advertia la intensitat dels llamps. Joan Queralt Font, cinquanta-tres anys, solter, l’únic fill de la difunta, no trobà cap resposta a la pregunta. Així que es capgirà i mirà el cosí Gustau. I aquest, mentre feia una 15
ganyota, assegurà que continuava pedregant, que possiblement el camí del cementeri estaria de gom a gom d’aigua i que no era cosa d’aventurar-se a portar-hi el taüt. —Li sembla bé que esperem una estona a veure què fa l’oratge? —El senyor Pep féu el preguntat mentre es fregava, inquiet, les mans. —Sí. Esperem. Un instant després, el capellà, seguit pel sagristà, s’hi apropà amb un somriure forçat a la boca. —No patisca vosté. L’església estarà oberta tot el temps que calga —digué. I afegí:— Ja tancarà el sagristà quan se’n vagen. Ah! I l’acompanye en el sentiment. El pare i ell feren una encaixada curta, quasi de compromís, com si a penes foren uns coneguts i no saberen com iniciar una conversa. A la fi, el pare, potser per eixir del tràngol, preguntà si estudiava o treballava. —Estudie a Madrid. Veterinària. —Això està molt bé. De seguida s’adonaren que no tenien res més a dir-se, segurament perquè cap dels dos s’atreví a parlar de la mare, ni dels avis, ni tan sols del poble o de les festes majors. Havien passat quatre anys llargs i els escassos fils de contacte que podien mantenir, es desfeien a cada segon que passava. Com vols que t’ho explique, fill? No ho entendries encara que visqueres cent anys, perquè aquestes coses ni són fàcils d’entendre ni jo sé explicar-les. —He d’anar-me’n, pare… He d’agafar el tren que va a Madrid. —Ah! Molt bé. No t’entretingues, no siga cosa que el perdes. Una segona encaixada, encara més breu que la primera, rematà el retrobament. Tornà a peu a l’estació, es deixà caure en un dels bancs de fusta i tractà de dormir. Va ser una nit molt llarga i molt trista.
16
2
E
l cambrer arrancà el full del calendari, febrer
1934, i el guardà, plegat, dins de la capseta on s’amuntegaven els gallets. L’amo deia que el paper era bo i podria servir per fer embolicar muntons de monedes, de vint en vint ni una de més. Després portà la comanda a la taula dels senyorets que, pel que es veia i se sentia, estaven, una altra vegada, urpa a la grenya. Aquell dia faltà poc perquè la partida de xamelo s’acabara malament. I tot pel comentari de Borràs, el Campanero, que va dir que els radicals republicans eren més falsos i traïdors que Judes, que això de formar part d’un govern amb els cedistes era una maniobra per a mantenir-se en el poder, afixats a la mamella. —Ja veureu com els radicals, a penes puguen, llançaran l’urpa a les terres per repartir-se-les entre la seua gentola, que sembla mentida que els dirigents de la CEDA no se n’adonen, els caracollons. I és que l’única cosa que els interessa també és continuar xuclant del pot, els malparits. Clar que Eduardo, el metge, s’ho prengué com a cosa personal —no debades era de la CEDA des que la Dreta Regional Valenciana s’havia incorporat a la confederació—, i li va retraure que no parlara de les coses que no entenia. No en tens ni idea, Campanero, d’aquestes coses ni de moltes altres i parles per parlar. O creus que si governaren només els radicals les coses anirien millor? Gràcies has de donar a la CEDA que talla en sec qualsevol maniobra revolucionària i, vulgues que no, els porta amb els ramals ben curts. Ai, Campanero!, si governaren només els radicals ara mateix 17
estaries resant tres rosaris diaris per tal de mantenir les propietats i, si m’apures, la vida, perquè ja t’imagine embolicant atifells i preparant-te per a pegar a fugir del poble abans que et penjaren del coll com a un meló de tot l’any. —Que no ho entenc? I tu sí, sabut? Com es nota que no tens ni un pam de terra i no et preocupa que quatre morts de fam se la queden sense haver pegat ni un brot. Tu, clar, vinga qui vinga, governe qui governe, tens el pinso assegurat… La cosa no anà a més perquè entre Mateu Font i el senyor rector posaren pau i els convenceren a mitges que una amistat de mitja vida no podia anar-se’n en orris per les maniobres polítiques de la gent de Madrid. —Que això queda molt lluny d’ací i, a més, el Nostre Senyor i la gent de bé permetran que Gil-Robles s’adone de les vertaderes intencions de Lerroux i tot tornarà al seu lloc, com Déu i la Santa Mare Església manen. En acabar la partida, Mateu Font i el metge emprengueren camí de tornada a casa pel carrer del bisbe Melo. —El Campanero és un soca, Mateu, que t’ho dic jo, i quan es posa tossut em trau de polleguera. Però, els pensaments de Mateu Font anaven per un camí ben distint. —Tu creus que la Carme es quedarà prenyada alguna vegada? El metge l’agafà per la màniga de la jaqueta i el féu aturar-se abans d’arribar a la placeta dels Àngels. A veure com li explique jo que per a quedar-se embarassada una dona cal alguna cosa més que gitar-se amb ella i demanar-li que faça novenes a santa Anna, que la natura és complicada i, de tant en tant, passen coses inexplicables, perquè Carme es veu sana com un peix i ell funciona com un motoret, per dir-ho d’alguna manera. —Mira, Mateu, la teua dona és com un forn i tu com la pala. Doncs bé, la pala porta pasta, sí, però si el rent es fa agre… 18
—Deixa’t de forns i de rents, Eduardo. Es quedarà prenyada o no? El metge amollà la màniga de la jaqueta i murmurà: —Si després d’onze anys manxant, creus en els miracles… En arribar al carrer del Delme, Mateu Font comprovà que el procurador continuava sent tan puntual com sempre. Fet i fet, tot i que no havien tocat les set, semblava esperar-lo a la porta des de feia una estona. —Passa, Matietes, passa. Matietes apagà el caliquenyo contra la paret de la casa veïna i es posà la burilla dins la butxaca abans d’entrar a casa del senyoret. Segueren a la saleta que donava al carrer, al voltant del tendur revestit. —Com va el paretó de Pardines? —Molt bé, senyoret. Dimarts, acabat. —Si Déu vol. —Exacte. Si Déu vol. Carme aparegué per la porta amb l’ampolla d’aigua i dos gots. —Com va tot, Matietes? —Molt bé, senyoreta—i afegí aclaridor:— m’he posat les espardenyes noves per tal de no deixar-li fang en terra, com l’altre dia. —Ja ho veig, ja. I la camisa també sembla nova… —No, senyoreta, no. És la de mudar. A penes la senyoreta va recular fora de la saleta, Matietes informà de totes i cadascuna de les accions que havia portat a terme al llarg de la setmana. En acabar, explicà que havia de llogar dos homes per aixadar a dos colpets les antares del camp de Berca. —Hi ha molta junça, senyoret, i si no arribem a la xufa no hi farem res. A la porta de la casa, abans d’acomiadar-lo, Mateu Font deixà caure: —Tu vas a missa, Matietes? 19
El procurador fossà les butxaques dels pantalons a la recerca de la burilla del caliquenyo abans de contestar: —Si la feina m’ho permet, sí, senyoret. Tot seguit, espetegà la mistera, bufà la metxa i botà foc a la punta de la burilla. Ara em pregunta si vaig a missa, com si això tinguera alguna cosa a veure amb la força dels braços per anar a aixadar a dos colpets. Els diumenges no puc fer cap altra cosa perquè la meua dona no para, mira Matietes que si no t’arrimes a l’església, almenys a missa major, creuran que ets anarquista o vés a saber què i, a més, el capellà sap qui hi va i qui no hi va i no t’estranye gens ni miqueta que siga ell qui diga als senyorets a qui han de donar feina i a qui no. És el que jo dic: molt de vobiscum i bones paraules des de la trona, però es veu que les paraules se les emporta el vent i no arriben a les orelles de qui han d’arribar, perquè aquesta gentola no se l’allarga ni tres dits a l’hora de pagar, mira Matietes, que la terra ja no és el que era, que cada vegada les coses estan més fotudes i el preu de l’arròs no puja ni a empentes. I no en parlem del cacau, que estic pensant si l’any que ve no farem dacsa allà a l’hort del Xurro… —Si no vol res més, senyoret… —murmurà alhora que llançava a l’aire la bocanada de fum. —No, no. Bona nit. Carme tenia la taula parada i romania recolzada contra la pedra marbre que cobria el banc de la cuina. A penes el marit s’assegué en la cadira, tragué el perol del bullit i el deixà caure amb tota la cura sobre el sitiet d’espart. —He parlat amb Eduardo —començà dient el marit. —Quin Eduardo? —El metge. En sentir la resposta, a Carme se li encengueren les galtes. Recordava la vergonya que hagué de passar el dia en què Mateu la dugué a la consulta per tal que el metge esbrinara per què no es quedava prenyada. Ai, Mare de Déu!, tota espaterrada i amb les vergonyes a l’aire, que hauré de confessar-me i no sé com explicar-li-ho al mossén, mire vosté que el meu marit 20
s’ha posat entre cella i cella tenir una criatura i no hi hagut manera fins ara i, sense jo saber per a què, m’ha dut al metge i una vegada dins de la consulta, don Eduardo m’ha amollat allò “d’arromangat els faldons que he de mirar-te…” —I m’ha comentat que caldrà un miracle —açò ho digué mentre es duia la cullera a la boca. Carme ni tan sols badà boca fins que llevà taula. Després, mussità: —Vaig a regar les plantes. Mateu s’alçà de la cadira, s’espolsà la pitrera de la camisa de quadres i, caminant pausadament, es posà la jaqueta i el barret, isqué al carrer i es dirigí a la plaça.
21