"Dimonis de la riera encesa" d'Enric Anyó by Onada Edicions

narratives, 30 DIMONIS DE LA RIERA ENCESA

贸

Dimonis de la riera encesa Enric Anyó Marco

narratives, 30

BENICARLÓ

Primera edició novembre de 2014 © Enric Anyó Marco © D’aquesta edició Onada Edicions © Imatge de l’autor Trini Oliver Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Apt. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com www.twitter.com/onadaedicions Telèfon 964 47 46 41 Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Òscar París Garcia Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona ISBN 978-84-15896-60-9 Dipòsit legal CS-428-2014 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

Ă?ndex

I. Retorn i derrota

1 11 2 27 3 31 4 39 5 45 II. La veu dels morts

6 53 7 63 8 73 9 81 10 93 11 99 III. Fruits nous, branques velles

107

12 109 13 119 14 125 15 147 16 155 17 165 18 179

IV. Reflexos

183

19 185 20 201 21 207 22 223 23 237 24 245 V. Tot i els murs benĂ¨vols

253

25 255 26 269 27 279 28 289 29 295 VI. El ferro contra la carn

301

30 303 31 311 32 319 Dimonis de la riera encesa

329

33 331 34 339 35 345

Per als meus pares, Enrique i MarĂa Teresa, i per a la meua germana, Inma.

I Retorn i derrota ÂŤLos huesos y la sangre que natura me dio para vivir, no poca parte dellos y della he dado a la locura.Âť Francisco de Aldana Carta para Arias Montano

l dia que Llorenç de Monserrat va tornar de la guerra fou recordat durant molt temps pels veïns de la vila de Canet. Aquell mes de juny de mil cinc-cents vuitantaun, Joana Planes, criada de la família Monserrat, lluïa en carn i ànima els seus quinze anyets acabats de complir. Molt temps després, sent ja una dona vella, encara recordaria haver sigut la primera a reconèixer el jove cavaller arribant al poble pel camí d’anar a la Jana. «Va ser cap a la vesprada», afirmaria, «enmig d’una calor que manava callar, fins i tot el grinyol de les cigales entre la malesa. El vaig veure des del finestró de les golfes, amb el seu capell de plomes negres, i de seguida vaig saber de qui es tractava.» El seu xiscle va ressonar per tota la casa destorbant la senyora Elionor, que cosia a la fresca del saló del primer pis. —Joana, per què crides tant? —li va recriminar pel buit de l’escala. —Alabat siga Déu! —la mossa, mentre baixava els esglaons de dos en dos—. És el vostre fill, des del fons de la vall se’l veu venir! —Xiqueta, què dius? Que t’has tornat boja? —Llorenç, senyora, és el senyoret Llorenç!

A la mestressa les paraules li van caure de la boca. Eren gairebé quatre anys sense veure el seu fill menut, i l’última imatge que en conservava era el comiat a la mateixa porta de casa. Aquell dia, amb la veu trencada i els ulls ofegats per les llàgrimes, només li va poder acaronar la galta, suplicant-li amb la mirada que tornés sa i estalvi. Ell, amb la temerària seguretat dels vint anys acabats de fer, va pujar al cavall i va partir ben decidit, sense mirar enrere. Durant els primers mesos només van arribar quatre ratlles escrites aquí o allà, en les quals el xicot explicava ben poca cosa: que es trobava bé, que l’havien fet alferes de cavalleria, el seu deler per entrar en combat… Després, durant més de dos anys de silenci, amb la lletra de les cartes apresa de memòria, Elionor només va comptar amb el consol del record i l’esperança del retorn. Al cap d’un fragós camí d’almoines i novenes, els dies d’angoixa, finalment, semblaven haver acabat. Era temps d’airejar la malenconia que impregnava la casa. Elionor, fent un esforç per centrar el seu cap sobtadament revolt, va donar a la minyona les instruccions oportunes: calia obrir portes i finestres, agranar i espolsar bé terres i mobles, preparar ràpidament la cambra de Llorenç amb roba de llit… A més, en poques hores ja seria nit fosca i algú hauria d’aviar-se de seguida cap al mas per donar-li la notícia al seu espòs. Joana, sense necessitar cap ordre ni explicació, de seguida va engegar a córrer, saltironejant com una llebre fugint entre la pinassa. —Espera, cal avisar Lluïsa… La criada es va aturar sols un moment: —Aniré ara mateix a can Miralles, no patiu! —ja mentre baixava les escales. —Avisa també mossèn Prats! —la senyora, confiant que la noia l’hagués sentit. Elionor es va quedar sola enmig de l’àmplia sala de la casa pairal, entrellaçant les mans nerviosament mentre es12

codrinyava cada objecte i cada racó. Tot havia de ser al seu lloc, igual com el dia que Llorenç va marxar. En tenia bona memòria: aquella gerra, més a la dreta sobre la lleixa del fumeral; el canelobre, quantes vegades li hauria de dir a Joana que llua, ben al mig de la taula, que és de bronze polit, comprat a València; la cadira, ai la cadira, què hi feia allí, la cadira! Trafegant d’un costat a l’altre de la cambra va escoltar com Joana parlava a l’entrada amb un dels mossos, amb tota seguretat per fer-lo sortir de seguida cap al mas. La porta de la casa es va tancar, i des de l’exterior i a través de la finestra oberta, Elionor va poder escoltar com la criada informava els primers veïns. El so de veus i petjades es va perdre per la cantonada donant lloc al silenci, trencat només per l’estridència de les oronetes volant sobre els terrats. Es va sentir torbada, fins al punt d’haver de seure en una cadira per no defallir. Des d’allí va reparar en una imatge del tot inesperada que la va sorprendre: la seua pròpia reflectida en un espill sobre el mur, un rostre desconegut, onejat per l’arada dels anys. El retorn del fill li mostrava la certesa descarnada dels seus dies, l’evidència que el temps també havia passat per a ella. El neguit per l’espera, el continu abandonament del cos a la recerca d’un altre, llunyà i més estimat encara que la seua pròpia existència, tot plegat havia transcorregut com enmig d’un encanteri, un sortilegi trampós que ara mostrava el seu triomf desvergonyit. Però el preu li semblava just. Li era retornada una part d’ella mateixa, potser la més estimada, i si a canvi havia d’oferir com a penyora la plena consciència d’una vellesa a punt d’encetar, ho acceptava de bon grat. Elionor va respirar profundament, allisant-se amb les mans els plecs del vestit. Ansiosa, gairebé com la fadrina que espera vestida de diumenge l’arribada del xicot, es va esperonar per posar-se en marxa. El seu fill estava a punt d’arribar de la guerra. Qualsevol altra cosa havia deixat de tenir importància. 13

 Mossèn Bernat Prats era un home vora la quarantena, de cara arredonida i enrojolada, camacurt, cos rabassut i dits grossos i encoixinats com botifarretes enfilades, de caràcter devot i tranquil, fins i tot durant els sermons més transcendents o les confessions més escandaloses. Tot i així, tan bon punt la criada de can Monserrat li va comunicar la bona nova, de seguida va sortir corrent cap al campanar subjectant-se les vores de la sotana: calia fer repicar les campanes i anunciar-ho a tot el poble. A fe de Déu que cap altre s’ho mereixia més que el jove Llorenç. Alguns el van veure entrar a l’església com si el perseguís el mateix diable, aturant-se sols un moment, entre babes i esbufecs, per explicar el que succeïa: —Doneu gràcies a sant Cristòfol —va manar—, pel retorn del nostre cavaller! A mossèn Prats li agradava afirmar que era parent dels Monserrat, tot i que aquesta relació es limitava a ser cosí germà de la mestressa Elionor. Malgrat tot, una part de raó tenia, ja que va ser el senyor Mateu, avi de Llorenç, qui va pagar els seus estudis a Tortosa. Quan el bisbe Martí el va consagrar en el seu ministeri, de seguida va tornar cap al poble per fer-se càrrec de la parròquia i posar-se al servei de la poderosa família canetana. El sacerdot sempre va tenir molta estima pels tres fills del noble don Tomàs de Monserrat, «aquests xiquets meus», tal com encara els anomenava: pel major, l’hereu Miquel, i pel mitjà, Josep, metge a València; però sobretot pel menut, Llorenç, al qual havia vist créixer i fer-se home. Al xiquet li agradava presumir davant dels amics d’aquesta especial predilecció, lluir-se tot explicant als companys anècdotes de sants màrtirs, històries que el rector li explicava durant les seues llargues visites a la casa pairal. El noi parlava sovint de la vida de sant Bartomeu, escorxat fins 14

a la mort sense renegar en cap moment de la seua fe; de sant Vicent Màrtir, empresonat i portat des d’Aragó fins a València, on va morir enmig d’un bany de sang, o de santa Cecília, la pobra, ofegada, bullida i quasi decapitada. Però la seua història preferida era, és clar, la de sant Llorenç, cremat sobre una graella «com si fos una llonganissa», explicava tot provocant les rialles dels amics. Après de les paraules de mossèn Prats, sempre deia que el seu nom significava «victoriós» i que el rei havia dedicat un palau al sant en honor a una gran batalla contra els francesos. Aquest fervor adolescent va il·lusionar mossèn Prats durant un temps, tractant de despertar en el jove —amb el vistiplau del senyor Tomàs— una nova vocació per a la Santa Mare Església. Però aquests desitjos no es van arribar a complir, segons el criteri del capellà, per culpa de Lluïsa Miralles, pubilla de can Miralles per ser l’única filla de Felip Miralles, ric propietari del poble. Només al cap dels anys i en la solitud de les més íntimes pregàries, mossèn Prats reconeixeria humilment davant Déu haver-la maleït per aquest motiu en més d’una ocasió. Un bon dia, malgrat tot, el xic es va desfogar al confessionari: —Sant Llorenç se m’ha aparegut en somnis —li va dir—. Tenia el cos cremat, fumejant com un buscall dins les brases. M’ha demanat que vaja a la guerra en nom de Nostre Senyor. Què he de fer, mossèn? —Xiquet meu —el capellà, pensant que no tot era pedut—, si sant Llorenç t’ho demana, com podem obviar els seus desitjos? Igual que la voluntat de Déu sobre la pell del diaca de Roma, les paraules del religiós van marcar a foc la determinació del xicot, i de res van servir la fermesa del seu pare ni les llàgrimes desconsolades de la seua mare. Finalment, un dia de setembre de mil cinc-cents setanta-set, després de ferse investir cavaller pel mestre de Montesa, Llorenç marxava amb el cor exaltat i desitjós de complir amb el que creia el 15

seu deure davant Déu i l’honor de la seua família. De cap manera s’hauria pogut imaginar que d’aquell viatge, tot i regressar, mai més en tornaria.  Des del seu bancal proper a la font de na Roca, situat a les foranes del poble, el jove Martí Guerau va escoltar estranyat aquell inusual toc de campanes. No era el so pausat i dolençós de l’avís de morts, ni el repic característic de la crida a missa. Va cabotejar per no dedicar més temps a l’assumpte, entossudit com estava a acabar la feina abans que fosquegés. Ja ho preguntaria a la seua mare més tard, en arribar a casa. Va ser llavors quan el va veure. La distància el va obligar a enfilar-se a un marge de pedra per confirmar que es tractava d’ell, i quan no en va tenir cap dubte va sentir un tremolor a les cames. Havia temut aquell moment durant anys, alimentant l’esperança que no s’arribés a produir. Totes les seues pors anaven prenent forma a cada pas d’aquell cavall negre que s’apropava a poc a poc pel camí. Va deixar caure la corbella engegant a córrer cap al poble. El seu pare el va veure fugir des de l’altra banda del bancal: —Martí! On vas? Pere Guerau va mirar al seu voltant. L’evidència el va fer comprendre de seguida el desfici del seu fadrí. Es va eixugar la suor amb un mocador abans d’estrènyer la tela dins del puny. Mala cosa era plantar cara als Monserrat, ni se’n recordava de quants cops ho havia dit. Passant-se la mà per uns cabells emblanquinats al llarg dels darrers quatre anys, no va poder fer altra cosa que lamentar la innocència inconscient del seu fill major, les més que possibles desgràcies que tots haurien de sofrir a partir d’ara. «Mala cosa», es repetia un i altre cop enmig d’aquell embogit toc de campanes.

Martí es va haver d’aturar al cap del carrer per recuperar l’alè. Des de la distància va distingir com Lluïsa xarrava amb Joana Planes a la porta de can Miralles. La minyona, en adonar-se’n, es va acomiadar apressada per marxar de seguida en direcció contrària. Un ràpid cop d’ull li va servir a la pubilla Miralles per advertir-la sobre qui aguaitava des de la cantonada. Sense dir res, la noia va girar cua tancant la porta darrere seu. Martí va córrer per aturar-la, però ja no hi va ser a temps: —Obri Lluïsa, que només vull parlar amb tu! Els cops de balda van ressonar entre les façanes de les cases. —Vés cap a casa, Martí… —va demanar ella amb un fil tremolós de veu des de l’altra banda de la fusta. La porta, finalment, es va tornar a obrir, però el que va aparèixer va ser Felip Miralles, que va agafar el noi per la pitrera de la camisa. —Desgraciat, ja n’estem farts de tu! Abans de poder-se defensar, Martí va fer cap al mig del carrer d’un parell de galtades. El noi va tractar d’aixecar-se de seguida, però una forta puntada de peu a les costelles el va fer canviar d’idea. Donant la lliçó per apresa, Miralles es va retirar de nou cap a l’interior de la casa, tancant la porta darrere seu. Res es va moure ni escoltar durant una estona, fins que Martí, adolorit, va aconseguir aixecar-se del terra. Sobre la pell, emblanquinada per la pols, destacava un fil roig de sang esmunyint-se des dels llavis coll avall fins a tacar-li la camisa. Quasi per instint, com ho fan els gossos apallissats, va caminar a la recerca d’un refugi on llepar-se unes ferides que no cicatritzarien mai. A través del clarobscur d’un dia agonitzant, resseguint els carrers a les palpentes, pel seu cap se succeïen imatges que saltaven en el temps capritxosament, com si tinguessen vida i voluntat pròpia. Va recordar quan només era un xiquet i jugava amb Lluïsa perseguint 17

gallines pel pati de can Miralles. La va estimar des de llavors sense saber-ho, des de la innocència i la puresa del pensament d’un infant. Al cap dels anys la xiqueta s’havia convertit en dona i el xiquet en home, i com a tal havia après a desitjar-la secretament, en silenci. Els diumenges l’observava a l’església amagat darrere d’un pilar. Després, per la vesprada, anava a cercar-la pels camins propers al poble, sabedor que per allí solia passejar amb la colla d’amigues. —Mireu, és Martí! —reien quan el xicot es creuava casualment amb elles, o quan apareixia fent comèdia des del darrere d’una soca ampla d’olivera. A Lluïsa de seguida se li enrojolaven les galtes, suplicant a les companyes accelerar el pas. Però ell esperava enmig del camí fins que la noia es tombava somrient, presumint-lo amb un gest d’enjogassada i tendra reprovació. En aquell precís instant, la cara del fadrí Guerau s’il·luminava com l’expressió del jesuset de pedra polida que mossèn Prats guardava dins la sagristia de l’església. La resta d’hores del dia, gairebé de la setmana sencera fins al diumenge següent, ja no pagaven la pena de ser viscudes. Per aquest motiu, el dia que es va escampar la notícia del festeig d’ella amb Llorenç de Monserrat, Martí va caure en un pou de ràbia i tristesa ben just dissimulada. L’enveja i l’odi li van amargar l’actitud i el pensament, i cap altra cosa l’hagués fet més feliç que poder ocupar el lloc d’aquell fatxenda, sobretot quan es va saber que abandonava Lluïsa per marxar a fer el soldat. Al capdavall, un sentiment insuportable de recança va abocar Martí a l’orella de mossèn Prats, del qual va obtenir una penitència força més dura del que s’hagués pogut arribar a imaginar. Miquel de Monserrat en persona va acudir de seguida a can Guerau fet una fera, amenaçant de deixar-los a tots en la misèria. Va ser a partir de llavors que a Martí, més per obligació que per voluntat pròpia, no li va quedar altre remei que posar-hi distància. Durant anys, però, la va continuar ob18

servant d’amagat, apropant-s’hi quan ningú no el veia, robant-li de tant en tant un somriure fugisser, un comentari o gest discret que el permetés mantenir l’esperança d’una relació del tot prohibida i condemnada. Martí va deixar caure el seu cos sobre la porta de casa. Va tibar de la balda per obrir el portó superior. Caterina, la seua mare que en aquell moment baixava les escales, va cridar esglaiada en veure la fila que feia el seu fill: —Per l’amor de Déu! Què ha passat? El noi, amb els llavis esclatats en sang, va ser incapaç de contestar. Caterina el va fer seure en una cadira. —Martí, fill, qui t’ha fet això? —netejant-li la sang amb la seua pròpia blusa. Un cos es va interposar entre la llum del carrer i l’entrada de la casa. Era Pere, tornant del bancal. —Què ha passat? —Caterina, suplicant una resposta. El seu marit va deixar les eines recolzades contra el mur, pesadament, com si hagués d’aixecar el pes de mil vides viscudes en una sola. Va penjar el fato en un clau de la porta. Des de l’últim esglaó de l’escala, amagats entre la penombra de l’estança, els ulls innocents d’un xiquet no oblidarien mai la imatge devastada del seu germà, ni en els seus oïts deixarien de ressonar les paraules que el seu pare va pronunciar en aquell moment de desgràcia: —El fill menut de Monserrat és viu. Ha arribat al poble fa una estona.  Llorenç va haver d’aturar el seu cavall en sentir l’esclat de campanes en la distància, com si aquell so, imprescindible, completés el vell paisatge familiar que s’obria davant seu. Per als seus ulls, la terra secana i abancalada del Maestrat s’obria en pla, una vall encotillada entre la serra de llom garrigós i arredonit de Sant Pere a la dreta i les moles abruptes 19

de Xert a l’esquerra. En la seua major part, cobria l’espai una terrosa, verda i daurada catifa de vinya, olivera i forment, milers de braços animats per un oratge càlid i suau, movent-se tots a una com si saludessen a tall de benvinguda. Al fons, sobre un turonet de terra roja, s’aixecava el seu poble, casa seua, i destacant d’entre les teulades, el campanar robust de planta quadrada de l’església de Sant Miquel, com una inexpugnable fortalesa amb el seu camí de ronda, d’acord amb el seu origen hospitaler. Escoltant el repic frenètic que d’allí sorgia, Llorenç es va imaginar a ell mateix de jovencell, pujant-hi el dia de la festa del sant patró per tocar amb els amics les campanes a braços. Però aquell amable record se li va creuar pel cap sols un instant, fugisser com un moixó poruc aixecant el vol des d’una branca. No era la primera vegada al llarg del viatge que sentia l’angoixant sensació de ser observat, com si algú s’amagués entre els matolls darrere seu. Va tombar el cos amb prudència, però el camí a la seua esquena, a banda de les mosques i els borinots voletejant en cercles a través de l’aire calent, es mostrava desert. La vista li oferia raons i certeses per a la tranquil·litat, però tot i així, mentre esperonava de nou la seua muntura, Llorenç no podia deixar de témer que algú, ocult i desconegut, li vingués seguint els passos. A l’altura del portal de Sòl de Vila ja hi havia gent que l’esperava. Alguns s’hi van apropar per saludar-lo amb efusivitat, o com si d’un sant es tractés, per tocar-li la bota o la capa gairebé amb devoció: «benvingut, lloat siga Déu Nostre Senyor», li deien senyant-se repetides vegades. Els xiquets, acostumats a marejar tots els forasters i traginers que arribaven a la vila, aquest cop no van gosar apropar-s’hi. La seua jove memòria no conservava imatges d’aquell home, tot i que a través de les converses dels grans Llorenç de Monserrat havia arribat a convertir-se en un personatge mític, en una figura quasi de llegenda a la qual havien après a respectar. Ara el tenien al davant, veient com saludava amb 20

timidesa cap a una i altra banda, aturant-se breument per xarrar amb algú o beure de les bótes i carabasses de vi que li oferien. Barbut, ullerós i amb els cabells llargs i descurats, aquella no era, ni de bon tros, la imatge esplendorosa que molts havien imaginat per al seu retorn. Tanmateix, tots s’ho explicaven pel llarg viatge, per les calamitats del camí que sens dubte havia hagut de suportar. El cavall de Llorenç, seguit per un nombrós grup de veïns, va creuar la plaça endinsant-se pel carrer del Cap de Vila. Es va aturar al davant de la porta de la casa pairal, oberta sols un pam, discreta i comprensiblement deserta a excepció d’un mosso que l’esperava. Sols posar els peus sobre les lloses de pedra de l’entrada, Llorenç va sentir encara més absurda la seua absència. L’àmplia sala donava fe, ja des del moment en què s’hi accedia, del poder dels habitants d’aquella casa. A la dreta, descansant sobre el mur, hi havia l’escala de pedra amb l’arrambador de fusta finament treballada; a l’esquerra s’obria la porteta d’accés a la capella, una sola i senzilla nau de quatre trams delimitats per robustos arcs apuntats. Al fons, un passadís conduïa fins a la part posterior, on estava el magatzem, l’estable i el pati, amb l’hort i l’espai destinat al galliner i la conillera. Finalment, penjat d’una de les claus de volta de la magnífica creueria escarsera, un canelobre de ferro de dotze braços il·luminava suaument tota l’entrada. Va ser al peu de l’escala que Llorenç es va retrobar amb la seua mare. El noi, exultant, es va deixar besar i abraçar, i ben bé es podria dir que qualsevol cosa que fos la que l’estigués empaitant no tenia cabuda enmig de l’olor familiar de fusta vella, entre les ombres que produïa el cascavelleig dels ciris sobre els murs o sota l’acollidora frescor que transmetia aquella pedra antiga, refugi contra l’asfixiant pols del camí. Mentre mare i fill tractaven de recuperar en un sol instant tot el temps perdut, Joana, que havia esperat pacient i 21

commoguda darrere de la porta, es va apropar per recollir amb discreció les alforjes que Llorenç havia deixat caure als seus peus. En aixecar-les, un objecte metàl·lic va esvarar fins a les lloses de pedra. Es tractava d’una arqueta de plata d’una mica més d’un pam de llarg, decorada amb filigranes de fina orfebreria sarraïna. La noia, que ni tan sols entre les peces del tresor de l’església havia vist cap objecte tan brillant i bonic com aquell, de seguida va quedar captivada pels reflexos i les llums que semblaven lliscar sinuoses sobre aquella superfície argentosa. Innocentment, sense por, com si es disposés a introduir els dits en aigua clara i tranquil·la, va allargar la mà per tocar-la. —Deixa-la! No la mires! Llorenç, enfurismat, va prendre amb força la criada pel braç, fent-la gemegar de dolor. Després d’amagar de nou l’arqueta dins de les alforjes, va enfilar ràpidament escales amunt. Elionor, tot i no poder amagar la seua sorpresa per la irada i sorprenent reacció del seu fill, el va seguir sense dir res. —Tu! —Joana, al mosso que treia tímidament el nas per la porta—. Trau-li la sella al cavall i posa-li aigua i farratge fresc a la menjadora! Espavila’t! Com si hagués trobat una sendera neta enmig de la frondositat d’una sobtada angoixa, la criada va centrar el seu pensament en la feina que se li havia girat sense voler. Aquell dia, un qualsevol, s’havia convertit en diada grossa, bon motiu per fer un bon sopar i omplir dues gerres de la bóta que el mestre Tomàs guardava en un racó del magatzem. De seguida va enfilar cap a la cuina, eixugant-se amb el mocador una llagrimeta que li esvarava per la galta.  No va passar massa estona perquè l’incident de l’arqueta quedés del tot oblidat. Quan Llorenç es va retrobar amb mossèn Prats els seus ulls es van il·luminar de nou, i quan 22

el seu pare i el seu germà van tornar del mas el van fer sentir definitivament a casa. Miquel, tal com sempre feia, el va aixecar amb força agafant-lo per l’esquena: —Mireu, mireu aquest soldadet! Estàs tu per desfilar davant del governador de Sant Mateu! —se’l va rifar. Asseguda al costat de Llorenç, Lluïsa va romandre cavil· losa i en silenci durant tot el sopar. El retrobament amb el seu xicot havia sigut una mica fred: un lleuger somriure acompanyat d’un cortès però estrafolari i mai abans emprat petó a la mà van ser tots els signes d’afecte que ell li va dedicar. Ella no li va voler donar més importància, atribuint aquell comportament, igual com ho feien tots, al cansament del viatge. En realitat, la raó no volia acceptar que s’havien convertit en dos estranys lligats a una antiga promesa, obligats de qualsevol manera a trobar motius per estimar-se. Lluïsa no havia sortit del poble durant tota l’absència de Llorenç. Ell, en canvi, havia tingut l’oportunitat de veure les meravelles i les misèries del món, una distància ben real, malgrat el retorn, que ella havia sentit en forma de calfred a l’esquena, sols tenir-lo davant seu. Distreta, en cada moment li revenia al cap la imatge de Martí, incapaç d’acceptar el que havia succeït a la porta de casa feia només unes hores. La possibilitat que ella en fos la responsable no deixava de turmentar-la. Un arruixó de sentit comú, al capdavall, va sufocar la flama del seu remordiment. Per què perdia el temps en disbarats? És que no estava contenta? Havia d’estar-ho. Estava ben decidida a convertir-se en l’esposa de Llorenç de Monserrat. Aconseguiria aquell privilegi sense defraudar els seus pares ni els seus futurs sogres. —Potser voldreu que us deixem una estoneta sols, a vosaltres dos! —va riure Miquel. Aquest comentari la va fer tornar a la realitat, a banda d’encendre-li la pell de la cara. —Mireu-la, com si hagués bufat el foc! —el seu futur cunyat, insistint en la broma.

A Llorenç el van assetjar a preguntes durant tota la vetlada: que on havia estat, a qui havia conegut, on havia lluitat… Però ell es va limitar a somriure, utilitzant evasives per a no oferir cap resposta certa. El que sí que va explicar, orgullós, va ser la seua assistència al jurament del rei Felip davant les corts portugueses. D’allí venia ara, de la vila de Tomar, on havia sigut testimoni de fets memorables. Tots es van quedar amb la boca oberta desitjant saber més coses, i cada paraula venia acompanyada d’una nova pregunta i d’una nova exclamació de sorpresa. Però tot i el goig de l’ocasió, Tomàs de Monserrat es mostrava pensatiu des del cap de taula. Igual que mossèn Prats, el noble tenia bona informació dels darrers esdeveniments que havien envoltat la defensa dels interessos de la monarquia a Portugal i al nord d’Àfrica. Va ser precisament aquest coneixement i la manca de notícies del seu fill el que, cap a finals de mil cinc-cents setanta-vuit, el va fer témer el pitjor. A la fi, una breu nota arribada des de Mèrida el va tranquil·litzar. Tanmateix, tot i les bones paraules, els afalacs i les rialles, Tomàs no podia deixar de veure en els ulls de Llorenç el que els altres no podien. —Fill, on has combatut? A quins enemics t’has enfrontat? —li va demanar imposant la seua veu sobre la resta. Llorenç era incapaç d’emprar evasives amb el seu pare: —He estat en molts llocs i he lluitat en moltes terres els noms de les quals ni tan sols recordo. Quina importància té? —colpejant fortament la taula amb el puny. Després d’un silenci tens, Llorenç va recuperar el somriure mirant de traure importància a la situació. —Però ara ja estic aquí, pare, al vostre costat, i només vull mirar cap endavant. Havia pensat de fer rendir els erms dels Clapissals, si encara ens podem fer amb ells, tal com recordo que desitjàveu. Allí hi ha uns bons jornals de terra sense aprofitar. Durant el viatge he tingut temps de pensar en tot… 24

Tomàs va tallar les paraules del seu fill aixecant el braç amb autoritat, però també amb una certa complaença. —De negocis ja en parlarem demà. Crec que un vell com jo no hauria d’abusar tant del vi ni de les hores del dia, tot i tenir-ne una bona excusa —esbossant un somriure. Entre gestos amables i comprensius, es va aixecar de taula acompanyat d’Elionor i es va aturar sols un instant per posar la mà sobre l’espatla de Llorenç. —Descansa aquesta nit, fill… —mentre la seua mare el besava amorosament. Però el noi de cap manera podia sentir-se tranquil. En aquelles paraules, afectuoses però fermes, havia cregut apreciar alguna cosa amagada. Acostumat com estava des de ben menut a obeir el seu pare sense queixa, amb un gest o un cop d’ull en tenia més que suficient, i no era la imaginació la que el feia veure en aquell rostre endurit i experimentat la decepció més demolidora. —No li falta raó al vostre pare. Ja és hora de retirar-se. Seguint l’exemple de Tomàs, mossèn Prats es va acomiadar de tots afablement, en especial de Llorenç, el qual va abraçar com un fill. El noi, bon coneixedor també del rerefons de les accions i les paraules del capellà, hi va apreciar una pietat sense fiances. De seguida es va oferir per acompanyar-lo fins a la porta. —Vull que m’escolteu en confessió —en trobar-se sols a l’entrada de la casa—. Necessito el perdó de Déu com la llum del dia. El religiós, apreciant la urgència del jove, va fer una ullada escales amunt per comprovar que ningú els escoltava. —Clar que sí, xiquet meu. Demà en parlarem. Ara fes cas al teu pare, descansa i no penses en res més. El capellà va somriure abans de perdre’s engolit per la foscor dels carrers. Després de passar el forrellat, Llorenç va respirar fondo recolzant les mans sobre la porta, com si a través d’aquell contacte pogués fer seua tota la força antiga de la casa. Va 25

prendre una llàntia encesa que penjava del mur i va caminar després cap al fons de la sala per on s’accedia a la part posterior de l’edifici. Una cortina gruixuda separava l’espai noble de la galeria que servia com a magatzem. Encara més endins hi havia l’estable on descansaven els cavalls. Va tranquil·litzar els animals acaronant-los el llom, empenyent-los suaument cap a un costat. Va traure les alforjes introduint el braç per la part inferior de la menjadora. Les havia amagat allí gràcies a una excusa que l’havia permès baixar amb discreció hores abans. A la llum del gresol, el metall de l’arqueta semblava espurnejar com un fumeral encès en un dia de ventada. Per un moment es va quedar embadalit contemplant aquell objecte, com si veus encisadores el cridessen des de l’interior. Es va posar la mà al coll. Sobre el seu pit es balandrejava una cadeneta que sostenia una petita clau de ferro de la mida de mig dit gros. La va subjectar fort dins del puny, tancant els ulls mentre recitava unes paraules a manera de prec o invocació. —Llorenç, on estàs? Lluïsa el cridava des de l’entrada. —Sóc aquí! —amagant novament les alforjes a corre-cuita. Com si aquella petita cerimònia li hagués retornat l’ànim perdut, Llorenç va sortir per trobar-se de nou amb la seua promesa. Obeiria de nou els seus majors, com sempre havia fet. En ningú més podia confiar. Cap altra cosa coneixia.