El circuit de Papez

el circuit de papez Antonio Martínez Peris

16è premi de poesia josep maria ribelles vila de puçol

b e n i c a r l ó ,

2 0 1 3

Amb la col·laboració de

Primera edició març de 2013 © Antonio Martínez Peris © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com • www.twitter.com/onadaedicions Disseny: Ramon París Peñaranda Maquetació: Paül Peralta Paper interior Coral book ivory 1.5 de 90 gr.

Paper coberta Pop`Set marfil de 240 gr.

ISBN: 978-84-15221-80-7 Dipòsit legal: CS-59-2013 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

Taula

Pròleg 11

El circuit de Papez L'amor 19 I els dies

43

[7]

Als meus…

pròleg

L’alzireny Antoni Martínez Peris és un home amb una fisonomia singular, recognoscible malgrat els anys que puga haver passat o sense haver-lo vist. Des de la primera vegada que vaig coincidir amb ell —devia ser l’any 1993 o potser el 1994, que féu aparició pel café bar Django’s, on manteníem una tertúlia literària, acompanyat de la seua família i del seu amic i còmplice en mil batalles Salvador Rosell— ha canviat poc, fins i tot manté el mateix tall de cabells i aquests a canvi aguanten amb el pas del temps el seu color negre.

Aquell dia va haver-hi un altre fet que em va cridar l’atenció a primer colp d’ull: estava davant d’un clan familiar en el qual d’una manera equivocada vaig situar el seu pare, però passats els anys m’he pogut adonar que era ell el vertader patriarca.

Martínez Peris, amb un pentinat que recorda el d’un roquer, oculta sota bigot i pereta la seua cara de nen entremaliat. El seu rostre ample és emmarcat per unes celles anàrquiques sota les quals se situen uns ulls negres i expressius. La seua mirada també és força expressiva i transmet amb molta facilitat el seu estat d’ànim. Té un nas petit per a un home amb una gran calavera, la seua boca li va a joc, però en ella es localitzen les papil·les [11]

d’un sibarita autodidacte i vocacional que entén la taula com un espai per a la conversa, per a la seducció; Martínez Peris és un gran seductor, per al plaer, és un hedonista, i per al negoci, és un bon agent comercial. No té manies gastronòmiques, la qual cosa l’ha convertit, al llarg de la seua vida com a comensal, però també com a cuiner, en un coneixedor d’una gran diversitat de cultures gastronòmiques. La seua inversió en viandes i caldos se li nota en un físic robust i en un ventre arredonit, tot i les nombroses ocasions en què ha decidit inscriure’s en el club de les dietes de règim.

A Martínez Peris no li agrada que li ho diguen, ho suporta amb un cert estoïcisme, i sol mirar a qui ho fa amb enuig, però en la seua ciutat hi ha qui l’apel·la pel malnom de l’Armari, és obvi que per la seua grandària, encara que després d’anys de coneixença a mi m’agrada creure que és per la quantitat de calaixos, alguns secrets, que com un armari rober té. Cada calaix correspondria a un dels diversos rols que dins del món de la cultura valenciana ha ocupat. En el fons de l’armari, per poc que hi busquem, podem trobar una guitarra, la guitarra amb què va compondre les cançons del grup Califat, una formació nombrosa de la qual fou líder i fundador durant la seua adolescència i que aconseguí una de les seues fites més importants en ser teloners de Lluís Llach en l’Aplec Antinuclear de la Ribera, l’any 1980, així com en la Fira de Xàtiva ho foren de Maria del Mar Bonet i de Pi de la Serra.

El grup es desféu i dos dels seus membres iniciaren una carrera en solitari, ell que va fer un vol curt, tot participant i quedant finalista en alguns dels concursos que els primers ajuntaments democràtics feien per a promoure els nous valors de la novíssima cançó en valencià, com ara el segon premi en el Certamen de Nova Cançó Ciutat de Burjassot, el segon premi en el Certamen [12]

de Faura i el segon premi en el Certamen de la Fira de València; i el seu amic Joan Amèric, cantautor de llarga i intensa trajectòria.

Aquesta passió per la música l’ha sabut transmetre a la seua filla Paula, que ha estat cantant de diversos grups valencians.

En un altre calaix trobem la passió més o menys oculta per la pintura, i dic més o menys perquè algunes de les seues obres, d’una manera anònima, han servit per a il·lustrar la portada d’algun llibre, com ara Contracuentos, de Pasqual Mas. Martínez Peris és un pintor preocupat per la forma i el color, capaç de transmetre emocions, se sap diletant i només pinta pel gust d’omplir de sentit les hores.

L’any 1983 fundà, junt amb els seus tres germans i alguns amics, l’empresa d’arts gràfiques que, amb el pas del temps i després de col·laborar en la creació d’editorials com ara Bromera, va evolucionar fins a convertir-se en editorial.

En eixe calaix de les arts gràfiques podem trobar el premi atorgat pel Ministeri de Cultura al millor llibre publicat en l’apartat de maquetació tipogràfica pel volum Història de la impremta valenciana.

A finals dels anys noranta va crear els segells editorials 7 i Mig, editorial de poesia, i Edicions de la Vorera, amb seu social aquesta darrera a Catalunya.

Com a editor i una mica a contracorrent del que és habitual al País Valencià, ha estat un empresari que sempre ha fet un fort envit per la poesia i, en concret, pels nous valors tant en castellà com en valencià. Hi ha un gran nombre de poetes valencians que li deuen l’oportunitat de publicar el seu primer llibre sense haver passat per cap certamen literari. Però, també, Martínez [13]

Peris ha estat editor de noms consolidats com ara Juan Gelman, Jorge Riechmann, Enrique Falcón, Miquel Àngel Riera, Francesc Mompó…

Com a editor va ser premiat, a finals de la dècada dels anys noranta, per l’edició del poemari La marcha de los 150 millones, d’Enrique Falcón, per l’equip del programa Ràdio Nacional d’Espanya El ojo crítico, dirigit per Eduardo Sotillos.

Aquesta passió per la literatura i en especial per la poesia, com a editor i com a lector, tard o d’hora l’havien de portar a travessar la frontera intangible que hi ha entre receptor i creador, per a oferir-nos el seu primer llibre, El circuit de Papez.

No sé si la tardança —ha estat escrit durant l’any que complia el mig segle de vida— és deguda al fet que necessitava madurarlo interiorment, o potser per una falsa vergonya, o ha esperat un canvi radical en la seua vida, o era per allò de no voler seguir els passos del pare, que també és poeta i amb obra editada i premiada i amb el qual, guardant les distàncies generacionals i de formació, compartix en part la mirada i el timbre en la seua veu poètica. No podem fugir de l’herència genètica.

En l’armari hem trobat el poeta, fins ara ocult. Martínez Peris sempre ha escrit ja siga lletres de cançons o ho ha fet com a teràpia o com a divertiment. Ara, a la vista de tots, ha acabat de traure de l’armari el seu primer llibre de poesia, un llibre en el qual Martínez Peris combina la prosa poètica amb el vers lliure i el flaix o colp poètic, vull dir poemes mínims que projecten amb contundència en els lectors una imatge precisa que retrata una emoció o que esbossa un instant, una atmosfera: “Acompassar el cor amb les paraules,/ quina bella música, estimada meua!”.

[14]

La primera part (“L’amor”) és el diari d’aquell que ha descobert un nou amant i comença a viure una nova i intensa relació amorosa, i encara que no és un amor iniciàtic, el poeta, que és un home sensible, madur, amb les cicatrius que la vida ens va deixant sobre l’ànima, el viu amb intensitat i el gaudix com un jove. La joventut és una etapa d’encant i desencant, de descobriments, i ell se sent atrapat en eixa aventura de la fascinació per l’altra, així com per la descoberta del cos de l’estimada, dels grans i dels petits trets de la seua personalitat.

Aquesta aventura li fa sentir que és davant d’un ésser singular la presència del qual li dóna energia i pau espiritual, com si de colp i volta trobara en l’estimada la peça que li faltava per aconseguir estar en harmonia amb ell mateix i amb l’univers.

No sé definir el concepte abstracte de la felicitat, però trobe que s’acosta bastant a allò que acabe de dir.

La segona part (“I els dies”) s’enceta amb un dels poemes que més m’han agrada del llibre: “Hi ha dies on fermenten els indicis, dies de sorra que es fan escuma,/ que escapa insolent a la mà que la palpa”. És una sinopsi de tot allò que ens anirem trobant a partir d’eixe moment. En la forma, Martínez Peris continua amb el vers lliure i el poema mínim, el to també és de dietari, d’un quadern on va recollint les impressions que troba cada dia a casa, al carrer, en la premsa, impressions marcades per la seua felicitat, de la qual us parlava en referir-me a la primera part del llibre, però, també, per l’ambient de pessimisme provocat per la crisi, que n’és una i en són moltes, que arrosseguem o ens arrossega ella des de fa un lustre. En aquesta segona part hi ha textos que travessen la línia del gènere literari i es convertixen en prosa, en una nota al marge d’una nota de premsa.

El circuit de Papez és un poemari d’un realisme intimista, que defuig l’hermetisme i l’hermenèutica, que busca la llum i la [15]

claredat, que manté el batec líric de cada peça amb un to just, i ho fa amb escassetat de recursos poètics tot sustentant els seus fonaments sobre la capacitat de suggeriment dels mots emprats.

Manel Alonso i Català Puçol, 27 de novembre de 2012

[16]