El mar de les ombres by Onada Edicions

Maremàgnum, 15 EL MAR DE LES OMBRES

El mar de les ombres Joan Pinyol

Col·lecció

Maremàgnum, 15

Col·lecció dirigida per

Josep Manel San Abdon Aquesta novel·la disposa d’unes propostes didàctiques específiques per al treball a l’aula, de descàrrega gratuïta per al professorat a la web www.onadaeducacio.com Amb el suport de

Primera edició Desembre de 2015 © Joan Pinyol i Colom © Fotografia de coberta ‘St Monans Mono’ de Chris Combe cc-by © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • Tel. 964 47 46 41 12580 Benicarló www.onadaeducacio.com atencio@onadaeducacio.com Disseny de la col·lecció Onada Edicions Maquetació Òscar París García Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona ISBN 978-84-16505-29-6 Dipòsit legal CS-519-2015 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat. Aquest paper procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org

ÍNDEX

1. Maleïdes guerres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 2. El caçaire . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 3. Un llop de mar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26 4. Negra nit . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35 5. Mar endins . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42 6. Dos trets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50 7. Nusos que es desfan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57 8. La primera escala . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65 9. La llibertat no és un vaixell . . . . . . . . . . . . . 74 10. La Dolores . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84 11. No hi ha esculls petits . . . . . . . . . . . . . . . . 93 12. Puerto de la Luz . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102 13. L’esquer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113 14. Els atlants . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 124 15. Un caçador, caçat? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 132 16. Com la cassola al forn . . . . . . . . . . . . . . . 140 17. Butxaques de corall . . . . . . . . . . . . . . . . . 150 18. A tot vapor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 162 19. L’empremta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 173 20. Una americana ratllada . . . . . . . . . . . . . . 185 21. L’hora de la veritat . . . . . . . . . . . . . . . . . . 194

Per al germà de l’avi, que el 1909 va creuar l’Atlàntic en el vapor ‘Valbanera’, i per als que, com ell, s’embarquen cap a la vida i la llibertat.

1 MALEÏDES GUERRES

ra millor que el Miquel morís a mans de l’enemic. El pare n’estava convençut. Després de rellegir l’ordre de mobilització militar va assegurar que un fill que caigués en combat en un altre país seria un veritable honor per a la família i un fet del passat que sempre tindrien present les futures generacions. L’home era així, eixut com un cràter de lluna. Sort que la mare hi posava tot el sentiment. Amb la crida a files a les mans es va fondre en un mar de llàgrimes. —Per què t’hi volen a tu? No, no hi aniràs! On està escrit que les flors hagin de morir a l’estiu? Si ho hagués pogut decidir el Miquel de ben segur que s’hauria quedat a casa, però no volia que el pare el considerés un traïdor i aquell juliol de 1909 va anar a trobar el port de Barcelona. A la petita motxilla duia tot el que li havia demanat l’exèrcit. Una muda, una cullera, un plat, una cantimplora i calçat de reserva. També moltes ganes de plorar. Sentia una pena immensa perquè havia d’allunyar-se de Capellades i tot li feia suposar que passaria fred, que hauria de caminar molt i que només es podria alimentar a base de líquids sospitosos i trossos de pa sec. El ministre espanyol de la guerra havia ordenat l’enviament urgent de milers de soldats cap a

les muntanyes marroquines del Rif, sobretot per defensar-hi interessos miners. Segons va comentar un dia el pare del Miquel, era necessari que l’exèrcit respongués amb urgència una desfeta sonada en aquelles terres del nord d’Àfrica. Una nova derrota que ensorrava encara més l’ànim d’un país que no aixecava el cap des de feia mesos i que s’afegia a les de Trafalgar contra els anglesos el 1805 i la de Cavite, el 1898, contra els Estats Units, que va comportar la pèrdua de les colònies de Puerto Rico, Cuba i Filipines. Una humiliació en tota regla per a una armada espanyola que dècades abans es creia la mestressa del mar sencer. El que va encendre molt els ànims de la població va ser la mobilització de centenars de reservistes catalans de les classes populars, la majoria casats i amb fills. I també molts joves com el Miquel, obligats a anar a trobar una mort gairebé segura. Els fills dels rics es podien estalviar la mobilització si pagaven sis mil rals. Hi va haver diverses revoltes al carrer i es va convocar una vaga general contra la guerra i contra el govern d’Antoni Maura que ho va aturar gairebé tot. Sobretot moltes fàbriques d’arreu del territori. La gent volia viure i treballar en pau i unes persones plenes de galons, només valentes per matar el temps en uns despatxos oficials, s’entossudien a complicar la vida als altres. El Miquel acabava de fer dinou anys, no feia gaire que havia començat a treballar en un molí paperer i tenia moltes ganes de viure. Per evitar que se l’enduguessin l’oncle Xavier, germà de la mare, va proposar d’amagar-lo a la cova del Silveri fins que

hagués passat el conflicte. Era un forat natural situat enmig dels boscos de Cabrera d’Anoia. Segons va assegurar a la família, i mentre les coses anessin mal dades al nord d’Àfrica, allí no el trobaria ningú. El pare va rebutjar la proposta amb un “ni parlar-ne!” que es va clavar com un ganivet glaçat en els cors de la mare i el fill. Aquell dia de juliol el port de Barcelona era un bullidor de gent espantada. Cridaven i corrien en totes direccions davant del moll. La majoria anaven carregats de pressa i de maletes. Els uns davant els vaixells civils que estaven a punt de creuar l’Atlàntic en direcció a les Amèriques i els altres, ni amb la quarta part de l’equipatge dels primers, cap al reclutament forçós davant dels vaixells militars que estaven a punt de salpar cap al Marroc. Mentre els observava amb por, el Miquel va sentir una olor que el va traslladar a la infantesa. Sortia del tabac que cremava en una pipa i, per uns moments, va reviure records lligats al Silveri, l’home salvatge que anys enrere vivia en aquella cova del bosc, a prop de Capellades. Tenia nou anys i, tot i que els pares no s’havien cansat mai de dir als fills que no s’hi apropessin, perquè era una persona que no obeïa a cap lògica, una tarda, la colla d’amics del Miquel es van deixar l’advertència a casa i, un cop al bosc, van jugar a cuita amagar prop de la cova. Després de comptar fins a vint, el Miquel va descobrir l’amagatall de tots menys de l’Eudald. El van cridar durant una bona estona fins que l’olor de pipa els va conduir a la cova. L’Eudald era dins, lligat pel coll amb una corda vella com un gos. Quan els

va veure, el Silveri els va foragitar del lloc. Però el Miquel s’hi va encarar. —Si no deixes lliure el nostre amic avisarem la policia i t’hauràs de passar uns quants dies a la presó de sota l’ajuntament, amb totes les seves nits. Aleshores, aquella fura que s’amagava dins un cos d’home i que no volia saber res de les gàbies, va fixar primer la mirada en els ulls del Miquel i després va deixar escapar l’Eudald. Mentre els joves fugien del lloc esperitats, va jurar que allò no quedaria així i que ja li passaria comptes un altre dia. Mesos després, tota la llum del món no va ser prou capaç d’il·luminar l’ànim del poble sencer. Quan un dels pagesos que treballava als horts de vora l’estació tornava a casa amb un bocí de collita al cistell, va descobrir el cos sense vida de l’Eudald, amb un fort cop al cap i mig cobert de canyes. Es va obrir una investigació, van venir policies d’arreu del país, però a falta de proves que poguessin incriminar algú, el cas es va tancar entre la indignació i la impotència del veïnat. Els pares de l’Eudald no van poder suportar tanta tristor i pocs dies després van deixar el poble per sempre. El Silveri també va desaparèixer. Aquell dia al port de Barcelona, i mentre el Miquel recordava aquests fets amb una forta agror a l’estómac, el va tornar a increpar un home amb una pipa als llavis. —Vinga, noi, que l’enemic no té espera! Registra’t i embarca de seguida! Davant les taules del moll número 3 trobaràs els teus companys i al Marroc, la glòria! Au va, no perdis més temps!

Tot i que no vestia pas de militar, el Miquel va creure que aquell home també formava part de l’exèrcit. Pel seu posat altiu, per la determinació a ordenar les accions dels altres, per l’arma que lluïa al cinturó i per una certa arrogància demostrada en el fet de parlar-li sempre per sobre de les espatlles. Com que no les tenia totes, va decidir fer-li cas i quan es va girar el va trobar encara allí, amb un somriure misteriós i sense treure-li els ulls del damunt. Al moll número 3 no hi havia ni un recluta que fes cara de feliç. Tots tremolaven de por. També el Josep, un noi pèl-roig que va interrogar de seguida el Miquel. Li va demanar d’on venia, per què estava a punt d’allistar-se i quants diners portava al damunt. Quan li va respondre que ho feia per la mateixa obligació que els altres i que duia ben poques monedes, perquè els de classe baixa només paguen les guerres amb la vida, el Josep va assegurar-li que amb aquest migrat pressupost no sobreviuria pas per a contar-ho. —I si hagués dut al damunt molts diners? —Una de dues —va respondre-li el noi pèl-roig amb aquelles entonacions de veu que usen les persones que es creuen més intel·ligents que ningú—. O t’hauries estalviat de venir a trobar una mort segura o jo ara mateix t’ajudaria a salvar la pell i faria tots els possibles perquè no pugessis mai a aquest vaixell militar. El Miquel va respondre-li que no ho creia pas perquè si allò fos cert també ell la salvaria i no estaria allà provant de fer negoci amb els que anaven arribant. Aleshores el noi se li va llançar al

damunt i van anar per terra entre cops de puny. Quan va aconseguir immobilitzar-lo va confessar-li a cau d’orella que no li volia cap mal i que si es jugava la vida entre les files dels nous reclutes era només per salvar la de molts joves com ell. Tot seguit l’home de la pipa va alçar el noi pèlroig d’una revolada i va arrossegar-lo cap a l’altre cantó d’una gran pila de cordes gruixudes mentre aquest no parava d’escridassar-lo. Es va sentir un tret, unes quantes gavines van alçar el vol fugint de la por i només va tornar l’home.