El repòs dels amants by Onada Edicions

MaremĂ gnum, 5 el repĂ˛s dels amants

El repòs dels amants Joan Pla

Col·lecció

Maremàgnum, 5

Col·lecció dirigida per

Joan Carles Girbés i Josep Manel San Abdon

Aquesta novel·la disposa d’unes propostes didàctiques específiques per al treball a l’aula, de descàrrega gratuïta per al professorat a la web www.onadaeducacio.com

Primera edició en la col·lecció Maremàgnum Març de 2014 © Joan Pla i Villar © Fotografia de coberta ‘La Mussara misteriosa’ de Jorge Lizana © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • Tel. 964 47 46 41 12580 Benicarló www.onadaeducacio.com atencio@onadaeducacio.com Disseny de la col·lecció Ramon París Peñaranda Maquetació Òscar París García Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Proposta didàctica (www.onadaedicions.com) Joan-Enric Iriarte ISBN 978-84-15896-29-6 Dipòsit legal CS-46-2014 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat. Aquest paper procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org

Els diferents mons no es troben fora de cada u, sinó en l’interior.

quell poble, ara envoltat de llegendes, havia estat habitat durant segles, però cap als anys cinquanta del segle passat, inexplicablement, va ser abandonat per complet. Les restes de la Mussara que encara es conservaven, entre les quals destacaven les de l’antiga església de Sant Isidre i les del castell, s’alçaven dalt d’un turó a un miler de metres sobre el nivell del mar. Les valls s’estenien als seus peus, unes en direcció cap a la mar i les altres protegides del vent de ponent, i acabaven als peus d’una serralada massissa i boscosa. Eren valls de conreus de vinyes, de blat, d’ordi o d’hortalisses, amb clapes de secans d’ametlers, de garrofers, oliveres o avellaners. Si hi havia res més que poguera contribuir a augmentar el misteri que envoltava aquell indret era la boirina que cobria el cim del turó la major part dels dies humits de tardor i primavera. Cap habitant de la Mussara que s’havia traslladat als pobles veïns no va saber donar una raó clara d’aquella deserció. Segurament, moguts per la por, ja que les autoritats polítiques s’hi havien acarnissat per la lleialtat a la legalitat republicana, després que va esclatar la guerra. Al cap i a la fi, les terres de cultiu del terme sempre havien bastat per cobrir les necessitats bàsiques dels habitants de la Mussara, i les van seguir conreant. A sota veu, corrien rumors que ningú no gosava fer

públics. Quan s’insistia als anteriors vilatans, pretenien justificar-se adduint que s’havia apoderat d’ells una por irracional davant les manifestacions fantasmals i les desaparicions inexplicables. Aquelles contalles es van anar exagerant més i més a mesura que s’hi multiplicaven els successos obscurs. Aquells fets, però, van motivar que les runes atragueren gent interessada o encuriosida en el món esotèric. Bé a la recerca d’un espectre fugisser, d’unes veus estranyes, o de la troballa d’algun passadís ocult que conduïra a la descoberta de qui sap quin món ignot. Roser, com tot el món de Vilaplana, havia sentit contar algunes de les històries que corrien pel poble. Alguns veïns de la Mussara hi havien fet cap i ara tenien fills que estudiaven al seu mateix institut. Ella cursava tercer d’ESO. Roser era un fruit pur de la terra: de mitjana alçada, cos harmònic, ulls i cabells de color castany fosc, llavis lleugerament molsuts i barbeta ben definida. Mai no havia donat a aquelles llegendes més importància que la que tenien: xafardejos infundats i supersticions… Fins que en vespres de Nadal va arribar a casa el seu oncle Robert, germà de son pare, per felicitar-los les festes. L’oncle, comerciant de vins i caves, vivia a la Masia, el poble a ponent de la Mussara. I, naturalment, en la llarga conversa a la vora de la llar de la casa tradicional de dues plantes en què vivia la família de Roser, van acabar enraonant de les circumstàncies que havien envoltat la desaparició del senyor Vicent Tolrà, veí de la Masia. L’oncle contà que el senyor Vicent i tres amics més van eixir a finals d’octu-

bre a fer bolets pels voltants de la Mussara. Tots quatre coneixien pam a pam el vell turó, com a caçadors i buscadors de bolets experimentats que eren. Mentre anaven buscant-ne, falçó i cistell en mà, a curta distància els uns dels altres, tres dels companys es van adonar que el senyor Vicent no els seguia. Van pensar que s’hi havia entretingut o havia quedat ocult per un flotó d’alzines… —Al cap d’uns minuts com que continuava sense aparéixer, i no sentien cap soroll —contava l’oncle Robert—, els amics van començar a preocupar-se’n i el senyor Nicolau el va cridar. Però no va rebre cap resposta. S’hi va afegir el senyor Tomàs, que té una veu potent i grossa. Tampoc no hi hagué resposta. Res. Només se sentia el remoreig de les fulles de les alzines mogudes pel vent. El senyor Nicolau va deixar el cistell a terra i el falçó a dins i va dir: “vaig a guaitar…”. Va fer un volt per allí, va cridar més i més fort, però res. “Haurem de mirar què li ha pogut passar!”, va exclamar ben preocupat el senyor Cosme, el quart home que formava part de la colla d’amics. “No és normal que s’haja quedat tan despenjat del grup que no ens puga sentir ni ens n’haja advertit.” I ben preocupats, van anar desfent el camí, mentre cridaven el senyor Vicent. A mesura que s’acostaven al lloc on l’havien vist per última vegada, les veus mostraven més i més preocupació, ja que eren conscients dels rumors de desaparicions que corrien per la vall. També cabia la possibilitat que li haguera agafat un infart o haguera tingut qualsevol accident, ja que el turó està ple

de clevills i avencs, apte només, com sabeu, per a gent del terreny que el coneix detalladament. —Jo també hi he anat en diverses ocasions a fer bolets i el conec bé —va dir el pare de Roser—. I és un perill cada passa que fas. No sé com no passen més desgràcies amb la gent que no coneix més que l’asfalt i que hi va els caps de setmana… Pots desaparéixer en qualsevol dels clevills que hi ha i no et troba ni la mare que… —Robert! —el va tallar la senyora Rosa, la mare de Roser, que era molt primmirada en el parlar, sabedora de com anava a acabar la frase. —També el senyor Vicent, igual que tu i jo, el coneixia a la perfecció —va continuar l’oncle Robert—. Finalment, van trobar la seua cistella i a dins, el falçó i tres bolets. Però, ell, per més que el van cridar i el van buscar, no hi va aparéixer. I en el lloc concret on van trobar les coses del senyor Vicent, no hi havia ni cap clevill ni cap avenc que se l’haguera pogut engolir… —Sí que és una incògnita! —va exclamar corpresa la mare de Roser. —I no l’han trobat encara…? —hi va ficar cullerada Roser, per no estar callada. —Ni pensar-ho! —va assegurar l’oncle Robert—. Després que els tres amics van estar tres o quatre hores buscant-lo, decidiren tornar al poble i avisar la Guàrdia Civil. Hi van enviar ràpidament dues patrulles amb quatre gossos ensinistrats, que, en companyia d’un gran nombre de veïns voluntaris, van estar buscant-lo fins a boqueta nit, quan ja va fer-se fosc. I no hi hagué cap resultat. La Guàrdia Civil va demanar a la dona del senyor Vicent si

tenia cap raó per desaparéixer. Ella va respondre que vivien en harmonia. Que s’havia deixat la documentació a casa amb els pocs diners que hi duia i que, a més, havia de prendre a l’hora de dinar una pastilla molt important per a la seua salut. Resumint: en els dies posteriors, després d’haver examinat cada pam del penya-segat del Cau i no trobar-hi cap pista, les autoritats hi van enviar els Sapadors de Muntanya de l’Exèrcit. Tampoc no van esclarir res. L’alarma era tal, que es van veure obligats a enviar més de dos-cents soldats de la base dels Castellets… I res, xiqueta… —va concloure l’oncle Robert—. Tu l’has vist?… Jo tampoc… —No li deu haver passat com al pobre Jaume, veí nostre, que diu que mentre pujava turó amunt, va sentir un desmai i quan es va despertar era a la ciutat de Memphis? —va dir el pare de Roser, el senyor Albert. Tots van somriure, perquè encara que Jaume ho contava amb tota la convicció del món, la gent no s’ho creia, de tan insòlit com era el cas. Era comerciant de teles i se li atribuïen amors ocults. Comentaven entre ells si no s’hauria retirat durant uns dies a un hotel amb la seua amant, o si no hauria agafat un avió per raons inconfessables que no volia dir a la família. —Què m’esteu contant? —Va ser Roser la que més va riure estranyada per aquella contalla. —Tu, riu-te’n, filla, però massa històries conten… —Molta fantasia, mare! —va dir ella. Tot i la seua incredulitat, aquell relat no la va deixar indiferent. Com assegurava sa mare, aque-

lla desaparició era una més de les que s’afegien a les que circulaven des de feia temps de boca en boca. La del senyor Vicent Tolrà, un home arrelat al poble, que no tenia motiu conegut per fer-se fonedís, amb dona i fills, la va impactar. I si les llegendes que s’escoltaven sobre el poble eren certes? I si en les restes de l’antiga església de Sant Isidre s’amagava algun secret? O podia ser a les restes del cementeri, amb els difunts que havien quedat allà, com guardians del passat? O a les runes del castell?… Tampoc no era normal que tanta gent haguera vist aparicions o que la terra es tragara tanta gent per art d’encantament, sense deixar cap rastre… Des de Vilaplana, els dies clars es podia divisar el turó de la Mussara. Quan hi havia humitat quedava cobert per una boirina inquietant característica. ¿Podia ser que tot fóra una venjança dels morts que havien quedat abandonats en el vell cementeri?, es preguntava Roser. Va decidir que cercaria informació a Internet per saber-ne més, però va recordar que l’endemà mateix tenia un examen final de trimestre, de matemàtiques, i que havia d’estudiar tant sí com no per aprovar-lo. El misteri de la Mussara podia esperar algun dia més.

oser tenia quatre amics, dos xics i dues xiques, amb qui intimava més. Eren Joan, Maria, Pere i Empar. El que solia comentar alguna vegada algun fet insòlit ocorregut a la Mussara era Pere. A Empar aquells fets, com ella deia de manera textual, li produïen urticària; Joan era més escèptic però no es tancava en banda a l’existència de fets inexplicables, i Maria va manifestar el seu desig d’anar tots junts algun dia o alguna nit, d’acampada, a comprovar si se’ls apareixia alguna ànima en pena. “Seria una aventura fantàstica, i mai més ben dit”, va assegurar. Però tot era donar allargs. Joan tenia més el cap a tocar la guitarra clàssica, tot i que també en tocava una d’elèctrica. Cobejava el propòsit d’acabar integrant-se, en un futur no molt llunyà, en algun dels grups de música moderna que pul· lulaven en la pròpia comarca o en les veïnes. Passats els darrers exàmens del primer trimestre, el tercer dia de Nadal, Roser es va decidir a entrar a Internet i resoldre alguns dels enigmes que amagava la Mussara. I efectivament, va trobar fets estranys, alguns aportats pels mateixos protagonistes, entre els quals ja venia recollida la desaparició del senyor Vicent Tolrà amb tots els detalls. Però si algun dels fets que s’hi referien li va cridar l’atenció, va ser el que narrava un tal senyor Ferran Boluda. Hi contava que la nit de

Sant Joan es trobava acampat amb dos companys més davant de l’església de Sant Isidre. Només van acabar de sonar les campanades de mitjanit al poble proper de Vilaplana, mentre estaven xarrant a la llum de la lluna, amb la visió diàfana de les estrelles, i un ventijol que refrescava la nit després d’un dia de calor, van sentir un soroll inesperat de cascos de cavalls que procedien de la part posterior de l’església, com si baixaren del castell. Alertats per aquell soroll, hi van veure aparéixer sis cavalls muntats per sengles cavallers d’aspecte fantasmagòric. Anaven tots ells abillats com a l’edat mitjana. Es van quedar estupefactes mentre observaven com es dirigien cap a l’interior del temple. Alguns cavallers van passar a menys de cinc metres dels amics. El senyor Ferran Boluda, tot i la fredor que sentia en la gola, diu que es va dirigir a ells, demanant-los qui eren i què feien allà, però no va rebre resposta. Cavalls i cavallers es van dirigir cap al fons de l’església, van remoure unes pedres de la paret de l’absis i hi van desaparéixer en la foscor de la nit. El senyor Ferran Boluda assegura que aquella visió va durar uns quatre o cinc minuts. “Mai no ho oblidaré, ni jo ni els meus amics. Ni havíem begut ni havíem pres cap droga”, aclaria a fi que ningú no malpensara. Aquelles pedres que el senyor Ferran Boluda assegurava que els cavallers van remoure abans de desaparéixer a l’interior del temple és el que va despertar la curiositat de Roser i, sobretot, la de Maria, quan li ho va fer saber. Dins de tota aquella visió hi havia, si més no, alguna prova mate-

rial on agafar-se. Es podrien examinar les pedres de la paret i comprovar si era possible remoureles. El que Roser es preguntava, però, era que si els cavalls i els cavallers semblaven immaterials, espectrals, quina necessitat tenien de remoure pedres per penetrar a través seu en aquella mena de capella que hi havia afegida a l’absis. Alhora també li sorprenia que no hi haguera cap porta, i què hi devia haver en el seu interior perquè uns cavallers, la nit de Sant Joan, hi necessitaren entrar. D’altra banda, a què es devia que fóra precisament en aquella data, una nit tan màgica? —Ací comença a haver-hi massa cartes que no lliguen —es va dir—. Cada cosa per ella sola ja sembla no tindre sentit, però tot en conjunt fa una olor rara… Ho va comentar també amb Pere i Joan. I aquests es van quedar vertaderament contrariats. Joan va posar en dubte la història: —Ja se sap que la nit de Sant Joan poden passar coses insòlites i la gent és capaç de veure una serp on hi ha un bastó tirat en terra. —Però sis cavalls amb els seus corresponents cavallers no és qualsevol bastó tirat en terra… Eren tres homes drets i fets els que asseguren que els van veure entrar en l’església i remoure les pedres, i desaparéixer darrere seu seguidament —va tercerejar Pere—. La veritat és que tinc curiositat per saber si hi ha pedres que es poden remoure i què hi ha en aquella mena de capella barrada. La que va manifestar més gran desig d’anar a la Mussara i comprovar-ho, quan ho van comentar amb posteritat entre ells, va ser Maria.

—Si no m’hi voleu acompanyar, un cap de setmana agafe la moto i m’hi presente jo sola. A mi no em fa por res ni ningú —va afirmar. —Dona… —va deixar anar Pere—. Algú et podrem acompanyar. —A mi no em mireu. —Empar es girà d’esquena. Ella continuava no volent-se comprometre a res. I això que era l’amiga físicament més fornida. Era alta, de cara ovalada, nas esmussat, de muscles més aviat amples i cames i braços musculats. “Com la meua àvia”, solia justificar-se, una àvia que podia arramblar a braçades qualsevol home forçut. —I si hi anem per les vacances de Pasqua? —va proposar Roser. —I què voleu, que em quede tancada en casa totes les vacances? —va protestar Empar, mostrant el seu enuig. —Dona, si vols vindre, a les nits et quedes dins la tenda, amb la cremallera passada, i ja està —va saltar Roser. —I un bufo! Ja em buscaré una altra colla, si em deixeu tirada… —I si se li apareix algun fantasma dins de la tenda, com en podrà fugir? —va bromejar Pere. I tots van riure, fins i tot la mateixa Empar, que no va poder evitar contagiar-se de l’humor de l’amic. Joan va tornar, però, a la idea principal. —No és mala pensada —va intervindre, obviant les protestes d’Empar—. Jo agafe la guitarra i si més no cantem unes cançons. De tota manera, vaig a buscar en Google la informació que