ElsEncanterisdelaSerradeMontsia

Joan B. Beltran Reverter

ELS ENCANTERIS DE LA SERRA DE MONTSIÀ

TERRA NOSTRA, 1

Benicar ló ,

2 0 0 9

Índex

Llindar

11

1 Racó del Bassiol

17

2 Els àngels del Montsià

23

3 Itinerari Trinitari Fabregat

27

4 La font de la Tina

35

5 Miguel Juan Boix, l’últim emfiteuta

39

6 Itinerari de Mata-redona

47

7 La Foradada

53

8 El canalat o la indústria de l’argila

55

9 L’art de la pedra seca

61

10 Camins de bandolers

65

11 Els castanyers

71

12 El maquis al Montsià

75

A mon pare, Batiste Beltran Forcadell, i als qui, com ell, varen domesticar raconades de la serra de Montsià per poder viure-hi en perfecta harmonia amb l’entorn més immediat.

A tots aquells que estimen la serra de Montsià.

Llindar

N

o recordo on, ni qui m’ho va dir, ni si és així. El cas és que un dia va quedar en la meua memòria aquella afirmació, tan carregada de veritat i de saviesa, que diu que no pots parlar molt d’allò que penses que saps o entens; en canvi sí que pots parlar una mica més d’allò que arribes a endevinar. I, sobretot, només podràs parlar amb encert i a gust d’allò que estimes. Per això em vaig decidir un dia a parlar i a escriure de la serra de Montsià.

Malgrat que de menut mon pare, en les hores que li permetia la faena, m’explicava històries de la seua vida a la serra treballant dies sencers al costat de mon iaio Mio —ma iaio Mio tenia monte al racó del Sombrerer, i una martinenca al racó del Bassiol— vaig tardar uns quants anys a pujar-hi.

Recordo aquell dia que, per primera vegada, vaig pujar a Molacima i la Torreta acompanyat de l’amic Joan Francesc Fibla, Xifli, al qual sempre he estat agraït per ensenyar-me el camí de pujada.

Un dia de primers de març de ja fa un rastre d’anys, no recordo quants, però tant se val, vàrem arribar a la font de Molacima quan el sol feia poc que s’havia llevat i, tímidament, aguaitava el cap per l’horitzó. Un roig matiner sorgia per damunt els febles núvols que la fosca nit havia portat, i alhora, una intensa llum enlluernava les calmoses aigües de la badia dels Alfacs, només solcades per les petites barques dels mariners que navegaven mar endins en l’inici d’una jornada de treball. Els arbres i el coscoll, amb el margalló, el romer i l’argelaga, es mostraven ufanosos i esventaven aromes intensos. Assegut a la vora de la font vaig poder contemplar aquella sortida del sol. La vaig mirar i contemplar quietament.

Els meus ulls s’apressaren a retenir tota la bellesa que la natura m’estava regalant. Des d’aquell enyorat dia no he deixat de pujar a la serra.

La serra de Montsià, la «muntanya sagrada» dels romans o «la muntanya de l’aigua» més propera a nosaltres en el temps, és una petita alineació muntanyosa, de poc mes de tres mil cinc-centes hectàrees de superfície, que forma part de la serralada litoral catalana, l’eix principal de la qual s’orienta en direcció NE-SO, des de

PRÒLEG

11

la Foia a la Plana litoral i des de l’Ebre al Sénia, d’uns vint km de llargada i uns cinc km d’amplada. Una serra que sempre ens dóna la benvinguda, tant si venim de terres del sud com del nord.

Pel seu interès mediambiental, es va incloure al Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya (Pla especial de protecció del medi Natural i del Paisatge aprovat pel Govern de la Generalitat el 6 de març de l’any 2000). Políticament la seua superfície és repartida entre els termes municipals d’Amposta, Freginals, Ulldecona, Alcanar i Sant Carles de la Ràpita.

Paral·lela al litoral, i malgrat les formes redones i suaus, la serra presenta una orografia abrupta amb la màxima elevació de la Torreta (765 m), i d’altres pics com Molacima (754 m), la mola de Mata-redona (628 m), los Moletons (669 m). Les vessants de la serra estan drenades per nombroses barrancades: les que estan situades a la façana marítima es precipiten al mar; i les ubicades al nord i nord-est, al barranc de la Galera o a la mateixa Foia d’Ulldecona.

Pel que fa a la geologia, és composta principalment per roca calcària, la qual cosa ha propiciat un relleu aspre i singular amb formacions del tot curioses, com els rocalls, clapers, rasclers o xaragalls, etc. Altrament, aquesta singularitat de la roca ha fet que l’aigua procedent de la pluja, en filtrar-hi, haja format una sèrie de coves i diversitat de fonts de tipus vauclusianes que sorgeixen de sobte entre els recòndits espadats calcaris, i confereixen a l’aspre relleu un aspecte d’insòlita bellesa. Aquestes són fonts tan conegudes com les de Burgà, de Molacima, del Fumat, del Bassiol, del Teix, del mas d’en Comú, d’Andara, de la Tina, de Panxes Blanques…

Amb una vegetació marcadament mediterrània, el Montsià és poblat per una vegetació variada. Així doncs, a la banda dels termes d’Alcanar i Ulldecona destaquen les brolles i garrigues, malgrat que en el darrers anys s’han format petites agrupacions de pi mediterrani; mentre que les alzines i els roures predominen als termes de Freginals, Amposta i Sant Carles de la Ràpita. Cal destacar, en aquest sentit, el bosc de Miralles i el bosc del Burgar com espais naturals on es pot trobar una varietat d’espècies vegetals amb un caràcter i valor botànic propi, a més de la diversitat de rèptils i d’aus que hi troben refugi i aliment. Una vegetació que conviu i comparteix paisatge amb els cultius d’oliveres, principalment, i garrofers.

12

|

ELS ENCANTERIS DE LA SERRA DE MONTSIÀ | JOAN B. BELTRAN

La diversitat de microambients ha permès l’existència d’una gran riquesa faunística. Així doncs, segons la zona i l’època, podem observar amfibis, com la granota, el gripau comú o el corredor, entre altres; rèptils com el llangardaix o fardatxo, la sargantana, el dragó o les serps; aus com el pinsà, el barba-roig, la rufarda, el raspinell o roda-soques, el tord, etc.; mamífers com el porc senglar, la guineu o rabosa, la geneta, etc., o altres ja desaparegudes com el llop, la presència del qual ha quedat reflectida en la toponímia de la serra (racó del Llop).

Cada pedra dels marges que han domesticat les diferents raconades; cada barraca, aixopluc o mas; cada olivera, garrofer o alzina; cada font, cocó o aljub… tot a la serra destil·la una intensa flaire de presència humana. El Montsià és una serra humanitzada, en què la presència de l’home ha estat constant des de molt antic, amb clars testimonis dels períodes neolític, ibèric o àrab. Amb la seua presència, l’home ha cisellat l’autèntica història de la serra. La rica i variada toponímia esdevé la constatació més fidedigna d’aquesta presència humana.

La serra de Montsià és avui, i pensem que així ho va ser en el passat, nexe d’unió i signe d’identitat dels pobles que l’envolten i integrats en una comarca de la qual pren el seu nom. Una serra que, malgrat el seu relleu escarpat, es mostra agraïda amb aquells que la treballen i la visiten —en la vessant lúdica—, i que sempre ens dóna la benvinguda quan, venint de terres forasteres, tornem a casa. Una serra vora el mar en la qual el senderisme ens permet un contacte més directe i íntim amb ella i el medi natural que l’embolcalla. La seua pràctica fa possible recórrer i conèixer, pausadament, serenament, tots els indrets de la serra on difícilment podríem accedir amb altres mitjans de comunicació. Per facilitar-hi l’accés i tenir un coneixement més gran dels diferents indrets de la serra recomanem fer ús del mapa de la serra de Montsià 1:20.000 editat pel Patronat Municipal d’Acció Cultural de l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, i del qual són autors Francesca Balanzà Bel, Cristòfol Cabanes Miró, Joan Moisés Miguel, Joaquim Virgili Guàrdia i Joan B. Beltran Reverter.

Avui la serra de Montsià és una realitat sociològica que ha tornat a esdevenir centre d’interès de la població. Les ganes de conèixer-la han fet que s’emprenguin iniciatives tan lloables com el projecte de construcció del Centre d’interpretació de la serra de Montsià,

PRÒLEG

13

als Freginals, que des del Museu del Montsià s’ha portat a cap.

Evidentment, el futur de la serra de Montsià passa indefugiblement per la conservació del patrimoni natural i cultural, i hi desenvolupa al voltant un marc d’activitats econòmiques i turístiques respectuoses amb el medi natural.

Amb aquesta complicitat de divulgar els valors naturals i culturals, i alhora donar a conèixer les interioritats de la serra, ens vàrem decidir a escriure aquest petit llibre, en què l’origen oral de bona part de les narracions descrites i plasmades en les seues pàgines han estat extretes a partir de records i fets esdevinguts anys enrere i obtinguts, tal vegada, pel mateix conducte, per la persona que a mi me les ha fetes arribar. El cert és que els protagonistes d’algunes de les històries són personatges que han existit en temps no molt llunyans, alguns encara viuen, i que han contribuït a humanitzar i dignificar la presència de l’home a la serra, de manera que han convertit el Montsià en una font de cultura, de treball, de vida.

Tot plegat no és res més que una invitació a gaudir de les estampes montsianenques impregnades d’històries humanes i altres contalles que, d’una altra manera, ens permetran conèixer i recórrer més i millor la serra de Montsià.

14

|

ELS ENCANTERIS DE LA SERRA DE MONTSIÀ | JOAN B. BELTRAN

ELS ENCANTERIS DE LA SERRA DE MONTSIÀ

El rac贸 i la font del Bassiol.

1 Racó del Bassiol

F

ins a les acaballes del segle xix, el racó del Bassiol, igual que la Foradada, el racó del Fumat i el racó de la Riba, formava part del comú dels veïns d’Alcanar. Eren terres que la gent de la vila usava per traure’n llenya o carbó; per caçar o per pasturar els ramats o per tallar les palmes de margallons amb les quals fer graneres, cabassos, ventalls per al foc; o bé per posar-hi ruscs —vasos— d’abelles per traure’n exquisida mel, mel de romer —la millor, deien els vells.

Finques de les quals la gent més humil d’Alcanar treia profit. Però tot això va acabar l’any 1872 quan, com a conseqüència del procés iniciat per la Llei general de desamortització de l’1 de maig de 1855, per obra i gràcia del ministre d’Hisenda Pascual Madoz, del Govern liberal de la reina Isabel II, aquests béns de propis foren alienats i venuts en subhasta pública. Aquest fet escalfà els ànims de molt vilatans, la qual cosa propicià un cert suport popular per les accions carlistes que en aquells dies s’havien alçat de nou contra les autoritats del Govern.

Molt arrelat a la gent i a la història d’Alcanar, i popular com cap altre, d’ell és famosa la següent cançó: Allà al racó del Bassiol, allà a les Faixes Tancades, està la Maria la Pelo, que m’acaça a mamellades.

El racó del Bassiol, també conegut com dels Eixams, es troba situat entre el racó de la Riba i les Ferreries. S’hi pot accedir per un camí a l’esquerra de la carretera nacional 340 tot just havent passat la cimentera i a tocar mateix del barranc de la Martinenca.

Adés, per a accedir-hi, es feia servir el camí del Bassiol que arrancava des de l’antiga carretera general a l’altura del mas de la Martinenca, molt a prop de la costa, al lloc on va a parar el barranc. Tot seguint el camí descrit, passem pel mas de Lluco i, tenint en front la cantera de la cimentera, retrobem el camí dels Bandolers fins a aplegar, entre garrofers i oliveres, al barranc del Bassiol.

RACÓ DEL BASSIOL

|

17

El camí dels Bandolers segueix endavant fins a Sant Carles de la Ràpita. Molt a prop d’aquí, dintre de la martinenca dels O’Connors, entre garrofers, pocs, i pins, molts, trobem les ruïnes en què durant la Guerra Civil espanyola estaven situades les bateries antiaèries de l’exèrcit republicà.

Des d’aquest lloc, entre el barranc i una finca d’oliveres morrudes, el camí deixa d’existir com a tal. La sendera travessa el barranc per a passar vora la caseta de Vilero, a la dreta d’aquest. Des d’aquí, si aixequem un poc el cap, contemplarem la majestuositat de la serra al nostre davant, amb les Comares, referència necessària i agraïda per als pescadors en tornar a port, i la Torreta fent valdre la seua alçària, no gaire alta, però imponent.

Seguim la sendera, poc definida en alguns trams, que hi puja —a la dreta del barranc— per la lloma que separa els racons del Bassiol i dels Ferranes, també anomenat de les Carabassades. Per martinenques eren conegudes aquelles propietats rústiques que hi havia a la partida de la Martinenca, dintre del terme municipal d’Alcanar, i situades entre la falda de la serra de Montsià i la mateixa línia costanera.

A la martinenca del Buco, coneguda familiarment com la Cartagenera, hi ha un cingle on els pastors resguardaven els animals, principalment ramats d’ovelles procedents, entre altres llocs, de terres d’Aragó. El fem eixerri que produïen les ovelles era utilitzat pels pagesos de les finques veïnes com adobs per a les terres. Agustí Vila, nét del tio Buco, conta que en una ocasió, acabada la Guerra Civil espanyola, una vaca de la ramaderia de Soneca d’Amposta estava pasturant i va caure pel cingle i va morir. «Els veïns de la raconada no ens ho vam pensar dues vegades i entre tots vàrem pelar l’animal, el trossejàrem i durant uns dies poguérem menjar com uns “reis”. Els pastors es varen endur les cuixes», segueix contant.

Antigament, el camí del Bassiol pujava per l’esquerra del barranc fins a la martinenca dels Severos on hi havia el «carregador» per a deixar el carro i, des d’aquí seguir amb el matxo en sàrria fins a les finques més elevades. Avui aquest camí és inexistent, car l’exuberant vegetació d’argelagues i romegueres, malgrat haver patit alguna cremada malintencionada, fa impossible el seu pas.

Després de fer una breu parada per a alleugerar el cos de l’esforç, prosseguim la caminada ascendent pel mig de la malesa, esquivant

18

|

ELS ENCANTERIS DE LA SERRA DE MONTSIÀ | JOAN B. BELTRAN

un bosc d’argelagues i carrasca borda. Si aixequem la vista cap a la serra veurem uns grans pins que ens serviran de guia i orientació, ja que hem de passar pel costat mateix d’ells. En aquest indret la sendera és bona. Unes poques passes més i, al cap de cinc minuts, ens plantem al final de la pujada, al lloc anomenat l’Escaleta. La forma d’escala que les roques presenten permet l’accés fàcil a un replà des d’on enfilem de manera definitiva la sendera que, a la nostra esquerra, ens durà a la font del Bassiol o, a la dreta, a la cova de l’Hedra.

La font del Bassiol, arrecerada a un petit cingle, aboca l’aigua a una basseta de menudes dimensions que, a la seua vegada, i quan sobreïx, va a parar a un abeurador que els pastors varen construir al llarg del cingle. L’abeurador és fet de maons amb calç i té una llargada de tres metres, aproximadament. Una petita hedra hi deixa en caure les fulles tendres i verdoses.

Una font que, poc o molt, sempre raja. Bona aigua, fresca… Un creu, i tal vegada siga del tot cert, que aprofita el mateix aqüífer o el pas subterrani de la font de Molacima, situada a dalt mateix, a pocs metres, una cinquantena, pam amunt, pam avall. Aquesta última sí que l’hem vista eixuta, sobretot durant la primavera i l’estiu.

Al replà de la font, una ufanosa matissa senyoreja la seua bellesa, resguardant-nos del sol o d’una possible caiguda pel rocam del barranc del Bassiol que aquí s’inicia i que més avall abocarà les aigües, quan les porta, al de la Martinenca.

A sota de la font, uns dos-cents metres barranc avall, ens trobem amb la martinenca del Sardinero, un personatge emblemàtic de la serra de Montsià. El tio Sardinero era fadrí, alt i prim. Passava llargues estades al Bassiol, on cultivava tot tipus de verdura —pataques, tomaques, naps…— i fruita —raïm tardà, nesples… A més dels garrofers i oliveres, hi tenia dues figueres, una que donava figues peludes, menudes i llarguetes, d’un color blanquinós i de bon sabor. L’altra, de figues d’ull de perdiu, més grosses i negres.

Tenia una barraca no molt gran excavada a la paret terrosa d’un petit fondo existent vora el barranc. Al costat, un petit tancat construït amb pedra seca per a l’animal. Sovint anava vestit amb un sac terrer. Bon caçador i millor pescador, sobretot de polpets. Els pescava a la platja de la Martinenca i després els assecava. Era de bon tractar i amable amb els veïns, als quals, sovint, oferia part de la pesca.

RACÓ DEL BASSIOL

|

19