poesia ,
12
kalenda d’hivern raimond aguiló bartolomé
b
e
n
i
c
a
r
l
ó
Aquesta obra va rebre el Premi de Poesia Antoni Matutano 2011. El jurat estava format per Pasqual Mas i Usó i Vicent Salvador Liern. N’actuà com a presidenta Núria Felip Esteve, regidora de Cultura, i com a secretari Cèsar Mateu i Beltran, pel Servei de Dinamització Lingüística.
kalenda d’hivern Raimond Aguiló Bartolomé
xi certamen literari vila d’almassora premi de poesia antoni matutano
b e n i c a r l ó ,
2 0 1 2
Amb la col·laboració de
Ajuntament d’Almassora
Primera edició març de 2012 © Raimond Aguiló Bartolomé © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com www.twitter.com/onadaedicions Disseny: Ramon París Peñaranda Maquetació: Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Paper interior Editorial os de 100g Torras Paper coberta Conqueror Crema 300g Dipòsit legal: CS-74-2012 ISBN: 978-84-15221-42-5 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
Taula
Pròleg Apa, a fer nones!
9
Kalenda d’hivern Idus d’hivern
i. Vint-i-quatre ii. Diumenge
d’octubre
iii.
Vint-i-sis d’octubre Vigília v. Pressentiment vi. Som a casa on hem nascut vii. Parents de prop i de lluny viii. Vint-i-vuit de novembre ix. La vigília amorosa x. Dos de desembre xi. Potser, demà xii. Per molts anys xiii. Tretze de desembre iv.
Kalendes d’hivern i. És
hora d’encendre el foc altre cop l’hivern iii. L’hivern d’abans d’ahir iv. Set de gener ii. Un
[7]
25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37
41 42 43 44
v. Febrer
45 46 47 48 49 50 51 52 53
vi. Tres
de febrer vii. Dimarts de febrer viii. A ple hivern ix. Avorriment x. Tant de temps xi. Haurem d’aprendre xii. L’hivern avança xiii. Kalendes de març
Nones de primavera i. S’allarga
el dia de març iii. M’aguanto l’alè tant com puc iv. Nostàlgia v. Record tendre vi. No m’encetis vii. Els idus de març viii. Vint de març ix. Records llunyans x. Canvi de temps xi. Cinc d’abril xii. La sortida de l’hivern xiii. De cara al bon temps ii. Principis
[8]
57 58 59 60 61 62 63 64 65 66 67 68 69
pròleg
Apa, a fer nones!
1 Recordo molt bé que, de menut, la mare (i em penso que la teva també, lector) em solia dir, en havent sopat: “Apa, no romancegis tant i vés a fer nones”. (I el Sagrat Cor del calendari, que no sé els anys que feia que vivia damunt del trinxant, amb els dits que els claus havien mantingut entercs i el cor tot aflamat ben a la vista, l’home em mirava tot compassiu com si digués: Sí, noi, és el que toca. I mentre me n’anava al llit, un dial desesperat rondinava quatre compassos d’un bolero lacrimogen abans d’un nou capítol de vés a saber quina radionovel·la.) Fa tant temps, ja, d’aquestes nones! I, amb el cap al coixí, pensava en l’escola, el mestre, el pare, els deures i aquella nena del pupitre del davant que ja no sé ni com es deia. Jo llavors no en sabia res ni de Calendes ni d’Idus, i de les Nones en tenia una altra idea.1 (Es veu que això era cosa dels romans i jo, dels romans, només en sabia allò de Quo vadis?, amb en Robert Taylor i, sobretot, amb la Deborah Kerr, la de les primeres pessigolles. Altra feina tenia, jo, llavors, que pensar en els romans. Només dues coordenades, o potser tres, em movien: menjar quan tenia gana —que era molt sovint—, jugar sempre que podia i ullar, 1 Segons el calendari de l’antiga Roma, les calendes són el dia 1 de cada mes. Els idus de març, maig, juliol i octubre, són el dia 15. En els altres mesos, el 13. Pel que fa a les nones de març, maig, juliol i octubre es tracta del dia 5. En els altres mesos, són el dia 7.
[9]
pel terrat, la nena de dalt). Tot això ha anat fent feix i ara en tinc el disc dur atapeït. Però, la veritat sigui dita, és que em costa una mica destriar-ho. Sento que, a hores d’ara, se’m barreja tot. I avui, com l’autor d’aquests poemes, ja en tinc seixanta-llargs i continuo anant a fer nones, això sí. Però ara és la vida la qui m’hi fa anar. A mi i a tothom que encara piula. I el poeta Raimond Aguiló, que troba que la vida ha fet un bot dels més significatius, sap que anar a fer nones ha adquirit uns valors diferents dels de quan només volia dir anar-se’n al llit. Perquè ara, a fer nones hi va empès per un cansament vital de molt més enllà dels sentits. I, amb el cap al coixí de la tardor, abans no agafi el son, posa en ordre les nones de la seva vida. I les del dia. I les de la melangia. I les de l’amor. I les del desig. I, sobretot, les d’una esperança que li diu que demà traurà el cap per la finestra i s’adonarà, meravellat de coses que sap que són meravella, que torna a fer sol. Que encara hi ha coses per dir i per fer. I per pensar. I per escriure. I s’hi ha tornat a posar. A escriure, vull dir. Però avui s’ha assegut al balancí del discerniment per mirar de trobar un lloc per a tot allò que ha anat vivint en la seva, diguem-ne, atrafegada vida. (Com la teva, lector, com la teva.) Només que ell ha decidit abocar-ho tot en poemes i tu has decidit (per això tens aquest llibre) que ho llegiràs. Per mirar de saber en quines coses, i en quines no, us assembleu tu i en Raimond Aguiló. Ell n’és conscient d’aquestes similituds, però ja avisa, des de l’inici, que, tot i així, es vol posar a l’altra banda del lector: “M’he de situar a l’altra riba del lector / per no perdre el nord i així ambdós saber qui som”. Vol endevinar què li passa al lector i com reacciona. Com si aquest poemari no es tractés sinó d’un mirall on l’enigma consisteix a saber qui és el que mira i qui és el que és mirat.2 Però, t’he de dir una cosa, lector, abans de començar. Hi ha 2 “Dins l’ull d’una meitat del món / sóc l’altra meitat.” Carles Riba (Barcelona 1893 1959) (“Lírica de cambra: Miralls”).
[10]
moments en què no totes les portes d’aquest poemari ajusten prou bé. A vegades hi passa un celistre que no saps massa d’on ve i que pot acabar enfredorint-te un xic. En aquest llibre, a vegades hi fa fred. Però no és un fred que ens vingui de nou. És el fred de sempre. És aquell que es congria sota la pell, sobretot a entrada d’hivern, quan encara portem al damunt l’escalfor que ens queda de l’estiu de la vida i no estem fets a la grisor, externa i sovint interior, d’una tardor avançada. Tots hi som en aquest text. Perquè, si vas repassant tot el calendari que el poeta et proposa, t’adonaràs que tu també tens un dietari com el seu, tu també tens un calendari amb totes les calendes, els idus i les nones amb tot el que això vol dir: amb tots els amors i els desamors que han anat filant l’ordit i la trama de les teves nits en blanc, de les teves pulsacions accelerades, dels teus pecats bellíssims o de les incomprensibles actituds epidèrmiques que et configuren. Se m’acut, ara, que el poeta Rilke, arran del seu viatge a Espanya, va escriure, al començament d’un poema força conegut, com un leitmotiv que va repetint: “Und mir” (“I de mi”).3 És a dir, tot això que expliquen en vers i que està passant al voltant, diuen Aguiló i Rilke, també em passa a mi, també m’afecta, també és meu. Com ho són el dolor, l’amor, la mort, la vida, la paraula, el temps, el record, la melangia, l’esperança, el desig, el paisatge. I el calendari. Sí, lector: també aquest calendari. En Raimond Aguiló, ferit a tres bandes: per la poesia, pel temps i pels sentiments, s’ha adonat, com qui diu de cop i volta, que l’octubre ja és aquí. Que el mateix hivern de sempre, tot i que ell no s’hi havia enfrontat com ho fa ara, li tornarà a portar la neu i el fred d’altres hiverns en què no tenia fred, perquè el fred només era a fora. Ara troba que aquest fred és d’una altra mena. Un fred que el fa adonar que porta al seu cos tota mena d’octubres passats, tota mena de tardors conegudes: “…i veig al meu cos i al teu cos, que m’atreu, 3 Rainer M. Rilke (Praga 1875 – Valmont 1926). El poema de referència és “Trilogia espanyola”, en tres parts, escrit a Ronda l’any 1912.
[11]
/ molts octubres lleugers i hermètics, / pesants i clars, i benignes i humils…”. I comença el recel, aquella por feta de resistència que no acaba d’acomodar-se al temps, aquella por nascuda en el pressentiment de quan no saps què portarà el demà, de quan s’aturaran els dies al calendari, de fins quan haurà de remoure les terres, i portar crisantems als vells/bells noms de casa, de fins quan celebrarà Santa Llúcia, de fins quan tindrà els ulls emboirats. Però sap que té un remei per a tantíssimes preguntes. És el vers, el poema. El remei serà formular-se-les, aquestes preguntes, verbalitzar-les, treure-les enfora, veureles escrites al seu davant i anar-les recitant com un mantra que no acaba i posant-les sota el coixí dels interrogants com un talismà fet d’autoconsciència i, fins i tot, per què no?, d’aquella mica de sana arrogància que fa que no estiguem sols, o, almenys, que no ens hi sentim tant. Kalenda d’hivern és, sobretot, un quadern d’experiències i de les sensacions que aquestes experiències provoquen. I qui diu quadern, diu calendari. Sense mesos. Sense dies. Interior. En aquests versos el temps hi té un paper molt especial perquè, com diu Aguiló, és hora de tornar a sentir el que sentíem llavors, quan érem joves, quan descobríem que l’amor i la mort es barallaven per ocupar-nos el pensament; quan el cor era alguna cosa més que una bomba reguladora de la sang, quan mesuràvem el temps a la manera dels grans herois i no ens posàvem fulles a cap ferida perquè la sang que ens fèiem era de papers de colors. Però això era abans. I ara és ara. I en aquest ara: “Hi ha dies impossibles, dies indelebles… / …dies en què escriure no està permès / dies en què voldria recuperar la vigília…”. I avui, la feina de recuperar se li fa difícil al poeta. Fins i tot no acaba d’entendre com és que ha perdut el paradís, com és que el fred “s’enfila pels versos adolorits”, com és que, a partir d’aquest moment, en el seu calendari el temps ja no comptarà com comptava abans i l’haurà de mesurar d’una altra manera, (¿quina?) conscient, ens diu, que el seu discurs solitari tampoc no arribarà gaire enlloc. [12]
Però la neu i aquest fred, a vegades tan anònim, que en l’edat de l’adolescència ens permetien anar en cos de camisa, també s’acaben. El poeta tem la tardor perquè no presagia altra cosa que l’hivern. I l’hivern vol dir, sovint, callar, vora el foc, les llegendes que saps i que no pots explicar perquè “estem a les antípodes de la raó… / …i no ens en sabem sortir…” i perquè el fred s’ha enfilat, tot l’hivern, a uns versos adolorits que ens han deixat més nua l’ànima i el canemàs incontrolable dels sentiments. Però “la nit s’acaba i la lluna / amb lentitud es fon al cel”. Raimond Aguiló s’agafa fort a aquests versos que ha extret de l’obra de Salvatore Quasimodo i amb els quals encapçala la tercera part del poemari: allà on les nones de la primavera fan per manera de tenir un sentit més obert i, qui diu més obert vol dir, potser paradoxalment, més endins, més interior. Ha arribat l’hora de tornar a treure el cap a la finestra no solament per adonar-nos que el sol torna a lluir, sinó, sobretot, perquè tinguem present que estem al costat d’una finestra per obrir. Una finestra que podíem haver obert fins i tot quan feia tant fred, en plenes calendes d’hivern. Perquè la bellesa, ens deixa entendre el poeta en aquesta tercera part, també neix de la gosadia, del valor d’abocar-nos enfora de nosaltres mateixos.4 ¿La primavera ens ve de fora, o som nosaltres qui la provoquem, des de la nostra fortalesa més interna i coneguda? ¿La primavera és, o som nosaltres que som primavera? Si som “el fruit violeta d’un record tendre” deu ser que és més important el fet de ser fruit que no pas el fet de tenir record. I, si no, mireu el poeta, llevat de bon matí, quan ha intuït que hi ha hagut un canvi de temps: la taula està parada per a l’esmorzar, i el destí, que és llaminer i incert, li diu que ella és aquí, potser eròticament lluminosa, potser oferta a mantegues parisenques, que “fan d’aquest matí, quan tu apareixes, 4 Andrei Tarkovski (Zavraje 1932 – París 1986) diu: “La poesia d’un autor, el resultat de la seva forma de viure la realitat que l’envolta, és capaç d’alçar-se per damunt de la seva realitat, d’entrar en guerra o, fins i tot, en un conflicte insuperable, amb ella. És especialment important, i paradoxal, que ho faci no solament amb la seva realitat “exterior”, sinó també amb la realitat interior de l’autor”. (Esculpir en el tiempo, trad. castellana d’Enrique Banús. Ed. Rialp, Madrid, 2008).
[13]
la festa”. Ara sí poeta, que et contradius quan en el poema del vint de març deies que no sabies a qui donar les gràcies. ¿De què serveixen, doncs, els cabells, la pell, els braços, l’espatlla nua i la macedònia de fruites? Si ara, com dius, recomptes les hores, deu ser perquè ja saps com ho has de fer per tornar a mesurar el temps. Tornen les roses i s’acosta el temps de les cireres. Vindrà la pluja de primavera i tots començarem a ser conscients que també l’estiu és possible. ¿I saps una cosa, poeta? Vindrà l’estiu (i això no ho dius en el teu llibre) i tindràs més anys que ara; seràs més gran i, paradoxes de la vida, seràs molt més jove; seràs un adolescent que ha madurat o un home madur que fa tants disbarats com pot. De res no t’haurà servit la por a les calendes d’hivern; no n’hauràs tret res de demanar-te què et faltarà demà. Demà és ara. Demà ets tu. Demà, si vols, són les nones de primavera. D’una primavera que haurà enterrat totes “…les pors clandestines / dels dies assonants sense sol…”. 2 La poesia de Raimond Aguiló ha estat reconeguda darrerament en alguns certàmens5 i ha estat publicada en diversos títols,6 a banda que en guarda alguns, encara, al calaix. Jo l’he pogut anar seguint perquè l’autor, bonhomiós, garlaire i murri, me n’ha fet sovint la mercè. No es pot dir que conegui l’obra d’en Raimond com caldria (en realitat, ¿qui coneix qui?) però sí que hi he dedicat, sobretot, intenció. Els poemes d’aquest llibre, que han estat escrits, en la seva forma, jo diria que de manera força espontània (tal com l’autor parla), no es volen constrènyer a cap estructura mètrica coneguda i/o reconeguda. Aquests versos, senzillament, ragen. I són poemes, 5 Entre d’altres, Premi Ventura Gassol, Miquel Arimany, Marià Manent, Nou d’Octubre i Antoni Matutano (aquests dos últims, al País Valencià).
6 Memòria urgent (edició privada, 2010); Les cartes marcades (Témenos, 2011); La roca roja (Viena, 2011); El cel de Babilònia (La Busca, 2011).
[14]