L'Estirp de la sang reial by Onada Edicions

Maremàgnum, 2 L’ESTIRP DE LA SANG REIAL

L’Estirp de la

Sang Reial Pep Castellano

Col·lecció

Maremàgnum, 2

Col·lecció dirigida per

Josep Manel San Abdon

Aquesta novel·la disposa d’unes propostes didàctiques específiques per al treball a l’aula, de descàrrega gratuïta per al professorat a la web www.onadaeducacio.com.

Primera edició en la col·lecció Maremàgnum Desembre de 2013 (Segona edició al catàleg d’Onada Edicions) © Text: Josep Castellano Puchol © Il·lustració de la coberta Marina Seoane Pascual © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • Tel. 964 47 46 41 12580 Benicarló www.onadaeducacio.com atencio@onadaeducacio.com Disseny de la col·lecció Ramon París Peñaranda Maquetació Òscar París García Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Proposta didàctica (www.onadaedicions.com) Francesc Delcastillo Monserrat ISBN 978-84-15896-13-5 Dipòsit legal CS-423-2013 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright. PEFC Certificat. Aquest paper procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org

l’estirp de la sang reial Índex Dilluns de carnestoltes 7 Arbre genealògic 12 Overbooking de monjos al tanatori 17 El comissari 22 Pis nou 29 La mare del comissari 34 L’oncòleg 39 Encontre casual al centre comercial 45 El cotxe de l’accident 51 Sang Reial 57 Llentilles 65 Tècnics de laboratori 71 Tau a la serra d’Irta 75 Tornar a casa 80 Got mírric 86 Cèl·lules mare 97 Un capellà infiltrat 101 Cementeri d’Alcalà 105 Peníscola 111 Un camí polsós que no va enlloc 118 Laboratori secret al Tau d’Irta 122 Castell de Xivert 126 Final 132 Epíleg 139

dilluns de carnestoltes

’Estirp de la Sang Reial ha tacat la festa de mort i encara no ho sap ningú. La disbauxa continuada del cap de setmana de carnaval ha deixat la ciutat de Vinaròs amb aquella mescla de pudors tan festa passada: un poc d’alcohol fermentat, combinat amb perfum de tabac mal fumat i de ferum de suor animal. La serena de la matinada i el camió que rega els carrers reviscolen les olors i les tornen fresques, tendres, pudents… Però és l’única manera de netejar, de fer punt i ratlla, de posar la ciutat a punt per afrontar la setmana de cendra i posar fi a la follia desenfrenada. Els operaris de la neteja acaben de recollir les darreres escombraries que ha deixat sa majestat Carnestoltes. Els contenidors, més que plens, no han donat l’abast a tant de frenesí i vomiten envasos, botelles de totes les begudes, mides i formes, bosses de plàstic i altres deixalles que el personal ni ha intentat llançar a l’interior. Entre la pudor de festes i de fem, si no s’hagueren ajupit per plegar-ho, la ferum silenciosa del cadàver els hauria passat igual de desapercebuda que ho havia fet durant la nit a la gent de la festa. Però ells, els operaris vull dir, s’han hagut d’apropar tant, que han hagut de saber que no és un sac de tela marró ple de deixalles, allò. En estirar-lo, l’operari s’adona que pesa més del compte i demana l’ajuda de la companya. Entre els dos, miren d’alçar-lo i, llavors, en girar-lo al revés, veuen la cara al mort. 7

El sac de tela marró és un hàbit de monjo. Un hàbit que, per a la seua desgràcia, està ple de monjo mort. Els ulls, marrons com la roba, semblen dues bales de jugar a guà. L’home encara du un cordó blanc que li envolta el coll, com un collar. Això sí, segurament massa ajustat per al seu gust. Algú, l’assassí potser, ha tingut el detall de fer-li una creu amb cendra al front. Vint minuts han hagut de passar des de l’escena que acabem de contemplar fins que tot el carrer s’ha omplert de sirenes sorolloses i de cotxes de la policia. Alguns no han dormit tant com els hauria agradat aquella matinada de dilluns de carnaval. Quan arriba el comissari, un polític local li talla el pas. —Serem discrets, no?, Arrufat? —M’ho vol traduir, senyor Coromines? M’ho vol traduir? —Crec que sóc molt clar. Els voltors de la premsa estan esperant declaracions i… —La meua faena ja sap quina és. La premsa, tota per a vosté, senyor Coromines. El comissari Arrufat ja ha acabat de parlar. Es trau la placa de la butxaca i se la posa a la solapa de l’anorac. Sap que tots el coneixen i que ningú no posarà en dubte qui és, ni tampoc li impedirà franquejar la zona acotada, però li agrada fer-ho. És un poc de pel·lícula, Arrufat. Fa tan poc que és comissari que aquelles coses li agraden, encara. Tanmateix, desdejunar-se amb un mort, no. Coromines es queda atenent la premsa, li encanta. Naturalment els farà saber que la mort encara s’ha d’investigar, però que ha parlat amb el comissari i les primeres hipòtesis diuen que ha estat un acci8

dent. Molt d’alcohol, una bona esllavissada, un colp al cap, fortuït, aquestes coses passen… Demana precaució a la joventut i acaba rematant que les festes d’aquest any han estat un èxit de públic, i de participació, i tota la pesca. No admet preguntes, ni sobre el cas, ni sobre un PAI poc clar que ell ha autoritzat i que han promogut familiars seus. Quan arriba Arrufat al cor de l’escena del crim… Perquè nosaltres sí que el podem anomenar crim, per més que diga el senyor Coromines que ha estat un accident, jo sé que ha estat un crim, perquè sóc el narrador, i tu també ho saps, perquè jo t’ho acabe d’explicar, de manera que nosaltres sabem que ha estat un crim i que el senyor Coromines està ben errat… doncs això, quan arriba el comissari a l’escena del crim, la policia científica ja ha fet mil fotos als contenidors de deixalles que envolten el mort i ha marcat i numerat unes quantes evidències al terra. Ara, el tinent Pujol està fent fotos al cos. Arrufat s’hi acosta. L’altre s’aparta sense dir res. Arrufat mira amb deteniment i després parla. —L’han tocat? —Els operaris de la neteja. Per girar-lo. —Els heu agafat les empremtes i una mostra de l’ADN? —Sí. —On són? —A la furgoneta d’atestats. Estan esperant per si els vols interrogar. —No cal, pobra gent. Ja s’han guanyat el jornal, rebotons! Preneu-los declaració i que se’n vagen a casa, vinga! Un policia marxa cap al furgó per fer complir les ordres del comissari. Arrufat parla sense deixar 9

d’examinar el cos del mort. S’adona del cordó que li envolta el coll. —Estrangulat? —Això sembla. Amb el seu propi cordó, ja ho veus. —Fas conjectures, Pujol? El seu propi cordó? Com saps que era seu? —Sembla un cordó d’hàbit de monjo. Franciscà. Es gasta per lligar-se el saial. —Saial? —Saial… —Pujol assenyala la roba marró que vesteix el mort—, el vestit bast que porta. El cordó du tres nusos, ho veus? —els assenyala—. Representen els fonaments de la vida franciscana: obediència, castedat i pobresa. —Doncs, aquest molt cast no sembla. Jo crec que ha fruït de la carn del carnaval al màxim. —No ho tinc tan clar, comissari. —I això? —No ho sé del cert si és un disfressat o és un monjo franciscà autèntic. —Vols traduir? —El saial, la roba. És antiga. Llana tamarella, segurament. Ningú no és disfressa amb una roba així. —Doncs, telefonarem al monestir de Benicàssim. —No cal. —I això? —Són carmelitans i aquest és franciscà, ja t’ho he dit. —Com ho saps? —Redell, no m’escoltes! Pel cordó. I a banda està el vestit. Quan el jutge alce el cadàver i el puguem moure veuràs com és un vestit ben senzill, en forma de T. De Tau. Símbol de la renovació espiritual. El 10

papa Inocenci III va dir que la Tau, per ser la darrera lletra de l’alfabet grec, era el símbol de la humilitat amb què es va fundar el cristianisme. A més a més, la Tau té la mateixa forma de la creu… —Ei! Pujol, rebotons, para ja! Sembles ma mare, de tan posat com estàs en coses d’Església. —Informació i prou. Sóc un científic, recordes? —Així, segons tu, deu haver vingut de la Pobla de Benifassà? —Tampoc. Són monges, allí. Cartoixes de l’orde de Sant Bru. Podria vindre de Morella, si no fóra que… —Què? —Que a Morella fa molts anys que està buit el convent. Des de la desamortització del segle xix que allí… —Ei! Para! Vols? —Vull dir que l’antic convent de Sant Francesc de Morella ara és un parador de luxe. —Llavors? De Poblet? D’on? —No, de Poblet, tampoc. De Gilet, potser —aclareix el tinent—. Però, valdrà més que esperem que vinga el jutge i alce el cadàver per poder-lo analitzar a fons. —Doncs, au! De moment feu-li bona cosa de fotos. A veure si queda ben templat. Jo me’n vaig a desdejunar-me. Estaré a l’Aladroc i després al meu despatx per si hi ha alguna cosa. Vinga, marxa! Que no diguen que ens toquem la birla!

arbre genealògic

egurament Arrufat encara deu estar fent-se el cafenet al bar l’Aladroc de Vinaròs, just al davant de la comissaria de policia. Però no ens interessa ara, això. Perquè ens allunyem volant, veiem la comarca des del cel i fem zoom sobre la ciutat veïna de Benicarló. Si fórem una abella, per posar un cas, hauríem volat fins a un centre comercial que hi ha als afores, i estaríem picotejant la poca mel que han sabut donar unes floretes de romer d’un test gegant que hi ha a l’entrada. Però no ens cal ser cap abella, ni cap au, per a volar on ens done la gana, i saber què està passant, veritat que no? El cas és que Marta, una jove professora de l’IES Manel Garcia Grau, està tancant amb clau la seua escúter de 250 cc. Ha matinat massa i encara li falta més d’una hora per a la primera classe. En passar per davant del centre comercial ha decidit que hi entraria a comprar alguna cosa. No sap què, encara. A l’entrada veu una parada d’una empresa d’aquelles que et fan l’arbre genealògic de la família i un estudi heràldic per uns quants euros. —No vol saber qui són els seus pares? Li ho ha dit una xicota que podria ser alumna seua. Però no ho és. Ella coneix perfectament tots els alumnes. —I tant que m’agradaria! —fa ella sense aturar-se—, però és impossible! 12

—No es pense —li contradiu la xica—, la nostra empresa pot esbrinar qui eren els seus avantpassats des de fa moltes i moltes generacions. Tenim la base de dades més potent de tot Europa i… —N’estic segura! Però no m’interessa, de veritat, és que tinc una mica de pressa, sap? —menteix. La xica comprén que ara no toca. Abandona Marta i se’n torna a l’estant que ha muntat la seua empresa, a l’espera d’un altre possible client. N’entren pocs. Encara és molt d’hora, segurament. L’empresa en qüestió s’anomena Sang Reial, sense analitzar la conveniència comercial, o no, d’aquest nom tan hemàtic, direm que l’anagrama és una abella voladora que surt entre les dues paraules, escrites en lletres gòtiques, del logotip. Marta no pot evitar el record d’una sèrie de dibuixos animats de quan ella era molt menuda i li ve la cançó al cap. La taral·leja. La cançoneta es converteix en una d’aquelles melodies recurrents que et vénen una vegada i una altra i que no pots deixar de cantar, encara que les odies, saps què vull dir? Marta es passeja per la secció de roba sense adonar-se que l’està cantant: —… y a la pequeña abeja la llamaron trailara, la traviesa y dulce abeja trailara… S’emprova un abric per a la moto. I uns pantalons, i també un vestit. Les rebaixes sobre rebaixes són molt temptadores, però a ella cap de les tres coses li acaba de fer el pes i no compra res. La cançó de l’abelleta dels dibuixos animats li torna a matxucar, també a la secció de llibres, i a la d’electrodomèstics, mentre es mira un portàtil de darrera generació. 13

En eixir del centre comercial és ella la que s’acosta a la xica que l’havia abordada en entrar. —Sí que vull! —fa. —Perdone? —Que sí, que vull saber qui eren els meus pares. M’agradaria saber el meu arbre genealògic. —Molt bé. Passe amb la meua companya que li farà unes preguntes. La companya és un poc més gran que la que aborda els clients, una xicota de la seua edat si fa o no fa. —Bon dia —li diu, metòdicament i educada—. Vol seure, per favor? Marta seu. La xica li parla des de darrere de la protecció de dues pantalles d’ordinador enormes. Li fa un munt de preguntes sobre els noms dels pares, i dels avis paterns, i dels materns, i dels avis dels avis, si els sap. I del lloc on van viure. I alguna cosa li pot aclarir, que Marta sempre ha estat molt curiosa. Després, quan li demanen l’adreça, dóna la d’Alcalà i pregunta quant de temps tardaran a enviar-li els resultats. La xica li diu que no ho sap, que tot depén, que ells envien la informació al sistema central, però que segons com està de saturat de peticions… —Un parell de dies! —li amolla—. Com a molt tres. —I, amb tan poc de temps, és fiable la cosa? —Ja li ha dit la meua companya que tenim la millor base de dades d’Europa, és a dir, del món. Milers d’historiadors s’han passat anys i panys buidant registres i arxius històrics. No hi ha ningú que no puguem saber de quina família prové, sap vosté?

A Marta li fa una mica de por tanta tecnologia aplicada al control de les persones. Encara que siguen persones mortes fa molts anys! Aquella empresa d’heràldica li recorda la CIA o alguna organització d’aquelles que veu a les pel·lícules d’espies. Però, ara potser ja no és el moment de fer aquells pensaments, perquè ja ha donat totes les dades que li han demanat, fins i tot l’adreça, perquè li facen arribar els resultats. Paga religiosament els vint euros que val fer l’estudi i l’escut familiar tallat en fusta, amb els cognoms dels pares, que li regalaran. Agafa la moto i se’n va cap a l’institut. La cançoneta de l’abelleta encara li canta per dins. Però, quina cosa li ha fet pagar vint euros per res? Mentre condueix, pensa que ha comprat fum. Per què s’ha deixat seduir per la idea de saber coses dels seus avantpassats? —… y a la pequeña abeja la llamaron trailara, la traviesa y dulce abeja tarilara… Per la cançó de l’abella? No! Ho ha fet pels seus pares. Bo, ho ha fet en memòria dels seus pares, que fa uns mesos van morir en un accident de trànsit, baixant de Morella. Això li ajudarà a no perdre les referències. Penjarà l’escut de la família a l’habitació de la residència d’estudiants on s’està i els recordarà cada vegada que el mire. Perquè vol recordar-los. Tot i que li resulta dolorós. Per això no ha volgut tornar a la casa d’Alcalà des que van faltar, per això ha guardat el clauer que li va fer sa mare al fons de la bossa. Se li fa molt costera cap amunt tornar a sa casa. I, al temps, no vol perdre la memòria dels seus que tant estima. Per

això ha comprat aquell servei de records familiars de la Sang Reial, per la memòria de Maria i Pere, els seus pares adoptius, tenint en compte que als seus pares de veritat no els va poder conéixer, ni podia saber tampoc qui van ser, ni de quina estirp venien. Està disposta a ser molt insistent fins que aconseguisca que òbriguen una investigació com cal. Una investigació que mai no es va fer. Des del mes de setembre, els seus pares no descansen en pau al cementeri d’Alcalà, perquè ningú no s’ha preocupat de saber qui els va matar… Sí, s’havia dit que havien mort en accident, però ella no ho vol acceptar, això. Ell, Pere, el pare, era redactor d’un periòdic comarcal. Maria, la mare de Marta, era orfebre, de les bones. Havia fet treballs d’importància, entre d’altres, algunes rèpliques del Sant Calze que es custodia a la catedral de València i, sense anar gaire lluny, el clauer en forma de caragol que ara ella amagava al fons de la bossa amb les claus de la tristesa. El dia de «l’accident», Pere i Maria tornaven de Morella, on havien anat per faena. Baixant, es van fer fora en una revolta. El cotxe va acabar al fons del barranc. Quan el van trobar, els pares de Marta ja havien mort, els dos. La Guàrdia Civil va dir que va ser l’excés de velocitat. Però Marta sabia que allò no n’havia estat la causa. Havia viatjat amb la moto fins a la revolta en qüestió. Ella mateixa havia fet fotos del lloc dels fets i havia vist massa coses que no quadraven perquè la Guàrdia Civil decidira tancar l’expedient d’aquella manera.