La lluna de Praga

Maremàgnum, 3 LA LLUNA DE PRAGA

La lluna de Praga Jordi Santasusagna

Col·lecció

Maremàgnum, 3

Col·lecció dirigida per

Josep Manel San Abdon

Aquesta novel·la disposa d’unes propostes didàctiques específiques per al treball a l’aula, de descàrrega gratuïta per al professorat a la web www.onadaeducacio.com

Primera edició Desembre de 2013 © Text Jordi Santasusagna i Davins © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • Tel. 964 47 46 41 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com Disseny de la col·lecció Ramon París Peñaranda Maquetació Òscar París García Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Proposta didàctica (www.onadaedicions.com) Anna Juberó Vilanova ISBN 978-84-15896-07-4 Dipòsit legal CS-424-2013

Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

PEFC Certificat. Aquest paper procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org

1 (Charly)

U

na aurèola d’estranyesa havia envoltat aquell viatge des d’abans de començar. Un malson indesxifrable va intentar advertir-me de no agafar el vol d’anada, però el vaig ignorar i, gairebé a punt de finalitzar la nostra estada a Praga, estava convençut que el somni no havia tingut raó. Com n’estava, d’equivocat!

Alguns professors m’havien advertit del que suposava fer un viatge de final d’ESO amb una vintena d’alumnes que l’esperaven com si fos el primer gran alliberament de la seva vida, i gran part de la classe de quart va tenir una gran alegria quan els van comunicar que l’acompanyant seria jo.

—Ens acompanya el Charly! —cridaven.

El meu nom és Carles Font, però tothom em diu Charly des de temps immemorials i em presento així a tot arreu. Era el meu tercer any com a professor d’història a l’institut Pius Font i Quer, de Manresa. En tenia vint-i-vuit i suposo que vaig acceptar el repte apurant les darreres reserves d’inconsciència juvenil. A més, la destinació em feia el pes: Praga. No hi havia estat mai i era una oportunitat per anar-hi gratis. A la Clara, la meva xicota, no li feia cap gràcia i, de fet, vaig postular-me per anar al viatge l’endemà d’una esbroncada d’aquelles que semblen definitives però s’acaben amb quatre o cinc dies d’ignorància mútua. Tot i així, els dos vam 5

quedar tocats i sabíem que la situació no milloraria (si és que havia de millorar) fins que en tornés. Portàvem sis anys junts i els plantejaments de vida en comú ja sovintejaven en les nostres converses. Ens trobàvem en un d’aquells moments d’una relació en què cal un canvi per fer-la tirar endavant. Els dos intuíem la immediata arribada de la rutina en una edat en què encara estàs convençut de ser massa jove per segons què, però massa gran per comportar-te com un adolescent avançat. La fase exacta era aquella en què, de manera inconscient, et comences a fixar en els anuncis de lloguer de pisos i t’imagines com seria la teva vida en aquell carrer, en aquell barri, etcètera… Res en concret. El dia abans de marxar no ens vam veure i es va limitar a enviar-me un missatge de mòbil abans d’agafar l’avió desitjant-me bon viatge. Feia temps que, a mesura que s’acostava el dia de marxar, la relació s’anava refredant, de mica en mica. A mi no m’ho va arribar a dir, però sabia (per la Laia Llorenç, una amiga íntima que no podia callar res) que pel cap de setmana que jo passaria a Praga havia organitzat una “excursió d’amigues” a Salou. Això em va tocar la pera i reconec que vaig col·laborar força activament en la gelor dels darrers quinze dies. Així que, com a resposta al seu missatge, li vaig enviar un “Igualment” que, suposava, la faria sentir força malament. Així doncs, tot quedava pendent de la reacció dels dos a la tornada. Seria un “caixa o faixa”.

O per sempre, o fins mai més.

Per acabar-ho d’adobar, el dia abans de marxar van haver d’operar d’urgència la Maribel, l’altra professora que ens havia d’acompanyar. Ningú més no estava disposat a venir i les opcions es reduïen 6

a cancel·lar el viatge, o fer-lo amb un sol responsable (jo), o fer-lo amb un sol responsable (jo) amb la prèvia autorització dels pares. Una rocambolesca reunió al vespre amb pares, alumnes i el director de l’institut, tot just catorze hores abans d’agafar l’avió, va acabar passades les deu de la nit amb la decisió de fer el viatge amb un únic professor. Una altra inconsciència per a la meva col·lecció particular.

Vaig anar a dormir neguitós i aquest malestar em va amargar el son.

No solia fer gaire cabal dels somnis, almenys dels dolents. Els bons els intentava agafar com una premonició que gairebé mai no es complia. El d’aquella nit, doncs, va passar directament a la paperera de reciclatge mental. Vaig anar al lavabo per acabar d’escampar les restes de teranyines del malson, vaig beure una mica d’aigua i em vaig posar la ràdio per distreure’m, relaxar el cervell i tornar a agafar el son.

Recordava que, quan era petit, les nits abans d’una excursió gairebé no dormia pels nervis. Patia pensant que la meva mare s’adormiria i no em cridaria a l’hora i, quan la son em vencia, tenia sobresalts somniant que era el matí i em trucaven a casa dient-me que l’autocar ja marxava… Paranoies infantils. La ràdio de matinada és bastant penosa. Si sintonitzes una emissora de notícies, tens mitja hora per adormir-te, perquè després ja es comença a repetir el mateix, perd interès i tornes a donar voltes al no res.

En vaig triar una de música, però va acabar fent de banda sonora a les cabòries i les temors pel viatge que començaria unes hores més tard. El que més ràbia em va fer, va ser adormir-me just quan planejava llevar-me vint minutets abans de l’hora prevista per evitar continuar donant voltes al llit. Em passa 7

sovint, això. L’ensurt del despertador va ser majúscul. Així que, havent dormit només tres horetes senceres, a les sis de la matinada em posava en marxa cap a un viatge al qual jo mateix, entre una cosa i una altra, havia dotat d’un rerefons d’estranyesa difícil d’explicar.

En resum, pel que fa als dies que portàvem allà, els únics que van portar problemes eren els cosins Aguilar, cosa que ja era previsible. Eren el pitjor del pitjor i, a més, em demostraven continuadament la seva antipatia, amb constants desafiaments i bretolades per posar-me a prova. Jo conservava la il·lusa esperança que decidissin no fer el viatge, però no va ser així. Els altres professors em deien que a ells els tractaven igual, però jo estava convençut que amb mi hi tenien un fixació especial i perversa. Fins i tot em feien por. Eren com un ens aïllat dins del grup de la classe, sempre anant per lliure i dirigint-se a la resta amb menyspreu. No provenien de cap família desestructurada ni havien tingut una infància difícil.

Simplement havien crescut junts i els pares (curts de gambals, tot s’ha de dir) no havien detectat que es creaven un món paral·lel a la resta de mortals, amb les seves normes, el seu llenguatge, etcètera.

Els altres es van comportar, si fa no fa. Tan sols vaig tenir una mica de merder amb el Robert Gil, també conegut com el Turc, no per cap origen familiar, sinó per les turques que solia agafar cada cap de setmana. Responia a l’estereotip clàssic del noi bevedor. Més que gras, era gros, força alt, segurament de més de cent quilos, però molt bon jan… massa, a vegades. A Praga, amb cerveses de mig litre a trenta corones, poc més d’un euro, s’hi va trobar com al paradís. La primera de les quatre nits que 8

havíem de passar a la capital txeca ja se les va tenir amb el conserge de guàrdia. Els companys d’habitació van fer córrer que s’havia begut sis ampolles de Pilsner.

Amb la resta d’alumnes, cap problema. A més, els vaig arrencar un pacte que em va semblar magistral. Si no hi havia cap “evasió” ni problema nocturn, la darrera nit, la de dissabte a diumenge, aniríem tots plegats a una disco. Crits de joia de les noies, i cara de satisfacció dels nois. Cada nit havíem sortit a prendre alguna cosa, a algun pivo bar, però tornàvem poc després de les dotze. A les habitacions suposo que hi passava de tot, però en relatiu silenci. Cada matí, un o altre em posava al corrent dels rotllets nocturns, i de les corredisses entre habitacions. Em va fer molta gràcia el cas del Moja (abreviació salvatge de Mohamed), un noi força tímid, que va dormir una nit en una butaca del passadís perquè no gosava entrar a la seva habitació mentre no en sortís la Glòria, embolicada amb l’Àlex, el seu company. El millor del cas és que s’havien barallat i ella n’havia sortit al cap de cinc minuts d’entrar-hi, quan el Moja encara la feia petar en una altra cambra. A les set del matí l’Àlex em va venir a despertar espantadíssim perquè el seu amic havia desaparegut. Encara mig lleganyós vaig sortir, i me’l vaig trobar cargolat a la butaca i rebent els cops d’escombra, presumptament despertadors, d’una empleada de neteja. Era el segon dia d’estada i tocava pujar al castell a peu. Les lumbars i les cervicals el van torturar fins que a la nit va poder, llavors sí, dormir en posició horitzontal.

El vespre primaveral del dissabte, l’últim que passaríem a Praga, ens regalava un cel serè i una 9

lluna plena que no es podia desaprofitar. Recordava una fotografia que havia fet la Clara, en un viatge que va fer precisament a la capital txeca. Era preciosa. Tirada des del mig del pont de Carles, cap a la torre que hi dóna entrada des del Staré Mĕsto, el barri Vell, amb el cel enfosquint de blau a negre i una immensa lluna plena. Li va sortir de xamba.

Ella no en tenia ni idea de fer fotos, però ves per on, aquesta la va clavar. I amb una Casio compacta i més aviat senzilla. Des que la vaig veure, feia anys, sempre que em parlaven de Praga em venia a la ment la imatge d’aquella instantània. És per això que abans de tornar a l’hotel vaig proposar arribar-nos fins al pont amb la promesa d’una vista de postal, suggeriment que la Rut Ferrer, afeccionada (i obsessionada) al món de la fotografia, va agrair en silenci traient la seva rèflex de la motxilla com qui carrega una escopeta en una cacera.

El pont de Carles és senzillament preciós. Amb una llargada de cinc-cents metres travessa el riu Moldava unint dos dels barris més carismàtics de la ciutat. No és l’únic pont, però sí el més monumental i el segon més antic. A banda i banda, una trentena d’estàtues de pedra guarneixen la barana i observen els molts passejants que el travessen diàriament.

Dues torres espectaculars, una en cada extrem, semblen engolir en moments puntuals els visitants que pràcticament col·lapsen el pont.

Aquell vespre no érem els únics atrets per la lluna. Tot just passar per sota la torre d’entrada, barrejats entre els músics, els pintors i altres artesans que fan del pont el seu taller, s’hi distingien una dotzena llarga de trípodes amb càmeres disparant a discreció, com si l’escena fos fugissera.

10

—Vols dir que n’hi ha per a tant ? —vaig preguntar a la Rut, que maleïa no haver portat de casa el seu suport de tres potes.

No em va contestar. En girar-me, vaig entendre el perquè de tanta expectació. La imatge era senzillament formidable. Com que no portava càmera (és un destorb), vaig treure el mòbil per intentar immortalitzar l’estampa, però el resultat era força decebedor. En vaig fer cinc o sis, i no se n’aprofitava cap. La resta d’alumnes tenien més èxit, tots amb càmeres compactes, però triant la configuració correcta aconseguien fotografies molt més presentables que les meves. Així doncs, vaig decidir repenjar-me a la barana de pedra contemplant com un caricaturista dibuixava una nena de no més de cinc anys amb una traça envejable. D’aquell pont, a més, em cridava l’atenció el silenci amb què la gent hi circulava. Podia sentir perfectament un quartet de jazz que tocava una cinquantena de metres més enllà. Corria un airet molt agradable i em vaig posar a practicar una de les meves aficions preferides en els viatges: observar la gent. En llocs així hi ha visitants de tot el món, i m’encanta contemplar-los cercant matisos i diferències respecte de nosaltres. M’hi podria passar hores… També vaig entretenir-me mirant els vaixells turístics que solquen el riu, alguns força autèntics i ben aconseguits i altres d’un mal gust esperpèntic.

De sobte, es van apagar els llums. Tots. Jo vaig trigar un moment a adonar-me’n perquè just en aquell instant mirava la làmina del dibuixant que tenia la seva pròpia làmpada, però una mena d’esglai de decepció de centenars de persones em va fer alçar el cap i comprovar com la torre que tenia més 11

a prop, tènuement il·luminada un moment abans, s’havia convertit en una ombra negra davant del cel blau marí i la lluna blanca. Em vaig posar en guàrdia, sense saber-ne el motiu, però aquella mutació de l’entorn no m’agradava gens. M’inquietava.

El dibuixant va renegar en txec (suposo) i va agafar la làmpada amb la mà esquerra per tal de, com a mínim, il·luminar més concretament les zones de la làmina que li faltaven per acabar la feina que tenia a mitges. La resta d’artistes de carrer van començar a plegar estris, com si sabessin que la cosa anés per llarg. Certament el pont havia perdut l’encant que tenia amb la seva il·luminació habitual, força fluixa, però que hi donava un aire nostàlgic que t’atrapava i t’obligava a passejar-hi. Jo només veia siluetes de gent movent-se en totes direccions, alguns els reconeixia, altres no, i el neguit es va anar apoderant de mi. Alguns dels alumnes que tenia a prop intentaven fer fotografies amb flaix, però per la cara arrufada que posaven a continuació vaig suposar que no eren cap meravella.

Aquella foscor estranya m’havia fet perdre el control del grup. Intentava fer un recompte una mica per sobre i tot just aconseguia localitzar mitja dotzena d’alumnes. Era una sensació de tensió i inquietant que no havia tingut durant tot el viatge, i em vaig acollonir.

—Tornem a l’hotel! —vaig cridar després de deixar anar un xiulet característic que havia servit de senyal de replegament durant tot el viatge.

Em van fer cas. No hi acabava de veure bé, però em va semblar que tots em seguien. Als cosins Aguilar els vaig haver de cridar un parell de cops més.

S’estaven a sota una estàtua, uns metres més endins 12

del pont, fent vés a saber què, simulant que no em sentien. Finalment, però, van venir amb els altres.

Tot just arribats al principi del carrer de Karlova, on la il·luminació groguenca tornava a estar operativa, em vaig aturar per comptar per enèsima vegada els disset caps que m’acompanyaven des de feia tres dies. Setze. Me’n faltava un, i hi vaig tornar. A la sortida de la catedral de Sant Víctor, al castell, m’havia passat igual. Hi havia un talòs ajupit cordant-se la sabata just al moment del recompte. Llavors, però, tots estaven drets.

—Qui falta? —vaig cridar.

Tots es van anar mirant entre ells, com si busquessin el culpable del descompte, però era evident que no hi seria.

—L’Anna Serrano —va dir una noia.

Com un flaix, em va venir a la ment el somni de la nit abans de marxar…

13

2 (Charly)

V

aig esperar uns instants per si la veia arribar des del pont, però hi passava massa gent en penombra i tothom era irrecognoscible.

—Quedeu-vos tots aquí un moment —vaig dir finalment—. No us mogueu, que torno al pont per si la veig.

Aquest neguit era el que esperava no haver de tenir durant el viatge. Un alumne perdut. M’estranyava, però, que fos l’Anna… No era de les que anava per lliure, i el seu grau de rebel·lia estava dins dels límits permesos.

Tal com devien preveure els dibuixants que havien plegat veles feia una estona, la il·luminació del pont de Carles continuava caiguda. No hi passejava tanta gent i això havia de fer més fàcil localitzar l’Anna, però no en vaig trobar cap rastre. Em vaig posar a córrer per travessar els cinc-cents metres de pont fins a l’altra banda del Moldava, intentant mirar la cara de tothom qui se’m creuava. Al final, ja a sota de la torre que dóna accés al districte de Malá Strana em vaig aturar. Tampoc no hi havia ningú que s’hi assemblés. Provava de recordar la roba amb la qual vestia aquella tarda, però no ho aconseguia… m’havia passat del tot desapercebuda.

Quan tornava a travessar el pont en sentit contrari, se’m va aparèixer la imatge mental de la mare de l’Anna, la Rosa Martí, terror del claustre de pro14

fessors. ¿Li hauria d’explicar jo que la seva filla s’havia perdut? Impossible, no es podia haver perdut, i si era que sí, tornaria a l’hotel pel seu compte.

En tornar a arribar al carrer de Karlova, la Rut i un parell més se’m van acostar amb cara de preocupació i un mòbil entre mans. No havia pensat en la possibilitat de trucar-li. La majoria d’alumnes tenien xarxa operativa, i podria ser que ella també.

—Li truquem al mòbil i el té apagat o sense cobertura —va dir la Rut. —Segurament no deu tenir xarxa. Al Toni tampoc no li funcionava —vaig dir per tranquil·litzar-los.

—A ella sí. Ahir va parlar amb casa seva des del seu mòbil —insistí la Rut. Havia d’intentar que no se’m notessin el munt de dimonis i bruixes que se m’estaven colant al cervell. En un moment em van passar pel cap una infinitat de possibilitats que evolucionaven des de preocupants fins a macabres. I un dilema: què fer?

M’aferrava a pensar que s’havia despistat i havia tornat a l’hotel, però si ens n’hi anàvem i no hi era, hauríem abandonat la zona i no ens trobaria.

—Qui sap arribar a l’hotel des d’aquí? —vaig preguntar.

—Jo —va cridar el Turc, que encara anava serè.

—Uns quants aneu amb ell fins a l’hotel. I uns altres quedeu-vos aquí amb mi. Quan arribeu em truqueu per dir-me si hi és o no.

Una desena d’alumnes van seguir el Turc en direcció a l’Hotel AZ, a prop de la plaça de Wenceslau.

Deu minuts caminant, més o menys.

Vaig haver d’obligar els Aguilar a quedar-se amb mi. Marxaven amb el Turc i no em va fer cap gràcia perdre’ls de vista. Què hi feien al pont?

15

—Vosaltres l’heu vista, l’Anna? —els vaig preguntar, a soles.

No van obrir boca. Tan sols van fer un moviment amb el cap, negatiu i despectiu a l’hora, com només ells saben fer-ho. Vaig fer mitja volta per esvair la temptació.

—Charly! —va cridar un d’ells.

No em vaig girar. Imaginava alguna cirereta frec a frec que no em faria cap gràcia.

—Avisa els teus Angels, a veure si la troben —digué, precedint la riallada de l’altre cosí.

Vaig pensar a agafar-lo pel coll amb totes les meves forces i saber d’una punyetera vegada quin era el seu límit, fins on podia arribar sense acollonir-se… però no. No ho podia fer. Tenia un merder dels grossos a sobre i no em podia embrancar en una baralla de carrer. No em tenien cap respecte i l’altre cosí se m’hagués llançat al damunt com un gos rabiós.

—Tornem a anar fins a l’altra banda del pont —vaig dir en veu alta—. Estigueu alerta i mireu a tot el voltant per si la podeu veure.

Llavors em va venir una mena d’il·luminació.

—Algú té a la càmera o al mòbil una fotografia de l’Anna en aquest viatge? D’avui, si pot ser.

Tots van rumiar i un parell, l’Àlex i la Tere, en van trobar unes del matí, fetes d’amagat al cementiri jueu, una amb el mòbil i l’altra amb la seva càmera compacta. Suposava que devia mantenir la mateixa roba i que serviria per ensenyar als pocs dibuixants i artesans que quedaven al pont.

—Comencem a creuar el pont a poc a poc i ensenyeu-les a tothom qui cregueu que hi porta més de mitja hora.

16

Així ho vam fer. No hi quedava gaire gent i incomprensiblement continuava a les fosques. Semblava fet a posta, com si les dues torres a banda i banda i el mig quilòmetre de pont anessin amb el mateix endoll i algú s’hi hagués entrebancat.

Anàvem força a poc a poc i jo vaig començar a mirar també barana avall, al riu. La possibilitat que hi hagués caigut encara no m’havia passat pel cap, però no era gens escabellada. Vaig avisar un altre noi perquè fes el mateix que jo, paral·lelament per no haver d’anar d’un costat a l’altre. Tot i així, cap rastre.

—Charly! —va cridar la Tere des d’uns metres més endavant.

Estava dreta al davant un pidolaire que estava assegut i intentava incorporar-se sense gaire èxit, conseqüència directa de la garrafa mig buida de vés a saber quina beguda que tenia a la vora. Anava vestit amb uns pantalons de xandall vermells, una jaqueta d’imitació a pell foradada i gastada i sabates diferents. Tenia els cabells i la barba llargs amb sectors grumollosos i un rostre prematurament arrugat i malmès. M’hi vaig atansar.

—Aquest home diu que sí que l’ha vist.

—Where? —vaig preguntar-li suposant que entendria l’anglès.

No deia res. Movia les espatlles tot somrient. Jo li vaig tornar a ensenyar la fotografia de la càmera de la Tere.

—Yes —contestava ell, repetidament.

La resta d’alumnes es van aplegar al voltant d’aquell home, que se’ls mirava sense deixar de somriure. Llavors vaig topar amb la jugada.

17

—Money? —vaig preguntar, acompanyat del símbol internacional dels diners, fregant els dits índex i polze entre ells.

—Yes! —exclamà el pidolaire.

—Vol diners… —vaig dir, decebut.

—Doncs donem-li’n, no? —digué l’Àlex, convençut d’haver trobat una bona pista.

—Anem. No té ni idea d’on és l’Anna. Ni tan sols l’ha vist. Si li donem diners ens portarà fins a la primera noia que trobi i ens dirà que és ella. Llavors, qualsevol els hi pren…

En veure que ens allunyàvem va iniciar una sèrie de lletanies en un dialecte poc vocalitzat del txec, escopint al terra i renegant de nosaltres. Llavors va ser quan em vaig penedir per primer cop de la gran pensada d’anar a veure la lluna al pont.

La resta la vam recórrer sense cap esperança de trobar l’Anna, capcots i decebuts. Finalment una trucada al mòbil, la darrera esperança abans d’haver d’entrar en un laberint desconegut i fosc.

—Aquí no hi és —em va dir el Turc des de l’hotel.

—Heu mirat a l’habitació? —vaig insistir.

—Sí, sí. Hem preguntat al de recepció si l’havia vist entrar, i tampoc.

Ja havíem arribat a l’altra banda i fins i tot buscàvem carrer enllà. Em vaig repenjar a la paret, al costat d’una botiga de souvenirs, passant-me les mans per la cara, com si servís per netejar-me la ment i pensar amb claredat.

—Tornem a l’hotel, nosaltres també. Trucarem a la policia des d’allà —vaig dir.

Abandonar el pont no em feia gràcia, però tampoc no hi fèiem res. Havia passat gairebé una hora des que havíem trobat a faltar l’Anna i era clar 18

que per aquella zona no rondava. On devia ser? Pel cap em començaven a vagar tots els advertiments sobre l’augment de la delinqüència a les ciutats turístiques europees en els darrers anys, i em feia posar els pèls de punta. Aquella intranquil·litat que m’havia assaltat en apagar-se els llums del pont estava plenament justificada, veient-ne els resultats.

M’esforçava a no pensar en les possibilitats i les conseqüències, però començava a assumir que allò feia estona que havia deixat de ser un simple ensurt i es convertia en un problema molt i molt gros…

19

3 (Charly)

A

l’Hotel AZ, de tres estrelles, una ganga segons el paio de l’agència de viatges, no van trigar a arribar tot un munt de policies després de demanar al recepcionista que donés l’avís. Ell coneixia millor que jo el que s’havia de fer i tot va anar molt més ràpid. Primer obstacle, l’idioma. Tret del que semblava ser el cap, els altres parlaven un anglès molt pitjor que el nostre. Jo era el més avançat en aquest aspecte i va anar bé per actuar com a responsable i enllaç amb els policies.

Ens van reunir a tots en una sala de convencions del mateix hotel. D’uns cent metres quadrats, amb taules i cadires en disposició de conferència, semblava preparada per iniciar una classe, i així ho devien entendre els alumnes, que s’hi van anar col·locant instintivament com si algú els hagués de sortir a parlar de les propietats dels elements de la taula periòdica. Les parets estaven emmoquetades d’un color salmó passat de moda i el terra semblava de parquet acabat de posar. Feia olor de nou. Els policies es van anar col·locant al voltant de la sala i començaven a fer preguntes, alumne per alumne, després de prendre’ls totes les dades. Van portar entrepans i begudes que substituirien el darrer sopar a Praga, que havia de ser especial. El menú, sense ser res de l’altre món, hauria estat el millor dels quatre 20