LaDificilAventuradelViure

la dif铆cil i apassionant aventura del viure Diana Curto i Dauf铆

i premi del xxvii certamen de poesia ciutat de benicarl贸, 2007

onada

edicions

Benicarl贸,

2008

Primera edició novembre de 2008 © Diana Curto i Daufí © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny: Ramon París Peñaranda Maquetació: Maria Jesús Garcia Grau Paper interior Editorial os de 100g Torras Paper coberta Conqueror Crema 300g Imprimeix: Gràfiques Bobalà · Lleida Dipòsit legal: L-1.577-2008 ISBN: 978-84-96623-25-5 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Així, en conversa, passaren els amants la nit que minvava i minvava sens que arribés el dia.

Caigueren, ja que el cel no imparteix la seva esperança a aquells que no escolten bategar els seus cors.

Edgar Allan Poe (Traducció inèdita)

Cant a dues veus Quan els primers cants de la meva

joventut van néixer a mi en el nou dia

i en el meu cor, vaig pensar que venien

a jugar com les flors del matí…

Rabindranath Tagore

Vas néixer, amb els nous cants, com neix el dia!

I el teu amor va estar tan sols un somni, en començar, novell i primerenc…

Però, aquests cants es van estendre i van volar pel pàram, buit i net, i em va semblar sentir un hàlit d’estiu, producte del brogit de la tempesta que es vessa en el crepuscle vespertí.

I ara que veig ja una llum indecisa del sol ponent a l’àmbit de la costa, sé ja molt bé que les cançons són barca que du a un port estimat entre les ones.

Les ones que són cant a dues veus.

[9]

L’amor és una flor…

Van cap a tu les cançons meves, que s’obren com a flors primaverals.

Van cap a tu i són en veritat les teves, però les duc tal com si fossin del meu ritme, perquè el teu cant, amor, és el meu cant.

Tu somriuràs i amb joia te n’alegres…

Si són les flors del meu cant delicades, si es van marcint i dispersant pel terra, no ploraré als racons muts de la nit.

Perquè no et seran manca a l’ampla mà.

I aquells moments tan nostres, fugissers, seran sempre flairosos en garlanda.

L’amor és una flor, sense decandiment…

[10]

Vora el portal

Em vas cridar, amor meu, perquè entonés la meva flauta a prop del teu-meu cor, a prop d’aquell camí que ens és la vida.

Perquè, quan ens estés abrupta càrrega, potser un xic rutinària i avorrida, poguéssim fer un descans de l’ampla tasca i asseure’ns, sempre junts, vora el portal.

Llavors tots passarien, amb sorpresa, i trobarien allí, tal com nosaltres, allò que sempre ha estat antic, molt nou, allò que potser encercla sense veu…

Dirien, també amb cant entendridor —Avui, com cada dia, s’han desclòs tots els capolls i canten els ocells!

[11]

Quantes cordes…!

Quantes cordes, amor, té el teu llaüt!

Deixa’m, doncs, que afegeixi avui la meva…

Que quan tu hi facis broll de melodies, el meu cor trenqui amb so també el silenci i el meu viure s’uneixi amb el teu so.

Deixa’m, doncs, que la pobra llumeneta de la llàntia que amago entre les fosques, se m’amagui també entre les estrelles infinites que esperen a l’albor.

I en el ball de la festa de les llums, on s’uneixen els cossos amb els cors, pugui el meu esclatar de goig i anhel.

Mentre aquest meu somriure que t’agrada s’uneixi al teu somriure, boca a boca, en un bes prolongat, encès, etern…

[12]

El gran saló de ball

Jo t’he vist com tocaves les cançons de la vida al seu gran saló de ball.

Mentre encara amagaves un somriure per a mi, dolça fulla en l’invisible que ningú no entenia, tan sols jo…

Jo t’he vist reposant al camp florit i escoltat a la terra el seu mormol.

I aquell so, també dolç en l’harmonia que era meu, tan sols meu, en l’infinit.

Ara estic a la platja, mentre espero que, quan vingui la dama de la nit, també em trobi cantant una tonada que segueixi lloant un fil de vida que el teu somrís, segur, farà vell somni a sota del somrís d’un raig de sol.

[13]

Retorns

Recordo que, al bell mig de la infantesa, la llum mig penombrosa de l’albada arribava amatent fins al meu llit.

Cada dia era sorpresa matutina, com un enjogassat company de jocs.

Va estar quan la fe en tota meravella va anar creixent amb mi, en el dia a dia, observant la faç tendra d’aquest món.

Quan els insectes, els ocells, les plantes, i els matolls, i les herbes, com els núvols, conservaven aquell poder magnífic que encara em són corprenedor torrent.

Quan la pluja nocturna se m’enduia al país de les fades i els follets.

I quan la veu xardorosa de la mare dava sentit al cel cobert i obscur.

Però l’encís colpent del teu amor ha fet encara més brillants els somnis i l’heura que acarona els nostres murs.

[14]

Lliurances

Mentre el meu cor no et va besar amb amor, la seva llum perdia la fulgència i un estel, amb una encesa llàntia, va vigilar en el tàlem de la nit.

Així, el meu cor arribà amb subtil ofrena, amb els seus cants, mig ardents, mig apagats, i va estar un llarg sospir de tu i el cel…

Jo sé que t’he lliurat alguna cosa que tu, sense dir res, potser en silenci, guardaràs als estels sempre dringants, sempre nostres, en cant a dues veus…

[15]

Condemnats a viure Explica’m com vius; digues, senzillament, com passen els teus dies, els teus lentíssims odis, les pòlvores alegres, i les confuses ones que et porten perdut en la canviant escuma d’una blancor imprevista.

Gabriel Celaya

Traducció inèdita

No ens podem tancar només a una paraula, només a un pensament…

No podem caminar tot sols entre les cendres dels camins on la rosta ha mort el verd…

Perquè esperar aquells somnis que ja jauen a sota del viaranys i de les runes és com un suïcidi, sense sang però on s’escola el cor en degoteig.

Tal com alguns éssers humans són condemnats —quin robatori!— a mort, per a altres la condemna és sobreviure, caminar sota estels i sense lluna, fer força del dolor, del que es va perdre…

A sota un veredicte inapel·lable —Per ara, condemnat a viure!

[16]