La senda llarga Josep Usó
narratives,
onada
5
edicions
BENICARLÓ,
2009
Primera edició: octubre de 2009 Edita: Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicons.com Disseny de la col·lecció: Ramon París Penyaranda Maquetació: Paül Peralta Correcció lingüística: Maribel Sospedra i Sospedra
ISBN: 978-84-96623-55-2 Dipòsit legal: BI-2796-2009 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth
LA SENDA LLARGA Índex
Llibre primer ELS ANYS FELIÇOS
15
Llibre segon LA GUERRA
35
Llibre tercer LA POSTGUERRA
79
Llibre quart ELS ANYS DIFÍCILS
99
Llibre cinqué ELS ANYS DARRERS
139
Qui dia passa, any empeny.
Dita popular.
Aprendre història dels llibres és molt distint de viure-la un mateix.
Ernst H. Gombrich.
Si et diuen que el rusc està ple sense abelles, no hi vages; ningú no deixa el rusc amb mel sense abelles. Jesús Huguet.
Se conoce con el nombre de Alzamiento Nacional el que inició Franco contra la segunda República el día 18 de julio de 1936. Las causas del Alzamiento fueron dos: la necesidad de restablecer el orden en España y la de impedir que nuestra Patria cayese en manos del comunismo. El Alzamiento Nacional fue completamente necesario, porque todos los intentos pacíficos de restaurar la justicia en nuestra Patria habían fracasado y solamente una reacción armada podía impedir la ruina de España. Enciclopedia Álvarez, pàgina 487.
Convertida España al cristianismo, no tardó en comenzar la tarea más importante de su Historia: predicar y extender el Evangelio por todo el mundo. Enciclopedia Álvarez, pàgina 414.
Agraïments: Als qui han perdut, als derrotats en qualsevol guerra o conflicte. En especial als qui, sabent que no tenien altra opció, han tractat, almenys, de deixar el seu testimoni. Als qui, encara ara, desconeixen, o desconeixem, el que va passar, el perquè i quin és el preu que hem de continuar pagant. A totes aquelles persones que han viscut algun bocí d’història i que me l’han explicat. A Salomé, que té paciència per revisar una i altra vegada els originals. A la meua dona i els meus fills, present i futur.
La senda llarga
Llibre primer ELS ANYS FELIÇOS
T
ereseta mira per la finestra de la seua estança.
Allà fora està el poble. Almassora. Però és un poble diferent. Ja no és el mateix poble que ella havia conegut, estimat, i on havia sigut algú molts anys enrere. Ara mateix, d’ella només resta una vella de setanta-quatre anys, a qui els pocs parents que li queden han deixat ingressada a l’asil. I allà només és una més, i les cuidadores, que ni tan sols són monges, no li fan cap cas… Però no sempre havia estat així. De sobte, acluca els ulls i el paisatge urbà desapareix de la seua vista. I recorda…, recorda… El seu pensament vola molt lluny, en la distància i el temps, surt de l’estança, de l’edifici i del poble d’Almassora, i se’n va cap a l’horta, un matí de l’estiu de l’any trenta… de l’any trenta-tres. —Tereseta. Vine cap ací. —Ja vaig, mare. —És que pots caure dins la séquia. —Nooo. —Ai, no! Mira la filla del Candelario. Va caure a la séquia, i després va tindre una pulmonia i se’n va anar. —On se’n va anar, mare?— demanà Tereseta mentre arribava, corrents, des de la vora de la séquia. 15
Era una xiqueta preciosa, de només set anys, rossa, amb uns rínxols daurats, i un somriure ampli i franc a la boca, que mostrava dues fileres de dents de llet, blanquíssimes. —Mira com t’has posat de bruta. Només jugues a coses de xicots. —Però si jo no feia res— protestà la xiqueta. —No res? I com t’has embrutat les sinagües? Mira quin llustre tenen. Totes enfangades. —És que venia aigua per la sèquia i jo… Aquell era un dels primers records de Tereseta. Havien anat a un hortet que tenia el seu pare, prop de la mar, al Pla de la Torre, a passar el dia. Sortiren molt prompte del poble, i, per la senda llarga, havien arribat fins l’hortet. Allà no tenien cap alquerieta, perquè ells no eren rics, però tenien un parral de bajocons que son pare cuidava amb esmerç i que els feia, si més no, un poc d’ombra. Sa mare duia una cistella amb el dinar i l’esmorzar per al pare, que encara havia sortit més d’hora, i que estava cavant l’hort. En arribar, el pare semblava estar mig colgat en un frau, amb l’aixada cassuda agafada pel mànec, i sense camisa, tot amarat de suor. Semblava un semidéu. Ella i sa mare se n’anaren al canyís i prepararen l’esmorzar. Mentre sa mare acabava, ella anà a jugar amb l’aigua de la sèquia, que passava plena. I volent agafar una floreta grogueta, relliscà i s’embrutà les sinagües de fang. Devia tindre… set anys. No; sis, en tenia, encara. Que ella va nàixer per sant Francesc. I allò era l’estiu. Encara no havia acomplert els set anys. I era quan la República. La gent en parlava molt, de la República. Sa mare deia que tot eren coses del Dimoni. Però el seu pare deia que no havia de passar res. Que a França hi havia República i els anava força bé. I a Tereseta no li deixaven dir res, perquè “quan parlen els majors, els xiquets callen”. 16
L’any després, vingué tot allò de la sublevació dels miners d’Astúries, i a sa casa se’n parlava molt. Venia per les vesprades un veí, el sinyo Tonet el de la Joaquima, i ell i el seu pare parlaven i parlaven. Però aquell any, el pare i el sinyo Tonet no parlaven de política. De fet, aquell any no era el tema que més els preocupava ni de bon tros. Dos anys enrere, el mateix any que es proclamà la República, les coses anaren força bé. Però l’any anterior, Anglaterra no havia volgut ni una taronja valenciana. Molta gent deia que era per fotre al govern, però el sinyo Tonet no hi estava d’acord. —Això és perquè va gelar a la Ribera, i a Nules, i a més llocs. I, com sempre, els comerciants van enviar les taronges gelades. I, clar, han escaldat la gent. I ara costa, de reobrir els mercats. —Però quina casualitat, Tonet, que només entrar la República, ja no volen les taronges. —Només entrar, no, Miquel. L’any següent. Fixa’t que el trenta-un, ja amb la República, es van vendre molt ben venudes. —Però des d’aleshores… I no hi ha ni jornals ni res. La cosa s’està posant molt malament. Que ja són dos anys seguits, Tonet. Tereseta, embadalida, escoltava, fins que la mare arribava i l’agafava per anar a fer “alguna cosa de profit”: escurar, llavar el terra, torcar la pols, o qualsevol altra cosa semblant, que eren les coses que havia de conéixer i saber fer i manar una xiqueta. *** —Sinyo Teresa, sinyo Teresa. —Eh? Què passa? Què vols, tu ara? —Vol un gotet de llet? —Mira tu amb què em ve, aquesta, ara. No. No vull res.
17
—És que li aniria molt bé. —A tu també t’aniria bé estar més prima, que sembles una bacona. La cuidadora, ofesa, gira cua i deixa sola Tereseta, que novament acluca els ulls i se’n va lluny, lluny, però no torna a agafar el mateix fil. *** A Tereseta, el que li agradava de debò era anar a l’escola. Allà aprenia cada dia coses noves. Tenia un mestre, don Julian, que els havia ensenyat a llegir i les taules de multiplicar. Tereseta, que tenia el cap despert, li agafà gustet a allò de llegir, i estava sempre demanant-li a sa mare algun llibre. —No en tenim, nosaltres, de llibres. —És que tinc ganes de llegir. —El que has de fer és planxar la roba que hi ha al rebost— li respongué la mare, amb to agre. —Ja veuré si te’n puc aconseguir algun, Tereseta— terçà el pare. —Tu faltes; omplint-li el cap de pardals no la fareu millor. El que ha d’aprendre és que haurà de treballar. Tereseta encara havia de fer els nou anys. L’estiu de l’any trenta-cinc, Tereseta es fixà per primera vegada en Evaristo, el fill de la sinyo Sunsión la Coca. Tenia setze anys i era seminarista a Tortosa. La sinyo Sunsión era veïna dels pares de Tereseta. Tots vivien al carrer sant Miquel, a la Vila, molt prop de la Picaora. Un matí, cap a la meitat de juny, Tereseta estava jugant al carrer, mentre esperava que arribara son pare per dinar, i el veié tombar el carrer. Evaristo tornava del seminari per passar les vacances a casa amb els pares. Era un jove baixet, primet i amb
18
esguard seriós, que quasi semblava malcarat. Venia vestit de negre, amb camisa, jaqueta americana i pantaló curt. En conjunt, tenia un aspecte un poc estrany amb potser excessiva formalitat. Només les espardenyes “de pixó” eren semblants a les de la resta de veïns. Tereseta se’l quedà mirant, mentre deixava de botar a la corda. —Bon dia, Tereseta— li digué Evaristo, amb un to que a ella li semblà magistral, però que només era de suficiència. —Bon dia— respongué ella, tímida. Ell, amb passes curtes, continuà caminant, amb una maleteta de cartró a la mà esquerra, fins arribar a la porta de sa casa. —Mare! Mare! Ha tornat Evaristo, el de la sinyo Sunsión!— cridà Tereseta, entrant corrents a casa. —Què són eixos crits?— demanà la mare, escandalitzada. —És que ha tornat Evaristo. —Qui dius que ha vingut? —Evaristo. El de la sinyo Sunsión. El que estudia per capellà. —I què? Això no són maneres, Tereseta. Què diria ton pare, si et sentís? —Per què? Què he fet, jo? —Una xiqueta decent no ha d’anar per ahí cridant com una boja. Que la gent és molt roïna. I estem vivint uns temps molt difícils. —Per què?— demanà Tereseta, amb innocència. La mare féu una pausa abans de respondre-li. —Perquè sí. Perquè amb això de la República no sé on anirem a parar. Han fet fora el Rei, que ho era per la gràcia de Déu —i la mare es persignà— i ara volen que amb això de les votaes, cada vegada hi haja un manant. I això no pot acabar bé, Tereseta. —Però el pare diu…— començà la xiqueta, però sa mare la interrompé ràpidament. 19