LesSenseAnima

les sense ànima

Marc Artigau i Queralt

PREMI DE TEATRE “PEPE ALBA” 2009 CIUTAT DE SAGUNT

Benicarló,

2009

Primera edició novembre de 2009 © Marc Artigau i Queralt

© D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Il·lustració de la coberta Francesc Disseny i maquetació Ramon París Peñaranda Paper interior Editorial os de 100g Torras • Paper coberta Zeta Gofrat Classique 260g 40Marfil Imprimeix Grafo Industrias Gráficas • Basauri, Bizkaia Dipòsit legal BI-3128-09 ISBN-13: 978-84-96623-61-3 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Paper certificat provinent de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades

PRÒLEG

A l’Institut del Teatre es poden conèixer moltes menes de persones.

Una d’elles va ser en Marc Artigau.

En Marc és un noi d’uns vint-i-pico d’anys de qui, en conèixe’ns, em van cridar l’atenció unes quantes coses.

D’una banda, en Marc és una bona persona. Això, que aparentment és tan comú, potser a la pràctica no ho és tant. En Marc, però, ho practica, sense soroll, sense estridències, sense escarafalls. I això, és clar, es nota, i encara el fa millor persona.

Ara bé, no us deixeu enganyar, tampoc. A primera vista, us pot semblar que en Marc no ha trencat mai cap plat. Res més lluny de la realitat.

Darrere d’aquesta imatge de bon minyó, en Marc és un conquistador nat.

Les dones el fan tornar boig. Li fan perdre el son. I ell el fa perdre a elles. És un amant del sexe femení, el venera, l’adora. En poques paraules, estan fets l’un per l’altre. Em sembla que l’única cosa que li faria anul·lar una cita és un partit del Barça. A mi, però, no m’agrada el futbol, o sigui que m’abstindré de fer-ne cap comentari…

Amb en Marc hem passat moltes estones parlant de llibres. I és que en Marc és un lector. I a més a més, un bon lector. Un lector selecte.

Tant llegeix poesia (esmenteu el nom de Joan Margarit davant seu i veureu com se li il·luminen els ulls) com teatre, novel·la o assaig. En aquest sentit, no és casualitat ni pedanteria que els seus escrits vagin encapçalats per cites de Michel Houllebecq, Juan José Millàs, Alejandra Pizarnik o J. G. Ballard. En Marc ha llegit tots els seus llibres, els ha

devorat, i després te’ls comenta amb passió, amb ganes. Recordo haver passat amb ell molt bones estones comentant apassionadament Jesús Moncada o Enrique Vila-Matas, lamentant que en Monzó o en Pàmies triguin tant a treure nou llibre, o discutint acaloradament si les novetats de Paul Auster o de Murakami eren millors que els títols anteriors.

M’agrada parlar amb ell.

Però per sobre de tot això, del que és o no és, del que li agrada o l’apassiona, en Marc és poeta i dramaturg, és a dir, escriu poesia i teatre. I no crec exagerar si dic que en ell, l’una és indestriable de l’altre, és a dir, que ambdós gèneres literaris es complementen i comparteixen característiques i temes; ras i curt, són dues cares d’una mateixa moneda.

L’exemple més clar d’això el tenim a Les sense ànima, una peça de teatre terriblement poètica en la qual conflueixen algunes de les característiques esmentades més amunt.

L’origen de l’obra es troba en una novel·la del Premi Nobel japonès Yasunari Kawabata, La casa de les belles adormides. En Marc extreu d’aquesta novel·la una idea (gairebé una imatge, podríem dir) per fer-se-la seva i convertir-la, segons les seves inquietuds i els seus anhels, en literatura de primera. El mot “literatura”, en aquest cas, no és aleatori. Quan escriu teatre, en Marc fa literatura, és a dir, crea una obra literària en la qual dóna una importància primordial a la recerca d’una veu pròpia. I això ho fa principalment a través d’un treball lingüístic profund. A diferència de molts companys de la seva generació, als quals preocupa sobretot aconseguir que la llengua dels seus personatges s’assembli tant com sigui possible al català que es parla al carrer (i que, per tant, persegueixen reflectir a escena l’empobriment lingüístic, encobrint d’aquesta manera la seva pròpia manca de destresa lingüística), en Marc creu en el teatre com a gènere a través del qual poder treballar la llengua literària, en aquest cas un català popular però no per això empobrit, d’un regust poètic que a estones impedeix traçar clarament la línia que separa teatre i poesia. Les tres primeres frases de l’obra en són un clar exemple: “DAISY: Avui he somiat que no somiava.

I descalça caminava per una platja plena de roques i no em calia respirar.

Hauria agafat grapats de lluna i me’ls hauria empassat sense mastegar-los.”

[8]

Cada paraula és mesurada i té una raó de ser, donant lloc a cadències i ritmes que fan l’obra més bella i més profunda. En aquest sentit, no ens ha d’estranyar que un dels mestre reconeguts d’en Marc sigui Xavier Albertí, músic i dramaturg que ha compartit saviesa amb gran part de la dramatúrgia catalana més recent. El rastre d’Albertí, però, no és l’únic que ensumem al llarg de les paraules de Les sense ànima.

El joc temporal, el gust per l’ambigüitat i la brevetat de les escenes ens remeten a altres dramaturgs, com Carles Batlle o Sergi Belbel, que també han estat professors seus. Aquestes influències, però, en cap cas no s’han de llegir com un retret, ans al contrari, com un mèrit, ja que ha sabut extreure d’ells el millor per posar-ho al servei dels seus gustos i construir una obra pròpia i personal.

No és estrany que en Marc se sentís captivat per la novel·la de Kawabata. En un moment determinat de Les sense ànima, un personatge afirma: “He llegit per internet que totes les seves novel·les parlen del desig i de la solitud i no sé per què, he pensat que totes les històries només parlen d’aquests dos temes, no creus?”

I és que l’obra d’en Marc Artigau, ja sigui poesia o teatre, se centra en aquest dos grans temes: el desig i la solitud. Els seus personatges són éssers solitaris incapaços de connectar amb el que els envolta i, encara més, d’establir cap lligam afectiu durador. En Juli d’Ushuaia sembla condemnat (talment com una sense ànima més) a destruir les noies que venera per por de perdre-les; l’Home de Formigues decideix no escriure més episodis per intentar aconseguir els favors de la Dona, sense adonar-se que això no farà sinó que ella el rebutgi; i el jo poètic de Vermella s’acomiada del seu amor tot i no poder evitar tornar-hi una vegada i una altra. La solitud de l’home contemporani.

La importància, no ja del sexe, sinó d’una abraçada, d’un cos al qual poder abraçar, encara que sigui pagant. La violència com a resultat habitual de tanta frustració. Són temes que recorren l’obra d’en Marc i, d’una manera especial, Les sense ànima, en la qual uns personatges que molt bé podrien haver sortit de la imaginació de Murakami es veuen vagant sense esma, fascinats pels condemnats en vida (potser perquè són incapaços de sentir?) i sense remordiments a l’hora de llençar el passat al desguàs.

[9]

D’aquesta manera, Les sense ànima esdevé una obra personal i intransferible, escrita amb passió i sinceritat, que permet veure en Marc Artigau en tota la seva complexitat com a artista.

Víctor Muñoz i Calafell

[10]

Pel Manu, el Hans i la Laia, tuperwares de l’à nima.

LES SENSE ÀNIMA

“Crec en la mort del futur, en l’esgotament del temps, en la nostra recerca d’un temps nou en els somriures de les cambreres de les autopistes i dels ulls cansats dels controladors aeris en aeroports fora de temporada.”

J.G. Ballard

personatges

Daisy Minnie Home despert Home que espera (Daisy i Minnie tenen divuit anys, però sospitosament podríem creure que en tenen setze. Porten els cabells tenyits de diferents colors. Home despert i Home que espera són dos personatges diferents i interpretats per actors diferents, però sospitosament comparteixen alguna cosa.)

espais un lavabo una estació de serveis d’una autopista una habitació d’hotel un espai on puguin coincidir tots els somnis

temps demà al matí ben d’hora

1

Daysi somia en un lavabo d’una estació de servei.

Daysi: Avui he somiat que no somiava.

I descalça caminava per una platja plena de roques i no em calia respirar.

Hauria agafat grapats de lluna i me’ls hauria empassat sense mastegar-los. És una sensació molt semblant a viure a sota de l’aigua, com en una piscina.

La lluna, després de tot, és un tros de mar.

Estic convençuda que en el fons, en el més profund dels oceans, hi ha una altra lluna.

O potser és la mateixa.

Sense gravetat.

Potser la lluna de debò és la submergida. La del fons de tot.

Una roca perfecta rodona, de color canviant, amb cràters i astronautes.

I la mar, que és un mirall que mai no s’acaba, reflexa l’altra lluna.

He viscut sempre enganyada creient que el que veia allà dalt era real…

Però no.

Avui, per fi, he somiat que no somiava.

[15]

2

Tarda. Habitació d’hotel. Minnie, estirada entre els llençols, dorm plàcida.

Home despert l’observa detingudament.

Home despert L’olor que fa el teu cony és tan pur que m’esgarrifa.

M’agrades molt.

Podria quedar-me tota l’estona aquí, al teu costat, en silenci, només mirant-te.

Recolza el cap al ventre.

Has estat mai a Dubai?

No hi he estat mai, però diuen que és l’hòstia.

Dos milions de persones i tres quartes parts són homes.

Quasi no hi ha dones.

Sembla una història de terror, però és així.

T’enyoraré…

Hi vaig per feina, si no…

Han construït 300 illes que representen tot el món. El món sencer.

No se n’han deixat ni una.

Són illes artificials que una empresa holandesa ha creat.

[16]

Floten alienes a tot.

Pots imaginar-t’ho?

Jo vaig buscar-ho per Internet perquè no m’ho podia creure.

I les fotografies són espectaculars.

Cada illa representa un país del planeta i, a vista d’ocell, es veu tot el mapamundi. És impressionant. És acollonant.

Itàlia fa 4,5 hectàrees i fins i tot té vegetació, casetes…, pots fer-hi el que vulguis.

El que vulguis.

Però la majoria d’illes valen una fortuna i ja tenen propietari.

Les compren famosos o milionaris i és una merda perquè només pots visitar l’illa amb grupets d’estrangers, ja saps, visites d’aquestes guiades, però no t’hi pots quedar…

Pausa.

Com el teu cos, suposo; puc visitar-lo, puc desvestir-lo, acaronar-lo molt a poc a poc, puc dir-te quatre paraules a cau d’orella, però després no m’hi puc quedar.

S’olora les mans.

L’olor que fa el teu cony és tan… deu ser el sabó, que li dóna aquest perfum.

Però mai no l’havia sentida aquesta olor.

[17]

Estic convençut que a tu Dubai no t’agradaria.

No m’estranya.

A mi tampoc m’agrada gaire, però ho intento.

Faig l’esforç perquè m’agradi.

La feina.

Des que et vaig veure per primera vegada en persona, creia que tu eres una altra ciutat.

No et passa això amb la gent?

Jo sí. Jo, quan conec algú, l’ubico sempre en una ciutat o en un país.

Per mi cada persona és una ciutat.

Ho faig perquè és més fàcil que recordar tantes cares.

El meu pare, per exemple, era Praga.

La meva mare, Moscou.

I no sabria explicar-te els motius; potser per una tradició, per una bellesa antiga…, bé, la meva mare era Moscou per freda.

Però de vegades em costa molt trobar la ciutat de cada persona que conec. Amb tu no va ser gens fàcil.

D’entrada no m’ho vaig plantejar.

Però quan et vaig veure en persona, ja no vaig dubtar-ho.

Ets Lisboa.

Potser perquè així adormida sembles una mica trista.

Sembles tan fràgil.

[18]