Xavier Garcia i Pujades
Manuel Pérez Bonfill Resum biogràfic
BIBLIOTECA GENT NOSTRA, 1
BENICARLÓ, 2011
Direcció de la col·lecció Xavier Garcia i Pujades · Noemí Oms Munuera
Primera edició: abril de 2011 © Xavier Garcia i Pujades Edita: Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com Disseny de la col·lecció: Ramon París Penyaranda Maquetació: Paül Peralta Correcció lingüística: Rosa Maria Camps Cardona ISBN: 978-84-15221-08-1 Dipòsit legal: BI-584-2011 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
Índex Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Primera part La vida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 · Tortosa, front de guerra . . . . . . . . . . . . . 14 · Universitats: Barcelona i Múrcia . . . . . . . . 18 Segona part L’obra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · L’universal, localitzat . . . . . . . . . . . . . . · Una passió pel teatre . . . . . . . . . . . . . . · Del teatre a les arts plàstiques . . . . . . . . . . · L’obra periodística . . . . . . . . . . . . . . . .
25 28 30 33 36
Tercera part L’home . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39 · Feliç vora la mar . . . . . . . . . . . . . . . . . 46 Quarta part Antologia de textos de Manuel Pérez Bonfill . . 53 · Dietari Dies del 95 . . . . . . . . . . . . . . . . 53 · Giny d’aigua (poemari inèdit) . . . . . . . . . . 69 Cinquena part Coda final del biografiat . . . . . . . . . . . . 75 Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77 Annex fotogràfic . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79
7
Manuel PĂŠrez Bonfill
Presentació
A l’hora d’engegar aquesta succinta obra biogràfica sobre Manuel Pérez Bonfill —a mitjan d’abril de 2010—, la Generalitat acaba de concedir-li la Creu de Sant Jordi. L’enhorabona per aquesta creu lleugera, després d’haver-ne hagut de suportar tantes, durant el franquisme, en defensa de totes les coses nobles que foren perseguides. Tots els qui van assistir al dinar de la Fira Literària Joan Cid i Mulet, a Jesús l’abril de 2009, recordaran el discurs del professor i crític Manel Ollé, reclamant aquesta Creu per al molt estimat professor, poeta, narrador, traductor, director de teatre i resistent polític. Aquella crida va ser l’inici d’una campanya popular de recollida de signatures per a promoure’l per obtenir el guardó. Però el cert és que, al llarg de la seva vida (el setembre proppassat ja va arribar als vuitanta-quatre anys), Manuel ho ha fet tot dins del poble, amb ell, en ell i per ell. 11
I és aquest fet —junt amb una poderosa preparació cultural, literària i política— el que és just de destacar en una aproximació biogràfica a la seva figura. Amb Pérez Bonfill iniciem una sèrie biogràfica sobre personalitats ebrenques, que han projectat la seva obra sobre el conjunt de la catalanitat, entre les quals, com ell, les de Jesús Massip, Gerard Vergés i altres.
12
Primera part La vida
Manuel Pérez Bonfill va néixer al carrer de Censal Sacosta, a Tortosa, el 5 de setembre de 1926. Els seus pares foren Aniceto Pérez Villanueva —procedent d’Albatana (Albacete), ferroviari, sindicalista d’UGT, que s’establí primer a València i després a Tortosa— i Carme Bonfill Figueres, tortosina, de família pagesa i de carnissers. Manuel mostra amb orgull la seva procedència treballadora: “Ma mare era trossellera”, amb aquesta descripció indica la feina de capolar les parts dels animals que arribaven a la carnisseria familiar. La seva infantesa al barri tortosí del Rastre va ser la de “gent modesta”, amb els estudis primaris indispensables, però sobretot —recorda— amb la saviesa popular de la mare, que suposava “una frase assenyada per a cada situació”. “Quan era petit anava a l’estació a veure els trens”, em diu, evocant el tràfec d’embalums i maletes, el temps de “parada i fonda” i, en fi, tot el movi13
ment de viatgers, maquinistes i mossos, del qual formava part el seu pare. “La mare em va iniciar en l’interès per la lectura i perquè jo estudiés.” Encara no havia fet els deu anys, el juliol de 1936 viu l’esclat de la Guerra Civil. Les classes a l’escola particular del mestre Martorell van haver de suspendre’s, en ser detingut per les patrulles de control. Al cap de pocs mesos, amb el primer bombardeig de Tortosa, la família el trasllada a ell i a la seva germana amb els avis materns a dalt de Vinallop, on encara rep algun ensenyament escolar. Més tard, el març-abril de 1938, a punt d’arribar els franquistes a la dreta de l’Ebre, la mare decidí endur-se els fills a València, amb els avis paterns, i després a Albatana, fins al final de la guerra, mentre que el pare, afiliat al PSUC, havia hagut d’exiliar-se a França. Tortosa, front de guerra Manuel recorda, “com un embaràs”, els nou mesos de front de guerra de Tortosa (març-desembre de 1938), dintre dels quals es produí la batalla de l’Ebre (juliol-novembre), “de la qual tothom parla, perquè va ser l’últim fracàs de la República, però el seu record esborra que el front va estar aquí nou mesos, és a dir, que al marge dret del riu estaven els que ells en deien ‘nacionals’ i nosaltres en dèiem feixistes, i a la banda esquerra el que ells anomenaven ‘rojos’ i nosaltres, republicans. Ja et pots imagi14
nar com anava tot allò: bombes i metralla a cada costat, la gent marxant i moltes cases enrunades”. Encara té gravat al subconscient els vols rasants dels avions que deixaven els paquets mortals i s’enlairaven ràpidament per evitar ser tirotejats per les bateries antiaèries republicanes. “Era espantós, eh!” Més encara: Manuel creu fermament —i de manera fonamentada— que “aquí es va iniciar el que fou el preludi de la Segona Guerra Mundial. És que a Tortosa ja es lliurava el pròleg de la guerra internacional: per una banda, tropes de regulars marroquins, els italians (flechas negras), els alemanys de la legió Còndor i jo què sé, i per l’altra, les Brigades Internacionals”. Abans de l’arribada dels franquistes a la costa del nord de Castelló, l’abril de 1938, amb la mare i la germana marxa cap a València i Albatana, per a refugiar-se, com hem dit, de la Tortosa bombardejada. Al final de la guerra (març-abril de 1939) hi tornen. “Recordo perfectament, a les parets de València, el retrat de Franco. A Tortosa, els tres ponts havien quedat enfonsats i només podíem passar pel pont de Barques. I vam regressar. Érem els rojos. I com que tothom havia de passar forçosament per aquest pont, alguns dels vencedors, simplement per delatar, es col·locaven en l’extrem d’entrada per informar les noves autoritats: ha passat fulano, etc.” El seu pare, ja per sempre més, tot i els intents del fill, anys després, perquè retornés, va viure en exili 15
a França, on morí a Bordeus l’any 1990. La família va quedar dramàticament partida, com tantes després de la guerra. En aquelles circumstàncies, Manuel, amb tretze anys, no va tenir altre remei que buscar feina i la mare l’adreçà a un fuster del carrer de Gil de Frederich, a qui, de manera innocent, mostrà uns dibuixos del seu fill per fer veure que podia ser un bon fuster, però aquest, amb bon criteri, va dir-li que el noi tenia condicions per a l’estudi. I així fou com el gener de 1940 —amb gran esforç econòmic matern—, Manuel inicià el batxillerat a l’Institut de Tortosa, un cop fou reconstruït, anomenat oficialment —molt després, el 1967— Joaquín Bau, però que ell sempre anomenarà l’Institut, el centre docent justament on a la dècada dels seixanta, setanta i vuitanta impartiria tants anys de classes de llengua i literatura espanyoles, després del temps universitari (1947-1956) estudiant Filologia Romànica, a Barcelona i Múrcia, on exercí els dos últims cursos com a auxiliar i professor de Filologia Catalana, alhora que escrivia la tesi doctoral, tutelat pel catedràtic de Lletres Àngel Valbuena Prat, sempre recordat amb admiració i afecte. El primer dels seus mestres primordials, a l’institut tortosí, va ser mossèn Manyà, el teòleg i canonge Joan-Baptista Manyà Alcoverro (Gandesa, 1884-Tortosa, 1976), mestre estimat de diverses generacions, perseguit per la nova jerarquia nacional-catòlica a causa de la seva catalanitat i rectitud 16
humana i sacerdotal, i que Pérez Bonfill qualificà com “la consciència catalana de Tortosa” (Miscel· lània Manyà, Tortosa, 1979). “Era un batxillerat franquista, això està clar, de set cursos, amb la formación del espíriu nacional, la gimnàstica, la religió i totes aquestes coses i, des del meu punt de vista —ara des de la distància—, espantós. Però vaig tenir molta sort amb els professors, perquè resulta que van venir aquí alguns d’ells castigats —depurats, en deien— per ‘rojos’, per exemple, l’historiador Pena i, entre d’altres, un dels meus preferits, mossèn Manyà.” Manuel omple d’elogis la seva figura: perseguit pels “rojos”, que l’haurien pogut afusellar, i després pels “seus”, per una Església vencedora que l’apartà, “perquè era catalanista i demòcrata”. Era la “consciència catalana de Tortosa”. És exacte. Tots els qui el van conèixer (jo molt breument, en una visita a la Muntanyeta tortosina, al costat mateix del Seminari d’on ja fou expulsat per catalanista el 1921) en donen fe. “Ell sabia que jo era un descregut, però ho respectava i era capaç de connectar amb un aconfessional, perquè, com he dit, Manyà era catalanista i demòcrata. I un astut: les classes de religió ens les feia a partir del convenciment, no del principi d’autoritat i, fixa’t tu, ens parlava en català, després de començar en castellà, i ens parlava de democràcia!, en aquells anys, l’etapa més feixista del Règim: Cara al sol al pati i bandera espanyola, falangista i carlista”. 17
M’ho puc imaginar. Divertit, Manuel em conta que un suposat professor de francès els deia: “Al pa, pain; al vi, vin, i el demés, com natros”. En fi: gràcies a aquests professors (Manyà, Pena, Esteve…) i a les assignatures que més van interessar-li (història, llatí, religió —sobretot per qui la impartia—, literatura i ciències naturals), va poder fer un “batxillerat decent”. Universitats: Barcelona i Múrcia Afermada la seva vocació per les lletres, i després de passar l’examen de estado, el setembre de 1947, amb vint-i-un anys (a causa de la guerra civil i altres circumstàncies portava un retard de tres cursos), Pérez Bonfill es planta a la Universitat de Barcelona per a cursar-hi Filologia Romànica. Però només hi restarà un curs, perquè la capital (i més en un xicot de la seva edat) era massa llaminera per a seguir puntualment totes les classes que, a diferència de les de l’Institut de Tortosa, eren a càrrec de professors que havien aconseguit la càtedra per mèrits polítics amb el bàndol vencedor de la guerra, un cop depurats en centres d’ensenyament secundari i universitats petites els que s’hi havien quedat, i sense que quedés rastre, ja, després de vuit anys, dels que no van tenir altre remei que marxar a l’exili. La seva vida “universitària” barcelonina durà, per tant, encara no dos anys. Anava de tronc amb un altre tortosí de campanilles, Joan Josep Murall, 18