Del Bon Humor tortosí

col·lecció conèixer, 6

del bon humor tortosí o La exaltació dels humils

Joan Moreira i Ramos

B e n i c a r l ó ,

2 0 1 2

Amb la col·laboració de

Primera edició abril de 2012 © Text Joan Moreira i Ramos (hereus de Joan Moreira i Ramos) © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com www.twitter.com/onadaedicions Disseny Ramon París Peñaranda Maquetació Paül Peralta Intervenció lingüística a cura de Xavier Aixendri Murall Imprimeix Grafo ISBN: 978-84-15221-44-9 Dipòsit legal: CS-89-2012 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

PEFC Certificado Este producto procede de bosques gestionados de manera sostenible y fuentes controladas www.pefc.org

del bon humor tortosí

Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

7

Per qué i per a qué . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 Introit breu .

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

. 15

Apodos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 Notes vàries. Anècdotes. Contalles. Orígens d’alguns àlies . . . . . 73 · Lo Pedèmio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75 · Sés . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75 · Catòla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76 · Pit de Pitxó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81 · La Catarro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83 · Neri . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 · Figa d’Onso . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89 · Maso’l Barbut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93 · Lo «Marél» o’l Músich i’l Gitano . . . . . . . . . . . . . . 95 · Lo Nenet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102 · Gaitero . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 108 · Los Reyes Católicos . . . . . . . . . . . . . . . . . 109 · Caga en pena . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109 · Catxapanda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111 · Palaia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113 · «Cuanica» o «la Rabo Esquilado» . . . . . . . . . . . . . 114 · Set Ciéncies . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119 · Pepito’l Floro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 120 · La Violeta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123 · Anduca’l Vell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 124 · Xulles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127 · Boixà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 130 · L’Escanya Pobres . . . . . . . . . . . . . . . . . . 133 · Mai Tanques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 137 · Lo Bon Xich . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 140 · L’Animero . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 142 · Paquel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 148 · Lo Blau de Miró . . . . . . . . . . . . . . . . . . 151 del bon humor tortosí

[5]

· Ramiro’l de la Pipa . . . . . . . . . . . . . . . . . · Salamó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Rambla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Sant Roch (Lo Granerero) . . . . . . . . . . . . . . . · Polseguera (Solo de Gaita) . . . . . . . . . . . . . . . · Lamparilla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Pepo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · La Balladora . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Banya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Dixa’l Sucâ . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Cabòries . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Cuca Santa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Lo Carabassó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · L’Aguacilet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Rafel Pastera . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Leon . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Curro de Pedregal . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Baldana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Cagaseda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Nostre Sinyó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · L’Aixarquet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Bandufell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Lo Pare Cotet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Lo Gobernadó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Sinyó Cisca de «Camèu» . . . . . . . . . . . . . . . . · Ximo’l Pelut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Rúfola la Mondonguera o la matança del porc . . . . . . . . . · Alegria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · La Titaia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Celles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Panxampla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Lo Peté . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Lo Barquillero . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Ganyes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Lo Moreno de les Vetcines . . . . . . . . . . . . . . . · Lo Borni de Cera . . . . . . . . . . . . . . . . . . · Maquito . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Criteris d’edició .

[6]

joan moreira

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

152 154 156 158 161 165 171 172 175 177 178 181 186 190 195 197 199 203 204 205 207 209 211 215 216 221 225 232 233 236 246 254 257 263 265 273 280 291

pròleg

Amic lector,

A

ixò que tens entre les mans no és un llibre qualsevol. Abans de començar a llegir-lo, cal que sàpigues un parell de coses importants.

En primer lloc, tingues en compte que quan al llibre es parla de «fa 50 anys», en realitat s’està referint a un fet que va tenir lloc cap a l’any 1900, perquè Moreira va escriure la versió final poc abans de la seua mort, que es va produir al gener de 1951. Potser et preguntaràs com és possible que el llibre haja tardat tant a publicar-se. No hi ha una resposta clara per a aquesta pregunta. És molt possible que si Moreira no hagués mort poc després d’acabar el llibre, hauria pogut publicar-lo. Però la família no ho va fer. Cal recordar que, a banda de les dificultats econòmiques inherents a la publicació de qualsevol llibre, aquest és un autor que té la intenció de dirigir-se principalment al públic local i comarcal, la qual cosa implica una major dificultat de comercialització. L’any 1979 Conxa Moreira, la filla de l’autor, va decidir reeditar Del folklore tortosí, que havia estat publicat l’any 1934. Ho va fer sense cap ajuda institucional i pagant ella mateixa l’edició. Afortunadament, el llibre va tenir una bona acollida i va poder recuperar la inversió inicial. Malgrat això, ja no li van quedar forces per a emprendre l’edició del llibre inèdit de Moreira, aquest que tens ara entre mans.

Morta Conxa Moreira l’any 1993, la seua filla gran, M. Carmen Murall, tenia la intenció d’emprendre la publicació del llibre; però l’empresa no era gens fàcil.

I no només per les dificultats econòmiques que podia suposar, sinó també pel problema lingüístic i ortogràfic que el llibre plantejava.

Finalment, el llibre ha pogut sortir al carrer amb l’ajut institucional de l’Ajuntament de Tortosa. Hem d’agrair molt especialment a l’alcalde, Ferran Bel, l’esforç que ha fet en aquest sentit. També volem aprofitar aquest moment per a deixar constància que la família ha rebut l’ajuda desinteressada, generosíssima i inestimable d’una sèrie de persones sense les quals no hauria pogut emprendre aquesta edició o, en tot cas, hauria tardat molt més temps a emprendre-la.

En primer lloc, hem d’agrair a Josep Maria Gasulla el seu entusiasme, la seua

del bon humor tortosí

[7]

insistent ajuda i el seu treball digitalitzant una quantitat immensa de textos de Moreira, investigant, buscant fotografies i fent gestions per tal d’aconseguir la publicació d’aquest llibre. La quantitat d’hores que Josep Maria ha dedicat a l’obra de Moreira és incalculable i impagable. En segon lloc, Manel Ollé, que ens ha orientat, ens ha animat i ens ha ajudat en tot allò que ha pogut amb la passió d’un home que no només és un enamorat de Joan Moreira pel seu vessant cultural o literari, sinó que a més hi té una vinculació personal, perquè la seua família va tenir una relació directíssima amb Moreira durant l’etapa que va passar a Ulldecona. Tan inoblidable va ser aquesta relació familiar, que molts anys després de la seua mort, a casa de Manel se seguia parlant de Moreira amb el mateix amor amb què es parla d’un iaio o d’un oncle difunts. En tercer lloc, Albert Aragonés, que ens ha ajudat de forma decisiva en els aspectes lingüístics i filològics del text. Els seus consells i les seues observacions han estat com la brúixola que ajuda el mariner a orientar-se enmig de la tempesta… Per acabar, encara que la seua labor no ha estat relacionada directament amb aquest llibre, volem donar les gràcies també a Joan Vidal que, juntament amb Albert Aragonés, ha publicat al número 13 de la revista Recerca, corresponent a l’any 2009 i publicada per l’Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l’Ebre, l’article «L’obra musical, folklòrica i literària de Joan Moreira». Joan Vidal s’ha encarregat del vessant musical i Albert Aragonés del vessant literari. Una gran part del contingut de l’article va ser presentat al públic en les jornades Joan Moreira: més enllà del folklore, que es van celebrar al desembre del 2009 al Taller de Cinta Dalmau, en les quals també va participar de forma destacadíssima el nostre amic Manel Ollé, que va obrir les jornades amb una brillant xarrada que parlava precisament d’aquest llibre.

Aprofitem per agrair a Cinta Dalmau i Joan Salvat l’organització de les jornades, que per a molta gent van suposar l’oportunitat de redescobrir l’obra de Moreira.

L’altra cosa que has de saber, amic lector, és una mica més complexa. Si no has llegit mai Del folklore tortosí ni cap altre text de Moreira, l’ortografia d’aquest llibre et sorprendrà, perquè és molt diferent de l’actual. El motiu és el següent: Moreira va nàixer l’any 1878 i va aprendre a escriure en català abans de la reforma de Pompeu Fabra. La intenció de Moreira com a folklorista era reproduir amb la màxima fidelitat la parla real de la gent de la Tortosa de la seua època. I no li va semblar que la reforma fabriana facilités la consecució d’aquest objectiu; per tant, va seguir escrivint a la seua manera. Moltes de les seues solucions ortogràfiques resulten xocants al lector d’avui, però es basen en un principi molt simple: escriure allò que realment diem. Quan Moreira escriu, per exemple, «llaurâ» en lloc de «llaurar» és perquè no pronuncia la «r» final.

A banda d’això, també cal dir que la seua ortografia té moltes vacil·lacions: hi ha moltes paraules que poden sortir escrites de maneres diferents. Tot això pot produir al lector actual una sensació d’estranyesa —principalment durant les primeres pàgines—, encara que no dificulta la comprensió del text.

A l’hora d’emprendre la publicació del llibre, hem hagut de decidir quina mena d’edició s’havia de fer: calia deixar el text tal com estava? O s’havia de [8]

joan moreira

normalitzar d’alguna manera? Aquest dubte ens ha retardat molt, i l’hem intentat resoldre posant-nos en contacte amb moltes persones enteses en la matèria. La nostra intenció era aconseguir un consens mínim entre tots els filòlegs consultats, entre els quals figuren Miquel Àngel Pradilla i Pere Navarro, de la Universitat Rovira i Virgili; Víctor Martínez-Gil, de la Universitat Autònoma de Barcelona, a més dels ja mencionats Manel Ollé i Albert Aragonés, escriptors i professors de l’Institut Joaquim Bau i de l’IES de l’Ebre, respectivament. La conclusió que n'hem tret és molt clara: no hi ha una resposta única a la qüestió, sinó tantes com filòlegs.

Malgrat això, calia prendre una decisió definitiva. Una decisió que, ateses les circumstàncies, seria sempre discutible i criticable. Calia, per tant, decidir amb la màxima prudència. El que hem fet finalment ha estat optar pel màxim respecte al text original: en conservem tot el lèxic, tota la morfologia i tota la fonètica. Pel que fa a la representació gràfica —l’ortografia pròpiament dita— conservem els principis bàsics de l’autor. Com a norma general, només intervenim en el text quan ens trobem amb una paraula o amb un cas ortogràfic que l’autor representa amb formes diverses. En aquests casos, busquem quina de les formes de l’autor és més propera a la normativa i les regularitzem totes segons aquesta. Per exemple: si al text original trobem les formes cassadó, cassa, caça, caçat, les posem totes amb ç. Quan no hi ha una forma normativa, no normalitzem res. Aquest procés, que acabem d’explicar en un paràgraf, ha estat molt més complex i dificultós del que podria semblar. Aquelles persones que hi estiguen interessades poden trobar una explicació més detallada al final del llibre.

I ara, lector amic, te dixem amb Joan Moreira. És aquí al costat, just en tombar la pàgina. Ha vingut per a acompanyar-te a fer una volta per la Tortosa de principis del segle xx. Està una mica impacient… i no és estrany, perquè fa seixanta anys que t’espera! Vés-hi, que xalaràs…

Xavier Aixendri Murall Besnét de Joan Moreira

del bon humor tortosí

[9]

del bon humor tortosí

o la exaltació dels humils

APODOS Desfilada de «tipos» oblidats – Contalles – Gestes heroiques de fills humils del poble – Origen d’alguns mals noms – i… moltes atres coses. oooOOOooo

PER QUÉ I PER A QUÉ

PRESENTACIÓ

S

i la excel·léncia dels fruits, obliga a la exaltació de l’arbre generós que’ls ha originat, pels magnífichs, esplèndits i agradívols que Tortosa ve produint centúria tras centúria, obligats estem a proclamâ en orgull justificadíssim de fills enamorats, la fecunditat gloriosa de la nostra excelsa Mare, i defensant-la contra’ls naturals enemichs de tot lo bo, enlairar-la ardidament, per a exemple i estímul de propis i d’estranys.

Cantâ les glòries dels fills, és una de les maneres de glorificâ a la mare, per això en amorosa persisténcia hem d’anâ recullint i divulgant les gestes que siguen dignes de recordança, i en més carinyosa dèria, quan los fets gloriosos siguen fills de gent sencilla del poble, perqué regularment per als humils, no hi han cronistes ni historiadôs que’ls inmortalisen, per lo que passen desapercebuts, quedant ocult i oblidat tot lo que de bo haiguen fet, i això és injust perqué «también la gente del pueblo tiene su corazoncito» i si al poble se’l bescanta per les tares quan ne té, deu alabar-se’l quan les seues virtuts se fan dignes de conmemoració.

Esta és la raó, per la que al catalogâ’ls «àlies» d’esta terra, recullits pacientment durant molts anys, aprofite l’ocasió, per a «montâ» una galeria per a exhibir-hi a n’aquells «apodats» per mi coneguts i tractats personalment, i a n’aquells atres dels que n’hai arroplegat notícies dignes de crèdit, presentant-los de manera que’s destaquen les qualitats «ciutadanes, pintoresques, humorístiques i heroiques» que’ls adornen, sense més pretensió per part meua que contribuî a la exaltació dels humils, fent «TORTOSINISME», i de passada, prestâ una petita ajuda als futurs historiadós de la nostra terra, ja que de l’estudi d’aquelles «qualitats», podran deduî l’estat dels esperits de la generació contemporànea d’aquells «rebateijats», pues són reflexe viu de les inquietuts, o sotsobres, o de la tranquilitat i eufòria regnants a la nostra estimada Tortosa en la seua època.

No li falten a Tortosa, gràcies siguen dades a Déu, historiadós il·lustres, que canten les sues glòries, per tan brillant manera, que les generacions del pervindel bon humor tortosí

[13]

dre, podran formar-se cabal idea del nostre origen, vicissituts, riqueses, activitats, costums i tradicions —coneixeran a Tortosa per la seua Història— que no és la del «Tortosinisme», ja que aquella, narra fets grans, les gestes il·lustres, les grans conflagracions morals i físiques del nostre poble, i la del Tortosinisme, sols recorda fets intrascendents, petits conflictes, i més que tot, les expansions del diari popular humor. És ja bastant apreciable la bibliografia tortosinista, iniciada feliçment pel meritíssim Dr. O’Callghan, continuada per l’insigne Pastor i Lluis i «Monaldo Escudero», per l’inoblidable D. Pepe Vergés (Constante), pel malaguanyat Canonge Matamoros, per l’incansable Mestre i Noé, i pel plorat i anyorat company Ramon Vergés Pauli.

Per a col·laborâ, car que modestament a la creixença d’esta bibliografia, depositària de les esséncies del verdadé tortosinisme, del tortosinisme sa, exent de banderies politiquerils, i despullat de tota mena d’odis i d’enveges, del tortosinisme que no vol sê més que anyorança de lo bo per a imitar-ho, i propòsit ferm de cultivâ lo milló per a oferir-lo-hi a la nostra estimada ciutat, i sobre tot, per a exaltâ als HUMILS, han naixcut estes pàgines, pobres per sê meues, pero riquíssimes per sê la expresió sincera d’un ferventíssim amor a Tortosa i a tot quant pugue enaltir-la i glorificar-la, sentiment d’amor que estich en la certinitat, sent igualment, tot fill d’esta beneïda terra.

Exaltâ als Humils, este és lo propòsit, i cantâ les glòries de la nostra terra.

Ja saps de lo que’s tracta, lector amich. Si estàs de clica, llig, i llig descuidadament, t’asseguro que no trobaràs en tot lo que llitxgues, una sola gota de veneno, «que l’amor no’n destila», i l’amor ha sigut l’únic guia de la meua ploma. Llig, i podràs refocil·lar-te, en les contalles de facècies pintoresques, algunes és fàcil que’t fassen somriure, recordaràs coses i tipos oblidats, i per fi, per no allargâ més lo violari, crech que gosaràs en los referits de fets realisats per humils fills de Tortosa, algun d’ells tan estupendament gloriós, que ell sol bastaria, a un poble que no fos «tan tarantan» com lo nostre, per a fer-lo famós entre’ls famosos, rublint-lo de glòria inmortal…

Llig, lector amich, i si la llegenda’t fa «xalâ», tindré una gran alegria, i sirà per a mi una satisfacció, que’m farà esperâ tranquil lo fallo dels que, per lo que sigue, senten poch amor per les nostres coses.

Joan Moreira i Ramos

[14]

joan moreira

Introit breu Té’l nostre poble a la caricatura innata propensió ben remarcada: sap vore en lo més sério’l quid risible: dels bigots, dels peus, de la carura, dels defectes, virtuts, de la mirada, de lo que un vol ocultâ estant visible, en gràcia extrau la nota pintoresca que és l’«ÀLIES», nom de gresca, que igual que’l que’s posa al baptisteri, perdura més enllà del cementeri.

Són los «àlies» sensals irredimibles, i’ls que’ls duen, se fan inconfundibles.

A milenàs los tinch per les llibretes los «àlies» recullits per estes places, i quan los miro, veig que’m fan carasses

com volent dî: —No jugues en canyetes, mira’l que fas, si per fi’t determines a llançar-mos al món. Fes de manera que no semblessem enfilall de nines, o bé la llista de la bugadera, això hu fa quansevol. No té cap gràcia semblar-se al «Diccionari Roque Barcia».

Jo’l que faria siria triâ’ls «àlies» i ordenar-los de modo tal, que al pronunciar-los componguessen elegant melodia. ¿Per qué no proves de fer-ho així?

—Perqué és massa revés per a mi.

—Busca’t una guia, procura’t una «Musa» que t’inspire, fes-li l’ullet, «pa» que en bons ulls te mire invoca-la que’t séntigue, dis-li ben fort que «vínguigue»…

—La crido en un xiulit?

—No cal, t’haurà sentit perqué veig que ja s’atansa, pots parlar-li en confiança perqué és molt bona sinyora.

del bon humor tortosí

[15]