Ningú no mor by Onada Edicions

Ningú no mor Joan Pinyol

narratives, 24

BENICARLÓ,

2013

Primera edició juny de 2013 © Joan Pinyol i Colom Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com www.twitter.com/onadaedicions Telèfon 964 47 46 41 Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona

ISBN 978-84-15221-90-6 Dipòsit legal CS-188-2013 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

NingĂş no mor

Ningú no mor Índex 1. 26 de juny de 2008, negra nit

2. La primera pedra

3. La Veu de Masdeplors

4. Roda el món i torna al Born

5. Maneres de veure les coses

6. La dona dels gats

7. Curs nou, vida nova

8. Tots Sants

9. Història en minúscula

111

10. De feina, rai!

121

11. Els arbres moren drets

135

12. Plaça de la mort, número 0

151

13. Ets tu, Manel?

159

14. La veritat sigui dita!

171

15. Vine a la Festa!

179

16. 27 de juny de 2008, negra matinada

201

Res no acaba de colp, en la vida. Ni tan sols la mort anul·la l’existència, car els difunts ens visiten en fotografies, en gravacions, en textos, en la memòria. Manuel Baixauli (L’home manuscrit)

Per al meu avi Joan, que no morirà mai; i per a la meva filla Itzel, que va arribar plena de vida l’últim octubre.

NingĂş no mor

1 26 de juny de 2008, negra nit

ins el cotxe i després de telefonar la Marina per dir-li que arribaria a casa en deu minuts, el Marcel es va adonar que havien quedat encesos els llums del passadís superior de l’institut. Per uns instants va arribar a pensar que era com si aquella línia suspesa en l’aire es resistís a fondre’s en la foscor de la nit. I mentre el secretari del centre la mirava embadalit, una silueta humana va passar-hi per davant. En un primer moment va pensar que es tractava d’una al· lucinació provocada per l’excés de feina i per la tensió que havia viscut hores abans davant de les màximes autoritats educatives del país i dels pares i les mares dels alumnes que havien celebrat la festa de promoció. Com a membre de l’equip directiu estava a punt d’acabar una de les jornades de treball més llargues i compromeses dels últims cursos. Però aleshores li va semblar reconèixer que el que es movia dins l’edifici era un home d’edat avançada, que duia una camisa blanca, de cabell molt curt i que caminava molt lentament, com si no volgués anar enlloc i fos arrossegat per una força sobrehumana. Encara amb la pell de gallina, el secretari va començar a neguitejar-se. Qui era aquell home i què feia dins l’institut gairebé al punt de la mitjanit? Minuts abans s’havia assegurat de tancar bé l’edifici després de deixar-ho tot en ordre i amb la idea que dins no quedava ni una ànima. Però, pel que li deien els seus ulls, no era pas així. —Ja el tornem a tenir! —va esbufegar en un intent desesperat de treure’s tota la por del damunt. Es referia al lladre que, durant el darrer pont de Tots Sants, va entrar al centre i, després de forçar el pany de la porta del material, es va endur vora trenta caixes de fulls blancs. Quan 17

el Magí, conserge de l’institut, va anar a buscar fulls a la sala de material —tot remugant que en època d’exàmens cauen més que les fulles a la tardor—, va adonar-se del robatori i ho va explicar al Marcel, aquest últim va jurar que no descansaria fins que sabés qui havia estat i fins que el centre recuperés els fulls. “T’imaginava més jove, però tant hi fa, avui sí que t’he vist!”, va dir-se el Marcel al temps que s’afanyava a marcar el número de la policia local de Masdeplors. Mentre sentia la trucada, però, el va venir a trobar un dubte i la va interrompre tot d’una. ¿I si l’home que havia vist era el familiar d’un alumne que s’havia desorientat a l’hora de marxar del centre? En qualsevol altre dia de curs això hauria estat impossible, però no pas aquell 26 de juny, després del darrer acte de la celebració del vint-i-cinquè aniversari de l’institut i en un dia en què l’edifici s’havia omplert de persones que no el coneixien i que s’hi podien perdre fàcilment. Amb ben poques ganes de fer el ridícul davant els policies locals i amb el convenciment que l’home de la camisa blanca s’havia perdut i només calia mostrar-li la porta de sortida, va disposar-se a entrar una altra vegada al centre. És clar que, amb les claus a les mans i enmig d’un carrer pel qual en aquelles hores no passava ni la llum dels fanals, el vingueren a trobar més dubtes. —¿Com podia ser que aquell home hagués arribat a la segona planta del centre si els actes públics havien tingut lloc al pati i l’edifici havia romàs tancat durant tota la festa? —va pensar—. I suposant que hagués trobat oberta una de les portes exteriors, què diantre havia estat fent allí dins, tot sol i durant més d’una hora, després que alumnes, professors, famílies i amistats marxessin cap a les seves respectives cases? Un calfred, d’allò més intens, va sacsejar altra vegada el cos del Marcel. D’ençà que havia acabat la festa, a l’institut només havien quedat els músics —que durant aquella hora havien desmuntat l’escenari— i ell mateix que, com a 18

màxim responsable de l’edifici, havia hagut d’esperar que acabessin per acomiadar-los i tancar totes les instal·lacions. Els interrogants es continuaven multiplicant. Si havia connectat l’alarma només uns segons abans de sortir al carrer i de tancar amb clau la porta principal, ¿com podia ser que els múltiples sensors instal·lats en tots els racons no haguessin percebut gens ni mica els moviments de l’home de la camisa blanca? Si en més d’una ocasió l’alarma havia saltat per culpa d’algun ratolí despistat, no s’explicava de cap de les maneres que no hagués interceptat els moviments del cos humà que havia vist feia uns minuts. Justament per evitar d’haver-se de llevar enmig de moltes matinades festives només per culpa dels ratolins, poc després del robatori dels fulls, l’equip directiu va decidir fer efectiva la instal·lació d’un aparell nou que comptava amb uns dispositius molt més sofisticats, capaços de detectar i d’identificar l’origen de l’alarma a partir de la informació sobre la mida i el pes de l’intrús que voltés a deshora dins el centre. D’aquesta manera, i sense que cap membre de l’equip directiu ni tampoc la policia local de Masdeplors haguessin de desplaçar-se fins al centre educatiu, es podia descartar qualsevol intent de robatori. I el cert era que, gràcies a aquest nou sistema contra invasions indesitjables, feia mesos que el Marcel no havia hagut d’interrompre el seu descans durant els caps de setmana, un detall que de seguida va saber agrair molt la Marina, la seva dona. Encara a la porta, i sense saber si entrar o no a l’edifici, se li va acudir de trucar a la Mireia, la directora, no fos cas que tingués alguna explicació del perquè de tot plegat. —Au va, Marcel, deixa’t de romanços que ja ets prou grandet per creure en fantasmes! Si hagués quedat algú dins del centre, l’alarma hauria saltat segur… Amb el que va arribar a costar, suposo que ja no ens comença a fallar, oi?… T’ho deu haver semblat, això de l’home! La veritat és que avui no has parat quiet ni un minut i trobar-te dalt l’escenari la Mercè Miró en plena festa a punt d’explicar-ho tot et 19

deu haver trasbalsat de cap a peus i a aquestes hores ja deus veure visions. I ja saps què et passa quan t’estresses, oi?… ¿O no recordes l’ensurt que ens vas donar abans de Setmana Santa enmig d’un tribunal de recerca? De cop i volta vas sentir que t’ofegaves i tot t’ho va provocar l’estrès, ja t’ho va dir el metge… Va, no hi pensis més i alegra’t del teu èxit. Ara fullejava per mil·lèsima vegada el llibre i ha quedat molt bé!… Vinga, va. Que segur que allò que t’ha semblat un home era un reflex dels vidres que es movia igual que tu mentre sorties amb el cotxe. El Marcel va trobar aquesta raó improvable perquè mentre l’home de la camisa blanca caminava pel passadís ell s’estava ben quiet. —I ara fes-me cas, assegura’t d’apagar bé els llums de la segona planta i vés-te’n a casa a descansar, que per avui ja has fet prou i demà també ens espera un dia igual de dur, o potser més que aquest… Dins de consergeria, va obrir el quadre de llums i es va trobar tots els interruptors abaixats. Després va mirar enlaire i va adonar-se que la segona planta es trobava completament a les fosques. Aquest detall li va ferir l’orgull i, ara sí, convençut que al centre hi havia algú de sobres que potser tenia la intenció de passar-hi la nit, va decidir anar-lo a trobar per fer desaparèixer tots els dubtes d’una vegada i poder tornar a casa més tranquil. Després d’encendre altra vegada els llums de la segona planta, va enfilar escales amunt de pressa, com si volgués que la por no tingués ni temps de tornar-li. —Hola!… hola!… que hi ha algú? —va exclamar abans d’arribar a dalt—. Escolti, sigui qui sigui, no cal que s’amagui més. L’he vist des de fora i sé del cert que és aquí dalt. O sigui que no em faci perdre més el temps i surti ara mateix, que avui ja he tingut prou disgustos i és molt tard… En veure que les seves paraules no tenien cap resposta, va insistir: —Que no em sent? Faci el favor de sortir que a mi ja fa estona que m’esperen a casa. Au va! I estigui tranquil, que jo 20

només l’acompanyaré fins a la porta i no el denunciaré pas. Li ho prometo. Avui ja només em faltaria això! De nou es va produir un silenci incòmode. —Com vulgui! —va continuar el secretari—, però l’aviso que abans de marxar connectaré l’alarma i si sona per culpa seva, vostè se les haurà de veure amb la policia de Masdeplors. Suposo que sap que els agents locals no estan gaire per orgues… Es va repetir el silenci. —Molt bé, si ho vol així… Jo ja l’he advertit!… Una vegada més, el Marcel no va sentir res que no fos més silenci, més inquietud i, altra vegada, el neguit barrejat amb una por que li havia retornat i que ja se li començava a enfilar per la cara. —Vol fer-me el refotut favor de sortir d’una vegada!… Li torno a dir que l’he vist des del carrer i sé perfectament que no és pas cap criatura. Deixi de jugar a fet a amagar i tornise’n a casa seva. Segur que també l’esperen… El soroll d’una cadira contra el terra va ressonar dins l’aula d’un dels pisos inferiors i al Marcel aleshores se li va tornar a posar la pell de gallina. “Qui coi remena per aquí sota!”, va pensar mentre baixava ara a poc a poc cap al primer pis. L’aula 1.7 era l’única del primer pis que tenia la porta mig oberta. “Si quan hi he pujat estaven totes tancades!”, va dir-se. I just quan estava a punt d’acabar-la d’obrir, el so inoportú del seu mòbil el va tornar a sobresaltar. —Què et passa que esbufegues? —va etzivar-li la Marina, sense deixar-li cap ocasió de rèplica—. Mira Marcel, sóc la teva dona i ja estic més que farta de les teves mentides. ¿No m’havies dit que venies de seguida?… I ara, què em diràs? Que has tingut pana amb el cotxe?… Que us ha sortit una reunió d’última hora?… Ja en tinc prou! Escolta’m bé, perquè no penso tornar-t’ho a dir. Un dia d’aquests et deixaré per sempre perquè no t’aguanto més! Ets desesperant! La Marina va tallar la comunicació de molt mala manera. Així que el Marcel va obrir la porta, li va semblar descobrir 21

una claror al fons de l’aula sacsejada per un llençol que voleiava entre barres de ferro alçades contra el cel i una alenada d’aire gèlid li va anar a trobar la cara. De la tensió que va patir va quedar garratibat fins que va obrir els llums. Aleshores va pensar que les coses no sempre són com ens semblen a primera vista. La claror venia d’una de les finestres, que estava oberta. El llençol no era res més que una de les cortines que agitava l’aire nocturn que entrava a l’aula i el bosc de barres de ferro el formaven les potes de les cadires alçades. Bé, de totes no. Al terra n’hi havia una de caiguda, segurament per efecte d’un cop de vent. Davant d’aquestes evidències, i cansat de tants interrogants i misteris, el Marcel va arribar a la conclusió que tot plegat es devia a un descuit més de la Macarena, l’encarregada de netejar aquella planta que sempre semblava que tingués el cap a la lluna de València i encara més d’ençà que, a finals de març, va quedar vídua. —Segur que per això s’ha deixat la finestra oberta! —va exclamar enmig de l’aula buida. Amb el propòsit de parlar seriosament amb ella com a responsable del manteniment i la neteja de l’edifici, va tancar la finestra, va posar la cadira a lloc i es va disposar, ara sí, a marxar d’una vegada d’allí mentre dins del seu cap tornava a sentir les paraules de la directora: “Demà també ens espera un dia igual de dur…”. Sí, va pensar aleshores, el millor que podia fer era marxar de seguida cap a casa, disculpar-se davant de la dona pel retard i descansar tot el que pogués. “Hi hagi per aquí dalt un home o no, jo avui ja he fet prou per a aquest centre”, va dir-se el Marcel anant cap a la consergeria. Quan va passar per davant de la sala de professors va sentir com es posava en funcionament una de les impressores. “No pot ser!”, es va dir. “Que en plena activitat laboral els professors imprimeixin documents des de llocs diferents del centre és una cosa. Perquè aquesta impressora està connectada a la xarxa interna de l’edifici. Però, ara?” El Marcel va 22

obrir els llums de la sala i va comprovar que la impressora del professorat estava engegada i omplia la safata interna amb uns fulls escrits. Així que va començar a llegir-ne un i just en el moment en què va adonar-se que es tractava del pròleg d’un treball de recerca que ell i la directora havien decidit censurar en el seu moment, va abalançar-se-li el prestatge central del professorat i van caure damunt seu llibres oberts, exàmens corregits, calculadores, diccionaris, ampolles d’aigua, atles geogràfics, treballs de final de curs i plecs de fotocòpies entre fustes i safates amb el nom de tots els que es guanyaven les garrofes a l’IES Masdeplors. El Marcel va salvar la vida gràcies als seus reflexos en l’últim moment i, amb penes i treballs, va alçar-se i va fugir corrents cap a l’exterior. Va tancar la porta del centre amb clau i sense mirar enrere en cap moment va pujar de nou al cotxe. Fent camí cap a casa, va connectar la ràdio i va poder recuperar l’alè gràcies a la melodiosa veu que interpretava la cançó Covava l’ou de la mort blanca a partir d’uns versos d’una jove poeta finada. “Covava l’ou de la mort blanca / sota l’aixella, arran de pit / i cegament alletava / l’ombra de l’ala de la nit. / No ploris per mi mare a punta d’alba. / No ploris per mi mare, plora amb mi…” Dins l’institut, l’ascensor va canviar de planta.