Ponts suspensius… Mònica Meló Nel·lo Navarro Rosabel Gumbau González F. Mezquita Broch Isabel Marín Vicent Sanz Arnau Manel Pitarch Vicent Almela Artíguez Albert Garcia i Pascual Joan Pla Joan Bta. Campos Antoni Albalat Salanova Josep Porcar Romà Bernad i Negre Artur Álvarez i Boix Iban L. Llop Josep Lluís Abad i Bueno Carles Bellver Torlà Susanna Lliberós
narratives, 23
BENICARLÓ,
2013
Primera edició març de 2013 © Mònica Meló Bo, Manuel-Francesc Navarro i del Alar, Rosa Isabel Gumbau González, Francesc Mezquita Broch, María Isabel Marín Royo, Vicent Sanz Arnau, Manel Pitarch Font, Vicent Almela Artíguez, Albert Garcia i Pascual, Joan Pla i Villar, Joan Baptista Campos Cruañes, Antoni Albalat Salanova, Josep Porcar Museros, Romà Bernad Negre, Artur Álvarez Boix, Iban León Llop, Josep Lluís Abad Bueno, Carles Bellver Torlà i Susanna Lliberós Cubero
Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com www.twitter.com/onadaedicions Telèfon 964 47 46 41 Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona
ISBN 978-84-15221-84-5 Dipòsit legal CS-56-2013 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
Ponts suspensius…
Índex Pròleg 9 Aparences Mònica Meló 13 Res no és el que sembla Joan-Bta. Campos
36
el hide Nel·lo Navarro 37 La troballa del tallarol Antoni Albalat Salanova
47
sota el pont de lió Rosabel Gumbau González 49 Llindar Josep Porcar
73
un lloc anomenat sempreviva F. Mezquita Broch 75 Sempreviva Romà Bernad i Negre
87
el temps de niculiNa Isabel Marín 89 poema sense títol Artur Álvarez i Boix
91
la flor d’aioi Vicent Sanz Arnau 113 poema sense títol Iban L. Llop
115
la determinació de kirchner Manel Pitarch 127 el pont de l’art Marçal Lluch
129
un bon lloc Vicent Almela Artíguez 143 poema sense títol Josep Lluís Abad i Bueno
148
PURPLE RAIN Albert Garcia i Pascual 151
7
poema sense títol Carles Bellver Torlà
153
de professió, assessor cultural de la diputació provincial Joan Pla 165 l’infern Susanna Lliberós
175
Biobibliografies
185
8
Pròleg
A
bans de parlar del llibre que teniu a les mans, cal que us expliquem algunes de les experiències literàries i humanes prèvies que han anat generant les condicions necessàries per a la gestació i l’arribada al món de Ponts suspensius… Ens referim, en primer lloc, a El Pont Cooperativa de Lletres, l’associació a la qual pertanyem la pràctica totalitat dels qui l’hem escrit. Aviat farà dos anys que un nodrit grup d’escriptors i escriptores en llengua catalana del nord valencià ens vam constituir com a associació, amb el doble objectiu de superar l’aïllament que de vegades se sol percebre en aquests sectors de la producció cultural sense gaire suport ni difusió i de fer-nos més visibles als ulls de la societat. Perquè, malgrat totes les facilitats de comunicació que avui ens proporciona la tecnologia, molts de nosaltres compartíem la percepció que calia, i cal, unir esforços i establir lligams que passen també pel contacte presencial i directe per tal de generar sinèrgies nascudes de l’escalf humà. Va estar precisament en l’acte de constitució d’El Pont, celebrat a Morella, que va sorgir la iniciativa de dur endavant algun projecte literari col·lectiu. La proposta, amb el temps, es va convertir en el llibre de relats Un pont sobre el meridià (Onada Edicions, 2012), on dotze autors i l’autora que us escriu aquestes lletres presentàvem les nostres respectives ficcions —val a dir que algunes molt paregudes a la realitat—, sota la consigna d’oferir un retrat de la nostra societat des d’una perspectiva —o multiperspectiva, si voleu— contemporània i arrelada al nostre territori, a les nostres comarques. 9
El passat mes de juny, en l’assemblea anual d’El Pont que vam celebrar al municipi de Vila-real, vam llançar la següent idea: i si ens embarcàrem en un llibre col·lectiu on la poesia es maridara amb un seguit de relats que encabiren argumentalment la presència de poemes? Ens sentíem capaços de tirar endavant aquest nou projecte? Sí, ja ho podeu comprovar. Després d’un temps per a constituir-nos en parelles literàries de poeta-narrador i amb la consigna d’obrir més l’objectiu aquest cop a problemàtiques més globals —sense renunciar a temes locals si alguns autors així ho desitjaven— ens vam posar mans a l’obra. El resultat és aquest pont de múltiples ulls que ara veieu materialitzat. Com molts ja intuíem que passaria, el transvasament entre poesia i narrativa ha anat més enllà de la distribució del text en línies i versos. I així, observareu que molts dels relats traspuen poesia, mentre que és palesa la narrativitat d’alguns dels poemes. No podia ocórrer d’altra manera: estàvem traçant ponts amb el llenguatge. I per què Ponts suspensius…? Òbviament, el joc de paraules, a més de remetre’ns al caràcter lúdic del llenguatge, fa al· lusió a la paraula clau i fundacional d’El Pont Cooperativa de Lletres i és alhora un propòsit: deixar la porta oberta a futures iniciatives de caire col·lectiu. Aquests deu textos representen el resultat del treball creatiu de dènou persones. Comprovareu que alguns relats estan bastits des de l’humor i la ironia, i d’altres des de la narrativa social, testimonial o autobiogràfica. Tots ells encastats a poemes ara intimistes, ara satírics o de l’experiència, amb fesomies diverses que van des del vol del vers lliure fins a la delicadesa de l’haiku. Tant de bo gaudiu tant de la lectura de Ponts suspensius… com nosaltres hem gaudit en escriure’l. Rosabel Gumbau González
10
Ponts suspensius‌
Aparences M貌nica Mel贸
L
es cames li tremolaven mentre espentava la porta de vidre de l’Escola d’Adults. Des de fora es podien veure les fotos exposades en la paret lateral de l’ampli hall. Quan hi va entrar, va veure al fons que també hi havia exposades pintures i dibuixos, “de les alumnes de Maria”, va pensar. Pertot arreu havien penjat cartells del Dia de la Dona, amb un huit ben remarcat, quasi sempre d’un viu color violeta. La gent parlava animadament al voltant d’una taula allargada amb picadeta i beguda. Alguns es miraven les fotos amb posat interessat. Va intentar distingir el rostre de Maria entre el vesper bulliciós i la va localitzar al fons, al mig d’un rogle de gent; assenyalaven les pintures, reien, feien escarafalls, s’escoltaven Maria amb interés. Antoni va deduir que es tractava de l’alumnat d’ella. Li va saber greu interromprela per saludar-la i es va dedicar a contemplar les fotos. Es delia per veure-les des del dia en què en va fer un tast a la botiga, mentre ella les revisava per damunt sense traure-les del sobre. Tenia curiositat per saber què interessava a la xica hippy de somriure encisador i mirada franca que el tenia cabdellat des de la primera vegada que li va portar un carret ILFORD XP2 perquè el revelaren al laboratori. La seua manera de caminar segura, la naturalitat dels seus gestos, la rialla fàcil que el feia sentir un home agut, la manera com mirava als ulls sense vergonya però sense desafiar, talment com si volguera establir un canal fluid de comunicació sense subterfugis ni hipocresies. Era com si desprenguera espurnes de vida i les escampara a través dels ulls, del somriure, dels moviments de les mans… de tota la seua persona al capdavall. Quan va enxampar Antoni mirant les fotos de 15
gaidó amb dissimulació barroera, li va llançar una mirada burleta i el va convidar a l’exposició. “I no li vas mirar el cul?”, li deien els amics. Però ell sempre era la rara avis del grup i mirava les xiques als ulls. Les fotos eren totes en blanc i negre llevat d’alguna en sépia: una anciana mirant amb expressió trista per la finestra d’una residència; una professora cega en una aula; una captaire llegint un periòdic recolzada sobre un muntó d’andròmines; la mirada absent i cansada d’una mare mentre la seua xiqueta li parla; el bes tendre d’una prostituta al front de la seua filla abans d’anar-se’n a treballar… Antoni estava impressionat per la humanitat que desprenien les fotos, i per com Maria havia pogut captar la vulnerabilitat i el patiment de les dones. El blanc i negre de les fotos i la llum ensafranada del capvespre que entrava a través del vidre de la porta creaven un ambient oníric que pareixia alentir el temps i deformar el xivarri en ecos indesxifrables. Estava com en un estat de trànsit. Un calfred que semblava més una descàrrega elèctrica el va deixondir: era la mà de Maria, que li premia el braç per captar la seua atenció. —Que bé que hages vingut! T’han agradat les fotos? A Antoni les cames li feien figa i les cordes vocals semblaven un manyoc aspre d’estopa, així que es va limitar a assentir amb el cap i a somriure mort de vergonya per si ella apercebia el tremolor del llavi superior. Aquell dia van acabar fent-se confidències amb les cares ben a frec recolzats sobre una tauleta reblida de cerveses buides. *** Quan Antoni va descarregar la primera caixa a l’entrada del pis de Maria, va sentir un formigueig a l’estómac d’eufòria que li pujava cap amunt i li accelerava el cor. Sentia fiblades d’alegria i de por alhora, com el primer dia que va eixir amb una xica. Era una barreja agredolça que el feia sentir 16