PrimerlaSangquelAigua

col·lecció conèixer,

3

PRIMER LA SANG QUE L’AIGUA ELS PILARS D’UNA NOVA IDENTITAT EBRENCA

Montserrat Boquera Margalef

Benicarló,

2009

Amb el suport de:

Primera edició abril de 2009 © Text Montserrat Boquera Margalef © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Disseny Ramon París Peñaranda Maquetació Maria Jesús Garcia Grau i Paül Peralta Imprimeix Grafo ISBN: 978-84-96623-22-4 Dipòsit legal: BI-961-2009 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

A tots aquells que defensen, estimen i enyoren la terra que els ha vist nĂŠixer o que els ha acollit.

ÍNDEX Pròleg

11

Consideracions preliminars

21

Antecedents

21

El marc d’estudi

24

Introducció 27 Quan els riberencs van oblidar el riu 33 La construcció dels pantans

33

La desvalorització del riu

47

La desaparició de les activitats quotidianes

53

L’inici dels transvasaments

60

Quan les terres de l’ebre es van despertar

69

El turisme i el Pla de Navegabilitat

70

L’espai natural de Sebes

94

El silur i les espècies invasores

96

L’embrió de la nova identitat ebrenca Quan les terres de l’ebre van recuperar la seva veu

109 119

El Pla Hidrològic Nacional

120

La Plataforma per a la Defensa de l’Ebre

122

Unitat i conflicte

132

Simbolisme

138

Identitat

142

El dret dels ebrencs a escollir el seu futur

156

Epíleg-conclusió

163

Relació d’entrevistes

169

Els protagonistes de la història

173

Bibliografia

181

Agraïments

189

Annex fotogràfic

193

PRÒLEG

E

I

n els darrers vint-i-cinc anys i dins l’àmbit en el qual jo treballo –el Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili–, s’han produït algunes iniciatives d’estudi sobre les Terres de l’Ebre que no deixen d’ésser ben significatives, sobretot des de la perspectiva que dóna el pas del temps.

En efecte, Jordi Ferrús, d’Ascó, i un dels primers estudiants d’Antropologia que vam tenir al Departament, va presentar una tesi de llicenciatura titulada “Els darrers pagesos”: Estudio del modo de vida campesino en la comunidad de la Ribera d’Ebre (1980), treball que, poc després, traduït al català amb el títol de La casa pagesa asconenca 1940-1970. Descripció etnogràfica, anàlisi antropològica, va guanyar el primer premi d’assaig Artur Bladé i Desumvila en la seva primera convocatòria de l’any 1983. El llibre fou publicat el 1985 pel Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, que hom acabava d’inaugurar.

El mateix Jordi Ferrús, en els inicis dels vuitanta, va iniciar una tesi de doctorat que sota la direcció de Dolors Comas d’Argemir no fou presentada fins força anys més tard amb el títol de: “Transición social en Catalunya Nova: El impacto de la instalación de una pròleg

[11]

Central Nuclear en la Economía y el Poder local (2004, inèdita).

Jordi Ferrús, actualment professor d’Antropologia a la Universitat Miguel Hernández d’Elx, és un típic representant d’allò que s’ha anomenat l’“etnòleg arrelat” (aquell que coneix allò que descriu per haver-ho viscut) i un excel·lent analista de les cultures locals de les comarques de l’Ebre.

Un segon cas, ben semblant però ara des del camp de la història, fou el de Josep Sánchez Cervelló, que a finals dels anys setanta era alumne meu i tots el coneixíem com en Pep de Flix. Josep Sánchez Cervelló, fill d’una família de corders de tota la vida, va entrevistar en profunditat Joan Sánchez, son pare i el darrer artesà corder de la Ribera, així com alguns altres informants; i el resultat de la seva enquesta etnològica fou Les cordes. Assaig d’una indústria típica de Flix (1983), llibre editat pel mateix ajuntament del poble. Uns mesos després, el Dr. Sánchez Cervelló presentava la seva tesina amb el títol de La cordelleria a la Ribera d’Ebre, de la qual jo mateix figuro com a director. Josep Sánchez Cervelló, professor d’història contemporània a la Universitat Rovira i Virgili és, també, un “historiador arrelat” i la seva obra sobre les Terres de l’Ebre abundant, variada i escrita amb passió.

En tercer lloc, Agustí Andreu, un antropòleg tortosí i professor del nostre Departament. L’Agustí Andreu va presentar la seva tesi de llicenciatura l’any 1987, amb el títol de La pesca en las Albuferas del Delta del Ebro: aspectos etnohistóricos, sociales y tecnológicos; i malgrat que la tesina va restar inèdita, l’autor en va publicar un seguit d’articles a revistes especialitzades. Posteriorment va interessar-se pel Parc Natural del Delta de l’Ebre i per qüestions del patrimoni etnològic ebrenc. Així, i amb el títol d’Anàlisi de la cultura fluvial i propostes de desenvolupament entorn de l’Ebre català va dirigir una recerca col·lectiva, propiciada i finançada per l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC) del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, de la Generalitat. Una de les becàries d’aquest projecte, iniciat a finals de l’any 1996, va ésser, precisament Montser­ rat Boquera, de l’Hospitalet de l’Infant, que va restar enganxada –intel·lectualment i emocional– a les terres on va desenvolupar el seu primer treball de camp. Fruit d’aquella experiència fou el llibre De la saboga al silur. Pescadors fluvials de l’Ebre a Tivenys (2001), [12]

primer la sang que l’aigua

• montserrat boquera

signat amb coautoria amb Violeta Quiroga, i el primer volum de Temes d’Etnologia de Catalunya, col·lecció editada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Complementàriament al treball d’equip, Montserrat Boquera preparava la seva tesi doctoral que, després de força avatars, va ésser defensada el febrer de l’any 2006 amb el títol de: “Lo riu és vida”: percepcions antropològiques de l’Ebre català. Dos membres del tribunal foren els professors Jordi Ferrús Batiste i Josep Sánchez Cervelló, ja esmentats, els quals, com jo mateix, vàrem insistir a la Montse que publiqués la seva tesi al més aviat possible.

I la veritat és que no li varen mancar els pretendents ja que les tres o quatre editorials a les quals fou enviada la proposta varen contestar afirmativament. Onada Edicions, amb seu a Benicarló i amb direcció científica de Miquel Àngel Pradilla, un bon col·lega del Departament de Filologia Catalana de la URV, va ésser l’escollida per a dur a terme la publicació que, per raons editorials, hom ha preferit editar en dos llibres independents: Vivències ebrenques.

Fets quotidians de quan lo riu era vida i Primer la sang que l’aigua.

Els pilars d’una nova identitat ebrenca.

II Aquest primer, que tinc el plaer de prologar gràcies a la gentilesa de la seva autora, presenta una àmplia panoràmica sobre la cultura fluvial de l’Ebre català en un període que abasta, aproximadament, un segle. Montserrat Boquera estableix una cronologia que permet examinar com els habitants d’aquestes comarques han viscut la seva relació amb el riu. I la divideix en tres grans moments històrics: · Una primera època, caracteritzada per l’estreta relació de la població amb el riu. Aquest període és presentat a Vivències ebrenques. Fets quotidians de quan lo riu era vida, el llibre bessó d’aquest, i que no em pertoca a mi comentar. · Un segon gran moment, el titulat D’esquenes a l’Ebre, és aquell en el qual se’ns explica el procés de progressiva marginalització del riu en la vida de la gent. · El tercer moment, pot subdividir-se en dos períodes o subperíodes: en el primer es produeix una recuperació embrionària

pròleg

[13]

del paper de l’Ebre i és aquesta fase de transició la que permet desembocar –d’ençà l’any 2000– en la plena recuperació de la identitat de les Terres de l’Ebre, en la qual el riu, lo Riu, hi juga un paper clau. És aquest darrer subperíode –el de la construcció d’un nou sistema simbòlic i identitari– que comentaré amb més detall en aquest pròleg. La hipòtesi que sintèticament hi desenvoluparé es pot formular dient: de la mateixa manera que a la Catalunya de finals del segle XIX, i gràcies al moviment civicocultural de la Renaixença, emergeix l’actual sistema simbòlic de la identitat catalana hegemònica, en els darrers vuit o deu anys –fonamentalment des del Pla Hidrològic Nacional (2000)– i com bé planteja Montse Boquera, també les Terres de l’Ebre retroben la seva pròpia identitat col· lectiva, que expressen a través d’un sistema simbòlic peculiar, massivament assimilat i acceptat pels habitants d’aquestes comarques del Sud de Catalunya.

Abans, però, d’entrar de ple en la presentació d’aquesta tesi, vegem la situació prèvia que l’autora descriu amb el significatiu títol de: Quan els riberencs van oblidar el riu.

En efecte, el capítol s’inicia amb la descripció de la política franquista d’embassaments i més concretament amb la construcció del pantà de Riba-roja d’Ebre que per alguns pobles va ésser viscut com una lenta agonia o un malson. I això darrer no son metàfores retòriques sinó que almenys dos pobles –Faió i Mequinensa– van desaparèixer literalment a conseqüència de l’embassament de les aigües.

Aquest trauma social de primer ordre és descrit per Jesús Moncada a Camí de Sirga (que jo no havia llegit i que he aprofitat per fer-ho mentre rumiava aquest pròleg). Així, com assenyala l’escriptor mequinensà, els embassaments van canviar la fesomia de l’Ebre i van convertir-lo en quelcom domesticat, en un riu mort. A més a més, i com Montse Boquera descriu amb un precís Viure d’esquena al riu, l’Ebre esdevé una mena d’abocador on llençar tot allò que fa nosa o que contamina. Complementàriament, tots aquells aprofitaments econòmics que fins aquells moments havien caracteritzat la vida dels pobles riberencs –la pesca, el riu com a mitjà de transport amb el famosos passos de barca, les voreres fluvials que proporcionaven un bon nombre de matèries primeres i també

[14]

primer la sang que l’aigua

• montserrat boquera

un lloc de diversió i sociabilitat– s’aniran perdent progressivament fins a desaparèixer del tot. I per si aquest procés de desafecció pel medi no fos suficient, els poders de l’Estat decideixen instal·lar una nuclear a Vandellòs i dues més a Ascó, a més de donar llum verda, l’any 1989, al primer minitransvasament de l’aigua cap a Tarragona. Totes aquestes actuacions, que són viscudes com agressions de l’exterior, produeixen un profund malestar en la població autòctona i un primer despertar ecologista. D’altra banda, gent forana havia abocat a les profunditats de les aigües del riu tot un seguit d’espècies agressives i destructores –lo lucio, el silur, més conegut com lo sirulo i el blackbass– que des de llavors hom creu que es mengen i destrueixen els “peixos de tota la vida”.

La comparança no podia ésser més lúgubre: si la gent de la Ribera patia l’empremta negativa dels embassaments i l’agressió de les nuclears (que no havien desitjat ni demanat), les sabogues de tota la vida eren desplaçades pel silur1, percebut com un monstre especialment invasor i voraç.

De totes maneres, serà en els anys noranta quan es produeixen diversos intents d’activació econòmica de la zona –especialment un costós Pla de navegabilitat que mai va acabar de quallar malgrat els molts milions invertits– i que tenia com a objectiu primordial incentivar el turisme de la zona.

I serà en aquesta situació d’atzucac, de transició o de liminalitat produïda en els primers noranta, quan Montserrat Boquera situa l’embrió de la nova identitat ebrenca, l’estudi de la qual aborda a la darrera part del seu llibre amb el títol de Quan les Terres de l’Ebre van recuperar la seva veu.

III En efecte, i com escriu al començament del capítol esmentat: “A principis del mes d’agost del 2000, el govern del Partit Popular, aprofitant que tothom (l’oposició inclosa) estava de vacances, 1 Vegeu Montserrat Boquera i Violeta Quiroga (2001): De la saboga al silur.

Pescadors fluvials de l’Ebre a Tivenys. Barcelona, Temes d’Etnologia de Catalunya, núm. 1. pròleg

[15]

s’havia decidit a llençar a la llum pública l’esborrany d’avantprojecte de Llei del Pla Hidrològic Nacional que pretenia l’extracció de 1.050 m3 anuals de l’Ebre amb destí a Barcelona, la Comunitat Valenciana, Múrcia i Almeria”.

Aquesta acció fou la gota que va fer vessar el got, tot esperonant els vells fantasmes del passat, o sigui aquella sensació d’estar deixats de la mà de déu (llegeixi’s de les administracions central i autonòmica). Però si fins llavors, davant les escomeses de l’exterior, l’actitud més generalitzada havia estat la de la submissió, ara la reacció i per primer cop, serà bel·ligerant. I és aquí on, segons el meu parer, podem començar a comparar el que va succeir a les Terres de l’Ebre ara fa vuit anys, amb l’ocorregut al Principat quan la burgesia catalana de finals del segle XIX, es va rebel·lar contra un Estat espanyol obsolet, però centralista, tirànic i parasitari, i va iniciar la reivindicació cívica, cultural, política i simbòlica que coneixem amb el nom de la Renaixença.

Si el símbol dominant del XIX era la Llengua –la “mortaviva” que estava a punt de ressuscitar– ara, a les Terres de l’Ebre, ho serà el Riu, “lo riu que ens volen prendre” i que, com queda clar pel lema més corejat i popular, “lo riu és vida”, expressa amb contundència aquesta íntima relació de la Vida amb el Riu. Victor Turner, un dels grans antropòlegs experts en l’àmbit del simbolisme, ens dirà que qualsevol cosa de l’espai, del temps, de la història, de la tradició, de la societat o de la cultura pot esdevenir o transmutar-se en element simbòlic. I el fet que, a les Terres de l’Ebre, els seus habitants hagin valorat l’eficàcia simbòlica del mateix riu sembla un encert de primer ordre. En efecte, el riu no només és un fenomen natural d’una importància clau en el territori (com a eix vertebrador de l’espai), sinó també com a centre neuràlgic de vivències compartides i conservades a la memòria històrica. Lo riu, percebut com la sang de la terra (expressat magníficament en “primer la sang que l’aigua” que dóna títol a aquest llibre), simbolitza la natura i la cultura i esdevé el símbol dominant –terme manllevat a Turner– i motor de l’eficàcia simbòlica (ara en expressió de Lévi-Strauss) que subjau a tot el procés de construcció de la nova identitat ebrenca. Així, conceptes com Terres de l’Ebre o ebrencs (que sembla un adjectiu/substantiu creat per Artur Bladé) seran pronunciats amb el [16]

primer la sang que l’aigua

• montserrat boquera

mateix orgull identitari que els mots de Catalunya o catalans, reivindicats fa més d’un segle pels homes de la Renaixença, després d’una època històrica tan fosca com ho fou l’anomenada Decadència.

Com és ben sabut, la Renaixença fou impulsada per un seguit d’institucions cíviques i patriòtiques –els Jocs Florals, el Centre Excursionista de Catalunya, els Cors de Clavé, l’Orfeó Català, entre altres– que seguint amb aquesta comparança hipotètica, tenen el seu correlat en institucions com els Amics i amigues de l’Ebre, fundada a finals dels anys vuitanta, l’IDECE (Institut de Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre, 1994), la Plataforma per a la Defensa de l’Ebre reunida per primer cop el 15 de setembre de l’any 2000 a Tortosa, l’Assemblea Popular Antitransvasament, a més del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, la creació del Museu Comarcal del Montsià i del Parc Natural del Delta de l’Ebre, totes elles institucions diverses que comparteixen, però, un objectius molt semblants: l’estudi, la coneixença, la reivindicació i la defensa del territori propi, el de les Terres de l’Ebre.

Si els capdavanters de la Renaixença foren els polítics, literats, intel·lectuals, juristes, folkloristes i músics que havien fet seves les reivindicacions identitàries regionalistes i nacionalistes, en el cas de l’emergent identitat ebrenca el lideratge estarà en mans d’ecologistes, historiadors, antropòlegs, literats, músics i artistes, científics i polítics diversos. Aquests, seguint l’estela d’alguns escriptors fills de la terra com Sebastià Juan Arbó (Sant Carles de la Ràpita, 1902), Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907) o Jesús Moncada (Mequinensa, 1941) i apassionats per aquests paisatges, o seguint les passes d’altres líders històrics més polititzats com Joan Carranza, Carmel Biarnès, Mossèn Redorat o Ramon Tarragó, faran seva la bandera de la identitat ebrenca en el seu més ple sentit de la paraula. Montse Boquera en l’annex titulat “Els protagonistes de la història” presenta un ampli ventall de personatges, amb itineraris vitals força diversos, però tots amb unes fortes arrels que els vinculen al territori.

Però… ¿què és allò que hom reivindica sota el sopluig del símbol dominant? El primer punt del Projecte Terres i Mar de l’Ebre, publicat pels Amics de l’Ebre l’any 2005, sembla prou clar al respecte.

Diu així: “L’Ebre (amb els seus afluents, rierols i barrancs) constitupròleg

[17]

eix l’eix vital de la nostra identitat i del nostre territori que ha d’ésser conservat amb tots els seus valors naturals i econòmics”. Complementàriament, es considera que el riu i el territori han afavorit un tipus de societat, caracteritzada per unes relacions cara a cara i on tothom es coneix, que contrasta amb l’anonimat que impera a les grans ciutats. I són aquests trets tradicionals d’arrelament al pagus, a la terra, que propicien aquestes formes de sociabilitat, allò que hom reivindica com una forma de vida digna d’ésser tinguda en compte enfront de la uniformització i de la globalització a la qual sembla abocar-nos la modernitat i la postmodernitat. Alguns, fins i tot parlen de l’existència d’un caràcter ebrenc –que espeternega com la pólvora, rústec però noble, ensems que individualista i poc refiat– que recorda el Valentí Almirall de Lo catalanisme cercant els trets específics d’un caràcter “nacional” català, simètricament invers al dels castellans i espanyols. Altres trets reivindicats són les arrels morisques dels habitants de la Ribera, obligats a emigrar, característica aquesta que encara avui és comuna a força dels líders que lluiten per forjar aquesta identitat ebrenca.

Si una de les definicions tradicionals de símbol és “allò que està en el lloc d’una altra cosa o bé la representa”, no és estrany que en els sistemes simbòlics de caire polític abundin les banderes, els himnes, les danses i els patrons/nes celestials. Així, i per retornar a la comparança inicial, mentre les quatre barres quallen a la Renaixença com a bandera d’un país, la canonada nuada (amb un nus blanc sobre el fons blau, color de l’aigua), esdevindrà la icona de l’antitransvasament i reproduïda massivament a samarretes, pancartes, mocadors, gorres, pins, encenedors, pintures murals, grafits, enganxines, etc. La sardana –una dansa empordanesa que gràcies a alguns líders de la Renaixença acabarà esdevenint la dansa nacional catalana per excel·lència– serà substituïda, ara i aquí, per la jota, la jota tortosina tal i com la interpreten el grup de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, que són, indubtablement, els músics populars més carismàtics de l’àmbit ebrenc. Potser, fins i tot a la Moreneta li manca la força de la Verge de la Cinta, patrona de Tortosa i protectora celestial de tot el Territori…

Sintetitzant: el resultat de tot aquest procés de cristal·lització d’un sistema simbòlic ben articulat implica, en paraules de l’autora, una “revalorització intensa, profunda i sentimental del riu Ebre, [18]

primer la sang que l’aigua

• montserrat boquera

barrejant arguments racionals i científics amb valors absolutament simbòlics i emocionals”. I si bé els indicis d’aquesta nova consciència d’identitat són el resultat d’un moviment elitista i minoritari –també aquí la comparança amb les elits que va impulsar la Renaixença decimonònica és, com dèiem, perfectament vàlida–, ben aviat la reivindicació serà acceptada massivament fins a esdevenir part de la consciència ciutadana hegemònica. I és precisament a l’entorn d’un riu, lo Riu, el protagonista humanitzat d’aquest bell llibre de Montserrat Boquera, que unes comarques, amb una clara consciència d’ésser les Ventafocs de la història, han retrobat, amb orgull, els pilars de la seva pròpia identitat.

Joan Prat i Carós Antropòleg Universitat Rovira i Virgili

pròleg

[19]