Quan truquen de matinada

Quan truquen de matinada

Índex I 11 II 15 III 21 IV 25 V 31 VI 43 VII 49 VIII 59 IX 63 X 69 XI 81 XII 85 XIII 91 XIV 97 XV 103 XVI 111 XVII 119 XVIII 121 XIX 129

7

XX 147 XXI 151 Nota final

8

155

quan truquen de matinada

I

D

ivendres, quatre d’agost de mil nou-cents trenta-nou.

Eren les vuit del matí i feia una calor que badava les pedres. Caminava de nou per la carretera nacional que travessava Sueca en direcció a Gandia. L’havien tret de la presó, després de quatre llargs mesos de tortures. En aquell viatge, que sabia definitiu, no el consolava anar emmanillat. No tenia cap temor dels dos guàrdies civils que el custodiaven. No tenien la missió de tornar-lo a martiritzar, només l’havien d’exhibir abans de lliurar-lo, vexat i turmentat, a unes altres mans. Les exuberants copes dels arbres que hi havia a una banda i l’altra de la carretera s’unien a dalt i els protegien del sol. Només deixaven passar quatre fils esquifits de llum que trencaven la tristor d’aquell dia. Caminaven a poc a poc sota aquella verda i immensa cúpula vegetal. Anava trist i afligit, però tenia el consol que no sofriria mai més els interrogatoris brutals i les inhumanes tortures. Ja no el tornarien a col·locar en la sénia per pegar-li bastonades. No li farien més preguntes ni li farien beure més el fastigós oli pesant de les màquines. Ja no voldria tallar-se les venes a mossegades. Ells haurien de fer tota la faena. Només volia acabar de manera digna.

La gent del poble tenia una por cerval d’eixir a veure’l, de traure la cara, perquè no sabien què podia passar. En poc de temps havien vist molta crueltat, una tremenda venjança gratuïta i sabien què eren capaços de fer els vencedors, però hi van acudir, calia acomiadar-se de Camil. Li ho devien.

No acabaven de comprendre la situació, als altres presos condemnats a mort se’ls havien endut amb camions, com si foren ramat. Però a Camil no. Volien ensenyar-lo sol, vençut i humiliat. I el feien caminar…

11

Són les quatre de la matinada i encara fa molta calor. Em trobe acomodat en la poltrona del meu estudi amb totes les finestres obertes per si vol moure la fresqueta. Tinc la taula plena de papers escampats i estan tots més quiets que una bassa d’oli. M’entretinc mirant fotos de l’any 1938 i me’n trobe una de la casa on va viure Camil. És exactament igual com ara, com si no hagueren passat els anys, com si no hagueren passat tantes coses. Mire la foto i no puc evitar pensar en Marta, en la nostra última i més autèntica trobada. L’únic dia que la vaig sentir sobre el meu cos, amb els seus ulls verds i inquiets mirant-me confiada… Encara me la imagine caminant nua, anant i tornant per aquella casa símbol d’una gran esperança, d’una derrota brutal i del nostre dolç acomiadament. No vull reviure aquells feliços i tristos instants. No sé encara per què la vaig conéixer. Per què m’hi vaig acostar? L’he evocada massa vegades amb les seues mans entre la meues. Em va dir que se n’anava a Madrid a acabar medicina, que volia viure amb Ignacio. Aquella serà sempre la casa on Camil va lliurar les armes i on em vaig rendir jo per sempre més. Des d’aquell dia la vaig ignorar, com si mai no haguera existit.

Ja hi havia moviment pels carrers en aquelles hores i la carretera es convertia en el centre de totes les mirades. Això era el que pretenien. Malgrat que encara era molt prompte, el sol cremava, els vidres de les finestres resplendien i un baf fastigós pujava des del terra. Van fer la primera parada al cantó del carrer de Sant Miquel. L’atzar va voler que tot just s’aturaren a la porta de casa de Fina, una cosina de Matilde.

I encara va ser més oportú que, en aquell mateix moment, la jove eixira amb un poal d’aigua en la mà per abocar-la en la vorera i refrescar-la de la calor tan insuportable que feia. Va restar de pedra en veure’ls. El meu Camil! On et porten? Ell li va demanar que s’acostara. Per favor, deixeu-me que parle amb la meua cosina. Els guàrdies, dubtant, es van mirar sen12

se dir res. Els cosins s’abraçaren sense esperar cap autorització. Fina, em porten a Gandia per a matar-me. Dóna ànims a Matilde i ajudeu els meus fills… No patiu per mi! Ella atordida, no podia dir res, esclatà en un apesarat plor, no el volia soltar… Els van separar i l’obligaren a tornar a caminar, a poc a poc… Fina es va calmar i va córrer com un coet per avisar a tots. Pepica, Joaneta, veniu, correu, de pressa!

Se’n porten Camil per matar-lo! Molts acudiren a la carretera: homes, dones, xiquets… El reclús movia el cap a dreta i esquerra saludant amb la cara ben alta, sense cap tipus de vergonya. No era un delinqüent, només havia perdut una guerra. Mentre caminava, recordava com es va acomiadar dels companys de la presó. En saber que se l’emportaven, s’acostaren a la gàbia on tenien tancats els condemnats a mort i li donaren un puro. Camil el va encendre, li va fer tres o quatre pipades i el va tirar a terra. Entre els filferros, li donaren les mans i el besaren com van poder. No trobaven les paraules…

Algunes dones, més agosarades, s’acostaven sense que els agents s’atreviren a impedir-ho, només n’eren dos, què podien fer? Detenir-les? Per besar un home emmanillat? Eixiu!

Eixiu, acomiadeu-vos de Camil! Les dues filles majors, Nydia i Roma, van córrer com un llamp cap a la carretera i es posaren davant del seu pare. L’encontre va ser tan emocionant que els que ho veien des de lluny no podien contenir les llàgrimes. Els van separar. Una dona major va improvisar per poder besar-lo. Per favor! Deixeu que m’acomiade, és fill meu de llet! I el va abraçar. Matilde, amb el fill Espàrtac de la mà, corria esgotada per intentar arribar-hi. Ja eren als afores del poble. Continuaven la marxa lenta pel mig de la carretera. Els guàrdies, en veure la multitud que els seguia, van cridar apuntant amb el fusell. Que no es moga ningú!

Camil es va girar i va veure com els germans s’aturaven en sec amb els braços en alt. En aquells moments, només s’hi respirava impotència i una desesperança infinita. Són els 13

meus germans. Feu-vos l’ànim, jo ja me l’he fet, torneu a casa. Continuaren caminant. Arribà Matilde cridant. Guàrdies, guàrdies! La gent l’animava. Corre! Corre, a tu sí que et deixaran! És la meua dona. S’abraçaren. Els civils, resignats, van descansar els fusells contra el terra. Matilde, estimada!

No perdes els ànims! Has de viure pels nostres fills! Et necessiten! Sigues forta! Arribà Espàrtac i el personal l’empentava. Corre, tu sol, afanya’t… Corre! La mare el va agafar i el va alçar en alt i el pare, amb molta emoció i amb els ulls plens de llàgrimes, l’aferrà fortament com si el volguera fondre entre els seus braços. No patisques, fill meu, has de ser valent, que no et vegen plorar! Ajuda la mare! Aleshores, també va aparéixer el gosset de casa. No botava de content com feia sempre, al contrari, es mostrava dòcil, submís, la cua entre les cames… Com si no es volguera separar del seu amo. Els guàrdies i Camil van seguir el seu camí fins que un ventrut camió sense càrrega hi va parar. I hi pujaren els tres.

14

II

A

mb un gest mecànic, Marta va traure’s la petaca de la butxaca dels pantalons i començà a embolicar un altre porro. Estava a punt de dir-li que ja en tenia prou, que ja no cabia res més al meu cos fatigat, però, en aquells moments, hi havia molt bon ambient a La Bateria. La barra, que feia un angle de noranta graus, estava atapeïda de gent. Nosaltres érem asseguts, cara a cara, en el mateix vèrtex. Era el nostre lloc preferit, perquè ens donava una panoràmica molt bona de tot el local i no ens perdíem res. Ens agradava controlar qui hi entrava i qui n’eixia. Vaig fer l’última glopada al whisky, que sempre compartíem, mentre sonava l’harmònica de Mr. Tambourine Man de Bob Dylan. El local bullia aquella nit. No parava d’entrar-hi gent coneguda que ens saludava amb entusiasme. Tots tenien la mateixa frase en la boca. Va! Fes-te’n una!

Arribà un moment, però, que no podia llevar-me del cap que el meu pare em despertaria en un parell d’hores molt curtes per anar a treballar. M’ho havia dit com em deia sempre les coses de la faena de casa, sense preguntar-me si podia.

Tenia molt clar que el meu deure era estar disponible durant les vacances. He venut els melons. Demà els collirem i els portarem al Prado. A l’hora d’esmorzar a casa. La qual cosa volia dir que a trenc d’alba havíem d’estar en el camp per aprofitar la fresqueta. Calia descansar encara que fóra només una estona, si és que arribava a temps per poder gitar-me.

—He de fer un pensament, Marta. Demà he d’anar al Prado —vaig dir sense pensar que les xiques de casa bona només reconeixen, amb aquell nom, el famós museu de Madrid.

Ella es mossegà el llavi de sota, com sempre feia quan se sorprenia i va fer un somriure.

15

—Al Prado? Què dius ara? —va dir, pensant que m’havia tornat boig.

La vaig besar en el front i la vaig traure de dubtes.

—El Prado és una mena de mercat on els llauradors venen les collites —vaig dir, mentre li agafava el porro de les mans, l’encenia i li feia la primera pipada—. Res de Velázquez, ni de Goya, ni Jardí de les delícies, ni Triomf de la mort… Només tomaques, pimentons, melons d’Alger, de tot l’any… La puta realitat!

Va romandre una estona callada fins que deixà anar: —Sembla que ho digues enfadat. Jo no tinc cap culpa que demà tingues faena i hages de marxar… —va dir amb veu molt suau, mentre m’agafava la mà que tenia lliure.

Mentrestant, un xicot que ella coneixia li feia notar la seua presència saludant-la amb gestos discrets, com si esperara que li diguera alguna cosa. Anava d’una part de la barra a l’altra i parlava amb uns i altres, però no s’atrevia a apropar-s’hi i interrompre la nostra conversa.

—Perdona… És veritat. Saps què li he jurat al meu pare?

—li vaig dir mentre li passava el porro.

Ella va fer una pipada profunda i no va contestar ni els gestos ni les mirades del seu pretendent. I sembla que ell la va entendre de seguida, perquè va desaparéixer per la porta d’eixida.

—Què? —preguntà encuriosida.

Ella observà com jo mirava la porta per on eixia el seu admirador, però no va fer cap comentari.

—Que, quan cobre la primera nòmina, no tornaré més al camp. Me l’ha fet avorrir —li vaig dir.

Notava que em mirava com si no estiguera del tot en la conversa, com si tinguera el cap en un altre lloc, però ella continuava: —Tan fotut és?

—El que és fotut és haver de treballar quan tornes de marxa, fet pols. No tardaré a empomar els condemnats me16

lons que em llançaran des de dalt del camió. I segur que el paio de dalt, que endevinarà que vinc de festa, me’ls llançarà amb molta mala llet. Sempre n’hi ha qui es diverteix tocant els collons! Ara sí que me’n vaig. No em puc quedar més.

M’abraçà i em va fer un bes a la galta abans que jo poguera dir res més.

—Va, t’acompanye a casa —em va dir, generosa.

I, en aquell moment, em passaren pel cap tots els sentiments contradictoris, oposats, que tenia respecte de Marta.

De vegades, pensava que era un encant de criatura; d’altres, estava convençut que l’havia d’enviar a pastar fang, perquè em treia de polleguera. L’estimava, al mateix temps, però, m’exasperava. Vaig pensar que, pel camí, li retrauria que em feia patir massa, que el seu perfum era adorable i atraient, però fastigós i repulsiu. Que la seua bellesa em saturava. Que estava fart que em qüestionara. Que somiava cada dia amb el seu cul magnífic, gloriós. Que no valia la pena! Que la necessitava, que la volia perdre de vista… No sabria dir-li-ho.

Com tampoc no podria explicar-li que no volia adorar-la estúpidament com feien els altres; que no volia masturbar-me i escriure poemes a la seua salut; que els meus amics em recriminaven aquella relació que consideraven estranya, perquè no l’entenien. Érem amics i ens estimàvem. Recorríem tots els carrers sense mirar l’hora ni el destí. Parlàvem eternament. Teníem la confiança suficient per separar-nos, quan un dels dos necessitava i trobava una manera més sensual de distraure’s, quan la carn demanava carn. Però sempre ens esperàvem i repreníem de nou la conversa on l’havíem deixada, sense pensar que nosaltres també ens podíem tocar el cul. Una nit vam estar ben a punt. No sé quina mirada ens férem que ens va abocar a besar-nos amb una passió tan desmesurada que, per uns moments, vam perdre la consciència que estàvem en públic. Fins i tot, Rafa, molt gracioset, es va posar a aplaudir. La cosa, però, no va poder continuar, aquella nit, jo m’havia compromés a fer una pintada. Una 17

merda de pintada que durà només unes hores en la façana d’un banc cèntric de València. Només es va fer de dia, la van esborrar. Vaig fer la pintada, però no vaig poder fer el que el cos em demanava aquella nit.

En eixir d’aquell cau, vam respirar una alenada d’aire fresc i de silenci. Estàvem amerats de rock i de marihuana.

En La Bateria no feia falta fumar. T’acostaves a la barra i en tenies prou amb sentir l’oloreta de la maria. Si, a més, et demanaves un whisky… I Marta no parava d’enrotllar porros… Abans de tancar la porta, encara vam poder sentir: “I can’t get no satisfaction, I can’t get no satisfaction…”.

Vam iniciar la caminada parlant de qüestions banals.

Però, en creuar la carretera, per dirigir-nos al centre del poble, vaig notar com els seus ulls dolços i verds m’examinaven i vaig veure com esbossava un somriure.

—Per què em mires així i et somrius? —li vaig preguntar.

Marta va arronsar les espatles.

—Per res, perquè fa una estona he estat a punt de deixar-te sol. Però, ja veus, he preferit quedar-me amb tu.

No tenia ganes de portar la conversa cap aquella direcció, però no vaig poder estar-me de dir-li: —Ja he vist el gall com ensenyava les plomes i com no n’has fet gens de cas. Ara estàs penedida?

—Avui tenia molt clar el que volia —va contestar molt segura.

Ella tampoc no volia recrear-se en el tema, només volia remarcar que havia preferit quedar-se amb mi i que havia renunciat a un altre tipus de distracció més voluptuosa.

—Demà ens veurem? —em preguntà.

—No, demà, quan torne del camp vull anar a València, a l’hemeroteca. He de consultar unes coses.

—Sobre les Memòries… de l’anarquista?

—Les Memòries… són de la seua dona, Matilde. I, amb el ritme que porte, encara tinc faena per a molt de temps. Vull fer-ho bé, no vull quedar malament amb el Mestre.

18

Caminàvem tranquil·lament sense pressa i arribàrem a la plaça de l’Ajuntament que era completament deserta. Ella s’aturà i em mirà fixament.

—Quedar malament? Malament quedaràs amb mig poble!

Supose que saps que et crearàs uns quants enemics més, no?

Sabia que les seues paraules eren producte de l’estima, però ara no tenia ganes d’escoltar un sermó més propi d’una mare que d’una amiga. I vaig començar de nou a caminar.

Ella em seguí i continuà el seu discurs: —Per què creus que ningú no vol entrar en aquestes històries? No veus que no volen saber res de la guerra civil? Que ara toca parlar de reconciliació nacional? Et passes la vida fent política, conspirant i, quan treballes, ho fas sense eixir de les mateixes batalletes, com si no hagueren altres coses en la vida.

Entràrem al carrer de Cullera i passàrem per la casa on havia viscut Camil amb els seus pares. Jo no tenia ganes d’encetar una discussió, però no podia quedar-me callat i vaig dir el primer que em va venir a la ment.

—Com què? Com collir melons?

—Que no et vinga ara la vena classista —va dir fent-se l’enfadada—. No cal que et faces el màrtir amb mi. No em sentiré culpable per poder alçar-me demà a l’hora que em done la gana i perquè el meu pare no vulga que treballe durant les vacances d’estiu. M’he pencat el curs, he tret notes excel·lents i em puc permetre el luxe de passar un estiu de puta mare.

I jo seguia parlant de manera improvisada. Tenia moltes ganes d’arribar a casa i gitar-me una estona. No sé per què li vaig fer la pregunta: —I el que passa en el món no t’importa?

A la porta de casa meua, abans de besar-la per acomiadar-me, encara vaig haver de sentir: —Clar que m’importa, però no tinc, ni he tingut mai, la necessitat de voler arreglar-lo com us penseu que feu tu 19

i els teus amics. Us la jugàreu amb la dictadura i, ara, amb la democràcia, voleu seguir fent de tot: de polítics, d’historiadors, de periodistes…? Què us penseu? Que sou imprescindibles? Que sou el melic del món? El cementeri està ple d’imprescindibles! Jo acabaré medicina que és una molt bona manera d’ajudar la gent. No trobes?

La vaig besar i vaig entrar a casa. Em vaig traure la roba que portava i em vaig posar la de faena. Vaig preferir estirar-me en el sofà. No pagava la pena anar al llit. Si aconseguia adormir-me, el meu pare em despertaria de seguida.

Vaig tancar el ulls, pensant en Marta, en el seu discurs que detestava, però que en el fons comprenia. Ella tenia tot el dret a pensar i fer el que volguera. Només li demanava que respectara les meues conviccions, el meu compromís. Mai no li havia demanat que s’involucrara en res. Al contrari, m’agradava estar amb ella perquè desconnectava de tant en tant de les meues històries. I jo també tenia contradiccions molt serioses. De vegades, creia que havia de passar de tot i gaudir de la vida. Sobretot, després de veure com el personal perdia el cul per acceptar-ho tot: la Constitució, la Monarquia, tots els símbols que detestàvem… I, després, vingueren les rebaixes al nostre discapacitat país. Quin estatutet de merda estaven preparant-nos! I nosaltres, que no alçàvem un gat per la cua, ho volíem tot sense renunciar a res.

20