Sí, podem?

narratives, 26

sí, podem?

premi ciutat de palma llorenç villalonga de novel·la en català 2012

B

e

n

i

c

a

r

l

ó

Aquesta obra va rebre el Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de novel·la en català 2012. El jurat estava format per Sebastià Jovani, Javier Cánaves Orell i Miguel Dalmau Soler.

Sí, podem?

Marc Pallarès premi ciutat de palma llorenç villalonga de NOVEL·LA EN CATALÀ 2012

narratives, 26

BENICARLÓ

Primera edició octubre de 2013 © Marc Pallarès Piquer © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Apt. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com www.twitter.com/onadaedicions Telèfon 964 47 46 41 Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona

ISBN 978-84-15896-04-3 Dipòsit legal CS-298-2013 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

Sí, podem?

Índex I 13 II 23 III 35 IV 47 V 57 VI 67 VII 77 VIII 89 IX 97 X 113 XI 121 XII 127 XIII 135 XIV 145 XV 151 XVI 159 XVII 165 XVIII 173

7

XIX 179 XX 185 XXI 191 XXII 205 Agra誰ments 215

8

Al meu cosĂ­ LluĂ­s Palanques, que em va estimar tant, in memoriam.

sĂ­, podem?

I

U

n dia xafogós del mes de maig. El cel és carregat de núvols pesats, amb la base fosca com el plom. Després de passar nou hores repassant historials d’assegurances en una taula de despatx, Marta torna a casa caminant. Té l’aspecte amoïnat de persona absorta que busca algun objectiu i que ja comença a oblidar una part de les coses que ha perdut.

Va creuant-se amb cares angoixades de gent amb problemes. Gairebé tothom li sembla estrany, com si veiés els rostres mitjançant un telescopi. Quan es creua amb alguna parella aturada en un aparador, no fa l’efecte que es trobin units per l’escalfor dels sentiments, sinó per la sensació que el fet de progressar junts en el dia a dia que els toca viure és alguna cosa inquietant. L’amor, l’amistat, la feina, l’oci, agafats com a paisatges, sota la claror del capvespre, es converteixen en el regne de la fragilitat.

Avui li ha tocat signar tres informes de persones a qui, quan se’ls acabi la pòlissa, l’empresa els comunicarà que no poden continuar-hi perquè han superat la quantitat d’accidents permesa. Quan ha lliurat aquests informes al superior, Agustí Calomarde, tots dos han estat uns segons amb un ull observant-se i amb l’altre desviant la mirada.

L’horabaixa aconsegueix abaixar la lluïssor dels rètols lluminosos fins als ulls dels vianants. A Marta li fa l’efecte que tothom, després de passar el dia treballant o consultant la curta secció d’ofertes laborals dels diaris, ha tornat a ser real.

Comença el melancòlic primer regne del capvespre d’un divendres; l’ambient de bosses de supermercats a les mans és l’aire en què s’amera el principi del cap de setmana.

13

L’olor de pa de panificadora impregna els semàfors. L’aire és fi com el paper, però crema; el dia, aspre. Ha arribat el moment de la jornada en què la ciutat vessa de rostres amb revelacions sentimentals, crits d’auxili desconeguts que seurien amb tu en una terrasa i t’ho explicarien tot després de rebre la més minsa sospita de comprensió.

Marta s’adona que als monitors d’una botiga d’electrodomèstics hi ha el candidat a la reelecció de la presidència dels Estats Units. S’hi atura. Encara falta més d’un any per a les eleccions de la tardor del 2012 i es pregunta si Barack Obama tornarà a ser reelegit com a hoste de la Casa Blanca.

L’enquadren en un primer pla i a Marta li fa l’efecte que té uns cinquanta anys portats amb trapelleria i una expressió sincera.

Després fixa la mirada en el vidre de l’aparador i comprova que ella, quasi a mitjan camí entre els trenta i els quaranta, comença a entrar en aquella etapa en què la pell del contorn demana més atenció. A continuació, apareix una imatge dels actes que ahir van dur a terme els indignats de la plaça de Catalunya. Prem el puny de la mà dreta amb ràbia. Era dijous i, si no hagués acabat tan tard de la feina, com que és el dia de la setmana que Alba se’n va amb el seu pare, s’hi hauria pogut atansar una estona. El moviment 15-M ha aconseguit que la líbido individual es fongui amb la social, i això la fa sentir orgullosa.

Es mira les imatges, nota que l’asfalt li fa mal als peus i pensa en tot allò que els indignats demanen, i que ella comparteix. Li resulta incomprensible que aquells esperits lliures que surten per la pantalla hagin de demanar respecte per unes normes que, setanta anys abans, ja van ser desacreditades per als seus besavis.

Torna a caminar. No sap si vol arribar a casa o no. Té la certesa que quan veurà Alba els ulls li canviaran de color; i si la nena li ensenya algun dibuix del col·legi fins i tot desprendran brillantor. Però també li fa la sensació que quan 14

Alba se’n vagi al llit i es quedi sola al sofà amb Roger mirant qualsevol cosa de la graella televisiva començarà a sentir que les busques giren en el buit, un laberint de minuts que, al capdavall, tal com ha anat passant durant les darreres setmanes, no trobaran cap sortida efectiva.

La convivència entre ella i Roger no té res a veure amb la il·lusió de començar una nova etapa que va sentir quan es van conèixer.

Dues ambulàncies i una patrulla de la Guàrdia Urbana passen a tota velocitat i amb les sirenes en marxa. L’aldarull de les sirenes li porta al cap que aquella setmana tot just fa un any que el reialme de la sexualitat va permetre que, després d’haver-se separat de Jordi, Roger aconseguís que ella tornés a acostar-se a la meitat salvatge de la seva naturalesa; i també que la seva vida deixés de tenir un aire antiquat i avorrit de mare separada que només s’encarrega de treballar deu hores al dia i de criar una filla.

S’havien conegut un dilluns del mes de maig al Virgínia, al bar on Marta acudia amb Isabel i Carolina alguns vespres quan acabaven de la feina per malparlar del cap.

Després d’aquella primera cervesa amb Roger, van venir algunes trobades en diferents cafeteries de la ciutat durant els següents capvespres, ara ja sense les companyes de feina de Marta. Dijous de la setmana següent, deu dies després que ell interrompís una conversa entre Carolina i Marta per presentar-se, Marta el va convidar a casa.

Només van travessar la llinda de la porta, ella va comprovar que el conversador fascinador i monologuista incansable dels darrers deu dies va callar. El sol encara no s’havia amagat del tot i, sense encendre els llums del pis, hi havia la claror justa per diferenciar el que era fluid del que era sòlid.

—Tens un pis molt acollidor, Marta.

—Gràcies. Em va ajudar a decorar-lo la meva tieta. És professora d’institut, però té bon gust.

15

La conversa es va omplir de pauses assossegades. Se sentien atrets l’un per l’altre com miralls magnètics. Parlaven a poc a poc, com si esperessin serenament l’esclat de les intimitats més prudents i tímides.

Roger es va quedar immòbil mirant la fotografia en blanc i negre d’ella estirada a la platja que donava la benvinguda des d’un punt inesquivable del rebedor. La fotografia conservava una densa substància sensual. Li va semblar que les cames de Marta s’assemblaven a l’eternitat de la qual tant havia parlat el capellà a les classes de religió quan anava a l’escola. Al costat de la fotografia hi havia un pòster amb el fons blanc i unes lletres immenses, negres, amb el lema Yes, we can.

—Quina foto més suggeridora.

—És una platja de Menorca.

Les insinuacions ja no es trobaven tan sols en les paraules, s’anaven situant en el to i en la mímica.

La veu de Roger era generosa, el que deia arribava a Marta com un do i, llavors, els pensaments se li van tallar en sec a causa d’una explosió de fluids que la va portar a arrossegar-lo salvatgement cap a la dutxa.

Des de la separació de Jordi, ella havia estat defugint contínuament dels sentiments i de les perplexitats fortes. Però ara, amb la sensació d’intimitat complaent que es crea entre dos combatents veterans, només entrar al bany, Roger i ella es van despullar en menys de cinc segons.

Ell la va ensabonar. Ella tenia una tonalitat violàcia als llavis, entreoberts per la dolçor que li produïa el tacte del noi.

Els grumolls davallaven en espiral i convergien a la cintura del cos d’ella amb uns xiuxiuejos de felicitat anticipada. En el temps que feia que s’havia separat de Jordi, Marta només havia tingut una nit de plaer, i ara tornava a notar que el seu cos era innocent i càlid.

Roger no deia ni pruna, només anava fregant-li l’espatlla, els braços, els pits.

16

Després començà a acaronar-li els dits de la mà un per un. A ella li va semblar que ell tenia una cara agradable, lluminosa. Rebia les carícies als dits amb deler i notava que el seu jo anava fent-se petit, com l’espai de la dutxa.

Els cossos eren oberts i frescos.

La suma de petits actes començava a unir-los, i el temps fluïa silenciosament.

Marta, de tant en tant, somreia. Tenia cara de gata consentida, tancava i obria els ulls tan sovint com la boca. Els cabells li demanaven ser aigua.

Totes les sensacions semblaven noves i extraordinàries.

Marta tornava una vegada i una altra a la intimitat de les primeres excitacions. Li faltava la capacitat de col·locar dins de l’espai il·limitat de la fantasia totes les preocupacions que demà arribarien: informes per revisar a l’oficina, uns deures de l’escola que Alba no voldria fer… Però, tot i així, l’espasme sexual li permetia endinsar-se en el paradís de l’èxtasi. Respirava ràpidament i buscava els llavis del noi com algú assedegat busca una ampolla a la nevera.

Després d’una primera envestida, curta, quan ell es va retirar, Marta, amb els llavis humits, va preguntar-li: —Vols que anem al llit?

Ell, amb el rostre com una bola de foc, es va rumiar la resposta. Petites onades se li arrissaven a les temples, les faccions semblaven resignades, i els llavis eren com cendra freda. Però va decidir no contestar i va començar la segona envestida.

Un reguitzell de sirenes marcaven el decurs del temps.

Respirar va passar a ser com empassar foc.

Marta va començar a pensar els autors que ell devia haver traduït: Carol Shields, Anne Tyler, John Cheever, potser Philip Roth, també? Especular sobre la vida dels altres l’ajudava a sentir-se més segura. Era com si aquestes vides li enganyessin un part de la rutina que les assegurances i les discussions sobre temes escolars amb Alba li presentava amb tanta freqüència.

17

Roger l’envoltava, admiratiu, i Marta avançava de bon grat cap al tacte d’ell. La penetració anava fent-se cada cop més intensa, i el rostre del noi anava agafant un caire de totpoderós desvetllat per alguna inclemència meteorològica.

De tant en tant, ell li obria els llavis amb la punta del nas; ella li petonejava la boca a batzegades, i la resta del temps intentava retenir una part de la sexualitat enlluernadora que desprenien els ulls de Roger, però tot li resultava com memoritzar els reflexos d’una pedra preciosa i acabava deixant anar algun xiscle.

Les envestides cada cop eren menys constants, però més fortes. Es trobaven fosos en un rierol sanguini que els produïa les mateixes sensacions de plaer. Ella es debatia suaument, i ell la sondejava; era com una pluja de passió. De tant en tant, Roger li besava el coll i l’escoltava respirar.

Després d’arribar el moment clau, van romandre abraçats uns segons amb aquella intensitat de la llum que potser arribarà a la Terra després de la seva extinció. Ara coneixien alguna cosa més l’un de l’altre.

El batec del cor aliè els confirmava que quasi totes les fantasies personals de fugida que sentim quan pensem que la vida no rutlla bé segueixen el mateix camí, i que aconseguim anar apaivagant aquestes ganes de fugida i convencent-nos que no cal anar-nos-en a viure a tres-cents quilòmetres a mesura que la transmutació de la mirada d’algú a qui acabem de conèixer es converteix en desig sexual. Es tracta d’un procés que mai no funciona amb les persones que sempre hem tingut al costat.

Van deixar que l’aigua tèbia batés una estona els muscles i l’esquena i que convertís la pell en un amarat impermeable d’aquells que als basars xinesos valen un euro.

Les mans es tocaven curosament i notaven que hi havia un fons al qual ara, després d’aquell contacte carnal intens, els dos podien recórrer. Les trobades en diverses cafeteries dels darrers dies començaven a tenir una essència pròpia 18

que cap dels dos no sabia definir, però que els feia la impressió que, d’una manera o d’una altra, els nodria. Ella notava el desig d’aquell noi, i la seva atenció l’atreia i la feia sentir admirada.

Van sortir de la dutxa i Marta es va eixugar amb el barnús. Després, mentre l’hi posava per sobre, sense entrar-li els braços per les mànigues, com si fos un boxejador en un descans d’un combat, ell va començar a tenir una visió clara de si mateix i va poder pensar en moltes coses. Ella li fregava l’espatlla i ell es deixava fer com un dofí domesticat.

—A quina hora t’has d’aixecar? —va preguntar Marta, que se sentia plena i va notar que una tremolor subtil la recorria de dalt a baix.

La mirada de Roger, abans de contestar, va ser llarga, excessivament vasta, i li va costar reprimir-la.

—No ho sé.

Marta va estar una estona mirant-lo de fit a fit, sense acabar de comprendre’l.

—No? —Els traductors no ens posem el despertador, Marta.

—Quina barra —va dir ella amb un somriure amarg als llavis.

—Nosaltres anem per la vida amb l’avantatge de tenir uns horaris molt flexibles. Puc aixecar-me a les sis, però també puc fer-me el primer cafè amb llet del dia a les onze —va concloure ell amb ulls de granota, aquosos i freds.

El món es tornava més simple a mesura que la confiança creixia entre tots dos. Però al noi no li agradava que ella li fes preguntes.

—Jo a les nou he de ser a l’oficina.

Camí de l’habitació, ella recorria el corredor a dos metres d’ell i amb el barnús a la mà.

La ciutat semblava abandonada, tret dels moments en què continuaven passant vehicles amb les sirenes a velocitat de llampec. Quan van entrar a l’habitació i Roger va veure que 19

ella no li oferia cap peça de roba i que hauria de dormir despullat, l’excitació de la dutxa va començar a fondre’s com el gel.

—Demà, si a les vuit ja t’has despertat, puc agafar el cotxe i portar-te a casa. Què et sembla?

Roger la va mirar com si fos un animal prodigiós.

—No cal. Demà al matí he d’anar a la Facultat de Belles Arts.

—A la Facultat de Belles Arts?

—Sí.

—No sabia que també estudiaves —va dir ella amb un rostre circumspecte que traslluïa un cert somriure.

Ell va tardar uns segons a obrir la boca i, mentrestant, una allau de sensacions van aclaparar Marta.

—No, allà també hi treballo.

La boca de Roger tenia un biaix de determinació.

—Ah! No sabia que fossis pluriocupat.

Roger no va contestar.

—La Facultat de Belles Arts cau aquí al costat —va continuar ella, mirant-lo vivament.

—Sí, per això, hi aniré caminant. No cal que m’hi portis.

La llum de la tauleta de nit desprenia rajos, com fils.

Marta es va sentir com el pacient a qui es descriu l’operació a la qual està a punt de sotmetre’s. Quedava clar que encara no es tenien confiança, perquè, abans de fer una pregunta o de donar un resposta, es mesuraven mútuament amb la vista. Es va fixar en les mans del noi, que eren la part més refinada, sense cap rugositat. Es trobaven estesos en la foscor assossegada de la nit. Era com si els minuts restessin suspesos. Ella, finalment, va agafar-li la mà esquerra i se la va posar a la panxa, sentia la calor com si la del seu cos fos un instrument quirúrgic.

Es van adormir de seguida, submergits en un son sumptuós en el qual es van descobrir mútuament.

Quan Marta es va despertar, Roger ja no hi era. Va mirar l’hora al despertador i va comprovar que no feia tard a l’ofi20

cina. Es va quedar immòbil mirant el sostre i es va preguntar si ahir Alba, a casa Jordi, hauria menjat bé a l’hora del sopar.

L’experiència, després d’haver conegut algú com Roger, per fi, encaixava en l’ordre que li pertocava, un ordre que a ella la vida li havia ensenyat que no sempre aconseguim que s’adigui amb l’ordre del temps dels altres.

Va fer un intent d’aixecar-se. Va romandre uns segons asseguda a l’espona del llit, el record de les trobades amb Roger durant els últims dies semblava reduir-se a un grapat d’hores viscudes en plenitud. Va tancar els ulls.

Notava moltes sensacions, i totes eren autèntiques. Podia veure-les desplegades al davant i se sentia sota l’imperi d’una nova il·lusió davant de la qual se li anaven imposant alguns dubtes.

21

II

F

a sis dies que la tragèdia va usurpar la vida de Mercè i de Fèlix. La cara d’ella recorda un préssec madur que porta massa temps a la cuina i que ha començat a arrugar-se.

Les galtes les té entreteixides de malaltisses venes blaves. No mira la televisió, ni llegeix cap llibre, ni fa mitja. S’ha convertit en una dona impenetrable.

Les busques del rellotge que hi ha a sobre de la peixera de Fèlix ara es mouen a salts. Ell, de tant en tant, es mira els peixos amb un somriure taciturn.

La trucada d’aquell dia dels Mossos d’Esquadra, a les sis de la matinada, va deixar Mercè clavada al costat del telèfon, i li va petrificar els gestos. Es va quedar amb l’aparell a la mà, quieta, sense moure’s, fins que, al cap d’un minut, Fèlix va entrar al menjador: —Què passa, Mercè? Qui era?

No va haver-hi resposta. Les mans de la dona tremolaven, sanglotava i semblava que tenia més de dos ulls a la cara.

La ment li va fer un salt enrere. El blanc dels ulls se li havia assecat. Sentia que la veu de la seva filla se li filtrava dins les venes i les artèries i se li escampava per la memòria.

Al menjador hi surava una inquietant brillantor lletosa, com la claror de la lluna en un carreró sense sortida. Fèlix va encendre un llum, va agafar l’aparell i va preguntar: —Sí? Qui és?

Ja havien penjat.

—Mercè, què volien?

A Mercè li començava a caure l’esponja al clatell. Tenia la mirada fixa en un racó. Una desesperació se li va obrir en la ment com ho fan els núvols en escenes que contenen algun contacte abrupte.

23

—Mercè, m’estàs espantant, què passa?

Els ulls de Mercè, àgils, mullats i enfonsats en les arrels d’unes paraules que costaven de sortir, es van alçar per caure sobre el seu home: —Eren els Mossos.

Hi va haver uns segons de silenci. Ell es va mossegar els llavis, la cavitat bucal li creixia per tota la cara fins arribar a les celles. L’aparell de telèfon i la peixera de Fèlix feia l’efecte que sostenien un diàleg. Finalment, va preguntar, amb la veu ennuegada: —Els Mossos? I què volien els Mossos a aquestes hores?

—No tornarem a veure Ester —va dir Mercè amb unes llàgrimes de vidre que regalimaven per les galtes.

Fèlix va sentir com la veu de la seva filla li ballava d’una templa a l’altra, darrere del front. I als ulls de la seva dona hi va poder veure els d’algú acabat d’expulsar de la vida.

—Què collons dius?

A Mercè encara li quedava veu per a pronunciar una frase cansada: —Un accident de cotxe.

Cap so no s’obria pas cap a les altures, com si l’espai del menjador fos buit d’aire.

—Un accident de cotxe?

Fèlix sentia foc dins la boca.

—Sí, això m’han dit.

Les paraules de Mercè traspassaven Fèlix com un fil d’aram.

Ell va entreveure el temps aturat a les galtes de la seva dona. Es va produir un silenci que ara ja no tenia res a veure amb el silenci físic. Fèlix sentia un nus cremant a la llengua, que a poc a poc va començar a lliscar-li per la gola. A les temples li onejaven uns reflexos de llums que creaven una mena de fils calents, que li pressionaven el front. Es va treure les mans de les galtes i va cridar: —No, això no pot ser!

24

El rostre de Mercè tenia un vel vermell. El crit del seu home li havia fet pujar al nas la picor angoixant d’un refredat. Les mans, en l’aire, agafaven centenars de records de la filla. De tant en tant les abaixava per acaronar-se el ventre, que s’inflava i es desinflava amb una cadència més ràpida que la respiració.

A Fèlix se li aixecaven les parpelles, sentia la pell mullada per una suor freda. El cor se li havia fet un coàgul.

—Però, què ha passat, Mercè? Explica’m què t’han dit els Mossos!

Ella va intentar contestar-li, però els sanglots l’ofegaven i no li sortia la veu per la boca. Però encara va poder dir, a mitja veu: —Truca a Aleix.

Fèlix va sentir que la mandíbula se li desplomava.

—I què li diem?

—Que vingui de seguida i que es quedi baix a veure si arriba la seva germana —va dir Mercè alhora que seia en una cadira, s’eixugava les llàgrimes i notava el passat esclafat contra el present.

Mercè es resistia a creure allò que els Mossos li acabaven de comunicar; el pensament li desencadenava tot un seguit d’expectatives inquietes. Quan passa una desgràcia, com més clar veiem el món, més obligats ens sentim a fingir que no existeix.

—Però, no dius que t’acaben de dir que Ester ha tingut un accident? No entenc res.

Fèlix notava la pressió dels mobles del menjador. A dos metres hi tenia la taula, buida. Damunt la taula hi havia la por.

Les finestres eren tancades. La blancor de les cortines enlluernava. Mercè no contestava, una desesperació real l’aclaparava. La por se li havia posat entre les costelles. Sentia que el sotrac de la por li penjava com un mòbil a la butxaca de la camisa. Tenia el rostre eixut, com paper sec.

25

Les galtes semblaven un teló sota els ulls, i al coll li bategava una vena que, amb el transcurs dels segons, s’havia congelat.

Es va desplomar al sofà. *** Fèlix dóna menjar als peixos i mira de gairó la seva dona. Li ve al cap que avui és divendres i que també ha de tirar-los el sobre dels medicaments. Es gira i observa el sofà del menjador; buit des de fa set dies, una tenebra no s’ha acabat d’evaporar del tot en aquest espai de temps, i hi ha els esquitxos d’una pols porpra. Des que Mercè, després de rebre la notícia de l’accident de la filla, hi va caure plegada, no ha tornat a seure-hi. Ha passat hores i hores rodant d’una cadira a l’altra del menjador, però del sofà no n’ha volgut saber res.

Ell ha viscut aquestes hores agòniques acomodant la pena diària a la peixera.

—Vols que t’engegui el televisor, Mercè?

—No, gràcies —contesta amb la cara pàl·lida i els ulls enfonsats.

Després d’abocar els medicaments a la peixera, Fèlix pensa en aquest costum que tenen a casa des de fa trenta anys: tots els divendres, per sopar, sempe hi ha truita de patates. Si mai han tingut alguna visita un divendres, han hagut d’advertir: —Si haguéssiu vingut un dissabte hauríem preparat alguna cosa especial, o un dimecres, però els divendres sempre hi ha truita de patates i pa amb tomàquet. Això és més que sagrat en aquesta casa!

Fèlix s’adona que Mercè fa estona que està asseguda a la mateixa cadira, la mira i no sap què dir-li ni com animar-la perquè segueixi el ritual de la darrera setmana i es canviï a una altra cadira.

L’ambient es resisteix als gestos. És el primer dia que ella ha acudit a treballar a l’institut des de l’accident d’Ester.

26

Fèlix obre el primer calaix d’un moble i en treu un sobre blanc. Aquest medicament només es llença un cop al mes i ara no recorda si avui toca o no. Estira el coll i tensa l’espatlla en un moviment brusc que sembla que expressa el desig breu, impossible, de ser en un altre lloc. Finalment aboca el sobre a l’aigua.

—Són les dues, vaig a preparar alguna cosa, Mercè.

Aquestes paraules no trenquen el silenci, el subratllen.

—Bé, per mi, poca cosa.

Mercè porta els cabells esbullats, com si dins de casa hi fes vent.

—D’acord, faré una mica d’arròs bullit.

—Molt bé. Però prepara només el dinar, Fèlix, no cal que facis res més, que del sopar ja me n’encarregaré jo més tard —diu ella amb la mirada transfigurada.

Mercè porta tota la setmana sense entrar a la cuina, i a Fèlix li sembla que és una bona idea que torni a ocupar-se d’alguna tasca domèstica. Li fa l’efecte que ella ha caigut en un estat de tristesa malaltís; han anat passant els dies i a poc a poc s’ha anat enfonsant primer en la perplexitat de no tenir Ester a casa i després en l’abandonament de les obligacions personals, fins i tot les referides a la higiene. Aquests dies han resultat asfixiants. Mercè ha lliscat contínuament per un trajecte que començava en la resignació, s’enduria en el silenci i després feia el salt a un tens allunyament dels qui l’envoltaven.

Abans de la tragèdia, s’havia limitat a seguir la cadència bàsica de la vida i la mort, entre la preparació de les classes de l’institut i les atencions de les obligacions familiars, però ara es troba capficada en la mort inexplicable d’Ester. La majoria de les coses que abans ella i Fèlix compartien ara no són més que humitat a les parets; i, fora d’aquestes parets, hi ha la vida, que ara és dura, molt dura.

Aleix no va poder suportar tanta tristesa i tant silenci i dimecres se’n va tornar al circ, on treballava com a mestre interí dels nens i les nenes que hi vivien.

27

Fèlix s’esforçava a animar-la contínuament, però, per a Mercè, era com si no hi fos, com si el seu home s’hagués convertit en un bloc de ciment que algú hagués deixat allà enmig del pis per error.

Mercè no havia volgut que Fina, la dona de fer feines que durant els darrers vint anys no havia fallat ni en una sola ocasió, vingués en tota la setmana, i Fèlix s’havia encarregat de tot. Havia preparat dinars, sopars, havia netejat el terra de tot el pis…

Sense la filla a casa i amb el fill a punt un altre cop per anar-se’n a voltar amb el circ, amb la llàgrima a punt tothora, Mercè i Fèlix havien anat assumint que vivien en un planeta fràgil, i cap dels dos no sabia què seria de la vida ja no en el futur, sinó ni tan sols en els pròxims dies. Algunes tragèdies poden minimitzar-se, però la vida que ha estat marcada per la mort d’una filla resta per a l’eternitat.

Mercè no havia volgut sortir de casa ni per portar Aleix a l’estació de tren: —No, no tinc ganes de moure’m d’aquí —va dir la veu sense forces de Mercè, que arribava des de profunditats impenetrables, quan va veure la maleta del fill preparada al rebedor.

Es passava el dia sense fer res, i Fèlix, cada cop que li treia conversa, s’adonava que es necessitava molt poc per convocar el seu jo de pedra, estàtic, i que Mercè no volia fer cap activitat. Aliena a tot menys als més estridents ecos interns, a poc a poc anava pansint-se en la seva pròpia decadència de cadira en cadira del menjador, i les coses que sempre l’havien il·lusionada ara havien quedat soterrades.

Mercè s’havia convertit en algú que es limitava a deixar passar les hores fent companyia a la desgràcia familiar perquè no s’esvaís del seu record.

A les nits, totes les representacions del dolor s’agitaven i flotaven per una habitació de matrimoni bigarrada i atapeïda de desesperança.

28

—L’arròs és a taula, vaig a la cuina a buscar tomàquet Solís.

—No, gràcies, no en vull.

Fèlix es posa a burxar en la memòria i no recorda haver-la vist mai menjar arròs bullit sense tomàquet Solís. A l’estiu, a Valldoreix, més d’un cop l’havia fet deixar el diari a sobre la taula i l’havia enviat a comprar-ne expressament.

Quan Fèlix torna de la cuina, s’asseu i sent als braços la fredor de la taula. No hi ha estovalles. Es posa una mica de tomàquet i el deixa prop del plat de Mercè. Però ella continua menjant, lentament i amb el cap cot, i no se n’hi aboca.

El silenci només es veu alterat pel soroll dels coberts.

Fèlix l’observa, nota com l’estima i sent créixer dins d’ell una nova tendresa; el que percep és com un prat immens, però amb una herba que, tal com avancen els dies, es troba cada vegada més gastada. Sap que, en tot el que resta de dia, l’haurà d’anar empenyent amb esforços imaginatius i haurà de romandre molt atent a totes les necessitats emocionals de Mercè.

Es posa la primera cullerada d’arròs a la boca i pensa que és positiu que ella hagi dit que vol fer el sopar. Li sortirà la truita de patata tan bona com sempre? No ho té clar, perquè sap que el dolor que arrossega Mercè s’assembla a una biga mestra de la qual pengen tots els records, i pensa que això pot perjudicar l’acte sagrat de la preparació de la truita de patates de tots els divendres de l’any.

Després de dinar, Mercè decideix que li ve de gust fer una migdiada i se’n va a l’habitació. Fèlix omple el rentavaixella i es deixa caure al sofà.

El so llunyà del trànsit gravita com boira per sobre de la ciutat. Fèlix no té ganes de llegir els projectes de llei que s’han de votar la setmana que ve al Congrés dels Diputats.

Va passant la mà dreta ara per la galta dreta ara per l’esquerra i deixa que els minuts s’escolin. La vida, sense la filla, s’ha convertit en una trampa de la qual no li resulta fàcil de sortir.

29

Quan ha passat mitja tarda perdent el temps i els records del passat li han estat despertant de cop gran part de la vida, s’adona que Mercè no s’ha aixecat encara del llit i li fa l’efecte que ella, a poc a poc, intenta reconstruir la seva vida sense ell al costat. Això el posa trist.

Mercè s’aixeca a les set. Entra al menjador i s’asseu en una primera cadira. A la cara, impassible, els ulls miren fixament la porta, freds com boles de marbre, esbatanats, però sense veure-hi res que sigui important.

—Vols que demà anem a Valldoreix, Mercè?

Ella arronsa les espatlles i treu un gest que vol ser un somriure d’aquella petita bossa de pell que li fa la cara. Finalment, amb una veu gutural, diu: —No, aquest cap de setmana no tinc ganes de sortir de casa.

—Ens vindrà bé que ens toqui l’aire, dona. Vinga, anima’t.

Fèlix sent que aquesta temporada de reclusió els ha anat calcificant la percepció del transcurs del temps. Tret d’avui, que toca la truita de patates, ja quasi no saben ni en quin dia viuen, i les hores se’ls van situant davant com aclaparadores serralades.

—No, Fèlix, i a més a més he de corregir exàmens de l’institut.

Ni el fet d’esmentar la torre d’estiueig evita que al rostre de Mercè es carregui el seu vertader nou jo, aquell que ha anat bastint durant la darrera setmana. Fèlix comença a sospitar que, amb el transcurs dels dies, els resultarà cada vegada més difícil consolar-se, ni tan sols a partir de cap projecte que encara puguin tenir pendent a la vida, escanyada per la tragèdia i segurament ben fosca a partir d’ara.

—Vaig a depilar-me i després prepararé el sopar.

—Molt bé, Mercè, jo aniré un moment a comprar i de seguida torno.

Fèlix ha recordat que no els queden tomàquets i s’apropa a la fruiteria que hi ha a la cantonada. Una truita de patata sense pa amb tomàquet no és una truita de patata.

30

Fèlix surt de casa i Mercè es trasllada de cadira. La boira de dins del menjador encara conserva la corporeïtat dels dos. Com que ell tarda a tornar una mica més del compte, aquesta boira es va dissolent, i l’ambient que envolta la peixera i el televisor, que fa dies que ningú no engega, continua tebi, confortable, quotidià.

Quan Fèlix arriba al pis amb els tomàquets a la mà, Mercè acaba d’entrar al bany a depilar-se.

—Ja sóc aquí, Mercè, deixo la bossa a la cuina.

Se’n va cap al menjador, amb uns moviments lents i plàcids, com si el temps tingués un pes adequat i ell el sospesés de bon grat. Obre Les veus del Pamano. Només li queden setanta pàgines, l’acabarà aquest cap de setmana.

Al cap de mitja hora aparta els ulls de la lectura i observa que ella comença a parar taula. Se n’alegra tant, de veurela activa, que no hi col·labora. Se’n va al servei a rentar-se les mans. Els divendres al capvespre l’agudesa dels sentits sempre es trasllada de la vista a l’olfacte, per això, mentre s’eixuga les mans, li resulta estrany que no li arribi la flaire de la truita de patates.

Torna al menjador i decideix que avui sí que vol veure les notícies. Engega el televisor i seu a la taula.

—Aquí ve el sopar —diu Mercè amb els ulls buits, sense ànima.

Quan Fèlix veu que al plat hi ha cinc calamars a la romana fregits i dos dels tomàquets que ha comprat oberts per la meitat, amb sal i oli, el món li cau als peus. El fet de no tenir davant la truita de patates li produeix una opressió forta al pit; el cor se li dilata, les venes es contreuen i la sang se li glaça. Manté el rostre en una calma forçada, com la d’algú que sent espasmes.

El pitjor de perdre una filla no són els primers dies. De fet, només en feia dos que començaven a tenir la casa buida d’amics i de parents. El pitjor de perdre una filla és quan t’adones que la teva vida ja no tornarà mai a ser com la d’abans.

31

Fèlix posa els colzes a sobre de la taula. Té les mans feixugues, les tanca; hi repenja les galtes i tanca els ulls. Nota el globus dels ulls als artells, uns ulls quasi sense rostre.

Al cap d’uns segons els obre, fixa la mirada en la peixera i comprèn no només que Ester no hi és, sinó que no hi serà mai més. La filla ha abandonat definitivament l’esfera humana. A la vida, quan tenim alguna obligació o quan gaudim d’una afició que ens omple, ens ho mirem tot cap a fora, des del nostre jo; amb la mort, en canvi, un es troba sempre a la perifèria, mirant cap a dins impotent i sense saber com reaccionar.

Ha plorat molt poc durant aquells dies, però ara no pot pair la duresa del moment i necessita veure la foto d’Ester que porta a la cartera.

La treu, l’aguanta amb la mà dreta, tremolosa, i sent el cos encarcarat i l’ànim rosegat per la ràbia. La mort ara ja no és un concepte, sinó una imatge congelada que sempre viurà en una butxaca. Respira profundament i guarda la fotografia.

Mira el plat. El que necessita en aquests moments no és la conveniència de començar a menjar sinó l’habilitat de distingir els obstacles amb què la vida l’ha sorprès, i la capacitat de trobar la manera de poder superar-los.

El silenci de Mercè, que ha passat una part de la setmana plorant però que ara es mira l’escena amb neguit i sense vessar cap llàgrima, suggereix a Fèlix alguna cosa semblant al buit, que ell experimenta al centre mateix de l’existència.

Fèlix té uns ulls que Mercè mai no ha vist abans: grans, foscos però amb línies daurades que els fan estar molt quiets, i vetllats pel silenci.

Les llàgrimes li cauen dins del plat; apaga el televisor i s’adona que, quan has perdut una filla, et faltarà el nucli de l’autenticitat del pas dels segons durant tota la vida, una mena de mineral interior en forma de calendari biològic que tots els teus companys de treball, els amics i els veïns sí que continuaran tenint. Però tu, no.

32

Finalment, Mercè també comença a plorar; enfonsa les mans entre els cabells i afegeix, amb una veu molt dolça: —Ho sento, Fèlix, no em recordava que avui és divendres.

La mirada de Mercè és inexpressiva, perduda en la penombra del sostre. Fèlix li agafa la mà, en un gest tendre i comprensiu. Vol dir-li sense paraules que no es preocupi, que l’estima.

Al cap de trenta segons, Fèlix s’aixeca i se’n va cap a la peixera, per veure si el moviment incessant dels animals l’ajuda a superar l’estretor interior.

Mercè enregistra el moviment de Fèlix cap a la peixera com aquelles imatges angoixants d’animals que ens persegueixen en un malson.

Fèlix nota que ha perdut un dels puntals de la vida, comença a ser dominat per la basarda i, submergit en el remolí d’aquesta vida, s’adona que acaba d’actuar com si obeís algun impuls cec. La tristesa se li aferra a les dents i li nua les entranyes. Li costa distingir la causa i l’efecte d’allò que l’oblit de la truita de patates ha provocat.

El silenci és feixuc i vellutat. Sembla que els tomàquets exhalin un llarg sospir. L’aspecte dels calamars comença a ser ominós.

Fèlix té els dits crispats. La mort xiula.

Intenta relaxar-se una mica, però, amb els ulls freds i fixos en una pedra gran que hi ha a l’extrem esquerre de la peixera, sent l’onada invisible de l’aflicció del menjador i comprova que, a partir d’ara, la mort se situarà prop seu, sempre; encara que ell no vulgui, la mort el perseguirà.

Intenta tornar a seguir el moviment dels peixos, però només pot observar-hi el que vol veure, o allò que, en realitat, li agradaria veure; és com si la desaparició formés part de l’aparició.

33

III

Q

uan és dilluns i arriba el moment d’engegar l’ordinador i repassar assegurances, Marta ja fa setmanes que es nota decebuda d’ella mateixa. La vida se li ha anat cremant i li toca empassar-se les flames sense quasi ni adonar-se’n. En poc més d’un any li han passat moltes coses: una separació matrimonial, l’inici d’una nova relació, una tragèdia familiar…

Desant papers i introduint informació seguint l’ordre alfabètic a la base de dades, l’assossec se li imposa tan temporal com els somnis en paisatges abismals. Quan va per la l, com que hi ha tants López, acaba dispersant l’atenció i recordant que hi ha qui diu que un matrimoni és un pacte arriscat, i que entre ella i Jordi la diferència de caràcters havia estat tan evident que la idea de pacte, durant els set anys de matrimoni i les vacances paradisíaques de tots els estius, no es va poder entendre més que en un sentit figurat.

Entre ells dos no hi va haver mai un pla comú en què poguessin coincidir per fixar objectius; van viure en mons diferents, cada un en la seva dimensió, irreductible a l’altra, inconcebible des de l’altra. I ella no se’n va ocupar mai, de pensar si havia encertat amb la decisió de donar el “sí, vull” o no, com si hagués tingut por de destruir el més valuós que conservava en la memòria: la festa del dia del casori amb les amigues i tota la família reunida.

Un parell de setmanes abans de separar-se, havien fet l’últim intent per salvar el matrimoni. Alba es va quedar amb els avis paterns i Jordi i Marta van poder anar sols a una casa rural a Mequinensa, el poble de l’escriptor favorit de Fèlix, l’oncle de Marta; però no va servir de res. En el trajecte amb 35

cotxe des de Barcelona només parlava la ràdio. Durant els dinars i els sopars es van dedicar a escoltar les converses de les parelles de les altres taules, com dramaturgs a l’aguait de noves idees per escriure una obra de teatre.

Van fer l’amor dues vegades al llit de l’habitació de la casa rural. Els pits d’ella encara eren durs, i ell es va deixar fer com un nen gran; les relacions sexuals, amb el desgast que produeixen els anys de convivència, es converteixen en duos carnals sense massa deliberacions ni necessitat d’excitacions prèvies.

Però la major part del temps el van dedicar a passejar en silenci pels carrers de la població i a esmicolar pacíficament i de manera sistemàtica allò que alguna vegada hi havia hagut entre ells. La vida s’havia allunyat dels plans que uns anys abans havien traçat.

Entraven als comerços i desgastaven l’eix central dels sentiments amb discrepàncies sobre què havien de comprar a una mare i a l’altra, punts de desacord que no arribaven a ser ni discussions, o sobre qualsevol altre aspecte irrellevant, i en tot el cap de setmana només van esbossar un parell de somriures.

El que sigui que uneix les parelles, definitivament, havia desaparegut. Marta començava a ser conscient que la indiferència que sentia per Jordi no canviaria i que aquell sentiment ja no li permetria tornar a ser feliç amb ell. El resultat de la convivència dels darrers anys era una vida en comú infinitament postergada i un encanteri general d’espera sempiterna.

Quan va arribar el diumege i Marta ho carregava tot al maleter del cotxe per tornar a Barcelona, va saber que, de la vida en comú amb Jordi, no en quedava res. L’època en què tant l’un com l’altre s’havien demanat tanta tendresa com passió i en què passaven el dia a la facultat ansiejant el frec de la suavitat i la dolçor de les trobades nocturnes, s’havia esvaït. L’amor havia quedat empaquetat dins la seva pròpia 36

imperfecció; una persona sap que la convivència amb algú s’ha acabat quan s’adona que la vida s’esquinça en dues direccions: passat i futur. Aleshores, s’adona que el present ja és un glaçó exposat al sol.

La casa rural va quedar enrere i Marta va recordar els mesos abans de passar per l’altar, aquells preparatius que agafaven forma i s’aglutinaven al voltant de la urgència de ser requerida pel xicot de tota la vida, aquella sensació impagable de donar i de rebre fins que la mort els separés.

La cua de cotxes els va aturar en un peatge i el rostre de Marta ja tenia alguna cosa d’indiferència, fins i tot una lleugera distància respecte de les coses. Feia mesos que vivia en un món en el qual ni tan sols es registrava cap noció d’angoixa, la seva concepció del temps havia començat a canviar d’una manera estranya i tenia clar que havia arribat el moment de proposar, amb una veu cordial i clara: —Jordi, vols que ens separem?

Una allau de records i d’autorevelacions es van precipitar en el cap d’ell, i li va semblar que Marta havia tret el tema sota unes formes educadament custodiades.

—Sí, jo crec que és el millor —va contestar, i la cara se li va estovar com si fos plastilina.

L’entrada als carrers de Barcelona la van viure en silenci i amb aquella sensació de validació que de vegades senten els nens quan esperen l’aprovació dels adults.

La postura de Jordi conduint i la de Marta mirant per la finestra aquelles avingudes que coneixia de memòria excloïen quasi tot el que tenien al voltant. Tots dos van notar que eren capaços de netejar les runes de la vida matrimonial sense viure cap drama.

Ella es va posar a pensar com seria a partir d’ara la vida d’Alba, que acabava de fer cinc anys.

Quan van arribar a la porta del pàrquing, Jordi va preguntar, amb una naturalitat velada i com si els problemes de la situació econòmica mundial fossin un tema nou: 37

—S’ha notat molt, la crisi, a l’empresa?

—Home, i tant que s’ha notat, la gent ha de mantenir l’assegurança del cotxe, però les de salut i les de vida ara les consideren un luxe i a poc a poc van donant-se de baixa.

Ahir va venir el teu excompany de Vinaròs, Josep Gavaldà Roca, i en va anul·lar una de salut.

Es van separar sense rancor.

Després de la separació van venir unes quantes setmanes en què la vida quotidiana de Marta es trobava desmanegada.

Cerveses i converses al bar Virgínia no només dilluns, el dia acordat i que es va convertir en una cita sagrada des que va entrar a l’empresa i va conèixer Isabel i Carolina, també dimarts, dimecres, dijous…

Va ser una època de confusió en què fins i tot se li va esborrar una part del disseny que havia regit interiorment durant tota la vida, i en una ocasió fins i tot es va oblidar d’anar a una reunió del col·legi d’Alba. La seva rutina estava tan simplificada en les estades al bar Virgínia que Marta fins i tot acabava perdonant-se la mera existència de les distraccions que li impedien fer de mare amb normalitat. I, a les sortides de després de la feina, van començar a acudir-hi també amigues de la facultat amb les quals feia anys que no tenia cap mena de contacte: Maite Àlvaro, Teresa Camanyes, Carmina Gil, Lledó Salt, Mari Àngels Soler, Doreen Veloso, Lola Vives,… El més neguitós de les etapes de transició es manifesta en la represa de les retrobades i en l’aparició de persones que formaven part d’una llista de classe i a qui ja quasi ni recordàvem.

En aquells dies, tot i no adonar-se’n, desitjava més que mai l’energia radiant de l’amor etern, i els dimarts, els dimecres i els dijous del bar Virgínia, moments entretinguts però mancats de substància, encara que ella es negués a admetreho, esperaven el retorn de la vertadera vida, perquè, en el fons, quan arribava a casa, l’angoixa de la fredor dels llençols se li presentava com un problema.

38

No va trigar gaire a conèixer Roger. Era un noi amb èxit entre les dones, que se sentien atretes perquè la seva conversa les feia fluctuar entre la innocència més desconcertant i el cinisme més atrevit. Només el va sentir parlar, els llavis de Marta es van omplir d’una saliva concentrada. I, a partir d’aquell moment, la vida de Marta s’aixecà com la marea i el futur se li va obrir com una avinguda.

El ball de sirenes i les embranzides de la dutxa del primer dia que va entrar al pis van resultar una trampa, com una sala de miralls hermètics sense porta ni finestres que la van hipnotitzar i va fer avançar uns esdeveniments que ella pensava que encara tardarien un temps d’arribar: Marta va descriure de seguida la regularitat dels seus hàbits a Roger i, al cap de tres setmanes, ja l’havia presentat a Alba en un sopar al Mcdonald’s.

Estava convençuda que refer la vida sentimental li costaria una mica més, però se n’anava al llit i li agradava comprovar que el son estava decorat d’una matèria més atractiva que les primeres setmanes de solteria en què havia passat tantes hores al bar Virgínia un dia sí i un altre també.

El fet de despertar-se cada matí al costat de Roger era com una descàrrega il·limitada que la cobria, la protegia i la deixava aïllada però visible. Amb ell al costat, li resultava més fàcil criar Alba, i el que tots tres junts vivien no eren segons, ni minuts, ni hores; acabava de treballar, passava pel supermercat a comprar i notava que, als capvespres, quan els tres estaven junts, el temps havia desaparegut, regnava l’eternitat.

El temps, mentre ella ajudava la nena a fer els deures i Roger treballava en les traduccions envoltat de diccionaris, no tenia direcció ni qualitat, era com un buit en què totes les formes de la vida de Marta hi encaixaven amb harmonia.

I, a més a més, la nena va acceptar aquella nova siuació de tenir Roger amb un ordinador i un escampall de llibres al menjador amb una naturalitat sorprenent: 39

—Ara és com si tingués dos pares, no, mama?

Els nens no acostumen a disposar de cap element de transmissió que travessi les generacions, per això els inventen quan s’adonen que viuen davant una situació que els resulta totalment nova. I assimilen de més bon grat els canvis familiars imposats si veuen que, aquests canvis, són lleialment observats per totes les persones de l’entorn. Els pares de Marta havien encaixat bé la separació i, tot i que només havien vist Roger en una ocasió, el van acceptar de seguida amb un somriure a la boca. I això també va facilitar que, en poc de temps, Alba estimés Roger amb totes les fibres del cor.

—De pare, només en tens un, filla.

—Però Roger és bo i m’estima molt.

—Sí, Roger t’estima.

—Per això, és com si fos també el meu pare, mama, oi que sí?

—Molt bé.

—Al papa l’estimo molt, però a Roger també —va afegir Alba amb una mirada clara i bondadosa.

Marta minimitza de la pantalla una assegurança de salut que ha de donar de baixa i entra a Internet. Com cada dilluns, treu una butlleta de la bossà de mà i busca la combinació de la Primitiva de dijous i de dissabte. Quan els números apareixen a la pantalla, se’n va directament a mirar el reintegrament i el contrasta amb el de la butlleta. No coincideixen, es desespera. Hi ha dues classes de persones: les que quan comproven el resultat de la Primitiva, amb il·lusió, miren primer la combinació dels sis números, i les que van directament al reintegrament, com si la tornada dels diners que hi han invertit fos el premi màxim al qual aspiren. Hi ha qui ho separa en optimistes i pessimistes.

—Bon dia, Marta.

—Bon dia, Carolina.

40

—Com ha anat el cap de setmana d’aniversari amb Roger?

Després d’escoltar la pregunta, fa la sensació que els ulls de Marta vulguin sortir volant, com els d’un ocell.

—Pràcticament ni ens hem vist.

Carolina ajunta les mans amb delicadesa i després obre els braços.

—Però, nena…

—Tal com estan les coses entre nosaltres, és millor així, que cadascú hagi fet la seva, mira què et dic.

Marta parla lentament. Les paraules han anat sortint amb dificultat per la boca i li ha tocat guiar-les perquè poguessin anar salvant alguns obstacles. Sent que algun dels detalls que ha volgut dir s’han quedat en l’esfera de les coses inexpressades.

—No esteu millor, no?

La mirada de Carolina vaga pel despatx, un lloc espaiós com una sala de ball i en el qual predomina un cert aire d’harmonia invisible.

—No, i és el segon fracàs sentimental que porto ja. I amb una nena de sis anys que ho viu i ho pateix tot i que l’estima amb bogeria.

El moviment dels llavis de Marta ha conferit una ganyota pròxima al plor.

—Per això no et preocupis, si comptem els meus desenganys…

—Sí, però hi ha Alba, Carolina, no és el mateix. És en aquest punt que s’interrompen els records de Carolina, que afegeix: —Sí, en això tens raó, quan hi ha una nena pel mig les coses es compliquen. Però, per què no us heu vist en tot el cap de setmana? Ha marxat de casa?

—No ha marxat, de fet sí que hem estat junts, però dissabte Alba es va quedar amb nosaltres i no hem tingut gaire intimitat.

—No li tocava a Jordi, aquest cap de setmana?

41

—Sí, però va aconseguir una entrada per a la final del Barça i se’n va anar a Londres. La nena s’ha quedat amb nosaltres.

—Quin partidàs, aquests del Manchester no eren tan bons com els pintaven, quatre golets els van caure, el vau veure?

—No. —Jo sí, i després vaig sortir per Canaletes —fa una pausa, es mossega el llavi inferior i continua:— i, saps? Vaig triomfar.

Carolina es comporta com una adolescent que no sap diferenciar quan pot mostrar-se exultant i quan ha de reflexionar a fons. Està al corrent dels esports i de la vida nocturna, sembla que és feliç, però es tracta d’una felicitat que coneix els límits.

Durant uns segons es respira aquell vincle circular que sempre enllaça les alegries de Carolina amb la resignació de la vida que li toca viure a Marta, una connexió que arriba al punt àlgid en les converses de tots els dilluns quan acaben de treballar i van al bar Virgínia amb Isabel, una altra companya de treball, tendra i comprensiva, no excessivament guapa però amb un rostre intel·ligent.

—Roger no pot aguantar ni tres minuts de futbol.

—Però una final…

—I ahir diumenge quasi ni ens vam veure. La nena i jo vam anar a dinar a casa els meus tiets —va afegir Marta en un to civilitzat.

—Com estan?

—T’ho pots imaginar, no? Malament. No sé si podran superar mai la mort de la meva cosina.

—Hauran d’intentar-ho.

Marta abaixa el cap uns segons i, quan l’aixeca, fa l’efecte que una llum somorta emana del seu esperit per mostrar la desolació del menjador del pis dels oncles.

—Després de dinar amb els tiets vaig portar Alba a casa i es va quedar amb Roger dibuixant.

—I com és, que es porten tan bé? No et va dir des del primer dia que no volia ser pare, Roger? —pregunta Carolina amb una mirada de mussol que li enlluerna la cara.

42

—Sí, però amb Alba hi connecta d’allò més bé, i ella se l’estima molt. Els hauries d’haver vist estirats a terra enmig dels colors i les cartolines. Jo me’n vaig anar cap a la plaça de Catalunya i la nena ni es va adonar que li deia adéu.

Així que ja veus que, de cap de setmana romàntic, res de res, noia.

—No fotis, però si hi va haver ball de bastons, a la plaça de Catalunya, ahir!

—Sí, ja he vist les imatges al Vilaweb, mira que arriben a ser bèsties, els Mossos.

—Ja t’ho vaig dir que això del 15-M acabaria malament, però no em vas escoltar. Sempre tires pel dret, tu.

—Estic indignada, Carolina, i la millor manera de demostrar-ho és manifestant-me. I tu hauries de fer el mateix.

Després de quatre anys treballant juntes, Marta ja sap que Carolina ha fet de la seva vida una queixa constant, sempre condicionada per allò que alguna vegada havia tingut, o per allò que tindria sempre, o per allò que ja no podria tenir.

Carolina està avesada als obstacles del dia a dia i està convençuda que pot desfer-los canviant-hi d’òptica o apilonant les preocupacions en un racó del bar Virgínia on, després de tres o quatre cerveses i algunes tapes, quan Isabel se’n va a casa i ella i Marta es queden soles, es beu un parell de vodkes amb llimona i balanceja els malucs mentre es desplaça d’un costat a l’altre de la barra.

Llavors, Marta sempre comença a explicar la crisi sentimental que passen ella i Roger, i la ràbia que li fa que la nena faci més cas al seu xicot que no pas a ella, i, Carolina, aprofitant que la beatífica Isabel se n’ha anat a agafar l’últim metro, inicia la fase de llançar mirades tèrboles als homes ben vestits que parlen dels valors de l’IBEX o de la prima de risc. La seva bellesa de piscina, amb els pits, els malucs i les cuixes rectes i perfectes, no passa mai desapercebuda.

—Quan van començar a desallotjar la plaça a la força vaig tocar el dos de seguida, no tenia ganes de gresca.

43

—Ben fet, aquest vespre al Virgínia m’ho expliques tot.

Quan has de donar la llista de baixes de clients al Calomarde?

El poder d’intimidació del cap aixeca onades des del despatx del costat. Elles, quan esmenten el seu nom, les noten, per això redueixen el to de la veu.

—Abans de les dotze —contesta Marta sense un èmfasi particular, fins i tot amb l’apatia amb la qual es comunica un succés irremeiable.

—Quan acabis m’ajudes amb la redacció de la carta que em va demanar divendres, d’acord? Vol que l’enviem als clients que no tenen l’assegurança de vida amb nosaltres.

—Sí, com si l’economia de la gent estigués per a assegurances de vida, ara —deixa anar Marta, amb una mordacitat quasi còmica.

—Noia, ja ho sé, però va dir que la volia i he d’escriure-la.

—Quan te la demanarà?

Carolina mira l’hora al mòbil i contesta: —No ho sé, però la vull enllestir ja i així aquesta tarda sortim aviat.

—Perfecte —afegeix Marta amb veu profunda i reforçant la manera ferma de seure a la cadira, tibada.

—No has d’anar a recollir Alba, oi?

—No, ja saps que dilluns ho tinc tot arreglat, no pateixis que no hi ha pressa per tornar a casa.

La cara de Carolina, quan escolta aquestes paraules de Marta, cobra una brillantor de fusta noble, i afegeix: —Molt bé, així m’agrada, que dilluns sigui el nostre dia.

—Roger i Alba es demanen una pizza, es posen una pel·li i ni se’n recorden que existeixo.

Marta fa una pausa, es posa a pensar en una època de fe passada i després afegeix: —Que no és que em molesti, ja voldrien totes les mares que una filla de sis anys i el xicot amb el qual surten es portessin tan bé, però si tinguessin alguna discussió de tant en tant tampoc no passaria res —etziba amb uns ulls severs 44

que determinen que li agradaria que la realitat que acaba de descriure seguís el seu pensament.

Alguna cosa queda implícita quan es parla de la relació quasi perfecta entre Roger i Alba, i una llum de jungla tropical les envaeix durant uns segons.

A Carolina li fa l’efecte que el cervell no pot seguir el decurs d’aquella conversa que va de fills i de xicots, i torna al tema de la carta, amb veu estudiada: —Si començo a redactar-la i el primer paràgraf em surt, segur que tot anirà la mar de bé, però si m’hi encallo…

—Si es fa l’hora d’anar al Virgínia i no la tenim acabada la passem al senyor Lluís. En quasi cinquanta anys que porta a l’empresa fixa-t’hi, tu, si en deu haver escrit, de cartes.

Carolina arrufa el nas.

—Sí, la veritat és que aquell vell pagaria el que fos per sortir cada dia a les deu de la nit d’aquí. N’hi ha per llogar-hi cadires, tothom vol tocar el dos aviat i ell s’hi quedaria a viure —diu Carolina, tota tibada i amb veu de retret—. Però si la faig jo, la carteta dels pebrots, millor, no vull deure-li cap favor.

—Pobre home, Carolina, però si després no l’hi diu mai al Calomarde, que ens ha fet ell la feina. Sigues una mica més benevolent, que és un sant, el senyor Lluís, i tu ets massa dura amb ell.

Carolina fa tres passes enrere i, des del moble que hi ha al costat esquerre de la porta, deixa anar, amb una veu de baríton una mica rogallosa, mentre agafa un catàleg nou que ha arribat aquest matí: —Ja ho sé que ens ajuda i després calla, però el que hauria de fer és anar-se’n a Benidorm, com fan tots els vells de la seva edat, cony.

A Marta, que el senyor Lluís li resulta notable per la seva juxtaposició de trets bondadosos, sempre atents a les necessitats dels altres, no li sembla bé l’actitud de la companya.

—Carolina…

45

—I no m’agrada que posi els nassos en les nostres coses —diu Carolina amb una certa ràbia i una mirada tan clara com la d’un vigilant.

Sempre que la companya de feina treu l’orgull de casta, Marta la mira com si fos un animal exòtic.

—Però si ell no hi posa mai els nassos, som nosaltres que li demanem ajuda quan anem ofegades i no podem fer-ho tot.

El senyor Lluís fa set anys que s’ha jubilat, però cada dia obre les oficines a trenc d’alba i no les tanca fins que no se n’ha anat l’últim treballador. Té més de setanta anys i una expressió facial d’una racionalitat prodigiosa. Ningú no s’explica com és que Agustí Calomarde no l’ha engegat a dida i li permet que acudeixi cada dia a l’oficina. I, a Carolina, cada vegada que veu que el senyor Lluís té problemes amb l’ordinador o que no sap com funciona la fotocopiadora, les faccions del rostre se li van gargotejant fins que, atacada pels nervis, treu foc pels queixals.

—Avui hi ve, Isabel, a les cerveses? —pregunta Marta amb una lentitud misteriosa en els llavis, com si estigués sospesant les paraules abans de deixar-les anar.

Carolina no respon, es limita a mirar-la amb ulls sotjadors. Després torna a deixar el catàleg al moble i contesta, amb una veu que sona curiosament mecànica: —No ho sé, encara no l’he vista en tot el matí, però m’imagino que sí que hi vindrà. Si torna a posar alguna excusa començaré a pensar que la mongeta de clausura té algun noviet.

46

IV

V

iatjant amb el circ Aleix se sent fugitiu de mitja dotzena de vides. L’estiu que ha d’arribar farà quatre anys que va anar per primera vegada als serveis territorials d’Ensenyament i li van oferir aquesta plaça tan peculiar de mestre itinerant que ell ni tan sols sabia que existia. Però s’hi va acostumar de seguida, a fer classes dins de rulots i a viure una setmana en una població i una altra a la del costat. Amb només un trimestre rondant per carreteres i pobles, en va tenir suficient per comprovar que al circ li devia allò que potser podia considerar com l’única possessió segura de la seva vida: el sentiment de la llibertat interior.

Li agradava el ritme de vida del circ, amb una premeditada parsimònia que li resultava semblant a aquella del ritual de l’obertura dels regals en les festes d’aniversari. El fet de viure envoltat d’animals, de persones amb uns oficis tan curiosos i en un ambient en el qual l’oïda s’inundava de la xerrameca popular, el feia sentir d’allò més bé.

Cada estiu acudia a les adjudicacions de places del professorat amb l’esperança que ningú no la voldria i, de moment, la jugada anava sortint-li bé. La mare, en un to formal, cada any insistia: —No pots ser tota la vida interí, per què no et prepares les oposicions i així podràs estabilitzar-te, Aleix?

Però, amb la tranquil·litat que assoleixen els qui no volen comprendre les coses infinites de la vida, ell tornava a triar la plaça de mestre del Circo Mundial i els dinars i els sopars de la tardor, l’hivern i la primavera carregats amb aquell gust salvatge assaonat amb la llibertat de la natura.

Aquesta plaça d’interí li indicava que alguna cosa es moderava dins seu; li conferia la llibertat, el dret a passar la 47

vida sense haver de compartir sostre amb els pares o haver de signar una hipoteca que hauria d’estar pagant durant trenta anys. Vivia en descampats en els quals els objectes rutinaris, com una pinta o una fulleta d’afaitar, traspuaven un atractiu casolà que només s’esguerrava quan tornava a Barcelona i havia d’abandonar aquell paisatge paradisíac que, quan li sonava el despertador i mirava per la finestra, se li representava com la quinta essència de la natura en estat pur.

Fins al dia que va entrar al circ, una part de la seva existència havia estat un conflicte constant de noves contradiccions: havia pensat d’anar-se’n a viure a Londres, havia rumiat la possibilitat d’entrar a l’exèrcit, d’obrir un pub i fins i tot d’estudiar una llicenciatura i deixar les responsabilitats per més endavant. Però, quan va posar els peus al circ, es va adonar de seguida que allà l’aire que l’envoltava no era ni mort ni buit, que li portava les vibracions i el ritme del moment present d’una manera càndida i que el fet de poder anar cada setmana a bars diferents i apropar-se a la pell càlida de noies que al cap d’uns dies ja no el tornarien a veure mai més, per a ell, esdevenia un estil de vida harmoniós i autosuficient.

El fet de menjar les primeres torrades del matí en un microcosmos boirós i en contínua formació, en un lloc en què hi havia poques normes i menys obligacions, el feia sentir lliure d’estretors i de prejudicis; i no aclucar els ulls mai més de sis o set dies al mateix indret aconseguia que se sentís enlluernat per un complex de seguretat que l’allunyava d’aquells tombs que havien anat de Londres a l’exèrcit, passant per un local amb la música alta i per qualsevol llicenciatura. Aquesta serenitat interior que sentia li feia semblar fascinants els comentaris dels jubilats de les places de les viles que malparlaven amb menyspreu de la política, de l’economia mundial i local i del futbol.

La vida de Aleix com a membre del Circo Mundial s’havia convertit en el seu mateix rerefons, i es desenvolupava en totes les direccions possibles; i ell, quan havia acabat les 48

classes i s’encenia la cigarreta de les cinc del vespre recolzat en algun fanal, notava que no necessitava res més que això.

Era a través de la vida nòmada del circ que havia trobat la ubiqüitat de la soledat. I la distància amb el pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries dels pares, a Barcelona, a mesura que les rulots feien quilòmetres i s’allotjaven en descampats diferents, li ajudava a canviar la mesura interior de les coses.

A primera hora del matí, el vent porta una flaire aromàtica d’animals. L’ambient dels afores de Tortosa és més silenciós que la remor d’una fulla agitada pel vent. Aleix sent que forma part del paisatge. Res no li resulta estrany, tot li sembla confortable: —No, Elisenda, fixa-t’hi bé, no són sis, que no veus que en portem una?

—Set. —Molt bé, ara sí, set.

Avui fa les classes des d’un estat emocional on, enmig de sumes i de restes, sembla que només la nostàlgia hi conserva pes i valor.

Quan arriba el moment del canvi d’assignatura, Albert, un alumne d’onze anys que sempre porta els pantalons bruts i que té les dents petites, els braços i les cames ossudes i els ulls macats d’insomni, intenta fer-se fonedís: —Jo he d’anar a ajudar amb el menjar dels elefants, Aleix.

Els gestos teatrals del nen no el convencen: —D’això res, ravatxol, tu no et mous d’aquí. I si no has acabat la feina de mates que t’he posat l’hauràs de fer a casa.

Toca fer classe de coneixement del medi. Aleix domina els fets que formen part del currículum escolar d’aquesta assignatura i sap ensenyar als alumnes l’art de valorar-los, però avui s’adona que, per tal de poder percebre amb els sentits alguna cosa ocorreguda en el passat, necessita algun estímul sensorial, una mínima ajuda de la realitat.

No és que ell i Ester haguessin estat germans d’aquells que es truquen dos cops entre setmana, però ha perdut una 49

germana i, durant aquests primers dies, ha caigut en un desànim angoixant, en aquell interludi de comportament en el qual o ets capaç de fugir d’alguns sentiments insuportables o t’has d’aferrar a les coses inefables.

Amb Marta, la cosina, tampoc no hi tenia gaire relació, sobretot perquè li retreia contínuament que a l’estiu ell visqués a Barcelona, quan els pares feien vida a Valldoreix, i, mentre durava el curs, ho fes a l’inrevés: els caps de setmana de la tardor, l’hivern i la primavera que el circ era prop de Barcelona ell se n’anava a passar-los a Valldoreix i només s’atansava al pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries els diumenges a dinar, i no sempre.

Marta, des que es va adonar que al cosí la carrera de magisteri li costaria més de sis anys, s’havia anat distanciant d’ell; li resultava impossible compartir aquesta actitud juvenil del cosí que consistia a considerar la vida com un joc: —Però quina pressa tinc per acabar la carrera, Marteta? Si els que fem magisteri no hem de passar per cap màster, noia, deixa’m que gaudeixi de les patates braves de la cantina uns quants anyets.

Quan només porta vint minuts treballant amb els alumnes de cada cicle, per separat, allò que els toca segons la programació, Aleix decideix fer un canvi d’assignatura i passar a la de llengua.

—Guardeu-ho tot, farem llengua —els diu en una estranya entonació, com si paladegés les paraules.

—Ja hem acabat amb el coneixement del medi? —pregunta Kevin, un nen de nou anys que sempre esmorza un sandvitx de pernil i formatge, que té la mandíbula forta i el nas fi i que, normalment, si Aleix no li pregunta res, no sol agafar mai la taba.

Aleix no pot contestar-li perquè Albert torna a intentar escapolir-se de les classes: —I si el meu pare després em fot un sermó perquè no hi he anat, què?

50

Aleix tanca els ulls. Intenta espigar la tragèdia dels darrers dies i, després d’una pausa, afegeix: —Albert, no siguis insistent que quan el teu pare et necessita ja em diu que t’he de deixar sortir abans. Així que ara continuarem amb les classes, d’acord?

Albert li torna una mirada tranquil·la i contesta: —Però és que avui m’ha dit que t’ho demanés jo.

L’intent del nen té la mateixa tonalitat màgica que la cacera: els caçadors i les criatures mentideres cauen en una mena d’encanteri, i, de vegades, s’enfosen en les seves trampes.

—Ah, sí?

—Sí.

—I on tens l’autorització?

El nen fa uns ulls com unes taronges quan sent parlar de l’autorització.

—No hi havia cap boli a la rulot i no m’ho ha pogut escriure.

El nen intenta que la cacera abraci l’essència del domini, no només simbòlicament, sinó també ritualment, per això deixa anar una mirada reverenda.

—Si ahir t’haguessis emportat l’estoig n’hi hauries pogut deixar tu un, de boli.

—No ens vas posar deures —etziba el nen amb una veu i una gesticulació de netedat sospitosa.

—Ja us he dit moltes vegades que les motxilles no es poden quedar aquí, tant és si hi ha deures o no, us les heu d’emportar.

—La meva mare vol que m’ho deixi tot aquí, diu que la rulot és massa petita —conclou l’alumne, decidit i contundent.

—Treu la llibreta de llengua, si us plau.

—Si em castiguen i aquest vespre no puc veure la celebració de la Champions del Barça per la tele serà culpa teva.

Aleix, amb els anys, ha après que les queixes són una part de la perpetuïtat d’aquest alumne, com una doctrina perso51

nal que el porta a viure suspès en un armari tancat amb la clau de la protesta constant, i decideix no donar més rellevància a la qüestió. S’adona que el nen treu la llibreta de llengua, però que no guarda la de coneixement del medi, i, en un to indulgent, li diu: —Guarda l’altra llibreta, Albert.

Mentre va parlant amb el nen, Aleix continua cobrint les atencions dels altres alumnes, que les reben amb una certa indiferència, tot i l’aura de satisfacció que els envolta pel fet d’haver acabat tan de pressa la classe de coneixement del medi, que no els agrada.

Se sent l’espetec de peces de construcció i el brunzit de les grues, un soroll que el primer any de treballar al circ Aleix i els nens havien hagut d’aguantar sempre per tots els pobles però que ara quasi ja ha passat a la història.

L’alumne no ha tirat la tovallola. Mentre hi hagi presa, la cacera no s’acaba: —No me l’ha pogut fer, el paperet. Però t’ho dic de veritat, Aleix, avui he d’anar-me’n abans.

El nen té les galtes flàccides però els ulls molt vius, com la lluïssor de les perles. Mira Sílvia Llop, una companya amb ulls aguts d’au de presa que té dos anys menys que ell i que sempre seu a l’esquerra i li sol donar un cop de mà amb l’anglès, en recerca de suport. Però ella té la mirada clavada en Aleix i somriu. El mestre ja el coneix, aquell somriure de la nena; decideix donar per acabada la conversa i, amb veu d’espinguet, diu: —No cola, gafarró, obre la llibreta de llengua, vinga, no em facis perdre més el temps que és tard i vol ploure.

S’ha fet fosc i la presa ha guanyat.

—Però quan acabem la classe de llengua podré anar-me’n o no?

El mestre deixa anar un esbufec vigorós.

—Ets dolent, el castigaran —deixa anar l’Àngel Oliva, que té només sis anys però que és una demostració del fet 52

que quasi tots intentem ser valents i que, tinguem l’edat que tinguem, fem veure que el món funciona segons les nostres coordenades.

Aleix no li contesta. Mira la cara dels nens i intueix que a tots els agradaria col·laborar amb Albert, que és el més gran i s’ha guanyat un respecte pràcticament militar.

Les cares són una barreja de súplica i de menyspreu que projecten silenci però que, si molt convé, estan llestes per incinerar la matèria que s’hagi d’impartir en la propera assignatura.

La brúixola de la companyonia de cada alumne tremola, tots volen trobar la manera d’ajudar Albert a fugir d’estudi.

Sílvia Llop decideix trencar el silenci. Fa servir un accent refinat molt exagerat i pastós: —Deixa’l que hi vagi, i, si s’ho ha inventat, que demà es quedi sense pati, Aleix.

El buit que sent Aleix comença a amenaçar la raó.

L’activitat incessant en forma de canvis d’assignatura imprevistos que s’ha imposat avui potser no és sinó un narcòtic per escapolir-se del nerviosisme interior i per esmorteir la soledat que, tot i les aventures que fan bategar de tant en tant la rulot com una bici pujant el Tourmalet, envolta la seva vida més íntima.

No sent l’obligació de casar-se, decorar un pis i tenir fills, però, de manera sorprenent, sí que nota que vol deixar d’anar d’un pub a un altre com una barca sense timó. Necessita canviar la forma de vida que ha anat menant fins aleshores, aquella manera granulada i ensucrada que té d’entrar a la vida de les noies que acudeixen al pub del poble després de la feina o d’haver tornat de la facultat amb transport públic, ja no li sembla un mèrit.

Per primera vegada, tot i no haver fet els trenta anys, li fa l’efecte de no ser ja tan jove, talment com si la por de quedar-se per vestir sants el comencés a extenuar. O com si tingués la sensació que no és feliç. La felicitat és la porce53

llana de la fortuna que, d’una manera o d’una altra, tenim interioritzada dins el cervell. Necessitem desenvolupar moltes habilitats i tocar amb les mans alguns dels objectius personals, per aferrar-nos-hi; i, un cop s’esquerda, aquesta felicitat, algun senyal que quasi mai no sabem d’on prové ens obliga a canviar de vida.

—Vinga, comencem —diu Aleix, amb un somriure que delata un nerviosisme difícil de controlar.

Tothom ja ha obert la llibreta de llengua i, després de l’estira-i-arronsa amb Albert, el silenci que s’ha imposat en l’ambient resulta més desagradable que la gatzara de fa una estona. Els nens i les nenes veuen el temps aturat al rostre del mestre. Tenen els ulls posats a sobre seu, alguns amb una mirada única, com d’animal abandonat que suplica alguna cosa. Les mans de la canalla projecten ombres a sobre de la llibreta on Aleix apunta les notes dels controls i les faltes d’assistència.

Les postures que han adoptat els nens exclouen quasi tot el que hi ha al voltant, com si el material que tenen per escriure i les gomes d’esborrar no fossin reals i no volguessin continuar fent classe.

Tot i el silenci, el teixit místic que normalment s’encarrega de mantenir la concentració d’una classe s’ha anat dissolent amb tants canvis d’assignatura, i Aleix nota que, amb el record de l’accident de la seva germana burxant-li l’ànima, el fet de voler explicar els textos descriptius o de treballar la b i la v és com intentar travessar una paret tota l’estona; una mena de paret sòlida i sense porta que t’entestes a traspassar una vegada sí i una altra també sense tirar-la a terra.

Aleix fa un glop de l’ampolla d’aigua.

L’aire és ple de nebulosa i només hi entra una mica de llum per les finestres. Algunes preguntes sobre les resolucions de conflictes dins l’aula que havia donat en una assignatura de la carrera de magisteri se li van obrint al cap com habitacions en un corredor fosc.

54

Nota que la irritació que sent no és humanitzadora, es converteix en un assaig d’una actuació en forma de cop de puny a la taula que té ganes que es produeixi però que, de fet, quasi mai no arriba. Ha intentat ser estricte, però li manca una part de la voluntat executiva que fa falta per imposar una força superior. Finalment es rendeix, i, amb una inusitada generositat i amb una veu carregada d’una dolça nota infantil, diu allò que fa estona que els alumnes esperen amb un deler irrefrenable: —D’acord, no comencem la classe de llengua. Podeu treure els mòbils i jugar una estona. Us dono temps lliure, però només deu minuts, eh?

55

V

E

ls dies de la segona setmana sense Ester han anat passant i Fèlix torna a comprar el diari al quiosc de la cantonada i a fer-se el cafè de les deu a la cafeteria de davant de casa molest d’envoltar-se de persones excessivament comunes, homes i dones sense energia ni capacitat de reivindicació social, productes d’una democràcia massificada que, quan torni al Congrés dels Diputats, ell continuarà esforçant-se perquè algun dia pugui ser diferent.

Dimecres havia seguit la sessió de control parlamentari pel Canal 24 hores de la televisió pública estatal. Des que el març del 2008 va ser escollit diputat del grup ecosocialista per la circumscripció de Barcelona, era el primer dimecres que deixava el seu company, escollit per Madrid, sol al Congrés.

En altres legislatures, durant la dècada dels noranta, amb un exalcalde de Còrdova com a cap de cartell que tenia uns ulls que semblaven àcid i una contundència dialèctica que connectava amb bona part de l’electorat progressista, havien obtingut fins a vint-i-un escons. Però l’anomenat vot útil de l’esquerra, en aquestes últimes, s’havia decantat pel partit socialdemòcrata, i ara ells només tenien dos diputats, que molt sovint posaven a disposició del govern en minoria dels socialdemòcrates per poder aprovar algunes lleis.

Els partits polítics, ajudats pels mitjans de comunicació, ja feia anys que havien sabut transformar els fets en opinió, i després en tendències. El partit ecosocialista de Fèlix, en canvi, continuava atenent als fets, i això els havia portat a allunyar-se d’una part de l’electorat i a quedar-se només amb aquests dos diputats.

57

Dijous hi havia la comissió d’Interior, a la qual Fèlix tampoc no hi havia faltat mai; assegut al sofà, va haver d’admetre que ja no eren ell i Mercè els qui aguantaven el mirall de la quotidianitat. Havien deixat passar els dies i s’havien convertit ells mateixos en mirall; i la realitat, tràgica, cruel, havia fluït a través dels seus cossos, a través de les obligacions d’ella a l’institut i mitjançant els decrets llei d’ell oblidats en un calaix com si, cada vegada que haguessin intentat separar-se del mirall, unes urpes se’ls haguessin arrapat al pit.

En el moment que Mercè arribava de l’institut, cosia la mirada en una foto d’Ester que havia posat al menjador. Era un consol vacil·lant que, entre preparació de classes i converses telefòniques amb la seva germana, que vivia a Figueres, l’empenyia contra la gravetat del dol. I, quan acabava de parlar amb la germana, un silenci inhumà impregnava el menjador d’una atmosfera de palau de conte encantat. Aleshores, cada esdeveniment que havia de viure de primera mà li venia carregat de causa i d’efecte, però les causes i els efectes eren alhora petits records d’Ester arremolinats que sortien disparats en totes les direccions possibles. I li feien mal.

Totes les nits, només entrar al llit, Mercè s’abraçava al coixí i havia de preguntar-se si, un cop acabada la nit, arribaria el dia següent.

Fèlix cada vegada tenia menys ganes de llegir i es dedicava més a la peixera, que li aportava una vitalitat orgànica que de vegades fins i tot aconseguia abocar-lo a un món nou, menys torturador. Era com si observant els moviments dels peixos i mirant d’esbrinar quines espècies hi podia introduir se sentís creador de mons nous.

Durant aquests dies, no es comunicaven amb moltes paraules, però els més de trenta anys de matrimoni permetien que poguessin intercanviar informació tàcitament. Es conformaven amb impressions silencioses, amb sensacions incomunicades i amb intercanvis de contacte normalment amables però callats.

58

Fèlix va rebre un parell de cops la visita del diputat democristià que quan pujava a la tribuna del Congrés, en representació del partit liberal català, deixava el president del Govern sense alè. Mercè i Fèlix el van rebre amb els braços oberts, les persones que dominen el seu ofici gaudeixen d’estima a tot arreu. Durant la segona visita, el diputat democristià, després de beure un parell de cafès, va mirar de convèncer Fèlix perquè busqués alleujament i recer en la doctrina cristiana: —Un dia vindré a buscar-te i anirem a missa, Fèlix, ja veuràs com després et sents molt millor —ho va dir amb un to de disculpa, com si tingués por de trencar el fil de pensaments del seu company diputat.

Però Fèlix ja feia anys que havia après que la transcendència que sentien els creients produïa un allunyament de la percepció, de la mateixa manera que el terra sembla que balli quan hi poses els peus després d’una llarga aventura marítima.

No va voler acompanyar a missa el diputat, però sí que va començar a treure profit de la quota de la piscina que pagava i que, com que passava gran part de la setmana a Madrid, quasi mai no utilitzava. S’hi havia apuntat feia més d’un any per tenir una excusa per reunir-se amb Josep Maria, un metge i antic company al centre de salut del barri en el qual Fèlix hi havia treballat durant catorze anys, abans de ser escollit regidor a l’Ajuntament, on només va estar els quatre anys abans d’anar com a diputat al Congrés.

Josep Maria era un home honrat i amb maneres britàniques que, encara que s’ho proposés, no seria mai capaç de tòrcer els fets en benefici propi. Pacient amb els fills i delicat, alhora que fort i amb un rostre vermellós i de faccions amples, passada la seixantena, no havia corregit el defecte de consumir els cigarrets fins a l’última pipada, i, quan no podia parlar d’avenços científics o de futbol, acusava ja la falta de seguretat que tan sovint comporta la maduresa. Pos59

seïa una apassionant facilitat per afalagar els altres, i tenia la facultat de crear situacions en què les coses tristes podien oblidar la part aclaparadora del seu dia a dia. I això, a Fèlix, durant aquests dies de la segona setmana sense la presència de la seva filla, li estava venint molt bé. Creuant la piscina, a ritme lent, li va comentar: —Vaig seguir la sessió parlamentària d’ahir i es va notar força que no hi eres, Fèlix, el gallec és tou com una ensaïmada i el president de l’Estat se’n va sortir dels atacs dialèctics com si res.

—Sí, però amb la ineficàcia dels socialdemòcrates per tirar endavant la situació fes compte que el gallec guanyarà les properes eleccions, encara que estigui fent una oposició molt fluixa.

—Però si no fa cap proposta!

—Sí, ja ho sé, només desgasta i desgasta, però amb això en té prou per poder guanyar.

—Vols dir?

—Sí, Josep Maria, la gent té ganes de canvi. Ho he notat fins i tot en un dels cambrers del bar del costat del Congrés, un home d’una cinquantena que des del primer dia em va dir que era d’esquerres, però que ara es queixa perquè el fill fa tres anys que és a l’atur.

—Això us pot beneficiar, no?

Amb uns ulls grans i pacients, Fèlix va contestar: —Home, a nosaltres sí, el desgast socialdemòcrata segur que ens ajudarà a treure més diputats, però el que em preocupa és que hi ha gent, com aquest cambrer, que, tot i ser d’esquerres, em sembla que votaran la dreta.

—Què dius!

—Sí, els sociòlegs diuen que la gent de centre és la que decanta el resultat de les eleccions, però jo crec que no hi ha ningú que sigui de centre, el que tenim és una crisi que porta molta gent a buscar el canvi, com el cambrer, res més.

I això pot provocar que el gallec tingui majoria absoluta.

60

Fèlix no discuteix mai les línies generals de la seva vida emocional amb ningú, però, de política, pot parlar amb qui sigui durant hores i hores.

—No, amb aquest home que té la sang d’orxata no m’ho crec que els liberals puguin treure la majoria absoluta —diu Josep Maria amb les mans invocant alguna cosa, com si fossin una immensa obertura a la realitat.

Els plors d’un nadó a qui no sembla agradar el contacte amb l’aigua els talla la conversa. Aprofiten la pausa per travessar lentament dos cops la piscina, un al costat de l’altre.

Després s’aturen i, sense sortir de l’aigua, Fèlix, que nota que una frescor li recorre el cos fins a la punta dels peus, reprèn el fil de la conversa: —Josu, dels bascos, sí que li fa una oposició dura però constructiva, al del talante, és una llàstima que només pugueu veure alguns petits talls per la tele.

—El coneixes molt?

Fèlix tanca un moment els ulls, se’ls grata amb els artells de la mà dreta i contesta: —I tant, el company i jo dinem amb els nacionalistes bascos i els canaris quasi tots els dimecres.

Josep Maria roman serè i sembla extremadament complagut de creuar més cops dels habituals la piscina amb amb aquell excompany de feina amb qui havia tingut tanta amistat en el passat. Estima poques persones i té clar que no es pot permetre el luxe d’allunyar-se’n de cap.

—M’agradava més Iñaki, aquell sí que repartia a tort i a dret —diu Josep Maria, amb una mirada taciturna i reservada.

—Sí, Iñaki també ho feia molt bé.

—Era una màquina, on para ara?

Com a orador, Fèlix coneix la màgia de les pauses, i les aprofita. Després de vint segons de silenci, contesta la pregunta: —Al Senat, però els seus companys diuen que s’ha obsessionat amb la monarquia i ja no fa gaire feina parlamentà61

ria, es dedica a anar a tertúlies i a escriure articles i llibres per malparlar del rei.

Tots els records de la feina parlamentària li resulten plàcids, encara que només siguin l’evocació d’uns dies que, tot i haver faltat només dues setmanes al Congrés, resulten ja una mica llunyans. La ment de Fèlix es delecta en el record de les converses amb tota aquella gent: diputades amb qui no comparteix ideologia però sí amistat, uixers, cambrers, taxistes castizos que quasi sempre porten sintonitzada la cadena de ràdio de l’Església…

—Sí, Pau en va comprar un, li va agradar i em sembla que ara l’ha deixat a la germana.

Fèlix pregunta, amb un somriure amable i amical que resguarda sempre per als moments en els quals els fills surten a la conversa: —A Esperança?

—No, Esperança és com la seva mare, només llegeix biografies, l’ha deixat a Amor.

Hi ha qui carrega els fills, per a tota la vida, amb uns noms que responen a les seves velles il·lusions.

Quan surten de les instal·lacions de la piscina, el sol els rep de la mateixa manera que els dies de boira. Se’n van cap un pub irlandès que hi ha al mateix carrer. En el trajecte, es creuen amb dues dones musulmanes que porten hijab fent indicacions a dos joves amb la samarreta del Maccabi de Tel-Aviv que tenen un mapa de Barcelona a les mans.

Fèlix se sacseja l’orella dreta, taponada encara per l’aigua, i pensa que si hi hagués una religió única universal potser tindria menys força que la suma de totes les que existeixen. En primer lloc, es faria necessari que algú tingués la capacitat de dissenyar aquesta religió total, i després caldria elaborar-la mentalment; i, tot plegat, Fèlix, durant el temps que té als viatges del pont aeri que fa cada setmana, ha arribat a la conclusió que no funcionaria; perquè, una religió no és com una investigació de laboratori, una religió no es 62

fonamenta ni en la raó ni en les intencions, es basa en les aparicions.

Els nois miren les dues dones com si ja haguessin consumit la substància històrica de la ciutat i busquessin llocs d’oci. Tres dels cinc nens que acompanyen les dues dones recorren la vorera com un lloro dins una gàbia.

Dins del pub irlandès, normalment, Josep Maria impedeix que Fèlix pugui ser el primer d’obrir la boca. La seva intel·ligència freda i desarrelada sol deixar anar de seguida tot un reguitzell d’utopies que sovint aconsegueixen que Fèlix, que decanta el cap amb murrieria i l’escolta amb atenció, comprovi que no ha canviat: Josep Maria concep la vida com la maquinària d’un rellotge: —Fes això que et dic, Fèlix, primer proposes al partit tot el que t’he explicat, i si veus que els sembla bé i no et posen cap problema, després, quan siguis al Congrés, fots un glop d’aigua del got que us pugen aquells paios tan mudats i l’hi dius tot fil per randa al de las cejas, des d’allà, des d’aquella tribuna, aixecant les mans i donant l’esquena al manxec.

Quin goig, Fèlix, pujar allà i poder dir el que vols, tot allò que tantes vegades havíem parlat en aquelles guàrdies de cap de setmana del centre de salut —Josep Maria segueix l’ordre dels seus pensaments amb la regularitat dels insectes. Bé, l’hi dius, et deia, al de Lleó, i després que ho voti tothom, quina passada, tu, 350 diputats votant el que has proposat, quina sensació més guapa, no, poder canviar les injustícies del món?

Gran part de la conversa ha estat interior, de manera que, encara que hagi parlat amb Fèlix, més de la meitat de les coses que Josep Maria ha dit se les comunicava a ell mateix.

Aguaita en les il·lusions del maig del 68 i en una sèrie de mesures tan necessàries com inversemblants les bases del rellotge de la vida; però, al mateix temps, es dispersa en teories d’una segona naturalesa artificial, i es deixa portar per les incoherències típiques de qualsevol persona que parla més de dos minuts seguits sobre política.

63

La mirada complaent de Josep Maria convida Fèlix a fer el que vulgui amb les paraules de l’excompany de feina, però es limita a dir, amb un posat dolç però impenetrable: —Bé, sí que és una bona idea, Josep Maria, però has de pensar que les coses van a poc a poc.

—A poc a poc?

Fèlix sacseja el cap. És el millor gest, sobretot entre persones que endevinen els sentiments abans que hagin estat formulats. Després de molts anys d’amistat, comença a pensar que una part dels projectes d’aquell excompany de feina són miratges, i que no s’adiuen del tot amb la seva formació intel·lectual.

—Sí, s’han de seguir uns tràmits, qualsevol proposta primer passa per la comissió corresponent, i després ja va al Congrés.

—Saps com m’imagino que serà el món allà cap a l’any 2025, Fèlix? Bé, més que el món, que ja ho sabem, més contaminat que avui, la societat.

Els ulls del metge del centre de salut són tan inofensius com sempre però ara tenen una certa contundència infantil. A Fèlix li resulta estrany que aquella expressió infantil li aparegui un cop superats els seixanta anys, però fa un glop de cervesa i pensa que, en essència, Josep Maria continua sent el de sempre.

—Com te la imagines?

Josep Maria mira l’hora i conté l’alè durant unes quantes pulsacions.

—Coi, sí que s’ha fet tard! Demà t’explicaré com veig el futur, si no quan arribi a casa Enriqueta em matarà.

Josep Maria i Enriqueta viuen a Cornellà. Fèlix recorda que, durant una de les últimes guàrdies que havien fet, el company li havia resumit el matrimoni en una frase, que contenia dues claus: “Amic Fèlix, el matrimoni consisteix a aspirar les olors l’un de l’altre i a saber desxifrar les necessitats sexuals quan és l’hora”. Ell va haver de combinar aquestes 64

dues premisses amb una vida caracteritzada per l’obediència a Enriqueta, que, quan només feia dos anys que s’havien casat, el va obligar a comprar un primer pis amb una terrassa de 35 metres quadrats al centre de Cornellà per poder controlar tot el que passava per la plaça en la qual havia desitjat viure des de petita: des de les primeres escalfors del sol de l’abril fins a les darreres de l’octubre, Enriqueta es passava una part del matí i tota la tarda rastrejant les vides alienes. Les tasques domèstiques les feia amb la porta de la terrassa oberta, i acudia a la crida de qualsevol soroll o conversa del carrer a la velocitat d’una picada.

—D’acord. Ja m’ho explicaràs, però haurem de fer la cervesa més curta, Josep Maria, que demà és divendres i ja saps que hauré d’anar a la fruiteria.

Tot i l’idealisme de les iniciatives de Josep Maria, quan Fèlix s’aixeca de la cadira i s’atansa al taulell per pagar a la cambrera, una noia rossa que amb les galtes corbades i que no deu passar dels vint, i que porta la camisa casolanament descordada, s’adona que el goig de la música irlandesa, el fet d’endinsar-se en els somnis dels ideals polítics de joventut i l’estona que ha compartit amb algú que no porta la mort segellada en la mirada, li han vingut molt bé.

65

VI

A

leix fuma el cigarret de les 17 hores recolzat en un fanal amb la sensació que avui el descampat on es troba allotjat el circ té una tonalitat cendrosa. És divendres i li ballen pel cap les excuses que Albert ha gastat durant la setmana per escapolir-se de classe: elefants que necessiten ajuda, mals de panxa, avis estirats al llit de la rulot que necessiten que ell vagi a la farmàcia a comprar medicaments…

Comença a caminar i li fa l’efecte que només les llambordes del carrer conserven les dimensions; es troba tan cansat que la resta de coses se li han anat fent petites. Al migdia havia rebut una trucada del seu pare que l’havia trasbalsat: —Hola, fill, com et trobes?

—Bé, i vosaltres?

—Anem fent, però la teva mare encara està molt afectada —les paraules de Fèlix estaven tacades d’angoixa intensa.

—Ja m’ho sembla.

—Vindràs a Barcelona, aquest vespre?

—No, aquest cap de setmana no hi aniré —va dir Aleix amb un sentiment que era com roba florida, freda i crespada.

—Per què, fill, si ja és divendres?

—Ja saps que estem acabant el curs i vaig acordar amb els pares i les mares del circ que demà dissabte faríem classe, ja m’hi atansaré el cap de setmana que ve.

Era una mentida expressada amb la mateixa lleugeresa que les fulles quan cauen dels arbres.

—Però, fill, et necessitem.

—Parlo amb ella per telèfon cada dia.

—Sí, ja ho sé, però no n’hi ha prou. Has de venir.

67

—El circ es trasllada dilluns a l’Hospitalet de l’Infant i el cap de setmana que ve seré més a prop de Barcelona que avui.

—La teva mare et necessita, Aleix, has de venir. Demà farà dues setmanes de l’accident i encara no ha estat capaç ni d’entrar a l’habitació d’Ester. I només li falta no tenir-te al seu costat quan arriba el cap de setmana.

Aleix va recórrer tot el que tenia al voltant, amb els ulls baixos. Les paraules del pare se li van acumular l’una al costat de l’altra, com els murs de Jericó i, amb veu aflautada, va acomiadar la conversa: —Fes-li un petó ben fort i cuida-la molt, papa. El cap de setmana que ve me’l passaré tot sencer amb ella —va dir mentre notava que el pols bategava al cable del carregador del telèfon mòbil connectat a l’endoll, i no a la mà que l’aguantava.

Quan encara no havia començat a fer el dinar, al cap de deu minuts, va rebre una trucada de la cosina, emprenyada com una mona: —Per què no véns a Barcelona, demà?

Només va escoltar la veu de Marta, va notar que la tènue acidesa de la suor se li assecava a les aixelles; com que al circ l’horari de juny no era de jornada continuada, va decidir que abans de reprendre les classes de la tarda hauria de tornar a dutxar-se: —Demà dissabte he de fer classe, Marta.

—A mi no m’ensabonaràs, nano, que et conec massa bé, jo, i tu no vols afrontar les coses de cara.

—No és això, de veritat, Marta.

—La teva mare està molt fotuda i tu t’estimes més fer com si no passés res. Però les coses no són així, has d’ajudar-la.

Aleix mantenia els braços i les cames rígides, els ulls ho recorrien tot, el front es gronxava a ritme inquietant.

—Jo també estic malament.

—Ja m’ho imagino, però has de venir a Barcelona i passar temps al costat de la teva mare. I si pot ser aquest vespre millor que demà.

68

L’ambient de la rulot s’anava fent tan negre com les ales d’un corb. El patiment de la mare es va revelar a Aleix com si es trobés allà i sorgís des d’algun punt del pur record.

—I tu, què n’has de fer de si vinc a Barcelona o no?

L’absència de cordialitat va començar a cobrir el to de la conversa com sucre cristal·litzat. Marta carrisquejava amb les dents: —Collons, diumenge era el dia que Ester sempre dinava a casa els teus pares, i Fèlix no vol que a partir d’ara tots els sants diumenges es converteixin en un segon soterrament amb ell i la teva mare mirant la foto de la teva germana tot el dia, tant et costa d’entendre-ho?

—Ja sé que se’ls hi farà dur, però s’hi han d’acostumar.

Només pronunciar aquestes paraules, Aleix va experimentar una lleu punxada persistent al pit, semblant al sentiment de culpa.

—Acostumar? Però tu et penses que una filla s’oblida en dues setmanes o què, capsigrany?

Aquestes paraules de Marta van començar a fer créixer un solc en la consciència del seu cosí. Es va mossegar el llavi superior i va intentar donar simetria als punts de vista discordants, però sabia que els seus esforços semblarien una justificació: —Escolta’m, que jo també he perdut una germana, eh!

—Sí, ja ho sé que tu has perdut la teva germana, i jo la meva cosina, però et penses que si no veus com pateixen els teus pares tancaràs abans la ferida, i això no és així, noi! —va deixar anar Marta amb crits quasi guturals.

—Tu no saps què penso o què deixo de pensar.

—Aquest diumenge hi anirem Alba i jo, i els acompanyarem al cementiri, però fes compte que a partir d’ara tots els diumenges has de dinar a casa els teus pares —va concloure ella alterada i amb la pell electritzada.

69

Aleix apaga el cigarret i comença a caminar. Els altres dies d’aquesta setmana, qualsevol carrer de Tortosa s’ha convertit en el camí cap a un bar del poble, en una pressa desmesurada amb un rumb incert. Però avui ha de buscar un local concret: el pub Palas.

Dijous al matí havia recordat que va tenir un company de carrera de Tortosa, i el Facebook hi va fer la resta: només hi va localitzar un Josep Torres Marco, que al vespre ja l’havia acceptat com a amic i li havia dit que es podien trobar el dia següent al pub Palas a dos quarts de sis.

Quan Aleix arriba al pub, ell i Josep Torres Marco comencen a recordar anècdotes de l’època de la facultat amb aquella hemorràgia d’entusiasme de qui fa anys que no es veu.

—Te’n recordes, dels pits de la de didàctica de la llengua i de la cara de Xavi Tella, que no se’n perdia ni una, de classe, i es posava sempre a primera fila per veure’ls bé? —pregunta el noi tortosí pausadament.

—I tant, que me’n recordo. I Jesús?

—Jesús?

—Sí, Jesús García, un de Cardedeu que portava pantalons de pana i que anava cada setmana al despatx a preguntar-li dubtes —va dir Aleix amb una mirada còmica.

—Ah, sí, aquell fantasma que ens volia fer creure que se n’havia anat amb ella un cap de setmana a Mallorca!

Però, quan porten deu minuts i s’han acabat la primera cervesa, els dos comencen a mirar cap a tots els racons del pub i han de reconèixer que ja no tenen més coses per explicar-se. Quan quedem amb algú a qui fa anys que no veiem trobem grapats de circumstàncies innegables que no acabem de tenir clar si ens serveixen per assaborir el temps que ha passat o si són un recordatori contundent que ens fa entendre que el temps, per més que ho intentem, no es pot tornar a repetir. Però, quan es fa evident que la trobada acabarà amb alguna excusa forçada que els portarà a acomiadar-se, entra al pub una noia alta i rossa que té un riure sensual, profund i natural: 70

—Hola, Sheila, com anem? —pregunta Josep Torres alhora que la despulla amb la mirada.

—Bé, mira, anem fent. Has vist Laura?

—La germana de Firdis?

—No, Laura Eliodoro, la filla de Tomàs lo Sastre.

—Ah, no, deu fer mesos que no la veig.

Dins del pub, a poc a poc la gent es multiplica com en un somni.

—Què fas a n’estes hores per aquí?

—Xiquet, fa tres mesos que no treballo i les hores a casa se’m fan més llargues que un dia sense pa. Puc fer-vos companyia?

La cara de la noia sembla adormida, però els ulls, oberts, no s’aparten d’Aleix.

—I tant. Mira, este és Aleix, un company de carrera que estos dies es troba per aquí.

—Un altre mestre? Molt de gust, sóc Sheila. Periodista, però ara mateix a l’atur —es presenta la jove alhora que ja petoneja la galta esquerra d’Aleix.

Sheila seu amb l’expressió freda. Es fa un silenci incòmode. El rostre de Sheila és dolç. L’ambient del pub sembla més fosc que fa una estona; el so de la música brunzeix a través dels cabells llargs, llisos i rossos de la noia.

Aleix i Josep s’interroguen sobre el present durant una estona més, i Sheila adopta un posat d’autòmata, un caràcter que destaca sobretot en la mirada, profunda i penetrant.

—Estàs a gust, al col·legi concertat, Josep?

—Mira, ni a gust ni a disgust, però treballo a tres minuts a peu de casa, què més vull?

—Sí, això està bé. I no has hagut de fer cap oposició.

La mirada de Sheila és quieta i lenta, es deposita en Aleix i Josep Torres una estona.

—Sí, m’he estalviat la llauna d’haver de passar per unes oposicions. I tu, com ho portes, això de fer classes en un circ i d’anar d’aquí cap allà?

71

—Bé, ho porto bé. També té algun avantatge, no et pensis.

Però Sheila, que sembla que no està disposada a continuar escoltant com és la vida dels altres, de seguida els talla, i es posa a parlar sobre com li han anat a ella les coses: —Me vaig llicenciar en periodisme fa quatre anys i tot rutllava bé. Tenia l’avançat d’anglès i d’alemany de l’Escola Oficial d’Idiomes i vaig fer les pràctiques en una agència de notícies de Barcelona. Quan les vaig acabar em van oferir faena i m’hi vaig quedar.

—Amb un contracte indefinit? —va voler saber Aleix.

—Primer amb un de sis mesos, però després sí que me van fer indefinida.

—Que bé, no? —va preguntar Aleix tot formant les paraules cautelosament.

—Me vaig comprar un pis aquí a Tortosa i un Volkswagen Golf —explica ella amb una expressió solemne, quasi rebel.

—Però si tenies transport públic per anar i tornar a Barcelona, Sheila.

Sheila sent la pressió del comentari de Josep Torres al front.

—Agafar lo regional al matí i a la vesprada és un infern, xiquet! Me feia falta un bon cotxe. Bé, la cosa és que ara la meua situació econòmica està feta un drap.

Tal com el discurs de Sheila ha anat avançant ha trenat la substància dels seus somnis de tenir moltes coses en propietat amb la realitat, marcada per la crisi econòmica. Amb una veu clara i alarmant, afegeix: —I són més altes les lletres que he de pagar que el subsidi de merda que cobro.

—I com t’ho fas? —pregunta Josep Torres amb la barbeta recolzada en la mà.

—Ma mare és viuda, ja ho saps, i la pagueta no dóna per a res, així que no pot ajudar-me, la pobra. Sort que tinc lo meu germà.

—L’altre dia lo vaig vore de lluny, no sabia que continuava amb allò de les ambulàncies?

72

—S’ho havia deixat, va estar treballant amb un guixaire de la Ràpita. Guanyava molta més pela, però amb la història de la crisi ara ha tornat a l’ambulància. Lo sou és curt, però és una faena més estable.

—Sí, de malalts i d’accidents sempre n’hi haurà —conclou Josep Torres amb una naturalitat molt calculada.

Tot i el contingut de la conversa, tacat de la negativitat típica amb què la greu situació econòmica ho impregna tot, Aleix, embadalit per les paraules de Sheila, l’observa amb una mirada àvida i sent com si, mentre l’escolta, una mà estesa li acariciés suaument les temples.

Després, ella fa un repàs sobre diferents aspectes relacionats amb la situació econòmica mundial i també sobre altres qüestions totalment intranscendents que, quan Aleix veu que surten per la boca de la noia rossa, nota que agafen plasticitat i significació. I decideix guardar silenci i escoltar-la. No té la necessitat de tallar-la, i a poc a poc nota que, si ningú no li diu res, ella és plenament capaç de crear imatges suficientment impactants per anar alterant-li aquella vida marcada per la pèrdua de la seva germana.

Josep Torres se n’adona; sent que mentre la seva paisana ha anat xerrant, la poca llum del pub s’ha anat estripant i que les dues úniques finestres que hi ha, diminutes, es fusionen. S’angoixa. Ella continua parlant: —No heu estat mai a la Polinèsia Francesa, xiquets?

—No. —No —Josep Torres contesta amb un gest tan apàtic i glacial que sembla quasi inexistent.

—Jo tampoc, però m’han dit que hi ha un hotel que té les habitacions a sobre de l’aigua de la mar —afegeix ella.

—Em sembla que ho he vist per algun Callejeros viajeros, ara que ho dius —diu Aleix amb una cara que només revela el desig típic d’agradar el dominador, una expressió instintiva pròpia dels pobles subjugats.

73

—El terra és de vidre i mentre te rentes les dents pots tindre un peix a tres centímetres de los peus. Què vos pareix?

—pregunta Sheila.

Josep Torres té el cap pesat com un drap mullat i creu que ha arribat el moment d’acomiadar-se: —Bé, jo hauria d’anar passant que encara he de fer un parell de coses abans d’anar-me’n cap a casa, ens veiem la setmana que ve, Aleix?

—Ui, no, dilluns ben de matí el circ es trasllada cap a l’Hospitalet de l’Infant.

—I l’altra setmana?

—Cada setmana ens anem allunyant més de Tortosa, l’altra anirem a Vilanova i la Geltrú.

—Clar. Bé, allavontes, ja mos vorem quan torneu per aquí. De totes maneres, podem xarrar per lo Facebook.

—Sí, clar.

—Adéu.

—Adéu, Josep.

Un home de mitjana edat s’ha deixat la porta del servei oberta i a Aleix li arriba una olor d’estiatge de riu.

Quan Josep Torres s’aixeca i se’n va cap a la porta, Sheila el segueix amb la mirada. Després, la noia torna a girar el rostre cap a la taula, sondeja Aleix directament als ulls, aixeca les celles i pregunta, amb un somriure de tanteig afectuós i una mirada humida que sembla la d’un peix quan l’aparten del medi: —Te’n vas a Barcelona, aquest cap de setmana?

Aleix nota calor en la boca de Sheila i sent que el seu propi rostre rep el vent dels pulmons de la periodista. A l’entorn del sòcol de la pregunta que ella acaba de fer, Aleix hi albira un llit més immòbil i còmode que el de la rulot.

La llum que surt del servei fa que la pell de la noia brilli contra el negre de la camisa que porta, i Aleix es troba impactat per la força dels ulls i per la transparència de les 74

parpelles. Respira com un corredor abans de començar una marató, nota que la sang se li retira del cor, i contesta: —No. La resposta en forma de monosíl·lab complau Sheila, perquè hi localitza les dimensions complaents de la vida.

—Doncs si et quedes per aquí, amb mi sí que vols quedar, demà, tat que sí?

Aleix se sent envaït per un gran respecte, com el que inspira una imatge, i contesta, amb un somriure d’avinença quasi imperceptible i sense saber que aquella cita li canviarà totalment el transcurs de la vida: —Sí, amb tu sí que vull quedar.

75

VII

M

arta ha demanat el matí lliure a l’oficina. L’empresa encara li deu dos dies de l’any passat, perquè no els van deixar fer el mes sencer de vacances que els pertocava, i ara es poden anar agafant matins i tardes lliures durant tot l’any per compensar-ho, sempre que no hi hagi més d’una persona que ho demani el mateix dia.

La plataforma en contra dels desnonaments ha convocat una concentració a les nou en un carrer del barri de Sants i sent la necessitat d’acudir-hi. Un matrimoni equatorià amb tres fills espera la presència del secretari judicial amb una barreja de tristesa i d’agraïment als ulls, però Marta i un grup de trenta persones han format una tanca humana per tal d’impedir-ne el desnonament.

Quan el secretari judicial hi arriba, es mira l’escena i fa mitja volta per veure com reacciona la dotació de dotze antiavalots dels Mossos d’Esquadra que hi ha a cent metres de distància. La tensió gravita com les espurnes d’una màquina elèctrica. El cel ombrívol pesa com una llosa sobre els caps dels membres de la plataforma, que criden consignes contra els banquers i contra els polítics.

Sis càmeres de televisió esperen l’avançament dels Mossos per poder tenir material aprofitable per als telenotícies.

Marta eleva més el to dels crits, però aixeca una pancarta amb els braços i hi amaga el rostre darrere. No vol que ningú de l’oficina la pugui veure per la televisió. Al cap de vint minuts, el secretari judicial s’aproxima a parlar amb els Mossos, que contemplen l’escena amb els ulls buits.

Les pupil·les burxen sota les celles del mosso que sembla comandar la dotació desplaçada, però comunica al secretari 77

judicial que desisteixen d’intervenir-hi. Avui no hi cap ordre política que permeti desallotjar els protestants.

Quan els Mossos i el secretari judicial es retiren, l’aire que bufa refresca les temples i les parpelles dels membres de la plataforma, que comencen a abraçar-se. El matrimoni dóna les gràcies pel suport que acaben de rebre, que ha permès que, de moment, no els desnonessin. Als ulls de l’home, un excamioner que es troba a l’atur des de fa tres anys, a més a més d’agraïment, s’hi pot veure una flama ressentida, la ràbia d’algú que s’ha imaginat viure sense un sostre per a la seva família i acaba de pair un fracàs dolorós per a l’orgull.

En el moment que els tres fills apareixen en escena, les sis càmeres lluiten per aconseguir una posició privilegiada. Quan tothom marxa, els ajudants de producció fan signar al matrimoni l’autorització perquè els tres fills, uns menors d’edat a punt de quedar-se a viure al carrer, si avui el món no ha produït cap imatge més impactant que aquesta, puguin passar a formar part del sumari dels telenotícies i entendrir el cor dels qui, estirats al sofà o asseguts a la taula, el consumeixin.

Marta dina amb Roger. Després d’explicar-li el que han aconseguit, l’excitació se li va apagant, perquè li ve al cap que diumenge ha de dinar amb els tiets i sap que haurà de passar un mal tràngol.

Quan arriba al treball, a les quatre, no es creua amb ningú pels corredors. Entra a la seva oficina, agafa l’aparell de telèfon i prem l’extensió del despatx de Carolina.

—Gabinet de crisi, quan acabem de pencar hi haurà reunió al Virgínia.

—Nena, què dius? Quina alegria! —contesta Carolina amb una veu que s’aferra als plans que proposa Marta amb totes les forces.

Marta es refugia en una pausa inacabable fins que ordena: —Vine un moment i t’ho explico.

—No puc, Calomarde m’ha enxampat dos cops al despatx d’Isabel i m’ha fotut un crit.

78

—Ara li preguntaré a ella si també li va bé anar al Virgínia aquest vespre —diu Marta sense gaire convicció, conscient que Isabel és una persona d’hàbits inflexibles.

—Marta, sap greu que estiguis de morros amb Roger, però si serveix perquè ens reunim un divendres i anem al Virgínia, benvingut sigui!

—No, el gabinet de crisi no és per Roger.

—Que esteu millor, nena?

—La veritat és que no. Avui hem dinat junts i no ha anat malament, però la cosa continua sense anar bé. De totes maneres, avui estic angoixada per una altra cosa.

—Què et passa?

—He de passar diumenge amb els meus tiets, de matí hem de fer una visita al cementiri i després he d’anar al pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries a dinar, i ja pots imaginar-te el drama que m’espera.

—Però, no vas anar-hi ja la setmana passada?

—Sí, però he parlat amb Aleix fa una estona i m’ha dit que aquest cap de setmana no ve a Barcelona. I no vull que passin el diumenge sols.

—Fas bé.

—Necessito desemboirar-me, per això vull que quedem.

—I tant que sí, compta amb mi. Tenia sopar amb els del gimnàs però ara mateix faig treballar el whatsapp i el canvio a divendres que ve.

—Segur?

—Sí, que no saps que allà hi remeno les cireres com vull?

Si dic que es canvia el sopar es canvia el sopar. Ho tinc tot controlat.

—Però si la gent ja ha fet els plans, què?

—No passa res, ja els canviaran. Fer un Virgínia un divendres no té preu.

Marta percep la brillantor dels ulls de Carolina a través de l’aparell de telèfon.

—Molt bé, et deixo que comencis a avisar-los, jo he de preguntar a Isabel si s’hi apunta.

79

Marta marca l’extensió del despatx d’Isabel neguitosa, com un porc senglar que, quan entra en un poblat, sent angoixa.

—Isabel, no pots fallar-me.

—Digues, què passa?

—Quan acabem de pencar Carolina i jo anem al Virgínia, t’hi apuntes?

Marta deixa anar la pregunta com si fos una decisió presa amb la sensibilitat alterada després d’un somni.

—Sí —contesta Isabel, assertiva, amb una veu baixa però penetrant.

—Molt bé, així m’agrada. Com vas amb la feina?

—La porto bé, per mi podem sortir abans de les set i tot.

—Si Calomarde se’n va a les cinc, com fa molts divendres, nosaltres toquem el dos darrere seu.

—I el senyor Lluís? —va preguntar Isabel amb la veu baixa pròpia del respecte infinit.

—No pateixis, encara que sortim abans d’hora el senyor Lluís no dirà res a ningú, Isabel.

—Fins després.

—Adéu. *** Amb la primera cervesa sobre la tauleta del racó de sempre del bar Virgínia, la conversa de les tres companyes de feina de seguida s’allunya dels tiets de Marta i es concentra en la vida de la noia, asseguda amb les mans una sobre l’altra en actitud meditativa. Ja fa setmanes que Roger no li fa sentir que comparteixen la vida, i això ella ho arrossega com un pes inquietant: —Es porta molt bé amb la nena, i ella l’adora. Però només fa un any que sortim junts i la relació ja s’ha desgastat com si estiguéssim a punt de celebrar les noces de plata.

Isabel, com sempre, es mostra afectuosa amb Marta però reservada en allò referit als seus problemes, per això, tot i 80

portar cinc anys treballant juntes i compartint infinitats de dilluns, ni Marta ni Carolina saben quasi res de la seva vida privada. Fa l’efecte que està convençuda que si no confia en ningú es tornarà invisible.

Carolina escolta Marta amb un rostre suau i una mirada de dona burgesa, però ferma en el moment d’agafar la paraula: —Mira, jo fa temps que tinc clar d’on us vénen els problemes, perdona que t’ho digui així, clar i ras.

La mirada de Marta es manté lúcida i sòbria. El contorn cansat dels ulls afegeix sequedat a l’expressió de la cara.

Agafa la paraula: —Doncs si saps per què la vida que porto ha deixat de ser meva, demanem la segona ronda de cerveses i m’ho expliques.

Marta i Carolina es coneixen tan bé que es necessiten.

—Per mi no, de moment —diu Isabel, seca i tan misteriosa com sempre.

Isabel és una noia de trenta anys amb una aparença exòtica, però les poques paraules que deixa anar són perfectament convencionals. Marta, només arriben al Virgínia, hi reconeix sempre la seguretat del que no té res a imitar, del que fa les coses segons el dictat de la seva consciència, disciplinada i pacient. De faccions inexpressives i pures, no acostuma a lamentar-se dels problemes personals. Li agrada la roba cara, però, quan se la posa, les peces semblen anarse’n cada una per un costat. Té uns ulls que poden ser receptius, d’una transparència profunda, quasi trista, però que de vegades també esdevenen impenetrables com el ferro, i els llavis són de somriure ràpid, tot i que poc freqüent. Quan escolta Marta i Carolina, els modals resulten refinats però una miqueta freds.

La fisonomia d’Isabel no crida l’atenció dels nois que acudeixen al Virgínia; no té l’aspecte de persona que generi fantasies, i l’embolcalla una reserva que els dissuadeix de 81

qualsevol insinuació eròtica directa; així i tot, les faccions no resulten negatives, ho impedeix una expressió eterna de bonhomiosa malenconia.

—Isabel, bonica, no portem ni cinc minuts i ja vas tallant el rotllo, vinga, dona, que una segona cerveseta no et farà mal. Ara demanem unes sípies i així també omplim la panxa i la cervesa entra millor, eh? —diu Carolina, amb un èmfasi especial.

—No, he de deixar passar més de quaranta-cinc minuts entre cervesa i cervesa —respon Isabel amb aquella incomprensible sensació de negar a tothom l’accés als seus pensaments.

—No passa res, per beure’t dues cerveses, el mossèn de la teva parròquia no se n’assabentarà, dona —etziba Carolina, asfixiada per la permanent relaxació espiritual d’Isabel.

—El mossèn no hi té res a veure. Quan hagin passat quaranta-cinc minuts me’n beuré una altra.

El fet d’adreçar-se a algú per demanar alguna cosa, a Isabel, ja li asseca els llavis abans de la primera paraula, però, si del que es tracta és de contestar, aleshores no té pèls a la llengua.

—Ara demano dues birres, Carolina, i les sípies. I quan passem a la tercera ja s’hi afegirà ella també, no passa res.

Vinga, ara explica’m a què es deu la meva crisi amb Roger.

Em moro de ganes de saber-ho.

Carolina busca la veu al fons de la gola fins que, finalment, la localitza: —Nena, t’he d’advertir que el que et diré no t’agradarà.

Isabel venteja el diàleg de les companyes de feina amb serenitat, com una seguidora amb una entrada a un lloc privilegiat per a un concert del seu grup preferit, fins i tot en els gestos i en els segons de silenci que s’esdevenen quan les companyes fan un glop de cervesa.

—Ja tremolo només de pensar a quina conclusió deus haver arribat —diu Marta, amb ulls clars, plens de llum. I 82

després afegeix:— I, tu, Isabel, també penses que saps per què tinc tanta mala sort amb els homes?

—Jo no —contesta Isabel, que ja havia explicat diverses vegades que a ella li costava enamorar-se i que pensava que no era vàlida per anar a parar a un camp magnètic en el qual estava convençuda que no hi tenia res a fer.

A Carolina se la veu desdibuixada, com si li costés de pronunciar les paraules, i, encara així, va deixant anar mirades d’insinuació als homes que veu que l’atreuen.

—Roger és homosexual, Marta.

Carolina ha intentat donar un to còmic al comentari, però a la veu li han mancat matisos, i, els ulls, ocults per les parpelles, han mirat cap al billar situat al fons del Virgínia.

Després de dir-ho, s’ha tret un pes de sobre, com si hagués posat el fiador d’una arma de foc perillosa.

Com que la companya de treball ha deixat les suposicions per sota de la consciència, a Marta li toca acceptar l’afirmació sense apel·lacions.

—Però, què coi, dius, tu, ara? —pregunta Marta després d’uns segons de pausa, alhora que els pensaments van agafant un to hostil.

Isabel somriu amb timidesa, sense ensenyar les dents. El seu humor, prudent, té tendència a negar l’acceptació de qualsevol sentiment real. Quan remena papers a l’oficina, quan passa el dissabte sencer amb la mare o quan acudeix a la missa de diumenge, fins i tot arriba a pensar que la recerca de felicitat és una acció purament egoista, un objectiu que només es poden permetre els infants.

—Les celles —afegeix Carolina.

Marta escolta amb avidesa. Té el cap inclinat cap endavant, com si recelés. Els gots tenen orelles. L’escuma de la cervesa es posa nerviosa. Les sípies necessiten que Carolina s’endinsi en un nivell d’explicació més expressiu que el lingüístic. El capvespre declina. El desconcert és hilarant.

83

—Quines celles? —pregunta Marta, que comença a veure la relació amb Roger com la vida viscuda sense cap aportació de l’ànima.

Carolina mira Marta i sent que els ulls se li fan menuts.

—Et recordes dels dos amics del meu cosí Pere? —pregunta Carolina, finalment.

—El teu cosí Pere Francès? Que hi té a veure, ara? No desviïs el tema i explica’m això de les celles —diu Marta amb un to de veu sever.

—Que no desvio cap tema, reina, escolta’m. L’alt, aquell amb les formes exageradament efeminades, saps qui et dic?

—Sí, el que estudia Criminologia.

—Aquell, molt bé, aquell. Resulta que és un porc heterosexual que Déu n’hi do. Una nit de Sant Joan vam anar a casa seva a fer l’últim glop ell i jo sols. Feia calor, no va engegar l’aire condicionat i, com que em pensava que el paio era homosexual, em vaig treure la camisa i em vaig quedar amb la part de dalt del biquini.

—I què?

—Què? Doncs que el paio em fot les grapes als pits, el tros de degenerat, vaig haver de sortir a tot drap del pis. —­Carolina fa un glop de la cervesa que el cambrer acaba de portar, i continua:— En canvi, l’altre, el més baixet, saps qui et dic?

—Sí, el de Granollers. Juanjo Calatayud, no?

—Exacte, aquell. Mai no ho diries, però és homosexual.

—I què coi té a veure tot això amb Roger?

—Doncs que el de Granollers quan parla sempre aixeca les celles d’una manera molt especial.

A Marta li sembla que davant té un emblema de la seva pròpia vida, i s’espanta.

—Bajanades, tothom aixeca les celles. I encara no sé quina relació té això amb Roger —diu Marta sense adonar-se que el seu rebuig no és sinó patiment.

—M’ho va dir el meu cosí Pere, que ja saps que en té un munt, d’amics que han sortit de l’armari: es pot reconèixer 84

un gai perquè quan parla sempre aixeca les celles d’aquella manera que et dic. Hi ha homosexuals que són efeminats i n’hi ha que no, però tots aixequen les celles d’aquella manera.

Es veu que no poden remeiar-ho. I Roger també les hi aixeca.

—Calla, ja, Carolina, si us plau t’ho demano —diu Marta amb una educada estupefacció.

Isabel processa aquella informació i la contrasta amb la seva vida reservada, còmoda, però igual de discreta que sempre. No diu ni pruna.

—No t’enfadis, però, fixa’t, avui estaves angoixada perquè diumenge passaràs un dia complicat amb els teus tiets, i què has fet? ¿Te n’has anat a sopar amb el teu noi i heu acabat fent el clau del segle per arreglar els problemes que teniu?

No, has quedat amb nosaltres. I això vol dir alguna cosa.

—Ja l’he vist a l’hora de dinar, per què havia de sopar també amb ell? No dius sempre que les relacions necessiten espai?

A Marta, de cop i volta, la pressió de les sensacions la maregen. La veritat esmicola les dolceses de la vida quotidiana del llit de l’habitació en petits plecs. La sensació de sentir-se satisfeta sexualment comença a fer olor de passat.

Repassa la vida sexual de les darreres setmanes. Des que va faltar la seva cosina, demà farà dues setmanes, Roger i ella no han tingut relacions sexuals. Ella ha estat pensant, durant dies, que l’allunyament es deu a la tristesa que arrossega des que va saber allò de l’accident, però ara comença a tenir dubtes. Ella i Roger no han parlat sobre la fredor i la buidor que se’ls ha imposat darrerament, i, certament, s’han instal·lat en un estat de manca de sexe patològic. Nota que les imatges de la pantalla gegant del bar Virgínia brillen amb uns tons iridescents i aleshores, sacsejada per un espasme de concentració, recorda, amb un posat defensiu: —I el clau de la dutxa del primer dia que va entrar al pis, què? Ja no recordes com em va fer gaudir i que em vaig escórrer dues vegades, o què?

85

Després de recordar l’escena de la dutxa, a Marta li passen unes altres imatges pel cap, centellejants, que li permeten sintonitzar amb qualsevol època de la vida.

Un esbufec sarcàstic perllonga la resposta de Carolina, que arrodoneix el múscul de la boca, obre amb energia els ulls i diu, en un to sentimental: —Sí que me’n recordo, Marta.

—I què me’n dius?

—Mira, quan fotem un polvet de ca l’ample sempre ens ho confessem l’una a l’altra, però que de tant en tant n’hi hagi un no vol dir res. El més important és que, de la relació amb Roger, no ens has parlat mai de la regularitat amb la qual feu ballar els llençols. I això sí que és significatiu.

—Però això és una cosa que no es diu, Carolina. Mentre hi ha una aventura s’explica tot, hi ha la novetat aquella d’arribar a l’oficina i remenar el que has estat fent el dia anterior. Però quan la cosa passa a ser una relació seriosa, és normal que tot es quedi a casa.

Isabel espera que demanin la tercera cervesa. Sap que, a partir d’aquell moment, l’alcohol començarà a fer efecte i els malentesos entre Marta i Carolina es convertiran en la força exterior de la metamorfosi.

—Jo crec que ens vas deixar de parlar de les vostres intimitats perquè hi vas notar alguna cosa estranya.

—Que no, Carolina…

—Digues, quants claus feu a la setmana? O necessites fer el recompte per mesos? Un al mes?

Carolina recorda perfectament l’escena de la dutxa i de les sirenes excitant el cos de Marta a tres mil revolucions. De fet, el dia que els ho va explicar, Isabel les va sorprendre. Després d’escoltar com Marta relatava l’escena de la dutxa, Isabel va intervenir en la conversa sense que abans li haguessin preguntat res. Marta i Carolina van notar que Isabel tenia la necessitat de comunicar-se, la urgència infreqüent d’encomanar-se a les companyes de feina, un moment de reflexió 86

d’aquells que comprenen sense esforç les arrels secretes dels plans i dels actes de la vida: —I dius que et vas escórrer dues vegades, amb aquell noi?

—va preguntar Isabel aquell dia alhora que les dents del davant, excessivament llargues, li mantenien la boca oberta.

—Sí —va contestar Marta alhora que observava que els ulls de Carolina creixien fins assolir una alçària inabastable, separats l’un de l’altre.

Després d’aquella pregunta d’Isabel, inesperada, Marta i Carolina van notar que, tot i fer anys que la coneixien, només estaven unides a ella allà on no hi havia secrets. Però Isabel, després de confirmar que Marta havia acaronat la glòria dues vegades gràcies al membre de Roger, va abaixar els ulls, va trair la discreció habitual i la imatge de feligresa practicant dels diumenges, fidel als dogmes cristians, i va afegir, en un to de veu que tremolava de culpabilitat i d’apaivagament i que no va ser capaç de dissimular la coerció evangèlica que sentia: —Jo només he estat amb dos nois en tota la meva vida, però amb cap dels dos no hi he arribat, al punt clau.

Va semblar que totes les cèl·lules d’Isabel es van sumir en aquesta revelació, que li va obrir el pensament cap a nous camins. Les dues companyes de feina van notar que, quan Isabel va escoltar que una dona podia tocar el cel amb les mans dues vegades, perdia la referència que li atorgava l’organització harmoniosa de les vivències del seu dia a dia, que, després d’aquella revelació, s’havien desorganitzat radicalment.

Assimilar allò que Marta havia explicat exigia un esforç immens per a Isabel, i romandre fidel a les conviccions pròpies, després de la mirada lasciva permanent que se li havia quedat i que les companyes no sabien com encaixar, demanava un coratge costós.

En el silenci expectant que es va fer aleshores, amb Marta i Carolina bocabadades per la reacció d’Isabel i sense notar 87

el martelleig de la música del bar Virgínia, les respiracions ressonaven amb estridència. I, durant aquell silenci inquietant, un dels més llargs que mai s’havia produït al Virgínia, Marta va entendre que quan Isabel trobés una vida sexual que l’omplís l’acceptaria com una extensió del cos, i aleshores sabria valorar que es tractaria d’un dels oferiments més importants que la vida et pot regalar.

88

VIII

A

leix fuma el cigarret de després de fer l’amor estirat al llit de cos i mig que Sheila té en una habitació immensa però buida. La noia viu en dues estances, cuina-menjador i un bany. El fum, quan surt de la boca, agafa una brillantor densa. Els llençols tenen un tacte sedós. Aleix s’ha endinsat no tant en una calma interior com en una sensació encara més profunda, el batec de la vida mateixa a les tres de la matinada.

Sheila desprèn una dolçor acollidora fins i tot amb els ulls tancats, té un atractiu delicat. Quan s’apropa a ella, Aleix percep el tacte de la pell de la noia, rosadenca i melosa, com un animal que olora el menjar des de dins de les tanques d’un zoològic. El maquillatge de la cara que tant goig feia durant el sopar ara s’ha esquerdat. Encara que els tingui tancats, ella té els ulls verds més clars que ell ha vist mai en una persona.

Després de l’esforç físic, Aleix es nota sec com el bacallà.

Quan havien entrat a l’habitació, havia viscut el desllorigament del cos i el gaudi d’uns espasmes que va haver d’anar dosificant, sotmesos a les sotragades fogoses de Sheila.

El passat més recent, en forma de converses telefòniques amb el pare i la cosina insistint que havia d’anar a Barcelona, el penetra, i, després, quan tira el fum per la boca, s’esvaeix.

Es posa a repassar les coses que la noia li ha explicat mentre es menjaven les postres a la pizzeria i s’adona que Sheila té l’edat en què les dones comencen a superar algunes ximpleries sense deixar de ser sensibles. I quan han anat al pub en què li ha presentat les amigues, mentre els ulls verds de 89

la noia treien un foc que provenia dels sentiments més profunds, ell ha notat que la confiança en si mateix s’ha anat revestint d’una espessa cuirassa.

Mentre les amigues de Sheila l’examinaven, Aleix, entre gintònic i gintònic, ha aconseguit allunyar-se de l’atmosfera angoixant de les classes amb els nens del circ i de la tristesa familiar dels darrers dies, i ha començat a assolir el cim del seu procés vital, com si, amb un salt, amb les mans reverendes de Sheila acaronant-li les galtes mentre sonava la música, eixordadora, hagués madurat deu anys de la vida.

Sheila es desperta i obre els ulls. Aleix ho aprofita per fer una pregunta.

—Vas dir ahir que la teva mare era vídua, no?

Sheila aixeca el cap del coixí i, amb una mirada tòrrida i descol·locada, contesta: —Sí, com és que te ve ara al cap, això?

—Perquè el meu pare sempre explica que va entrar en política perquè li sembla una putada que les vídues només cobrin una part de la paga que els correspon.

El comentari d’Aleix fa l’efecte que esguerra la serenitat de la nit. Ella, fent un apilament de forces que arraconi una part de l’alcohol consumit, aixeca el cap del coixí i pregunta: —El teu pare és polític?

—Sí, és diputat —contesta ell, corrugant les celles.

—Diputat?

—Sí, a Madrid.

—Collons.

La noia deixa caure el cap al coixí un altre cop.

—Tots los polítics es recorden de les viudes quan vénen les eleccions. A casa, ara ja no els fem massa cas.

El comentari surt del cor de Sheila i la reconforta, li resulta com un medicament aplicat a un cos que, quan ha de parlar de la situació econòmica de la família, és molt fàcil de lacerar.

90

—El meu pare és diferent. Ell està convençut que la política serveix per canviar la vida de la gent.

Sheila no respon, es limita a mirar-lo. Es queden una estona en silenci, com aquells viatgers que antigament cohabitaven en els compartiments dels trens.

—I, a partir d’ara, què?

La boca de Sheila, quan escolta la pregunta d’Aleix, és pàl·lida, però tendra; el cos, obert i destapat, ara irradia una calor que ell ja no nota, com si, tot i trobar-se a la mateixa distància física que abans, alguna cosa s’hi hagués interposat.

—Què de què? —pregunta la noia, girant els ulls marcadament expressius cap a ell.

—Vindràs a veure’m?

—Si la setmana que ve aneu a l’Hospitalet de l’Infant, sí, però després no ho sé, xiquet. Si cada setmana pugeu més amunt la distància ja serà massa llarga, i jo no tinc diners per a gasolina.

—Doncs jo no tinc cotxe. Què farem si volem veure’ns?

—I si d’aquí un mes ets a Olot, què? D’on trauré les peles per omplir lo dipòsit, Aleix?

—Falten quinze dies per a les vacances de juliol, i puc venir amb tren a Tortosa. A Barcelona se’m fa l’estiu molt llarg.

—Però, no aneu a Valldoreix?

—Els meus pares sí, però jo em quedaré al pis de Barcelona, passo de viure amb ells.

Sheila mira el sostre, fosc, i es cargola amb alguna diversió interna. La seva especialitat són les coses quotidianes ordinàries. Però té l’hàbit de concentrar tota l’energia per tal d’arribar sempre al fons de les situacions: —Agafa’t una escola d’aquí de Tortosa, el curs que ve —­proposa amb veu ansiosa.

—No puc —contesta Aleix, amb la convicció d’una seriositat contundent.

—Per què?

91

—Els interins estem apuntats a borses de treball que són territorials. La plaça del circ és especial i la pot triar qui vulgui, només té el requisit de l’anglès de l’EOI. Però jo sóc a la borsa del Barcelonès i per treballar a Tortosa m’hauria de canviar als serveis territorials de les Terres de l’Ebre.

—I no t’hi pots canviar? —va preguntar ella desmoralitzada.

—Sí, ara al juliol normalment s’obre un termini per fer-hi canvis i podria apuntar-me a la borsa d’aquí, però va molt lenta i llavors potser tardaria més d’un any a tenir plaça.

—Els dos a l’atur, quin panorama més trist que seria…

Aleix no s’atreveix a pensar en el futur per por de burxar el present, però de vegades, quan es pregunta si el curs següent tindrà la plaça d’interí del circ, li passa pel cap la idea d’una insatisfacció inquietant. Tot i així, la imatge d’ella dormint estesa sobre el matalàs d’una habitació àmplia i ell besant-li la punta del nas l’embriaga d’emoció.

—I a mi la plaça del circ ja em ve bé.

—Per què? —La pregunta traça un sobresalt de resignada revelació en la mirada de la noia, que s’ha tornat a separar del coixí.

—Els nens no m’agraden.

—Et burles de mi, no?

—No, t’ho dic de debò. Amb la filla de la meva cosina, si hi estic una estona, sí que m’ho passo d’allò més bé, però tot el que sigui més d’una hora se’m comença a fer pesat.

—Ja. Quan, el dia anterior, Josep Torres li havia dit que Aleix era mestre, Sheila se l’havia imaginat envoltat d’alumnes i gaudint amb la feina. Les visions anticipades poden contradir l’experiència; no solen obrir-nos una perspectiva global de les coses, s’assemblen a mirades indiscretes per l’ull d’un pany.

—Al circ només en tinc onze i quan n’estic fins als nassos aturem la classe i fotem el que ens dóna la gana, ningú no em controla. Fins i tot els deixo jugar amb el mòbil. Si anés a un 92

col·legi n’hauria d’aguantar més del doble, de nanos, i tindria un coordinador de cicle, un cap d’estudis, un director…

La cara de Sheila flota, somrient.

—A mi tampoc no m’agrada el periodisme.

—No? —No. —Quina parella, que estem fets! —exclama ell, mirant-la de costat i notant que el pes de la conversa se li va acumulant a les galtes.

—I per què coi triem estes carreres si sabem que després no mos agradarà el treball que tindrem?

La pregunta de Sheila enlaira Aleix sobre una illa de pensaments.

—Jo vaig fer magisteri perquè sabia que a la meva mare li feia il·lusió.

Els graus de llibertat segons els quals es pot fer o deixar de fer tot es donen en comptades ocasions. Aleix recorda que una part de les coses que les persones fan a la vida responen a obligacions: ser educats, mantenir-se fidels a la idea de ser bons, actuar com a alumnes exemplars, convertir-se en un bon fill, en un treballador com cal… fins que, en algun moment, aquest eixamplament del jo pot passar a ser aterridor, per això ell havia decidit viure amb la llibertat de no haver de ser un bon company de feina de ningú, perquè ell era l’únic membre del claustre del col·legi itinerant del Circo Mundial.

—Però, encara que jo no hagués fet mai de la vida magisteri, he de dir-te que ha valgut la pena només per una cosa.

—Per quina?

—Una frase que va escriure un professor a la pissarra.

—Un professor?

—Sí, un que m’impartia teoria de l’educació i que es deia Rafa Mondragón: “qui ens ensenya a pensar ens fa amos de les persones i dels esdeveniments”. És genial.

—La devia llegir en un paperet de sucre d’aquells que et posen al costat del cafè als bars, no faces cas, home, una frase no pot canviar res.

93

—Noia…

—Si no volies fer magisteri no volies fer magisteri, i ja està. No hi ha frases que valguen.

—La frase és magistral. Quan en tinc el bot ple d’aguantar els nanos penso en la frase i sempre hi ha alguna cosa que m’alleuja.

—Les frases no canvien res, xiquet.

—A tu no et va marcar cap profe de la facultat?

—Només una, la que me feia l’assignatura de ràdio, Maite Benlloch es deia. No me vaig perdre ni una de les seues classes. Però després, quan acabes i entres en contacte amb el món real te n’oblides de seguida, de la teoria que t’expliquen a la universitat.

—Sí, això és veritat.

—Vine, alça’t —ordena Sheila amb una esporàdica descàrrega d’energia que fa que estigui dempeus abans de pronunciar l’última paraula.

—On anem? —pregunta ell gola endins amb una mirada tímida que ella entén que és una manera d’assentiment.

Sheila camina cap a la porta del dormitori, despullada.

Aleix es posa els calçotets i la segueix. Quan són al corredor, el mòbil d’ella, que s’ha quedat a la tauleta de nit, torna a sonar. Sheila no en fa cas. Des que han arribat al pis, és la quarta vegada que sona, i en les altres tres Sheila ni tan sols ha mirat la pantalla per veure qui era.

Quan arriben a la porta de l’habitació del costat, l’altra cambra que té el pis de seixanta metres quadrats, enmig de la foscor del corredor, estret, Sheila, amb una veu inacabada, diu: —Ara t’ensenyaré com guanyar uns dinerets extra perquè te pugues comprar un bon cotxe i vindre a Tortosa a vore’m cada cap de setmana el curs que ve, encara que el circ actue a la Seu d’Urgell.

Fa l’efecte que els sentiments de Sheila es multipliquin a mesura que avança el materialisme. Encén el llum de l’habitació i Aleix es queda bocabadat: per terra hi ha mitja dotzena de terraris, amb animals que comencen a moure’s, inquiets.

94

Aleix pot sentir que la suor del mes de juny li corre en gotetes vacil·lants per darrere les orelles.

—Dinerets extra? —pregunta ell mentre la mira als ulls i malda per allunyar una part dels elements de la sexualitat enlluernadora que havia començat cinc hores abans amb una ampolla de vi lambrusco.

—Xiquet, economia submergida per poder subsistir —­contesta ella amb uns ulls remant com si fossin gemmes soldades a la cara.

L’habitació fa una olor exòtica de pols oliosa. L’ambient es fred, com un supermercat a mitjanit. Aleix posa uns ulls de pilot de combat. Sheila ho observa tot amb una mirada pràctica.

—Ah, no, ja veig per on vas, tu, ara! Aquests animals deuen ser espècies exòtiques il·legals, jo passo, que el meu pare és dels ecosocialistes.

—I què?

—Que si ens enxampessin els teus companys periodistes ho escamparien i li arruïnarien la carrera política. Hauria de dimitir i a casa s’armaria un dos de maig que no vull ni pensar-ho.

Sheila compta amb el do del silenci que s’imposa al de la paraula, un silenci que fins i tot es fa oblic i fascinant.

A Aleix li resulta difícil deixar de mirar-la. Cada creuament d’ulls és un estímul per continuar perdut en els seus ulls verds. Sheila respira profundament i afegeix: —Que no, xiquet, que són animals normalets i corrents.

Los vaig comprar en una botiga de la rambla de Tarragona i són legals, tenen los papers en regla, te’ls puc ensenyar, si vols.

—Segur? —pregunta ell, en un to de veu imperceptible i pensatiu.

Els ulls d’Aleix escombren l’habitació de tant en tant, però amb una mirada despistada.

—Segur, perleta meua. Ara mos n’anem a dormir i demà ja t’ho explicaré tot.

95

Aquell “perleta meua” a Aleix li sembla que crea alguna cosa, com una mena de lligam entre tots dos, i no li desagrada del tot.

—Demà? Però què és el que m’has d’explicar?

Aleix sent que allò és un misteri, com un d’aquells elements semblants a la capa d’ozó, perquè recobreixen el nostre dia a dia d’una protecció contra els embats de les cremades excessivament vives.

—Sí, et portaré a Barcelona amb lo cotxe perquè pugues dinar amb els teus pares, la teua cosina i la teua neboda i pel camí t’ho explicaré tot. Vinga, ara anem a dormir.

L’agafa de la mà i apaga el llum de l’habitació. Caminant cap al dormitori, a Aleix li fa la sensació que els animals el segueixen com l’herba que s’arrapa a la sola del calçat de qui passeja per un prat. Quan entren a l’habitació de Sheila el noi pregunta, amb una lentitud que imprimeix una estranya reverència en cada passa que fa: —Però de què va tot això? No entenc res.

Aleix es deslliga de la mà de Sheila i comença a notar que una febre funesta com acer fos s’estén sobre el llit. Sent l’arrencada dels batecs del cor i un reguitzell de pensaments se li arremolinen al coixí. Amb aquella mirada amb què els fills imiten els pares, Sheila, abans que ell li doni l’esquena, contesta: —No patisques que no és res de l’altre món, rei. Los diners els aconseguirem amb uns animalets que viuen en un terrari i gràcies a l’ambulància que condueix lo meu germà, què hi pot haver de dolent en un vehicle que transporta malalts?

La resposta de Sheila sembla un coet que esclata dins d’Aleix i que escampa alguna substància perillosa per la sang, com si les paraules de la noia s’haguessin convertit en verí.

96

IX

—F

èlix, afanya’t que farem tard.

—Anem bé, Mercè, no pateixis, vam quedar amb Marta a les dotze, al cementiri —contesta ell des de dins del bany.

—Però són més de les onze.

—Sí, ja ho sé.

—Recull la roba que ahir em va tocar fer-ho a mi, eh?

—diu Mercè des de la cuina amb una veu canviada, desconeguda.

—Ahir? Però si em vaig dutxar a la piscina —contesta Fèlix en un to distès, per no semblar afectat.

—Doncs devia ser abans-d’ahir, tant és, però fa dies que he d’anar darrere teu recollint-ho tot.

La tragèdia els ha deixat entrar l’un dins de l’altre més enllà del que el pacte de més de trenta-cinc anys de relació els havia permès abans. Les discussions ja no tenen un sentit especial, són un intercanvi de paraules i de retrets genèric.

No fan referència a un estat, sinó a una situació: la tristesa permanent. Tot i així, Fèlix comença a afaitar-se més il· lusionat que mai; en té dos motius: el primer és que Mercè, ahir, aprofitant que ell i Josep Maria havien quedat per anar a la piscina una altra vegada, va marxar a Cornellà a visitar Enriqueta i va passar tota la tarda fora de casa.

El segon és que, quan s’ha dutxat, ha comprovat que Mercè havia tornat a posar aigua dins l’ampolla del gel de bany. Feia dies que l’ampolla que gastaven començava a quedar buida i Fèlix es va sentir angoixat perquè Mercè passava les hores menjant fruita i bevent cafès amb llet i no se sentia ni amb forces de caure en les velles obsessions de sempre.

97

Avui, finalment, ha tornat a reomplir l’ampolla de gel de bany amb aigua perquè duri més temps i Fèlix no apunti el producte a la llista de la compra que sempre pengen a la nevera.

Les males temporades se suporten millor si no es fan preguntes, així que, quan Fèlix acaba d’afaitar-se i recull la roba, agafen l’ascensor per anar al pàrquing a buscar el cotxe en silenci. Mercè porta el ram que ha anat a buscar a primera hora del matí. Fèlix ja no compta la vida en dies, la redueix a les vegades que aconsegueix que Mercè l’acompanyi al pàrquing per sortir a algun lloc.

Quan pugen al cotxe, Fèlix es posa el cinturó de seguretat i analitza la seva vida. Si aparta uns segons la tragèdia, no hi localitza un bé més valuós que el fet d’haver estat humanament prop de Mercè durant tants anys i panys.

—Aquest ram és més bonic que el de diumenge passat.

—Sí, a mi també m’ho sembla —contesta ell amb delicadesa.

—Què faig, hi vaig totes les setmanes, a aquesta floristeria d’avui, o què?

—Clar que sí, t’han arreglat un ram molt més complet que el de la floristeria de la setmana passada.

—Però el ram m’ha costat cinc euros més.

—Això tant és —contesta Fèlix en un to de veu que pretén estovar els defectes de la seva dona com si fossin coixins que ell pot encaixar confortablement en qualsevol lloc.

—Vols dir?

—Estic pensant a canviar-me la quota de la piscina i pagar aquella que et deixa anar-hi dotze dies al mes, és més econòmica, i jo, quan me’n torni a Madrid, dotze dies al mes de piscina no me’ls acabo.

Fèlix comença a sortejar columnes del pàrquing amb el volant reconeixent que algunes de les coses que li manquen des de la joventut les ha anat aprenent al costat de Mercè.

Allò que no hi ha manera que pugui controlar, però, és el 98

convenciment que totes les angoixes de la seva dona les pot solucionar si ell li ofereix tot el que té a l’abast.

—Mira, això estaria molt bé, perquè tens raó, quan ets a Madrid amb prou feines hi vas els dissabtes.

—Els diners que ens estalviem amb la piscina poden anar per a aquest ram d’avui, si t’agrada més que el de l’altra floristeria —afegeix Fèlix amb aquella idea de diagnosi i de guarir-ho tot que el va portar a fer-se metge; aquesta sensació li resulta com un art rítmic de causa i efecte que quasi no conté insatisfaccions.

—No es poden ni comparar, aquest és molt més lluïdor, on vas a parar —conclou Mercè alhora que relaxa totes les forces que durant el matí havia mantingut en tensió.

Quan surten del pàrquing i han d’aturar-se al primer semàfor, a tres metres de la barberia dels Sanz, Mercè diu, en un to d’allò més imperiós: —Encara el portes bé.

Les dones espavilades tenen el do de predir certes coses.

Als homes que tenen més sort, les mullers els perdonen la previsibilitat del dia a dia.

—Jo no he dit res —contesta ell.

—Però sé que estàs pensant a venir a veure el Daniel i tallar-te’l ja —diu ella amb uns ulls prudents però amb un indefinible toc de superioritat.

—M’has dit aquest matí que vols que demà me’n vagi ja a Madrid. I si me’l tallo allà em renyes perquè dius que el perruquer de Madrid me’l deixa igual que el portava i que llenço els diners a la paperera.

—Sí, m’estimo més que hi vagis aquí i que te’l talli el fill dels Sanz, però pot aguantar-te bé fins que tornis divendres.

Mercè repassa el pèl de Fèlix amb una expressió eufòrica i el dibuix de les celles expressa una satisfacció incontrolada que la porta a afegir: —No el portes gaire llarg. Podries esperar-te fins i tot fins divendres de l’altra setmana.

99

—Però això són dotze dies, Mercè.

—T’aguantarà bé, ja ho veuràs.

Amb els ulls fixos en el rètol descolorit de la barberia, Fèlix s’adona que és el tercer senyal que demostra que Mercè comença a recuperar-se: l’ampolla de gel de bany carregada d’aigua, la visita d’ahir a Enriqueta a Cornellà i les reticències a posar els cabells del seu home en mans del barber resulten com una simetria que el pas dels segons, aturats al semàfor, ondula, i fan que Fèlix s’adoni que, al cervell de Mercè, s’hi tornen a fer enderrocs i s’hi generen pensaments, com a qualsevol construcció d’un edifici.

Fèlix mira el color vermell del semàfor i reconeix que ens mirem al mirall cada dia, però que no sempre sabem quantes coses se’n van en orri o se’n vénen amunt triomfalment dins nostre; la capacitat que tenim per esborrar certes coses és un misteri, i tampoc no sabem quan podem tornar a les manies de sempre i a intentar aixecar un altre cop la mirada amb una certa il·lusió.

Quan arriben a la porta del cementiri, Marta i Alba ja els esperen.

—Hola, fa molt que hi heu arribat? —pregunta Fèlix.

—No, ara mateix.

—Aneu passant cap al nínxol, jo vaig a buscar aigua per al ram —diu Mercè amb aquella veu de qui exigeix un jurament—. M’hi acompanyes, Alba?

—Puc anar-hi, mama?

—Sí, i tant.

Fèlix i Marta se’n van cap al nínxol. Mercè agafa la nena de la mà i trenquen a l’esquerra, per buscar les dues aixetes que sap que hi ha a uns cinquanta metres de distància. Es creuen amb una dona amb un rostre de color vori vell i els ossos molt enganxats a la pell, que va vestida de negre de dalt a baix.

Les males herbes són molt altes, algunes llavors floten per l’aire, les mosques ho envaeixen tot. La nena no para de fer preguntes: 100

—Tieta, aquí hi ha totes les persones que es posen malaltes i se’n van?

—Sí.

—Totes?

—Quasi totes.

Després d’un breu silenci, Alba confia la suma de les seves reflexions a Mercè: —I les que no vénen aquí on són?

Mercè ha obert l’aixeta i va repartint petites salutacions breus i autoritàries a les persones que passen per darrere.

Finalment, contesta: —Hi ha vegades que se les incinera, per això no vénen aquí.

La nena no mostra cap interès per aquesta paraula que acaba d’escoltar, però que no sap què és, i es limita a preguntar, amb aquella innocència pura davant la vida dels nens que els fa creure que tot pot assolir la perfecció: —I hi ha els teus pares, aquí, tieta?

—Sí, reina, els meus pares són aquí.

Mercè abaixa les parpelles com un peix que s’escapa de la xarxa dels pescadors.

No hi ha molta gent i el silenci és perfecte; s’imposa una atmosfera de desert. Alba continua fent preguntes, que fan sorgir algun pensament aspre dels somiejos de Mercè.

—I aquí hi cabran totes les persones de la ciutat?

—Sí.

—Però, totes, totes, tieta?

La nena comença a deixar Mercè amb el sentiment de ser una au que es prepara per fer la travessa des del nord d’Europa fins a l’Àfrica per buscar un ambient més confortable.

—Vinga, anem amb l’oncle Fèlix i la mama.

—Portarem aquestes flors a la tieta Ester?

Mercè fa un lleu somriure i les arrugues se li ordenen harmoniosament.

—Sí, reina, aquestes flors són per a Ester.

101

Mercè i Alba comencen a caminar. El paisatge del cementiri s’assembla a un escenari avançat.

Fèlix veu arribar la seva dona i Alba i talla la conversa en què explica a la neboda que Mercè, encara que l’absència d’Ester li impedeixi sortir del cercle en què passen les hores, ja ha tornat a les manies de sempre. A Marta encara li dóna temps d’afegir, amb la mirada neta, noble i assossegada: —Sempre m’han vingut ganes de regalar-vos un grapat d’ampolles de gel, per Nadal, però mai no m’hi he atrevit, per si Mercè s’ho agafava malament.

Mercè i Alba arriben on hi ha el nínxol. Mercè deixa anar la mà de la nena i nota que, a un metre del taüt de la filla, el cementiri canvia de llum, el nínxol canvia de color, el vent modifica de direcció i els ocells de murmuri.

La mort, aquesta inèrcia angoixant que no té fi, al cementiri, es presenta amb una consumació que, fins ara, la vida mai no els ha ofert; les làpides la devaluen i n’omplen l’esfera buida que queda amb una tristesa i amb una tortura interior que tant Fèlix com Mercè senten que és autoinfligida.

Fèlix mira un parell de dones que tenen al costat, que acaben d’arribar ara mateix i que se senyen, i s’adona que els creients veuen el cementiri com un lloc amb moltes esperances. Quan algú creu en els sants i en les verges, coordina i paeix millor les coses inexplicables. Ell, en canvi, és expert a buidar i secularitzar qualsevol mite, sigui un Cruyff, sigui un Messi o sigui algú convertit en sant o exposat en una creu sagrada. Per això sempre ha estat capaç de posar a prova els déus des de la seva pròpia perspectiva substancial.

Aquesta manera d’anar pel món, fins que havia ocorregut la desgràcia d’Ester, quan sortia del centre de salut i penjava la bata de metge o quan abandonava el Congrés dels Diputats, li havia permès distanciar-se del temps i li havia possibilitat nodrir-se dels elements fonamentals de la vida, que es donen en els esdeveniments més senzills del nostre dia a dia.

102

Tant les dues dones que tenen al costat com ells quatre recorden el passat en silenci. Quan lloguem la vida als records del passat aconseguim endinsar-nos en un acte que fins i tot pot vèncer el temps, i que, en certa manera, s’imposa sobre la mort. I els creients també intenten imaginar que un déu els tornarà l’alè, tan necessari per encarar el futur amb il·lusió.

Mercè s’ajup, retira el ram de diumenge passat i hi deposita el nou.

No corre ni una mica d’aire i els rams dels altres nínxols s’apropen a Mercè amb un contorn hiperrealista.

Quan s’aixeca, nota que es torba, els ulls se li’n van a les temples. Aquells ulls que, fins fa poc més de dues setmanes, semblaven miralls polits. Ara desprenen agudesa, i també hi perdura la mirada d’animal marí de zoològic obligat a travessar d’un salt una argolla.

Alba no perd detall. El seu silenci és tan càndid com l’atenció, immaculada. Té uns ulls escrutadors, com els d’una mosca.

Mercè té Fèlix, Marta i Alba al costat, però se sent sola.

—Per què, Fèlix, per què la nostra filla? —pregunta Mercè amb les venes bategant i les retines tenyides de vermell.

L’aire, calent, és viciat i espès, i fins i tot la pregunta de Mercè, allà, hi perd una part del timbre natural.

—No hi ha un perquè —contesta Fèlix, que nota que la llengua pesa més que ell.

L’eclosió dels nervis col·loca Mercè en un estat de reclusió en què el transcurs del temps burxa l’estómac. L’angoixa, amb uns calfreds glaçats, la sacseja, i un martelleig li repica les temples.

Ara, tot el cementiri és llum, i, en aquest excés, la claror mateixa esdevé mimesi d’alguna cosa clandestina.

La mirada de Mercè, negada, torna imantada a la de Fèlix, al cor, a la cara; Fèlix sent l’agitació de les arrels vives del cabell, aquell que encara no necessita passar per la barberia.

103

Marta llegeix el nom de la seva cosina al nínxol i, de reüll, nota que Mercè és l’eix d’alguna cosa que sembla un malson despert.

Mercè agafa la mà de Fèlix. Els palmells d’ella estan completament plans. Els plors no la deixen respirar. La suor i les llàgrimes signifiquen que, tot i la mala alimentació dels darrers dies, la vida és activa en les regions més fondes de la salut. Alba s’espanta i abraça a la cintura de Marta.

Mercè sent que les mans de Fèlix la toquen. Cada so del cementiri la palpa.

En els records de Marta, les mans d’Ester són suaus i fines, plata pura.

El rellotge no segueix el mateix curs de sempre, Mercè i Fèlix senten l’alenada d’una tristor i d’una anarquia amagades. La part d’instint que hi ha a la vida es percep més nítida en circumstàncies tan dures com aquesta.

La mort, com un cel negre, crida clamorosament tots els astres. El temps resta immòbil durant un parell de minuts, el sol s’acomoda en un punt central.

Mercè s’abat i reconeix que la seva desesperació està condemnada a no ser res productiu.

Fèlix sent la necessitat de treure la foto de la cartera, però no pot, perquè té la mà esquerra aferrada a la de la seva dona.

Mercè encarna el temps, ell l’espai. Mercè s’eixuga les llàgrimes amb la màniga i crea records i els destrueix, Fèlix els concep i els conserva. Mercè és l’aigua, Fèlix és la terra.

Dins del temps hi ha una angoixa que no es pot extingir, cada segon destrueix el precedent, en l’espai aquests segons s’escolen, com si estiguessin sotmesos a la pressió ambiental.

Amb una d’aquelles reserves que els humans de vegades tenim amagades, Fèlix proposa, amb les comissures corbades cap avall i en un to de veu disentèric, alhora que abraça Mercè i fa un gest de complicitat a Alba: —Anem cap a casa, diumenge que ve ja hi tornarem. *** 104

Camí de Barcelona, mentre condueix, Sheila s’inclina amb el cos sobre el volant, els peus i les mans es troben dominats per una agitació com la dels presos a punt de sortir del captiveri. Parla sense prudència. Xerra molt i reflexiona poc: —Tots los polítics són iguals, intenten omplir-se les butxaques i als altres que ens bomben.

—Hi ha de tot.

—A vore, que jo no és que estiga molt d’acord amb los indignats, que me pareix que parlen molt i tenen poques ganes de treballar, aquells dropos. Però sí que tenen raó en una cosa: les persones que es dediquen a la política tenen uns privilegis que la resta no tenim.

—Si algun dia coneixes la meva cosina Marta ni una paraula dolenta cap als indignats, no es perd ni un acte dels que convoquen.

Sheila no fa ni cas del comentari d’Aleix, un corrent d’excitació li aviva la ment i els sentits quan pot malparlar dels polítics.

Avançant per l’autopista, Aleix se sent encongit, com si estigués atrapat dins un cercle inquietant. Tot i així, els dos dies que fa que coneix Sheila ja li semblen com una religió particular; en ella hi ha trobat una forma de meditació personal sostinguda, un trànsit de sensacions que l’ha transportat cap a llocs que l’allunyen del record trist de la seva germana.

—Lo que jo te diga, xiquet, no n’hi ha ni un de bo, i, quan poden, tots foten la mà a la caixa.

Els ulls verds de Sheila semblen més separats que mai.

Aleix agafa la paraula: —Encara no sé com m’has convençut per venir a Barcelona.

La virtut de Sheila es redueix a la perfecta comprensió que sent per les coses necessàries: —Fa poc d’allò de l’accident i havies de vindre, rei. Els pares te necessiten.

105

Quan s’apropa a ella, Aleix és capaç de percebre el tacte de la seva pell, el sabor melós, com un animal marí que olora la vegetació des de mar endins.

—Ahir, quan vam arribar al pis, el mòbil no parava de sonar-te.

—Les xiquetes, que se devien preguntar si ets bo al llit.

—Però si el primer cop que et va sonar no feia ni cinc minuts que ens havíem acomiadat d’elles.

—Devien voler saber si ets dels que espera o si dels que ataquen dins lo cotxe —respon ella, àgil com una gata i satisfeta de comprovar que ell ha adoptat una postura de persona convençuda.

Quan arriben a l’avinguda del Príncep d’Astúries, els núvols de Barcelona pengen del cel com llençols blancs estesos. Ella atura el cotxe a la porta del pis i n’obstaculitza el trànsit, es fan un petó i Aleix pregunta: —Vols que quan arribi demà a Tortosa vagi a casa teva?

La pregunta sona com si Aleix s’hagués amagat sota els batecs del cor.

—No és que ho vulga, és que t’ho ordeno —contesta ella mirant-lo amb ulls de lladre i amb una cara que es torna tan suau que fa que a les galtes li aparegui una brillantor d’excitació juvenil reviscuda.

—Em vas dir que avui m’explicaries allò dels animals?

—­pregunta ell, com si fos conscient que el tema dels animals passarà a ser una cosa important dins de la seva vida.

—Un altre dia.

Quan Aleix entra al pis dels pares no hi ha ningú. Li sembla estrany. Quan posa els peus al menjador sent un calfred i percep que les parets tenen el matís gris d’una mort recent.

Els mobles són excessius per a l’espai del menjador. Tot és menys acollidor que abans, l’ambient, fred.

Els quadres de la mare li fa l’efecte que són més lletjos que mai. Es posa davant la peixera i és capaç d’aguantar més d’un minut amb la mirada fixa en els peixos; és com 106

si, durant el trajecte per l’autopista, s’hagués preparat per a un passeig d’instrucció tàctica. Des de petit, sempre li ha fet la sensació que el pare dedicava més temps a la peixera que a jugar amb ell. Ningú no pot viure dues vegades la infantesa. I la peixera s’havia carregat una part de la seva infantesa.

Es gira i mira l’e-book que hi ha a sobre la taula. El va regalar al pare fa un parell de mesos, però ell li ha confessat que encara no l’ha estrenat. Diu que necessita l’olor dels llibres.

El rellotge de paret s’ha aturat. L’actitud d’Aleix, palplantat, sembla una reacció a un món ocult. Sent que, tot i trobar-se al pis en què s’ha criat, alguna cosa l’expulsa del cercle de la seguretat i nota una fissura en alguna part de la consciència.

Quan s’obre la porta del pis, Alba hi entra disparada. Es presenta al menjador en menys de cinc segons: —Hola.

—Hola, Alba, fes-me un petó.

—Mama, hi ha l’oncle Aleix! —exclama la nena grinyolant les dents.

Mercè entra al menjador. La mà se li arronsa, erta, i li produeix espasmes. Es llança a sobre del fill, a qui, amb una abraçada impulsiva, quasi ofega.

—Per què no m’has dit que venies, hauria fet canelons?

La pregunta de la mare no és només una súplica de confiança, hi ha també una petició de suport emocional. L’abraçada que acaba de fer al fill acumula l’energia que la tristesa del cementiri ha anat generant.

—Tant és, el més important és que passem una estona junts.

—Quina alegria, fill!

Tot i el moment d’èxtasi, Aleix veu l’angoixa reflectida en la cara de la mare al centre dels ulls i al voltant de les galtes.

—Hola, Aleix, com anem? —pregunta Marta, que no pot fer-li un petó perquè Mercè encara l’envolta.

107

—Caram, si ha vingut el bohemi! —deixa anar Fèlix alhora que obre els braços i encercla Aleix i Mercè amb una energia incontrolable.

—Vinga, ajuda’m a tallar els pollastres que hem comprat mentre el pare i Marta paren taula —diu Mercè mentre desfà l’abraçada circular del seu home. L’agafa de la mà i continua:— I m’has d’explicar com van les classes amb els nens.

Durant el dinar, Aleix els relata les excuses que aquella setmana Albert ha anat posant per escapolir-se de les classes.

—Aquest nen és un cas —diu Fèlix mentre rosega una ala de pollastre molt cremada.

—Per què no expliques a Marta què et va dir una vegada?

—diu Mercè pintant les paraules amb un subtil to de conxorxa.

—Quan? —pregunta Aleix amb una veu seca que a ell mateix li sembla aliena.

—Aquell cop que éreu a Castelldefels i el nen només volia que tocar el dos cap la platja, Vinga, explica-l’hi. Ja veuràs que divertit, Marta —diu Mercè en aquell to de veu de les persones que tenen l’habilitat de poder oblidar la pròpia vida i que ella havia tingut resguardat fins que ha vist el seu fill.

Per a Mercè i Fèlix fa dues setmanes que els moments d’alegria són passatgers, lapses de temps que s’escolen de seguida i que no deixen rastre. El dolor i el temps s’han cosit inseparablement i el matrimoni veu passar les hores en un món tacat i mancat de pau interior, per això la visita del fill i les seves anècdotes els resulten com un immens retorn cap a la realitat.

Aleix explica amb una mordacitat molt còmica l’anècdota de Castelldefels i l’enllaça amb una altra que els va passar a Balaguer, quan un lleó va estar a punt d’escapar del circ. A Mercè li brillen els ulls, suspesa en una esfera de vidre que li congela una part del patiment del dia a dia. Després, Alba explica que ella sap pintar lleons i Fèlix li porta un full i uns colors.

108

—Faré un dibuix amb dos lleons i l’ensenyaré a Roger quan arribem a casa.

Marta i Fèlix es posen a parlar de política i Aleix s’adona que, com menor és la seva participació afectiva en l’ambient que a poc a poc es va instal·lant, més gran és el control que la peixera i les expectatives que la seva mare té que algun dia aprovi les oposicions exerceixen sobre ell.

—Demà me’n torno a Madrid. Jo volia esperar-me una setmana més, però Mercè diu que me n’hi he d’anar ja.

—Sí, ha de fer la vida de sempre —diu Mercè, que mira com el fill es menja les patates fregides.

—Has de preparar el debat de l’estado de la nación, no?

—pregunta Marta amb una mirada prudent.

—Sí, aquest any vull anar-hi ben preparat. Hi ha rumors que a la tardor tindrem eleccions generals i les intervencions del debate del estado m’han de sortir ben rodones —Fèlix quasi gruny de plaer quan parla de la seva tasca parlamentària.— Com va el 15-M? —Les reunions i les assemblees cada vegada es compliquen més. En la darrera que hem tingut fins i tot s’ha debatut sobre si convé constituir-nos com a moviment polític o no.

—Les dues opcions em semblen igual de vàlides. —La veu de Fèlix és d’allò més tendra.

—El que sí que va bé és la plataforma en contra dels desnonaments. Ja n’hem aturat tres.

—I, els Mossos, no actuen? —pregunta Fèlix.

—No, des del dia del desallotjament de la plaça de Catalunya que ho miren tot des de lluny. Una part de la premsa els va criticar molt i ara es veu que tenen ordres de no intervenir —afirma Marta amb aprovació i proclamant-ho com si fos un secret.

Després d’una pausa de menys de deu segons, Marta pregunta a l’oncle: —Podem canviar el món, no, tiet?

109

Durant uns segons, els ulls de Fèlix descansen darrere les parpelles.

—I tant, que podem canviar el món. Sí, podem!

Com que a Mercè la conversa sobre política li resulta avorrida, aprofita la presència d’Aleix per treure el tema de sempre: —Com es presenta l’estiu, fill?

—Bé, molt tranquil.

—Hauries d’aprofitar que tens molt de temps lliure i anar preparant les oposicions.

—Si em deixes el teu cotxe tot l’estiu puc acudir a Valldoreix a sopar alguns vespres i així ens veiem —contesta ell sense fer cas a la qüestió de les oposicions.

—I tant, que sí! —contesta Mercè abans d’anar-se’n a la cuina a buscar les postres.

Fèlix ensenya a Marta dos peixos nous que Josep Maria li ha regalat. Aleix decideix que vol entrar a l’habitació d’Ester, però no vol dir-ho.

—Vaig al bany, ara vinc —diu Aleix amb els músculs de la cara tensos mentre el pare i Marta continuen repassant l’actualitat política al costat de la peixera.

En alguna conversa telefònica el pare li ha confessat que, des que Ester no hi és, ni ell ni Mercè hi han entrat, a l’habitació de la seva germana. I tampoc no han volgut que Fina l’hagi netejada: l’habitació encara es troba tal com la va deixar Ester.

Quan Aleix obre la porta, sent la dringadissa de ganivets i forquilles que li arriben des de la cuina. Fa una passa endins i veu una foto de quan ell i la germana eren petits; el record de la infantesa perseguint Ester pels jardins de Valldoreix paralitza Aleix al costat del traspàs.

Tanca la porta i es queda al bell mig de l’habitació, que, a poc a poc, va agafant la profunditat de la neu a les altes muntanyes.

Fixa la mirada al llit. L’ós de peluix gegant que Enriqueta i Josep Maria van regalar a Ester quan va fer la comunió 110

aporta uns efectes absoluts a les sensacions d’Aleix, el blanc i el negre de la vida i la mort.

Al cap d’uns segons, l’ós de peluix molesta com el sol a la sortida d’un túnel.

Els ulls se li desorbiten. Quan algú ens abandona, la seva vida conscient no deixa d’existir del tot, sobretot als espais tancats. Encara que la persona no hi sigui, no tot el que l’ha acompanyat durant la vida es redueix al no-res.

Aleix ho contempla tot com si l’habitació fos un llibre il·lustrat; quan centra la mirada en alguna cosa que no és una foto o l’ós de peluix, els objectes es carreguen de tensió i ell nota que salten cap a ell.

111

X

D

illuns a les cinc Aleix no té temps de fumar el cigarret de cada dia recolzat en un fanal del descampat del circ.

Avui ha de fer les pipades mentre camina. El cel té un color blau impecable. Vaga pels carrers sentint una expectativa desconeguda. Es nota menys cansat que altres dies perquè durant el matí s’ha fet el trasllat del circ des de Tortosa i només ha impartit classe a partir de les tres de la tarda.

Ha quedat amb Sheila en un bar de l’Hospitalet de l’Infant i, encara que han passat la nit junts, intueix que si arriba tard s’enfadarà. Té moltes ganes de veure-la. Ha passat les dues hores de classe pensant en ella.

Aleix avança per un carrer estret, camí del punt de trobada que aquest matí Sheila li ha explicat mentre menjaven unes torrades, pensant en Vicent Martí, un valencià que treballa al circ, que té quaranta anys i que als vespres ven entrades i a les nits fa de vigilant. Quan el Circo Mundial es troba en una població que no té tren, Vicent Martí, que sempre exigeix que se’l cridi amb el nom i el cognom, porta Aleix a l’estació més propera perquè pugui anar a Barcelona a visitar els pares. I els diumenges, quan va a recollir-lo, sempre li demostra que, com a bon antic estudiant de la carrera d’Història, que no ha acabat, és un estricte jutge de personatges que ja han posat les cames en el fossar: —De Gandhi, què en penses, Aleix? —li va preguntar fa poques setmanes quan el circ era a Alcossebre i es van haver de desplaçar a l’estació de Vinaròs perquè Aleix hi pogués agafar el tren.

I després de l’“en sé poca cosa, jo, de Gandhi” habitual d’Aleix arriben les reflexions d’aquell valencià amb un cos 113

atlètic, els ulls blaus amb el blanc límpid i un cervell molt actiu que quasi sempre s’abstreu en la recerca de paraules que impulsin les seves idees fugitives.

Per a Vicent Martí no és suficient que un expert en història sigui capaç de calibrar el pes dels fets; mentre va canviant les marxes del cotxe amb uns impulsos poc acurats, en tot allò que explica hi inclou també el seu eros; en aquest eros es condensa la matèria, i el món que ell explica i que Aleix escolta amb deler esdevé sempre fascinant.

Té una mania d’aquelles que Aleix intueix que no corregirà mai: sempre compara els llocs on es troba amb el seu poble. Una vegada van anar tots dos a un concert al Palau Sant Jordi i, només entrar-hi, no va poder estar de preguntar a Aleix: —Ací dins quantes vegades cabrien els habitants de la Vilavella?

—Home, entre les graderies i la pista, fes compte que aquí hi caben cinc Vilavelles.

—Sí, més o menys, això és el que havia calculat.

Sempre que Aleix puja al Seat Ibiza per anar a alguna estació de tren, Vicent Martí sol començar a parlar com si fes un anunci: projectant una imatge, i aquesta imatge insinua que el seu camí, aquell que el va portar a abandonar els estudis d’Història i a allunyar-se del poble que tant estima, ha estat traçat cap endavant, com si venent entrades als vespres i custodiant el circ durant les nits, amb la companyia d’un pastor alemany amb cara de pocs amics, només estigués esperant l’arribada d’un destí important. Perquè, quan Aleix fuma el darrer cigarret del dia a quarts de dotze de la nit a la porta de la rulot, Vicent Martí sempre li explica que el destí sap trobar la manera d’atreure les persones que necessita per a totes les seves finalitats, encara que nosaltres intentem escapolir-nos-en.

—Tu ja pots fer el que vulgues, que el destí acabarà imposant-se. M’ho va dir quan jo tenia vint anys un veí, Joan Tra114

ver, que llavors era l’home més vell de la Vilavella. I amb el temps he comprovat que tenia raó —conclou Vicent Martí alhora que el pastor alemany va fent força per continuar la ronda nocturna.

Aleshores, Aleix tanca la porta de la rulot per anar al llit i Vicent Martí es desplaça per les instal·lacions del circ amb el gos i amb el seu caràcter somiador, que li permet ser més lliure i despreocupat que els altres; i, abans que arribi Alba, quan es cansa de fer tombs, sempre té una estona per començar a valorar les possibilitats del passat, mur infranquejable on tots els secrets que té es troben a recer i cavitat virtual en què la vida desinhibida del circ li deixa acumular moments agradables, i ell només ha d’estirar amb força la corretja del pastor alemany per poder reviure’ls allà, en aquell moment de calma nocturna.

Aleix veu el Golf de Sheila aparcat al costat d’un Fiat Brava i el rètol del bar que ella li ha dit aquest matí. La terrassa és plena de gent. El Fiat Brava li porta el record d’un incident que va passar fa un parell d’hiverns. Un divendres molt fred del mes de febrer Vicent Martí portava Aleix a l’estació de Lleida i, només entrar a la ciutat, un Fiat Brava blanc es va saltar un stop i van estar a punt de tenir un accident. Després de frenar en sec i de dir la del porc al conductor, que es va fer fonedís ràpidament, Vicent Martí va començar a canviar les marxes del cotxe a sotragades i, amb una mirada assedegada, va preguntar-li, amb un aire d’assumpte privat: —Saps on pots notar la igualtat que realment existeix entre els humans, Aleix?

La veu era crua i freda. Vicent Martí es passava un xiclet d’una galta a l’altra amb un lleuger calfred de ràbia.

—Home, preguntat així, d’una manera tan filosòfica, no sabria contestar-te, Vicent.

La manera de ser de Vicent Martí desprenia una seguretat que, fins aquell moment, a Aleix mai no li havia fet la impressió de petulància, però ara el to de veu que emprava 115

era excessivament contundent, i Aleix no trobava la manera de sentir que la tolerància fos alliberada per la boca del vigilant del circ com una mena de virtut ètica.

—Doncs ara t’ho explicaré, però ja et dic que no vaig pel camí de la filosofia ni per cap mandanga d’aquestes. Quan em trobe amb cabrons com aquest que s’ha saltat un stop, no estic per filosofies. Ara et sorprendré amb una cosa ben pràctica. Però, vinga, primer digues tu alguna cosa. Què demostra que els humans som iguals?

—No ho sé, m’imagino que una de les claus que expliquen la igualtat entre els humans és que la distribució dels poders pot canviar, qui mana avui potser no ho farà demà, no?

La humitat es colava per la finestra del Seat Ibiza. El pas dels segons s’estancava al rostre indeleble i el front ample de Vicent Martí, i també a les celles, exageradament marcades.

Tenia els llavis serrats, les temples li bategaven i les mans, tremoloses, sacsejaven el volant.

—No, tot això que dius són collonades. La igualtat entre els humans ara voràs on recau, ja te l’explique jo sense contemplacions, que és molt senzilla: qualsevol persona pot matar una altra persona —va deixar anar amb una mirada de cirurgià a punt d’operar que va espantar Aleix, i, després de mirar el GPS amb desconcert, va afegir—: això sí que ens fa ser iguals a tots; iguals no, igualets, hòstia!

Els ulls d’Aleix estaven brodats de terror.

Aquell succés va fer sospitar Aleix que Vicent Martí potser no tenia una personalitat tan reflexiva com ell pensava, i que era un home d’acció; les teories podia acceptar-les totes, des de Plató fins al comentari més recent d’una tertúlia radiofònica, però no solien tenir efecte sobre la seva conducta. Era una persona que anava de les coses particulars a les coses immediates, i, aquesta manera d’anar pel món, quan Aleix es va acomiadar d’ell a l’estació de tren de Lleida, va comprovar que bloquejava una part dels sentiments del vigilant del circ.

116

Aleix arriba a la terrassa del bar i, abans de seure, Sheila li etziba: —Hola, perleta meua, ja me pensava que no venies.

El noi mira el rellotge i contesta: —Però si són les cinc i set minuts.

El rostre de Sheila agafa l’expressió d’una penetrant gosadia. Li fa un petó als llavis i li diu: —Si tinguesses ganes de vore’m hauries deixat sortir los crios cinc minuts abans.

Els ulls verds de Sheila atreuen Aleix com un imant i li insinuen coses noves.

—Això no puc fer-ho.

—Però no me vas dir que l’avantatge del circ és que no tens amo? —pregunta ella amb una sensibilitat que la capacita per captar sempre els matisos més fins.

Aleix no contesta. Li fa por que la resposta alteri Sheila, que afegeix, agafant les mans del noi: —Si l’any que ve t’agafes un col·legi normal i corrent al juny no tindràs classe a les tardes.

A aquelles hores del dia, Sheila té les mans inflamades de tants cops que se les ha rentades. El maquillatge que s’ha posat dos minuts abans de l’arribada d’Aleix ha passat a ser la sisena capa del dia.

—Si m’agafo un col·legi normal no tindré mai un matí lliure de dilluns com avui.

Sona el mòbil de Sheila. El treu de la bossa de mà i, sense mirar qui és, prem l’aplicació del telèfon vermell que serveix per penjar.

—I de què serveix tenir un dilluns lliure?

Aleix no contesta i s’instal·la un silenci que penetra més profundament que les paraules.

—Què vols beure?

—Una cervesa —contesta ell.

Un esmolador de faccions amples que no arriba als quaranta anys, vestit amb roba esportiva però elegant i botes amb 117

cordons de cuir i les cicatrius d’haver rebut una educació puritana, passa caminant amb una moto, que arrossega amb una mà, i una harmònica. Els oficis recuperats i el tabac de picadura que inunda la terrassa són el reflex més evident de la crisi.

—Encara no entenc per què et van fer fora de l’agència de notícies. Per molt malament que vagi l’economia, bé ha d’haver-hi algú que ens informi de tot el que passa i deuen fer falta periodistes, no?

Sheila posa una cara estranya, com si la pregunta l’hagués expulsat cap a un rompent, el lloc on les ones escumegen amb més fúria.

—La realitat continua generant notícies, evidentment —­fa un glop al refresc de taronja i continua—, però ara una part d’elles les expliquen los mateixos protagonistes.

—Què vols dir?

—Jo m’havia passat un munt d’anys escrivint breus sobre fitxatges de futbol i de bàsquet. Però, avui, si un jugador canvia d’equip és ell mateix qui n’informa. Escriu una piulada i ja ho sap tothom. I aleshores la persona que redacta el breu ja és prescindible. Si t’hi fixes, qualsevol economista té un blog, i això també se carrega llocs de treball de periodistes que haurien d’analitzar la situació de l’economia i després escriure un article.

—El meu pare diria que és el capitalisme portat a les màximes conseqüències. Buscar la rendibilitat econòmica peti qui peti.

—Doncs jo el que dic és que si no ens posem les piles amb el negoci, adéu al viatge a la Polinèsia Francesa i a Nova York —diu ella, protegint les seves idees, amatent.

El rostre de Sheila sembla tens, hi contribueix el desfici dels ulls. Roman una estona en un silenci extasiat, decorat amb el terra transparent en què es poden veure peixos a tres centímetres de distància.

—Ara que ve l’estiu i puc descansar dels alumnes, m’he de posar a pencar? —retreu Aleix amb una expressió relaxada de monarca oriental.

118

Els ulls de Sheila es contreuen convulsivament a causa de clarors estranyes.

—Et puc ben assegurar que no suaràs pas, amb lo treball que t’encomanaré.

Els moviments de les mans de la noia es fan cada vegada més vehements.

—Aquí a Tarragona hi ha platges ben guapes —diu ell, com si el record dels paratges de la Polinèsia Francesa fossin una caricatura mordaç i prescindible.

—Però jo vull anar a la Polinèsia Francesa, així que haurem de pencar a l’estiu.

Fa l’efecte que Sheila no pot viure sense un projecte. I, amb el present marcat per l’absència d’un ordinador o d’un micròfon per fer entrevistes i tacat per l’atur, el projecte sura en el futur, que ella intenta que esborri el present. El rostre de la noia agafa una expressió seriosa. Els ulls, aquells ulls tan fascinants, fa la impressió que albiren coses difícils d’explicar.

—Jo encara no t’he dit que vulgui fer-ho —diu Aleix amb un lànguid somriure i mirant-la amb la perplexitat de la veritat encara no assumida del tot.

—Demà he de portar a Tarragona ma mare i no puc vindre.

El to de les paraules de Sheila fa perdre una part de l’excel·lència intuïtiva d’Aleix, per la manera en què l’acaba d’ignorar.

—No passa res, les qüestions familiars són prioritàries. I, a més a més, comprenc que la benzina va cara.

—Però dimecres sí que puc vindre —diu ella amb una veu triomfant.

—Molt bé.

—Acabem-nos la beguda que vull anar pel terme a buscar un lloc aïllat —diu Sheila, després de fer el darrer glop, amb una certa autocomplaença, com si tingués clar que les seves idees són més valuoses que les dels altres.

Aleix sent que el rubor li cobreix la pell, càlida.

119

L’ambient es carrega de gèrmens d’infecció eròtica. L’excitació del noi, que fa estona que rastreja de forma inquieta el cos de Sheila, de sobte, troba un sentit. El fet d’imaginar-se amb la noia lleugera de roba dins el Golf amagat entre garroferes li inocula un apassionament incontrolable a la sang.

Li mira els pits i s’imagina unes possibilitats volcàniques que, en el poc temps que fa que es coneixen, encara no ha pogut fer esclatar.

La veu de Sheila divaga durant uns segons fins que, de sobte, troba una imatge: —No t’emociones, xiquet, que ja veig lo que t’estàs imaginant, i he de dir-te que a mi fora d’un llit no em tastaràs.

—Ah, no?

—No. Necessitem anar a un lloc solitari perquè t’he d’explicar l’empresa que crearem i no vull orelles indiscretes.

120

XI

L

es hores de la tercera setmana sense Ester avancen, i a Mercè i a Fèlix no els resulta senzill superar la tragèdia.

Mercè acudeix cada dia a l’institut, però, quan arriba a casa, no sap anar més enllà de la voluntat, no troba la manera de fer una altra cosa que no sigui tancar els ulls i, traslladant-se de cadira en cadira, intentar fer veure que no ha passat res.

Fèlix no sap anar més enllà de la representació, com si, amagant la foto de la filla enmig de calendaris i paperetes de loteria dins de la cartera, tot fos més fàcil d’oblidar. I, en els moments de més tristesa, quan nota que està a punt de començar a plorar, es posa al costat de la peixera i malda per abocar-se a l’abisme més profund de la tragèdia, per intentar buscar-hi després una ascensió que li deixi portar millor la situació.

Dimecres, Fèlix agafa un vol del pont aeri i, només aterrar a Madrid i posar-hi els peus pels carrers, li fa l’efecte que és com un animal reclòs en un zoo que un matí es desperta, té la porta oberta i pot tornar a la vida.

Quan recull l’equipatge que ha facturat, s’atansa a un quiosc a comprar el diari. Com que s’adona que és l’hora del pati a l’institut, telefona a Mercè per dir-li que el viatge ha anat bé.

—Aquesta nit tapa’t, que a Madrid segur que encara refresca —li diu Mercè amb una veu que a poc a poc va esvanint-se.

—Sí, d’acord. Et trucaré al vespre, t’estimo —diu ell amb la mateixa passió de la primera joventut.

Agafa un taxi, que el deixa a dos minuts del Congrés.

Camina per Madrid com si les condicions meteorològiques el portessin sobre rodes.

121

—Hola, Félix, siento mucho lo ocurrido. Te acompaño en el sentimiento —li diu Rubén Navarro, un diputat socialdemòcrata aragonès amb el qual es troba a cinquanta metres dels dos lleons que ocupen l’entrada que només s’obre en circumstàncies especials.

—Muchas gracias.

—Ánimo.

—Sí, la vida sigue.

Ha fet el trajecte des del taxi fins aquí a corre-cuita. Però, després de retrobar-se amb dues diputades del grup nacionalista gallec i amb un diputat murcià que fa anys que encapçala sempre les llistes dels liberals per Alacant i que va ser ministre de Defensa i president del Congrés, recorda de seguida que, enmig d’una ciutat atrafegada i apressada, els diputats i les diputades no solen tenir pressa.

El dia es fa llarg perquè, després de la sessió parlamentària, Fèlix ha tingut una reunió amb l’altre diputat ecosocialista per preparar el debate del estado de la nación. Mentre el diputat asturià petit i amb una barba molt retallada, que va encapçalar les llistes per la circumscripció de Madrid i que també és metge, ha anat marcant la línia que creu que enguany han de seguir, Fèlix ha adoptat la tàctica de sempre: ha anat acceptant les paraules del company tot reduint-les a una categoria de divisió elevada.

En aquesta manera d’actuar, que Fèlix arrossega des que va entrar al primer centre de salut i que ha mantingut després dins de l’esfera de la política, s’hi amaga alguna intenció més que la simple bondat, que li ve de naixement; hi ha també aquella habilitat, que només tenen algunes persones, de contradir els altres amb arguments d’una naturalesa eficaçment subtil i que permet portar-los la contrària sense que s’enfadin.

—Bueno, mañana quedamos otro rato y acabamos de perfilar el tema, pero, ¿más o menos lo tienes claro, no, Félix, por dónde van los tiros?

122

—Sí, sí, lo tengo claro.

—Este año el estado de la nación es más importante que nunca, ya sabes que en otoño habrá elecciones generales.

Quan Fèlix surt al carrer per buscar un taxi ja són quasi les nou i, tot i notar que es troba cansat, està satisfet: quan se sent polític, un profund deler esbossa les seves utopies i les del seu excompany Josep Maria en el món.

L’activitat parlamentària ha aconseguit que es recuperi una mica; el moviment incessant de despatxos i d’escons potser només és una anestèsia que li serveix per escapar durant una estona de la foto d’Ester i per esmorteir la solitud que, durant els darrrers dies, ha envaït la seva vida més íntima al pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries, però li ha anat d’allò més bé.

Quan arriba a la porta de l’estudi, amb les claus a la mà i la maleta mig abandonada a terra, truca a Mercè: —Com ha anat el dia?

—Bé, he anat a Cornellà i m’he passat tota la tarda amb Enriqueta a la terrassa xafardejant qui passava per la plaça i on anava.

—Caram, hi has anat dues vegades en cinc dies, sí que ha canviat la cosa, abans t’hi havia d’arrossegar jo, a casa Enriqueta i Josep Maria.

—Mira, almenys m’entretinc escoltant com critica tot el que passa per aquella plaça.

Fèlix, amb l’aparell telefònic esclafat entre l’orella i el muscle esquerre, obre la porta de l’estudi amb la mà dreta i hi entra.

—A veure si et faràs com ella, ara —diu Fèlix baixet, en un to una mica enverinat.

—No, ja saps que a mi no m’agrada malparlar de ningú.

Però, mira, que ho faci ella, aquests dies, fins i tot em resulta divertit.

La xafarderia implica una càrrega en el fons de la consciència de Mercè, però, ara mateix, és també el reflex de una 123

inadequació que prové de la necessitat de pair millor les coses que li han passat.

—Noia, no et conec —diu ell amb veu aguda, quasi estrident.

—M’ha donat una carmanyola amb conill, no m’hauré de preparar el sopar.

—Molt bé.

—He anat a la fruiteria i ja tinc els ous i les patates per a la truita de divendres, Fèlix.

—D’acord, divendres dinaré a Madrid i després agafaré el primer vol que pugui cap a casa. Has parlat amb Aleix, avui?

Fèlix sap que, si pregunta a Mercè pel fill, durant uns segons és capaç de fer que el jo de la seva dona expulsi una part de la interioritat, gràcies a l’exposició dels fets i de les anècdotes del circ que Aleix li deu haver explicat, i que sempre aconsegueixen que Mercè pugui abandonar el llangorós refugi interior durant una estona.

—Sí, li he dit que hem quedat amb Enriqueta i Josep Maria per dinar diumenge a Valldoreix i diu que també hi vindrà.

—Perfecte.

—I he parlat amb Marta i diu que ella i Alba també s’hi apunten.

—Ah! Molt bé, demà intentaré buscar una estoneta per fer-li un truc i parlar amb ella.

—I m’ha dit que fins i tot tindrem el gust de conèixer ja el famós Roger —diu Mercè, amb els ulls molt vius.

—Està molt bé que puguem posar cara i ulls al traductor.

—Demà tens molta feina?

—La veritat és que sí.

—Doncs vés aviat al llit. —La veu de Mercè per a Fèlix ara és com un xerrac, alguna cosa que sents però a la qual no fas cas, tot i que li resulta agradable comprovar que es preocupa per ell.

—Sí, no pateixis. I tu, demà, com tens el dia?

124

—No gaire carregat.

—T’estimo. —La veu de Fèlix tremola, tot esperant aprovació.

—Jo també.

—Adéu.

—Adéu.

Quan Fèlix penja el telèfon i es veu enmig del menjador de l’estudi del centre de Madrid sense Mercè al costat i sense la peixera, la vida li sembla que va enrere; seu al sofà i nota que el temps es fa més apropiat per a la meditació que per menjar alguna cosa. No pot oblidar la desgràcia que va succeir fa tres setmanes i mitja, però, per primera vegada, sí que és capaç d’alterar l’ordre en el qual van passar les coses.

I això li aporta una serenor relativament plàcida.

Aquell sofà és el lloc nocturn de l’estudi de Madrid en què sempre pressent una part de les il·lusions i dels projectes polítics que cova durant el dia. Es posa a escoltar per Internet El Cafè de la República de Catalunya Ràdio; les impressions sarcàstiques sobre l’actualitat del dia, en boca del presentador, Joan Barril, són la millor manera de tancar el dia. La intel·ligència amb què aquest mestre de la comunicació enfoca la inquietant realitat aconsegueix que Fèlix oblidi, durant una estona, que, avui, la societat en què viu necessita alguna mena de reparació històrica. A les onze, decideix anar cap a l’habitació.

Entra al llit amb la intuïció que, sense tenir Mercè al costat per primera vegada des que va passar l’accident, potser els somnis podran convertir-se en un procés que l’aproximi a l’oblit. Però, quan cau en el son profund, el fet d’intentar deixar enrere la imatge d’Ester és també somni, i el somni acaba significant per a la consciència allò que la mort és per a la vida.

125

XII

A

leix espera Sheila al descampat de l’Hospitalet de l’Infant amb les últimes clarors del dia, que defalleixen exsangües. Els darrers rajos de sol són de vidre. Els núvols són com volves de neu febles sobre la planura. El capvespre no arrossega gens de brisa fresca. Es fa tard i Aleix comença a perdre la paciència. El Volkswagen Golf arriba a una velocitat inadequada i la pols inunda l’espai com si fos una boira.

—Hola, perleta meua —deixa anar Sheila després d’obrir el maleter des del seient del conductor i de sortir del cotxe d’un bot.

—Hola.

—Se m’ha fet una miqueta tard, però ja me tens aquí.

La noia li fa un petó als llavis. Se’n va cap a la part posterior del cotxe i Aleix nota que, tot i la poca claror, el cos de la noia brilla amb una resplendor carmesina que, mentre aixeca el maleter, amaga el somriure, i es dilueix a poc a poc.

—Vine cap aquí.

El moviment de la mà de Sheila produeix uns efectes d’elegància desconcertant que només li estan bé a ella.

—Què vols?

—Has de triar un terrari.

Aleix es mou cap al maleter i hi veu dos terraris. Els animalots es mostren inquiets. Ell sent com si una vespa li piqués la nina de l’ull.

—Collons, una serp i un cocodril!

—No és ben bé un cocodril. Has de triar lo terrari que vulgues ràpidament perquè no els agrada esta sensació d’estar tancats al maleter. Un te l’has d’emportar tu a la rulot i 127

l’altre ha de tornar a Tortosa amb mi de seguida. Vinga, amb quin et quedes?

—Però es pot saber per què he de tenir un animalot d’aquests, jo?

Sheila s’atreveix a tirar la canya a la mar, com si tingués clar que l’esquer és infal·lible, i demostra que quasi totes les persones superficials són solemnes: —Perquè la coca que portaràs de Tortosa a Barcelona durant tot l’estiu, dins d’este terrari, hi anirà més que segura que si la tinguesses amagada a un altre lloc, perleta meua.

Quan Sheila ha anat explicant els plans del negoci ho ha fet amb aquell desig morbós que tenen els atrevits d’explicar els seus plans amb un toc lleugerament infantil. Aleix es queda amb un aspecte pansit de fruita madura.

—Què has dit? —pregunta el noi amb una veu infrahumana.

—Que quan l’animal et conega et deixarà posar la mà dins lo terrari. I, a les pedres que hi ha, que estan ja preparades per a això, hi amagarem coca.

Sheila té la necessitat d’omplir la vida d’Aleix, i ho fa simulant que allò que ha planificat no és perillós. Aleix comença a descobrir que allò que defineix les persones no acostumem a trobar-ho en la posició que ocupen dins de la vida, ni en la idea que hem anat creant d’aquesta persona, els trets definitoris solen situar-se en el fons secret, alliberats del temps i de l’espai, de l’ètica, de les habilitats, dels defectes i fins i tot de les manies personals.

—I què passa, ¿que amb la merda de la crisi ja no hi ha policia, ara, o què, que podem anar pel món amb substàncies prohibides?

—Cap mosso d’esquadra s’atreveix a posar-hi les urpes, dins un terrari on hi ha una serp o un cocodril, perleta meua. I, a més a més, l’únic trajecte arriscat és el de lo regional. Després, per dins de Barcelona, no has de portar mai 128

més d’un gram. Consum mínim. La resta l’amagues a casa els teus pares, que seran a Valldoreix, tat?

El discurs de Sheila ha sonat com el clamor metàl·lic del rellotge del menjador del pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries, sincronitzat amb el ritme del moviment dels peixos i amb el projecte de les oposicions que la mare sempre té a la boca.

Aleix roman una estona en silenci, amb la mirada perduda en el capvespre. Tot i la calor, una sensació de frescor l’embolcalla i li remou una atracció sexual irrefrenable cap a la noia que contradiu qualsevol raó.

—És una broma, oi?

—No. —T’has begut l’enteniment, noia.

Aleix sent un neguit que li sacseja les cames, i té ganes d’anar-se’n d’aquell descampat al preu que sigui.

—No te preocupes. Quan un ho escolta la primera vegada es queda una miqueta impactat, però no és res de l’altre món, una manera de guanyar diners ràpida i senzilla, res més.

El món, per a Sheila, és un espai buit, però materialitzat, i ella n’accepta la part més amoral amb una naturalitat que fa feredat.

—I d’on la trauràs, la coca? —pregunta Aleix com si tingués ganes d’extreure el suc de la vida fina que està a punt de defallir.

—Lo meu germà la porta d’Alcanar.

—El conductor d’ambulàncies?

—Sí, esta és la primera part del negoci, quin mosso atura una ambulància per escorcollar-la? Ja t’ho contesto jo, cap.

Ell recull lo material en un taller de cotxes d’Alcanar sempre que ha d’anar a buscar malalts que transporta aquí a Tortosa per fer la rehabilitació. Mentre són al fisioterapeuta, me porta la farina al pis i anem reomplint les pedres de tots los terraris.

129

Sheila és una roca amb intel·ligència.

—No m’ho puc creure. —Els ulls d’Aleix diuen que no amb una diafanitat aterridora.

—Per Tortosa anem traient unes peles. De fet, lo dia que mos vam conèixer vaig anar al pub a portar-ne a una que m’havia trucat deu minuts abans, però no hi va aparèixer. I ara tu en vendràs a Barcelona i podrem anar a la Polinèsia Francesa i a Nova York.

Tal com avança la conversa, les ganes que Aleix tenia de veure la noia es transformen en ansietat.

—Amb mi no hi comptis.

Els ulls de Sheila són grans i solemnes.

—Vinga, no sigues cagat, perleta meua.

—Podem anar a Andorra, de vacances, no ens fa falta res més.

—No, a Andorra hi va tot lo món, nosaltres anirem a la Polinèsia Francesa i a Nova York. No sigues ordinari.

Per a Sheila, el fet de viure ordinàriament és alguna cosa així com aquell nivell de vida en què s’imposa el refús de ser diferent, una impersonalitat angoixant, que ofega, una pèrdua de la individuació dins els paràmetres d’un univers mecànic, rutinari i organitzat.

—La meva mare sempre se n’alegra molt, quan algú li porta sucre d’Andorra.

—Sí, però ara li portaràs un detall de Nova York, i això sí que li farà il·lusió de veritat, xiquet.

Sembla com si la tensió es descarregués en una bola de foc, que travessa la foscor, que ja és quasi absoluta.

—Sheila, no m’ho facis, això, de debò. Però si quan copiava a la facultat estava cagadet de por, jo, com vols que vagi pel món amb droga?

Els pensaments d’Aleix són fiblades davant la possibilitat de tenir una manera nova d’anar per la vida que li mostra obertament l’entranya dels límits que, fins ara, han regit el seu dia a dia.

130

—No passa res, home, ho estàs exagerant tot una miqueta.

Los primers dies impressiona un poc, però no és res de l’altre món, ja ho voràs.

—Puc anar a la presó, per això, Sheila.

Sheila es nega a acceptar les premisses de la part contrària d’una negociació: —No. Només treballarem amb gent de confiança. Persones de Tortosa que viuen a Barcelona i que quan voldran consumir farina te trucaran perquè los en subministres.

Res més. I és imposssible que los Mossos et descobrisquen durant cap control rutinari.

—Impossible?

—Sí, per això tenim los terraris, perleta meua.

Aleix té la sensació de ser de cartró. S’imagina aquella substància blanca prohibida dins el pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries i nota que el terrari trenca les fronteres de les seves idees, i les converteix en un reflex d’alguna cosa que, lentament, s’esvaeix.

—Per això no et para de sonar el mòbil, no?

—Sí, els d’aquí de Tortosa poden trucar tantes vegades com vulguen, al mòbil, però al timbre del pis, no. S’armaria massa escàndol i los veïns es queixarien. Si els despenjo lo mòbil, tenen el que volen, i, si no, s’han de buscar la vida.

Però lo timbre està totalment prohibit. Els ho deixo clar des del primer dia: si algú fa sonar lo timbre es queda sense la farina.

Els fets reforcen les fantasies de Sheila, que parla de tot allò com si estigués explicant l’horari d’una ferreteria, i agreugen les pors d’Aleix.

—Els meus pares saben que no puc ni veure els animals i sospitarien. No pot ser, de cap de les maneres.

—Ara vius en un circ i és normal que los animals t’agraden. No ho trobaran tan estrany —diu Sheila amb una rialleta sardònica i nasal que li permet buscar sempre arguments.

131

—No, cantaria massa, sempre he odiat la peixera del meu pare, i ell ho sap. Quan era petit em moria de ganes de jugar a qualsevol cosa amb ell, però sempre se’m treia de sobre de seguida. Estava obsessionat amb la peixera dels collons, s’hi passava hores i hores. Vaig agafar fàstic als animals —es resisteix Aleix, com el peix que encara belluga les ganyes quan rep el sol a la coberta de la barca de pesca.

—Que no, ja voràs com los pareix la cosa més normal del món. Tranquil.

Els ulls de Sheila informen que no es donarà per vençuda.

—Però és perillós, estem parlant d’una substància prohibida i si m’enxampessin tindria problemes.

—No t’has de preocupar de res. Ho tinc tot controlat —­diu la noia, tot apaivagant la situació.

—Jo no ho veig tan clar.

La veu d’Aleix és cada vegada més conhortada, però encara té una mirada preocupada.

—Que sí, home, que només duràs una quantitat important quan vages amb lo regional de Tortosa a Barcelona, i allà no hi va cap mosso. Després, et mouràs per Barcelona amb un gram dins les pedres de los terraris. La resta ja t’he dit que l’hauràs de tindre amagada. No t’exposes a cap perill, de debò —diu la veu de Sheila, dolça i lenta.

Sembla com si la cara d’Aleix no tingués ulls.

Fa l’efecte que la relació entre ells agafa un caire diferent al que ha tingut fins ara, contaminada per la rància exuberància de seguretat que demostra ella i pel cor d’ell, ferit per la por. Aleix mira els ulls de la noia i no es pot creure que la distància que a poc a poc s’obre entre ell i Sheila sigui una realitat. La incertesa de la proximitat, que ara és més física que sentimental, altera la passió de les darreres trobades, alimentada pel perill i per la por als canvis.

Finalment, després de respirar profundament, com si una calma esperada des de fa uns segons hagués aconseguit enllaçar amb algunes coses que li agradaria expulsar del cap, afegeix, amb una veu que comença a trencar-se: 132

—Mira, jo de moment em quedo la serp i després ja veurem, Sheila.

La mandra de continuar portant la contrària, la passivitat i el neguit per un futur ple d’incerteses, tenen, en la cara d’Aleix, alguna cosa de cementiri ben decorat. La memòria, que s’ha anat tacant, fa l’esforç de separar alguns records.

Amb autoritat, fent servir l’accent marcat i pastós en l’última paraula, ella pregunta: —Per què la serp?

Es fa evident que la vida és l’únic enemic al qual la tortosina no sap com enfrontar-se.

—La meva mare els té fàstic. M’imagino que no obrirà el terrari per res del món —diu ell, dubtant, com si alguna idea se li hagués quedat a mig coll.

Quan Aleix arriba a les instal·lacions del circ, se sent un ostatge abans de ser un jo, es nota captiu d’alguna cosa amb antelació a qualsevol sentiment bàsic que contingui principis. Vicent Martí, que ja passeja amb el gos, el veu arribar a la rulot, amb el terrari a les mans, i li pregunta, sorprès: —Però d’on ha eixit, aquesta serp, campió?

—És un regal.

133

XIII

M

arta passa els dies obsessionada amb la tendència sexual de Roger. Quan arriba de la feina i se li apropa s’adona que els petons del noi semblen de compromís, fets amb una mancança absoluta de nervis.

No sap si la poca activitat sexual que mantenen es deu al moviment de celles peculiar que li va explicar Carolina o a la incompatibilitat horària: dilluns ella va al bar Virgínia i arriba a quarts d’onze, dimarts i dijous ell passa el vespre a casa els pares i arriba tard, i alguns dimecres ha d’anar a València a reunir-se amb els d’una editorial a qui fa alguns treballs i, quan posa les cames al pis, Marta i Alba solen estar adormides al sofà. I, a més a més, Marta intenta no fallar a cap de les assemblees del 15-M i ha entrat a formar part del grup que coordina la plataforma contra els desnonaments.

Els dies avancen i no hi ha moments de passió ni cops de porta sobtats. I el que més molesta Marta és l’eliminació d’un present il·lusionant, ordit per la facilitat amb què Roger evita les discussions: el noi normalment prefereix donar sempre la raó a Marta abans que caure en cap polèmica. Només hi ha un tema que fa que ell es mantingui inamovible: —Em sembla molt bé que vagis dos cops a la setmana a casa els teus pares, però ha de ser sempre dimarts i dijous?

—Ells són de costums fixos, ja ho saps, Marta. I, a més a més, dijous és el dia que Alba se’n va amb Jordi, així que a tu també et ve millor que hi vagi dijous que no pas un altre dia.

Quan Marta comprova que no podrà fer canviar aquell hàbit inamovible de Roger d’anar sempre dimarts i dijous a casa els seus pares, prova de posar-lo gelós: 135

—Recordes el Santi?

—Quin Santi?

—Santi Ordinyana, aquell que venia a l’institut amb mi i que té una fruiteria a Gràcia.

—Ah, aquell que vam veure no fa gaire en una concentració del 15-M parlant amb José Antonio Sánchez, el pintor de Sagunt, sí, ja em recordo d’ell.

—Sí, aquell. Fa dies que em truca.

—Està bé, això de no perdre les velles amistats.

—Es veu que s’ha separat de l’home. —El so de la veu de Marta fa que la noia s’acceleri fins a un nivell d’histèria col·lectiva.

Roger copsa bé què vol dir Marta, però es fa el despistat: —Es deu trobar sol i per això et truca, no passa res, dona.

—No et pensis, que resulta que és bisexual i crec que vol alguna cosa més que recordar vells temps, aquell espavilat.

Quan Marta acaba de parlar s’adona que Roger fa estona que s’ha allunyat dels gestos de les seves mans, i d’una part de les paraules; és com si no l’afectés que algú pogués estar intentant lligar amb la seva xicota.

Marta es mossega el llavi inferior, el record de les excel· lències sexuals dels inicis de la relació se li fan més evidents que mai. Ara mateix, ha de reconèixer que dins de casa estan tots tan familiaritzats, amb Alba i Roger compenetrats i més ben avinguts que si fossin pare i filla, que l’amor que sura quan la nena se’n va al llit i ells tanquen la porta de l’habitació de matrimoni se li desfà en una mena de rutina fisiològica.

Dimecres, Marta estava malhumorada. A més a més de la llosa que arrossegava pels problemes amb Roger, s’havien produït dos desnonaments sense que la plataforma hagués pogut evitar-los. Quan va acabar de treballar va anar a comprar una ampolla de vi. Volia aprofitar que Roger aquesta setmana no havia d’anar a València a reunir-se amb els de l’editorial per encetar l’ampolla a l’hora de sopar: 136

—Què celebrem? —va preguntar ell en un to de veu esquinçat que va sonar amb una regularitat desprovista d’alegria.

—Que diumenge coneixeràs els meus tiets i el meu cosí, el dia del soterrament estaven tan trasbalsats que ni es van adonar que hi vas anar.

Durant el sopar, aprofitant que Alba s’ho menjava tot sense protestar, Marta va comprovar que Roger tenia una tranquil·litat i una confiança absoluta en si mateix; tot i ser marcadament viril, potser sí que era subtilment femení: tenia facilitat per adaptar-se als detalls i als matisos de totes les dones amb les quals tractava: —Si no és perquè fa setmanes que parlo amb la seva secretària, segur que em tocaria tornar-hi cada dimecres.

Amb l’editor de València, no hagués pogut. Però, amb ella, tot és més senzill, li trec els temes de conversa que li interessen i, després, li faig veure que podem parlar les coses per videoconferència i que així ens estalviem la despesa de l’Euromed.

Com que Alba es va adormir més d’hora del que era habitual, Marta la va portar a l’habitació i, quan va entrar al menjador, es va llançar salvatgement a sobre el noi. Va obrir la boca cap a Roger, anhelosa. Sense ni tan sols comprovar la reacció del traductor, va tancar els ulls i va notar que no veia res, ni assegurances, ni celles, ni rams de flors; només escoltava les sensacions. Va sentir que l’energia que generava el cos d’ell la trastornava i li despertava un desig imparable. Li va treure els pantalons i els calçotets i es va posar a cavalcar sobre el membre del noi amb ràbia.

Roger va arquejar les celles, va tancar també els ulls i va dir, en un to adequat per fer anar al llit la canalla: —Però, què et passa, avui? Una mica més de delicadesa, Marta, si us plau.

La veu de Roger va sonar dèbil. Al noi li va fer la sensació que hi ha coses que no passen pels ulls.

137

Ella, amb el sofà cruixint i el cervell superposant-li imatges contradictòries, encara va donar més ritme a les sacsejades. Els braços li suaven. La respiració s’accelerava. Es movia a tota velocitat i gemegava. El que sentia Marta era una barreja de passió desenfrenada i rancor.

L’escena era freda, com un escorxador a les tres de la matinada.

Els ulls de Roger, que s’havien obert una altra vegada, vagaven lentament entre la substància del moment i la delicadesa del passat. Els moviments de Marta resultaven agressius; era com si els salts amunt i avall aconseguissin que les idees se li amunteguessin i estigués culminant alguna etapa de la seva vida. No es va aturar fins que va arribar al túnel desesperat de l’espasme, amb la boca abocada a l’orella esquerra del noi com un cadellet a una mamella materna. *** —Carolina, què et sembla si avui fem una escapadeta al Virgína? Hem de parlar.

—I tant, nena, per mi perfecte. Però, escolta’m una cosa, tinc molta feina i no sé si podré acabar a les set.

—Amb què estàs, ara?

—Fent pressupostos d’assegurances de cotxe.

—I n’has de fer molts?

—Sí, hi ha un degoteig de gent que pregunta i pregunta, per si els surt encara que sigui deu euros més barat que amb la companyia en què la tenen.

—Vinga, doncs empassa’t una mica l’orgull i deixa que el senyor Lluís t’ajudi. L’acabo de veure passejant pel corredor avorrit, segur que no té feina.

—No. I no és orgull, simplement no vull que el vell em solucioni les meves coses. M’afanyaré tant com pugui, a veure si puc acabar a les set.

La bellesa i el cos escultural ajuden Carolina a sentir-se segura, però no en són les úniques causes, és forta per natura138

lesa i la seguretat no l’abandona quasi mai. Els ulls i la manera d’agafar l’aparell de telèfon reflecteixen aquesta força interna.

—Fes el que vulguis, Carolina, però ja saps que si t’ha d’ajudar ho fa de bon grat. I, de pressupostos, n’ha fet més d’un milió.

El senyor Lluís feia set anys que s’havia jubilat però encara continuava anant cada dia a l’oficina. Tot i passar dels setanta, es movia pels despatxos sense voler semblar beatífic; conduïa un Seat León i barrejava fragments de cançons d’èxit estival amb refranys i frases fetes. Era una persona de sentiments delicats, els vestits que portava sempre li venien justos i Marta, que li tenia un afecte contingut, no sabia mai si es tractava d’un home simplement reservat o d’una persona eternament trista. S’havia casat, però no tenia fills.

Era a l’empresa des del temps en què només hi havia tres treballadors, i ara, quaranta anys després, n’hi havia setze i ocupaven dues plantes de l’edifici.

S’hi passejava com si formés part d’una visita guiada.

Quan no tenia feina, tot i ser un home tranquil i ordenat, anava pels corredors com una criatura intrèpida d’atracció de fira en atracció, i se li notava l’ànsia d’informes i de factures al rostre. La vida l’havia angoixat amb la irreversible química dels anys, i, quan era l’hora d’arrencar el Seat León i anar-se’n a casa, el senyor Lluís notava que el seu impuls vital s’havia quedat en algun punt del camí fins allà.

—He de penjar, que sento que ve Calomarde —diu Carolina sense dissimular el to de veu de fàstic que té sempre que parla del senyor Lluís.

—D’acord, ara aviso Isabel, però avui és un dels dies que se’n va a les cinc i no crec que s’esperi expressament fins a les set per venir amb nosaltres al bar Virgínia.

—Proposa-l’hi si vols, però ja t’asseguro que et dirà que no —va concloure Carolina.

Isabel sortia dos dies a la setmana a les cinc, un parell d’hores abans de l’horari. Havia entrat a l’empresa abans 139

que Marta i que Carolina, que no s’havien com s’ho havia fet per aconseguir aquest privilegi: —Jo ja hi vaig entrar amb aquestes condicions —contestava Isabel sempre que Carolina treia el tema, quasi cada dilluns, al bar Virgínia.

—Nena, això ja ens ho has dit mil vegades, però es pot saber com ho vas aconseguir?

—Ho vaig deixar clar el dia de l’entrevista, que jo dos dies a la setmana havia d’anar-me’n abans —concloïa Isabel en un harmoniós però atent benestar amb ella mateixa i amb el món.

Marta sent passar els segons d’un a un fins a les set. Un cop ella i Carolina són al bar Virgínia, amb un somriure sota del nas i la primera cervesa sobre la taula, diu, amb uns ulls quasi cecs: —Fa dies que he estat rumiant allò de les celles.

L’inici de la conversa s’allarga una estona, entre silencis.

Carolina va vestida més espectacular que mai. Resulta electritzant veure com és capaç de respondre a la virilitat dels homes que la miren, i ho fa amb la lluentor sensual dels ulls, amb l’anhel reprimit d’una respiració que, avui, com que ha d’escoltar amb atenció els problemes de l’amiga, és més pausada que altres dies.

—Potser no hauria d’haver dit res, només en tinc una intuïció. —Carolina fa un glop a la cervesa i afegeix:— Bé, la intuïció i el moviment de les celles aquell tan peculiar, clar.

—Vas fer bé de dir-m’ho, no et preocupis.

—Hem de ser prudents, per si de cas em vaig precipitar —diu Carolina, que sent que el cor admira el de la seva companya de feina.

L’expressió de la cara de Carolina avui no desvetlla cap judici.

—Et recordes del meu amic Santi? —pregunta Marta.

—Sí, el de l’institut.

140

—Molt bé, aquell. Avui he dinat amb ell.

—Ja t’he vist que marxaves una mica abans de l’oficina. I com ha anat?

—Bé, hem xerrat una estona, i, tens raó, no és gens efeminat però mou les celles com Roger —explica Marta amb els llavis concentrats, com si ara mateix fos capaç de percebre alteracions de naturalesa òptica i acústica en la resta de clients del bar.

—Ja t’ho vaig dir.

—Sí, em sap greu haver-me enfadat l’altre dia, perquè tenies raó.

—No passa res —diu Carolina, que té la sensació que el destí els ha preparat algun entrebanc i que, darrere l’abisme, ha d’haver-hi alguna escletxa que les pugui portar més enllà.

Fa una llambregada ràpida als homes que hi ha al local i afegeix:— De totes maneres, no és una cosa científica, però la veritat és que no sol fallar. Tots els homosexuals fan aquell moviment de celles tan característic.

—Aquests dies he aprofitat que parlava per telèfon amb Santi per intentar posar gelós Roger. Fins i tot em vaig inventar que Santi s’havia separat de l’home, que era bisexual i que se m’insinuava.

—I com ha reaccionat, Roger?

Les dues companyes conversaven amb confiança, animadament.

—No s’ha posat gelós. Jo no puc saber amb seguretat si és marieta o no, perquè ja no sé ben bé què pensar, però ahir estava enfurismada i em vaig beure més de mitja ampolla de vi i li vaig fotre un polvàs amb tota la ràbia del món.

Carolina fa uns ulls com unes taronges.

—Al sofà, només portar Alba al llit, un clau d’aquells que cap paio no s’espera —concreta Marta.

Es fa un silenci com el que ve després de les catàstrofes.

—I com va anar?

—Doncs, per mi, bé, però ell no hi va arribar.

141

La mirada apassionada de Marta omple de satisfacció Carolina. Les imatges són més eficaces que les paraules; no necessiten ser traduïdes i actuen de manera directa.

—Bé, això tampoc no vol dir res. No és el primer cop que passa, oi?

—No, no és el primer cop, i ja començo a pensar que no s’escorre perquè no s’excita. Ahir pràcticament ni es movia mentre jo anava fotent bots a sobre la seva cigala, semblava una estàtua.

Les paraules de Marta han anat convertint-se en líquid inflamable de la seva ràbia.

—No et precipitis. Tampoc no en podem treure cap conclusió. I més val que fos així, almenys vas gaudir una estona.

Jo he estat més de dues setmanes per anar-me’n al llit amb aquell revisor de tren que s’acaba d’apuntar al gimnàs i després el paio, en menys de dos minuts, fot fora l’orxata, la mare que el va parir! —diu Carolina amb severitat.

L’acceptació de la tendència sexual de Roger, és a dir, alguna cosa que no és només resignació, sinó contestació a una pregunta inquietant, es clava en la consciència de Marta.

—Vull que m’ajudis, Carolina.

Els ulls cansats de Marta fa l’efecte que rellancen espurnes de flames malignes. Comença a abandonar el present i a pensar en el futur i en com seria viure amb Alba després d’una segona separació. El patiment la fa cremar de ràbia.

—Com puc ajudar-te? —pregunta Carolina amb una veu que sintonitza amb el xivarri cadenciós de la multitud que les envolta.

L’ombra d’un somriure es dibuixa a la cara de Marta.

—Hem de parar-li una trampa.

Carolina se sorprèn, és com si fins aquell moment no s’haguessin conegut.

—Una trampa?

—Sí.

142

—Quina tipus de trampa? —pregunta Carolina amb una brillantor als ulls que li fon els nervis i li altera una part dels pensaments.

—Hem de parlar amb algun homosexual que ens ajudi a intentar lligar-se’l. Necessito saber si Roger és de l’altra vorera ja, no puc esperar més.

Algunes de les solucions que volem aplicar a les nostres vides són mentides d’urgència, perquè no entren dins del marc del nostre temps, ja que, d’una manera o d’una altra, tenen una plenitud i una aplicació que se’ns escapa. I, entre persones que es tenen afecte, no només existeix un instint de germanor vital, també n’hi ha un d’ideal, que no sap posar límits a les ganes que tenim d’ajudar una persona estimada.

Amb tot, els diferents nivells d’ajuda exigeixen una forma de peatge, fins i tot quan no es requereix una transgressió de les normes. Carolina decideix ajudar-la: —Això ho haurem de preparar bé, no caiguis en el tòpic de pensar que perquè és marieta t’enganyarà amb el primer paio que passi per davant.

—Què vols dir?

Carolina obre la boca i, de tant en tant, treu la llengua, com les serps.

—Tu te n’aniries al llit amb qualsevol home?

Els ulls de Carolina són com obertures per les quals, tot i trobar-se dins el local, es filtra el blau de l’atmosfera.

—No. Les dues amigues intercanvien mirades plenes de significat.

—Ell tampoc. És així de simple.

La cara de Carolina flota en la llum.

—Doncs ho haurem de preparar bé, ho deixo a les teves mans —diu Marta amb veu tremolosa de fúria i emoció mentre observa la discussió entre la cambrera i un client.

Carolina es posa a repassar el passat, a fer un recordatori de tota la seva vida, per veure a qui pot demanar el favor que 143

li ha demanat Marta. Però, quan algú passeja per aquests túnels, normalment el que acaba trobant és el present, que, a poc a poc, va reconstruint-se sencer en el passat que té al cervell; un passat que és alguna cosa així com el temps verbal del temps.

A quarts de deu de la nit, l’hora en què el Virgínia comença a ser com una presó, perquè tothom menteix i fingeix, se’n van cap casa. Carolina arriba a la boca del metro: —Fins demà.

—Fins demà, Carolina.

Marta fa el trajecte cap a casa a peu. El carrer del Virgínia es troba encatifat per la llum dispersa dels rètols dels establiments, i l’espai de les voreres s’omple d’ombres irregulars.

La lluna fa el paper de fanal portàtil. Barcelona és una galàxia. La ciutat comença a somiar.

144

XIV

A

leix es presenta al pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries divendres al vespre: —No podia perdre’m la truita de patates —diu el noi quan entra al menjador, amb ulls astuts i quiets.

—Que bé, fill, que hagis vingut! —exclama Mercè mentre l’abraça, emocionada.

Fèlix li fa un petó i comprova que amb la visita sorpresa del fill, a qui esperaven diumenge per anar al cementiri i a Valldoreix a dinar, als ulls de Mercè la vidriositat perd duresa; les nines tenen una consistència més líquida i humana que quan ell ha arribat de l’aeroport, perquè la presència del fill presenta a Mercè ganes de viure i de parlar.

Quan Fèlix veu el terrari, la cara se li fa de pedra. Ell sap que el fill no és una d’aquelles persones fetes per ser profundes, però, mentre Aleix és al bany i ell i Mercè a la cuina, li diu a la dona: —Fixa’t, tot això de la nena li ha despertat la sensibilitat cap als animals. Qui ens ho havia de dir?

—Sí, es deu trobar més sol que mai i per això ha volgut un animalet, però, una serp? —pregunta Mercè, sorpresa, mentre pela les patates per a la truita.

—Quan he arribat de l’aeroport no he tingut temps de visitar Dani Sanz, a veure si hi vaig demà.

Mercè es mira el pèl de Fèlix i diu, amb una veu enèrgica: —El portes bé, no cal que hi vagis. T’aguantarà fins divendres que ve.

Fèlix es resigna davant forces que no pot controlar.

Reserva l’ànima de lluitador per al debate del estado de la nación.

145

A l’endemà, Aleix decideix passar el dissabte anant de línia de metro en línia de metro amb el terrari a les mans com l’adolescent que perfora per primer cop les penombres de la vida. Encara no ha accedit a entrar a formar part del negoci que li va proposar Sheila, i, amb el terrari buit de droga, vol comprovar si la seva presència desperta la curiositat d’alguna de les dotze parelles de membres de la guàrdia urbana de paisà que el seu pare, exregidor de l’Ajuntament de Barcelona, li va explicar que hi ha de forma permanent rondant pel subsòl de la ciutat.

Només agafar el metro a Lesseps i deixar el terrari a terra, se li encarcaren una mica els muscles. Escolta les converses de tothom i sospira com si n’agafés notes mentalment.

Observa els aparells de mòbil i els llibres que algunes persones porten a les mans com si hi projectés alguna cosa d’ell mateix. Quan algú mira el terrari, li fa l’efecte que un cordill d’embalar el pressiona i li travessa el cos. Durant tota la primera hora, una part de les converses li arriben com el so d’una campana lúgubre: li fa l’efecte que totes les paraules dels viatgers del transport públic es concentren en el terrari.

Però, a mesura que va fent transbordaments, s’adona que la seva presència és una cosa eixarreïda, insignificant, inadvertida. Seguint les instruccions de Sheila i anant de línia de metro en línia de metro, Aleix es nota lleugerament desprovist d’una part de l’existència que l’individualitza; recorrent Barcelona des del subsòl amb el terrari entre les cames es veu capaç de dispersar-se en l’anonimat d’una existència que fins i tot aconsegueix barrar-li el pas de qualsevol empremta d’identitat o de mala consciència.

Treu el mòbil i li escriu un whatsapp: “de moment les sensacions són bones, no estic nerviós”. La noia contesta: “molt bé, perleta meua”.

Després de dinar a la pizzeria del pare de l’Òscar Vila, un amic del col·legi que jugava molt bé a futbol i que se n’havia anat a Alemanya d’Erasmus i s’hi havia quedat a tre146

ballar d’enginyer, empès per un impuls infantil, es presenta a una comissaria dels Mossos d’Esquadra amb el terrari a les mans per denunciar que ha perdut la cartera. Necessita saber si aquella serp desperta la curiositat dels agents de les forces de seguretat.

Només fer les primeres passes per les instal·lacions policials, nota que moltes de les llàgrimes que darrerament no ha vessat per la seva germana l’estan martiritzant. Es respira una atmosfera conventual.

L’agent que li tramita la denúncia, una noia morena, viva, escassa de carn i amb dos puntets inquietants com a ulls, no fa ni cas del terrari. Quan Aleix ha de detallar com és la cartera que suposadament ha perdut, les tecles de l’ordinador amb què l’agent fa els tràmits li produeixen una ansietat quotidiana.

—I diu que no portava ni el carnet d’identitat, ni el del cotxe ni cap targeta de crèdit ni de dèbit?

—No, només hi havia trenta euros, el carnet de la biblioteca i la targeta del Caprabo.

—D’acord.

—Però la cartera era bona, de pell, regal d’una tieta meva, i sí que m’agradaria recuperar-la.

Parlant amb ponderació, Aleix aconsegueix dissimular la mentida. Amb agilitat executiva, explica una història inventada.

—I només pot dir-me que era negra? No hi ha cap tret que la pugui diferenciar de totes les carteres negres?

—No. Però, ara que ho recordo, dins hi tenia un calendari dels Castellers de Vilafranca. M’imagino que si apareix la cartera ningú no se’l deu haver volgut quedar, el calendari.

—Doncs, perfecte, ja ho tenim tot —l’agent gesticula molt poc—. Segurament ja la deuen haver llençat, però si algú la troba i no hi veu ni DNI ni carnet de conduir potser no es molesti a portar-la. Perquè, dels trenta euros, ja se’n pot oblidar, sap?

147

—Sí, clar, ja hi compto.

—De tant en tant es dóna algun cas de gent que retorna la cartera amb els diners, però es poden comptar amb els dits d’una mà.

Quan la noia acaba la tramitació de la denúncia, l’expressió de la cara se li entendreix. Aleix, ara, s’adona que és atractiva, i li sembla que té un rebuscat èmfasi eròtic en la mirada.

Aleix abandona les instal·lacions policials amb el terrari a les mans. Un cotxe patrulla aparca a la porta. En surten dos agents, que parlen en veu baixa, amb xiuxiuejos urgents.

Un d’ells li pregunta, amb uns ulls sense expressió: —On l’ha comprat, aquesta bestiola?

Aleix s’adona que l’home, que passa de la quarantena, té la manera de parlar suau de la gent rural.

La serp es manté quieta, empetitida, amb el neguit enganxat al cos. Aleix sent com si tingués ginebra a les cames.

—A Tarragona, en una botiga de la Rambla. Tinc els papers en regla. Els vol veure?

Aleix pensa molt de pressa i exposa els pensaments amb la mateixa celeritat. Però li resulta complicat conservar el ritme del discurs, els nervis li dificulten l’articulació.

—No, no, no fa falta —contesta l’altre agent, més jove i robust, en un to mesurat però amb la rotunditat d’una ratlla horitzontal de fi d’exercici.

Abans de tornar al metro, decideix caminar una estona.

Avança per carrers i avingudes com un tècnic que inspecciona el funcionament dels fanals.

Té la ment centellejant. Espera veure reaccions incipients en la mirada dels vianants.

Els semàfors tenen ulls.

Va avançant i veu rostres dins de vehicles aparcats en què, en realitat, els seients són buits. Tot el seu mecanisme es resumeix en el moviment, perpetu, en alguna mena de senyal de pèndol tret de la regularitat de les passes.

148

El terrari comença a pesar. Li fan mal els braços. La ciutat continua amb la seva llum agradablement borrosa.

Quasi ningú no es fixa en el terrari, les mirades rectes dels vianants són curatives i li resulten com un ungüent sagrat.

Es creua amb un grup de sis adolescents que només el miren de reüll i la planificació del negoci que va fer Sheila, l’ambulància i les pedres del terrari es converteixen en una fiblada suau que ha escampat els tentacles per tots els racons de la consciència d’Aleix.

La gent de les terrasses xerra i beu com si no existís el trànsit del carrer. Seu una estona en un banc i decideix que ha d’anar on hi ha l’acció, tots els vicis i els escàndols. Quan ja ha descansat, agafa un taxi i, quan arriba al Raval, el xivarri del capvespre salta melodiós per sobre de les taules de les terrasses, dels turistes i de les negociacions entre bagasses i clients.

Després de recórrer el Raval durant més d’una hora, torna a comprovar que el terrari passa desapercebut. Navegant per aquell ambient, Aleix, amb un pot de cervesa ben fresca que acaba de comprar en una botiga d’uns paquistanesos, li fa la sensació que ja no nota el nerviosisme.

Es recolza en una paret i fa un glop llarg de cervesa. Ja és el moment en què el final de la primavera floreix sobre la brutícia de la ciutat i s’adona que, dins seu, a sis dies d’acabar les classes amb els nens i les nenes del circ, les melodies de la vida recorren als tons més opacs i greus. La magnitud dels esdeveniments sobrepassa una part de tot el que Aleix pot sentir personalment. Es nota com si fos l’encarregat de custodiar un tresor de nova legitimitat.

Després del segon glop de cervesa, fa una pausa i sent que la mirada se li desemboira, que el pit se li fa més ample i que els projectes de Sheila se submergeixen en la certesa. I ell s’ha convertit en una persona que, enmig de tants plecs, ha trobat un camí.

Si ha de resignar-se a continuar inserit en el temps, i si és veritat que, des del dia del soterrament d’Ester, percep que 149

el món va sortint per un altre costat contínuament, a ell, almenys, li queda el recurs de l’espai. I ara sap que l’espai el té controlat: vagi per on vagi, el terrari passa desapercebut.

El capvespre s’ha transformat en un estrany crepuscle marró. La lluna es desplaça pel cel i permuta les posicions relatives. Com que Aleix no parla amb ningú, el terrari i el temps es dissocien. No té ganes de pensar, s’estima més la voluptuositat del buit.

Decideix agafar un altre taxi per tornar a cals pares. El taxista no diu ni hola. Mentre el vehicle avança pels carrers a una velocitat excessivament ràpida, Aleix es mira el terrari i escolta la música de la ràdio. Es frega les mans i s’adona que està començant a desenvolupar una moral pròpia, allunyada de la peixera i alliberada de les oposicions, una moral que ell va resolent de manera autònoma i amb les seves pròpies premisses personals.

Quan arriben al pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries i treu un bitllet de cinquanta euros, el taxista li pregunta, amb uns ulls que fa l’efecte que volen sortir de les conques: —No tiene nada más pequeño?

—No, lo siento.

El taxista mira el terrari i obre la guantera del seient del copilot.

Una llum clara irromp dins del taxi, i Aleix es posa en guàrdia. El taxista treu una capsa metàl·lica de la guantera, es torna a girar cap enrere i, com si la serp li recordés les fatigues de l’esperit basquejant-se en algun indret recòndit del cos, etziba, en un to de veu que braseja com un fornal i amb aquell aspecte ombrívol que tenim quan estem lluitant per alguna cosa: —Con la gente que está pasando hambre no entiendo cómo se pueden ustedes gastar dinero en alimentar a bicharracos como ese.

150

XV

D

iumenge al matí Fèlix, Mercè, Aleix i un ram igual que el de la setmana passada van al cementiri a visitar Ester. Avui perceben una proximitat gentil en l’aire. Mercè va agafada del bracet del fill, qui, només trepitjar el cementiri, es nota aclaparat per una sèrie de sensacions negatives.

Fèlix s’hi passeja com si hagués trobat la manera de pair millor la pèrdua, com si, després d’haver tornat a sentir-se polític una altra vegada, hagués localitzat un camí que li refrena aquella sensació constant que li feia notar que la vida continuava girant i girant al voltant de la desgràcia.

—Què et sembla el ram, Aleix? —vol saber Mercè, com si la pregunta actués com l’alcohol sobre els nervis.

—Molt guapo —contesta el fill amb un somriure angelical.

Les veus ressonen en el marbre matinal de les làpides, en l’ambient, en el no-res que embolcalla tots els mons.

Caminant pel cementiri, les plantes s’agiten esbojarradament i deixen anar floretes com si fossin els daus d’un jugador nerviós.

Davant el nínxol de la germana, Aleix és com un turista, que ho posa tot en moviment però que ell es manté immòbil. Nota una mena de quietud d’estàtua, i li molesta. La mare, amb el palmell de la mà esquerra sobre la boca i la mà dreta acaronant el vidre del nínxol, és la perfecta representació de totes les coses significatives de la vida i de la mort.

La llum és angoixant, blanca però fosca; un metall, una escletxa antàrtica.

Avui, davant la làpida, la immobilitat no desperta en Fèlix cap imatge de la pèrdua, per això no treu la fotografia de la cartera; experimenta un estat de transició, una forma de vida física.

151

Les làpides asseguren que les metamorfosis de l’absència de les persones que tant estimàvem no alterin la identitat, i la identitat, al cementiri, és el nom imprès: Francesc Agut Betoret, Bapti Andrés Colubí, Eva Palanques Anaya, Gràcia González Lostado, Carles Vendrell Xirivella, José Marín Salinas, Llorenç Andreu Barrachina, Juanma Vinuesa Ibáñez, Antonio López Mata, Ester Pujol Guitart… La família no t’oblida.

A Mercè comencen a caure-li llàgrimes i tot es converteix en una acumulació cristal·lina de nivells. Trista, histèrica, es troba a la vora de l’abisme, i l’abisme s’obre davant d’ella; si un àtom es desintegrés, segurament, la resta el seguiria. Sent la veu d’Ester en l’aire. Una irritació instantània la sacseja, les dents li tremolen.

El món es deforma, i Mercè no sap on mirar; la vida, quan la pensa, se li escapa, fins que Fèlix, entretancant els ulls i ordenant els sentiments, posa una mà al muscle de Mercè i una altra al del fill i, conscient que el temps s’ha accelerat i que una part de les previsions de fer una visita més tranquil·la que la de la setmana passada han fallat, diu: —Vinga, hem d’anar passant que hem de comprar les postres i els glaçons abans d’anar a Valldoreix.

—Tornarem la setmana que ve, Ester. No t’hem oblidat.

La veu de Mercè ha sonat amarga i definitiva. Fèlix l’abraça i l’ajuda a fer les primeres passes cap al cotxe. És com si Fèlix, durant tota la vida, s’hagués estat preparant per a aquest moment.

Aleix es fa un petó al palmell de la mà dreta, i després el passa per sobre el vidre del nínxol. Fa el trajecte cap al cotxe reflexionant que hi ha coses que, si un les viu, és impossible no comprendre-les, almenys si en respira l’atmosfera, perquè llavors, encara que un no les comprengui o que no les assimili, aconsegueix copsar-les amb la suma de tot el seu ésser, i li queden ben enregistrades: Ester Pujol Guitart. La família no t’oblida.

152

El vent udola. La crepitació dels insectes oscil·la en el silenci. El cementiri és una grandesa portàtil. Les passes de tots tres sonen com sotracs arrossegats.

Quan arriben al cotxe, Aleix mira fixament el pare a la cara perquè no descobreixi com li bateguen els polsos.

Fèlix canvia de seguida de tema. Sap que amb les paraules no n’hi ha prou per animar Mercè, ha de recórrer a una combinació funcional d’imatges i de discurs. Té una experiència incalculable en el tracte que cal donar a les persones que el visiten, per això el maleter del cotxe es troba carregat de tot el que fa falta per al dinar de Valldoreix: cervesa doble malta per a Josep Maria, sense alcohol per a Enriqueta i refresc de cola light per a la neboda.

—Com que el cava el porta Josep Maria, ara comprarem els glaçons i les postres i ja ho tindrem tot. Però hem de posar una estona al congelador les begudes que hi ha al maleter.

—No sabem què beu Roger —diu Mercè amb una veu que va recuperant-se.

—Hi haurà Alba, o se n’ha anat amb Jordi? —pregunta Aleix.

—Es veu que ahir sí que va passar el dia amb Jordi, però avui ens la portarà a Valldoreix —respon Fèlix amb un accent ombrívol, abans de preguntar al fill:— escolta, Aleix, la serp d’on ha sortit?

—Me la va regalar Vicent Martí.

—Qui? —pregunta Mercè.

—Aquell valencià que el porta al tren i va a recollir-lo els caps de setmana. —Fèlix fa una pausa i després pregunta:— Quan creixi no t’hi cabrà, en aquell terrari tan petit. Te’n regalaré un de més gran.

—No, no farà falta. Aquestes serps no creixen més.

—Sempre serà així de petita? —vol saber Mercè.

—Sí —contesta Aleix.

—Aquest estiu, quan la teva mare i jo siguem a Valldoreix, no cal que m’atansi dos cops a la setmana a Barcelona 153

per mirar si l’alimentadora automàtica dels peixos va bé i per donar-los els medicaments. Ara que t’has d’ocupar de la serp també podràs fer-ho de la peixera, oi? —pregunta Fèlix amb una expressió d’intensa concentració però sense gaire convicció.

En el moment en què Aleix escolta que el pare parla de la peixera se li barregen la visió i l’oïda; no contesta, va mirant el paisatge i tot el que hi veu se li ondula uniformement.

Decideix desviar ràpidament la conversa: —Què en diuen, a Madrid, del Barça?

El noi té la cara del pare, però la mirada és més aguda i severa.

—Que fa un futbol fantàstic.

En realitat, a Fèlix el futbol no li agrada. Li serveix com a moneda de canvi per poder conversar amb diputats de tots els colors polítics, però, realment, li interessa ben poc.

Amb tot, li reconeix un mèrit: la capacitat que té de disposar d’unes normes que respecta tothom; les regles del futbol són les úniques acceptades per gent de tots els continents i de totes les religions del món: fora de joc, targeta groga, targeta vermella, penal i gol.

Tothom ho acata, ningú no ho posa en dubte, l’univers s’homogeneïtza, la globalització fins i tot es queda curta; el futbol no és una qüestió de principis, el córner no s’ha acordat respectant cap doctrina, la falta a dos metres de l’àrea i amb una tanca, tampoc. El futbol és un sistema que realimenta de diumenge a dimecres la seva desraó.

Quan arriben a Valldoreix, Aleix, que fa mesos que no trepitja la torre, ronda com un fantasma els objectes d’ús corrent que hi ha pel menjador.

Al cap d’una hora, Marta i Roger hi entren com si les preocupacions referides a les celles s’haguessin quedat a un costat. Allà els espera Alba, a qui Jordi ha portat fa deu minuts.

—Roger, aquests són l’oncle Fèlix, la tieta Mercè i el penques del meu cosí Aleix.

154

Quan Enriqueta i Josep Maria aparquen el cotxe, només baixar-ne, regna la cortesia automàtica de tots els dinars de Valldoreix, que habitualment només es veu trencada per les xafarderies que, tard o d’hora, Enriqueta comença a explicar.

Però, avui, la novetat de la presència de Roger fa que Enriqueta, després de les presentacions, no tingui ganes d’explicar res de Cornellà. Es queda mirant el noi una estona i diu, atenent a una lògica que, quan troba semblances entre persones, li fa l’efecte que és irrefutable: —Però si aquest noi és igualet que el Julio Manrique, mare meva.

—Qui és aquest? —pregunta Mercè, en un to de veu que passa a una altra dimensió sonora.

—El Toni d’Infidels —contesta Enriqueta suaument, com si pensés que no li convé exagerar els sentits.

—Aquell que s’embolica amb Montse Guallar? —vol saber Mercè amb les parpelles com si estiguessin analitzant una imatge.

—Sí, aquell. Però tu ets més guapo, noi —deixa anar Enriqueta.

Marta s’enfosa en un profund pou de reflexions, i l’expressió se li cobreix d’un vel ombrívol.

Mercè es mira bé Roger i afegeix: —Vols dir?

—Sí, com dues gotes d’aigua, igualets —assegura Enriqueta.

Marta sent que tot pot ser metàfora d’una altra cosa. Però no sap de què.

—M’ho han dit més d’un cop —diu Roger alhora que somriu amb una certa cortesia.

—A tu t’ho sembla, Marta? —vol saber Mercè.

—Una mica, potser sí. —Marta ara mira fixament els ulls d’Enriqueta i afegeix:— Però jo a l’Íngrid Rubio no m’hi assemblo gens, Enriqueta. Que ja veig que no tardaràs ni un minut a dir-ho.

155

—Apa, sí que t’hi assembles, a la Mari Cruz d’Infidels!

—exclama Roger.

Tots es posen a riure. Fèlix demostra que és un home al marge de les opinions generals: —El noi té alguns gestos, del Julio Manrique. Jo l’he vist molt al teatre i, sí, hi ha alguna cosa. Però Marta no té res de l’Íngrid Rubio.

Enriqueta, amb un aspecte serè i clàssic, no vol perdre l’ocasió per xuclar tota la informació que pugui: —A què et dediques?

Les preguntes sobre la vida de Roger que avui fa Enriqueta substitueixen la vida del barri de Cornellà.

—Oficialment, sóc traductor.

—De quins idiomes? —pregunta Enriqueta amb una vehemència com si la resposta que obtindrà tingués força per acolorir retrospectivament tota la seva vida anterior i per donar el sentit que fins aleshores li hagués pogut faltar.

—De l’anglès.

—I no fas res més?

Roger, abans de contestar, comprova que Alba juga amb Aleix i que no escolta la conversa.

—Esporàdicament, sí que tinc una altra feina. Diríem que el meu cos també serveix com a referència per als estudiants de Belles Arts.

Roger ho deixa anar com si, el fet de tenir un projecte, encara que no sigui estable, l’ajudi a fer visible la vida.

Alguns ho anomenen carpe diem.

—Model? —vol saber Enriqueta.

La força de les preguntes d’Enriqueta és un abisme i, com tots els abismes, té un poder d’atracció inevitable.

—Bé, la paraula no em fa massa el pes, però sí, faig de model perquè els estudiants de Belles Arts puguin dibuixar.

—Que curiós, no ho hauria dit mai —la veu d’Enriqueta sona com si hagués passat per un filtre.

156

Josep Maria, que té tendència a formular teories, no sap què dir. Fèlix, que quan parla de política és capaç de segregar endorfines sense pausa, tampoc no s’afegeix a la conversa.

Marta mira Roger com si el jutgés fredament. Ha observat detingudament la manera de contestar del noi, i es queda decebuda; és com si no pogués extreure cap ressonància estrictament masculina d’ell. Recorda les converses amb Carolina sobre les celles i la ràbia la devora. Intenta descartar les seves temors i, amb un gest segur, diu: —Sí, però això de fer de model ara ja ho deixa, el curs que ve no hi anirà, a la Facultat de Belles Arts.

Roger no mira Marta amb els ulls límpids i generosos de sempre. Es fa evident que allò encara no ho tenen acordat. La invasió de territori personal que acaba de dur a terme Marta queda reduïda a una mera esgarrapada al costat d’una nebulosa sensació d’amenaça. Abans de parlar, el noi vol pesar la resposta, per tal d’incloure-hi alguna segona intenció, però, finalment, es limita a dir: —Vaja, es veu que li han augmentat el sou i ara ja no vol que continuï pagant jo la llum, el gas i l’aigua.

Enriqueta contempla complaguda les immensitats de la ironia de les paraules de Roger, que s’estén cap a l’horitzó.

L’atmosfera es nota enverinada.

—Però si amb el que et paga la facultat, després de les retallades, no t’arriba ja ni per pagar mig rebut de llum.

—Més val poc que res —insisteix Roger, amb gest defensiu.

—Més val fer un treball normal —contesta Marta.

—Més val un treball anormal que un que és normal, però que consisteix a fotre fora de la companyia la gent perquè ha tingut la mala sort de tenir tres accidents —replica Roger en un to de veu que, tot i l’acusació, resulta agradable.

Fèlix, que té una boira al cap, intenta analitzar els elements que conformen la tensió de la situació i comença a repartir tasques: 157

—Vinga, Mercè, posa l’ampolla de cava al congelador.

Josep Maria, has d’anar a buscar els glaçons i l’ampolla de Martini, i jo prepararé el pernil, els musclos i els llagostins salats que menjarem abans dels canelons.

—Sí, collons, que tinc més gana que un gos abandonat —deixa anar Aleix, que s’acaba d’unir al rotlle amb un comportament que és entre auster i despreocupat.

—Jo també tinc gana, mama —diu Alba.

Marta acaba de comprovar que, quan s’expressa, la força del cosí és la rotunda masculinitat en persona. I no pot evitar comparar-lo amb Roger: d’Aleix emana la classe d’energia masculina que ella fa temps que troba a faltar en Roger.

158

XVI

E

ls dies del mes de juliol avancen i la convivència d’Aleix i Sheila a l’apartament de Tortosa sembla un quadre surrealista viu, perquè és d’aquells estils de vida que necessiten un esforç associatiu per tal de poder ser entesos. Ella passa el dia repartint material il·legal per Tortosa i prenent el sol en una platja de Sant Carles de la Ràpita prodigiosament neta, un racó que va descobrir quan era adolescent i que li fa l’efecte que és com un fragment del paradís. Aleix rep els matins dormint com un soc i les tardes jugant a la Play Station amb el germà de Sheila. I, les poques ocasions en què fan vida de parella i queden amb les amigues d’ella per prendre alguna cosa, a Aleix li sembla que són gent sense conversa i adventícia, i de seguida posa qualsevol excusa i se’n va cap al pis a veure la tele.

Al cap d’una setmana, una nit, abans d’anar al llit, la noia, amb la mirada ràpida i seca de persona que adopta decisions, pregunta: —La teua mare no s’ha emportat el cotxe a Valldoreix, tat?

—No, és a Barcelona. Ja vam quedar així.

Estirat al llit, el noi xucla un cigarret; una resplendor il· lumina el seu rostre, i sembla que l’univers giri al voltant d’unes cuixes i d’uns pits estèticament perfectes.

—Molt bé. Doncs hauríem de començar a ampliar ja lo negoci. Amb Tortosa no en tenim prou per guanyar els diners que necessitem.

—Ja? —Sí, demà agafes lo regional i te plantes a la capi amb tres gramets de farina, que hi ha gent de Barcelona que no para de trucar-me preguntant si ja podem passar-los mate159

rial —explica ella amb un somriure de gos i una veu suau però que transmet autoritat i energia.

—Són tots coneguts, no? —pregunta ell, mentre intenta moderar els batecs del cor.

—Sí, són gent de confiança, d’aquí de Tortosa, la majoria, però també n’hi ha d’Amposta i d’Alcanar.

—I els coneixes a tots?

—Sí, a tots, no te preocupes.

Aleix remuga alguna cosa entre dents. Després, pregunta: —Escolta, no has tingut mai la temptació de tastar-la, no?

—No, ni pensar-ho. I espero que a tu ni te passe pel cap.

La noia ha contestat amb un no rabent i directe.

—No, no, tranquil·la, que jo passo d’aquesta merda —­afirma ell.

—Pensa que per nosaltres és un negoci, no un vici.

—Sí, ho tinc clar. —Aleix empassa saliva lentament i, després, continua:— Vam quedar que em deixaries més temps, per fer-me’n a la idea.

Una sensació de buit glacial va envaint Aleix.

La noia es despulla i s’aparta cap als afores de la conversa amb l’objectiu de tornar després al centre des d’un altre angle.

El noi contempla la gran pitrera de Sheila, que li remou la sang i l’excita.

Els mugrons, grandíssims, li exorcitzen les ganes de continuar posant obstacles a l’ampliació del negoci. Ella li treu els pantalons i els calçotets i apaga el llum.

La pell de la noia flameja fins als narius d’ell, que sent que una escalfor jove l’inunda per dins. Els llavis de Sheila li freguen el coll, la respiració d’Aleix esdevé irregular. *** Quan Aleix surt de l’estació de tren de Barcelona amb tres grams de cocaïna amagats dins les pedres del terrari, la ciutat ho inunda tot. És estiu pertot arreu. Un sol cremant i mandrós omple el transcurs dels segons.

160

La veu dels vianants que surten o que entren a l’estació sembla venir de profunditats incalculables.

Se’n va a casa els pares i hi amaga dos grams i mig a la seva habitació. A l’estiu la dona de fer feines només hi va un cop cada quinze dies i el material no corre perill de ser descobert. Tot i així, hi ha trobat un bon amagatall. El mig gram restant el posa dins d’una de les pedres del terrari. La serp ni s’immuta.

Baixa al pàrquing i arrenca el Volkswagen Polo de la mare.

Ha d’anar al carrer de Llorens i Barba, número quinze, trucar al 3C i preguntar: “tenim peix?”, i, si li contesten “lo peix és al cove”, ha de pujar-hi, repartir el material i cobrar.

Aparca el cotxe a tres minuts caminant de l’adreça i, amb el terrari a les mans, interpreta que el canvi de rumb que ha fet no és sinó una nova manera d’entendre la vida, que li serveix per sotragar el record infantil del pare obrint un sobre i llençant-lo a la peixera, i també per anorrear el món de la seguretat de les oposicions que tant anhela la mare.

La sensació de risc li esperona l’atreviment i el realça a nivells extàtics. Amb aquesta activitat il·legal, Aleix experimenta una sensació poderosa de purificació i aspira a tenir algunes coses que li fan falta, que no són materials, ni es concentren en hotels a la Polinèsia Francesa, ni en passejos per les avingudes de Nova York. En el seu cas es tracta d’aquelles absències que poden passar a ser viscudes com un defecte, i se li va fent necessari fer alguns passos que la vida li exigeix per tal d’assolir-ne la plenitud. La seva plenitud personal.

Es fixa en el 3C i comprova que hi ha el nom que tenia apuntat: “Manuel Gay Casalta”. Quan s’adona que és correcte, el prem i espera.

—Qui hi ha?

La veu que s’ha posat a l’intèrfon és lenta i reposada, però el cor d’Aleix s’ha desbocat.

—Hola. Tenim peix?

161

—Collons, que bé! Sí, sí, lo peix és al cove. Puja.

Quan Aleix arriba al 3C, el noi que obre la porta, un jove que no arriba a la trentena, amb els ulls foscos, calb i amb un nas gros però fi i una boca ben proporcionada, li pregunta: —On vas, amb aquesta serp?

La respiració d’Aleix és pàl·lida, però tranquil·la, perquè el noi que té davant li fa la sensació que no és cap pinxo.

—Si m’hi deixes entrar ja veuràs on vaig, amb la serp.

—Passa, passa, que no hi ha ningú.

—On anem?

—Al menjador. És per aquí, vine.

Entren al menjador i Aleix deixa el terrari sobre la taula.

L’obre, n’extreu el mig gram de la pedra i l’hi dona. El noi fa una pregunta: —Escolta, podem comptar amb tu les vint-i-quatre hores al dia?

La calor, seca, cremant, no dóna treva. Les aixelles d’Aleix traspuen humitat; té la sensació que el menjador és com un espai que ha estat plegat en angles rectes i que, després, s’ha tornat a desplegar.

—Si sóc a Barcelona, sí; si sóc a Tortosa, no, clar.

—Lo preu del mig gram és el mateix que a Tortosa, no?

—Sí, és el mateix —contesta Aleix.

El noi no porta samarreta. El menjador desprèn una olor forta, que Aleix intueix que pot derivar d’un contacte profund i recent d’intimitat carnal.

—Així no cal que truquem Sheila, tat? Lo número que em va donar ella m’imagino que és el teu, te podem trucar a tu?

Allà dins, Aleix és presa d’un respecte totalment explicable, perquè és la primera vegada que fa de camell, però és un respecte que no arriba a convertir-se en por; és un respecte meravellat, i no tant per l’intercanvi ràpid i curiós de material i diners com pel procés que aquesta activitat desencadena dins seu.

162

—No, de cap manera. Si voleu material envieu un whatsapp, si truqueu no us l’agafaré. Aquesta norma és sagrada. D’acord?

—D’acord, tu manes.

—Si tots fem les coses bé segur que no hi haurà cap problema.

Aleix ho explica com si fos un estil, una nova manera d’anar pel món a la qual confia la resta de la seva vida.

—Queda clar, si volem farina només podem enviar whatsapps. Aquí tens les perres.

Aleix agafa els diners i tanca el terrari.

—T’acompanyo a la porta.

Amb un gest tan eloqüent com silenciós, Aleix diu: —No cal.

—Adéu, xiquet.

—Adéu.

Quan Aleix torna a trepitjar el carrer de Llorens i Barba s’adona que no té mala consciència. Comença a caminar a pas segur. Li fa l’efecte que la consciència no és mai, de manera autònoma, una realitat; almenys ell ara no la interpreta com un conjunt de reflexions recloses sobre si mateixes. Esbossa un lleuger somriure i arriba a la conclusió que la consciència té sentit, precisament, en les significacions que conté, i que la consciència de la culpabilitat no s’atura en el fracàs dels projectes ambiciosos que algun dia va planificar quan va acabar la carrera, sinó en la il·legitimitat de les pretensions que tantes vegades ha sentit, en la negativitat de l’ambició pròpia, injustificable, i, de vegades, fins i tot perjudicial.

Només engega el cotxe, comencen a ploure-li whatsapps, i ha d’estar fent viatges al pis de l’avinguda del Príncep d’Astúries per reomplir la pedra del terrari fins que, de mig gram en mig gram, el material, en un parell d’hores, s’acaba.

Quan ha fet l’últim lliurament i la pedra és buida, torna al pis dels pares. Entra al menjador i apaga el mòbil. Agafa el fix i marca el número de Sheila: 163

—Hola, per què em truques des de lo fix, perleta meua?

—Hola, perquè has donat el meu número de mòbil a tot Barcelona i em fa mal el cap de tant whatsapp! L’he apagat.

—I com ha anat?

—Bé, la veritat és que és molt senzill. Treus la bossa, la dónes i reculls la pasta. La gent no dóna cap problema, de moment.

—Ja t’ho vaig dir.

Quan acaben d’explicar-se com els ha anat el dia, Aleix penja l’aparell, va a la cuina a buscar una cervesa, posa les cames a sobre la taula petita que hi ha entre el sofà i la peixera i li fa la sensació que, definitivament, ha madurat.

Madurar és un procés natural, biològic, que compartim amb la resta de persones. La part més humana d’aquest procés és la imatge projectada de la vida nova que ens espera fora de la vida que teníem abans de madurar.

Mira la serp, fa un glop llarg de cervesa i es convenç que la pregunta clau no és si hi ha o no una altra vida, tal com li deia sempre l’àvia de Figueres quan l’obligava a anar a missa de petit, sinó quina és, aquesta altra vida. La resposta que ens pot servir d’alguna cosa és saber quin de tots els rierols en forma de vida que passen pel riu de la gran vida és el bo. El rierol, a quasi tothom, li sembla un miratge, per això, normalment, la gent continua amb la vida de sempre i té por als canvis.

Es posa un cigarret a la boca i nota que, dins el cap, més que cansament, hi té fascinació. L’admiració de qui ha trobat definitivament el rierol de la seva vida. En el sentiment de culpabilitat, pel fet de moure’s en l’àmbit de la il·legalitat, només hi troba un escreix de plaer.

Pensa que li vindrà bé passar uns dies a Barcelona i anar de tant en tant a Valldoreix perquè la mare no l’atabali per telèfon, però, quan es fa fosc, li entra el desig de tenir Sheila a l’escalf del llit. A l’endemà se’n torna a Tortosa.

164

XVII

F

alten deu dies perquè arribi l’agost i Agustí Calomarde convoca tothom a la reunió prèvia a la visita que el cap de zona de l’asseguradora fa tots els anys. Quan comença a parlar, la veu transmet la mateixa autoritat de sempre; algunes de les escridassades a les quals els té avesats no solen ser més que un costum secular del llenguatge, però avui fa l’efecte que ha d’anunciar alguna cosa important: —Quan vingui el cap de zona, ja sabeu com hem d’actuar. En primer lloc, aquell dia el senyor Lluís no hi serà, recordeu que els de dalt no saben que des que es va jubilar continua venint a l’oficina a ajudar-nos. Així que, us preguntin el que us preguntin, ningú no podrà esmentar-lo. En segon lloc, és important que siguem capaços de transmetre que estem implicats en la tasca de fer anar l’empresa a més —el to de la veu del cap és el de les persones que treballen amb negocis a l’engròs. I, en tercer lloc, hem de fer-li veure que cadascú fa bé la seva feina i que estem ben coordinats.

Tothom es fotrà un esmorzar de ca l’ample per si de cas us heu de quedar al migdia i no hi ha temps per sortir a dinar.

I no us aixecareu de la taula ni per anar a pixar. D’acord?

Després de fer un recordatori de com s’han de comportar a l’endemà, sense que la veu es debiliti, perquè és el seu esperit el que parla, afegeix: —Econòmicament parlant, la nostra oficina no rutlla com caldria. Ja sé que la situació econòmica ha provocat que alguns clients es donin de baixa perquè troben assegurances més econòmiques, i no perquè els oferim un mal servei. Però, de la mateixa manera que hi ha baixes, hauria d’haver-hi altes. O aconseguim més altes o podrien plan165

tar-nos un ERO als morros —diu, amb la ment forjada amb xifres, com totes les persones de negocis.

El to de veu que ha emprat demostra que el seu objectiu és convertir els punts dèbils i els secrets en energia consumible: la gent espavilada sobreviu gràcies a la matèria que, segon a segon i decisió a decisió, va esmicolant.

Abans de jubilar-se, el senyor Lluís el va proposar com a cap de l’oficina, i des de dalt el van acceptar. Agustí Calomarde portava anys adulant les qualitats del senyor Lluís, vagarejant a la vora d’ell en espera d’una oportunitat, com una rata, amb un nivell alt d’intel·ligència i de persuasió.

Era treballador, hàbil i de subtil penetració i, aquestes qualitats, el preparaven per convertir-se en el deixeble predilecte.

I, durant mesos, va ser un vampir que va saber alimentar-se del talent aliè.

Només va assumir les regnes de l’oficina, va començar a considerar com a víctima tot aquell que li portés la contrària en qualsevol decisió. I allò que fa particularment perillós Agustí Calomarde és el coneixement de les víctimes. Després de dir bon dia, es mostra com un actor que cada nit ha d’actuar en una obra dramàtica en un teatre important: primer, ha de posar passió en tot allò que fa; després, quan es tanca al despatx, tot es converteix en un hàbit quotidià, que fins i tot arriba a tacar el llenguatge i els gestos, i, quan arriba el migdia, Agustí Calomarde porta una màscara, que llueix amb una naturalitat espaordidora.

Com una epidèmia que troba via lliure, el rancor que senten cap a ell quasi tots els treballadors de l’oficina ha anat augmentant amb el temps. Sobretot a partir del to de les seves ordres, imponderable, com el pol·len arrossegat pel vent. I normalment només s’interessa per allò que estigui relacionat amb l’empresa o amb ell, per això, dels ulls, sempre li brolla una burxant alenada de buidor i d’insensibilitat.

Quan Marta el va conèixer, el primer que va notar va ser la manera ensucrada i perseverant que tenia d’entrar en la 166

vida de les dones que li interessaven. Els seus ulls de pilot de caça van fer que, quan Marta i Carolina tot just feia dues setmanes que l’havien vist per primera vegada, el segon dilluns que van anar al bar Virgínia, Carolina i ell acabessin compartint llençols.

Carolina havia begut molt, els llavis li brillaven. Agustí Calomarde tenia la cara bronzejada i ben formada i, gràcies a una rialleta en què ressonava la jocunditat del caçador que inspecciona el territori, va saber veure que, amb un parell d’hores fent cara de nen bo, donant-li la raó en tots els temes i amb una mirada de caràcter que aguantés la força dels ulls blaus de Carolina, en tindria prou per no acabar dormint sol.

Les companyes de feina només van necessitar dos o tres dies per saber que, en aquells afloraments de bondat i de simpatia que Agustí Calomarde havia demostrat al Virgína, no hi havia res de natural, i que els sentiments no li provenien del cap, li sortien disparats de les glàndules.

—Agustí, però si tu mateix ens vas dir a l’abril que durant el primer trimestre havíem tingut més guanys que el primer trimestre de l’any passat. Seria molt injust que ens imposessin un ERO. Carolina és l’única que, quan hi ha una reunió de tot l’equip, s’atreveix a tallar-lo. Disposa d’algun secret femení que li permet fer els comentaris que els altres pensen però que no poden dir. Però Agustí Calomarde deu una part de l’èxit que té al do innat de la memòria.

—No, Carolina, jo us vaig dir que no havia estat pitjor, que no és el mateix. I, des de dalt, no en tenen prou —contesta amb veu ofegada, seca, la veu de la raó, o, almenys, la dels fets, i amb aquella manera que té de vegades d’apuntar l’interlocutor com si fos una presa darrere l’acer dur de les paraules i de les opinions que ell deixa anar per la boca.

Mira fit a fit tots els treballadors, d’un a un, i, després d’un sospir exagerat, afegeix: 167

—Ara tothom a pencar, i si fa falta acabar a les nou del vespre perquè tot estigui enllestit, pleguem a les nou. Demà vull que surti tot perfecte i que tinguem una avaluació favorable. És la veu del cap enfadat, amb algunes coses soltes i que es fa necessari consumar, per això tothom es queda immòbil. Però ningú no pregunta res.

—Què mireu? Vinga, moviment! Tothom a pencar.

Quan arriba al despatx, Marta envia un whatsapp a Roger per dir-li que avui arribarà més tard, “no passa res, Alba i jo anirem al parc i després li faré frankfurts i patates i mirarem una pel·li”, contesta ell.

Tothom es posa davant l’ordinador sabent que demà, com tots els anys, hauran d’empassar-se aquella confiança en si mateix del cap de zona, un home alt i amb una veu com música dolça que troba normal que els altres li aplaudeixin fins i tot els comentaris més desafortunats. Des del moment que posi els peus a l’oficina, també hauran d’aguantar la cara impertorbable i prudent de Calomarde, que, mentre duri la visita, es reservarà el to fred i maliciós dels altres dies.

A tres quarts de nou, Isabel, Marta, Carolina i Ismael Cabero, un advocat mallorquí de cinquanta anys que toca la dolçaina com els àngels, assenyat, esvelt, de galtes ombrejades, separat i amb una filla que no accepta la dona amb què ell ha refet la vida, i que s’encarrega de les qüestions judicials de l’empresa, agafen l’ascensor.

Ismael fa un parell de bromes i Marta i Carolina ho agraeixen amb una expressió sincera. Isabel ha rigut com ho fa sempre, en un to que simplement ho insinuava.

Quan arriben al carrer, Ismael diu, amb una veu menys melodiosa que la de l’ascensor: —Calomarde és un bordegàs, ens ha fet quedar fins tan tard pels seus sants collons, no hi havia feina endarrerida i hem hagut d’escalfar la cadira perquè a ell li ha donat la santa gana.

168

—Sí, tens tota la raó —contesta Carolina.

—Apa, prepareu-vos per demà. Adéu —s’acomiada Ismael mentre aixeca la mà a un taxi, per veure si encara arriba a l’assaig del grup de música.

Marta li diu adéu i, aprofitant el silenci que s’ha imposat entre les tres companyes, reflexiona sobre si Calomarde és un bordegàs o si més aviat és un malparit. Ella està convençuda que no és el mateix. El bordegàs sempre amassa la mateixa matèria, és un artesà que empra una matèria primera limitada. El malparit, com Agustí Calomarde, en treballa els perfils, i és més perillós.

Al cap d’un minut, és Carolina qui, amb la seva dèria de percebre la presència del senyor Lluís per l’oficina com en un somni febril, agafa la paraula: —Heu vist, com ha callat, el vell dels pebrots? En compte de posar-se de part nostra i convèncer Calomarde que tots els treballadors fem tot el que podem perquè l’empresa vagi amunt, es queda com un estaquirot, sense dir ni una paraula, el tros de carn arrugada.

—Ja ens ajuda força en el dia a dia, tu saps si ens avança feina, sempre que pot? —diu Marta.

—A mi no m’hi incloguis, que ja saps que jo no deixo que hi clavi les urpes, en les meves coses. I el que hauria tingut valor de veritat és que avui ens hagués defensat —contesta Carolina sense dissimular que cova un odi irracional i sord cap al senyor Lluís.

Isabel té la cara rígida.

—Li vas agafar mania des del primer dia i no el tractes com cal. L’únic que fa és ajudar-nos, i a sobre no cobra ni un euro —diu Marta, que demostra que sap ser més comprensiva.

—Però si no és una qüestió de si cobra o no, el tema és que és un vell i hauria de fer el que fan tots els vells, collons, que no és tan difícil d’entendre.

Isabel sacseja el cap, nerviosa, com si parlés amb ella mateixa, però no diu res.

169

—Jo crec que, mentre es pugui, és millor continuar estant actiu que passejant pels parcs i mirant les obres del metro —diu Marta.

—Però si gairebé no pot ni caminar, qualsevol dia vindrà a l’oficina amb cadira de rodes, el xerraire de frases fetes aquell! —contesta Carolina amb la mateixa mirada intensa de rebuig amb què habitualment tracta el senyor Lluís quan entra al seu despatx per veure si pot ajudar-la.

—Ja n’hi ha prou! —exclama Isabel mirant a terra amb els ulls dilatats i la veu severa.

Carolina s’atura. Isabel i Marta ho fan al cap de tres segons, es troben dos metres més avançades: —Però què t’agafa, a tu, ara? —pregunta Carolina bocabadada.

—No res —contesta Isabel alhora que s’aparta perquè una parella passi amb un carro.

Marta pensa que Isabel s’ha enfadat perquè no li agrada que la gent escupi els sentiments com si fossin sang.

—Mira, nena, ja en començo a estar fins allò que no sona que les poques vegades que mous la llengua sigui per portar-me la contrària. Què et passa? Hi tens alguna cosa, en contra meva o què? —pregunta Carolina amb uns ulls que demostren que és persona de passions bàsiques.

Isabel tremola amb la urgència de notar que arriba a la fi d’alguna cosa. Marta intenta aïllar les faccions de la cara d’Isabel, per veure si hi desxifra alguna informació.

—El senyor Lluís és el meu pare —diu Isabel amb un filet de veu, com si la confessió li hagués generat un nus a la gola.

—Què dius? —pregunta Carolina amb un gest com si els cabells escombressin l’aire.

La sorpresa entela els ulls de Marta.

—Una aventura extramatrimonial —afegeix Isabel, amb els ulls espantats i les venes sobresortides.

La confessió convulsiona el rostre d’Isabel i esguerra la xarxa de confidències que, fins aquell dia, ha planat entre les tres companyes.

170

Després d’un llarg intercanvi de mirades silencioses, a Isabel se li encarcara el llavi superior. Les mans semblen les d’un malalt crònic, com si no continguessin ni sang ni vida. Els dits, repartits per la templa, li aguanten el cap, com si busqués respostes. Els gestos només afloren lentament, i semblen més un feble filet de claror que no una expressió dels trets de la cara.

Els colors del capvespre no són normals, fa la impressió que, tot i ser juliol, produeixen l’efecte d’una tempesta de neu.

Isabel arrenca a córrer i desapareix per la boca del metro.

—M’he quedat glaçada, però almenys ara ja entenc per què té aquell privilegi i pot acabar de l’oficina dos dies a la setmana abans que nosaltres —diu Carolina amb un èmfasi menys irat que el de fa una estona.

171

XVIII

A

quest estiu l’empresa sí que permet agafar el mes de vacances sencer i Marta i Carolina decideixen no deixar perdre l’agost. L’oficina es queda només amb la meitat del personal.

Durant la primera quinzena del mes, Marta i Roger tenen Alba a casa. Marta de seguida s’adona que entre Roger i la nena hi circulen unes partícules de tendresa que no necessiten cap esforç magnètic per esclatar. La nena passa els dies tan a pler amb el xicot de la seva mare com si una bona part del temps de les vacances fossin aparicions d’un somni: —Mama, jo vull que sempre sigui estiu, m’agraden molt les històries que m’explica Roger.

Ell s’aixecava a les sis del matí per aprofitar que feia menys calor i que la nena encara dormia per treballar amb un encàrrec de l’editorial de València, una traducció d’Alice Munro. Quan, allà cap a quarts d’onze, Alba obria els ulls, feien un desdejuni-esmorzar a la cuina els tres plegats. Després, Roger explicava un conte a Alba. La petita es deixava hipnotitzar, com si, gràcies a aquelles històries que escoltava, no necessités cap altra activitat ni li fes falta adaptar els pensaments a cap distància diferent de la realitat.

Els contes que Roger explicava feien viure Alba en una esfera màgica que, sense saber ben bé on la portava, aconseguia que ella surés per tots els deserts possibles de la fantasia. Feia la impressió que les històries que Roger contava les havia apreses dels àngels, i, mentre les narrava, movia el cos i les mans com un pare Noel envoltat de neu. Cada mot dels que emprava el noi tenia una delimitació puríssima, cada pujada de to una nitidesa refinada, i cada gest feia vibrar 173

Alba, que, mentre l’escoltava, se sentia capaç de mirar el món sense neguits, perquè li arribava ple de sentit, com les flors de les primaveres radiants. Roger i Alba es trobaven i s’unien en algun punt fascinant, en algun tipus d’harmonia irrefrenable.

Pels volts de les dotze, Roger i la nena se n’anaven a la piscina fins a l’hora de dinar. Marta s’ocupava d’alguna tasca domèstica o s’ajaçava al sofà a llegir. Quan el xicot i la nena arribaven, Roger preparava el dinar i la petita explicava tot el que havien fet: —Mama, Roger m’ha ensenyat a tirar-me de cap a la piscina.

—Molt bé. Quantes coses que estàs aprenent, aquest estiu, oi?

Després de dinar, si Alba feia la migdiada, el noi treballava un parell d’hores més en la traducció que havia de tenir enllestida per a principis de setembre.

Als capvespres, tret de dimarts i dijous, els dos dies en què Roger no perdonava la visita sagrada a casa els pares, anaven una estona al parc. Alguns dies Marta també els acompanyava, i quan comprovava com s’avenien Alba i el seu xicot havia d’admetre que els nens no tendeixen a la felicitat per naturalesa, necessiten un context adequat, i ella havia tingut sort: la nena i Roger es complementaven d’allò més bé.

Només acabaven de sopar, Roger omplia el rentaplats i queia rendit al sofà. Llavors, la nena el mirava des del sofà del costat i s’adonava que conviure amb Roger era reviure una mena de rivalitat constant de sensacions, i això la feia sentir molt feliç. I si Marta parlava, la nena demanava silenci: —No parlis fort, mama, que el despertaràs —deia sempre la nena en un to de serenitat i un somriure que esperaven el dia següent amb avidesa.

Els diumenges anaven tots tres a la platja amb cotxe.

—És com si no tingués filla, pràcticament ni la veig. I el més curiós és que porten tot l’estiu junts i no han acabat a crits ni un sol dia. Fan la seva i jo és com si no hi fos —va 174

dir Marta a Carolina per telèfon, la primera vegada que es van posar en contacte, sis dies després d’haver començat les vacances.

—Millor així, nena, Ismael m’ha escrit un correu i diu que no pot deixar la filla i la seva xicota soles a casa ni per anar als assajos del grup, es veu que es passen el dia com el gat i el gos.

—Quines vacances, pobre Ismael —va dir Marta, en to comprensiu.

—Sí, i a sobre es veu que Calomarde l’ha fet anar un parell de dies a l’oficina.

—Com és?

—La primera setmana de setembre hi ha un judici i l’ha estat molestant per veure si ho té tot controlat.

—Caram, quina merda de vacances, doncs.

—Sí. I la segona quinzena, que la nena marxarà amb Jordi, ja sabeu què fareu, tu i Roger?

—Jo volia anar una setmana a Menorca, però el bon mosso diu que ha de tenir la traducció per al dia 1 de setembre i el viatge se n’ha anat en orri.

—I no tindreu ni un cap de setmana per fer una escapadeta?

—Avui l’hi proposaré, però si em diu que no em sembla que no caldrà que li parem la trampa perquè tot serà clar com l’aigua.

Marta ho va deixar anar com si l’acceleració del temps li pessigués el cervell. La idea d’un futur feliç amb Roger començava a passar-li fugaçment, de la mateixa manera com veiem les estacions quan anem amb un tren d’alta velocitat.

—Nena, no et precipitis. Potser vam treure unes conclusions massa ràpides.

—No ho sé, Carolina, però a quarts de deu cau plegat al sofà i no hi ha manera de fer-li treballar el musclo per fotre un clau —va confessar Marta amb una veu que tremolava d’apaivagament.

175

Carolina va decidir canviar de tema.

—I els teus tiets?

—Estan més animats. La tieta no riu gaire, però almenys ja té ganes de xerrar i això fa que Fèlix es trobi animat. I ell, com que al novembre hi ha eleccions i el setembre es planteja mogudet al Congrés, està molt ocupat. No para de trucar-me, diu que m’ha de consultar una cosa important i que hem de quedar perquè ha de prendre una decisió i vol el meu consell.

—Noia, quina responsabilitat.

Els dies de la primera quinzena d’agost avançaven i Alba vivia contenta gràcies al tresor acumulat de les històries que Roger li explicava. Tot i la calor, al pis es respirava un aire lleuger i impregnat d’alegria.

—Quan me’n vagi amb el papa us podré trucar?

—Clar que sí, filla.

—I Roger em podrà explicar contes?

—No —va contestar Marta desviant la mirada cap al món real.

—Per què?

—Perquè els contes no s’expliquen per telèfon.

I si calia obligar la nena a alguna cosa, com a menjar fruita, el rostre de Roger, marcat per una energia intel·lectual, produïa un gran efecte persuasiu en Alba, que acabava cedint: —D’acord, Roger, em menjo el plàtan, però demà m’expliques un conte on en surti un, de plàtan, d’acord?

—Demà t’explicaré un conte on hi haurà plàtans, pomes i peres, però ara t’has de menjar el plàtan.

La cordialitat semblava garantida per una autoritat suprema, i la força seductora de Roger no provenia de cap ordre, sinó de la personalitat fascinadora que a la nena li semblava que el xicot de la seva mare tenia. En cap altre racó de la ciutat es podia percebre amb més delectança la despreocupació d’una nena per la vida, una nena plenament feliç.

176

A partir del setè dia de les vacances de Marta, la convivència entre ella i Roger va començar a desgastar-se. L’estiu anterior s’havia presentat sense que quasi ni es coneguessin, i la convivència no va poder fer estralls. Havien anat quinze dies de càmping a Roses sense Alba i havien reduït l’existència a mirar de descobrir-se millor. Però, aquest any, les coses eren diferents.

Tal com avançaven els dies, tots dos prenien consciència d’una escalfor en forma de discrepàncies que pujava de terra, i, quan la cosa rebentava i Marta començava alguna discussió, podien passar hores i hores sense que es diguessin ni pruna. Era la demostració d’aquella falta de maduresa que ens acompanya en cada etapa de la vida, aquell pòsit que, quan ja podem disposar del temps lliure que feia temps que ansiejàvem, i que ens ha faltat durant tants i tants mesos, no ens deixa ni anivellar el terra, ni allisar les diferències ni gaudir del moment present.

Quan un dels dos sortia de casa i l’altre es quedava amb Alba, la retrobada de després resultava clau. S’obria la porta, qui havia marxat deixava les claus penjades sota el pòster del Yes, we can i, llavors, decidia si volia continuar de morros i amb el semàfor de la comunicació en vermell o si intentava canviar les coses i que el semàfor fos verd.

Quan hi havia ganes d’estendre un pont de reconciliació, si qui entrava al pis era Marta feia un esforç per oblidar la discussió i, amb un somriure a la boca, deixava anar: —Com estan el Manriquín i la reina de la casa?

I si era Roger, el que deia era: —Com estan la Mari Luz i la reina de la casa?

Aquesta actuació els servia per seguir amb la broma de les semblances amb els personatges d’Infidels que tant obsessionaven Enriqueta, i que a Alba, el dia del dinar a Valldoreix, li havia fet molta gràcia.

La petita, que sempre notava les situacions de tensió del semàfor vermell, quan sentia la porta, tant si s’havia quedat 177

amb la mare com si ho havia fet amb Roger, seguia amb una atenció calculada la retrobada: ho observava tot amb uns ulls exageradament grossos. Si, qui entrava, feia la brometa del “com estan…?”, el rostre d’Alba, que s’havia mantingut durant uns segons en un estat de sobreexcitació continguda, brillava, i una àncora interior li permetia remuntar-se cap a l’aire dels somnis de les històries matinals que Roger li havia explicat aquell dia. I tot tornava, a poc a poc, a un ambient agradable i magnànim de germanor.

Però, si qui entrava deixava les claus sota el lema que va llançar al món Barack Obama, engegava l’ordinador i no deia res, o simplement deixava anar un “hola” amb una veu esqueixada i freda, la nena romania a l’aguait, preocupada, i esperava, inqueta, qualsevol altre acte d’aproximació entre Marta i Roger que es pogués produir durant el dia.

178

XIX

E

l fet d’anar d’una punta de Barcelona a l’altra amb el terrari a les mans a Aleix li resulta tan natural com respirar, però fa dies que nota que ha començat a obrir la pedra en menjadors de gent que no té accent de Tortosa ni d’Amposta ni de cap poble de la rodalia.

—Pot ser que algú haja donat lo número a algun conegut, però deuen ser casos aïllats —li va contestar Sheila fa un parell de dies, quan ell es va queixar.

—No, cada vegada en són més, i això no m’agrada.

—T’ho sembla a tu, home —li va etzibar ella, amb una veu vibrant i metàl·lica.

—No, no m’ho sembla a mi. Et dic que reparteixo material a molta gent que és d’aquí de Barcelona. La brama ha corregut massa i la cosa comença a anar-se’n de les mans.

—I com ho saps, que són de Barcelona? —li havia preguntat Sheila com si una vida sense examen no fos una vida.

—Cony, perquè em contesten “el peix és al cove” en lloc de “lo peix és al cove”.

—Tampoc no passa res, com més clients tenim més diners hi guanyem.

Aleix havia pogut comprovar a poc a poc que el consum d’aquell estupefaent representava el fosc túnel subterrani a sobre del qual s’aixecava, amb un aparador immaculat, el somriure sumptuós d’una part de la societat burgesa de la ciutat. Els casos de gent humil, com el noi del carrer de Llorens i Barba del primer dia, eren els menys freqüents.

Aparca el cotxe, treu el terrari i s’adona que ha passat l’estiu suant la cansalada pels carrers de Barcelona i anant a Tortosa a compartir una vida més que solitària amb 179

Sheila i el seu germà. La jove ha renunciat a pertànyer a la col·lectivitat i no ha quedat ni un sol dia amb les amigues; és com si, per a ella, la societat ja no fos res més que una suma d’individualitats, una addició de persones situades les unes al costat de les altres però que no li interessen, perquè ella només vol tenir Aleix al costat, guanyar diners i fer viatges.

Són les nou del vespre, Aleix observa la disputa entre el clar i el fosc, tanca el Volkswagen Polo amb clau i mira l’adreça del whatsapp, que acaba així: “són unes oficines, només hi seré jo, però, per si de cas, assegura’t bé que la resposta és la que toca abans de pujar-hi”.

Camina cap a l’adreça del whatsapp desganat, com si la sensació d’inconsciència amb què ell mateix havia embolicat aquella activitat il·legal unes setmanes abans, en realitat, ara fos menys transparent i estigués més plena d’uns estirps i d’uns forats que no acaba de veure clars.

Els Serveis Territorials han tornat a adjudicar-li la plaça de mestre interí del Circo Mundial per al curs que aviat començarà, però Sheila ja li ha deixat clar que vol que tots els dissabtes s’atansi a Barcelona amb el terrari a repartir material i els diumenges a Tortosa a passar el dia amb ella: “ens hem de veure almenys un cop totes les setmanes, encara que el circ siga a la Seu d’Urgell, una relació a distància no s’aguanta per cap cantó, perleta meua”.

Comença a sentir que la llibertat que durant els darrers anys li ha atorgat el circ, en poc més de dos mesos, Sheila se l’ha carregada. I ell, quan pensa en la vida que el circ li aporta, se sent interiorment segur com a ciutadà del món.

Quan arriba a l’adreça del whatsapp nota que el cel és excessivament baix.

Mira el número del carrer per assegurar-se que no s’ha equivocat i, quan veu que, efectivament, es tracta de l’oficina on treballa la seva cosina Marta, es queda glaçat enmig d’un gest, i deixa el terrari a terra, amb el cor a cent per hora.

180

Dins el cervell, es produeix l’eclosió d’un volcà humà. La seva situació personal ha arribat al caire del precipici.

Es tapa la boca amb la mà i es mossega els dits. Nota que les parpelles li pesen.

El cartell de l’empresa asseguradora té un aspecte aspre i fred. Els rètols il·luminats dels aparadors del costat semblen llocs llunyans.

—La mare que em va parir!

Els ulls li pugen pel front fins al cap.

Mira cap a tots els costats i comprova que ningú no l’ha vist. Estira el coll i tensa les celles, uns moviments bruscos que expressen les ganes, impossibles, de ser en un altre lloc.

Agafa el terrari de terra, fa mitja volta i se’n va cap al cotxe.

Més que caminar, tentineja. Quan hi arriba, l’obre, l’engega, posa l’aire condicionat i truca a la noia: —Ja has repartit el mig gramet? Mira que n’ets, de ràpid —diu ella amb aquell to de veu que demostra que té una relació molt natural amb els diners.

La llengua del noi s’infla, i li costa contestar: —No, no l’he repartit.

—Per què?

—Perquè una mica més i em foto a la gola del llop. És l’oficina on treballa la meva cosina.

—Però, no me vas dir que ara té vacances?

Sheila fa un grapat de plans, i la ment processa meticulosament els esdeveniments del dia. Els plans i el repàs els fa simultàniament, i alguns punts del passat i del present es barregen.

—I què? Però no sé qui collons és el del whatsapp, pot ser algú dels que em coneixen! Si la meva cosina se n’assabenta em talla els collons.

Aleix, en un discurs mental rapidíssim, repassa els errors que ha comès.

—No exageres, vinga, tranquil·litza’t —diu ella amb una veu deliberadament melosa.

181

—Que em tranquil·litzi? Que poc que coneixes la meva cosina, els té ben plantats, saps? I seria capaç de denunciar-me als Mossos.

Al noi se li comencen a encarcarar les galtes. Fa el cap enrere, com si el gest respongués a la força provocada per l’aire condicionat.

—Lo més important és que no ha passat res, d’acord? Li escrius un whatsapp i li dius que no et queda farina, i després et graves lo número i hi poses companys marta. I si un altre dia et demanen material, els ignores. I ja està, problema arreglat.

Aleix nota aquell estil de Sheila que consisteix en l’etern pressentiment de l’existència d’una vida original, una illa que ara, mentre deixa el terrari al seient de darrere i sent la respiració exagerada, ja té clar que és pròpia d’ella; Sheila viu en una illa personal en la qual, si renuncia als guanys que li reporta el repartiment d’aquella droga, ella mateixa veu que es perd, sense que existeixi la possibilitat de retrobar-se, ni que sigui amb una brúixola.

Els fets dicten un veredicte, i Aleix, mentre regula l’aire condicionat del cotxe, no se’l treu del cap. Va acceptar la força desconeguda d’aquella aventura il·legal, que el realçava per damunt de la vida quotidiana, però, sense ser-ne conscient, un sentiment de provisionalitat s’havia instal·lat a la seva vida durant les darreres setmanes, i l’oficina on treballava Marta ara l’hi havia despertat.

Nota una elevació humana, una moral, el salt a un nivell superior, una visió que li resulta com un reflex de la seva ànima forta, que durant setmanes havia estat congelada per la força de l’atracció femenina.

—S’ha acabat.

Sheila nota que els esdeveniments se li han girat en contra: —Doncs s’ha acabat, no passa res. De moment podem anar tirant amb el que guanyem el meu germà i jo, tranquil.

Demà agafes lo primer regional i passem uns dies junts aquí a Tortosa, d’acord?

182

El conjunt de les forces potencials d’Aleix s’agrupa en una força homogènia.

—No, s’ha acabat tot.

—I no vindràs, demà?

Els ulls de Sheila persisteixen en algun tipus d’idea i la seva veu ha intentat evitar la definició d’una conclusió.

—No, t’he dit que s’ha acabat tot. No em truquis més.

Per primera vegada des que coneix Sheila, ara Aleix té la sensació de parlar per la seva pròpia boca. Tan bon punt ha trencat la relació, ja veu les coses d’una altra manera, més lliure, més encoratjada, menys servil.

L’ambient que l’aire condicionat està carregant dins del cotxe li resulta d’una frescor vigoritzadora. Als ulls li neix una brillantor que és com una escletxa de salvació: la meta d’Aleix és el circ, ara ho veu clar, té ganes de tornar a absorbir la força de l’impuls de la vida amb la sensació de ser independent i de poder nodrir-se de tot allò que li doni la gana en cada moment. No té les mateixes ànsies de canviar el món que el seu pare i la seva cosina, ell es conforma a ser l’amo dels canvis que afecten la seva vida. No necessita res més.

183

XX

P

assar l’estiu lluny del pis de Barcelona va venir molt bé a Fèlix i a Mercè. L’aire de la torre de Valldoreix estava ple d’indicis que els ajudaven a millorar emocionalment.

Ell, després d’haver vingut del Congrés i de poder tornar a sentir-se polític, va ser capaç de reintegrar-se en la gran família de tots aquells que quasi mai no es plantegen el sentit del que els passa. No és que hagués oblidat que havia perdut una filla, però a la torre de Valldoreix notava un impuls que l’empenyia a passejar de nit pels carrers de la urbanització, i la tranquil·litat que hi havia li feia arribar una pau que encara li permetia copsar algunes de les serenitats de la vida que la tragèdia li havia congelat durant les primeres setmanes sense Ester.

Era com si les caminades nocturnes i els esmorzars de bon matí a un lloc que no li recordava la seva filla, que feia anys que només hi acudia algun diumenge aïllat a dinar, se sentís més autoritzat a viure. El soroll de la natura li sonava com la veu optimista i titànica de la vida mateixa. A la torre, no es veia amb la necessitat de preocupar-se de les obligacions de la vida en cap categoria que tingués un sentit complet.

Es trobava bastant animat, era una persona preparada per afrontar el destí, amb la mirada una altra vegada inclinada cap al món normal.

Cada dia, quan acabava d’esmorzar, acompanyava Mercè a comprar a un mercat en què quasi ningú no els coneixia, i aleshores notava que, amb el transcurs dels dies que portaven junts a Valldoreix, fins i tot havia aconseguit fer més fort, més lívid i més actiu l’esperit de la seva dona. L’aire de persona destrossada havia desaparegut del rostre de Mercè, 185

que, a poc a poc, havia recuperat l’ànim, i, tot i no somriure quasi mai, ja tornava a ser amable amb tothom.

Les circumstàncies havien canviat, perquè el món, encara que ells haguessin de conviure eternament amb una visita al cementiri tots els diumenges de l’any, havia continuat caminant durant aquelles setmanes en què ells havien viscut immersos en la glaciació. Però d’això es tractava, d’emmotllar les vivències del present a la força de l’esperança.

El quart dia després d’haver-se instal·lat a la torre, Mercè va voler donar les gràcies per tota la paciència que Fèlix havia tingut durant els dies més amargs de soledat de l’ànima.

—Moltes gràcies, Fèlix.

—Per què m’ho dius, això?

—Per tota la comprensió que has tingut amb mi. Vaig estar molts dies sense quasi ni mirar-te, i tu no vas perdre mai les ganes d’oferir-me un somriure —va dir Mercè mentre l’abraçava.

—No m’has de donar les gràcies. Si no fos perquè ens tenim l’un a l’altre, no ho hauríem començat a superar.

La veu de Fèlix, que va abraçar Mercè amb força, es va entretallar, i els ulls es van humitejar.

—Jo encara no ho he superat —va dir ella amb una veu que es tenyia de seny i d’afecte.

—Sí, ja ho sé, pensa que és possible que mai no ho acabem de superar del tot, però hem de mirar de portar-ho de la millor manera possible —va dir Fèlix, en el mateix estat de tendresa meditativa de sempre.

—Sí.

—I tenim un altre fill. Així que hem de tirar endavant, Mercè. Sigui com sigui, hem de mirar el futur.

La força animadora i fortificant de Fèlix era un imponderable que fins i tot s’esmunyia de qualsevol càlcul o reflexió prèvia de Mercè.

—Tens raó, hem d’intentar-ho.

186

Tots dos van pressentir que encara tenien algunes coses per explicar-se i per compartir, era com si els lubricants del cor haguessin deixat ja d’evaporar-se, i a Mercè no se li va oblidar cap divendres més que havia de fer la truita de patates.

Tornaven a viure l’un en el refugi íntim de l’altre, s’acoblaven, passaven temps junts, s’estimaven. El món ja no els semblava tan fosc i cansat com abans, i eren capaços d’afaiçonar un altre cop la vida d’una manera conjunta. Qualsevol cosa que passés a un dels dos acreixia i engrescava la curiositat de l’altre, i l’ambient que hi havia a la torre els resultava tan clar que la perspectiva de tot el que encara els quedava per viure semblava que, a pleret, anava canviant i es convertia cada vegada en un feix de vivències una mica més positives. Tornaven a percebre que el temps estava fet de dues àrees, el passat i el futur, i en el terreny de les il·lusions aquestes àrees podien poblar-se d’experiències noves.

Quan algun dels dos recordava la filla, durant uns instants es generava una tristesa que no es podia endolcir amb res, perquè era una suma afligida de molts ressons del passat; però ara tots dos notaven que estaven aferrats al món d’una manera diferent de com ho havien estat després de la trucada dels Mossos, i, al cap d’uns minuts, el record d’Ester deixava de ser desagradable i tot retornava a poc a poc a la normalitat: després de les condicions antinaturals de la tragèdia, amb el pas de les setmanes i amb el canvi de residència a Valldoreix, el cos i la ment se’ls havien readaptat a les condicions naturals de la vida.

Qualsevol activitat que fessin junts els feia veure el pas de les hores sota una llum que, encara que de tant en tant es trobés tacada pel record astringent de la filla, era generosa, plena encara de projectes que podien fins i tot esdevenir fascinants.

Sentien que eren un matrimoni feliç i ple de recursos, i també van començar a fer coses per separat; Mercè, que tenia una veu imponent i clara, es va apuntar a un grup de 187

Cerdanyola que recuperava cançons tradicionals, que assajava els dimecres, i Fèlix a un club de lectura de Sant Cugat que es reunia dos dies al mes.

Ja no vivien el pas dels minuts atrapats. Els faltava una de les dues persones més importants de la vida, però, quan començaven alguna activitat nova, feia l’efecte que l’existència es convertia en un pont sobre la vida relativament acollidor; llavors, una part de les vivències desagradables fins i tot podien canviar, i gairebé tot es desviava cap a aquella activitat precisa; i tots dos notaven que assolien un punt idèntic d’intensitat, una sincronia que controlaven conjuntament, i qualsevol cosa que marquessin a l’agenda els venia a la memòria amb una claredat definitiva: —Fèlix, recorda que dimecres teniu la trobada amb l’autor de la novel·la El músic del Bulevard Rossini.

—Sí, sí, ja ho sé.

—L’has acabada?

—Sí, ahir. I m’ha agradat molt —contesta ell amb sobtada energia.

—I ja has pensat què li preguntaràs?

—Deixaré que comencin els altres, però si la gent té vergonya i ningú no diu res sí que m’hi llançaré i n’hi faré una.

—Jo l’acabaré de llegir avui. També m’està agradant molt.

Des que vaig llegir El silenci dels arbres que no gaudia tant amb una novel·la. Jo en tinc un parell, de preguntes. Te les puc dir i així les deixes caure a l’autor, no? —va preguntar Mercè en un to agut però atractiu.

—I tant —va contestar Fèlix amb suavitat oriental.

—Ja em diràs què et contesta —la veu de Mercè va sonar alegre i renovada.

—I per què no hi véns tu també? —va proposar Fèlix molt dòcil i gens exigent.

—No puc, els del grup anem a Mataró, aquest dimecres.

I el dilluns següent a Manresa, podries acompanyar-nos-hi, 188

si vols, últimament hi ha molta gent que es porta la parella, quan fem alguna sortida.

—No ho sé, aquest dilluns serà el dia abans de tornar a Madrid i em sembla que quedaré amb Marta per parlar sobre un tema molt important.

—Però si fa dies que us passeu més d’una hora al telèfon, Fèlix.

—Sí, però necessito quedar amb ella, ja saps que valoro molt la seva opinió. Dilluns m’hauré d’atansar a Barcelona una estoneta. Al Congrés hi haurà una votació important i vull que ho enraonem amb tranquil·litat i que em doni el seu punt de vista.

Quan va sortir aquella qüestió relacionada amb el Congrés, el cervell de Fèlix, per primer cop en moltes setmanes, va agafar una voracitat d’idees negatives.

189

XXI

L

a segona quinzena d’agost, amb Alba acabant de passar les vacances amb el seu pare, Marta es concentra a mirar de descobrir l’home autèntic que hi ha sota la capa constant d’indiferència dels ulls de Roger. Necessita saber si darrere els pensaments d’ell encara hi floten visions i fantasies sexuals incontrolables amb ella com a protagonista. No pot esperar ja ni un dia més.

Després de la poca activitat sexual acumulada durant la resta de l’estiu, sospita que, en l’esperit del noi, ella potser ja només hi desperta un sentiment de pura amistat, o de simple conveniència.

Als matins, ella acudeix a les reunions de coordinació de la plataforma en contra dels desnonaments. Han de visitar diferents poblacions per anar explicant a la gent que va aderint-s’hi els passos a seguir si se’ls presenta algun cas: com dur a terme el suport cap a les famílies afectades, la negociació amb el banc per mirar d’ajornar l’ordre judicial, els missatges que cal donar a la premsa, etc.

Roger passa les hores dels matins traduint.

Durant els primers dies, ella no s’ha desplaçat lluny de Barcelona i a les dues ja sol arribar al pis. Quan hi entra, pregunta: —Com ha passat el matí, el Manriquín?

I ell respon, amb un arc de volta de les celles que pinta la mirada d’una brillantor singular: —Molt bé, i la Mari Cruz?

—Molt bé, també.

Dinen junts i ella li explica a quina població han anat els de la plataforma i què han hagut de fer. Aprofiten l’hora del 191

cafè per telefonar a Alba. La nena sempre demana parlar amb tots dos, i Roger li diu que, quan torni a casa, ell li explicarà algunes d’aquelles històries que a ella tant li agraden. Després de xerrar amb la petita fan la migdiada.

Quan es desperten, amb el regust sec de l’agost enganxat a la gola, Marta sent una necessitat incontrolable de tornar a les coses del món positiu, de recuperar la frondositat lírica de les sensacions més recòndites del cos. Té clar que vol treure Roger de la foscor de l’ordinador i els diccionaris i, abans que el noi tingui temps d’aixecar-se del llit i posar-se a treballar en la traducció, se li insinua com un brusc incendi d’intensa fogositat.

La xafogor tropical de les quatre de la tarda fan que Marta senti el membre de Roger com una fogonada. La pell del noi desperta una part de les fantasies sexuals congelades de Marta durant les hores de plaers estèrils i de desitjos insatisfets de les darreres setmanes.

El fet que ella busqui amb tant d’esforç l’abrandament de la passió, amb totes les armes d’una actriu qualificada, no resulta suficient perquè Roger, com un davanter que ha de fugir del defensa de l’equip contrari, de vegades sigui capaç d’esvair-se per algun forat d’aquell huracà sexual tan sublim.

En certa manera, ell el que fa es deixar que ella li expropiï totes les parts del cos, i es manté amb els ulls tancats i les ungles esgarrapant els llençols: se sent massa petit i fràgil per a aquest èxtasi desmesurat al qual ella el transporta.

Tot es manté en silenci, el silenci de després de les migdiades de l’estiu, la flaire sexual d’ella, la submissió d’ell.

Entrar dins les entranyes de la vida sentimental no sol ser complicat, cadascú troba la seva manera particular de fer-ho; descobrir, però, si la digestió del pas del temps en parella és sincera i si les dues parts tenen un pla de futur consolidat i compartit, ja resulta més complicat.

Quan els fets del dinar, la telefonada a Alba, la migdiada i la irrupció volcànica en forma de sexe de Marta s’han 192

repetit tres dies seguits, amb aquella moral pels núvols que ens atorga el fet d’haver-nos-en sortit amb la nostra, i amb la flor dels llavis de la noia tornant a ser com un capoll que demana ser obert per algú, alguna cosa la copeja i l’envaeix, com si, en part, ja hagués aconseguit revenjar-se del moviment sospitós de les celles del noi. A Marta li fa la sensació que ha estat capaç que tornin a fondre’s amb naturalitat l’un al braç de l’altre, però nota que potser no ho fan d’una manera massa ensucrada. I, en la intimitat del llit, sent que Roger no es preocupa com caldria de l’element femení que complementa tota relació entre un home i una dona.

En el moment que tot es repeteix per tercer dia consecutiu, els records de la dutxa del primer dia que Roger va venir al pis entren en escena, però brillen en la llunyania, com si la satisfacció prudent que Marta sent en el present les fes crepitar.

A partir de la darrera setmana d’agost, les coses canvien.

Les eleccions generals s’han de celebrar el dia 20 de novembre i, abans que es dissolgui el Congrés, es presenta un inici de setembre amb moltes lleis i decrets llei per aprovar. Els socialdemòcrates no tenen la majoria absoluta i les negociacions amb els altres partits són transcendentals. En alguna d’aquestes votacions, el company de partit i Fèlix han decidit donar-se llibertat de vot, i Fèlix vol saber l’opinió de la seva neboda sobre una llei que volen presentar els socialdemòcrates per endurir les penes de presó dels robatoris i dels furts.

Durant tots aquests dies, Fèlix està neguitós i ell i Marta mantenen unes converses telefòniques llarguíssimes. Aquestes telefonades, sempre a l’hora de la migdiada, fan que Marta i Roger tornin a distanciar-se. Ell dorm i ella parla amb l’oncle Fèlix. I, a més a més, a Roger se li acaba el temps per tenir enllestida la traducció i ja no troba cap altra estona del dia per compartir-la íntimament amb ella.

El primer dia de setembre que Marta ha d’anar a treballar, oncle i neboda queden en una terrassa de les Rambles per tractar cara a cara el tema que tant preocupa Fèlix. Amb 193

unes eleccions per davant, l’esquerra planteja projectes conservadors i la dreta juga a no ser dreta, per aprofitar l’estat crític de la situació econòmica i l’alt índex d’atur i captar vots d’una part de l’electorat que no li és propi.

Marta arriba a la terrassa del bar de les Rambles abans que l’oncle. Demana un refresc de cola i es posa a pensar que li ha resultat estrany que Carolina no s’hagi queixat perquè, el primer dilluns després de les vacances d’agost, Marta hagi dit que avui no podia anar al Virgínia. Potser no vol col·laborar amb allò de la trampa de Roger que havien acordat abans de l’estiu i li ha vingut bé que avui no s’hagin reunit al bar Virgínia després de treballar.

Quan arriba l’oncle, Marta comença a parlar abans de fer-li el petó de benvinguda: —A veure, tiet, jo no entenc on tens els dubtes, no pots votar a favor d’una llei que el que demana és endurir les penes de presó per als qui cometen delictes.

L’oncle l’obliga a aixecar-se i a fer-li el petó. Després, amb un somriure de gel, pregunta: —Per què?

—Perquè ets a un partit d’esquerres.

Avui l’oncle Fèlix no té aquell aspecte sentimental i dependent de sempre. Una mirada ofegada l’envaeix.

—Però el fet de treballar perquè hi hagi menys delinqüència no és ni d’esquerres ni de dretes. És una obligació.

Sóc un servidor públic i he de mirar de treballar per millorar la vida de la gent.

—Qui ho ha dit, que no és de dretes? La dreta busca la repressió, i l’esquerra la reinserció, sempre ha estat així, tiet.

—Mira, Marta, a la meva edat ja se n’està fart, dels packs: si ets de dretes has de pensar això, això i allò; si ets d’esquerres allò altre i allò altre. Les coses van per un altre camí. A mi em sembla perfecte que aquells que assaltaven torres a Valldoreix i lligaven la gent i l’apallissaven si no els confessaven on hi havia diners, vagin a la presó.

194

Marta comença a pensar que la vida de Fèlix està plena d’incoherències, de forats que es connecten com un garbuix de rierols subterranis.

—Però si ja hi van! Aquests casos que em planteges són de robatoris amb violència, i ja hi entren, a la presó, quan els cometen.

—Marta, parlis amb qui parlis, la gent no té aquesta percepció.

—Jo no ho veig així.

—L’altre dia, a l’aeroport, em vaig trobar amb Eloi, el germà de Josep Maria, i se’m va queixar de la impunitat amb què entren a robar a les torres de Castelldefels.

—Tiet, no m’ho puc creure.

Es nota que en alguns aspectes externs, Marta i Fèlix vénen del mateix origen genètic.

—Em va dir que n’estava fart i que volia que algú intentés posar-hi remei. I, ja ho saps, ni Josep Maria ni el seu germà Eloi són gens sospitosos de ser de dretes. Els nacionals van afusellar el seu avi, i em sembla que són els dos homes més d’esquerres que conec. Però que siguin d’esquerres no vol dir que hagin de fer veure que no passa res si t’entren a casa i et foten una pallissa. Demanen mà dura per a les persones que es dediquen a robar. I jo em sento amb l’obligació d’escoltar-los.

Marta, després de passar tot el dia a l’oficina, comença a sentir que està cansada de les sensacions.

—Els qui no entren a la presó, i que són els que provoquen l’alarma social aquella de “per una porta entren i per l’altra en surten” són els qui fan furts o roben sense intimidació ni violència, home. Són uns desgraciats i hem d’ajudar-los. Si algú entra a una torre i amenaça o agredeix els que hi ha dins, si els enxampen, sí que va a la presó, Fèlix.

—Tant és, hem de fer alguna cosa. I jo vull reclamar el meu dret a ser d’esquerres però a demanar que la gent que no es comporta com cal sigui apartada de conviure amb la 195

resta. I, com que tinc la sort de ser allà on es poden canviar les coses i ara es planteja una reforma del codi penal, em sembla que tinc clar el que he de votar.

A Marta li fa la sensació que el seu oncle s’ha tornat com la majoria dels polítics: veuen el que volen veure, i les seves percepcions sorgeixen directament de les necessitats més profundes; persones amb un esperit a mitges i que quan es reuneixen fan olor d’estabilitat.

—Tiet, et veig i no et reconec, on és aquell Fèlix del maig del 68? Ets un pou d’incoherències.

Fèlix adopta el posat constant i sever d’un caçador.

—Bé, potser tots tenim alguna incoherència, i aquesta és la meva. Si tu ho veus així…

—Tots no, tiet, jo sempre intento actuar de la manera més coherent que puc.

—Sempre? I vols dir que quan celebres el Nadal n’ets, de coherent? He de recordar-te que tu ets agnòstica, Marta.

Fèlix posa una cara que és una barreja entre el liberal consumit i el progressista doctrinari que viu de promeses. Com que la neboda no sap què contestar i es limita a fer un glop del refresc, Fèlix continua parlant, en un to més relaxat: —Caus en els tòpics, Marta, en els packs que et deia abans. I tot és més senzill que això, si algú roba a casa meva o li fot una estrebada a la bossa de mà a Mercè mentre passeja, l’hem d’apartar de la societat, però no només per Mercè, també per ell, per fer-li veure que ha actuat malament i que no pot anar per la vida d’aquesta manera.

Si se li fa una denúncia i al cap de dues hores ja camina pel carrer, dis-me, creus que aquella persona s’adona que va malament pel món? I, el que és més important, penses que té una vida digna? No la té, i nosaltres hem de fer-l’hi veure.

—Però això és autoritat pura i dura. I no serveix de res. ¿Com que hem de fer-li veure que actua malament, a la presó un temps i després tot igual, no? Ja t’ho he dit més de 196

cent cops per telèfon aquests dies, no veig la diferència entre el teu punt de vista i el d’un diputat de dretes.

Fèlix nota als ulls de la neboda una mirada de desafecte.

—La diferència és que un de dretes vol veure el delinqüent tancat i ja en té prou, jo no, jo vull que es reeduqui i que surti de la presó com més aviat millor. Fins i tot t’he de dir que estic en contra d’establir un termini per a les penes de presó. Han d’entrar-hi de seguida, només delinqueixin, això sí que ho tinc clar, però no veig bé que sigui durant un període preestablert. Han de ser-hi mentre no es comprovi que han estat reeducats.

—Això només és autoritat.

Tot i el seu passat trotskista, modulat i acoblat al segle xxi, Fèlix no és antiautoritari. Més aviat al contrari, necessita l’autoritat, tot i que, en el fons, no cregui en ella.

—No, Marta, no pots acusar-me de creure només en l’autoritat com a mesura única perquè la gent es reeduqui.

Durant els quatre anys que vaig ser regidor de Benestar Social a Barcelona vam contractar un quaranta per cent més de treballadors socials, i els vam posar a disposició de Serveis Penitenciaris.

—Sí, ja ho sé, per això no entenc res.

—Des de l’Ajuntament no teníem la competència en Serveis Penitenciaris, això ja ho saps, però vaig lluitar perquè hi poséssim els diners i que ells tinguessin més personal treballant a les presons. Aquesta és la solució, qui robi ha d’entrar a la presó de seguida, i allà ha d’haver-hi molts treballadors socials i pedagogs treballant amb ells perquè tinguin una vida digna quan en surtin. Dis-me, hi ha res que sigui més d’esquerres que fer que algú tingui una vida digna i que no torni a caure en els mateixos errors una vegada i una altra?

—Una vida digna després d’haver estat en una presó. No em convenç, tiet.

Marta recorda algun dels plens de l’Ajuntament que havia anat a veure quan Fèlix n’era regidor. Quan l’alcalde 197

els donava per acabats, era un espectacle veure’ls trencar files, com si els amenacés un extermini.

—Em dius el mateix que el meu company de partit, i així no m’ajudes gens.

—Però a què t’he d’ajudar? Tu no vols que t’ajudi, vols que et digui que si votes a favor de la reforma del codi penal actues bé perquè això t’ajudarà a sentir-te millor amb tu mateix i a oblidar que traeixes els teus ideals. I, amb mi, per això, no hi comptis.

Marta fa una pausa i, després, afegeix: —I jo ja no entenc res, l’esquerra portarà una llei al Parlament per endurir les penes de presó, i em vas dir que la dreta hi votarà en contra. Us falta un bull a tots, com que vénen eleccions heu perdut el senderi i ja no sabeu ni on teniu el cap!

El plànol de la vida de Fèlix es desplega: un llarg trajecte de revisió i d’adaptació per les escaramusses davant els grisos durant la dècada dels 70, per les reunions clandestines del partit, per les primeres eleccions democràtiques, pel dia que es va estrenar com a regidor de l’Ajuntament, pel moment en el qual va posar els peus per primera vegada al Congrés…

—I si et dic el mateix que el teu company de partit, potser tenim raó, no trobes? —etziba Marta abans de fer el darrer glop al refresc de cola.

La neboda pensa que a Fèlix ja no li queda res de l’esperit revolucionari, tret d’algun record que desgrana de tant en tant a Valldoreix, quan Enriqueta i Josep Maria hi acudeixen a dinar. Ha seguit el moviment dels seus gestos mentre parlava de treballadors socials i de presons i li ha fet la sensació que, tal com avançava la conversa, ha anat oblidant aquell oncle lliure, content, fàcilment donat a les il·lusions i que, gràcies a la voluntat de viure i de fer progressar la societat des de les seves responsabilitats polítiques d’esquerres, sempre ha aconseguit reanimar-la.

198

—No és una qüestió de raó, Marta. Creu-me.

A Fèlix li fa l’efecte que la raó és més clara com més imprecís és el substrat en què es mou; el potencial d’arribar a treure’n l’aigua clara i que la raó s’adigui amb tot allò que sempre has pensat, per a ell, ara, acaba passant de ser la base a partir de la qual prendre una decisió a convertir-se en l’exponent.

La neboda el mira de fit a fit, amb els ulls vidriosos i la veu ressonant d’emoció: —Tiet, et recordes del pòster que em vas regalar quan l’Obama va guanyar les eleccions als Estats Units?

—Sí, clar.

—I et recordes quan el dia del dinar de Valldoreix et vaig preguntar si podíem, i em vas dir que sí, que podem? —pregunta Marta amb les dents de dalt fent força contra les de baix.

Fèlix no contesta, una olor de pou resclosit li arriba des de les Rambles.

—Doncs jo no em referia a fer un gir cap a la dreta, em referia a canviar el món, però a fer-ho d’una altra manera, no amb garrotades ni amb unes reixes de ferro.

—Jo no he parlat de garrotades, he parlat de gent que té por perquè hi ha massa delinqüència i que té dret a viure tranquil·la. I, ja que t’encaparres a posar per davant la meva ideologia esquerrana, he parlat també de persones que viuen una vida equivocada i que, amb un sistema que realment es preocupés per rehabilitar-los, podrien fer un canvi que els faria sentir-se més dignes. I això, creu-me, és d’esquerres.

Fèlix ha deixat anar un somriure lleu però també unes paraules que fa l’efecte que són la conclusió de la conversa.

La mirada se li ha tornat profunda, insondable. Sent que aquest és el paper de l’anarca, que és allò que ell creu que sempre ha estat, independentment que s’hagués emmotllat a l’etiqueta comunista dels setanta i dels vuitanta i a l’etiqueta ecosocialista que va venir després als noranta; l’anarca 199

que ell encara continua sent, avui és algú que conserva la llibertat davant tots els corrents, però que pot triar el que consideri més vàlid en cada moment.

L’endemà s’ha de votar el projecte de llei de la reforma del codi penal al Congrés i Fèlix, amb el bitllet del primer avió del pont aeri del matí a la butxaca, comença a posar-se nerviós. Segons el que li va comentar fa un parell de dies per telèfon Josu, el portaveu dels nacionalistes bascos, només falta per saber la decisió del seu vot i el de la diputada del grup nacionalista d’esquerres de Navarra. De moment, el resultat és 170 vots a favor, 170 vots en contra i vuit abstencions.

El vot de Fèlix pot ser decisiu, i ell té una lluita interna entre la doctrina imposada pels dogmes de la ideologia esquerrana, que li ordena que ha de votar que no a la reforma, i la necessitat que té, des del primer dia que es dedica a la política, de fer que aquesta sigui un servei que es duu a terme per millorar la vida de la població; i això li dicta que ha de votar que sí i que, sense caure en postulats que s’hagin d’encaixar a la dreta, la seva decisió pugui aportar un granet de sorra perquè les persones visquin amb menys sensació d’inseguretat pels carrers.

Durant el silenci que s’escampa a continuació es bescanvien mirades de preocupació. Els pensaments de Fèlix tenen un aspecte oscat, la conversa que ha mantingut amb la neboda li ronda pel cap, estimulant però esgotadora. Fa un glop de cervesa i es posa a contemplar el capvespre, buit.

La falta de paraules es fa fosca, dura, aclaparadora.

—Però, què hi feu aquí, sense Alba i Mercè?

Fèlix es gira i veu Enriqueta, que va acompanyada d’una dona de la seva edat amb la cara estreta i els ulls injectats.

Se’ls ha plantat a mig metre; la dona de Josep Maria és una persona obsessionada amb la família, i per entendre les coses ha de traduir-les sempre als termes de la seva realitat, per això a preguntat per Mercè i per Alba.

200

—Hola, Enriqueta, com anem? —pregunta Fèlix alhora que s’aixeca per fer-li un petó.

Enriqueta, d’esperit viu i curiós, espera una resposta a la pregunta que acaba de fer, ansiosa. Finalment, després de fer-li també un petó, Marta l’hi dóna: —Havíem de parlar de política, per això volíem estar sols i no han vingut ni Alba ni Mercè.

—Ah! I Julio Manrique, com està?

—Molt bé.

Enriqueta sap endevinar el caràcter íntim i vertader que els senyals exteriors no sempre permeten copsar, per això s’adona que les coses, entre Marta i Roger, no van tan bé com Marta vol fer creure.

—Demà me’n torno cap a Madrid. Al migdia trucaré a Josep Maria, que fa setmanes que no el veig —diu Fèlix.

—Molt bé, ahir us anomenàvem, mentre sopàvem. I, què, quan ens tornarem a reunir? —pregunta Enriqueta.

—Ara al setembre és el meu aniversari, podríem celebrar-lo amb un altre dinar a la torre —proposa Marta amb el front alt i serè i la cara riallera.

—Ai! I què et podem comprar, de regal? —pregunta Enriqueta amb un posat de savi distret.

La dona que acompanya Enriqueta es mostra dura, rígida i, tot i així, immensa en els gestos, desagradables.

Marta mesura Enriqueta amb uns ulls lleugerament sardònics.

—No res, estic totalment en contra dels regals que es fan sense més motiu que perquè sigui una data concreta. El millor regal serà que vingueu a dinar.

—És un ideal del 15-M, això? —vol saber la dona de Josep Maria.

—Bé, més o menys. De fet, ja he dit a Julio Manrique que no vull cap regal que s’hagi de pagar amb diners.

—Ai, noia, que ja sé que et regalarà, doncs, el teu xicot!

—exclama Enriqueta.

201

A l’amiga d’Enriqueta se li escapa un somriure. Els trets de la seva cara són d’una regularitat perfecta. Fa tota la pinta de tenir també la llengua ben esmolada, i es mira l’escena amb uns ulls vigilants.

Fèlix coneix aquella manera de corrugar les parpelles i aclucar els ulls d’Enriqueta, i sap que tot el que pugui venir a partir d’ara tindrà relació amb la terrassa amb unes vistes privilegiades del pis de Cornellà.

—Mira, m’imagino que és una sorpresa que vol fer-te, però, com que se m’ha escapat, t’ho explicaré: tots els dimarts i els dijous ve a Cornellà a aprendre a ballar. M’he quedat amb les ganes de baixar un dia i saludar-lo, saps?

Però sempre travessa la plaça com un coet.

Enriqueta disposa d’una provisió d’imatges inacabable, que insereix al discurs com si les tragués de l’aire.

—Roger? A ballar? —pregunta Marta, sorpresa, com si necessités alguna cosa que l’ajudés a completar els sentiments.

—Sí, sí. Jo crec que deu voler aprendre’n i així després te n’ensenyarà a tu. Que maco, el Julio Manrique. Ja està clar, aquest és el regal que vol fer-te —diu Enriqueta amb el moviment de llavis incessant que fa que, quan revela una xafarderia que ha descobert des de la terrassa de casa, la gràcia del descobriment s’escampi sobre la humanitat.

Fèlix la mira amb descrèdit, per la facilitat amb què la dona del seu excompany de feina al centre de salut intenta harmonitzar les teories que maquina amb la realitat, normalment obliqua.

Al cel hi despunten fragments lluminosos. El sol encara escalfa.

L’esplendor de la xafarderia majordomesca d’Enriqueta ha deixat Marta estupefacta, i ha obert els ulls com si s’allunyés de tots els malsons que li havien provocat les celles de Roger durant tantes setmanes.

Aquella revelació d’Enriqueta no és simple material de contuberni de replà d’escala, és alguna cosa més.

202

Marta comença a parpellejar, no pot aturar aquells moviments. La novetat la desborda i abraça el món sencer. Les paradoxes li resulten tan palpables com si respirar passés a ser un procés biològic que va de fora cap endins. Se li ha quedat cara d’animal dissecat.

—Vinga, a veure quin diumenge ens ve bé a tots i fem un dinar a Valldoreix —diu Fèlix amb aquells ulls, entre condescendents i desconfiats, dels recepcionistes dels hotels.

—Sí, per nosaltres perfecte —contesta Enriqueta tot administrant aquelles intencions inexpressives dels gats de carreró.

Marta ajup el cap. Les cames li tremolen. Ho acaba de descobrir tot. Té molta ràbia. El mal va fent camí dins el cap. Se sent com si dins el cos hi hagués un felí a l’aguait d’enemics.

Tot l’ambient de les Rambles ara li sembla carregat d’esterilitat i d’insomni. Una imatge immensa de gent ballant després de beure cava a gavadals en un sopar de Nadal de l’empresa d’assegurances li acaba de canviar la vida, perquè, combinat amb la informació que ha revelat Enriqueta, l’ha ajudat a veure-ho tot. La imatge dels companys de feina ballant s’eleva amb lentitud infinita, semblant a una ona.

El passat ara no és un teixit de coses imaginàries, agafa una rellevància capital, no només per ajudar-la a interpretar la cronologia de tot el que ha passat durant els últims mesos al costat de Roger, sinó també pel joc de les causes i dels efectes de l’engany que ella acaba de desxifrar fa uns segons.

La rutina agafa un aire vell, gastat i polit pel temps i per la memòria. Marta nota com si hagués arribat al port i, finalment, es trobés en el punt en què pot saber la veritat bàsica la ignorància de la qual tant l’ha fet patir durant setmanes i setmanes.

Tot sembla ficció, feble com un tema de conversa d’aquells que es treuen als ascensors, però, alhora, una ficció màgica, que, a poc a poc, es torna realitat. Una realitat en la qual li han pres el pèl.

203

L’actualitat li crema, la imatge del ball dels companys de feina d’aquell dia de Nadal n’és un vèrtex, un imant. Sent ressonar la nota d’una perplexitat sense límits. Davant d’ella s’aixeca una boira de consciència que vetlla per la inquietant nuesa del destí. Ara que ho ha descobert tot, què farà?

No té la resposta.

204

XXII

E

ls dies importants de la vida tenen una lluminositat més inquietant que els dies normals. Marta es desperta a les sis del matí. Roger dorm. La noia es posa panxa cap amunt; sacseja les parpelles, intenta escapar-se del líquid que està a punt de desbordar les llàgrimes. S’aixeca, va al menjador i obre el llibre que llegeix aquests dies. No pot avançar ni tres paràgrafs. Es dutxa, es veu un got de suc de pinya i se’n va a passejar una estona.

A quarts de nou, des del servei d’una cafeteria que hi ha davant el centre de salut, truca a l’oficina i parla amb Agustí Calomarde. Li diu que es troba malament i que no anirà a treballar. Però li demana un favor: —He de demanar-te que no diguis a ningú que em trobo malament.

—I això per què?

—Perquè, si no, tothom tafaneja i fa preguntes. Digues que m’has enviat a treballar a l’oficina del carrer de Balmes, avui.

—D’acord, però demà vull el justificant del metge.

A Agustí Calomarde li agrada que tothom li degui favors, per això accepta la proposta de Marta de bon grat.

Es presenta a la consulta de Josep Maria sense haver demanat hora. Quan, entre pacient i pacient, l’amic de l’oncle Fèlix la veu, li fa un senyal per confirmar que ja la colarà quan pugui. *** Mentre espera que Josep Maria la faci entrar rep un whatsapp de Carolina: “que malparit, Calomarde, quan t’ho va dir que havies d’anar a l’oficina del carrer de Balmes?”.

205

Marta contesta: “Ahir a les deu de la nit. No puc contestar més whatsapps, que ja saps que aquí sóc en un despatx compartit”.

Abans de les deu, Marta entra a la consulta i explica a Josep Maria que ha passat la nit vomitant.

—És el famós virus aquest que tant ronda per la ciutat, dieta tova i dos dies de descans.

Quan surt del centre de salut rep un whatsapp de l’oncle Fèlix: “acabo d’entrar al Congrés. La diputada navarresa s’hi abstindrà i el meu vot serà el que decidirà si s’aprova la reforma del codi penal o no”.

Marta no li contesta. Arrenca el cotxe per anar a passar una part del dia a Sant Antoni de Vilamajor amb Olívia Tella, una amiga a qui fa mesos que no veu i que s’ha agafat les vacances al setembre. A les cinc en punt vol ser a Cornellà per viure en carn pròpia la revelació d’Enriqueta, i considera que passar tantes hores rondant per la ciutat pot ser arriscat, per això queda amb Olívia.

Abans de sortir de la ciutat, però, l’oncle li envia un altre whatsapp: “a les 12 hi haurà la votació i no sé què fer. Des del partit em pressionen moltíssim perquè voti que no”. Marta s’atura amb el cotxe en una parada de l’autobús i li contesta: “la meva opinió, ja la saps”.

Camí de Sant Antoni de Vilamajor comença a perdre de vista el futur; s’adona que, cada vegada més, la seva vida es limita al present, sota les formes de l’entorn immediat, que pinta bastos.

Durant les hores que passa amb la noia de Sant Antoni de Vilamajor, Marta es troba còmoda; l’amiga no fa moltes preguntes i passen l’estona explicant anècdotes de l’adolescència.

A tres quarts de quatre, amb la impaciència de l’hereu per arribar a governar, Marta ja pensa en Cornellà i s’acomiada de l’amiga: —A veure si véns més sovint —li diu Olívia amb uns ulls que llampeguegen, sotjadors.

206

—Ara et toca a tu atansar-te un dia a Barcelona —contesta Marta.

—D’acord.

Abans de les cinc, Marta es troba a la plaça de Cornellà on viuen Josep Maria i Enriqueta. S’ha situat en un lloc estratègic perquè Enriqueta no la pugui veure des de la terrassa.

Nota que els arbres es gronxen; el cel pressiona contra les branques retorçudes.

A l’arrel de cada cabell hi sent una burxada. La sentor de les fulles dels arbres no li resulta plaent.

Els ocells s’han menjat totes les engrunes de la plaça i aguanten el sol amb el bec tort.

Deu minuts abans de les cinc, Roger, amb una bossa esportiva a les mans, creua la plaça, amb unes gambades d’atleta, i entra a l’acadèmia de ball.

Marta es queda immòbil, recolzada en un arbre. No vol caure en l’esgarrifós histerisme de l’odi. Fa un repàs de quasi tot, i ho percep com si fossin notes d’un pentagrama: les suposades visites de Roger els dimarts i els dijous a casa els pares, on sempre s’hi dutxava i on calia suposar que hi deixava la roba suada de les classes de ball perquè la seva mare l’hi rentés; les dues ocasions en què ella l’havia sorprès a la cuina ballant amb l’escombra als braços i s’havia quedat perplexa; la sorpresa de tota l’oficina aquell sopar de companys de feina de Nadal en què Isabel es va aixecar de la cadira amb el cava rabent per les venes i, més atrevida que de costum, es va posar a ballar, i, quan tothom va veure com es movia, els va deixar amb un pam de nas, perquè aquella manera de bellugar el cos no s’adeia amb una persona de conviccions catòliques estrictes, una escena que ahir Marta va recordar mentre Enriqueta parlava i va fer saltar la llebre; les poques ganes de practicar sexe de Roger durant els darrers mesos… Tot li ve al cap sense pauses. Tot encaixa.

El pitjor del turment que sent Marta és la incertesa martiritzant sobre el destí d’Alba. Hi ha alguna cosa en el fet de 207

tenir un nucli familiar establert, un acord de parella durador, que fa que, tard o d’hora, es desperti la curiositat de les persones del nostre entorn, i que aconsegueix que un cregui que allò ja és per sempre. I ella estava convençuda que havia trobat un nucli familiar estable i convenient per a la seva filla.

Mentre espera que ella arribi, la sang li flueix a borbolls.

Hi ha converses que tenen tot el significat del món, però ni una de les seves paraules és del tot imaginable: “i dius que et vas escórrer dues vegades?”, havia preguntat Isabel un dia al bar Virgínia.

Marta deixa que les llàgrimes li llisquin per les orelles i per la barbeta. Els ulls li cremen, els llavis els nota salats, té l’esquena amerada.

De sobte, la veu. Camina a poc a poc, amb la bossa esportiva a la mà dreta. A Marta li ve al cap la darrera nota del pentagrama: ja sap per què Isabel ha d’acabar de treballar més d’hora dos dies a la setmana.

Marta es mossega el llavi inferior i es pregunta si Isabel deu estimar Roger o si l’aventura només és un mitjà per resoldre el seu problema de la vida íntima. Durant aquests mesos de crisi sentimental, no havia sospitat en cap moment de la seva companya de feina, però ara ha de reconèixer que un no pot acabar de saber mai a què es poden aferrar les persones solitàries quan estan convençudes que no tenen res.

Isabel entra a l’acadèmia de ball. Marta decideix esperar una estona. Té por que, si posa els peus a l’acadèmia i munta un numeret, els contes que Roger explica a Alba s’acabin i que li toqui tornar a refer la seva vida un altre cop. Nota que aquesta por de trencar la felicitat de la nena se li representa en alguns matisos de la plaça.

Intenta entendre els motius que deuen haver portar Roger a afaiçonar la vida al seu gust al costat d’Isabel, i comença a entendre que potser ell és més feliç al costat d’una dona prudent, tímida i tremendament respectuosa 208

amb la parcel·la individual de la persona que pugui tenir al costat: Isabel té aquella dignitat romàntica que exigeix que una dona no escampi mai cap intimitat, i és algú sense gaires connexions amb els problemes actuals, un aspecte que a altres nois els resultaria negatiu, per la manca de mesura cap a les coses essencials, però que Marta sap que concorda molt bé amb el caràcter de Roger. I, a més a més, les restriccions morals que Isabel sempre s’imposava, d’alguna manera, la paralitzaven. I aquest caràcter tranquil, quiet, sense presses, segurament encaixava perfectament amb Roger, que, dins de la paràlisi amb què li agradava deixar passar les hores i traduir els textos, en companyia d’Isabel, devia haver trobat una nova mobilitat per a la seva vida més plaent que la que li podia aportar Marta. Isabel, en definitiva, era algú capaç d’apartar-se de la gent que donava una rellevància exagerada al món immund de les aparences, i això Marta sabia que Roger ho valorava molt.

I, a Isabel, Marta també comença a sospitar que li casa a la perfecció una mirada tranquil·la com la de Roger, que era dels qui pensaven que els fets s’arreglen sols i que tenia clar que el seu destí no era més important que el dels altres, per això no necessitava que la vida li resultés embriagadora cada dia ni cada moment; en tenia prou d’avançar una desena de pàgines al dia de la traducció que dugués entre mans i una miqueta de conversa després de veure una pel·lícula. Així de senzill, res d’experiències excitants.

A Marta li resulta més còmode reconstruir els pensaments que justifiquen el perquè Isabel i Roger deuen haver connectat tan bé entre ells abans que mirar d’analitzar l’atmosfera sentimental del fracàs de la seva relació amb el traductor. Mira la terrassa d’Enriqueta i s’adona que és buida. Han passat ja cinc minuts des que Isabel ha entrat a l’acadèmia. Separa el muscle de l’arbre i surt caminant en automàtic cap a l’acadèmia, mentre el cervell funciona a tota màquina.

209

Quan arriba a la porta de l’acadèmia, a través del vidre comprova que hi ha un lloc de recepció petit, separat de la sala de ball per envans, amb una noia darrere un taulell.

Calcula que ja els deu haver donat temps de canviar-se i d’entrar a la pista de ball, i s’arrisca a entrar-hi: —Hola.

—Hola, benvinguda. En què et puc ajudar? —pregunta la noia del taulell, que té accent mallorquí.

—Volia informació.

Mentre la noia comença a parlar, Marta s’adona que hi ha una finestreta: —Perdona que et talli, puc mirar?

—Sí, clar —contesta la noia.

Marta mira per la finestreta i veu Isabel i Roger, que ja han començat a assajar algun ball, com si es trobés al fons d’un abisme.

—La mare que la va parir, com es mou, la tia.

La veu de Marta, quan veu els moviments d’Isabel, té la mateixa vibració que l’amor pur.

Isabel i Roger ballen encaramel·lats. Fa l’efecte que els ulls de Marta, que ignora tot el que la noia de recepció va dient-li, volen sortir de l’òrbita.

Deixa de mirar per la finestreta i sent una torrentada de sang dins el cap; quan li baixa als ulls, en percep la tensió.

La boca es queda sense saliva, però ha de dissimular: —I per quan dius que surt, al mes?

Mentre la noia li contesta, Marta torna a mirar per la finestreta. Roger balla amb una motricitat mecànica i amb l’energia d’un insecte, Isabel sembla que pugui guanyar un concurs mundial, els seus moviments no tenen res a veure amb l’aire bíblic que s’espera d’una persona creient com ella.

Marta observa la resta de parelles que també han començat a assajar i pensa que, amb una persona com Isabel al costat, a Roger potser li resulta més senzill distingir entre amor, necessitat i prudència.

210

—I no hi ha més horaris, a part dels que ja m’has dit?

La veu de Marta és dura, però la mirada dels ulls encara és pitjor. Se sent impotent davant el temps, paralitzada, i, alhora, plena d’inquietud.

La noia li torna a explicar els horaris en un to pacient i curiós que té la virtut de fer versemblant el seu discurs, i fins i tot l’ocasió: —Si vol, pot emportar-se el tríptic informatiu.

—Sí, gràcies.

—Si té cap dubte, ens pot trucar —afegeix la noia de l’acadèmia amb els mateixos ulls que si parlés del temps.

—D’acord. Adéu —contesta Marta amb una actitud més de respecte que de disposició a fer cas.

—Adéu.

Els sentits de Marta, camí de la porta de sortida, floreixen en uns cercles buits en els quals fins i tot costa que hi passi la llum del dia.

Agafa el cotxe, condueix cap a Barcelona a gran velocitat i hi busca un cinema.

Les imatges de la pel·lícula, que ja fa cinc minuts que ha començat, li resulten com un cúmul de desplaçaments incessants i arremolinats. Quan acaba la pel·lícula, envia un whatsapp a Roger: “prepara el sopar i comenceu tu i la nena si es fa l’hora i jo no hi he arribat”. Ell li contesta de seguida: “d’acord”.

Camina durant una estona pels carrers i reflexiona la decisió que ha de prendre. Però de seguida ho veu clar: una traïció com aquesta no es pot perdonar. Quan entri al pis enviarà Alba a l’habitació i, amb tota la mala llet del món, es plantarà davant Roger i li dirà que avui mateix ha de fer les maletes. No vol que passi ni un segon més a casa. No el vol veure més.

Quan ja es nota cansada, decideix anar al pàrquing a buscar el cotxe. Conduint per la ciutat necessita justificar la traïció de Roger i comença a pensar que li fa l’efecte que 211

el problema de l’amor és que l’inscrivim a la nostra llibreta personal per parts, en petits blocs, en lloc d’apuntar-lo a una mena de tot. Sí, aquest és l’inconvenient, n’està segura, concentrem l’amor en una persona concreta, i no en la globalitat; i, llavors, com totes les coses fragmentades i aïllades de la vida, lògicament, l’amor, tard o d’hora es panseix, se’ns allunya, i potser per això Roger havia buscat refugi fora de casa.

Però, tot i l’argumentació d’aquesta justificació, prem el volant amb força i decideix que avui mateix l’engegarà a dida. No vol tornar a dormir amb ell, no hi ha cap pretext que li serveixi per poder perdonar-lo.

Aparca el cotxe al mateix carrer del pis i torna a debatre internament entre la dignitat de reconèixer que Roger li ha fet el salt i la conveniència de pensar en Alba, en com n’és de feliç quan, amb els ulls desorbitats, escolta les històries que Roger li explica. Té dubtes. No sap si és més punyent la força de la traïció o les ganes de deixar que tot continuï igual, amb Alba contenta, i actuar com si no hagués descobert l’engany.

Camina per la vorera del seu carrer i es planteja que potser la concepció més vàlida i menys dolorosa de l’amor es dóna si acceptem que, l’amor, en realitat, és l’opció que té l’altra persona, aquella que estimem, de sentir coses per algú altre, de crear i de gaudir d’un espai propi, sempre que aquest sigui capaç de preservar i de respectar el nostre. No té clar si, això, ho pensa de debò i li serveix per convèncer-se a ella mateixa o si és només una reflexió per oblidar que ho ha descobert tot.

Obre la porta de l’entrada del bloc de pisos i li fa l’efecte que la realitat no existeix; s’esgota en les explicacions raonades del motiu pel qual Roger ha tingut una aventura, s’asseca, aquesta realitat, com suor després de fer exercici, però no acaba de convertir-se en un toll. Paraules, imatges, traïcions, moviments de celles; agafa l’ascensor i nota que és difícil alliberar-se de tot.

212

Les accions més recents en el temps esdevenen versemblants, se li tanquen dins l’ascensor, però es converteixen en carpetes tancades.

Quan ha arribat al quart pis, surt de l’ascensor, treu les claus de la bossa de mà, entra a casa i, només posar el peu al rebedor, sent que el gran flux s’ho emporta tot: aconsegueix que la memòria es dissolgui i, aleshores, el que Marta sent que comença a operar és la lògica a l’inrevés, aquella que funciona com a metàfora transcendent; i aquesta metàfora no se li representa com el depertador burxant la son del matí, ni és un món maquillat de plans de vida ideals i de vacances paradisíaques, ni tampoc alguna cosa capaç d’esborrar tot allò que més li convé, sinó que és una metàfora que es personalitza en la gent que coneix, en el seu barri, en la família, i, sobretot, en Alba.

Mentre treu les claus del pany, es pregunta si la filla deu haver sopat; els últims dies ella i la nena han acabat a crits i Alba no ha menjat ni la meitat del que li havia escudellat.

El televisor té més veu que de costum: “el Congrés dels Diputats ha rebutjat, per un sol vot, la proposta de reforma del codi penal”.

Marta deixa les claus penjades sota el cartell del Yes, we can.

L’oncle Fèlix ha votat que no i la reforma que havia d’endurir les penes de presó no s’ha aprovat. Les pressions del partit han pogut més que les seves conviccions. Marta avança cap al menjador i es pregunta si les persones ens podem plantejar de canviar el món quan, en realitat, poques vegades som capaces de fer un pas i de modificar les coses que tenim al nostre entorn, i que depenen directament de nosaltres.

—Vinga, Alba, que ja és l’última cullerada, que bé, t’ho has acabat tot! —diu Roger.

Marta obre els braços i pregunta, amb una cortesia que és més un hàbit que una defensa: 213

—Com ha passat el dia, el Manriquín?

Fa un petó llarg i intens a Roger i, després, el noi, amb un somriure natural i amb els ulls d’Alba inundant l’escena i embriacs d’alegria de veure que la mare i Roger avui tenen el semàfor en verd, contesta: —Molt bé, i la Mari Cruz?

—Molt bé, també. Un dia molt tranquil.

Marta no se n’adona, però té la veu ensopida de fer veure que no ha passat res. Ha decidit empassar-se l’orgull i posar en primer lloc la felicitat de la seva filla, i n’ha sacrificat la seva; s’estima més oblidar la traïció i pensar en cada paraula de les històries de Roger, aquelles que aprofundeixen en la fantasia i en la passió d’Alba de manera fascinant. Aquesta decisió de donar prioritat a la seva filla no li fa sentir tristesa, sinó més aviat una certa falta de dignitat que allibera una energia descomunal: el benestar d’Alba sense mesura, sense lligams i sense haver de passar una altra vegada per una segona separació de parella de la seva mare.

—I, la meva reina, s’ho ha menjat tot?

—Sí, no m’he deixat res al plat, oi que no, Roger? —diu la nena mentre fa un petó a la mare.

Marta es veu embolicada en la profunditat de la veu de la seva filla. Comença a gratar-li el cap i li pregunta: —Sopo en cinc minuts i després mirem tots tres junts al sofà una pel·li, Alba?

—Sí, que bé, mama!

214

AGRAÏMENTS

A Vicent, Mercè, Mari Carme, Àlex i Elisenda, per estimar-me.

A Juanma, Arte, Manolo, Eva i el petit Àlex, pel dia a dia.

Moltes gràcies!

A Xus Blasco, perquè la seua amistat és un privilegi impagable.

A José Torres, per la seua noblesa.

A Laura i Alèxia, que sempre m’alegren el dia.

A David Gil, Elena Aris, Eloi Castellet i Laura, la cabanyalera, pel somriure etern.

A l’oncle Joan, la tia Rosa, i els cosins Joan i Sara, que sempre tenen les portes de casa obertes.

A Alejandro, Marín, Sergio, Rubén, Vila i Montoro, pels moments compartits.

A Àngel Oliva, Teresa, Lledó, Baltasar, Ismael, C. Vendrell, M. Àngels, Bapti, Carmina, Lola, Mavi, Sònia, Àlvar, Bea Cardona, R. Mondragón, V. Martí, Manolo Badal, Gràcia González i Raquel Aznar, companys, però també amics.

A J. Gavaldà i Llorenç Andreu per guiar-me.

A Doreen Veloso, pel seu respecte cap a la nostra cultura i per donar sentit a les classes que vaig fer durant tres anys a Torrevella.

A Abelard Saragossà i Joan Olivares, a qui dec gran part de l’estima que sento per la nostra llengua.

A Pedro, Ximo, Alfred, Santi, Jesús i Maite, per totes les trobades que encara hem de fer.

A Juan, Diego, Rafa i Alfonso, pels estius passats a Suera.

A Joan, Maria, Andrea i Miquel Ortells, per acollir-me amb calidesa.

A Carmen i Maite, les meues alacantines preferides.

A Xavi Tella, per la infantesa.

215