TabulaBrasa

tabula brasa

Albert Pijuan Hereu

7猫 PREMI DE TEATRE PEPE ALBA CIUTAT DE SAGUNT, 2010

Benicarl贸,

2010

Primera edició setembre de 2010 © Albert Pijuan Hereu

© D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com Il·lustració de la coberta Daniel Vizoso i Antonio Rico Disseny Ramon París Peñaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Paper interior Editorial os de 100g Torras • Paper coberta Zeta Gofrat Classique 260g 40Marfil Imprimeix Grafo Dipòsit legal BI-2472-2010 ISBN-13: 978-84-96623-92-7 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

TABULA BRASA

personatges

Olivia Lluc Papa Mama Mim1

1 Nota per a una possible interpretació del Mim: el Mim és còmplice dels pares, però en realitat se sent perplex, potser tant com l’espectador i tot. Perquè ben bé pot ser que el Mim, sortint de casa per anar a treballar en alguna rambla, s’hagi trobat amb els pares, i els hagi anat seguint durant tot el trajecte; i així, veient que no li deien res, ha acabat ficat a casa d’uns estranys, s’ha afartat a cor què vols, etc.

M’imagino que deu tenir pensaments de l’estil ‘En un moment o altre m’hauran de cridar l’atenció, no?’ o ‘Tu tira, que aquests no s’enteren’ o ‘Atipa’t i si tenen res a dir ja t’ho faran saber’.

Només és una proposta d’aproximació entre d’altres que n’hi poden haver.

Menjador estàndard d’una parella acabada d’emancipar. Al fons, a la dreta, el bany; al fons, a l’esquerra, la cuina.

L’Olivia frenètica ultima els detalls d’una vetllada per a quatre que ha preparat amb delit. Col·loca al centre de la taula un centre de flors, dobles forquilles i ganivets i una cullereta emmarcant el plat, i unes tenalles per al marisc a sobre del tovalló. En Lluc passa corrents cap al lavabo amb una tovallola.

Olivia: Encara vas així, nen?

Lluc: Em dutxo ràpid.

Olivia: Què et sembla el centre de flors? És molt bonic, oi?

Lluc: Sí, sí.

Olivia: I jo? Com sóc?

Lluc, besant-la: Guapíssima.

Olivia: Per mi és súper important que tot surti bé, avui. Súper important.

[9]

Lluc: Sortirà bé. N’estic convençut. Però sobretot no els contradiguis.

Si no els dus la contrària segur que surt bé.

En Lluc li pica l’ullet i va al lavabo. L’Olivia es queda parada uns segons.

Reprèn les tasques frenètiques d’arranjament. Poleix amb la brusa una ditada d’una copa, es prova diferents arracades al mirallet de l’entrada, s’allisa la brusa i es passa un raspall que treu de la calaixera del moble de l’entrada per la faldilla, encén les espelmes de la taula… Sona el timbre.

Olivia, arreglant-se el recollit: Ja són aquí, Lluc! Que véns?

Lluc, des del lavabo: Dos minuts!

L’Olivia es queda aturada amb la mà al pom. Mira si ve en Lluc. Pren aire.

Obre la porta.

El Papa, la Mama i el Mim entren en fila índia. La forma amb què es desplacen és la següent: el Mim, que és a la cua, corre al capdavant de la fila alhora que el Papa, que ha quedat en última posició, s’afanya a posar-se davant del Mim, i així successivament avancen per tot el menjador, fent ziga-zaga, cada cop més veloços, al voltant del sofà, la taula, el llum de peu, el moble bar, l’Olivia mateixa, etc. I sempre que el que és a la cua de la fila corre al capdavant efectua un soroll que pretén imitar el cant d’algun ocell, canviant-lo, això sí, a cada tanda.

L’Olivia, que per uns segons s’ha quedat sense saber què fer, treu una botzina del moble de l’entrada i la fa sonar eixordadora. Els tres del trenet s’aturen en sec, simulant el so d’una frenada.

Olivia: Benvinguts…! Sóc l’Olivia… Quina bajanada, qui hauria de ser sinó, la minyona? (Riu.) Buf… per fi ens coneixem, no? Tant que me n’ha parlat en Lluc. Espero que ell també us hagi parlat de mi. Només que us hagi parlat la meitat de bé de vosaltres a mi, que de mi a vosaltres, llavors… (Dubta.) Que espero que us hagi parlat bé de mi.

[10]

Els tres nouvinguts es mantenen immòbils. L’Olivia fa el gest d’atansar-se per fer-los dos petons però es talla; estén la mà per encaixar-la, el Papa i la Mama hi acosten els morros, l’examinen minuciosament i es diuen quelcom a l’orella que els fa gràcia; ella la retira i se la mira amb discreció per veure si hi té res d’estrany.

Olivia: Així què, com ha anat el trajecte? Han passat gaire calor?

Silenci.

L’Olivia es posa darrere la Mama per ajudar-la a treure’s la jaqueta. La Mama es gira d’una revolada, agafant-se la jaqueta per por que la hi prenguin. El Papa l’abraça protector, els dos semblen espantats.

Olivia: És un cas, aquest Lluc! Ai Lluc Lluquet… No m’ha comentat res que al final serien un més! Ja li dic jo que algun dia perdrà el cap…

(El Papa i la Mama s’esgarrifen.) Sort que he fet ranxo per parar un tren!

(Riu forçada. Es miren estranyats. Pausa.) En Lluc no m’ha comentat que fossin al·lèrgics a res, espero que no s’hagi descuidat també de dir-me que són al·lèrgics al marisc… Sinó ja ens veig al Lluc i a mi de mariscada fins Sant Joan… (Riu.) Perquè per sopar he comprat marisc. Marisc per parar un tren. Tant de bo tots els martiris fossin així, oi? (Riu.) No, no, no un sopar amb els sogres, sinó marisc per esmorzar, marisc per dinar i marisc per sopar. Marisc a tothora. (Riu. Silenci.) D’això…

Silenci.

Papa i Mama, que parlaran com una sola veu, trenant el monòleg: En Lluc ens va telefonar abans d’ahir per dir-nos que ens presentéssim a casa

vostra / a les vuit de dia d’avui, dia divendres / vint-i-dos de març, / amb la intenció que els seus pares / (això és, nosaltres dos / sent ell qui desenvolupa la funció de pare i / ella en funció materna), / i la seva

[11]

parella, / és a dir, tu, / ens coneguéssim a fi de començar a establir lligams amb vista a una futura relació sogresca, / harmoniosa, si és possible; / atenent al compromís que havíem adquirit amb en Lluc / hem sortit de casa nostra i hem decidit venir a casa vostra a peu, / perquè tenim el cotxe al taller per culpa de la bugia / (que, insòlitament, mentre fèiem una escapadeta a la muntanya el diumenge amb la intenció

de recuperar el malmès contacte amb la natura de resultes, / malmès, en bona manera, per no dir tota, del mode de vida de la societat postindustrial), / va esgavellar-se, i no volíem acostar-nos fins a casa vostra en transport públic atès que: / en el cas que haguéssim d’agafar el transport públic i haguéssim d’anar drets, / ens hauríem vist obligats a aferrar-nos a algun dels múltiples agafamans del metro, /o l’autobús, / per tal que l’agitació del trajecte no ens acabés fent caure a terra: / i vés a saber qui pot haver-se aferrat als agafamans prèviament; / i per vés a saber qui vull dir: / un punki, / un mod, / un pajillero, / un moro, / un xino, / un sudaca, un negre, / una negra, / un alternatiu, / una xina, una mora, / un batxiller, / un okupa, / un perruquer que no s’hagi rentat les mans després de tocar mil caps pollosos, / algú que no s’hagi rentat les mans i que hagi mantingut contacte directe amb algun focus d’alguna malaltia contagiosa, / (com ara la tènia, o més concretament, les larves de la tènia, / encara que aquest el seu contagi, en termes percentuals, queda restringit a l’Amèrica Llatina, / fet que constitueix el motiu principal del nostre rebuig rotund als sudaques, / i als negres, / també coneguts com ‘africanets’ / per la seva procedència geogràfica, / Àfrica, / que, com és de domini públic, / també és zona de cultiu de múltiples malalties de transmissió via tacte, sent la tènia el menor dels mals possibles. Imagina.). / Tenint en compte aquests antecedents / i a causa del trajecte que hem hagut de fer desplaçant-nos a peu en una temperatura ambient que frega l’estival, / (vint-i-nou maleïts graus centígrads malgrat que siguem en ple març, fet explicable només pels efectes causats pel fenomen àmpliament conegut anomenat canvi climàtic, el qual per ampli i per conegut no cal[12]

drà que ens posem a detallar per voluntat de síntesi en el discurs), / en un trajecte de vint-i-cinc minuts de durada, enunciem que hem passat calor. I com que t’has interessat per les conseqüències de l’alta temperatura en els nostres organismes aprofitem per demanar-te un remei contra la deshidratació, / encara que d’entre les diferents formes d’hidratació preferim una mica d’aigua, (pausa breu) / en got de vidre, si no és gaire demanar.

Olivia: Així que volen… un got d’aigua?

Mama: Un got d’aigua.

La Mama fa gestos d’indirecta a l’Olivia. El Papa fa gestos d’indirecta a l’Olivia.

Mama: Aigua… i el que ve a continuació.

Olivia: Unes olives?

Papa: No has entès res, nena. Ja veig que o se’t diuen les coses grollerament o no entens res. Hem intentant mantenir certes formes però tu ho has volgut. Volem que ens diguis on és el servei, el lavabo, el vàter, el pixadero, l’excusat, la latrina, la boca del senyor Roca, el cagadero. Ignorem la teva naturalesa però la nostra, que correspon a la d’un organisme humà, necessita expulsar el que prèviament ha ingerit líquidament. Avatar que s’agreuja si hi afegeixes l’inexorable pas del temps sobre la nostra fisiologia, i, concretament, sobre les nostres bufetes, plàstiques, afeblides.

Mama: Raó de més en el cas de tractar-se de l’organisme femení.

Papa: Exactament, bona puntualització, Mama. No volíem haver de dir-ho tan directament, i de fet t’hem ofert la possibilitat perquè ens n’indiquessis la ubicació discretament, amb un simple moviment de cap, però és evident que tu, de subtilesa, no en gastes gaire.

[13]

Mama: Perquè, pel nostre parer, el fet que la primera informació que ens transmetem sigui on és el senyor Roca representa una manera d’iniciar amb molt mal peu una relació que, en principi, ha de durar uns quants anys. A banda que no tenim prou confiança, o “confi”, com us agrada de dir al jovent (la Mama fa un cop de colze al Papa i li somriu, complaguda per l’ús d’un terme en argot), per demanar-te directament una cosa així. Que vegis que tot ho fem a fi d’iniciar amb bon peu la relació sogresca.

Pausa.

Olivia: Al fons a la dreta.

Mama: Prenent com a referència el codi social en el qual tu i nosaltres hem estat formats i fent ús del mot estàndard en llengua catalana que s’usa comunament per aquest fi, formularem tot seguit l’expressió d’agraïment més àmpliament acceptada. I si aquesta expressió tingués una altra accepció que la merament formal d’agraïment Papa: i en el cas que aquesta altra accepció justament resulti ofensiva per a tu en algun nivell, et demanem disculpes anticipades i declarem que la nostra intenció és únicament la que acabem d’esmentar.

Pausa.

Papa i Mama: Gràcies.

Olivia: No es mereixen. (Pausa.) També podrien haver vingut en taxi.

Mama: Què?

Olivia: Que en Lluc està acabant de dutxar-se, ja no tardarà. (Somriu.

S’allisa la faldilla.) Silenci.

Mama: Deies res?

[14]

Olivia: Que no crec que en Lluc tardi.

Mama, dolguda: Què?

Papa: Mama, tranquil·litza’t.

Mama: Què has dit?

Papa: Mama…

Olivia: Que no crec que en Lluc tardi.

Mama: Oh! Insolent! Qui t’has pensat que ets? Jo no crec en moltes coses i no les airejo a la primera oportunitat que se’m presenta.

Papa, agafant-la pel braç, tranquil·litzador: És jove i estúpida, Mama, no sap el que es diu…

Mama: Però tinc raó o no? Què s’ha pensat que és? Ens acabem de conèixer i ja ens infla el cap amb creences esbojarrades! I després què vindrà, eh?, ens oferirà sense compromís informació de la seva comunitat subversiva de creients Olivia, tallant: En Lluc no tardarà. Afirmació.

Olivia somriu, seu al sofà. Els mira.

Olivia, picant el sofà: Si voleu mentrestant…

Silenci.

Olivia: Així que vostè és professor a la Universitat.

Papa: Què? Qui parla?

Com que veu que ningú no l’acompanya, s’aixeca.

Olivia: Dic que vostè és professor a la Universitat.

[15]

Papa: Exactament.

Silenci.

Olivia: Professor de…

Silenci.

Olivia: De què és professor?

Papa: De poesia. Explico poesia a la Universitat. Per què ho vols saber?

Olivia, gratament sorpresa: De debò? Aquest Lluc, sabent com m’agrada la poesia i no me n’havia dit res! (Pausa breu. Evocadora.):

li estava dient ara mateix a la tasseta

t’asseus al porxo amb mi i

que s’arrovelli l’auto tu

que passin ells els altres (El Papa s’escura la gola.)

l’home botella la dona botella

i els globets dels daus els

asos els renegaires

o l’emmelo

qualsevol jardí ho celebraria

oh santa salabror

d’aquella vella barca oferta Silenci. El Papa i la Mama se la miren afligits.

Olivia: Enric Casasses.

Mama: Enric qui?

Olivia: Casasses, el poeta de… No el coneixen?

[16]