Tortosa

Tortosa 1. el patrimoni Jacobo Vidal (coord.)

Albert Curto Enric Querol

Biblioteca Cru茂lla, 6

Benicarl贸,

2008

Amb el suport de

Direcció de la col·lecció Miquel Àngel Pradilla

Primera edició desembre de 2008 © Textos Coordinador Jacobo Vidal • Redactors Albert Curto i Enric Querol © Fotografies i plànols Jordi Maura, Boluña, David Garcia, Joan Carles Prats, Jep Colomé-Arxiu ABS, Alfredo Galledo, Ajuntament de Tortosa, Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre, Bisbat de Tortosa, Capítol de Santa Maria de Tortosa, Xavier Rollan, Enric Querol, Albert Curto, Ramon París, Carme Sanchis i Jacobo Vidal © D’aquesta edició Onada Edicions Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com © Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció Miquel Estrampes Blanch i Maribel Sospedra i Sospedra Paper interior Estucat mat volumen de 170g Paper coberta Cartolina gràfica 250g ISBN: 978-84-96623-30-9 Dipòsit legal: BI-3457-2008 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Llindar 1. L’arquitectura 1.1. La catedral

11

1.1.1. La catedral “romànica”

13

1.1.2. La catedral gòtica

13

1.1.3. Els edificis de la canònica i el claustre

18

1.1.4. El Renaixement i el barroc

21

1.1.5. L’exterior de la seu

26

1.2. Altres monuments d’època medieval i moderna

ÍNDEX

11

29

1.2.1. La Suda

30

1.2.2. La petjada dels bisbes

31

1.2.3. La Casa de la Ciutat

34

1.2.4. El palau Oliver de Boteller

35

1.2.5. La font de l’Àngel

35

1.2.6. La Casa de la Diputació del General i l’hostal dels Bruel

37

1.2.7. Palaus, peixateries, convents i llotges

37

1.2.8. El nucli renaixentista

42

1.2.9. El monumental carrer Montcada

48

1.2.10. Les fortificacions

51

1.2.11. Els portals conservats del recinte emmurallat

56

1.2.12. Les ermites

58

1.3. L’arquitectura d’època contemporània

62

1.3.1. El context: demografia i eixamples

62

1.3.2. Arquitectura moderna a la ciutat antiga

64

1.3.3. L’arquitectura de la burgesia

66

1.3.4. De la dura postguerra a la dura actualitat

79

2. L’escultura pública

83

3. Els ponts

89

4. La pintura i les arts de l’objecte

93

4.1. Els objectes artístics fins al segle XIV

93

4.2. Les arts plàstiques des de la Baixa Edat Mitjana

99

4.2.1. Els tapissos

99

4.2.2. L’argenteria

103

4.2.3. La pintura i altres tècniques

106

5. El patrimoni documental 5.1. L’arxiu de la ciutat –arxiu Comarcal

121

5.2. L’arxiu històric diocesà

125

5.3. L’arxiu de la catedral

126

6. El patrimoni bibliogràfic

129

6.1. La biblioteca capitular

129

6.2. Els llibres antics de l’arxiu diocesà

130

6.3. Producció literària a l’arxiu de la ciutat

131

6.4. Els fons conventuals

133

6.5. La impremta

134

7. Selecció bibliogràfica

8

121

139

Llindar

A

quest no és un llibre “acadèmic”. Es tracta d’un petit assaig en què intentarem donar a conèixer part del patrimoni de Tortosa.

En una publicació diferent, molt més àmplia i dirigida a un públic especialitzat, hauríem tractat de parlar de tota la temàtica susceptible de ser estudiada de forma completa i profunda; en un llibre no tan gruixut, però amb característiques catalogràfiques, ens hauríem proposat parlar de tot de forma parcial i superficial; en aquesta obra, editada amb gran cura i professionalitat, però amb voluntat de ser una guia sintètica, hem optat per parlar de poques qüestions i de forma breu.

D’altra banda, la naturalesa d’aquest paper també ens ha fet optar per no omplir les pàgines d’afirmacions “professorals” i “acadèmiques”, i per no explicar tots i cadascun dels passos i encadenaments lògics que ens han portat a expressar una afirmació determinada. Per tal d’aconseguir-ho ens hem obligat, entre altres coses, a redactar el text sense altre ajut que el de la memòria, la qual sempre és un filtre excel·lent –excepte, és clar, quan

hem volgut fer una cita textual. Val a dir, però, que totes les afirmacions formulades, amb les dades i les idees que poden contenir –i fins i tot amb els seus errors–, no són simples i lleugeres opinions contingents, sinó que són fruit del treball, la reflexió i l’experiència de molts anys.

En la publicació, el pes de l’arquitectura i dels “monuments” conservats que es poden observar mentre es passeja pels carrers de la ciutat és molt superior a la resta de temes tractats. Això és perquè es pretén aconseguir –juntament amb un segon volum que està avui en preparació– una mena de guia de Tortosa, útil i atractiva tant per al visitant ocasional que vulgui adquirir alguns coneixements bàsics sobre el nostre país, com per als natius interessats en el passat de la seva terra –i el present és com és perquè el passat va ser com va ser.

D’altra banda, val a dir que aquest assaig, precisament perquè hem volgut que fos un assaig, no és ni asèptic, ni tímid, ni aigualit, sinó que és compromès –tant com pot ser-ho– i pren partit. En concret, el pren per la gran 9

assemblea dels tortosins enrabiats, el màxim representant dels quals és, sens dubte, Cristòfol Despuig, que volia manar perquè en sabia molt i, com no podia ser d’una altra manera, va acabar exiliat i pres. “Tortosa, no obstant que és la tercera població de Catalunya en cantitat, és tan poc al respecte del que deuria ser que no és casi res, perquè ¿què ha de tenir un poble per a fer-se gran que no tinga Tortosa?

Primerament bon clima, bon siti, bon comersi per la mar y per lo riu y també per la terra, dos ports a la mar e igual distància a les tres principals ciutats de la corona; y en la mateixa està de la de Mallorca. Molta còpia de averies, de sal y de peix major, de varietat y abundància de fruites, gran longitut y latitut de térmens, molta llibertat per sos privilegis, y ab tot assò la vem tan poca…”

Efectivament, amb tot això –i altres coses– la veiem tan petita.

Finalment vull expressar el meu agraïment a totes les persones que han participat d’alguna manera en l’elaboració d’aquest petit però molt cuidat volum. En primer lloc a Albert Curto i Enric Querol, que amablement han acceptat escriure unes pàgines sobre alguns dels seus temes d’estudi.

A Miquel Estrampes, que –com sempre– ha fet una primera revisió del text acompanyada de comentaris valuosíssims. A Emeteri Fabregat, que coordi10

na la segona part d’aquesta guia i ha col·laborat en l’establiment dels seus límits. A Eva Castellanos, Joan Carles Prats, Mariona Valldepérez, Carme Sanchis, David Garcia, Xavier Rollan, Alfredo Gallego, Jordi Maura, el Bisbat de Tortosa, el Capítol de Santa Maria de Tortosa, l’IMACT, l’Arxiu Comarcal de les Terres de l’Ebre i l’Ajuntament de Tortosa pel suport i les facilitats de tota mena que ens han donat. I també, és clar, a Ramon París i Paül Peralta, que li han donat forma coherent als textos i materials que els hem facilitat, i a Miquel Àngel Pradilla, per la seva confiança, paciència i professionalitat.

J. Vidal

1. L’arquitectura Jacobo Vidal

F

1. Finestra

del dormitori dels canonges de la catedral de Tortosa.

La primera església del bisbat va ser construïda al mig del centre de poder de la ciutat medieval.

ruit de la seva història, extensa, complexa i rica, la ciutat de Tortosa encara disposa d’una gran quantitat d’allò que avui coneixem amb el nom de “patrimoni històric i artístic” (és a dir, bàsicament monuments i obres d’art), malgrat que bona part d’aquesta riquesa té avui una salut més aviat precària i una respiració més aviat asmàtica. De fet, més que no pas elements aïllats de gran qualitat –que també n’existeixen en gran nombre–, Tortosa presenta un fenomenal interès de conjunt: no en va, els seus barris històrics van ser declarats “Conjunto histórico-artístico” l’any 1976.

Doncs bé, són precisament aquests barris històrics –que, grosso modo, corresponen a l’antiga ciutat intramurs– els sectors més degradats de la població. Avui, ja entrat el segle XXI, hem perdut, acabem de perdre o estem perdent les trames urbanes creades en època medieval i moderna –si no abans–; la pavimentació típica dels carrers tortosins, construïda amb llambordes de pedra basàltica o granítica i línies de vorera de pedra d’Ulldecona, de Mig Camí i de jaspi de la Cinta

des de la dècada de 1880, aproximadament; i fins i tot alguns edificis significatius, egrègies ruïnes que han estat derruïdes sense pietat o salvatgement modificades. Tanmateix, l’arquitectura i l’urbanisme encara mostren l’antiga potència de la ciutat.

1.1. La catedral El punt nuclear d’aquesta potència i el centre d’una hipotètica “diagonal del poder” –segons expressió de Miquel Àngel Baila– bastida a Tortosa durant la Baixa Edat Mitjana és, sens dubte, el conjunt catedralici, que té una gran importància des de gairebé tots els punts de vista imaginables: l’arquitectònic i constructiu, l’urbanístic, l’artístic, el religiós i, en definitiva, l’històric i el social.

La seqüència constructiva d’aquest conjunt, de fet, comença pocs anys després de la conquesta cristiana, ocorreguda el darrer dia de l’any 1148, quan les tropes comandades per Ramon Berenguer IV van prendre Tortosa, molt temps abans de l’inici de les 11

12

obres del temple actual. En primer lloc, ens cal recordar que hi va haver una catedral vella que va substituir com a lloc de culte principal l’antiga mesquita musulmana, cristianitzada el 1149. Aquest edifici va ser bastit des del 1158, consagrat el 1178 i substituït en un llarg procés de quatre segles, des del 1347, moment en què es va col· locar la primera pedra de la seu nova, fins al 1757, moment en què es van finalitzar les obres de la façana principal del temple.

1.1.1. La catedral “romànica” 3. Clau

de volta amb la representació de la Deisi. Procedeix d’algun sector de la primera catedral construïda després de la conquesta cristiana.

Vista de la ciutat antiga. S’hi observen, entre altres, la muralla que baixa del turó del Sitjar, el castell de la Suda, l’absis i la torre de l’església de Sant Domingo i l’edifici dels jutjats, que abans havia estat Ajuntament, Hospital i Estudi de Gramàtica.

2.

Respecte a aquesta primera catedral posterior a la conquesta cristiana, que pel fet d’haver desaparegut fa molts segles ens és desconeguda gairebé del tot, s’han produït un parell de confusions que cal esclarir. En primer lloc, sovint es parla d’una catedral romànica. Això no és fals, però hem de matisar l’afirmació, ja que si bé és cert que vers el 1158 es va començar a construir una obra arquitectònica de “tradició romànica”, la data del 1178 només indica una consagració que permetia el culte, i diversos indicis, tant documentals com materials, fan referència a la continuació de les obres durant els segles posteriors. Sembla que com a mínim algunes de les noves capelles d’aquesta catedral van ser construïdes

amb volta de creueria, és a dir, dintre d’una tradició constructiva que aquí ja no considerem “romànica”.

D’altra banda, malgrat que des del final del segle XVIII o el principi del XIX es pensa que aquesta primera catedral de l’Edat Mitjana ocupava el solar on avui s’aixeca la capella de la Cinta, el cert és que aquesta església, de la qual tan sols es conserven restes escadusseres –potser un capitell, unes claus de volta i alguns relleus decoratius– va estar al mateix indret en què avui podem trobar el presbiteri i la nau central de l’edifici gòtic. En aquest cas, els documents no deixen lloc al dubte.

1.1.2. La catedral gòtica Del temple actual, una peça d’arquitectura ben pensada, sumptuosa i madura –recordem que va ser l’última catedral del Principat a iniciar les obres segons un plantejament “gòtic”–, cal destacar-ne la magnífica capçalera, ja que presenta una solució única en l’arquitectura de les catedrals catalanes, una doble girola creada a partir de capelles que no es troben entre contraforts, que és la solució tradicional, sinó que s’autosustenten i es comuniquen entre elles. Les obres van començar per les capelles radials, van continuar pel deambulatori pròpiament dit i després van seguir pel presbiteri, en sen13

4. Traceries

calades a les capelles radials de la seu.

La creació d’una capçalera amb doble deambulatori sobredecorat distingeix la catedral dertosense de la resta de temples majors de la Corona.

tit nord-sud. Mentre es duien a terme els treballs de construcció, la catedral “romànica” continuava fent la seva funció litúrgica. De fet, va seguir exercint aquesta funció fins i tot després que el 1428 comencés a enderrocar-se el seu absis, ja que ocupava els terrenys on s’estava treballant.

Aquest sector de la girola i el presbiteri, que van ser responsabilitat, entre altres, dels importants mestres Bernat Dalguaire, Joan de Valença, Andreu Julià, Pere Moragues, Joan de Frenoy (o de Maine) i dels Xulbi, Pasqual i Joan, va ser consagrat el 1441 pel bisbe de Sambaria Pere Gacet, de l’orde dels frares menors, davant l’absència del bisbe titular de la diòcesi, Ot de Montcada, que es trobava al Concili de Basilea aconseguint un birret cardenalici. Des d’aquest moment, la capçalera de la catedral va començar a fer el seu servei, unida a la nau de l’antic temple iniciat al segle XII mitjançant unes estructures provisionals (solució emprada, també, a Girona i Barcelona). Cal que destaquem, en aquesta zona de l’edifici, la gran qualitat i el destacat paper que hi va tenir el treball decoratiu, tant pel que fa als relleus escultòrics pròpiament dits, com al seu aspecte general, que encara hauria ressaltat més si els petits pilars amb traceries calades que s’havien de col·locar entre les capelles radials s’haguessin pogut cons14

truir de forma completa (només van posar-se’n dos, un entre les capelles de Sant Pere i de la Pietat i un altre entre la de la Pietat i la de les santes Càndia i Còrdula). Aquests elements no tenen cap funció estructural.

Per la seva banda, la gran clau de volta de la capella major, presidida per un magnífic retaule de la segona meitat del segle XIV (malgrat que després en parlarem, avancem ara que la seva factura és atribuïda al polifacètic escultor Pere Moragues i a un equip de pintors de maneres italianes), sí que té una funció estructural, però estructuralment no era en absolut necessària la seva sumptuositat. El relleu representa la Coronació de la Verge –que segons les idees de l’època remetia a l’Església– per part de Jesucrist, i correspon a l’art dels morellans Santalínea, i sembla que concretament va ser esculpit per Bartomeu Santalínea, germà de Bernat, argenter que va estar al servei directe del rei Alfons el Magnànim.

Malgrat que la característica bàsica del gòtic meridional és la recerca d’un espai unitari, bell i digne, això no era incompatible amb la voluntat d’aconseguir sumptuositat mitjançant els elements decoratius, voluntat que no es perd en la resta de parts de l’edifici bastides durant els segles del gòtic.

Ens referim, especialment, al primer tram de la nau, amb les seves capelles.

5 i 6. Les parts altes de la catedral estan

profusament ornamentades amb escultura arquitectònica de temàtica diversa i de gran qualitat.

15

7

8

9

10

16

11. Detall del cancell d’alabastre de la

capella dels Botellers, obrat vers l’any 1500.

La Coronació de la Verge de la clau de volta del presbiteri (7 i 8) (esculpida per Bartomeu Santalínia) i el sepulcre del protonotari apostòlic Joan Girona (9 i 10) (a la capella del Roser, bastida per Pere Compte i Antoni Queralt) mostren la perfecta simbiosi existent entre arquitectura i escultura a la catedral de Tortosa.

Sembla que la del carrer de l’Evangeli (al nord) va ser construïda, encara, sota les directrius de Joan de Xulbi, un dels mestres que van assistir a les famoses consultes de Girona del 1416 –en les quals es va definir clarament la característica bàsica de l’arquitectura gòtica catalana: l’ara esmentada unitat de l’espai– i que, només amb el coneixement del que va fer a Tortosa, ha de comptar entre els arquitectes més destacats de la història del nostre país.

La resta d’aquesta primera navada i la capella del Roser, però, han de centrar ara el nostre interès. Van ser sufragades principalment pel religiós tortosí Joan Girona, que va ser rector de Vila-real, canonge de Barcelona, clergue de la cambra apostòlica i protonotari i “familiar” del papa Sixte IV a Roma.

El tram central de la nau, una volta de creueria que sembla convencional, té una clau en forma de campana (l’escultura representa sant Agustí i va ser pintada per Lluís Montoliu el 1496).

Per la seva banda, la capella del Roser, on hi ha l’escultòricament extraordinari sepulcre monumental d’aquest benemèrit personatge, presenta una magnífica volta de tercelets centrada per una clau penjant. Ambdues característiques remeten a l’art de Pere Compte, l’arquitecte més destacat de la Corona a la darreria del segle XV, i a l’experimentació en el món de l’es-

tereotomia (el tall de la pedra) que s’estava portant a terme a València en aquesta època. Efectivament, els documents han demostrat que aquest sector de l’edifici va ser construït sota la direcció del gironí Pere Compte, arquitecte “del senyor rei, del Capítol e de la ciutat de València”, i la supervisió del seu “lloctinent” (o aparellador) Antoni Queralt des del 1490, aproximadament. De fet, Queralt va ser qui va dirigir el dia a dia de les obres, fins i tot després d’haver estat nomenat mestre major de la Seu Vella de Lleida l’any 1494.

Dintre del temple també mereixen ésser destacades algunes obres d’escultura d’aquesta època, com ara la “pica del papa Luna”, les trones o el cancell d’alabastre de la capella dels Botellers. La pica baptismal va ser originàriament una font ubicada en els jardins del castell de Peníscola en l’època en què hi va residir Benet XIII, i representa un exemple magnífic d’escultura del gòtic internacional, bé que amb una cara afegida posteriorment, és probable que durant el segle XVI. Ha estat atribuïda, em sembla que amb poc fonament, tant a Llorenç Reixac com a Pere Oller, dos escultors sorgits del focus escultòric creat a Barcelona a partir de l’obra del cor de la catedral, dirigida per Pere Sanglada, que va viatjar fins a Avinyó i Bruges amb la intenció 17

12. La

pica del papa Luna va ser originàriament una font construïda per a la seu pontifícia de Peníscola.

Va passar a l’actual capella del baptisteri al segle XVIII.

13 i 14. El sector de la canònica i el

claustre (molt restaurat al final del segle XX) allotja obres d’art de gran qualitat.

15. El cor, avui situat al dormitori dels

canonges, va ser tallat al final del segle XVI sota la direcció de Cristóbal de Salamanca.

18

d’aconseguir models i materials per al bastiment del cor barceloní. En tot cas, malgrat que no es pot proposar el nom d’un escultor de forma concloent, l’estil d’aquesta obra de gran categoria està vinculat al de l’obrador de la Ciutat Comtal (del qual formaren part Reixac i Oller) i, probablement, també als treballs escultòrics que en aquesta època s’estaven realitzant al rerecor de la catedral de València.

Les trones, per la seva banda, són exemple d’un potent i expressionista estil flamenquitzant, probablement d’arrel castellana, en voga al final del segle XV, i mostren un programa iconogràfic coherent i tancat, amb un paral·lelisme entre els doctors de l’Església, al costat de l’epístola, i els profetes i evangelistes, al costat de l’evangeli. En aquest darrer cas, a més, es mostra el pas de l’antiga llei, que representen els profetes, a la nova, representada pels evangelistes. Cal relacionar amb aquesta obra el citat cancell dels Botellers i, també, el Crist del Palau, un Calvari que es trobava en entrar a la placeta de Palau (ara substituït per una còpia) i que respon al mateix estil, probablement al mateix artífex i segurament al mateix comitent, el canonge Joan Soldevila, que els púlpits. Joan Soldevila i Miquel Terça compten, juntament amb el més destacat Joan Girona i amb el Consell de la ciutat, entre

els benefactors que van fer possible la magnífica fàbrica tardogòtica de la catedral de Tortosa.

1.1.3. Els edificis de la canònica i el claustre Els edificis de la canònica i el claustre –molt reconstruït al final de la dècada de 1990– mostren un gòtic més primitiu, més clàssic, més sobri que la resta del complex edilici, però igualment són peces d’arquitectura de primera qualitat que mostren la naturalesa de conjunt que va tenir des del seu inici la catedral. A més, aquí s’hi han conservat, des de l’abandonament de la vida comunitària, elements de gran rellevància artística, com ara el cadirat de cor, obra traslladada al dormitori dels canonges després de la darrera guerra civil espanyola i que correspon a l’art del final del segle XVI. Sembla que va ser sufragada en bona mesura pel canonge Jaume Cassador i dirigida, després d’un concurs de projectes en què hi participaren el barceloní Bernat Montaner o el tortosí Janot Vineyma, per l’escultor Cristóbal de Salamanca –autor, també, del desaparegut cor de Montserrat. A l’hora d’escriure aquestes poques ratlles, en aquest conjunt d’edificis venerables s’hi està muntant una mostra amb part del tresor i de l’art moble que es