Un dia en la vida d'Ishak Butmic

Un dia en la vida d’Ishak Butmic Jordi Tiñena

Col·lecció

Maremàgnum, 6

Col·lecció dirigida per

Joan Carles Girbés i Josep Manel San Abdon

Aquesta novel·la disposa d’unes propostes didàctiques específiques per al treball a l’aula, de descàrrega gratuïta per al professorat a la web www.onadaeducacio.com

Primera edició Juny de 2014 © Jordi Tiñena Amorós © Fotografia de coberta ‘Sharpshooter’ de Floris M. Oosterveld cc-by © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • Tel. 964 47 46 41 12580 Benicarló www.onadaeducacio.com atencio@onadaeducacio.com Disseny de la col·lecció Ramon París Peñaranda Maquetació Òscar París García Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Proposta didàctica (www.onadaedicions.com) Jordi Tiñena Amorós ISBN 978-84-15896-43-2 Dipòsit legal CS-195-2014 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

PEFC Certificat. Aquest paper procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades. www.pefc.org

A Ishak, Zlatko, Alma, Azra, Abzija, Danka, Vesa, Bairo, Ivana, Nevenka, Kemal, David, Adis i tots els altres, víctimes de la barbàrie, i de l’egoisme i la indiferència.

In memoriam.

A Berta Ramos, Quico Sempere, Àngels Garcia, Iñaki Pardo, Sagrario Acebedo, Antoni Ripoll, Mª José Ripoll, Jesús Sáez, Rosa Rodríguez, Rufo Bellón, Fernando Alcalde i molts altres que sempre han compartit utopies.

Perquè ens perdoni la guerra que l’ensagna, que l’esguerra…

Pere Quart

Ells són aquí entre nosaltres, però nosaltres on som?

Lluís Llach

N

ingú no recordarà Ishak Butmic quan va travessar el carrer per recollir el darrer alè de vida d’un nen desconegut i l’impacte precís d’una bala provinent de l’altra vora del riu va segar, inconclús com una premonició, el seu acte de generosa civilització. *** Comença a fer fred. Si els arbres no haguessin estat tallats per alimentar les estufes l’hivern passat, la ciutat es veuria ara vestida amb les gales grises de la tardor. Més tristes, ara, per la nuesa vegetal del terra, pels remolins buits de l’aire, plens només de papers i de pols. Fora, més enllà dels turons de Bielasnika o d’Igman, a pesar de la desolació, s’hi endevina.

Són les set de matí i encara fosqueja. Ishak, però, està despert. Dorm poc. Sempre ha dormit poc, tants anys treballant de nit! D’aquí a deu minuts deixarà el llit. Aquests deu minuts que retarda l’acte d’alçar-se són un temps robat al son, un plaer innocent, gairebé infantil, per tenir consciència del benestar, per imaginar il·lusions o embellir records. Entretant, sent com, a sota, la famí-

9

lia Milosic retroba els objectes familiars. Li arriba el so esquerdat d’un espetec i endevina que prové del Sheher. Desitja que el projectil hagi esbotzat una mica més algun edifici, però sap que és poc probable que el tirador hagi fallat i sacseja el cap amb determinació per evitar que cap imatge, ja prou coneguda, pertorbi aquests minuts que només són seus. Prou llarg serà el dia!

Quan travessa la porta de l’escala, una mica abans fins i tot, perquè no hi ha vidre, un vent fred li empetiteix els ulls i li tiba la pell; s’apuja el coll del gec i, ben enganxat a la paret, camina a bon pas en direcció a l’hospital de Kosevo. Aquí on viu, lluny del riu, quasi en l’extrem oposat, no hi ha perill. Aquests són uns carrers segurs.

Tanmateix, tothom ha après a caminar de pressa i arrecerat a les parets i aquest gest insòlit ha esdevingut normal. Fins i tot en la situació més excepcional tendim a reduir bona part dels nostres actes al mecanisme de la rutina, a l’automatisme de l’hàbit. És en el gest quotidià, en el repetit detall usual que trobem la seguretat.

Ishak coixeja. Té la cama dreta més curta que l’esquerra. De naixement. Té quaranta-cinc anys i viu sol, en el petit pis que ha ocupat durant més de quinze anys amb la seva segona dona, ara ja morta. No van tenir fills i ho lamenta. Malgrat la coixesa, pica amb fermesa de peus en terra, cercant una escalfor que el posi del tot en el nou dia.

Ha arribat a la cantonada. La presència de tres grans contenidors metàl·lics, com si fossin un baluard, són un senyal que convida de manera

10

brusca a extremar les precaucions. S’atura i respira fondament. En un brevíssim instant els músculs se li tensen com una corda de ballesta, tot ell jugador expectant i sageta de vida. Ishak travessa el carrer corrents i encongit, i irregular, amb el seu pas de titella, la vista fixada i la respiració tan agitada com continguda. Ha passat. Ja està. Des d’aquí fins a l’hospital pot anar tranquil. Raonablement tranquil.

Quan hi arriba, Zlatko ja hi és. Mai no aconseguirà arribar abans que ell. A Zlatko, als seus seixanta anys, ningú li traurà la mania d’arribar mitja hora abans allà on vagi. *** Zlatko Rondic fa dos anys que és a la ciutat. Va néixer a Grakja, una petita aldea prop del riu Sava, al nord del país, i mai no se n’havia mogut fins ara. Abans era llenyataire. És alt i corpulent, i du uns grans bigotis blancs que es toca constantment amb la punta dels dits de la mà esquerra. És un gran somiador. Quants somnis no ha teixit assegut a la riba del vell Sava, veient-lo com es precipita lentament a morir, quilòmetres enllà, entre les aigües del Danubi! Aquests rius li han omplert tota la vida d’imaginació. Quantes vegades no va pensar d’acompanyar-lo! Abandonar el seu racó i deixar-se dur a Belgrad pel corrent del Sava i, allí, seguir el curs del Danubi; enfilar-se a les seves aigües per dominar les ribes de Bulgària i Romania, fins caure exhaust davant les costes de

11

Crimea, a la mar Negra, la Karadeniz dels turcs, que els grecs van considerar inhospitalària. No, Zlatko no ha sortit mai de Grakja i és a través de la remor del Sava que ha sabut d’amors i de tristeses, d’il·lusions i de desesperances, d’entusiasmes i de decepcions; que ha alimentat el seu esperit amb cançons i rondalles, amb danses i secrets; que ha enfortit el seu cos en festes i treballs.

Potser quan va fer divuit anys, potser, va estar a punt de marxar. Volia. Desitjava omplir-se els ulls amb les imatges que la fantasia estimulada pels contaires li havia promès tantes vegades. Però no va poder ser. Zlatko es va haver de fer càrrec de la seva mare i de tres germanes i va haver de renunciar als somnis de veure el Sava davant d’uns altres boscos. No es va sentir desgraciat, tanmateix.

Només trist. Així ha estat la seva vida: una mica trista. Ara ja no té ningú a Grakja; però això no impedeix que els odiï. Tampoc no hi era quan va passar, i això li produeix una estranya sensació de traïció. No en parla.

Zlatko va arribar fa dos anys a la ciutat. I era la primera vegada que anava tan lluny. Estava malalt i els francesos el van evacuar amb una trentena de persones més, necessitades com ell d’una atenció mèdica que a Grakja ningú no els podia donar. I nens. Després de tres mesos d’estar hospitalitzat, va aconseguir que el deixessin marxar. Sap que du la mort a dins i no vol morir a l’hospital. A Ishak fa tres mesos que el coneix i que recorren junts els carrers. Se l’estima i és amb l’únic que conversa una mica. Sense Ishak potser

12

encara no sabria el trist destí que ha sofert la seva aldea. Zlatko amb prou feines sap llegir. *** Aquell dia, a mig matí, Ishak va anar a buscar el seu Oslobodenje. L’hi guarda un amic seu, que el reparteix. Aquest és l’únic diari que surt ara. Per falta de paper només edita tres mil exemplars i és molt difícil de trobar. Ishak, abans, treballava al diari i això li dóna un petit privilegi. Després de dinar, si no ho han fet abans, Zlatko i Ishak busquen un racó segur i assolellat i Ishak llegeix el diari en veu alta. Aquell dia el nom de Grakja apareixia als titulars de la primera pàgina, amb sòbria crueltat. Un titular digne i auster, brutal en l’evocació. Zlatko va plorar sense fer cap comentari. Els seus ulls menuts, un món perdut.

L’aldea havia desaparegut amb tots els seus habitants devorada pel foc dels txètnics. Ni una sola paraula més. Massa. Ishak sap el que la breu nota significa; coneix els horrors que precedeixen l’acte final de barbàrie, com fa segles, com sempre, protagonitzat pel foc destructor. Sap que és la manera de les sanguinàries Àguiles Blanques d’aterrir-los i d’assassinar els darrers vestigis de la dignitat humana, de deixar anar els llops. Però per a Ishak, amb tot i el dolor que aquestes ignomínies provoquen, Grakja és només un altre dels noms que de manera constant i, sembla, que imparable, van omplint el record de com, una vegada més, la brutalitat esdevé l’últim argument

13

de la raó. L’únic efectiu, perquè també esborra la memòria. A Zlatko, en canvi, cada lletra li són uns ulls, uns gestos, potser una veu; cada espai en blanc, un record; cada silenci, una imatge. I el Sava es tenyeix de sang i la sentor de carn cremada li empudega els narius com si fos allí, testimoni mut del sacrifici estèril, espectador impotent del judici de l’inquisidor infame. I es revolta en pensar que el seu riu assenyala amb el seu curs el gran criminal i el regarà generós. I maleeix el seu nom, sí: maleït sies, sant Sava, puix sota la teva invocació es perpetra el genocidi. Sí, maleït sies, si en nom teu bisbes i popes perdonen els sicaris de la intolerància i santifiquen l’extermini.

Com abans. Com ara. Com sempre. Maledicció en silenci, tanmateix. Només amb algunes llàgrimes que li humitegen els ulls i els omplen de llum, de lluentors que en la mort han fet reviure l’evocació.

Zlatko està agraït a Ishak perquè li va llegir la notícia i el va deixar plorar. Des d’aquell dia parla més amb ell i li explica històries, alguna vegada.

Ara ja no pot explicar-les a ningú, però va haver-hi un temps que tothom escoltava Zlatko; un temps en què no se celebrava cap festa a Grakja, o a les aldees veïnes, sense el seu concurs. Només amb la seva veu de baix i el seu gest escàs. I la seva memòria, capaç d’improvisar amb enginy i de recitar els romanços més commovedors d’amor i de guerra, apresos des de petit de boca dels innombrables glosadors i contaires rodamons, turcs, eslovacs, serbis, o moldaus; fins caucàsics i mongols, algun cop. Com s’entusiasmava en recitar els fets del

14

voivoda valac Basarab, en independitzar-se del domini hongarès i el seu rebuig a ser tributari del khan dels Tàrtars, al segle xiv; o amb les conquestes del basileu búlgar Simeó I, que al segle ix arribà a les costes de l’Adriàtic! I amb quina fermesa i grandesa èpica narrava els actes de l’hongarès János Hunyadi, quan a Belgrad tancà les portes als turcs, poc després que haguessin fet seva Constantinoble! O els fets del gran turc Suleiman, que arribà a les fonts del Danubi! Ara, només alguna vegada Ishak el sent recitar les gestes dels guerrers del passat. I ara s’adona que també aquelles històries que l’han embadalit tants anys havien d’estar farcides d’actes brutals que els romanços no han recollit. I pensa que així serà també com els pesme, els romancers serbis, recolliran, potser ja estan recollint, les victòries txètnics com la de Grakja. Però no vol pensar massa. I li fa vergonya reconèixer que, si pogués, estrangularia qualsevol dels incendiaris bàrbars de Grakja amb les seves mans amples, veu de la ràbia immensa. *** A l’altra punta de la ciutat, a Skenderija, en el segon pis d’un edifici pròxim a les instal·lacions olímpiques que van acollir l’hoquei sobre gel, a no més de quaranta metres de la zona dominada pels serbis, viu el petit Alma, el nen amb nom de nena. Aquest nen no ha sentit la detonació que Ishak ha desitjat que esberlés una paret. O potser una mica, insuficient per despertar-lo, però;

15

només l’ha fet girar de costat, tapar-se bé amb la flassada i encastar-se al cos tebi de la seva mare.

Alma, la seva mare i un germà més petit dormen tots junts damunt del matalàs del llit dels pares, al rebedor. Aquest és l’espai més protegit de l’habitatge, gairebé en primera línia del front; aquest i la cuina. Al menjador, en l’extrem oposat, obert del tot als franctiradors pels grans finestrals, no hi entren; i a les altres estances, amb precaució.

Alma té el dormir agitat, sempre assetjat pel malson, i l’estretor del matalàs compartit sembla encomanar-li un neguit més gran. Al principi la seva mare va voler-li tirar un matalàs al passadís perquè dormís sol, però, per sort, li va treure del cap aquell mateix dia una veïna.

—Que no ho saps que els franctiradors tenen mires de visió nocturna? —li va dir.

El passadís, a través dels ulls del menjador, és un camp obert per a un bon tirador, és cert, i no ho va fer. Però no ha oblidat la idea, perquè el moviment nocturn d’Alma, tots els dies, se li fa insuportable i no la deixa descansar. Una solució o altra ha de trobar. Si aconseguís que algú li posés una porta al passadís! Podria treure-la de l’habitació d’Alma. Si el seu pare fos aquí, ja estaria fet, però el seu pare, mobilitzat des de l’inici de la guerra, està tancat a Mostar, potser viu.

Si no hi ha cap explosió forta a prop, Alma dormirà encara un parell d’hores, i quan es desperti es trobarà sol al matalàs del rebedor. La seva mare treballa a l’hotel Holiday Inn i es llevarà aviat. A ell ja el deixa sol a casa, però el seu germà

16