Una història amb sol i ombres

Una història amb sol i ombres Josep Usó premi de narrativa 28è certamen literari vila de puçol

narratives, 22

BENICARLÓ,

2013

Amb la col·laboració de

Primera edició març de 2013 © Josep Usó i Mañanós © D’aquesta edició Onada Edicions Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com www.twitter.com/onadaedicions Telèfon 964 47 46 41 Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona

ISBN 978-84-15221-76-0 Dipòsit legal CS-55-2013 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

Una història amb sol i ombres

Índex Pròleg 15 PRIMERA PART La nit a la fresca. 1976

21

Gladys. 1972

27

Remigio. 1972

33

El pare Sebastià. 1973

41

Natàlia Tena. 1972

45

Patricio Gálvez. 1973

49

Gladys. Dia de Nadal de 1973

53

El pare Sebastià. Febrer de 1974

63

SEGONA PART Natàlia Tena. 1973

75

Bisbat de Castelló. 1973

87

Institut Honori Martorell de Castelló. 1973

93

Gladys. Desembre de 1973

97

Patricio Gálvez. Trenta de desembre de 1973

105

Roberto Ardiles. Principis de desembre de 1973

111

7

Manuel Sebastià. Primer de març de 1974

117

Patricio Gálvez. Abril de 1974

121

Manuel Sebastià. Març de 1974

127

Patricio Gálvez. Maig de 1974

131

Manuel Sebastià. Maig de 1974

139

TERCERA PART Vila-real. Primer de març de 1975

149

Patricio Gálvez. Sis de febrer de 1974

159

El rogle. Estiu de 1976

163

Manuel Sebastià. Estiu de 1976

173

Patricio Gálvez. Onze de setembre de 1976

181

Natàlia Tena. Setembre de 1977

185

Epíleg. Setembre de 1976

187

8

El desert d’Atacama és el lloc més àrid del món. S’estén al llarg de 180.000 km2 des del nord de Xile fins a la franja costanera del Perú, entre els 20º i els 30º de latitud sud. És l’únic lloc del món on s’ha pogut mesurar una humitat relativa del 0% i on s’han arribat a enregistrar períodes de fins a quaranta anys sense cap pluja.

Tot i la seua aridesa, ha estat habitat des de fa segles.

Hi ha importants jaciments de salnitre (nitrat de potassi) i jaciments molt rics de menes metal·líferes, en especial de sals de coure.

Braudel, Fernand. The perspective of the world.

Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança.

Una bona capa, tot ho tapa.

Qui maltracta els vells, serà maltractat com ells.

Qui viu d’esperances, mor dejú.

Qui sembra vents, recull tempestes.

Pare vell i vestit vell, no són deshonra.

Dites populars

A les dones, que gairebé sempre pateixen més perquè s’hi juguen més.

Als perseguits de tota mena i condició.

Als rogles que es passaven les nits d’estiu “a la fresca”, les veritables xarxes socials tradicionals.

A la meua dona i els meus fills, present i futur.

Al meu pare (in memoriam), que em comprà el primer disc de Víctor Jara.

Al meu poble, del qual els vells diuen: “Vila-real, el poble de l’alegria. Més de cent tavernes i cap ni una llibreria”.

Als fabricants d’aiguardent, font històrica de riquesa del País Valencià, que tantes penes han arribat a guarir.

Agraïments A Salomé, que té la paciència de llegir-ho tot i donar-me una opinió encertada.

A Emili, que en sap un niu.

Sense ell, no seria el mateix.

Pròleg

L’

estiu del 2011 vaig visitar durant una estada a terres bàvares el camp de concentració de Dachau, situat a pocs quilòmetres de Munic.

Travessar aquella entrada grisa i imponent, coronada amb aquell rètol que diu “El treball us farà lliures”, discordava profundament amb la realitat que s’hi visqué: una manca indecent de llibertat, de moral i de respecte a l’ésser humà.

Malgrat el centenar de turistes que allí hi havia, el silenci de la zona era sepulcral, i, ho era, per respecte als que patiren tota una sèria d’atrocitats. En recórrer aquells indrets es feia inevitable indignar-se tot sofrint les misèries alienes. El fet de caminar pels barracons que a mesura que passaven els anys minvaven considerablement; haver de trepitjar les dutxes d’on sortia el gas que els ofegava gairebé de forma instantània i, sobretot, entrar als crematoris on incineraven els malmesos i esquelètics cossos dels milers de víctimes executades, feia trontollar el tremp del més fort. Només eixir d’aquells forns poguí contemplar un monument en memòria dels innocents que exclamava en diverses llengües el següent: “Mai no oblideu”.

L’atzar va voler que uns dies més tard arribara a les meues mans aquest llibre, i alguns dels passatges d’aquesta obra em van tornar a corferir com quan estiguí a Dachau, atès que la novel·la ens relata fins a quin punt l’ésser humà pot ser l’habitant més menyspreable del planeta.

Però no sols l’Alemanya nazi escrigué una pàgina negra en la història de la humanitat, la dictadura d’Augusto Pinochet, on el relat se centra, en part, és altra bona mostra de fins a quin punt la maldat regna en el si de les persones, atès que 15

el general fou un individu que, sense cap mena d’escrúpol, ordenà tortures, assassinats, segrestos, violacions i tota mena de brutalitats per salvar la “Pàtria Xilena” davant l’amenaça d’un autèntic líder polític, triat democràticament, com fou Salvador Allende. Aquest morí a trets després de respondre amb un “¡Nunca!” la proposta de rendició del seu botxí.

Aquest dictador fou el mateix que aprovà amb un somriure que el militar xilè mal nomenat El Príncipe torturés fins a la mort el cantautor Víctor Jara mentre amonestava els seus homes amb expressions com: “No me lo traten como señorita, carajo”. Aquest indesitjable li ventà un reguitzell de vexacions inhumanes que silenciaren la veu de tota una generació, la veu que, amb Te recuerdo, Amanda, rompé una llança a favor de la classe treballadora per una societat més justa.

Josep Usó, amb el seu estil dinàmic, transporta constantment el lector al passat i al present per mostrar la visió dels fets que es narren i la seua relació amb l’actualitat. Ens ensenya, com ho va fer a Els retrobats i els perduts, la importància que té en el dia de hui la Memòria Històrica tot mostrant-nos que amb una trama situada entre la realitat i la ficció podem entendre d’on venim, apreuar el que hem aconseguit i, sobretot, recordar allò que mai més no s’ha de tornar a repetir.

Amb Una història amb sol i ombres l’autor de Vila-real posa en voga aquells versos farcits de versemblança de Mario Benedetti: Algunos cantan victoria porque el pueblo paga vidas; pero esas muertes queridas, van escribiendo la historia.

Sols la tolerància i el respecte ens faran veritablement lliures.

Emili Chaqués i Jiménez Sueca, 12 de novembre de 2012.

16