UnRegalenlaMirada_Quadern by Onada Edicions

narratives, 14

EL REGAL EN LA MIRADA

贸

El regal en la mirada Joan-Bta. Campos

narratives, 14

BENICARLĂ&#x201C;,

2011

Primera edició agost de 2011 © Joan Baptista Campos Cruañes © Il·lustracions interiors José Alonso Barberá Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com Telèfon 964 47 46 41 Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona

ISBN 978-84-15221-14-2 Dipòsit legal BI-2289-2011 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth

PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

El regal en la mirada

ÍNDEX

1. LIMA, DE NIT

2. LA CIUDAD DE LOS REYES

3. AREQUIPA, LA CIUDAD BLANCA

4. D’AREQUIPA A LA VALL DEL COLCA. EL SOROCHE

5. EL VOL DELS CÒNDORS

6. PUNO-SILLUSTANI: LA LLAR DEL VENT

7. UN CREUER PEL TITICACA

8. CAMÍ DE CUSCO PER LA RUTA DE WIRAQOCHA (EL PES DE LA FE)

101

9. CUSCO: EL MELIC DEL MÓN

117

10. LA VALL SAGRADA

131

11. LA MALEDICCIÓ DE PACHA CÚTEC

143

12. UNA ASCENSIÓ MEMORABLE

155

13. PUERTO MALDONADO: PRIMERA NIT A LA SELVA

167

14. AL COR DE LA SELVA

177

15. RETORN A LIMA

191

16. DE CAMÍ A NAZCA

199

17. EL DESERT, LA MAR

213

18. COMIAT

227

LIMA, DE NIT 6 d’octubre

esconec les raons que ens van dur a ocupar els seients confortables de la Busines Class, perquè nosaltres sempre viatgem en classe turista. El cert és que el viatge no l’havíem començat amb bon peu. A l’aeroport de Manises, vam haver d’esperar dues hores llarguíssimes a la cua del mostrador de facturació, a causa d’un retard de l’avió que, segons ens van informar, es devia a motius «tècnics». Allò no era un bon presagi. En realitat, només era un eufemisme; una excusa que no sol ajudar a calmar els ànims, ans al contrari, invita a la confusió. Ara, aquell incident només és una anècdota, però reconec que van passar uns instants d’incertesa que vam viure amb desassossec, perquè la possibilitat de perdre el vol de connexió ens va fer rondinar la idea de dir adéu al viatge. Recorde que Lola va estar a punt de perdre els nervis, però, finalment, tot es va solucionar. Per això, les paraules de l’auxiliar de terra les vam rebre com un bàlsam: —Han tenido suerte. Los señores viajarán en clase preferente. Y esto, en un trayecto tan largo, seguro que lo agradecerán. Enhorabuena, y perdonen las molestias —ens va dir la senyoreta. La connexió a Madrid va transcórrer sense incidències. Això no obstant, el vol que ens havia de traslladar al Perú es va enlairar a les 13.40 hores, exactament amb un retard de dues hores i mitja sobre l’horari previst. L’hostessa ens va saludar a la porta del compartiment amb un somrís molt amical —per al meu gust, una mica postís—, com és costum que així siga. La jove ens va permetre triar el seient, o bé al de les fileres de finestra o bé a la filera del passadís. Nosaltres ens vam decidir pels seients de la finestra. 11

Després ens va dur —sense demanar-ho— una copa de cava i uns canapès de camembert. He de dir que mai no havia viatjat abans amb tantes atencions. L’esmorzar va consistir en una amanida de pasta fresca i un entrecot de vedella amb salsa de tòfones. I, de postres, ens van servir uns milfulls farcits de crema de pastisseria amb fruites del bosc i una copa de Juvé y Camps. El plat estava decorat amb unes llàgrimes de melmelada de maduixes i unes llaminadures de xocolate negre que li donaven un toc artístic molt original. Es podia menjar tot. Recorde que vaig rematar l’àpat amb un colpet de Bombay. En realitat, no tenia cap motiu de queixa. El viatge, tret de l’incident inicial, rutllava d’allò més bé. La posició no es pot endevinar des de la finestra de l’avió, perquè, més amunt de la línia dels núvols, una boira espessa i densa nega la visió. El navegador de bord, però, m’indica que ens trobem a una altitud de 10.400 metres sobre el nivell del mar (msnm) i la temperatura de l’exterior és de –50º C. A la pantalla de vídeo apareix el mapa de ruta: sobrevolem Funchal, la capital de l’illa de Madeira. Creuem l’Atlàntic rumb al Perú, al país dels inques. M’he deixat embriagar per la fragància espirituosa de la ginebra. Definitivament, l’última glopada m’ha acotxat al seient com un nadó. Però, al cap de deu minuts d’haver començat la migdiada, em desperte. M’adone que em peta el cul. No ho sé del cert, però tinc el pressentiment que a la classe preferent es perd la sensació de viatjar. Probablement, com que sóc un viatger de classe turista, no hi estic acostumat a aquestes comoditats. Vull dir que, tant de confort, al capdavall, et fa sentir com a casa. I això no forma part de la meua idea de viatjar. No dic que per a mi siga sinònim de patiment, que tampoc no és això. El que vull dir és que viatjar en la classe turista és una altra cosa ben distinta. Allà, n’hi ha una altra, de temperatura…, més pròxima, més humana. No ho sé. 12

M’he decidit a estirar les cames pels compartiments de la cua de l’avió. La majoria dels passatgers són peruans o m’ho semblen. Almenys, això és el que delata la seua fisonomia. Es respira un silenci sepulcral. Hi ha qui dorm, altres lligen o miren la minúscula pantalla de vídeo que tenen davant amb els ulls mig clucs. Una dona jove alleta el seu nadó de pocs dies d’edat. Sembla cansada. A l’última filera de l’avió, tot just a tocar amb la porta del vàter, he clissat un home de mitjana edat que manté encesa la llum de lectura. M’ha semblat que pren unes notes en un quadern. Potser es tracte d’algun escriptor que té previst escriure un llibre sobre el Perú. He retornat al seient desficiós. M’estic una estona comptant borreguets, però no hi ha manera d’enxampar la son. A fi de cridar la fada dels somnis, m’entretinc a fer un repàs mental, com una mena de gimnàstica de manteniment, de l’itinerari que he marcat sobre el mapa: Lima, Arequipa, Puno, Cusco, Puerto Maldonado, Nazca… Deixe que el pensament prenga volada, tot seguint la ruta imaginada. La línia roja voreja la costa peruana, descriu una corba ampla cap a l’est, i després s’enfila a escalar la serralada dels Andes, fins que arriba a l’altiplà. Enllà solca les aigües sagrades del Titicaca; més tard, avança errant entre els cims nevats i va sortejant valls profundes fins que arriba al cor de l’antic imperi inca: Cusco, el melic del món. Cap a l’est, la línia es deté a les terres de l’Amazones, després traça una nova corba cap a l’oest i retorna a Lima. Finalment, el cercle es tanca, però s’obri un interrogant nou: l’últim traç es confon entre els milers de línies enigmàtiques que creuen l’arena del desert, a les pampes d’El Ingenio i de Nazca. Em pregunte per què he tornat a sortir de casa. Sobre el paper transparent del viatge, potser busque rostres nous, mirades i olors mai no païdes, sensacions que em retroben d’una altra manera amb la vida. Viatge amb els ulls ben oberts, amb la il·lusió de trobar éssers potser tan humans com jo, amb els 13

seus guanys, amb les seues ruïnes i enderrocs… També m’agradaria poder trobar algun tresor amagat a les valls ocultes, o entre les fondalades verdes dels Andes. M’agradaria trobar una orquídia salvatge que em saludara a l’alba, una flor que em poguera endur com a penyora, i que em fera somniar encara… L’hostessa m’ha despertat amb la safata del sopar. El menjar és frugal i insípid. No té res a veure amb la delicadesa de l’esmorzar. Després de l’àpat, he començat a llegir un llibre que m’han regalat farà uns dies, amb motiu del meu natalici. Es titula Los jardines secretos de Mogador, d’Alberto Ruy Sánchez. Mai no havia llegit res d’aquest autor, però, he de confessar que el llibre m’ha captivat, des de la primera línia. De seguida, m’he deixat seduir per un paisatge oníric, suggeridor i ric de sensacions. El relat es debat entre la natura del desig i el mateix desig, i destil·la sensualitat a dojo. Sens dubte ha estat una agradable descoberta que ben segurament m’acompanyarà durant el periple inca. La pantalla del vídeo m’informa que estem sobrevolant la selva amazònica. Volem a una velocitat de creuer de 900 km/h, i a una altura d’11.000 m. He fet un colp d’ull per la finestreta de l’avió. No s’hi veu res, però sota un cel de cotó en pèl, més enllà de la vista, deuen estar les ciutats mítiques de Manaus i d’Iquitos. Durant un instant, he arribat a intuir el verd insultant de la jungla, i fins i tot m’ha semblat escoltar la cridadissa de les feres. Encara que això últim no és del tot segur, ja que el soroll també podria provenir dels quatre motors Rolls-Royce que pengen de les ales de l’avió, com si foren uns atributs sexuals descomunals. Certament, el viatge d’anada m’està resultant bastant entretingut. Si tot va com ha d’anar, en poc més d’una hora i mitja, sobrevolarem territori peruà. Llig a la guia de viatge que Lima va ser fundada el dia 18 de gener de 1535 per Francisco Pizarro, a la riba dreta del riu Rímac. Segons El Inca Garcilaso de la Vega, el nom de la ciu14

tat és una degeneració de la veu quítxua rímac, que significa «el que parla». El mot fa referència a l’oracle que veneraven els indígenes que poblaven la zona, abans de l’arribada dels espanyols. La ciutat va ser batejada amb el nom de La Ciudad de los Reyes, en memòria de l’emperador Carles V i la seua mare, Joana la Boja, i, ben prompte, es va convertir en la capital administrativa del virregnat del Perú. Lima va viure la màxima esplendor en els segles xvi i xvii, al caliu de l’explotació de les mines de plata i d’or de Potosí. En el segle xviii, amb la creació del virregnat de La Plata, que absorbí les mines de Potosí, la ciutat va iniciar la decadència. L’avió ha aterrat a l’aeroport internacional Jorge Chávez, de Lima, a frec de vespre. L’espera a la cua de control de passaports ha estat un tràmit àgil, però la recollida de l’equipatge m’ha resultat un tràngol insofrible. Només hi havia una cinta transportadora en marxa per a tota la terminal d’internacional! En eixir de la terminal d’arribades, ens rep una comitiva de benvinguda improvisada. La comitiva la integren dues fileres d’homes i dones que, en passar pel seu costat, despleguen unes pancartes retolades amb noms d’agències de viatge. Entre una allau de mans enlairades i veus que criden, he descobert el meu cognom. El senyor Persi ens saluda, i tot seguit es presenta com a representant de Huaraz Chavín Tours, l’agència de viatges local amb què he contractat els serveis d’hostalatge a la capital. Persi és un home baixet i de mirada esquiva. D’entrada, m’havia semblat una persona tímida, però, de seguida, s’ha mostrat competent i sol·lícit. És ell qui ens dóna els primers consells i les primeres recomanacions. A l’eixida de l’aeroport, saludem una parella d’espanyols: Adolfo i Begoña. Són asturians i, pel que diuen, porten un itinerari paregut al nostre, cosa que ens farà coincidir en alguns trams del viatge. Sembla que, almenys avui, tots quatre nouvinguts pernoctarem al mateix hotel. 15

Són les set del vespre i ja s’ha fet de nit. Després de creuar el barri portuari del Callao, entrem a la ciutat. A primer colp d’ull, Lima em sembla una ciutat plana, horitzontal i fosca, sense cap gràcia. Els carrers estan deserts. A l’ambient hi ha una olor forta de benzina mal cremada, matisada lleugerament per la brisa marítima. De tant en tant, uns fanals de llum esgrogueïda projecten uns cercles difusos d’una claror discreta sobre l’asfalt, com uns rogles de llum tènue que amb prou feines il·luminen les voravies. Però el que més em sobta del paisatge urbà, és la presència de tanques publicitàries que anuncien els candidats a les eleccions municipals. N’hi ha per tot arreu. Hi ha un fum de partits polítics. Persi ens comenta que els comicis són a principis de novembre, però des de començament d’any estan en campanya electoral. Passem el barri de San Isidro. El microbús ha girat per l’avinguda de Javier Prado, després ha pres l’avinguda d’Arequipa i, finalment, ha enfilat el carrer de La Paz, on es troba el María Angola, l’hotel on farem nit. Hem deixat l’equipatge a l’habitació i ens hem rentat la cara. Així, sense més preàmbuls, sortim al carrer. Això forma part del ritual d’arribada; un costum que repetim invariablement quan arribem a un lloc desconegut. És una fórmula que recomane a tothom que vulga prendre-li el pols a un país o a una ciutat. A més a més, estirar les cames és el millor antídot que conec per combatre els símptomes del jet lag —a mi, almenys, em va bé. A peu de carrer, la impressió de la ciutat no és tan dolenta com des del microbús. Passegem tranquil·lament, sense presses, respirant la xafogor que exhala l’asfalt. Mentre camine trobe que, a poc a poc, se’m van despertant els sentits. Tot és nou per a mi. M’arriba una trencadissa d’olors, ara picants, ara dolces o agres, i no m’estic de tornar la mirada a les cares dels vianants que se’m queden mirant amb sorpresa, i intente afuar l’oïda per tal d’escoltar el xiuxiueig cançoner 16

d’una parla que em sona tan estranya. Lentament, ens deixem dur pels batecs de la ciutat entre dues llums. Creuem l’avinguda de Las Américas. Els comerços són moderns i estan ben assortits de gènere. Hi ha sabateries, botigues de roba de marca, joieries, pastisseries, supermercats, bars, cafeteries… Els carrers estan nets i ben il·luminats, amb les voreres agranades. Ací i allà, hi ha jardineres florides de pensaments i margalides, també hi ha petits arbustos podats amb cura. La gent va i ve al seu ritme, com a qualsevol ciutat del món, un diumenge a boqueta nit. A aquesta hora del dia, els autobusos van plens de gom a gom. Això no obstant, en cada parada, un homenet, que deu ser un empleat, trau el cap per la porta d’accés al vehicle i escridassa els vianants, tot anunciant-los la destinació de l’autobús. M’ha semblat que busca clients. En creuar l’avinguda de José Larco hi ha el parc J. Kennedy, conegut popularment com el parc Central. Aquest espai verd és el veritable pulmó del districte de Miraflores. El dia és festiu, i això es nota. Els habitants de Lima han sortit de casa a fruir del lleure. L’ambient és molt cordial. Ací i allà es veuen parelles d’enamorats que es mengen amb la mirada, es fan petons i se somriuen. Els nens devoren gelats i boles de cotó en pèl dolç. Passem per davant de la porta d’una església que està al mig del parc, a tocar de l’edifici de l’ajuntament, que ací en diuen la Municipalidad. Un xiquet, de pocs anys d’edat, encorbat, pàl·lid i escardalenc demana almoines a l’entrada del temple. El parc es troba molt ben cuidat i els arbres presenten un aspecte reverdit. En un racó n’han fet, però, una poda agressiva —mutilant, en diria jo—, d’una filera de ficus. Un rètol a peu dels arbres m’informa: Cuidado de ingresar. Árboles enfermos. A ambdós costats del passeig central han instal· lat un mercat: hi ha venedors d’andròmines, paradetes de llepolies, de roba i d’articles d’artesania. També hi ha una renglera de barraques on venen gelats i frankfurts. A un cos17

tat hi ha una colla de pintors amb les seues obres exposades sobre els cavallets, i un grup musical. Els músics deuen anar vestits a la manera tradicional del país i no paren de tocar els seus instruments, a canvi d’uns pocs cèntims de sol. Tot plegat, el parc sembla una fira de vida molt humana, gens desolada. La terrassa del restaurant El Parquetito es troba molt animada. Arribant al local, he fet un colp d’ull i m’ha semblat que no hi havia lliure ni una cadira. Però la cambrera, providencial i afable, ens ha trobat taula de seguida. Ens bevem una Cusqueña ben fresca, una cervesa amb molt de cos. Com que hi ha gana, de tornada a l’hotel, hem parat a fer un mos en un restaurant que hem trobat al bulevard Tarata. Es diu Ricota. Seiem a la terrassa. El lloc traspua molta pau (en realitat, som els únics clients). L’entrecot de vedella —un cuadril argentino, que diuen— l’he trobat tendríssim. Meleta pura! També he pogut tastar les primeres creïlles peruanes. He de dir que ací les creïlles no són només una trista guarnició del plat. Ací són tot un senyal d’identitat. Fet i fet, al Perú se’l coneix com el país de las papas. Els conquistadors espanyols no només van endur-se l’or i la plata dels inques, també van endur-se aquests tubercles humils com a botí gastronòmic i, amb això, van revolucionar els hàbits alimentaris de la vella Europa. Tant és així que d’aleshores ençà, les creïlles han esdevingut un aliment bàsic en la nostra dieta, i, malgrat que han estat la causa de guerres i revoltes, el fet cert és que, afortunadament, també han ajudat a tapar molta gana. Pleguem d’hora, perquè estem cansats. Ja hem arribat a Lima, la Ciudad Triste del poeta César Vallejo. Hem arribat sense pes a les alforges, amb l’equipatge mig buit, però ple d’il·lusions. I, abans que acabe el dia pregue perquè el viatge que tot just acaba de començar —tal com va cantar Llach—: siga llarg, ple d’aventures, ple de coneixences.

LA CIUDAD DE LOS REYES 7 d’octubre

dos quarts de sis del matí m’ha despertat un malson. I això no és la primera vegada que em passa, sobretot les primeres nits després d’un vol de llarga durada. L’ocasió l’he aprofitada per fer una urgència fisiològica; després ja no he pogut enxampar la son. Potser no m’he refet encara dels símptomes del jet lag. No recorde on ho he llegit, però està ben demostrat que l’organisme, per restablir-se de l’esgotament que provoca un vol transoceànic, necessita com a mínim un dia per cada hora de desfasament en el fus horari. I això, perquè el cos, com a conseqüència del trencament del ritme circadiari, perd l’equilibri fisiològic, i, per tal de restaurar-lo, li cal un temps mínim d’adaptació. Segons aquesta teoria, com que entre el Perú i la península Ibèrica hi ha una diferència horària de cinc hores, trigarem uns cinc dies si fa no fa a ajustar el nostre rellotge biològic. Des de la finestra de l’habitació faig l’intent de prendre una panoràmica del carrer. Però, m’és del tot impossible, perquè el cel es troba enterbolit. Hi ha una boirina espessa que amaga les siluetes dels edificis. Rere el tel opac del vidre és segur que m’espera Lima: la trista i grisa ciutat de Lima; la ciutat silenciosa i perfumada dels cronistes; la ciutat frívola i sensual dels satírics, i la noble i fidel Ciudad de los Reyes dels conquistadors. Al menjador de l’hotel, m’he retrobat amb el plaer del desdejuni. Al nostre país el primer mos del dia sol ser escarransit, probablement perquè la nostra concepció de viure, pel que fa als horaris de menjar i de treball, és diferent a la d’altres parts del món. Sembla que a casa nostra ens llevem 19

desganats. La rutina, les presses o una barreja de tot plegat fan que desdejunem una galeta mullada en un trist cafè, un got de llet vidu o uns glops de suc de bric. I és clar: comencem el dia sense forces. Res a veure, però, amb la rotunditat anglosaxona de l’hora primera, on els comensals s’asseuen a la taula, amb estovalles de lli, amb tots els coberts ben parats, davant d’un panorama gastronòmic suculent i força energètic (la qual cosa no vol dir, ni de bon tros, que això siga sinònim de dieta saludable). Malgrat que d’uns anys ençà, cardiòlegs eminents i especialistes en nutrició han lloat les bondats de l’anomenada dieta mediterrània, el fet cert és que, ara per ara, el desdejuni americà s’ha imposat per tot arreu com un peatge més que cal pagar a la cultura dominant. Així, des de Kuala Lumpur fins a Ushuaia, des de la península de Cumberland fins a Auckland, els establiments hostalers de mig món solen oferir als clients uns desdejunis a preu fet, abundants i contundents. El desdejuni del María Angola l’he trobat senzillament deliciós. Els ous ferrats estaven al meu gust, és a dir, amb el rovell a mig fer i amb eixa orla nacrada, lleument rostida i una mica cruixent, que envolta el blanc de l’ou. També he pres un suc de papaia boníssim, espès i amb aromes cítriques intenses que m’han transportat per un instant a les entranyes del paradís. Com mai no l’havia tastat! El cafè, en canvi, m’ha semblat aigualit, sense gràcia. Li diuen Rosa de Lima i és mestra d’escola. De tant en tant, però, fa de guia turística. Aquest matí ens acompanya a fer una visita a la part vella de la ciutat. M’agrada la seua forma de treballar, l’empatia i la naturalitat que mostra per a comunicar pensaments i idees sense caure en el parany fàcil d’una falsa erudició. N’estic tip, dels guies que s’aprenen de memòria una llista de dades i citacions per a vomitar-les, sense més contemplacions. Afortunadament, Rosa de Lima no pertany a aquesta colla de 20

gent. La dona s’explica amb claredat i sense embuts, d’una manera que em sembla didàctica i molt amena. I això és una actitud que li agraïsc de debò. L’església del barri d’El Barranco data de l’època colonial. La nau principal l’estan rehabilitant. Una part del sostre es troba al descobert. Rosa ens explica les tècniques i els diferents materials que es van emprar en la construcció. L’estructura estava formada d’un trenat de canyes nugades amb cordes fetes de pell d’alpaca; sobre aquest canemàs descansava un entaulat d’adob. El roig pompeià és el color que domina el conjunt. La dona no pot amagar que s’estima el seu país i la seua cultura. Això no obstant, fa una exposició gens apassionada, tot recreant-se en la paraula, xiuxiuejant cada síl·laba, però sense arribar a fartar. Sembla que tot el que diu ho fa amb seny. El Barranco és la zona progre de la capital. Ací viuen tot tipus d’artistes i bohemis: escriptors, poetes, pintors, escultors i, fins i tot, okupes. Rosa m’ha dit que és un barri entranyable per als habitants de Lima, sobretot entre el jovent que hi sol vindre a passar els caps de setmana. Hi ha tot de cafès i de pubs, de discoteques i de sales de festa, on es beu i es balla fins a l’alba. Mentre la dona parla, no m’estic d’imaginar les parelles d’amants que s’hi acostaran cada dissabte a boqueta nit per fer-se petons i prometre’s el cel. A aquesta hora del matí, però, la pau regna arreu. Passem pel pont de Los Suspiros. Des d’ací estant, es gaudeix d’una vista romàntica de la ciutat sobre el Pacífic. Un grup de col·legiales han vingut de visita. Van vestides amb faldes de color blau marí, samarretes blanques, sabates roges i mitjons blancs. La majoria porten trenetes. Les joves caminen en formació, ordenades en files de quatre, sota l’atenta mirada de la mestra que va al davant. Les mire i elles em miren. Somriuen. Semblen contentes. He fet una foto al rètol del carrer de Sóngoro Cosongo. En realitat, m’ha sobtat que duguera el nom del poemari de 21

l’escriptor camagüeyano Nicolás Guillén. Hi ha dos panys de cases pintades de colors cridaners, amb les finestres i les portes obertes de bat a bat. I, tot i que estem a més de cinc mil quilòmetres de distància, s’hi respira un ambient molt cubà. Ací comença la ciutat que jo busque, la ciutat que m’espera, com diu Guillén: «con sus palacios, tenues como enjambres de abejas silvestres, y sus casas que nos miran a través de los ojos ateridos de las ventanas». Al costat del Malecón hi ha el parc de l’Amor. Després d’haver passejat una estona a la vora de l’oceà, em deixe seduir per la fragància de les flors. M’assec en un banc, a recer d’un flamboyán gegantí. L’arbre es troba esclatat de flors roges. Contemple la pau antiga del brancatge i l’aire febril de les flors que semblen continuar la seua vida en la meua. Al bell mig del parc hi ha un parterre i, al costat, una escultura de granit pintada de roig que representa una parella d’enamorats. La figura és la història petrificada d’un bes. Davall de l’escultura hi ha una placa, amb un poema d’autor anònim que anote al meu quadern: En la vida sólo guardo tu silencio, y tu boca. Probablement es tracte de la història d’un bes etern. Fa un dia gris, i una mica trist. L’ambient és humit i xafogós, però no plou, perquè a Lima no plou mai. En realitat, cau un plugim molt fi que amb prou feines arriba a quallar i que els habitants de Lima anomenen garúa, un fenomen meteorològic que enterboleix l’aire i que dificulta la respiració. Charles Darwin recull al Diari de viatge d’un naturalista al voltant del món, les impressions de la seua estada a Lima. Al mes de juny de 1835, durant el primer periple al voltant del món, el Beagle va fondejar al port del Callao. En les seues anotacions denunciava la insalubritat de la ciutat i, a banda de l’aridesa del clima, es queixava de la inseguretat dels carrers. També afirmava que les epidèmies de febres malignes que patien els seus habitants eren causades pels miasmes que creixien als aiguamolls costaners. I és que, en aquella època —com que encara no s’havien aïllat els microorga22

nismes— es creia que les emanacions dels sòls i les aigües fètides (els miasmes) eren les responsables de les malalties infeccioses. Em fa l’efecte que la Lima que jo m’he trobat no és la mateixa que va visitar l’insigne naturalista. El clima probablement no ha canviat massa, però jo no he arribat a veure la ciutat «deplorable, i decadent on s’escampa la brutícia i els carronyaires campen pels carrers» que descriu l’anglès. El centre històric m’ha sorprès gratament. No té res a veure amb l’ambient tètric i violent de què m’havien parlat. Sembla una ciutat que es deixa passejar, sense perills aparents. De tant en tant, se t’apropa algun vianant i t’ofereix alguna cosa, això sí, respectuosament. L’oferta de serveis sol ser ben variada. Hi ha els qui es presenten com a guies turístics; els venedors ambulants de quincalles i llepolies; els taxistes que no paren de fer sonar els clàxons, perquè te n’adones que estan lliures; els músics de carrer; els enllustradors de sabates…, i també abunden els estafadors professionals. En cada cantonada es veuen colles de paios que bescanvien moneda. N’hi ha uns que van vestits amb una granota verda i un rètol al pit que diu exchange money. Normalment, si ets llest, no et solen enganyar. De mendicants, però, no se’n veuen. M’han dit que, ara fa uns anys, el president Fujimori es va encarregar «personalment» d’abanderar una campanya per «netejar» el centre històric de mendicants i desvagats. Els carrers els trobe nets, agranats i arruixats. Em sobta, però, la vestimenta d’alguns vianants. Ací i allà, es veuen colles d’homes i dones, vestits amb vestes de color morat, un cordó blanc nugat a la cintura i un escapulari penjat al coll que representa un Cor Sagnant. La guia m’ha tret de dubtes. La raó de la vestimenta rau en el fet que la ciutat està de festa. Rosa m’ha dit que octubre és el mes morado; això és, l’època de l’any que aplega les dues festivitats més importants de la capital: el Cristo de los Milagros i la fira taurina. 23