Vicent Pitarch • Xipell
Viatge al país
de Tombatossals
Adaptació lliure de Tombatossals de Josep Pascual Tirado en el 75è aniversari de la seua mort Il·lustració inspirada en els dibuixos de Joan B. Porcar
onten que, fa molt de temps, hi havia un gegant, grandàs de cent cinquanta-quatre pams d’alçària i quaranta-nou d’esquena; tan forçut que podia trencar muntanyes, i per això li deien Tombatossals. Era fill de Penyeta Roja i de Tossal Gros. Escolteu com va ser de prodigiós el naixement de Tombatossals. Un dia, de bon matí, els núvols, cada vegada més negres i més espessos, es van amuntonar damunt de Tossal Gros, que es va sentir espantat per una tempesta de vents furiosos, trons, rellamps i aigua a cabassos, que semblava que s’emportaven el món. Enmig del terrabastall, Penyeta Roja es va obrir com una magrana i de les seues entranyes es va despenjar una roca enorme que es va transformar en Tombatossals.
Des del palau, a dalt del tossal, el Rei Barbut contemplava l’extensa plana, abraçada per la mar i les muntanyes. Era pare de dos fills i una infantona. A ella li va prometre que seria reina i als fills els va encarregar que protegiren el regne, perquè corria la fama d’un gegant, Tombatossals, capaç de rebentar una muntanya.
Tombatossals tenia un colla formada per Arrancapins, Cagueme i Bufanúvols. El rei, a la vista de la misèria que campava
pels seus dominis, els va cridar al palau per a demanar-los que li transformaren el terme, d’erm com estava, en ric de flors i fruits.
Arrancapins arrancaria els arbres secallosos; Cagueme calaria foc a la malea i el gegant deixaria tots els horts treballats i amb reg abundant. Bufanúvols seria l’encarregat de fer ploure. Així els fills del Rei Barbut tindrien un regne meravellós, que els faria abandonar els tossals i baixar a la plana, però sempre enyorarien la muntanya, a la qual tornarien en romeria, cada any. Les meravelles que explicava Tombatossals i el conte del voladoret van fer que la infanta quedara encantada del gegant forçut.
Arrancapins estava seriot i BufanĂşvols, a punt de moure tempesta.
El gegant era forçut, però també tenia el cor blanet i sucós com una pera tendral: estava enamorat de la Sirena de la Mar i això desconsolava la infanta. Heus ací que, una nit serena, les ganes de vore la seua amada el van dur a la vora de la mar. Caminava a grans gambades per la platja; com un boig, llançava mirades espantoses per damunt de les ones i crits llastimosos:
—Qui no fóra gavina de la mar!