Vitis vinifera Cataloniae Relats eròtics per a amants del vi
Vicent Palatsí
narratives, 15
BENICARLÓ,
2011
Primera edició agost 2011 © Text Vicent Palatsí Armero, 2011 Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 12580 Benicarló www.onadaedicions.com onada@onadaedicions.com Disseny de la col·lecció Ramon París Penyaranda Maquetació Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Il·lustració de la coberta fresc procedent de Pompeia ISBN 978-84-15221-20-3 Dipòsit legal BI-2290-2011 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, enmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyrigth
PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org
Vitis vinifera Cataloniae
Índex Prefaci 9
ENOLOGIA RECREATIVA
13
CASTA DIVA
23
LA INICIACIÓ
29
EL NOVENÇÀ
39
GENERÓS 49 CRIPTES 61 ELS SIAMESOS
69
TRIO D’ASOS 79
Epíleg 91
Agraïments 92
Índex de vins 93
5
A Carme I també als enòfils i als dipsòmans
PREFACI
“Tres plers són en aquest món: beure en taverna, jaure en bordell e cagar en prat.” Anselm Turmeda: Llibre de tres.
E
l tast del vi, la pràctica del sexe, l’apreciació i la cerca dels plaers en general, són activitats quotidianes i vitals que ens fan diferenciar-nos de la resta d’éssers vius, inclosos els mamífers i fins i tot els nostres parents de prop, els primats. Pel que fa al sexe, diuen, jo no ho sé, que els dofins copulen pel plaer de fer-ho. Bé, acceptant aquesta eventualitat, transcendental des del punt de vista científic, però absolutament anecdòtica des de l’òptica de la literatura eròtica, sempre ens quedarà el vi, perquè, en cap reportatge de la National Geographic s’ha vist mai un dofí, o un goril·la, gaudint d’una copa de cava. Aquest llibre, que va dirigit exclusivament als éssers vius humans, tracta d’aquests dos grans procuradors de plaer: el vi i el sexe (del plaer de cagar al prat, ara per ara, no en direm res) que, segons aconsellen alguns entesos i d’altres que parlen per experiència pròpia, convé no mesclar, ja que una dosi elevada d’alcohol, encara que pot desinhibir la ment, pot al mateix temps inhibir la libido. No obstant això, en les històries següents veureu que aquesta recomanació és obviada en tots els casos i amb uns resultats que vosaltres haureu de jutjar. Els vins que hi apareixen són de tots els racons dels Països Catalans. N’hi apareixen del País Valencià, de Catalunya, de les Illes Balears, de la Franja, del Rosselló, de l’Alguer, d’Andorra i del Carxe. 9
Tots ells, estiguen o no acollits a denominacions d’origen, es cultiven i s’elaboren en la nostra terra, excepció feta del Carchelo que és denominació d’origen Jumella i que he considerat oportú incloure’l en el text, per la vàlua indiscutible i pel nom derivat del topònim el Carxe, zona de frontera pertanyent a la comunitat autònoma de Múrcia on es parla català, i on hi ha algunes de les vinyes que proveeixen aquest celler. El catàleg constitueix una llista personal de la qual n’han quedat exclosos molts, i molt bons vins que ací es fan. Malauradament ni tan sols hi ha representades totes les zones vitivinícoles, no n’hi ha, per exemple, cap d’Alella, o de Benissalem, o d’Eivissa… que ben bé haurien pogut ser mencionats en la narració. Encabir-los-hi tots, però, ha resultat impossible. El fet que els vins triats siguen del meu grat pel que fa al color, l’aroma i el sabor ha estat una condició ineludible. Però també hi han intervingut altres factors que fan que alguns productes destaquen en un sector on l’oferta és, afortunadament, molt àmplia. Així: el disseny d’una etiqueta (imatge, color, tipografia); o una botella de formes inusuals, original; o una rara avis d’escassa producció i per tant a l’abast només d’una minoria; o l’exotisme d’un vi llunyà; o un nom estratègic amb connotacions suggeridores; o l’ús de la nostra maltractada llengua en l’etiquetatge, una cosa tan simple que, ací, al País Valencià, per la carestia amb què es dóna, és digna de tot elogi. Ara, només queda llegir aquestes històries eròtiques a la manera usual que recomana el tòpic, és a dir, agafant el llibre amb una sola mà, ja que a l’altra hauríeu de mantenir una copa d’algun dels deliciosos nèctars que van degotant per aquestes pàgines i que no només serveixen per a maridar-se amb el menjar, sinó que també poden augmentar el plaer d’una bona lectura. Salut i força! 10
Vitis vinifera Cataloniae
ENOLOGIA RECREATIVA
“Vinum vita est.” Petroni: Satiricó. Cap. 3 [El vi és vida.]
E
ra el tercer any que s’impartia el curs. L’èxit de les edicions anteriors havia fet augmentar el nombre de places fins a 70, limitat per una simple qüestió d’aforament, i tanmateix es van cobrir de seguida només obrir-se el termini d’inscripcions. Jo, per si de cas, em vaig apuntar la primera (d’alguna cosa havia de valer ser de l’organització). Tast de vins dels Països Catalans: aquest era el nom del curs. Malgrat la persecució sistemàtica d’Acció Cultural del País Valencià per part del Govern autonòmic, el centre Octubre intentava diversificar l’oferta: literatura, teatre, exposicions, cursos de tipografia, de xinés, de vins… El nom del curs era contundent i, per a segons quines ments estúpides, lacerant. Total, no vindria d’un topònim més o menys. El curs, per qüestions organitzatives, no s’impartia a les dependències d’El Segle sinó en un dels salons d’un conegut restaurant de la capital valenciana, tenia una durada de mes i mig, amb una sessió setmanal els divendres de vuit a onze aproximadament. El programa indicava que es dedicaria la primera classe a fer una xicoteta introducció al món del vi i després un tast de blancs; a la segona, tocaria el torn als vins negres; a la tercera, els rosats; a la quarta vindrien els caves; la cinquena seria per als dolços i generosos, i es clouria el curs amb la sessió més teòrica de les sis, fent una recopilació d’informacions i responent totes les qüestions que hagueren quedat irresoltes. 13
L’enòleg que l’impartia era d’Alzira però vivia a València des de feia un bon grapat d’anys. Estava en possessió de distincions i premis que l’avalaven com un gran coneixedor de la matèria i com un dels nassos més privilegiats d’Europa, tal com se’l descrivia en algunes revistes especialitzades. Andreu Ballester era llicenciat en Química per la Universitat Politècnica i, posteriorment, havia cursat estudis a la Facultat d’Enologia de Tarragona. Als 34 anys, era una de les persones que més en sabia, de vins, al País Valencià. Volia sorprendre des del primer dia. Tenia ben present que dins del grup podia trobar-hi gent amb una formació enològica molt diversa: des del neòfit més escèptic, al veritable coneixedor que vol ampliar horitzons, passant pel setciències que entén de tot allò que està de moda. Per això, s’havia pres el curset com un entreteniment, un joc per a gaudir dels bons vins de la nostra terra. Un taller lúdic i plaent, tal com deia el fullet informatiu. Un curs, per tant, pràctic, on la teoria faria d’acompanyament quan calguera donar certes informacions imprescindibles per a assaborir millor el que es tenia entre les mans. Jo mateixa vaig ser l’encarregada de fer la presentació que va voler ser apassionada, però breu. No volia perdre temps en parafernàlies, així que li vaig donar la paraula i vaig anar a seure amb la resta dels assistents. —Primer que res, Àngels, vull agrair-te els elogis que m’has dedicat i que no meresc i vull també donar les gràcies a Acció Cultural per organitzar un curs de vins per als socis i simpatitzants d’una associació que és cultural i és valenciana, per dos raons: la primera, que a molts se’ls oblida, perquè el vi també és cultura i, en segon lloc, perquè els nostres vins cal conéixer-los, valorar-los i situar-los en el lloc que els pertoca i que s’han guanyat amb lustres d’esforç i de dedicació dels nostres cellerers —i va fer un senyal a les cambreres perquè començaren a servir un poc més d’un dit de vi en la primera de les copes. 14
—Observeu-lo i apunteu al full tot allò que el puga descriure visualment, i per favor no comenteu res. Vull que sigueu vosaltres a soles els que us enfronteu al vi, sense la meua influència ni la dels veïns. Al cap d’uns minuts, en els quals alguns dels participants ja havien escrit cinc o sis paraules, mentre d’altres seguien mirant-se la copa sense saber per on pegar, va començar a aportar pistes. —Ara veureu si es poden dir característiques: heu de discernir el color, la tonalitat, si conté algun sòlid en suspensió, si té taques, si el color quan mireu la copa des de dalt és diferent en les vores i en el centre, la transparència, la intensitat i altres detalls que se us puguen ocórrer. Ara sí que tots, fins els més tímids i incrèduls, van començar a escriure. Passada una estona va prosseguir: —A continuació, anoteu tot el que cregueu oportú després d’olorar-lo. Agafeu-vos el temps necessari —i va callar de nou. Uns minuts més tard va aclarir: —Les aromes poden relacionar-se amb qualsevol element que desprenga sentors: les plantes, alguns animals, els aliments, els productes químics, els fums… i penseu que cada vi és una combinació de moltes olors. Unes ens poden resultar agradables i unes altres poden molestar-nos. Ensumeu la copa i escriviu el que heu notat. En acabant, remenegeu-la enèrgicament tal com jo faig i claveu el nas fins que el tingueu saturat i ja no distingiu res de nou. Va tornar a callar. La majoria es decidia a escriure i no va ser fins que tots havien amollat el bolígraf, que va donar la tercera consigna. —Ara va de bo. Tasteu-lo i seguiu apuntant coses. No us l’engoliu de seguida, manteniu-lo uns segons i remulleu tota la cavitat bucal. Un poc després va afegir: —Recordeu que la llengua ens serveix per a detectar gustos, però en la boca també notarem sensacions relatives al 15
tacte: suavitat, densitat, temperatura, i de nou ens vindran records de les olors; boca i nas tenen comunicació directa. Ja no us dic res més, tasteu i anoteu. Aquesta ocasió tots es van llançar a escriure després de beure, sense les pors de les primeres vegades. Alguns alumnes tenien la cara de satisfacció d’aquells que han fet els deures, altres seguien escrivint com si feren testament. Acabat aquest primer tast, sense que el mestre corregira els treballs, ens va oferir unes rosquilletes industrials, insípides, per a neutralitzar el paladar i va mamprendre el segon vi. Aquest viatge ja coneixíem el procés i no vam tenir les dificultats inicials per a escriure tres ratlles de cada una de les fases. Vam quedar meravellats com aquest vi no se semblava a l’anterior més que en el color, tenint una aroma i un gust totalment diferents. El mateix procés, el vam repetir encara dos voltes, i per tant vam tastar els quatre vins que ens havia promés una hora abans. En el tercer, potser per l’efecte de la mica d’alcohol ja ingerit o potser per l’experiència adquirida amb els precedents, tots ens vam llançar a una espècie de carrera de mitja distància per veure qui ho enllestia més ràpidament i amb el màxim de dades possibles. El quart, en canvi, ja ens el vam agafar amb calma i alguns vam optar fins i tot per no escriure res i fruir d’aquell nèctar. Els vins, com ens va mostrar en acabant —les botelles fins aquell instant havien estat recobertes amb paper d’alumini—, eren quatre monovarietals: Abadal, elaborat amb picapoll, el raïm autòcton del Pla de Bages; Clos de la Vall, un 100% pero ximenes de Moixent; Missenyora, fet amb macabeu en Vallbona de les Monges, i Santa Catarina 301, un sauvignon blanc de les Illes. Molt breument ens va explicar com s’elaboraven els blancs, i en particular els fermentats en bóta, i quines eren les virtuts d’aquest pòquer i de les varietats de raïm de procedència. Tots els assistents que ja estàvem aclaparats davant la potència d’aromes i gustos dels 16
vins, encara en vam quedar més després d’escoltar el cúmul de noms i adjectius utilitzats en el tast personal que ens va oferir l’enòleg i vam poder constatar que malgrat haver emplenat el full, molts ho havíem fet amb uns pleonasmes, uns circumloquis i unes barbaritats únicament perdonables als aprenents. —Abans d’acabar us manaré uns deures. Divendres vinent degustarem negres de Castelló. Apunteu les marques perquè vull que els cerqueu a internet: Barranc de l’Infern…, Clos d’Esgarracordes…, L’Embolic… i Clotàs. Apunteu la informació que trobeu i la verificarem. I ja, per fi, què us pareix si en acabar de sopar anem a prendre uns rebentats i ho allarguem una miqueta? De nit València ofereix moltíssimes oportunitats i després de fer els cafés alguns d’entre la vintena que s’hi havia quedat van proposar anar a alguna sala de música marxosa. Andreu, però va declinar l’oferta. Ens va explicar que ell vivia a tothora de cara als vins. Als vins i a tot tipus de fermentats i destil·lats. S’estimava més fer-se un bon brandi o un bon whisky i xarrar un poc més, que haver de suportar durant un parell d’hores les músiques de salsa i el reggaeton, i damunt passar-se l’estona havent de disculpar-se amb totes les balladores, que de ben segur el sol·licitarien. Ell era enòleg, no dansaire. Què li havia de fer? Tot no es podia tenir a la vida. Com que li agradava polaritzar la conversa i era tan amé, nosaltres l’escoltàvem atentament. Ens va comentar que alguna vegada s’havia vist en la situació d’haver d’afrontar un ball, com el dia de la boda de Joan, el seu germà petit. La núvia el va agafar del braç i, amb una estirada, el va traure al mig de la pista on no va tenir altre remei que fer allò que bonament va poder per tal de seguir, com fóra, no la melodia del vals que tocaven els músics, sinó el ritme brusc dels sotracs, les empentes i els xafons que li proporcionava la cunyada i la resta de la marabunta. 17
Haver de ballar una cúmbia o una bachata amb alguna de les alumnes del curs, mentre li preguntaven “quin és el vi que més t’agrada?” o “com eres capaç de captar tantes aromes amb una sola ensumada?”, era una opció que no entrava dins de les seues preferències. Abans es faria abstemi —era un dir— que eixir a moure el cul davant de les mirades burletes sobre la poc reeixida manera de ballar. Per tant, descartada l’opció revetlla quedava l’opció copes, molt més d’acord amb la seua professió. Dels vint que havien secundat la proposta de la cafeteria, en vam quedar deu, cinc dones, entre les quals em comptava, i cinc homes, entre els quals hi havia uns germans bessons. La resta es va decantar pel ball o per opcions no confessades. Vam anar al pub La Lluna que estava a quatre passes de l’hotel i, com era previsible, Andreu es va convertir ràpidament en el centre d’atenció. S’havia demanat un brandi de Jerez, un Gran Duque de Alba, i de seguida li van preguntar pels conyacs i els brandis i que els n’explicara les diferències. —De brandis no en sé tant com de vins. Sobre els destil· lats podríem dir que sóc un aficionat interessat, però sense haver-me dedicat al seu estudi de forma sistemàtica. —Bé, però segur que ens ensenyaràs alguna cosa. —D’acord, però segurament açò ja ho sabreu. Mireu, el conyac és un aiguardent que procedeix de la destil·lació del vi, a diferència de la resta, begudes de graduació alta com per exemple el whisky, la ginebra o el rom que utilitzen cereals o altres ingredients. A més del conyac, també es fan a partir del vi els seus germans: el brandi i l’armanyac. Normalment en cada zona usen distintes varietats de raïm, la qual cosa repercutirà de forma notòria en el producte final. Els mètodes de destil·lació també varien d’un lloc a un altre, però segurament és la criança la que aporta les diferències més substancials, com a mínim en els brandis de Jerez, on el sistema de soleres, el mateix que utilitzen en l’elaboració del seus finos, els imprimeix una personalitat única. Si us pareix bé, demanem unes 18
copes de conyac, armanyac, brandi de Jerez i brandi català, i els comparem. Durant una llarga estona, la vetlada va versar sobre copes i les intervencions per part dels alumnes es van limitar a frases estereotipades, amb gran profusió d’adjectius manifestament favorables com excel·lent, impressionant o increïble, fins que, avorrit de tanta xarrameca, va decidir-se a fer un gir de 180 graus. —Escolteu, i ara per què no contem algunes històries picants? Podríem explicar anècdotes viscudes en algun sopar o festa, on la presència destacada de vins i licors haja acabat amb les inhibicions. Tanta vergonya, que segons deia, li feia ballar i era un audaç, un temerari a l’hora de la conversa. A la major part dels contertulians els va sorprendre la proposta. Van quedar un poc astorats i encara que no la van recolzar obertament, tampoc ningú no es va mostrar contrari. Va ser Agustí, un empleat de banca poc atractiu però musculós, qui, probablement per l’efecte de tantes copes, es va atrevir a secundar la iniciativa. —Us heu quedat tots muts o què? A mi em sembla molt bé, i sobretot que siguen històries amb molts rebolcons. Si voleu jo us en contaré una que m’està passant des de fa un any amb la meua dona i que gira al voltant de la llet. Vista la cara de preocupació que seguien fent algunes de les persones allí reunides, Andreu va afegir: —Abans he dit això de les històries picants, però només era una proposta per a passar l’estona, si no us pareix bé ho deixem córrer. —Com, que ho deixem? —va replicar Agustí—. Jo comence el meu relat i a qui no li agrade que se’n vaja a una altra taula. —Espera un moment —va intervenir Lluïsa—. Carme, Ernest i jo ens en tornen ara cap a Castelló i no em pareix adequat que ens n’hàgem d’anar els tres excitats cap a casa. 19
—Jo ja fa estona que no bec perquè he de dur el cotxe —va aclarir Ernest— i no m’escalfe fàcilment, però voldria reconduir la proposició: en compte d’explicar una història, per què no l’escrivim? Cadascú redacta un conte breu amb sexe i vi, en fem fotocòpies per a tots els del curs i els divendres, a l’hora de les copes, els comentem. —No cal que en fem per a tots, només per als que vinguen de nit al pub —va amollar Anna, una dona d’uns cinquanta anys impetuosa i expeditiva. —Si els deixem al marge, potser se senten discriminats —va objectar Pere. —O potser el divendres vinent no va ningú a ballar i se’n vénen tots ací —va corregir Miquel. Les intervencions ara se succeïen de pressa. Finalment, es va acordar fer còpies per als 70 participants. —Va, doncs fem això: comencem les jornades d’enoliteratura eròtica —va concloure Andreu—. Només un detall: tots els vins i licors que apareguen han de ser dels nostres. Si necessiteu cap informació, suggeriment o aclariment no dubteu a consultar-me. Jo mateix em compromet a tenir el pròxim divendres el primer dels contes. —Jo també m’apunte —va dir Carme—. Tant jo com el meu marit hem escrit algunes coses i em fa l’efecte que amb les narracions eròtiques ens divertirem una bona estona. *** Quan vaig tenir tots els relats, vaig decidir donar-los a llegir a uns membres de l’Associació organitzadora i, en vista de la qualitat, la idea de la publicació va sorgir de seguida. El divendres de cloenda, vam parlar amb tots els autors i els vam explicar el pla: —Què us pareixeria si poguérem editar un llibre amb totes les històries recollides? Set dels deu responsables literaris van donar aquella mateixa nit l’autorització. Si cap editor no es fa avant, la 20
mateixa Acció Cultural s’encarregarà de publicar-los i serviran com a punt de partida d’un nou curs que es muntarà l’any vinent: taller de relats eròtics. Aquest, juntament amb el d’enologia i amb una altra iniciativa que també estem considerant sobre la nostra cuina, conformaran l’oferta pedagògica més lúdica de l’Associació. Els pecats de la gola i de la luxúria sempre han caminat conjunts. Llevat de Lluïsa Soler i d’una servidora, Àngels Celma, els altres autors han preferit romandre en l’anonimat. Queden tres contes que, de moment, no es publicaran. I diem de moment perquè una de les autores n’està mig convençuda i, per tant, no es descarta que a última hora, o en futures edicions, forme part del recull. Per cert, tal com algú havia intuït, les vetlades al pub van augmentar la clientela dia rere dia. Cal dir també que tots els vins que ens va presentar Andreu van seguir sorprenent i meravellant a tot el món.' I ara ja podeu fruir en primícia amb els set textos polits i corregits, que van ser creats durant la primavera de 2011. Que us vinguen de gust!
21
CASTA DIVA Anònim
“Omnis mundus aut futit aut futitur.” François Rabelais: Pantagruel. Cap. 26 [Tot el món o fot o el foten.]
F
eia sis dies que plovia de forma ininterrompuda i, a més, la nit era freda, massa i tot per a aquesta època de l’any. No havia estat fàcil trobar companyia. Els dijous la ciutat presentava un aspecte magnífic, especialment animada, sobretot després que la Universitat Jaume I havia aconseguit atraure estudiants no només de les comarques pròximes a la capital, sinó també d’altres latituds. Buscar noves amistats, barrejant-se entre els universitaris, esdevenia un joc alhora entretingut i profitós. Era gent jove, sense massa prejudicis i amb la garantia d’una cultura mínima. A més, per regla general, patien d’una precarietat econòmica que m’atribuïa un cert grau de superioritat ni que fóra en el poder adquisitiu. I això per a lligar sempre anava bé. Llàstima de l’oratge, del mal oratge, que s’havia convertit en el principal enemic de la marxa nocturna. Alguns locals, en previsió dels escassos guanys, no havien obert les portes. A d’altres, pràcticament buits, més els hauria valgut fer el mateix. La zona del polígon era l’única que presentava un cert ambient. Ni punt de comparació amb els dijous precedents, però almenys hi havia algunes cares boniques en què fixar-se. Després de cotitzar uns quants gintònics, inclosos els seus que tota la vetlada havien anat a càrrec meu, i després també d’unes quantes sol·licituds fallides, sense saber ben bé per
23