Voràgine

voràgine Josep Ribera

15è premi de poesia jaume bru i vidal ciutat de sagunt, 2012

b e n i c a r l ó ,

2 0 1 3

Amb la col·laboració de

Ajuntament de Sagunt

Primera edició març de 2013 © Josep Enric Ribera i Condomina © D’aquesta edició Onada Edicions © Il·lustració de coberta Xavier Galbis i Matarredona Edita Onada Edicions Plaça de l’Ajuntament, local 3 Ap. de correus 390 • 12580 Benicarló www.onadaedicions.com • onada@onadaedicions.com www.premsaonada.blogspot.com www.twitter.com/onadaedicions Disseny: Ramon París Peñaranda Maquetació: Paül Peralta Correcció lingüística Rosa Maria Camps Cardona Paper interior Coral book ivory 1.5 de 90 gr.

Paper coberta Pop`Set marfil de 240 gr.

ISBN: 978-84-15221-79-1 Dipòsit legal: CS-60-2013 Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa en qualsevol format o per qualsevol mitjà, ja siga electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o per altres mètodes sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

PEFC Certificat Aquest producte procedeix de boscos gestionats de manera sostenible i fonts controlades www.pefc.org

Taula

11

Pròleg

Voràgine Judici inicial

1 2

21 22

Devessalls de la memòria

Representació 25 Genealogia de l’hivern nuclear 26 La Raó 28 Tardor 29 Hivern 30 Primavera 31 Estiu 32 Ales i mots 33

Contra l’amor

Sacrifici vegetal Enyor del mar, amor d’enlloc Prospectiva

[7]

37 38 40

El suïcidi d’Onan Istanbul interior

41 42

Elegia infinita i

47 48 49 50 51 52 53 54 57 58 62

ii iii iv v

vi vii

viii ix

x xi

La consciència desfermada

La suor i la fúria 65 Etimologies de la derrota 67 La sang vessada 70 Semàntica de la sang 71 Hedonisme 73 An die Freude 76 79

Referències paratextuals

[8]

“I only know that it was, and ceased to be; and that I have written, and there I leave it.”1

Charles Dickens

“Don’t ever tell anybody anything.

If you do, you start missing everybody.”2 J. D. Salinger

1 Sols sé que fou, i deixà de ser; i que ho he escrit, i ací ho teniu.

2 Mai no expliques res a ningú.

Si ho fas, comences a enyorar-lo.

pròleg

Del temps i la vida: l’escriptura íntima i compromesa de Josep Ribera

Després de la trajectòria encetada en les primeres obres, Alba lasciva (1994) i Els espadats de Morris Jesup (2000), i confirmada amb Plenamar (2003), amb aquest quart poemari, Voràgine, que ha estat guardonat amb el XV Premi Jaume Bru i Vidal de Poesia, dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt 2012, Josep Ribera es consolida com una veu original en el panorama poètic actual en llengua catalana al País Valencià.

Heus ací els resultats de la voràgine del temps que comporta la voràgine dels mots i de l’experiència de la vida. Aquest poemari sembla acostar-se a una maduresa poètica que ofereix una proposta ambiciosa, conceptualment difícil i suggerent, que fa progressar o avançar en noves meditacions i indagacions, algunes de les quals ja planaven per versos dels llibres anteriors.

[11]

De fet, és tot un minuciós exercici d’elaboració poètica, formal i retòrica, que se’ns presenta als lectors, en principi, amb la claredat d’un missatge personal i que alhora, al cap i a la fi, serveix com a proposta vàlida per a ser compartible, pel que té de solidària i de comuna.

Els poemes de Voràgine mostren, des de l’inici, una concepció de la poesia entesa com a fixació de la memòria, com a testimoni de l’experiència humana viscuda, és a dir, de la vida, de la mort, de l’amor i la passió, de les petites coses de cada dia, de les sensacions i els sentiments; en definitiva, de tot allò que, al capdavall, ens forma, enriqueix i condiciona com a éssers humans.

Així, en el món conceptual de Ribera, la poesia esdevé una eina única i resistent davant del pas del temps que inexorable condemna a l’oblit, però alhora, des del present, es converteix en una arma de meditació que proclama la plenitud de la llibertat i de la dignitat, individuals i col·lectives. Perquè l’espai textual i referencial que planteja Ribera en Voràgine es mou, conscientment, des de la subjectivitat individual més absoluta cap a la subjectivitat col·lectiva, amb la intenció de fer protagonista de la pròpia experiència tot l’univers discursiu en què viu el jo líric.

Els diferents elements paratextuals que vertebren i omplin el llibre, o fins i tot l’estructura travada que l’organitza, apunten cap a una complexitat en l’arquitectura de l’obra que pretén reflectir la dificultat del camí que hi ha entre l’individu i la col· lectivitat. En aquesta línia, és com cal entendre la seua dicció, precisa i rica en l’ús de cada mot, mitjançant el domini del llenguatge, de la versificació estudiada i de la retòrica.

El títol, complex i evocador, ens remet a una barreja de sentiments i passions, de vivències i sensacions, derivades de l’expe[12]

riència humana, una experiència personal, mixta i heterogènia.

Les dues citacions inicials, de Dickens i Salinger, ens situen en la dualitat entre un passat i un present presentats a través de la perspectiva literària de l’autor: la dialèctica evolutiva que s’estableix entre l’heroi victorià (Copperfield), que, al cap i a la fi, acceptarà els pressupòsits de la societat conservadora que l’acull, i Holden Caulfield, l’adolescent que es rebel·la malgrat el món de comoditats en què podria viure. En qualsevol cas, hi ha voluntat de deixar constància del poder de la memòria, el testimoni escrit de l’abans que s’enyora i el present que s’afirma individualment.

L’escriptura, doncs, enllaça els estadis del temps, els manté i els connecta, els interfereix, perquè mitjançant l’escriptura no sols el passat condiciona les vivències del present, sinó que aquest descobreix i permet aprofundir en aquell. D’aquesta manera, el preàmbul i les quatre parts que organitzen el conjunt del poemari, i la xarxa d’epígrafs que acompanyen aquestes seccions i alguns poemes, guien el lector, des de l’inici fins a la fi, com si fossen mollons i petjades, per la voràgine que traspuen uns poemes intensos, rics en citacions, en referències culturals o geogràfiques, i en un joc intertextual que pretén interrogar alhora la sensibilitat del lector i el seu coneixement enciclopèdic.

De fet, la crida que comporten els dos poemes preliminars del “Judici inicial”, estableix amb claredat el marc de la reflexió poètica i el seu punt de partida: “omplir de mots la pols de la memòria,/ ans que tot siga massa fragmentari”. Josep Ribera s’hi posa i llavors suren vivències, emocions, passions… que sorgeixen “perduts al fons del vell armari/ del temps”.

Encetat l’atreviment “d’esbandir la pols dels matalassos”, els vuit poemes de la primera de les quatre parts insisteixen, com [13]

indica el títol, en aquest “devessall de la memòria”, en els itineraris que possibilita la memòria davant de la paràlisi present, simbolitzada per l’actor imaginat per Shakespeare en Macbeth i clarament narrada per Faulkner. A la fi, però, el “devessall” proposa avançar cap a la llum, en el renaixement que, fet i fet, comporten les quatre estacions del trànsit de l’any, acabades en els respectius sonets de la primavera i de l’estiu, en una plenitud que arriba quan esdevenen “els mariners dels arenys de la paraula,/ captaires d’un camí ple d’horitzons”.

Els cinc poemes de “Contra l’amor” ens parlen d’amor i de desamor, de passió i d’abisme, dels guanys i de les pèrdues, de tot allò viscut i imaginat que deixa l’empremta que mostra la indagació i l’aprofundiment per l’interior d’un mateix. Val a dir que el poema “Enyor del mar, amor d’enlloc” marca un punt d’inflexió en el conjunt del llibre, i no és debades que adopta la forma i el contingut de la cançoneta derivada de la lírica trobadoresca. A partir d’ací, el jo líric es fa més complex, perquè assumeix que les inquietuds personals són una problemàtica històrica col·lectiva (“la certesa d’intuir/ que tot el que ens ofega és/ només una il·lusió de la neurosi/ col·lectiva”). I Ribera no s’està de manifestar les connexions històriques.

Els onze textos de la secció “Elegia infinita” proposen, des de l’elegia de la crisi i la pèrdua, una incursió en el passat, des del record, i com, amb l’acompanyament de la percepció poderosa del paisatge, es pot “mudar el dol en esperança” i, finalment, renàixer de les cendres, com una au fènix, per creure en possibilitats de futur: l’elegia no solament serveix per constatar i confirmar la reflexió sobre el passat transcorregut, sinó també per aportar claus de reflexió que han de servir i poden condicionar l’esdevenidor; i a més, obrin el pas de l’intimisme i la introspecció a l’acció i el compromís col·lectiu.

[14]

Així, els sis poemes de la quarta secció, “La consciència desfermada”, amplien més encara les possibilitats de futur compartit i conclouen aquesta presa de consciència compromesa en defensa de la dignitat, la llibertat i la vida, per a la col·lectivitat. Tota la secció s’articula al voltant d’una sèrie de poemes que remeten a diversos esdeveniments de la història sagnant del segle xx europeu, com ara l’assassinat del president Lluís Companys (“La sang vessada”), el genocidi jueu en mans dels nazis i, en contrapartida, el que l’autor considera genocidi dels palestins en mans dels jueus (“Semàntica de la sang”) o el franquisme, a través del poema “An die Freude”, dedicat a Pau Casals. Un passat recent sagnant que s’observa també en les “Etimologies de la derrota” amb què el poeta recrea subjectivament la seua geografia més propera i íntima: la vall de Segó. A la fi, la remissió a la història d’Europa serveix a Ribera per proclamar i reclamar la necessitat de llibertat, perquè el passat ha de servir per condicionar i construir un futur diferent.

Comptat i debatut, ens trobem amb una proposta poètica original, suggeridora, elaborada, que integra intimitat i compromís col·lectiu, sensibilitat i denúncia, instrospecció subjectiva i observació objectiva de l’entorn, aprenentatge i bagatge del passat, experiència del present i esperança de futur. Un llibre que ens arrossega amb interès permanent per la voràgine dels seus versos des de l’inici fins a la fi.

Ferran Carbó

Tardor de 2012

[15]