WILLIAM
WALLACE
L’heroi escocès contra els anglesos No se sap ben bé d’on va sortir, però sí que sabem que el 1296 William Wallace liderava una guerrilla que va decidir plantar cara als anglesos. L’eufòria, l’instint i l’ànim de venjança van acabar situant Wallace al capdavant de l’Exèrcit escocès en una de les seves victòries més èpiques. Deu anys després de la seva mort es va complir el seu somni. PER ORIOL GRACIÀ, AMB L’ASSESSORAMENT DE JAUME FERNÀNDEZ
E
l matí de l’onze de setembre del 1297, els soldats de l’Exèrcit d’Anglaterra ja s’havien instal·lat al sud del riu Forth, en una zona d’aiguamolls als afores de la ciutat escocesa de Stirling. Entre genets, arquers i, sobretot, cossos d’infanteria, s’hi podien comptar al voltant de 13.000 homes. I mentre els anglesos es preparaven per a la batalla, des del turó d’Abbey Craig, a l’altra banda del riu, William Wallace es mirava el desplegament militar de l’enemic des de la distància i amb serenitat. Ells, els escocesos, només disposaven de 2.300 homes —la major part, pagesos i amb poca formació militar—, però a Wallace ni la inferioritat numèrica ni la manca de recursos no li feien cap por. L’EXCÉS DE CONFIANÇA ANGLÈS
Per als d’Anglaterra, batre un exèrcit mal preparat que ni tan sols arribava als 3.000 soldats havia de ser bufar i fer ampolles. Algú dubtava de la victòria d’una de les forces militars més ben preparades d’Europa? Amb aquests fums al cap, l’Exèrcit anglès s’havia pres aquella batalla com un simple tràmit. I estaven tan convençuts que aixafarien la revolta escocesa, que el rei Eduard I d’Anglaterra ni tan sols s’havia desplaçat a Escòcia: enfeinat amb les seves campanyes militars a França, havia delegat aquella feina a John de Warenne, comte de Surrey, i a Hugh de Cressingham, UN GUERRER SORGIT DEL NO-RES un aristòcrata gras i corpulent que Estàtua de William Wallace gestionava les finances del rei. a la ciutat escocesa d’Aberdeen. Però no tots els anglesos tenien Fins ara, cap historiador no clara la victòria. Walter de Hemingha estat capaç de traçar amb ford, un dels cavallers de l’Exèrcit, va exactitud la seva biografia. 46 SÀPIENS
ALBUM
detectar errors en la planificació de l’atac i així ho va fer saber als seus superiors: “Senyors, ja sabeu que per arribar a l’enemic caldrà creuar el riu per un pont de fusta estret i perillós. Doneu-me només cinc-cents homes a cavall i alguns a peu, i organitzaré l’atac al flanc enemic des de la nostra vora del riu, per cobrir-vos. Així ens assegurem que podreu creuar el pont amb seguretat”. Però Hugh de Cressingham se’l va mirar amb menyspreu i va respondre amb to arrogant: “Per què cal retardar encara més la guerra i malgastar els diners del nostre rei amb noves estratègies? Tenim pressa, deixa’ns lluitar, és el nostre deure”. Tenien pressa, sí, i la manera més ràpida de guanyar aquella disputa era pactar un rendiment abans de co-
mençar l’atac. Per això van enviar dos emissaris a l’altra banda de riu amb un requeriment clar: “Us superem en nombre de contingents i en experiència, el nostre exèrcit és imbatible. Abandoneu les armes i evitareu la derrota i un bany de sang”. Però Wallace no es va deixar intimidar: “Torneu amb els vostres i digueu-los que no busquem la pau. Hem vingut preparats per a la batalla, per venjar-nos i portar el nostre país cap a la llibertat. Deixeu que els vostres senyors vinguin i ens ataquin. Estem esperant trobar-los cara a cara”. L’enfrontament, per tant, ja no tenia marxa enrere. Sir Marmaduke Twenge, al capdavant de la cavalleria anglesa, va desplegar la bandera reial i va cridar: “Per Déu, el rei
EL REI VASSALL
John de Balliol va jurar fidelitat al rei anglès Eduard I en la seva coronació com a rei d’Escòcia, l’any 1292.