16
DISSABTE, 29 DE MARÇ DEL 2014
internacional
ara
DEBAT SOBIRANISTA
OBSERVATORI GLOBAL
NICOLÁS VALLE PERIODISTA
Ruanda: cent dies de primavera
F
a deu anys estava dolorit de debò. Cada matí era la vigília d’una altra jornada inútil. Els dies grisos recorria els barris dels afores de Kigali. M’allunyava del frenesí de Nyabugogo i em perdia pels turons de Kaguga o Kinyinya. Recordo la remor dels trepigs de canya de sucre –bum, bum, bum–. Les dones netejaven roba al safareig comunitari, els nens de l’escola recitaven, l’aire transportava aromes de fruita podrida i carbó, un nen conduïa un ramat d’ovelles amb un pal llarg com una perxa olímpica i un grup de joves escuraven una ampolla gran de Primus. Simplement, la vida. Però la frontera amb la mort és tan prima... L’escena que jo contemplava no tenia res a veure amb aquella primavera del 1994. El genocidi de Ruanda va tenir una dimensió brutal: 800.000 persones assassinades en només cent dies a base de bastonades, matxetades i –els més afortunats– amb un tret al cap. L’extermini va ser dissenyat pel govern ruandès, dominat per extremistes hutus, amb l’objectiu confessat d’eradicar els rivals tutsis. Vint anys després, la nostra societat tendeix a recordar la matança amb dos tipus de relats. (Avís: em nego a analitzar el revisionisme practicat per algunes associacions catalanes properes a l’Església, segons les quals els tutsis es van exterminar a ells mateixos). El primer discurs mostra commoció i, alhora, incomprensió davant d’un crim comès exactament cinquanta anys després que el món sencer digués “mai més” a causa de l’Holocaust jueu. L’altre relat resol l’enigma amb una simple afirmació: la violència demencial forma part de l’ADN africà. No cal buscar explicacions perquè els burundesos, els congolesos o els nigerians són víctimes de profundes passions irPresent Les víctimes del genocidi racionals, una mena de hooliganisme priruandès del 1994 mitiu que els arrosgovernen avui el país sega a matar cruelabusant del revengisme ment. Però no: si alguna cosa va caracteritzar el genocidi ruandès va ser el seu caràcter racional. La matança no va ser un esclat sobtat de còlera. Els seus arquitectes van trigar anys a apamarho tot: van emmagatzemar armes, van preparar les cèl·lules assassines (entrenades per exmilitars francesos), van redactar llistes negres i van provocar un estat d’ànim genocida entre la població a través dels mitjans de comunicació. El missatge era senzill: els tutsis no són humans, són inyezi (escarabats). Les motivacions per cometre un crim com aquest són sempre irracionals, però quan l’ésser humà té el propòsit d’executar-lo utilitza els recursos de la manera més eficient. Certament, no va tenir la dimensió industrial del genocidi comès pels nazis, però el “poder hutu” va demostrar una eficàcia semblant. Diguem la veritat: què ens horroritza realment de l’holocaust tutsi? Doncs la imatge hipnòtica d’un home negre amb els ulls vermells, borratxo o drogat, amb un matxet a la mà. Esclar... tot això en contraposició amb les nostres maneres civilitzades de matar: amb drones i uniformes lluents. Avui, les víctimes del genocidi governen el país abusant del revengisme, i la República s’ha convertit en una mena de sicari regional a les ordres de Washington. Ruanda va ser l’escenari dels pitjors dies de la meva vida i també era primavera. No és un país perfecte, però com molts d’altres. I els ruandesos tampoc són gaire diferents de nosaltres, de mi mateix, capaços de caure, però també prou forts per tornar-nos a aixecar. Suposo que aquest és el profund mecanisme que regeix l’existència.
El primer ministre escocès, Alex Salmond, busca el suport entre l’electorat més jove que també podrà participar en el referèndum d’independència del setembre. GOVERN ESCOCÈS
Els instituts escocesos debaten també la independència Els joves de 16 i 17 anys podran votar en el referèndum
Escòcia independent, sí o no? A la pregunta del referèndum hi podran respondre també els joves de 16 i 17 anys, que habitualment no poden encara votar. Això ha traslladat el debat també als instituts. ORIOL GRACIÀ EDIMBURG
La Royal High School és un dels centres d’educació secundària més antics d’Edimburg. Fundat el 1128, va ser la porta d’entrada a Escòcia dels nous corrents de pensament que a l’època es començaven a gestar a Europa. Avui, gairebé nou-cents anys després, és un institut públic amb més de mil alumnes nascuts en una societat que –a diferència del segle XII– muta a gran velocitat. Alguns dels seus estudiants no només són la primera generació immersa plenament en l’era d’internet i les xarxes socials, sinó també la més jove que podrà participar en el referèndum d’independència del 18 de setembre que ve. I és que en aquesta cita històrica amb les urnes els joves de 16 i 17 anys també podran votar i, per això, aquest cop sí, el debat polític també ha entrat a les aules dels instituts. “Aquest curs molts instituts han introduït l’anàlisi de la política escocesa i britànica en les seves classes, i de manera específica el procés cap al referèndum. I no és fàcil. Com a professors hem d’anar amb molt de compte, hem de ser neutrals, explicar amb igualtat de con-
dicions els arguments dels unionistes i dels independentistes, i sobretot donar les eines perquè els alumnes puguin treure les seves pròpies conclusions”, explica Gary Snedden, cap del departament d’Estudis Moderns. “En aquesta assignatura parlem de política local, de drets humans i sistemes polítics. Són temàtiques molt vinculades a l’actualitat i, per tant, no podíem deixar de banda el debat sobre el referèndum escocès”, aclareix. Fins ara no s’han fet gaires estudis concrets sobre la intenció de vot entre aquests nous votants. Només una enquesta impulsada l’any passat
Sondejos Les enquestes indiquen que també guanya el no entre els joves de 16 i 17 anys per l’Economic and Social Research Council recollia l’opinió dels joves d’entre 14 i 17 anys. Un 60% dels votants d’aquesta franja estarien a favor del no, un 21% del sí i un 19% encara no ho haurien decidit. “La setmana passada vaig preguntar la intenció del vot als meus alumnes i més d’un 80% eren unionistes, el doble del que diuen les enquestes generals. És cert que aquesta escola és en una zona residencial de classe mitjana i els resultats no es poden prendre com a model. Potser en altres barris més populars el suport del sí seria més alt”, assegura Gary Snedden.
De l’enquesta de l’Economic and Social Research Council també se’n desprèn que el 87% dels joves d’entre 14 i 17 anys té intenció de votar, un percentatge que demostra que, lluny de rebutjar la participació política, els joves escocesos volen implicar-s’hi. “Em fa molt il·lusió poder votar per primer cop, els joves ens hem d’implicar en les decisions que es prenen al país. És cert que entre la meva generació hi ha certa desafecció, però això no vol dir que no ens interessi la política. Llegim diaris, mirem la tele, ens informem a internet, en parlem amb els pares i ara també a l’escola”, explica Isla Cowan, una de les alumnes de Gary Snedden, de 17 anys. El 3% de l’electorat
“Tots aquests joves tenen múltiples plataformes de debat. L’escola n’és una més i és molt bo que hi sigui, però crec que la seva influència està sobrevalorada. Penso que sobretot l’entorn familiar els ajudarà a decidir, però això no vol dir que votin exactament el mateix que els seus pares. Estan prou preparats per prendre decisions de manera independent”, conclou el professor. En tot cas, els joves com la Isla, els que votaran per primer cop en el referèndum del setembre, només representen el 3% de l’electorat, una xifra petita però gens menyspreable, sobretot si es compleixen algunes previsions que parlen d’uns comicis ajustats. Només en aquest cas, el vot dels més joves podria decantar el resultat.e