a cop de pedrenyal
E
Un assalt dels bandolers en un quadre de Philips Wouwerman pels volts de l’any 1600. En contra del que es pensa, els atacs i estaven ben planificats i no eren arbitraris.
ls bandolers van lligar la noia de mans, la van violar i la van abandonar nua al voral del camí. El seu fill, de només cinc anys, havia presenciat l’emboscada des de la distància, amagat darrere la soca d’un pi, amb els ulls esbatanats i paralitzat per la por. Però amb el petit tampoc no van tenir cap mena de compassió. En descobrir-lo, i per evitar que els pogués delatar, no van dubtar a tallar-li la llengua. Al final del segle XVI la violència estava descontrolada. Ja feia anys que a Sicília corrien de boca en boca salvatjades com aquesta. El bandolerisme s’havia consolidat a tota l’illa, i a les províncies del sud sentir parlar de la banda de la Ferla feia venir esgarrifances. L’arquebisbe de Palerm, el cardenal Giannettino Doria, tenia clar que parar els peus a aquells delinqüents podia tenir conseqüències imprevisibles, ja que es tractava d’una amalgama delictiva d’interessos obscurs —fins i tot amb alguns religiosos que hi donaven cobertura— que se li podia girar en contra. Però si volia posar una mica de pau al regne, havia de córrer aquest risc.
photoaisa
filla de casa bona
la baronessa
bandolera
anna de requesens, la dona més temuda de la Sicília del segle XVII Aquesta noble d’ascendència catalana fou la instigadora de la banda de la Ferla, un grup de bandolers que van sembrar el terror a la Sicília d’ara fa quatre-cents anys. Ni el rei Felip III d’Espanya ni els seus virreis no van aconseguir aturar aquesta dona de caràcter salvatge que sempre va estar protegida per les elits polítiques i judicials del regne.
matrimoni convenient. Els escuts heràldics
de les famílies Requesens (esquerra) i Rao. El pares d’Anna la van emparentar amb una de les nissagues més prominents de Sicília.
D’ençà que el 1616 el rei Felip III d’Espanya l’havia nomenat lloctinent general del regne de Sicília, les extorsions d’aquesta colla de violents havien anat en augment. Estaven finançats per Anna de Requesens, la baronessa de la Ferla, de la qual Giannettino Doria va demanar la detenció i l’aplicació de la pena capital. Així, una companyia formada per una vintena de soldats es van desplaçar a la Val di Noto, al sud-est de l’illa, per envoltar el palau de la baronessa, “d’on no en podria sortir ningú sota pena de vint mil escuts”… Anna de Requesens era filla de casa bona per partida doble: d’una banda, provenia del llinatge dels Montcada, i de l’altra, dels Requesens del comtat de Palamós. Ja a la prime-
ra meitat del segle XV, el rei Alfons el Magnànim havia nomenat Bernat de Requesens i de Santa Coloma virrei del regne de Sicília. Des de llavors, el poder del llinatge a l’illa no havia deixat d’augmentar. Sense anar més lluny, Antoni de Requesens, pare de la baronessa de la Ferla, havia ocupat càrrecs rellevants en la justícia siciliana. I la influència familiar encara es va fer més evident el 1606, quan l’Anna es va casar amb Giuseppe Rao, fill del president del Tribunal Suprem del regne de Sicília. Com a dot matrimonial, la núvia va rebre en herència del seu pare la baronia de la Ferla, un ampli territori a la Val di Noto, a la costa del sud-est de Sicília, prop de Siracusa, entre Catània i Ragusa. La propietat havia estat domini dels Montcada fins al 1573, quan va passar a mans dels Spatafora. El 1582, finalment, la van adquirir els Requesens. En el moment d’aquella compravenda, ningú no podia preveure la crisi que al final del segle XVI
Els bandolers no sempre actuaven sols i en benefici propi. Sovint estaven contractats i protegits per la noblesa i principi del XVII afectaria bona part de la noblesa siciliana. Més de la meitat de l’illa estava dominada per muntanyes. I entre les tres valls que dividien el regne, s’hi comptaven planes i altiplans amb camps d’olivers, ametllers, cítrics i vinyes, però sobretot de blat, un conreu estratègic que s’havia consolidat com a motor de l’economia. La dependència de l’agricultura, però, desencadenava crisis periòdiques a causa de les males collites, fet al qual calia sumar els estralls provocats per les epidèmies de malalties com la verola. Al tombant de segle, doncs, aquesta dinàmica havia aturat el creixement de la població en moltes regions sicilianes, especialment al sud. Aquest fet i l’endeutament creixent dels senyors amb els banquers genovesos van deixar tocats els comptes dels Requesens. Amb l’aigua al coll com estaven, els Requesens no van poder respectar els terminis establerts amb els Spatafora per pagar l’adquisició dels dominis de la Ferla, allò que ara en diríem la hipoteca. Així es constata en els registres notarials de l’època: “Anna de Requesens no podia alimentar la família, ni tal sols a ella mateixa”. Exagerat o no, el cert és que
Per oriol gracià, amb l’assessorament de Bruno Pomara Sàpiens 49