a la recerca d’eN nessie què s’amaga sota les aigües fosques i Profundes del llac Ness?
Poques bèsties, reals o imaginàries, han creat tanta expectació com el monstre del llac Ness. Però malgrat que les llegendes escoceses ja en parlaven fa més de mil anys, el misteri d’en Nessie no va tenir ressò mundial fins a l’any 1933. Des de llavors, diverses expedicions científiques han rastrejat el fons del llac a la recerca d’alguna criatura. Cap, però, ha permès treure’n l’aigua clara. Per oriol gracià
E
l senyor i la senyora Mackay conduien per la nova carretera que s’havia obert a la riba nord del llac Ness, a Escòcia, quan els va sorprendre una bèstia que removia les aigües prop de l’embarcador d’Abriachan. “Semblava una balena i l’aigua del seu voltant bullia com en una caldera”, descriurien uns dies més tard als periodistes. Verdadera o no, la història va ocupar portada de diaris el maig del 1933 i va ser un punt d’inflexió en la consolidació del mite mediàtic del monstre del llac Ness. Ara bé, malgrat el rebombori generat per aquell matrimoni d’escocesos, les primeres referències de la fera es remunten uns quants segles enrere.
national geographic
peixos gegants i cavalls d’aigua
Vist en un mapa, el llac Ness és la immensa franja d’aigua que creua en diagonal l’est de les Highlands, la regió muntanyosa del nord d’Escòcia. Situat a la falla geològica del Great Glen, és un dels llacs britànics més grans: fa uns 30 quilòmetres de llarg i sobrepassa els 250 metres de profunditat. Les llegendes medievals expliquen que l’any 565, sant Columbà, un religiós irlandès, hi va fer parada en el seu viatge per convertir els pictes —la tribu que habitava el nord d’Escòcia— al cristianisme. El sant circulava per la riba del llac quan va veure com un monstre atacava un jove que
una bèstia de 65 milions d’anys. Aquesta
il·lustració reconstrueix l’aspecte d’un plesiosaure, el rèptil aquàtic que es va extingir en el Cretaci i que la imaginació popular ha relacionat amb el Nessie.
ge
tt
y
hi nedava. “Atura’t i no toquis aquest home!”, va cridar el missioner mentre feia el senyal de la creu. El gest i les paraules van tenir el seu efecte i la bèstia es va allunyar. Però aquell relat —extret de la Vita Santi Columba, una biografia del sant escrita en el segle VII— s’ha d’emmarcar en la tradició de la literatura popular escocesa, on abunden les llegendes sobre rèptils, peixos monstruosos i cavalls d’aigua que habiten les profunditats dels llacs dispersos pel nord del país.
Des de sant Columbà ençà, hi ha hagut un degoteig de persones que asseguraven haver vist el monstre. En el segle XVI, el filòsof escocès Hector Boece ja va recollir alguns dels testimonis a l’Scotorum Historia. Però van haver de passar gairebé quatre-cents anys perquè l’existència de la fera es prengués en consideració. I és que el 1933 l’albirament que descrivien els Mackay va despertar l’interès de britànics i americans, i fins i tot va tenir ressò entre de la comunitat científica. Però què feia diferent el testimoni dels Mackay de la resta de relats similars que es coneixien des de feia segles? A principi del març del 1933, el Radio City Music Hall de Nova York va acollir l’estrena de la pel·lícula King Kong. El film portava a la gran pantalla l’estil de novel·les com El món perdut, d’A rthur Conan Doyle, o La Terra que el món va oblidar, d’Edgar Rice Burroughs, llibres protagonitzats per bèsties prehistòriques. L’acollida de l’obra va ser entusiasta: en poques setmanes el goril·la gegant es va erigir com una de les Sàpiens 59