ebre navegació
El nucli antic de Tortosa se situa a la riba esquerra, ran mateix de l’Ebre, i està presidit per la mola de la Suda. A baix, el riu travessa una barrera calcària de quatre quilòmetres pel pas de l’Ase, entre Ascó i Garcia. A la pàgina següent, una dona entra a l’església nova de Garcia per la porta que van aprofitar de l’església vella, destruïda el 1936.
LITERATURA
Aroma de fusta i fortors de brea La història dels llaguts i del comerç fluvial per l’Ebre va entrar per la porta gran de la literatura catalana gràcies a l’escriptor de Mequinensa Jesús Moncada. En la novel·la Camí de sirga, Moncada descriu l’ambient “embadalidor i amarat de misteri, amb fumeres, aroma de fusta i fortors de brea” de les drassanes del seu poble. Amb tot, qui millor ha descrit la vida dels llaguters és l’escriptor de Benissanet Artur Bladé Desumvila: “Eren gent de sac i corda, de faixa, ganiveta i caliquenyo, llops de riu, de gorra esfrutassada i llengua de dimoni. Avançaven encorbats, caixuts, arromengats, renegant, vestits de parracs, talment com una cordada d’esclaus, precedits del cap de colla”. En el recull de textos Visions de l’Ebre català, Bladé explica amb elegància planiana com s’ho feien els llaguters per remuntar les embarcacions riu amunt: “Per remuntar el riu [...] el llagut sirgava gràcies a l’esforç d’una cavalleria, o dels mateixos llaguters, que, peonant, estiraven la grossa corda, la sègola, amarrada a la punta del pal, l’únic màstil plantat al mig del llagut. [...] Calia avançar a força de pit —que no de braços— per l’estret camí de la sirga, obert, de vegades, en un relleix de la roca. [...] Qui no ho ha vist gairebé no ho pot creure”.
>>> El
Libre pensador, etc.) carregades de connotació política. L’elecció no era, ni és, arbitrària. Per això, el llagut turístic que des de fa un any salpa des d’Ascó, a la comarca de la Ribera d’Ebre, s’anomena Lo Roget. L’embarcació pren el nom d’un bandoler local que al principi del segle xvii va lluitar contra l’expulsió dels moriscos, una ordre del rei Felip II que va deixar la vila gairebé despoblada. De l’època, se’n conserven les restes del castell, situat al cim d’un comellar pelat, amb les cases esglaonades a la base [vegeu desglossat de la pàg. 68]. En el seu pas per Ascó, a les ribes de l’Ebre —poblades d’àlbers, xops i salzes— senyoregen les hortes de fruita dolça. El viatge amb Lo Roget permet acostar-se als voravius de canyars tran-
64
quils per resseguir el vol de rossinyols, cama-roigs i bernats pescaires. Però en arribar a lo Tormo el riu s’encaixona pel congost del pas de l’Ase. Durant gairebé quatre quilòmetres les parets de roca priven de qualsevol perspec-
Els llaguts eren una mena de taxi fluvial que anava amunt i avall de l’Ebre tiva i no és fins al nucli de Garcia que els cingles reculen per donar pas a llenques de conreus. Des de la sortida del congost, ja s’entreveuen les cases de Móra d’Ebre assentades al flanc d’un turó ample i allargassat presidit per les restes de
la fortalesa medieval. A l’esguard del castell, el riu passa sota el pont i s’encara a les serres de Tivissa i de Cardó. Durant la Guerra Civil, sobre el cel d’aquestes riberes ara calmes, hi van roncar els avions i hi van esclatar bombes. Avui, en qualsevol poble de la zona el record del conflicte encara és latent i cada racó de riu amaga la seua història. Seguint el corrent, el llagut navega entre Benissanet i Ginestar, allà on els republicans van construir en una sola nit el pont —fet de barques i taulons— que va facilitar el pas del riu el juliol del 1938, quan tot just començava la batalla de l’Ebre. Miravet va ser un dels altres punts calents d’aquell conflicte. Quan s’hi arriba amb el llagut, impressiona la imatge del castell templer penjat 65