03. L'AQÜEDUCTE. TRAÇAT I COMPONENTS by Paisatges Culturals ETSAV

00. INDEX

1. INTRODUCCIÓ 1.1 El lloc: Ager Tarraconensis 1.2 L’importància de la Tàrraco romana 1.3 Aqüeducte com obra pública romana 2. CULTE A L’AIGUA 2.1 La CAPTACIÓ de l’aigua 2.2 La CONDUCCIÓ de l’aigua 2.2.1 Sèquia 2.2.2 Túnel 2.2.3 Pont 2.3 DISTRIBUCIÓ a la Tàrraco romana 2.4 L’UTILITZACIÓ de l’aigua 2.4.1 Usos públics 2.4.2 Usos privats 2.4.3 Usos industrials i agrícoles 2.5 La PÈRDUA de l’aqüeducte 3. TRAÇAT DELS AQÜEDUCTES 3.1 CRONOLOGIA del territori 3.2 Tram BAIX 3.3 Tram INTERMIG 3.4 Tram ALT 4. RESTAURO-INSTAURO 4.1 REFLEXIONS sobre el paisatge 4.2 ENQUESTES RELLEVANTS 4.3 FUTUR de l’aqüeducte

01. INTRODUCCIÓ

1.1 EL LLOC: AGER TARRACONENSIS Projectes en Paisatges Culturals tracta de posar èmfasi sobre el lloc. Aprofundim sobre el paisatge, la seva complexitat i com tractar-lo en un futur i com la cultura i desenvolupament influeixen al territori. Enguany l’eix principal d’estudi és el riu Francolí al seu tram final, prop de Tarragona. El riu Francolí irriga bona part de l’Ager Tarraconensis, cornucòpia per a la ciutat de Tàrraco que, arrel de l’estança de l’emperador August, va esdevenir capital de Hispania i una de les ciutats més importants de l’imperi. Durant aquesta època de glòria i creixement aquesta zona estaba ocupada totalment per camps de conreu de cereals, vinya i olivera que alimentaven els mercats de Tàrraco.

Google.maps

Tot i que actualment a decrescut considerablement els usos agricoles de la zona, aquesta encara produeix el entorn al 80% de les avellanes que es comercialitzen l’estat espanyol i es pot trobar una empresa que controla el 90% de la producció mundial de la garrofa. A més, com es pot apreciar a la fotografia de l’esquerra, també és un dels punts principals de conreu de calçots, un cultiu molt apreciat a la zona. Les lleres del riu Francolí es divideixen principalment entre el conreu i una gran extensió industrial per al tractament del petroli visible durant gran part del recorregut de l’antic aqüeducte.

Ager tarraconensis.psd Google.maps

Google.maps

1.2. L’IMPORTÀNCIA DE LA TÀRRACO ROMANA Tàrraco, patrimoni de la humanitat, capital de la Hispania romana, residència del emperador August i un dels ports més influents del Mediterrani. La força i el caràcter de la gran urbis romana queden presents en cadascuna de les grans obres d’enginyeria que ens ha deixat i que encara, avui en dia, defineixen i caracteritzen el territori de la cituat de Tarragona i els seus voltants. La ciutat romana estava situada al cap que formava la desenvocadura del riu francolí, amb un port natural, i sobre d’un turó que permetia una protecció en front del enemics que arrivaben desde la vessant nord. El terreny a la llera del riu concentrava la zona de cultius que alimentaven la ciutat i els rius Francolí i Gaià aportaven l’aigua que arribava canalitzada a través de tres aqüeductes per abastir camps, termes i banys públics, fonts i residències dels ciutadans. La ciutat de Tàrraco va cobrar gran protagonisme durant la conquesta per part de l’imperi romà de la península ibèrica, tant com a base militar com a centre d’abastiment i residència per al exercit imperial. Però és en el període de residència del emperador August que la ciutat registra un major creixement tant geogràfic com demogràfic, fins arribar a uns 30.000 habitants. És en aquest període quan es construeixen les grans obres que encara es conserven avui en dia.

http://www.elraptedepersefone.com/mod/page/view.php?id=13

http://tarragonainfo.blogspot.com.es/2011/12/que-visitar-en-tarragona.html

1.3. AQÜEDUCTE COM OBRA PÚBLICA ROMANA D’entre totes les mostres d’aquesta antiga i avançada cultura que ens ha deixat el temps, els aqüeductes són, probablement, unes de les més determinants per al creixement i la supervivència d’aquestes ciutats. Per a l’imperi romà, l’obra publica era un dels seus pilars. Permetia que les ciutats creixessin en dimensió i població, que el poble estigues entretingut mantenint-los allunyats de la política i seguissin submisos, i, en alguns casos, també permetia escalar posicions socials o guanyar poder als benefactors. Tot i que el que ens ve al cap quan pensem en aqüeductes són els ponts i les grans estructures de pedra, la realitat és que només estem copsant una petita part del complex sistema de distribució d’aigües. L’aigua és vida i, com a tal, una bona xarxa d’aigües permetria un creixement de la ciutat. Els enginyers romans es valien dels aqüeductes per portar aigua a les cotes altes de les ciutats i, d’aquí, subministrar a tota la urbs. Captaven l’aigua allà on fos favorable, de vegades a molts quilòmetres, i la canalitzaven cap a la ciutat. En alguns casos, com és el de Tàrraco, era necessari més d’un aqüeducte per poder abastir-la.

http://moneda-clasica.foroactivo.com/t664-as-de-vitelio-de-tarraco

02. CULTE A L’AIGUA

La vida urbana a les ciutats de I’lmperi romà feia de l’aigua un element de màxima importància, que formava part indissoluble de la cultura i la societat romanes. Els romans no només van ser els artífexs d’una sèrie de concentracions urbanes de grans dimensions: també les van dotar de nombroses instal·lacions -termes, fonts, rentadors- que feien un ús extensiu de I’aigua.

2.1 LA CAPTACIÓ DE L’AIGUA Un dels aqüeductes que subministrava aigua a la ciutat de Tarraco, recullia aigua del riu Gaià mitjançant una resclosa. Aquest s’ha conservat de tal manera que es coneix bastant bé el seu traçat, degut, possiblement, a que al S.XVIII es va redescubrir la conducció al intentar reutilitzar-la per l’abastiment d’aigua de la ciutat. D’aquest aqüeducte, el punt de captació era a la zona del Pont d’Armentera, a més de 40 Km de la ciutat de Tàrraco. Per tal de canalitzar l’aigua des del riu fins al conducte els romans van construir una presa. A més del Gaià, l’altre riu del qual es recollia l’aigua era el Francolí, del qual sabem el seu nom en llatí, Tulcis. D’aquest aqüeducte, tenim l’obra monumental del pont de les Ferreres i alguns fragments destroçats. Les aigües que per a l’ús de Tarragona va conduir l’aqüeducte de les Ferreres, procedien amb tota seguretat de la conca del Francolí y van ser recollides més a dalt de Puigdelfí. L’aparició de restes d’un fragment de conducció fora del traçat dels altres dos fa plantejar la incògnita sobre l’existència d’un tercer aqüeducte. La mancança de dades no permet assegurar si aquest tram correspon a una bifurcació, o per contra seria un tercer aqüeducte autònom.

http://noticiascesar.com/inician-obras-de-proteccion-para-la-bocatoma-del-sistema-de-acueducto-del-municipio-de-curumani/

http://www.aguasyaguas.com.co/sitio/index.php?option=com_phocagallery&view=category&id=25:bocatoma&Itemid=0

2.2 LA CONDUCCIÓ DE L’AIGUA La major part dels aqüeductes romans s’amagaven per tal d’evitar atacs sobre un element fonamental per la ciutat, l’aigua. Tenien un pendent constant de entre 2 i 3 per 1000, d’aquesta manera pretenien reduir el desgast produït per l’aigua i també mantenien una velocitat d’aigua constant. L’aigua es mantenia sempre en circulació per evitar l’obstrucció de les canonades. El destí final solia ser la font principal que distribuïa l’aigua per una tota la ciutat a través d’una complexa xarxa de canalitzacions. Durant el traçat de l’aqüeducte del riu Francolí, i per a salvar els desnivells del terreny, es van utilitzar diferents tècniques constructives. En els punts on el terreny natural era a una cota alta, la roca es va retallar en forma de mina, generant un túnel. En altres punts es va construir la conducció amb paredat, en forma de sèquia on l’aigua corria superficialment. Només en els llocs on els desnivells eren més pronunciats o s’havien de salvar valls, es va optar per construir l’aqüeducte sobre un pont amb estructura d’arcades, com en el cas del Pont del Diable, l’orografia fa suposar que devien haver altres ponts durant el recorregut de l’aqüeducte, però només és conserva una arrencada de pilar al Pont del Tupino. Per altre banda trobem l’aqüeducte del riu Gaià, el recorregut era més llarg i majoritàriament va ser mitjançant túnels. Se sap també que aquest aqüeducte disposava d’un tram que circulava damunt d’un pont de major dimensió que el pont del Diable, però no se’n conserven restes rellevants.

Llibre: El Món de l’aigua

2.2.1 SÈQUIA Una sèquia o síquia (de l’àrab saqiya) és una excavació llarga i estreta que té la funció de conduir l’aigua dels llocs de captació (rius, torrents, pous, basses, etc..) fins a les poblacions o camps de conreu. Per creuar llargues distancies en zones planes, els romans creaven unes rases al terra amb menys o més profunditat segons necessitaven per mantenir la pendent. Allà hi col·locaven uns murs amb canals en la part superior per on circularia l’aigua, normalment descoberta.

2.2.2 TÚNEL Un túnel és una galeria subterrània realitzada artificialment amb la finalitat de donar pas a una via. Pot trobar-se en profunditat o en rases: En alguns trams excavaven rases al llarg de les corbes de nivell, per mantenir la pendent adient i desprès les omplien amb maons per la canalització. Finalment ho tornaven a cobrir amb terra per ocultar el recorregut. Els túnels de profunditat solen estar excavats per dos grups d’obrers diferents amb pics i martells sobre la roca. El punt de trobada es defineix per una reducció/ augment de la secció del túnel mostrant quin dels dos grups havia treballat amb més ganes. La secció sol ser arrodonida encara que més alta que ample. Per les muntanyes més altes, els túnels que excavaven a través d’elles els complementaven obrint pous de ventilació al llarg del recorregut. Els romans també utilitzaven el sol per orientar-se a sota terra. Per mantenir-se en línea durant l’excavació del túnels formaven l’entrada d’aquests amb forma serpentejant de manera que els rajos solars es canalitzaven en una línia estreta que marcava als treballadors sobre la paret frontal quina era la direcció correcta. Sempre i quan els treballadors mantinguessin la llum en el centre de la paret del fons, sabrien que mantenen la rectitud i que al final es trobarien amb el grup que havia iniciat en l’altre extrem.

Llibre: El Món de l’aigua

Documental: “street the city”

Així mateix s’ha trobat recentment una llarga galeria subterrània (cuniculus) d’època romana, excavada, segons la hipòtesi dels arqueòlegs, amb la finalitat de recollir aigua d’origen càrstic per dur-la fins al port militar. El mot carst té l’origen en la germanització (karst) del nom de la regió eslovena de Kras i s’utilitza per denominar una forma de modelat terrestre causat per l’aigua a través de processos d’erosió per meteorització química. Sembla, doncs, que el primer aqüeducte de Tàrraco va ser sota terra i que constituiria un extens sistema subterrani de conducció d’aigua.

Llibre: El Món de l’aigua

2.2.3 PONT Un pont és una estructura amb arcs que canalitzen l’aigua per damunt,construïda per a salvar un obstacle físic, o bé per evitar una pèrdua d’alçada provocant una variació de velocitat en l’aigua, que tindria com a conseqüència l’erosió del propi aqüeducte. L’aqüeducte sobre arcs també tenia una altre funció, alliberar la circulació sobre el terra per a qualsevol ús, tant artificial, per exemple mercaderies o porta a la ciutat, com natural, el pas del animals i de rierols mediterranis que podien emportar-se altres canalitzacions. En alguns casos on aquesta circulació no era necessària i les condicions del terreny ho permetien, es coneix que els romans utilitzaven canonades de plom recorrent el pendent natural i utilitzant la força de l’aigua per a salvar la pendent i arribar a l’altre tram d’aqüeducte més planer.

2.3 DISTRIBUCIÓ A LA TÀRRACO ROMANA L’aigua que es conduia a la ciutat romana no es distribuia arbitràriament. Mitjançant unes instal•lacions de repartiment, les torres d’aigua, la ciutat va poder administrar l’aigua d’una forma precisa. Les torres d’aigua, o castellum, tenien una funció doble, primerament servien de dipòsit de sedimentació on s’anaven dipositant les impureses que pogués portar I’aigua, per altra banda, feien d’estació de regulació de cabal, de manera que el cabal d’aigua procedent de I’aqüeducte podia repartir-se entre els diferents ramals de sortida, segons les necessitats. Llibre: El Món de l’aigua

En quant als usos hi havia una prioritat clara: les aigües destinades a l’ús públic. Així, gairebé la totalitat de I’aigua que arribava a les ciutats era consumida en termes i fonts públiques. El cabal que es destinava a les cases privades era molt més petit, en comparació. Quantificar la capacitat del sistema de subministrament d’aigua dels romans a Tàrraco només pot fer-se d’una manera merament especulativa. No ens ha arribat cap document administratiu que en parli, de la situació a la Tarragona romana. En canvi, sí que és coneguda la documentació de Frontí, un curator aquarum de la ciutat de Roma, que va redactar un informe que descrivia el sistema hidràulic de la capital imperial de finals del segle I. Llibre: El Món de l’aigua

Segons Frontí, el coniunt d’aqúeductes de Roma proporcionaven al dia més d’un milió de metres cúbics d’aigua. Distribulls entre el milió d’habitants de la Roma de Trajà, en resulta una mitjana d’uns 1000 litres per habitant i dia. Sembla molt per a Tàrraco. Però en el cas hipotètic que els aqüeductes tarraconenses aportessin un cabal com els dels aqüeductes més petits de Roma -uns 15.000 m3/dia-, distribuïts entre una població màxima d’uns 30.000 habitants, en resulta justament la quota de Roma: 1.000 litres per persona. Cal advertir que aquesta xifra és la resultant de la divisió del cabal entre la població, i que s’hi barregen per tant els usos privats i públics de l’aigua. Llibre: El Món de l’aigua

2.4 L’UTILITZACIÓ DE L’AIGUA 2.4.1 USOS PÚBLICS Les termes, els banys públics, són un dels trets més característics de la societat romana. Fou un fenomen que evolucionà des d’un estadi molt auster propi dels primers segles de la república, fins als darrers segles de l’Imperi, quan els ciutadans assistien massivament a les termes públiques, que es convertiren en els principals indrets d’esbarjo quotidià i de reunió social de les ciutats. El sistema d’aigua de les termes era molt complex i abarcava tant piscines d’aigua calenta, com d’aigua freda i el sistema d’evacuació d’aigües residuals. A Tarragona cal destacar les restes de les termes imperials de Sant Miquel, que es van convertir en l’epicentre de la vida social i lúdica de la part baixa de Tàrraco. El gran volum d’aigua que requerien és un dels motius pels quals es va haver de construïr l’aqüeducte de les Ferreres, i és molt possible que el mateix promotor de les termes hagués financiat també l’aqüeducte.

Llibre: El Món de l’aigua

2.4.1 USOS PÚBLICS Les letrines públiques eren grans sales comunals amb bancs correguts on I’aigua corria en abundància per sota, evacuant els residus, i per un canalet davant del banc que permetia la neteja. A Tarragona també s’han trobat restes de letrines al carrer d’Apodaca i al carrer de Francesc Bastos. Les fonts públiques són, en la ciutat romana, el mitjà de distribució de l’aigua més comú. Al seu voltant es formava un ambient molt particular on els venedors d’aigua, aquarii, coincidien amb les dones que anaven a proveir-se d’aigua o a rentar la roba i els aliments. Tampoc era d’estranyar la presència d’animals abeurant o nens banyant-se, activitats totes elles perseguides per la legislació pel perill que podien representar per la salubritat de les aigües. A Tarragona tenim exemples de fonts romanes conservades fins als nostres dies com la Font dels Lleons. Llibre: El Món de l’aigua Llibre: El Món de l’aigua

Llibre: El Món de l’aigua

2.4.2 USOS PRIVATS La majoria d’habitatges no tenien aigua corrent, per això els habitants de tàrraco l’havien d’anar a buscar a les fonts públiques. També la podien comprar a aiguaders que anaven pels carrers oferint aigua i duent-la a les cases, com a mitjà de vida. Una manera alternativa per a disposar d’aigua a casa era recuperar les aigües pluvials. La inclinació de la teulada cap al centre de la casa romana, o compluvium, conduien l’aigua cap a una petita bassa que servia com a boca d’un dipòsit sovint localitzat sota el pati central de la casa. Aquest dipòsit anomenat impluvium funciona de manera semblant a les torres d’aigua, encara que a nivell domèstic, i dotava a les families d’una font més econòmica d’aigua. Als dipòsits s’accedia com si fos un pou de baixa profunditat mitjançant un petit pou situat, normalment, al pati sota la teulada junt a la bassa. Aquest, tenia un altre funció, l’aigua servia com a regulador de temperatura per les vivendes, una tècnica que els àrabs també utilitzaven i que actualment es considera com un element per l’arquitectura sostenible. Aquests dos elements de captació de l’aigua donaven una forma característica a la ciutat romana i, demostraven, que en l’àmbit de la construcció, l’ideal romà era ser pràctics.

http://www.foro.salvatuvida.com/viewtopic.php?f=40&t=1662

2.4.2 USOS PRIVATS En els habitatges l’ús que tenia l’aigua era el rentat de la roba, quan no es feia a la font, la neteja de la casa, que en general era bastant reduïda, la higiene personal i la cuina. En habitatges més luxosos hi havia algunes fonts per decorar determinades estances, especialment els jardins. En aquests casos cal entendre l’aigua com un material luxós destinat només al plaer estètic. A Tarragona es conserven algunes d’aquestes fonts privades. Llibre: El Món de l’aigua

http://www.lasalle.es/santanderapuntes/arte/roma/arquitectura/domus_romana.htm

Llibre: El Món de l’aigua

2.4.3 USOS INDUSTRIALS I AGRÍCOLES A les ciutats, l’ús industrial més visible era el procés de rentat de la roba, que es feia en determinats establiments anomenats fullonicae. La tasca requeria locals amplis i nombrós personal, així com considerables quantitats d’aigua al no disposar de detergents per facilitar la neteja, de manera que alguns d’aquests locals disposaven de presa i evacuació d’aigua. En quant als conreus, tot i la seva importància a la zona de Tàrraco, aquests al ser de secà i estar fora de la ciutat, no eren regats amb l’aigua que conduïen els aqüeductes sinó directament amb aigua del riu Francolí mitjançant sèquies.

Llibre: el Món de l’aigua

2.5. LA PÈRDUA DE L’AQÜEDUCTE La destrucció de l’aqüeducte, un efecte secundari del temps i tot el que aquest comporta, humanitat, aire, aigua, vegetació, uns efectes irreversibles però que si que es poden minimitzar.

La naturalesa durant el temps: El vent es un element que ha tingut molt a veure amb la degradació d’aquesta gran infraestructura, erosionant al llarg de 2000 anys els materials superficials i provocant en alguns casos la caiguda d’alguns punts de l’aqüeducte. L’aigua no afecta gaire a la construcció ja que aquesta estava preparada per resistir el seu efecte, encara avui es conserven parts amb el revestiment original (opus signinum) que impedia que l’aigua es filtrés. No obstant, al llarg d’aquests 2000 anys, la zona ha sofert riuades que han malmès, sobretot, les bases dels ponts i les parts més exposades. Un altre factor en la destrucció del traçat és la vegetació. Les arrels de plantes, arbustos, arbres, el curs que segueix tot esser vegetal, amb caràcter invasiu per naturalesa, és un exemple de la falta de conservació.

“Reencontrar Tarragona”

L’acció humana: La gent, no conscienciada de la importància de les restes, durant el temps va ser la causa de diferents casos relacionats amb la destrucció de l’aqüeducte. ANY 1597 – “A la espatlla del Palau Arquebisbal, fora de la ciutat, al costat de la muralla, es va destruir un tram per descobrir una mina de pedra, ja que l’Arquebisbe volia construir unes capelles, les anomenades: “capelles noves””(S. Joan Baptista i S. Fructuós). ANY 1783 – “A unes obres de fortificació, el constructor volia aprofitar unes pedres que hi havia allà, i descobreix les restes d’un aqüeducte (Francolí), el constructor va començar a desconstruir l’aqüeducte, però van denunciarlo, i es van paralitzar les obres. Finalment degut a una sèrie de successos diversos, les autoritats van decidir que el constructor seguis amb la desconstrucció.” ANY 1966 – “Amb la construcció d’un xalet, es van descobrir les restes d’uns basaments de 2 pilars. Es va acabar construint el xalet.” Un altre cas de destrucció però alhora reutilització de l’aqüeducte, son les persones que es dedicaven al conreu. Aquests utilitzaven les parts superficials dels aqüeductes com a sèquies, o parts d’aquest per fer contenció de terres, arribant fins i tot a moure pedres de lloc. Font: Jeronimo Pujades al capítol XIX del llibre III de la (Cronica del Principado de Catalunya) Barcelona 1831.

Basaments sota el xalet - “El método en la arqueología tarraconense“

Parts d’aqüeducte com a murs de contenció - “El método en la arqueología tarraconense“

03. TRAÇAT DEL AQÜEDUCTE

3.1 CRONOLOGIA DEL TERRITORI L’Ager Tarraconensis d’avui en dia ha estat creat per una evolució constant i les seves formes I caracteristiques venen donades pel seu passat. Amb un repàs dels fets més significatius dels últims 2000 volem entendre com l’aigua, per l’acció de l’home, ha anat modificant la visió del paisatge i, també, els períodes de sequies i riuades que l’han modificat naturalment.

218 - 30 a.C. - T à r r a c o tardorepublicana.

“Planimetria arqueològica de Tàrraco“

S. III A.C. - 1700

S. I d.C. -Aqüeducte de les Ferreres (any 20 aprox) -Aqüeducte del Gaià.

“El món de l’aigua”

“El món de l’aigua“

3.1 CRONOLOGIA DEL TERRITORI

476. -Conquesta de Tàrraco a mans del Visigots, disminució molt gran de població que va deixar en desús els aqüeductes.

713. -Conquesta de Tarragona a mans dels Àrabs.

http://www.sabor-artesano.com/aceite-epoca-visigoda.htm http://es.wikipedia.org/wiki/Conquista_musulmana_de_la_pen%C3%ADnsula_ibérica

http://es.wikipedia.org/wiki/Conquista_musulmana_de_la_pen%C3%ADnsula_ibérica http://es.wikipedia.org/wiki/Pueblo_visigodo

S. III A.C. - 1700 1434: Època de sequies “Com segons és notori, de 400 anys ençà la ciutat de Tarragona és posada en gran fretura e necessitat de aigua”

S. X d.C. -Restauració de l’aqüeducte de les Ferreres.

3.1 CRONOLOGIA DEL TERRITORI

1611 - 1615

1369 -Pou del Corral

1434 -Inici de les obres per conduïr aigua de la font de les Morisques. 1436 -Aturada de l’obra per falta de pressupost.

http://usuaris.tinet.cat/ tarraco/9pozo99.jpg

1683 - 1689

S. XVII-XVIII d.C. -Gran augment de població (en un segle la població es va doblar).

1625 -Conducció d’aigua de la font del Llorito antiga font de les Morisques. “L’aigua a Tarragona”

1385 -Rec Major

http://www.poblesdecatalunya.cat/fotos/normal/013543.jpeg

http://usuaris.tinet.cat/ ambrosdm/text/pou1.jpg

“L’aigua a Tarragona” “L’aigua a Tarragona”

1700-1988

1734 - 1738

1742 - 1776: (1770) “La urgente necesidad de agua que tantos meses hace se padece en esta Ciudad y sus contornos, tiene a sus vecinos en la mayor aflición,...“

S. XVII-XVIII d.C. -Gran augment de població (en un segle la població es va doblar).

1766 -Proposta d’un nou aqüeducte reutilitzant el traçat de l’aqüeducte romà del Gaià.

“L’aigua a Tarragona“

3.1 CRONOLOGIA DEL TERRITORI

1774 - 1779 Grans riuades

1796 Gran nevada

1793 -Aturada de les obres durant la Guerra Gran o del Francès (17931795). 1798 -Aqüeducte de la mina de l’Arquebisbe.

http://www.diputaciodetarragona.cat/marc/image/journal/article?img_id=3537138&t=1327390226978

1854 -Enderroc de les fortificacions que envoltaven la ciutat degut al creixement demogràfic. 1856 -Construcció de la primera linia ferroviaria Tarragona-Reus.

http://www.lapala.cl/wp-content/uploads/2012/03/a-pagar-por-el-agua-e1331000894764. jpg

1700-1988

1893 -Privatització del subministre d’aigua a canvi del manteniment de l’aqüeducte (degut al mal estat de l’aqüeducte arribava poca aigua a la ciutat).

1854 -Enderroc de les fortificacions que envoltaven la ciutat degut al creixement demogràfic. 1856 -Construcció de la primera linia ferroviaria TarragonaReus.

http://www.lapala.cl/wp-content/uploads/2012/03/a-pagar-por-elagua-e1331000894764.jpg

http://www.spanishrailway.com/wp-content/uploads/Estacion-de-Reus-Avenida-Norte-fotografo-Francisco-Rivera-fondo-Museu-del-Ferrocarril-de-Catalunya.jpg

3.1 CRONOLOGIA DEL TERRITORI

1936-1939 -Guerra civil, bombardejos a la ciutat.

1973 -Redacció del projecte de transvasament des del riu Ebre.

1988 -Trasvasament de l’Ebre.

http://zetaestaticos.com/leon/img/noticias/0/379/379699_1.jpg

1965 -Instal·lació de les indústries petroquímiques. 1968 -Progresiva salinització dels aqüifers de Tarragona.

ICC

3.1 CRONOLOGIA DEL TERRITORI

ICC

3.1 CRONOLOGIA DEL TERRITORI

ICC

3.1 CRONOLOGIA DEL TERRITORI Otra puente muy grande dicha de las Ferreras ay a medio quarto de legua de Tarragona e por encima de la cual passava de un monte a otro el agua, según opinión de algunos que venía por el aqueducto que se tomava al rio Gayán, a quatro leguas de Tarragona cerca de un lugar que se dize lo Pont d’Armentera. Otros quieren que passasse encima de ella el agua que tam- bién con aqueductos venía del rio de Francolín... (L. Ponts de ICART. Libro de las grandezas..

. de Tarragona. Lérida 1572. versión de J. SÁNCHEZREAL.Tarragona 1980. Pág. 212.) Y esta referencia de la relación del puente de las Ferreras con el río Gaià es la que se ha ido transmitiendo hasta nuestros días. El padre Florez, escribió: “puente de las Ferreras, que empezaba a tomar agua a quatro leguas de Tarragona, junto al Real Monasterio cisterciense de Santes Creus y cerca del río de Francolí.” (E. FLÓREZ. España Sagrada. Tomo XXIV. Madrid 1768. Pág. 230.) Antonio Ponz en su Viage, anotó: “Una de las antigüedades más importantes de esta ciudad es el antiguo aqueducto romano que caminaba hasta Tarragona desde Pont de Armentera, junto a un monasterio de Cisterciense llamado Santas Creus, cerca del río Gayá, donde tenía su origen siendo su curso de seis o siete leguas” (A. PONZ. Viage de España. Madrid 1785. Pág. 189.) Albiñana y Bofarull quisieron aportar nuevos detalles: “Según los monumentos y restos existentes, durante el dominio de los romanos, Tarragona estuvo abundantemente surtida de aguas que fueron a tomar del río Gayá, una legua y media distante de esta ciudad, cerca de Altafulla, conduciéndola hacia la parte de la Secuita y por la casa de campo llamada la Tallada, en la que residió el Prefecto de las aguas... hacia el famoso puente llamado de las Ferreras...” (J. F. ALBIÑAN y A A. DE BOFARULL Tarragona monumental. Tarragona 1849. Págs. 166- 167 .) Llibre el mon de l’aigua

ICC

3.1 CRONOLOGIA DEL TERRITORI

Primera hipotesis de traçat del aqüeducte partint d’una línea recte en contrast amb una baixada de pendent constant a través de les pendents del terreny

Hipòtesis contrastant amb els primers traçats a mà realitzats per diferents historiadors del aqüeducte romà.

3.1 CRONOLOGIA DEL TERRITORI

Definici贸 del tram central a trav茅s de planimetries m茅s modernes i de major precisi贸

Hip貌tesis definida a partir de planimetria moderna amb major grau de precisi贸

3.1 CRONOLOGIA DEL TERRITORI

3.4 TRAM ALT

3.3 TRAM INTERMIG 3

3.3 TRAM I

INTERMIG 2

3.3 TRAM INTERMIG 1

3.2 TRAM BAIX

ESTUDIO COMPARATIVO

Antes de analizar el trabajo de Fernando Saenz y valorar su aportación al tema es conveniente decir algo sobre la base de la que partió, que está constituida por el conjunto de los trabajos de campo de Martín Navarro y los que realicé junto con Isidro Valentines. Para ello nada mejor que hacer un estudio comparativo presentando en paralelo los textos en los que se detallan los restos y su situación.

3.2 TRAM BAIX

Texto de MARTÍN NAVARRO (1908) En primer término, tuvimos que comprobar que los restos de aceducto, que en tanta abundancia se encuentra en el camino del ángel1, corresponden por su nivel, al del ”Puente del Diablo“ Con un barómetro adecuado. “... hemos visto que, efectivamente, no debe abrigarse la menor duda sobre este particular. Buscamos después por los alrededores y hacia el río Francolí, algunas huellas de las antiguas obras, y nos convencimos de que eran inútiles...”

3.3 TRAM INTERMIG

Texto de SÁNCHEZ REAL (1949)

Texto de MARTÍN NAVARRO (1908)

La conducción de agua seguía por donde están hoy los cuarteles de infantería, continuaban por los ”Quatre Garrofers1“ conservando el nivel hasta llegar al “Pont de les Ferreres.2”

Allí (en el puente de las Ferreras) hemos observado que el trazado sufre una bifurcación. Una parte continúa por las faldas de los montes cercanos y otra parte pasa por encima del llamado puente de las Ferreras2. La parte que faldea está señalada en la roca y parece que corresponde a un primer trazado que después se rectificó al construir de sillería el acueducto de las Ferreras.

3.3 TRAM INTERMIG

Texto de SÁNCHEZ REAL (1949)

Texto de MARTÍN NAVARRO (1908)

Prosigue después la construcción por el corral de Bufarull1, atraviesa el torrente del «pont del Tupino2» por un puente del que todavía quedan restos.

Al lado mismo de la carretera, y a la altura del puente tantas veces nombrado del Tupino2, hallamos las excavaciones de una cantera y piedras sueltas de una obra construida. Más adelante, viniendo hacia Tarragona, vimos en una de las pedrizas de aquellas posesiones, algún trozo de hormigón del suelo del acueducto.

Pasa por cerca del mas del Garrut3 por debajo del mas Blanquet y así continuaría hasta Puigdelfí.

3.3 TRAM INTERMIG

Texto de SÁNCHEZ REAL (1949)

Texto de MARTÍN NAVARRO (1908)

Pasa por cerca del mas del Garrut por debajo del mas Blanquet1 y así continuaría hasta Puigdelfí2.

Recordé entonces que Pons de Icart, habla de unas obras que existían en su tiempo cerca del puente del Codony4 (el que hay en la carretera antes mencionada, después del de Tupino) y las buscamos por aquellos sitios. Efectivamente, a unos doscientos metros más arriba del mas de Blanquet1, encontramos unas paredes altas y viejas, que deben ser romanas.

Más allá de Puigdelfí y siempre remontando el curso del río se encuentran restos después del cementerio3, ...

3.4 TRAM ALT

Texto de SÁNCHEZ REAL (1949) ...sigue y cruza un camino particular que va del río a Garidells1 en la partida de Juan Brunet de Garidells, pasa por unos terrenos propiedad de un tal Bonet de Vistabella, continúa por el clot de la Petita2, atraviesa el camino del río a Garidells3, ... Más arriba, en la falda de la altura <<Torre Conta4>> desaparece el rastro de la construcción y no hemos sabido encontrar nada más. 3

2 1

04. RESTAURO-INSTAURO

4.1 REFLEXIONS SOBRE EL PAISATGE

Ovidio, 77 anys, visc a Tarragona pero sóc d’Almeria.

On vius?

-creu lila-

On anaveu a fer esport?

aquí... l’esport d’avans era anar al riu a cavar -marró- anar als camps d’avellanes -verd-.

4.2 ENQUESTES RELLEVANTS

Coneixes l’acueducte del pont del diable? Si

Hi has anat alguna vegada? amb quina freqüència? Si, anavem quan erem joves als camps d’avellanes.

Com hi anaveu?

En un camió petit. Abans al pont no anava ningú... només hi anaven els pajessos i els caçadors... El pont era quatre totxos podrits... Com ara aquests gordos menjes de les pedres, ho arreglen tot.

Dibuixa l’aqüeducte i l’entorn

Joan, 15 anys, visc a Tarragona al c/major.

On vius?

-cercle lila-

Quin cami fĂ s per anar al pont del diable?

en cotxe fins al barri de Sant Pau-marro-, i desprĂŠs caminant -verd-.

4.2 ENQUESTES RELLEVANTS

“Coneixes l’acueducte del pont del diable? Si

Hi has anat alguna vegada? amb quina freqüència? Si, una vegada...molt poc.

Com has anat? A peu.

Havia anat amb el CAU en una caminada nocurna... estava tot fosc... no hi havia llum.

Dibuixa l’aqüeducte i l’entorn

Miguel, 54 anys, visc a Tarragona a avinguda Catalunya.

On trevalles? A Valls -lila-

Quin cami fĂ s per anar al pont del diable?

De tant en tant vaig amb el meu fill a fer esport amb la bici i passo pel pont -verd-.

4.2 ENQUESTES RELLEVANTS

“Coneixes l’acueducte del pont del diable? Si

Hi has anat alguna vegada? amb quina freqüència? Si de tant en tant... una vegada al any.

Com has anat?

En bici o en transport públic Ens agrada a mi i al meu fill fer excursions en bici segint aquest recorregut -verd-.

Dibuixa l’aqüeducte i l’entorn

...és necessari potenciar la gastronomia i els productes de proximitat? Podrien crear-se més menjadors al aire lliure?...

...és bona idea reforçar l’agricultura de la zona amb cultius autòctons com la vinya o els garrofers? ...

...s’han de restaurar els ponts dels aqüeductes de Tàrraco?...

...podriem aprofitar els espais al voltant dels aqüeductes per alguna cosa? Cal un millor accés a aquests espais?...

4.3 FUTUR DEL AQÜEDUCTE

...podem comptar amb una economia local basada plenament amb l’indústria dels hidrocarburs? Pot suposar un cambi d’us la millora de la vida dels habitants de la zona?...

...és necessari generar un cami per relacionar el patrimoni romà de Tarragona i el riu amb la ciutat?...

...És possible donar un nou us a un molí antic? Ha de tenir alguna relació amb el seu us tradicional?...

...reactivar el sistema de rec per l’antic traçat romà seria positiu? és possible una nova relació entre població i aigua?...

BIBLIOGRAFIA Fernandez, C., Acueductos romanos en España, Instituto Eduardo Torroja, Madrid, 1972. Mar, R., Ruiz de Arbulo, J., Vivó, D., Beltrán-Caballero, J., TÀRRACO, arquitectura y urbanismo de una capital provincial romana, VOLUM I, Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 2012. Costa, A., “El Agua en Tàrraco”, a Aquae Sacrae, agua y sacralidad en la antigüedad, Institut de Rederca Històrica de la Universitat de Girona, Girona, 2011. Adam, J., La Construcción Romana, materiales y técnicas (Cristina Colinas, trad.), Editorial de los oficios, León, 2002. (Obra original públicada al 1989) Olivé, E., Ricomà, F., Alberich, J., Reencontrar Tarragona, Lunwerg Editores, Barcelona, 1990. Recasens, J., L’aigua a Tarragona, de la romanització a la industrialització, Arola editors, Tarragona, 2011. Prevosti, M., Guitart, J., Ager Tarraconensis, Institut d’estudis Catalans i Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 2010. Remolà, J., Ruiz, J., L’aigua a la colònia de Tàrraco, Empuries, 2002. Lòpez, J., Piñol, Ll., “Tarragona Romana”, a El mòn de l’aigua, historia de l’abastament d’aigua a Tarragona, Empresa municipal mixta d’aigües de Tarragona, Tarragona, 1998. Sánchez, J., “El método en la arqueología Tarraconense, el acueducto de las Ferreras”, a Quaderns d’Història Tarraconense XII, 1993. Macias, J., Fiz, I., Piñol, Ll., Miró, T., Guitart, J., Planimetria Arqueològica de Tàrraco, Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 2007. Ortueta, E., Tarragona el camí cap a la modernitat, Lunwerg Editores, Barcelona, 2006 Alquilué, X., Dupré, X., Massó, J., Ruiz, J., Guies del Museu d’Arqueologia de Catalunya: Tarragona, Museu d’Arqueologia de Catalunya, Tarragona, 1999.

WEBLIOGRAFÍA Strip de City, Ancient City, Rome. Documental Discovery Max. Exposició Tàrraco i l’aigua: http://www.mnat.cat/exposic/tarracoaigua/ Pont del Diable: http://www.pontdeldiabletarragona.com/ Història de l’aigua a Tàrraco: http://www.xtec.cat/~sgiralt/labyrinthus/roma/roma.htm Tarracowiki: http://www.tarracowiki.cat/wiki/Pont_del_Diable http://www.tarracowiki.cat/wiki/Riu_Francol%C3%AD ICC: http://www.icc.cat/

LLEGENDES DEL AQÜEDUCTE “La versió més coneguda ens explica que el mestre constructor d’obres estava aixecant el pont i una ventada se l’endugué. Aquest, desesperat, digué que només el Diable podria construir un pont que durés mil anys. Així se li aparegué Satanàs que garantí que aquella mateixa nit construiria un pont. A canvi, el diable demanà l’ànima del primer que begués l’aigua que passés pel pont. Qui ho fa primer és un ase, i és d’aquest que el Diable es queda l’ànima.”

Dues versions menys conegudes Aquestes són recollides al llibre: «Llegendes històriques de Tarragona» La primera, és bastant semblant a la que s’explica sobre el Pont del Diable de Martorell, es titula: «El diable i la donzella» “Qui vegi per primera vegada, o per enèsima vegada, el pont romà que, pels seus arcs en forma de ferradures daurades, se l’anomena de Les Ferreres –tot i que valdria més anomenar-lo de Les Ferradures -, creurà que és una obra divina, una obra d’àngels... Però no és així! Qui el construí va ésser el mateix Diable! Ara us explicaré com ho féu. Abans, però he d’advertir-vos que els uns ho expliquen d’una manera i els altres d’una altra. Però l’essencial, el més important és saber que l’arquitecte fou el mateix Satanàs. La primera versió del fet conta que, ja fa molts segles, una donzella havia d’anar a buscar aigua cada dia a una gran distància de la ciutat i l’enutjava molt haver de pujar i baixar tant la vall que forma el lloc on avui s’aixeca l’aqüeducte. El Diable pactà amb la donzella construir-li un pont a canvi de la seva ànima. Ella a la vegada li posà una condició: -Abans que torni a sortir el sol- li digué- ha d’estar acabada la teva obra; si no és així, la meva ànima restarà lliure del teu poder. Rient-se d’aquestes foteses, el Diable començà l’obra amb entusiasme, donant ja per segur la possessió de l’ànima de la joveneta tarragonina. Però aquell dia..., Déu va voler que el sol sortís abans d’hora, i el gall, fidel complidor de la seva missió, com cada dia, saludà el sol i, aquesta vegada, amb el millor i més estrident quiquiriquic de la seva vida. Fou una llàstima. Al Diable li faltava poc per acabarlo. Es quedà sense l’ànima de la donzella i Tarragona tingué un aqüeducte, del qual s’ha servit molt en el transcurs del temps.”

La segona, és genuïnament de Tarragona i es titula: «El jugador empedreït» “A Tarragona hi havia un jugador empedreït que, a causa de la seva mala estrella, perdia en el joc tot allò que guanyava a la feina. Un dia, havent-se quedat sense ni un clau, com ja tenia per costum, en sortir de la taverna, desesperat, invocà el Diable i, cridant, li digué: -Si aconsegueixes recuperar tot el que he perdut i, a més, que d’ara endavant, quan jugui, guanyi sempre, d’aquí a un any pots venir a buscar la meva ànima. El Diable acceptà la proposició amb molt de gust. Però Déu, creador i Senyor de les ànimes i dels cossos, s’interposà entre ambdós i li digué al jugador. -Qui ets tu per disposar de les meves coses? La teva ànima em pertany. I jo en sóc el Pare i serà del Diable si a mi em plau. Li poso una condició: que en una sola nit, exactament d’aquí a un any, i abans de trenc d’alba, es comprometi a fer un pont de pedra tan gran com jo li indiqui. Si no és així, no tindrà el premi que li has ofert. El Diable, rabiós perquè l’Altíssim li desbaratava sempre els bons negocis, es comprometé a construir el pont en el lloc indicat per Déu, entre el mas Pastor i el mas dels Arcs, a la vora del camí que condueix a la vila de Valls. Just al cap d’un any, tal com s’havia pactat, es posà mans a l’obra. Com un boig, tallava les pedres que trobava pels voltants i, per tal d’estalviar temps, les unia sense argamassa. -Només que es mantingui dempeus fins a l’alba... – es deia. Gairebé ja havia culminat l’obra; només li faltava col·locar l’última pedra a la dreta del monument – avui encara s’hi nota aquesta deficiència,- quan el gall del mas dels Arcs es posà a cantar saludant el sol que sortia del ventre del nostre mar. El pobre Diable, brut i extenuat pel treball ímprobe realitzat en poques hores, en escoltar el gall i veure el sol, llançà la pedra a terra alhora que de la seva boca negra sortia una blasfèmia fenomenal. I fugí rabent perquè Déu no l’encalcés.”