L'increïble home bala by Palamedes Editorial

Jon López de Viñaspre L’ increïble home bal a (i altres rel ats filosòfics)

col·lecció

fcció

Il·lustració de la coberta: Bet Boleda Maquetació: Palamedes Editorial Impressió: Publidisa ISBN 10 : 84-616-3917-0 ISBN 13 : 978-84-616-3917-5 Dipòsit legal: GI 545-2013 Reservats tots els drets. El contingut d’aquesta obra està protegit per la llei, que estableix penes de presó i/o multes, a més de les corresponents indemnitzacions per danys i perjudicis, per aquells que reprodueixin, plagïin, distribueixin o comuniquin públicament la totalitat o una part d’una obra literaria, artística o científica, o la seva transformació, interpretació o execució artística fixada en qualsevol tipus de soport o comunicada a través de qualsevol mitjà sense la preceptiva autorització.

ÍNDEX Pròleg ................................................................ 7 Sant Antoni del Porquet ............................... 13 XXII Premi Vila de Begur de Narrativa Curta 2007

La inoblidable Nur ........................................ 43 Finalista 14è premi de Narrativa curta Ateneu Domingo Fins 2010

L’increïble home bala .................................... 67 XIV Concurs Literari Sant Jordi de Llagostera 2009

Un fabulós eclipsi .......................................... 87 Els Johnson .................................................. 129 XXX Premis Literaris Sant Jordi Sarrià de Ter 2010 (amb el recull “Germans”)

La vida insòlita del capità Treviso ............ 155

Pròleg

Palamedes Editorial publica dos llibres de relats de Jon López de Viñaspre, basc establert a Catalunya des de petit. L’atzar ha fet que pugui escriure tant en català com en castellà amb les mateixes immillorables condicions i, incapaços com hem estat de renunciar a una part de la seva obra, hem decidit editar un llibre en cada llengua. Tots dos diferents, tots dos perfectes a nivell literari i filosòfic. Els seus contes en castellà semblen balades, nanes o boleros escrits amb l’argot i la música de les llengües boliviana, mexicana, argentina o basca. Els que ha escrit en català, pels girs lingüístics que utilitza o pel territori que abracen, són contes fets de i per a Barcelona, la Cerdanya, l’Hospitalet, Caldes de Montbui, Olot... Dos mons, dues llengües, dues 7

L’increïble home bala (i altres relats filosòfics)

seleccions diferents per presentar l’univers literari d’en Jon, amb un únic conte en comú: L’increïble home bala. La major part dels seus temes són un encontre, un xoc entre cultures i territoris allunyats, i si en les seves històries els personatges s’acaben trobant és per allò que, malgrat tot, comparteixen, ja que com diu el narrador a L’Increïble home bala parlant dels seus protagonistes: «havien nascut a una distància d’oceà, però ambdós eren de ciutat amb port, de suburbi, d’olor de peix i de salnitre enganxat a les parets del barri,...» M’és molt difícil escriure sobre aquests contes sense parlar de les sensacions i les emocions que he tingut en llegir-los. Sense esmentar el deix de tristesa però també d’esperança, el cant a la vida, la llibertat infinita i l’humor inigualable que contenen. Un somriure perpetu que a vegades esdevé lleugerament amarg però que no arriba a fer-te mal. «Així és la vida» és la frase que em ve a la ment quan els llegeixo o els evoco. Els personatges d’en Jon són purs, ingenus, neuròtics, saludables o esperançats però sempre intensament humans. El llenguatge i les trames són entenedores i planeres, però alhora també d’una gran profunditat i, justament, aquesta voluntat, la d’esdevenir profund sense ser inintel·ligible, la de ser transparent sense ser superficial, és un dels seus grans mèrits. Són contes, per què no dir-ho, filosòfics, per pensar, per reflexionar, però la grandesa no rau en el fet que tenen la “moralina” típica d’alguns dels 8

Pròleg

contes que anomenem filosòfics, sinó en el fet que cadascú hi ha de trobar, agafar-ne el que en vulgui. L’autor ens dóna diversos punts de vista, com a les grans històries de la literatura universal. El lector no se sentirà induït, ni pressionat en cap moment; tampoc sembla que la intenció de l’autor sigui la de proporcionar claus per a una existència més plàcida i més feliç i, no obstant això, la seva lectura complau fins a la felicitat; en determinats moments fins i tot apareix la rialla. Entre els camins que els relats d’en Jon ens conviden a recórrer hi trobareu vides estrafetes per dos pols incessants: la raó i la intuïció. Els personatges es debaten entre aquests dos extrems i a vegades canvien el seu tarannà a mesura que la història avança. En el conte Un fabulós eclipsi, Gathaspa afirma: «L’excés de raó ens fa éssers vulgars». O en el conte Sant Antoni del Porquet el Sr. Cervera fa aquestes reflexions: «M’he equivocat molt fent cas a la ment, al raciocini, a inferir o moure’m a partir de premisses lògiques. Ara només vull seguir el cor –em cridava per sobre del soroll forçat del motor-. El pensament traeix, la ment és Judes. No s’ha de pensar, carai! S’ha de seguir el cor. La ment sempre dóna voltes sobre el mateix com un voltor, és obsessiva, reincident. Com un assassí, sempre torna al lloc del crim.» I en referència a aquesta intuïció, diguem-ne més natural, enllacem amb el concepte de naturalesa que ens mostra l’autor. Aquesta significa, a part de saviesa, la fita utòpica a la qual arribar. Allò més especial, més pur, més intuïtiu, és tornar als orígens “naturals”. Els personatges que segueixen la seva 9

L’increïble home bala (i altres relats filosòfics)

intuïció són els que traspuen natura per totes les vísceres. Així en La inoblidable Nur, el narrador la descriu d’aquesta manera: «Es deixava portar per la natura, per les seves forces, aquelles que sàviament regeixen la vida de tots els éssers. I una altra força oculta i rosegadora, la força del costum, la que impregna i regeix la vida dels humans, no podia amb ella. Els dits gèlids de la por no s’atrevien a tocar-la.». Aquesta naturalesa es dibuixa amb trets dionisíacs. En El Naixement de la Tragèdia, Nietzsche posa especial èmfasi en allò apol·lini i allò dionisíac com a elements equilibrats en els antics grecs per viure la vida amb plenitud. Allò apol·lini és allò mesurable, l’ordre, el logos, el llenguatge, l’element conceptualitzador que fa que tot es pugui explicar. En canvi, Dionís, déu del vi, significa la follia, la disbauxa, la irracionalitat, la realitat crua que només es pot expressar a través de l’art, el cant, el ball i la dansa perquè d’altra manera és inefable. Aquesta hybris (follia) sense l’element apol·lini és allò que hem deixat de banda a partir de Sòcrates quan anuncia que la virtut és el saber, segons Nietzsche. Això fa que ens quedem amb la pura superficialitat de la vida, només un extrem que sol pot resultar enganyós. Doncs bé, l’autor amb els seus personatges ens mostra aquestes dues cares difícils de conciliar, com per exemple a La vida insòlita del Capità Treviso, on ens aclareix: «[...]aquesta és la història d’una transformació, l’estira-i-arronsa de dos personatges que cohabiten en un mateix cos i interactuen dins d’una mateixa ment, que es disputen l’ànima que ha d’aguantar tota aquesta estructura còncava i 10

Pròleg

convexa, o fins i tot laberíntica, que conforma un individu.» Una altra idea que podem trobar fàcilment en els relats, és la idea de fer de la pròpia vida una obra d’art. Els antics, ho tenien molt clar, hi havia una coherència entre el que es pensava i el que es vivia. La falsedat o bé la incoherència entre allò que es pensa i allò que es fa, no eren ben vistes, sobretot si eres un filòsof i així et podien anomenar. A tall d’exemple, a Un fabulós eclipsi podem trobar una descripció de Melkon, Ghaspata i Balthassar (els sonen els noms?) presentats com a antics savis, personatges que vivien a Babilònia i gaudien del respecte dels seus semblants: «Eren astròlegs, mags, futuròlegs, doctors del vast firmament i de la intricada vida, eren gent culta, admirada, ben tractada i ben rebuda a tots els àmbits ciutadans. Eren considerats savis, encantadors si més no, que coneixien l’art de les estrelles, les connexions dels cossos celestes envers els déus, els homes i les forces dels esperits. Senyors de ciència amb traces de la religió zoroastra que estaven habilitats per interpretar els somnis i de qui es deia que distingien almenys un bon grapat de profecies messiàniques.» En aquest conte, almenys en la primera part, Babilònia és considerada com un centre de proves on hi conviuen moltes religions i creences de naturalesa diversa. Hi podrem trobar similituds amb personatges tan importants com Sòcrates, Jesucrist o bé el filòsof cínic Diògenes. I també com a centre experimental, ja al segle XXI, Els Johnson representen un assaig humà: 11

L’increïble home bala (i altres relats filosòfics)

dos germans, aparentment sense res en comú, que per circumstàncies adverses i per pròpia determinació, acaben protagonitzant un seguit de situacions que posen els pèls de punta. Els extrems finalment es toquen pel que fa a l’orgull i les ànsies de tenir i mantenir tot allò que consideren com a propi. Els seus protagonistes, grotescos i esparracats, exerceixen una dosi tan alta de violència mútua que semblen extrets de les vinyetes d’un còmic gore. Hom té la sensació que l’autor ha agafat dues ratetes de laboratori i que, amb una certa crueltat, permet, o potser estimula, un festival de baixes passions i atrocitats. M’agradaria acabar fent referència al conte Sant Antoni del Porquet, i concretament a les seves primeres frases. És una arrencada que trobo excepcional, que segurament tots podríem subscriure i que em sembla que revela amb precisió quina és l’ànima d’aquests contes i la mirada de’n Jon sobre la vida i els seus vaivens: «Tothom que tingui història sabrà que la vida és un conglomerat de fets increïbles incrustats en un rodar més o menys eurítmic del temps i de les coses. Però mentre hi ha gentades que cremen la vida sobre un comandament a distància, que desgasten els peus en un mateix itinerari, que col·leccionen segells, monedes o se’n fan especialistes, fins i tot erudits, d’allò més insignificant, altres viuen delejant alguna cosa més, tiren del dia a dia amb l’esperança d’un viratge sobtat, de trobar el miracle a l’altra banda del revolt.» Març de 2013 Cristina Montiel Pérez 12

L’increïble home bala “Flying isn’t the hard part; landing in the net is” -va sostenir Mario Zacchini en recuperar l’alè. Aquella matinada de pluja fina, quan l’Iker Azpeitia va deixar enrere el seu carrer de Portugalete i va pujar en un autobús que hores més tard s’endinsaria a Barcelona, ni els altres ni ell mateix sospitaven fins a quin punt, aquesta decisió, canviaria la seva vida. Sense ser conscient de tot allò impredictible que hi ha a les coses incertes, però amb un cuc que li mesurava els budells, avançà per entre els llums de Barcelona una nit sense Lluna. Li va semblar tot molt gran i molt desconegut quan va fer peu a l’estació de Sants. Cansat i espès, superat netament per l’enormitat de la urbs, va rosegar un frankfurt en un bar impersonal, va engolir-se d’un glop una cervesa gelada i va optar per tancar-se a la primera pensió que va trobar a la Gran Via. 67

L’increïble home bala (i altres relats filosòfics)

I com que l’endemà ja era un altre dia i hi havia més llum, l’Iker va descobrir que aquelles moles de formigó no eren tan gegantes, que hi havia un mar bonic i reposat i també dues muntanyes, i que tot això conformava els límits naturals de la ciutat. Li van parlar d’un metro subterrani, de les formes impossibles de Gaudí que travessaven parcs i edificis i també d’una rambla plena d’estàtues humanes i de flors. Va comprovar que el cel era d’un blau especial, que s’hi parlava català i que hi convivien moltes races. Va caminar pels carrers i les places, va petar la xerrada amb els vells dels cafès i va entendre que havia d’allotjar-se al barri del Raval, que és on busquen integrar-se tots aquells que acaben d’arribar-hi. Una Lluna nova anava creixent, nit rere nit, quan l’Iker va trobar feina a la barra de pintxos d’una bonica taverna basca. Durant el dia es movia amb desimboltura per la barra de l’Irati, li agradava abocar la sidra i el txacolí als gots amples, cantar les excel·lències de la xistorra i la truita de bacallà, del pebrot del piquillo farcit de cua de bou o del xoriço cuit amb la sidra. Era com un primer escenari, d’alguna manera potenciava coses que duia ben endins, desenvolupava l’art de servir. A les nits recorria els bars, indagava, s’oferia, descrivia els seus dots amb pèls i senyals i s’esforçava a ser convincent. No trigà gaire a arribar la seva primera oportunitat, que el posessin a prova en un bar nocturn proper al passeig del Born, en ple cor del barri antic. Era un local dels anys vuitanta, amb una porta d’arc i unes finestres altes amb vista a l’interior, 68

L’increïble home bala

cinc taules diferents amb les seves cadires desiguals, com arreplegades d’aquí i d’allà, col·locades amb una acurada descurança, dos sofàs envellits, un taulell llarg, desgastat, un ampoller il·luminat amb un cable de neó, dos llums barrocs amb faldilles vidrades i un trapezi fixat al sostre, suspès uns metres sobre la barra. En aquest trapezi, hi va pujar l’Iker Azpeitia a tors descobert, vestit amb unes malles negres, la nit del seu debut. Va combatre la suor de les mans del primer moment amb pólvores de talc i aviat va fer seu l’aparell, l’aconseguí domar, fer-lo extremitat, que aquell artefacte i ell mateix passessin a ser un mateix cos, un mateix moviment balancejat, una mateixa cosa. El número va obtenir alguns aplaudiments i va impactar les primeres nits, o millor, els primers instants de les primeres nits, perquè, tard o d’hora, tots tornaven a les seves converses, a les seves consumicions, a les patètiques estratagemes de seducció. Amb el temps va sentir-se pitjor que un mico, com un funcionari del trapezi, poc més que el freakie de les nits fashion. Va concloure les actuacions pactades i no va voler renovar el tracte. Alguna cosa al seu interior hi insistia, li colpejava com un martell, que allò no estava a l’alçada del seu art, que d’alguna o altra manera estava cridat a assolir, com a mínim a intentar, algun objectiu més important. Així que va continuar treballant de cambrer i a les estones de lleure cercava pel seu cap idees grans. Una nit d’alcohols fluïts va conèixer un escultor de 69

L’increïble home bala (i altres relats filosòfics)

bona barra, que tenia un taller força espaiós i molta generositat, i l’endemà ja va cedir-li definitivament aquella nau com a centre neuràlgic, perquè forgés un gran número i el mostrés al món. Aquest fou el seu banc de proves, el seu lloc d’equilibris, de salts mortals, de tirabuixons, cabrioles i errades. Va aprendre les mil maneres de no caure després de caure de mil maneres diferents, va arraconar la por en un lloc segur i va aprendre l’art de fluir, de deixar-se portar, coses com que per volar s’ha de ser com un ocell que es gronxa en els corrents del vent, que s’ha de ser fusta per dormir en un llit de claus, pilota de goma quan s’impacta contra el terra o que s’ha de ser foc quan es juga amb foc. Sabent tot això i tenint les condicions físiques i la determinació d’artista, ja només li restava crear un número. Va pensar en el monocicle, es vestiria amb una armilla clàssica, uns bigotis engominats a les puntes i un barret de copa i amenitzaria girs i saltirons amb música frenètica de trombó i clarinet. Però de seguida ho descartà, per massa típic i per previsible. Després va pensar en les xanques, en la corda fluixa i en el llit elàstic; en el pal xinès, en la palanca russa, en el pèndol cubà... No va voler tornar al trapezi ni a la barra fixa i no va considerar la màgia de l’escapisme, qualsevol de les arts malabars i menys encara escopir foc o defecar pilotes de ping-pong. Hagués llançat ganivets contra algun voluntari de no tremolar-li el pols, la seva rigidesa connatural va obligar-lo a descartar qualsevol tècnica contorsionista i tampoc no es va veure empassant-se 70

L’increïble home bala

espasses o mastegant cristalls com un faquir. Passaven els dies. L’Iker no encertava una forma amb la qual transmetre les seves coses profundes i la forma tampoc no se li mostrava com una certesa, com una revelació poderosa. Un matí assolellat, quan passejava per l’ombrívol carrer de la Palla, va entrar a tafanejar en una llibreria antiga. Entre llibres groguencs de Calders, Ruyra o Verdaguer, entre mapes, enciclopèdies, cartells modernistes i tractats d’urbanitat de temps pretèrits, hi va trobar un llibret de fotos i dibuixos circenses. L’escollí. Va agafar-lo entre les mans i va girar els fulls amb alguna curiositat. Aquella brillantor dels ulls contrastava amb la deixadesa amb la qual els seus dits passaven les pàgines. I fou cosa de la sort, o del destí, que aquest rodar aturés el seu curs en una fotografia en blanc i negre, en un canó llarg que apuntava al cel, que expel·lia a un home bala per entremig d’un núvol de fum blanc, que captava l’instant just del tret, de l’explosió, de l’envol, de l’admiració generalitzada d’un públic ben vestit i bocabadat, entusiasta. Llegí el peu de foto: “Mario Zacchini, únic supervivent d’una saga de nou germans (set dels quals, homes bala), en un dels seus darrers llançaments al World’s Fair de Nova York. Any 1940.” Va anar abaixant els ulls pel paper i va devorar la notícia. Parlava l’articulista d’un tal Farini i del seu canó ressort, que el primer home bala fou una nena de catorze anys a la qual tothom anomenava Zazel, que fou llançada el 1877 en un espectacle creat pel Barnum Circus i que poca cosa més se n’ha sabut després. Parlava 71

L’increïble home bala (i altres relats filosòfics)

dels fabulosos Zacchini brothers, d’acceleracions que superaven un avió de reacció, de paràboles esglaiadores i de gestes inesborrables a la memòria vel·leïtosa de les multituds. L’Iker va tancar el llibre, el col·locà al forat que havia deixat a la prestatgeria i sortí al carrer amb un pas més ferm, amb la clara determinació de donar alguna forma al seu futur. Barcelona va inventar un Fòrum de les Cultures i finalment hi arribà. Es va habilitar un recinte ampli a la part baixa del Poblenou, a tocar del mar, i allà van aixecar-se un grapat d’edificis perquè acollissin les oportunes conferències, els tallers culturals i les maratonianes taules rodones dels erudits vinguts dels cinc continents. A fora, una esplanada infinita de maó vermell, i massís, esquitxada de parades de gelats, entrepans i begudes sense alcohol, s’obrí per tal què hi voltés la gent. Sobre aquesta planura panòptica va donar permisos l’Ajuntament perquè músics, acròbates, artesans, còmics o exhibicionistes de qualsevol altra mena es guanyessin la vida. Les ufanoses domesticacions del gos coniller al lloc 35, el retratista que dibuixava l’ànima de les persones al 12, el cantant que millorava ostensiblement les cançons d’Elvis Presley sobre el requadre número 88 i l’increïble home bala al 27, s’erigiren ràpidament en les atraccions preferides de la pleballa. Sota una disfressa ajustada d’un blau elèctric, l’Iker Azpeitia s’allisà amb una mà la caputxa, cenyida també al cap, es col·locà el casc de motorista antic i va esperar concentrat la veu dels 72

L’increïble home bala

bafles. La canícula del migdia li queia a plom i la suor de l’agost se li escorria per dins, entre la pell humana de sempre i la nova pell d’heroi. Mirava de lluny cap a l’ombrada, cap a aquella multitud de turistes i d’autòctons apilotada al seu voltant aquell matí de diumenge i sentia ja les aranyes que li caminaven per l’estómac. Notà un dolor intens a les costelles quan va fer un cop d’ull a les boles de ferro que guarnien la base del canó, després una coïssor de pus als genolls i instintivament es palpà les genolleres. Mirà al cel, respirà, aviat tornaria a parlar la veu... “Atenció, senyores i senyors, últim avís, al lloc 27, repeteixo, al lloc 27, és a punt de fer l’onzè salt del dia l’únic, el fantàstic, l’increïble home bala...” L’Iker va estendre els braços a tall de presentació, va brandar la capa per assegurar-ne la fluïdesa i va deixar anar un devessall d’aire per la boca. Amb un salt s’agafà a la bocana del canó, va flexionar els braços i en un obrir i tancar d’ulls havia apujat les cames i ja era dins. Girà el cos, col·locà els peus sobre la barra de metall i tragué els braços a l’exterior en posició de vol. Va mirar endavant i va veure un cel molt proper i molt blau. Va albirar les alpaques a la llunyania i s’apuntà cap a allà. De sobte, no va sentir res, només un cruixir de molles i una explosió terrible. Va percebre una forta acceleració sota els peus, com si tots els òrgans del cos se li acumulessin al baix ventre, després un vent a la cara, una sensació d’ocell volador i un punt àlgid... un formigueig o sensació de descens, un vertigen i una caiguda lliure... una trompada contra el paviment i 73

L’increïble home bala (i altres relats filosòfics)

un tir d’adrenalina que li envaïa tot el cos. Ja al terra sentia els crits i també uns aplaudiments, l’esclafit agut d’alguna moneda en caure al barret i finalment la remor de la massa que s’allunyava cap a una altra banda. Tres setmanes després del primer salt, les alpaques que li feien de màrfega romanien intactes. Un dilluns que li tocava descans, l’Iker Azpeitia fou requerit a presentar-se al despatx de l’organització. Allà, entre butaques de cuir negre, taules de vidre sense gaire papers i objectes d’un disseny inqualificable, sota els llums metàl·lics dels fluorescents, va rebre un bon regany, per la seva temeritat, en primer terme, i per la seva inconsciència, finalment. - Vostè ens crearà problemes. No se n’adona? Vostè solet pot tacar la bona imatge del Fòrum si alguna cosa li arribés a succeir –li digueren. Ell va al·legar que si a les entrevistes prèvies s’havia compromès a vint salts al dia va ser perquè el contractessin. - Sí, però no vam donar-li la plaça perquè es matés davant de milers de persones, no sigui bèstia, home! Hi hagué un estira i arronsa, una tensió més que evident entre els tres senyors de la corbata i el menut Iker. Ell es defensà com un gat i defensà l’espectacle, argumentà amb vehemència que ser un home bala era el que volia fer realment i que era un número tan antic que resultava modern, innovador. Finalment, arribarien els acords. 74

L’increïble home bala

L’organització no va voler vetar-li l’espectacle perquè sabien, malgrat no dir-ho, que atreia a molta gent, però van obligar-lo a eixamplar dos metres el matalàs d’aterratge i van limitar-li a quatre els salts diaris. - Tenim una ballarina a la llista d’espera. És argentina, bona noia. Entre salts, ella dansarà i vostè podrà recuperar-se i descansar. Compartiran l’espai, així que serà millor que s’entenguin; nosaltres ja en tenim suficients, de problemes. L’Iker Azpeitia va sortir d’aquell edifici amb les mans a les butxaques i arronsades les espatlles, però amb una sensació de victòria, alleugerit per la nova situació. Aquesta intensitat de vida acabaria amb ell un dia o altre.

- Hola. Sóc l’Iker, Iker Azpeitia. - Esterencia. - Com dius? - Esterencia, un nom antic. Van restar immòbils un moment, l’un enfront de l’altre, mirant-se amb estranyesa o admiració. Ell, petit, xaparro, musculós com un roc. Ella, llarga com un pal telefònic, desmanegada però femenina, un sac d’ossos. Finalment, ella s’ajupí i es feren dos petons. De mica en mica s’anaren coneixent. Es descobrien totes les clarianes i també algunes ombres, es regalaven intimitats, pelaven secrets del passat i es prestaven somnis del futur. Els agradava retrobar-se cada matí a la gran planícia del Fòrum, en aquella hora primerenca i fresca de silenci, quan l’olor de mar és més intensa i sembla com si la sal rastellés 75

L’increïble home bala (i altres relats filosòfics)

els pulmons. Demanaven uns cafès amb llet i se’ls prenien allà, asseguts al terra, sobre caixes buides de refrescos o sobre les bombes de ferro que guarnien la base del canó. Jugaven a criticar els números respectius, emfatitzaven les errades de l’altre amb comentaris aguts, cruels fins i tot, i guanyaven confiança. No s’ho confessaven, però es professaven una certa admiració. A l’Iker, li agradava aquella manera de moure’s, tan estrambòtica i tan sensual. Els moviments sinuosos dels seus braços llargs li recordaven les onades dòcils del Cantàbric quan està de bones. I aquell cos al ritme dels fados i dels valsos semblava una marea efímera i constant, amb la cresta escumosa dels seus cabells que es diluïen i ressorgien al compàs d’un vaivé etern. L’Esterencia admirava la valentia sense límits de qui aposta a propulsió, de qui és capaç de guanyar-se el pa i la sal mitjançant llançaments incerts i desgavellats de quasi vint metres. Li causava estupor aquella manera de caure tan estrepitosa, de rebentar-se contra el terra, i no aconseguia classificar aquella resistència, la capacitat de recuperació, la fortalesa. Tastaven el cafè del matí, es burlaven de les errades o incapacitats de l’altre i se sentien molt a gust quan ocultaven llurs respectius sentiments d’admiració. Una estona més tard, els artistes arribaven carregats amb els seus embalums, se saludaven amistosament, s’explicaven les anècdotes més significatives del dia anterior i reien fortament; regnava una gran camaraderia. A les deu en punt s’obrien les portes i, un cop més, començava l’espectacle. 76

L’increïble home bala

Un capvespre de llum màgica, quan havien completat amb força èxit els salts i les danses, ell va veure-la especialment bella, rutilant, i es llançà a un salt sense xarxa. - Què me’n dius d’un sopar a la llum dels velers i d’un dancing així ben agafadets, portenya meva? - No m’interessa la teva oferta, demà laboro. A més, no ets massa petitó per a mi? - Veus els projectils petits i rígids que decoren la base d’aquest canó? Diríem que sóc una mena de míssil sexual. Però potser tu ets massa llargaruda i seca per a mi. - Ah, sí? I tu veus el contorn, l’elasticitat sense límits d’aquelles banderes allà, a la part més alta dels pals? Què tal si t’explico que sóc capaç de postures que no registra el kamasutra... Hi hagué un segon de silenci i després una mirada. Hi hagué un somriure, un agafar-se de la mà i un passeig cap als llums del port. I observats amb una certa distància, ell no era tan petitó ni ella tan llargaruda, i probablement ell no era tan míssil al llit ni ella tan contorsionista. I així, a una certa distància i en la foscor de la nit, desats a les bosses les disfresses d’home bala i de dansarina neoclàssica, vestits ja de carrer, no resultaven una parella tan desigual, semblaven fins i tot, sense forçar gaire la imaginació, fets l’un per l’altre, dues figures igualment argentades per la Lluna, gairebé els éssers més feliços d’aquest món. Els dies següents no menjaren anissos però es prodigaren luxes. Gastaven tots els guanys de la 77

L’increïble home bala (i altres relats filosòfics)

jornada i sopaven bons vins amb paté de Campagne, amb gambes de Palamós, amb anxoves de Bermeo… o alternaven la txuleta donostiarra amb el bife argentí. I fins i tot un dia tastaren les angules. Unes setmanes després, l’amor continuava intacte, però van haver de tornar a la truita de patates i a l’entrepà de llauna de tonyina per poder sobreviure. Ella no va voler casar-se i tampoc ell. Renunciaren a una lluna de mel perquè ja les seves vides eren prou mogudes i interessants. Es compraren uns braçalets de xaquires a la paradeta d’un colombià i es tatuaren el nom de l’altre a les seves natges esquerres, amb lletres molt minúscules. Ella volia dir-li: “Per què amb minúscules, em preguntes… Més aviat hauríem d’interpel·lar-nos per què algú, alguna vegada, ha signat amb lletres majúscules, si no som res, només sentiment i els sentiments són vent”, però va callar per no semblar-li massa tova. Ell va voler dir-li: “Tu m’omples aquí, aquí i aquí”, assenyalant-se el cap, el cor i els òrgans genitals, però no va desenganxar els llavis perquè no s’embravís. Així que van rematar el compromís asseguts a la sorra de la platja de la Barceloneta, mirant en silenci el vol de les gavines mentre el taronja del capvespre els tenyia les esquenes. Ella mai no va aconseguir que ell aprengués a ballar el tango i ell no va poder inculcar-li alguna mena de gust pels seus grups predilectes, Kortatu, Cicatriz, La Polla Records… Però a ella li arribaven els sons de la trikitixa i les cançons en èuscar i ell gaudia amb el compàs fort del bandoneó i amb 78

L’increïble home bala

aquelles lletres tan acèrrimes. En definitiva, havien nascut a una distància d’oceà, però ambdós eren de ciutat amb port, de suburbi, d’olor de peix i de salnitre enganxat a les parets del barri; ambdós eren de sang marinera, de partides i d’arribades, de trobades i d’absències, i ara tots dos es trobaven lluny de casa seva i lluny de la terra, de la seva gent, així que els unien i feien seves les músiques de l’altre, aquestes lletres fondes, plenes de malenconia i desarrelament, tan pròpies dels exiliats bascos i dels portenys. Cada matí despertaven mirant-se als ulls, es vestien, recollien les andròmines que havien de menester i es deien “anem cap a l’oficina”, sense poder evitar un somriure de complicitat. Continuaven regalant-se el seu tros de matí fresc a l’esplanada del Fòrum, les aromes marines, els cafès amb llet ben calents i els seus picapunts dialèctics. Després, l’un volava i l’altra dansava, ell es burlava dels seus moviments més arítmics o més sentits i ella ironitzava amb aquelles patacades tan tremendes fora de les alpaques. I reien i s’abraçaven, picaven qualsevol cosa contra la gana, cantaven cançons incompletes i es menjaven a petons. I en aquelles hores del preàmbul nocturn, recollien els estris de l’ofici i es retiraven pel passeig Marítim camí dels bars del trajecte, camí de la pensió, a descansar els cossos esllomats a la seva cambra. Al seu costat, ja no recordava que de petita es mofaven d’ella, per ossuda i per rara, pel seu nom antic i pels vestits de tall 79

L’increïble home bala (i altres relats filosòfics)

estrafolari, que un dia els seus pares li digueren que se n’anés un temps a la finca d’un familiar als afores de Buenos Aires i va trobar-se, de sobte, tancada en un manicomi. Va sortir d’allà amb quinze anys i amb la salut minvada, i ja no va retornar a casa. En desfer la teranyina de llàgrimes deambulà per la ciutat, va guanyar-se els primers pesos amb els malabars, amb pilotes i maces, i va començar a practicar la dansa amb una velleta davant el Río de la Plata, en el que avui és el Parque de la Memoria. Al seu costat, ell ja no necessitava mitificar els anys vuitanta i més aviat li venien al record com una xacra de baralles i bandes, de sintetitzadors al límit, de borratxeres extenuants i d’amics morts per l’heroïna. I sentia que no havia sigut fins ara un ser vivent sinó un sobrevivent. I amb aquestes sensacions s’adormien ben abraçats, un cap contra l’altre com somniant juntets, i amb els peus ell arribava a escalfar-li els genolls. El dia que va acabar el maleït Fòrum de les Cultures, ell tenia la meitat dels ossos a punt de l’enderroc i a ella li tibaven tots els lligaments. Sentien que la seva vida era massa bona per canviar-la i van decidir de donar corda a la seva vocació d’artistes. - Qui vol ordenar el caos! Qui digué por! –va arremetre el de Portugalete traient pit, gairebé posat de puntetes. - M’has sentit verbalitzar aquest vocable, estimat? –va respondre l’altra desairosa, mentre fregava mitjons en un safareig rònec. 80

L’increïble home bala

Així que ompliren les motxilles, abandonaren la pensió populosa del Barri Xino i, amb la paraula vida gravada a les seves memòries, disposats a estimar-se sense el tedi de les coses domèstiques, se n’anaren a la recerca d’algun tren cap a qualsevol lloc. Passava el temps i recorrien indrets i pobles, festes de barriades, les places de moltes ciutats o els descampats dels seus ravals. A vegades sols, d’altres enrolats en un espectacle major que contractava el seu número per setmanes o mesos. Ja els agradava, de tant en tant, estar entre lleons, feres i elefants, aquella olor calenta de pessebre, compartir amb altres el seu temps, el verb i els aprenentatges, gent de carretera i manta com ells, nòmades de pols fred i de sang calenta, xalats indomesticables, éssers errants i melangiosos obligats a viure carregant al damunt tot el seu somni. Viatjaren amb circ des dels afores de la Llagosta al centre de Bucarest, passaren sense glòria però amb molta cervesa per Plzen i descansaren tres dies en una pensió bonica del port de Marsella. “Sempre ens quedarà Marsella”, es deien entre rialles. Jugaven a acomiadar-se per sempre perquè sabien que això no succeiria mai. Actuarien sols a les festes de Vitòria i de Santutxu, en espais alternatius, delectarien les gents dels pobles aragonesos i sentirien la incomprensió dels guàrdies a la plaça del Pilar de Saragossa; una nit, fins i tot, tastarien les mels ràncies del calabós municipal. Recorrien quilòmetres i mesos, empassaven espais, devoraven el temps i continuaven bojos d’amor com els primers dies. Es volien inseparables, es buscaven 81

L’increïble home bala (i altres relats filosòfics)

per les cantonades i s’abraçaven com si fossin pops enamorats. - No et facis il·lusions amb mi, petitó, sóc massa dona i massa lliure per a vós. - Tu sí que ets una il·lusa, flaca, duus a dins el meu verí i això és irreversible. No hi ha cap antídot per a això. I continuaven viatjant, corrent, actuant, llepant les mels més dolces d’aquesta bresca immensa que és la vida. I entre mels, viatges, escasseses i música, un dia van desaparèixer del mapa i tots els vam perdre la pista. El vaig veure per darrera vegada una tarda, inesperadament, a la ciutat mexicana d’Ocotlán, a l’estat de Jalisco. Una multitud s’amuntegava a la plaça principal, abarrotava les grades que pugen al Templo del Señor de la Misericordia o s’enfilava als arbres i als fanals dels encontorns. Allà col·locats esperaven ansiosos. De sobte, s’enredaren en un mateix rebombori els esgarips d’horror i els sospirs d’admiració quan tot just es ficà dins l’angost artefacte. Algú reia i d’altres abandonaven el tumult incapaços de suportar la tensió de l’espectacle. En apropar-m’hi, vaig sentir un esclat i el vaig veure volar sobre els caps d’aquella gentada. Amb la seva disfressa d’un blau metàl·lic i amb la cara d’espant, s’elevà un segon a una gran velocitat i desaparegué rere la gent abans que s’estremís el terra de tota la plaça. Hi hagué aplaudiments i xiulets de joia, una bona ovació. Hi hagué alguna moneda i moltes felicitacions. Després, tothom es dispersaria i 82

L’increïble home bala

tornarien els coloms a recuperar el seu espai, a picotejar les restes de tanta gent. Ell es va quedar a recollir els trastos, va passar la maroma al voltant del canó un parell de vegades i va col·locar-hi un cadenat. Aquella mena de bombarda ja no duia les boles de ferro que en el passat decoraven el conjunt; vaig pensar que en algun indret de la seva singladura hi devia deixar aquest llast. Quan va aixecar lleugerament el cap, es va endur una bona sorpresa. Va haver de mirar al seu voltant per tal de foragitarse aquella confusió tan sobtada. Vaig explicar-li que era uns dies per feina a Guadalajara i després vaig acompanyar-lo a una furgoneta atrotinada perquè hi deixés els embalums. De seguida vaig comprovar que dormia allà, a la part del darrera, quan vaig veure el matalàs i totes aquelles mantes desordenades. No vaig dir res. Un sol esbiaixat relliscava ja pels carrerons i inundava la plaça amb una llum safranosa. Vam entrar en una cantina, vaig demanar una cervesa freda, ell un cafè amb llet, i vam seure en una tauleta de marbre, al costat d’una finestra amb vistes a l’empedrat del carrer buit. Vam parlar les coses típiques, de les meves i de les seves, d’aquí i d’allà, i vam desplegar tota una col·lecció de tòpics i frases fetes. Després del silenci li vaig demanar per l’Esterencia i va ser aleshores que el nus es va desfer, l’atmosfera densa va liquar-se i tot va començar a fluir amb una melangiosa naturalitat. - Se n’anà. Em va enxampar fent manetes amb una trapezista russa i va patir un atac de còlera quan baixàvem del trapezi. Em va dir coses com ara llanut, 83

L’increïble home bala (i altres relats filosòfics)

cornut i fotut remena ous de merda, em va deixar anar una manotada a la cara amb aquest braç llarg i prim com un fuet i se’n va anar per sempre. Mai més no he tornat a veure-la, no he tornat a saberne res –va fixar els ulls més enllà de la finestra, sobre el llom blavós d’un gat negre o en algun altre punt del carreró enfosquit, i va continuar parlant-. Saps, és una merda la vida sense ella. Em sento gos vagabund. No, millor gos immund, em sento el cor corcat com un tronc farcit de tèrmits, buit com una casa deshabitada, sento dolor al pit, suor a l’esquena, punxada als ous. Sento desemparament, soledat... però no d’aquella d’estar sol sinó de l’altra, de la grossa. Crec que hauria de canviar l’espectacle. Me la recorda molt i ja em llenço a la merda per automatisme. Sovint, estant pels aires, abans de fotre’m l’hòstia, hi penso i ploro. Tots creuen que són llàgrimes de velocitat, d’adrenalina. No ho sé, suposo que és gent sense sentiments, éssers que només pretenen veure com m’estavello, satisfer alguna morbositat oculta... Penso en ella i em ve la gelosia. Somio que assassino tot aquell que li toca els ossos llargs. Ja ho veus, si jo fos algú normal em prendria una o dues ampolles de tequila, però la tristesa no em crida a beure –va encendre una cigarreta, li va arrencar el filtre perquè tingués un gust més fort i va demanar un aigua de tamarinde-. Saps, em dol per dins tot allò que no vaig arribar a dir-li. Perquè si has dit tot el que s’havia de dir i després l’amor s’acaba està bé, són coses que passen i ja està. Però podia estimar-la tant encara, dir-li 84

L’increïble home bala

tantes coses que sento i recórrer tanta vida junts... Les coses no poden acabar-se així, d’aquesta manera tan fotuda i cruel... Ja ho sé, la cercaré per Buenos Aires i per l’Argentina, seguiré el seu rastre per tot Amèrica i per la Xina mandarina, si és necessari. Una dona així, tan llarga i amb aquest nom antic no ha de ser difícil de trobar en un món tan petit, dic jo! O potser un dia ella em trobi mentre jo la busco... T’ho imagines? Sí, li parlaré, li diré que em perdoni, que allò del trapezi va ser una inconsciència, que tornem a la vida bella, a ser com érem... Dirà que sí, ja ho veuràs, dirà que sí... S’aixecà i va anar sortint de la cantina, amb el seu cos malmès per l’acumulació de cops repetits i arrossegant una coixesa perfecta. Es girà des de la porta, “aquest serà el meu número més arriscat, la meva actuació més difícil”, em va regalar un gest amb la mà esquerra i va dibuixar un somriure que em va semblar estereotipat. I mentre s’allunyava per un dels carrerons de la plaça i jo m’empassava suaument un tequila fort, el disc de la vella gramola escopia les primeres notes d’aquella famosa i tan antiga ranxera: Será de otro.