Llibret Falla El Carmen de Manises 2025

EDITA: A.C FALLA EL CARMEN MANISES

D.L: V-197-2023

ADREÇA: C/ JUAN RAMON JIMENEZ, Nº 11 46.940 MANISES _(VALÈNCIA)

E MAIL: fallaelcarmen1971@gmail.com

FACEBOOK: WWW.FACEBOOK.COM/ACFALLAELCARMENMANISES

INSTAGRAM @fallaelcarmen.manises

COORDINA: FERNANDO VILLALBA VELA

COLABORADOR ESPECIAL I PUBLICITAT: JOSÉ EUGENIO ASENSIO

TRADUCCIONS: MARÍA DEL ROCÍO GALLEGO ROMAN I JOSEP VIVAS GARCIA

EQUIP PUBLICITAT: ANA VALERO CASADO, GABRIEL RAMIREZ, CRISTIAN GONZALEZ, JOSE MARIA MORENO, ALICIA CRUZ SANTIESTEBAN I FRANCISCO MORENO.

DISSENY, MAQUETACIÓ

I PORTADA:

ARXIUS I FONS GRÀFICS: ARXIU MUNICIPAL DE MANISES, FONS GADEA, FONS CARLOS SANCHIS, FERNANDO VILLALBA, JAVIER JALVO, JOSE CUÑAT, JAVIER MEDINA, FERNANDO ABAD, FRANCISCO GIMENO MIÑANA, FAMILIA PIQUER, FOTO VIVAS, FALLA EL CARMEN.

NOSTRE AGRAIMENT, A TOTES LES COL.LABORACIONS I ENTITATS. QUALSEVOL FORMA DE REPRODUCCIÓ PÚBLICA D´ESTA OBRA NOMÉS POT SER REALTZADA AMB L, AUTORITZACIÓ DELS SEUS TITULARS. DIRIGISCA-SE A LA DELEGACIÓ DEL LLIBRET SI ESTÀ INTERESSAT EN ALGUN FRAGMENT D´AQUESTA OBRA.

Agraïm a la Diputació de València la seua col·laboració mitjançant la concessió de la subvenció anual destinada a les comissions falleres 2025.

El llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2025

Tot AL FOC

la nostra PORTADA

En aquest any tan dur, on tantes famílies i localitats han viscut els estralls de la Dana d’octubre, hem volgut fer un xicotet homenatge amb aquesta fallera guerrera que, com una au fènix, ressorgeix del fang i de les seues cendres per a tornar a alçar el vol. Gràcies a la falla del Carmen per tornar a confiar en nosaltres, després del passat exercici on es van collir tan bons premis. Bones Falles

ASaluda ALCALDE DE MANISES

Javier Mansilla I Bermejo alcalde de manises

mb il·lusió i esforç, un any més ens reunim per a celebrar la festa més gran de la nostra terra: les Falles, una tradició que ens ompli d’orgull, que ens fa vibrar i que ens emociona amb cada acte, cada mostra d’art que emergeix als nostres carrers. Un art molt divers, com la festa fallera: des de l’art efímer dels monuments fallers, la música, la indumentària, la pirotècnia, la gastronomia i un llarg etcètera.

Aquest llibret és testimoni de la nostra passió, dels moments compartits i de les històries que han marcat el camí fins a arribar ací. Cada pàgina reflecteix la dedicació i l’amor amb el qual hem treballat per a fer d’aquesta celebració un esdeveniment inoblidable i que, de ben segur, deixarà empremta per a la història manisera.

Mitjançant aquestes paraules, agraïsc a tots els que fan possible que les nostres Falles continuen sent un símbol d’unió, alegria, cultura, festa i tradició. Als

nostres fallers, falleres, artistes, patrocinadors, amics i amigues, gràcies pel vostre suport! Sense vosaltres, aquesta festa no seria el mateix.

I al capdavant de la vostra comissió, la Falla El Carmen, les vostres falleres majors i els vostres presidents, als qui des d’ací vull saludar especialment i encomanar-los la gran tasca de fer per a vosaltres, fallers i falleres de Manises, unes festes especials.

Enguany, més que mai, formar part d’aquesta gran família fallera té més importància perquè ningú se n’oblide que el valencià és un poble resistent, resilient i, sobretot, solidari i cooperatiu. Són molts els motius per a sentir-se orgull de ser part de la gran família fallera. Que les Falles de 2025 ens porten moments de màgia, emoció i, sobretot, molta felicitat!

Visca la festa fallera, visquen les Falles i visca Manises!

Saluda REGIDORA DE FESTES

Estimats fallers i falleres de la Falla El Carmen, És un plaer dirigir-me a vosaltres en aquest nou exercici faller, on la nostra passió per la festa es torna a viure amb més força que mai. Com a Regidora de Festes de Manises, vull donar-vos la més afectuosa benvinguda a unes Falles que, sens dubte, seran inoblidables per a tota la vostra comissió.

Cada any, el vostre esforç i dedicació donen vida a una festa que va més enllà de la pólvora i els monuments.

La vostra creativitat, treball i il·lusió es reflectixen en cada detall, fent que la Falla El Carmen siga un referent de tradició, germanor i festa. Estic segura que enguany tornareu a sorprendre amb la vostra entrega i passió fallera.

A més, enguany vull fer una menció especial a la gran labor de solidaritat

que heu demostrat davant la situació viscuda per la DANA. La vostra ajuda desinteressada, la capacitat de mobilització i la força de la vostra comissió han sigut un exemple de com les Falles són també un motor de suport i unió en els moments més difícils.

Desitge que aquestes festes siguen plenes de moments inoblidables, de somriures compartits i d’una germanor que s’enfortisca cada dia més. Gaudiu de cada acte, de cada mascletà i de cada nit de festa, perquè sou vosaltres, els fallers i falleres de la Falla El Carmen, qui doneu sentit i vida a aquesta meravellosa tradició.

Que la vostra flama continue brillant amb força i que aquestes Falles 2025 siguen una celebració plena de màgia, emoció i orgull faller.

Amb tot el meu afecte i suport,

CLARA ARNAL I MOYA REGIDORA DE FESTES

Coneixent al president

FRANCISCO MORENO I SIMARRO

Hola Fran, moltes felicitats per ser el president de la nostra comissió. Parlarem una estona perquè amb aquesta entrevista tothom conega millor al màxim representant de les xiquetes de l’Associació Cultural Falla el Carme de Manises.

Primer de tot, com et defineixes tu com a persona?

R: Soc una persona amant de les nostres falles, que li agrada que tot isca a la perfecció i que les nostres falleres gaudisquen cada moment de la festa.

Quina és la teua professió?

R: Soc encofrador i paleta.

Quines són les teues aficions?

R: Moltes vegades la vida d’un president de falla es limita a multitud d’actes, visites a altres falles… però m’encanta estar amb la meua família i fer plans amb la meua dona i els meus amics sempre que és possible. Així, intente aprofitar cada moment.

Des de quan estàs en el món faller?

R: Des del moment del meu naixement; tota la meua vida he estat envoltat de falles gràcies als meus pares que m’han ensenyat a estimar i cuidar la festa, a entendre-la i treballar-la.

Quant de temps portes en l’Associació Falla el Carme?

R: Entre unes coses i altres, pràcticament tota la vida. El Carme és el meu barri i la falla de la meua vida. Ací tinc els meus millors records i, fallerament parlant, ho és tot per a mi.

Com portes ser president per tercer any consecutiu de l’Associació Cultural Falla el Carme?

R: És el somni de la meua vida. Estic tenint l’oportunitat de representar la nostra falla portant-la al més alt, lluitant pels premis i acompanyant grans dones com a falleres majors. El meu balanç és molt positiu.

I a la teua família com els afecta? Ho porten bé?

R: La meua família té el cel guanyat! El

meu germà és la meua mà dreta, forma part de la directiva i treballa incansablement per arribar on jo no puc, i els meus pares sé que estan molt il·lusionats i agraïts a la vida per poder veure’m complir el meu somni. Quant a la meua dona, tot són paraules d’agraïment, ja que ser president comporta molts actes i moltíssimes hores fora de casa… cada moment amb ella l’aprofite al màxim; encara que siga també en coses de falles, com triant els meus vestits com a president.

Un dels primers actes i més importants de l’exercici per als representants és la vostra presentació. Com vas viure enguany la presentació de la comissió major en la qual també vas tindre una bonica sorpresa? Explica’ns.

R: Podríem dir que em van donar la major sorpresa de la meua vida; tots els presents poden donar testimoni. Els meus pares, d’edat avançada i que feia molts anys que no hi participaven, van tornar a eixir a la presentació vestits de fallers per a pujar-me el meu faixí com a president. De veritat, va ser un dels moments més emocionants de la meua vida. Gràcies novament a ells i a totes les persones que van participar en la sorpresa.

Quin acte és el que més t’agrada o el que esperes amb més il·lusió? Per què?

R: Ho tinc molt clar: la plantà és un dels moments més esperats, ja que suposa el començament de tot i veure la falla ben plantada és una gran sensació; no obstant això, sense dubte l’ofrena és el més emotiu, on poder agrair tot el viscut i demanar pels nostres.

Com és la relació amb el grup de representants de les comissions de Manises?

R: Espectacular. Som una pinya, un gran equip incansable que treballem tots sense descans per les nostres comissions i per les falles de Manises; s’ha creat un grup molt bo de presidents.

Com va ser la visita al taller de l’artista faller per a veure el monument d’estes falles?

R: Vaig a dir poc, com acostume a fer per a poder sorprendre les nostres falleres majors i la resta de fallers, però estic molt content amb el treball dels artistes fallers. Per motius laborals hem canviat

d’artistes, però crec que anem a continuar en la línia dels últims anys: aconseguirem sorprendre amb unes falles ben fetes.

Què et va semblar?

R: Estic molt content, el treball fet és molt bo. Des d’ací vull agrair públicament el treball als artistes i als seus equips. I a vosaltres us convide a viure amb nosaltres la gran nit de la plantà! Fran, explica’ns quines activitats realitza la comissió a part dels actes fallers al llarg de l’any?

R: Continuem fent, com ja és tradició, la setmana cultural andalusa, en homenatge a tots els que van emigrar al nostre barri; alhora que tots els anys anem afegint més moments per als nostres fallers i falleres: els ja tradicionals vins d’honor, mercadets solidaris, festes de Halloween. Per descomptat, també continuem fent la festa ibicenca i la nostra ja tradicional processó cívica del 9 d’Octubre… a la Falla El Carme no parem, volem ser la comissió perfecta per a famílies, grans i menuts.

Quines paraules t’agradaria dedicar a la teua comissió?

R: A la meua comissió, agrair la confiança en mi i tot el treball que feu perquè tot isca perfecte, i al veïnat convidar-lo a que vinguen a la falla i formen part d’aquesta gran família. Com sempre dic: junts farem de les pròximes, les millors falles de les nostres vides.

Saluda president

Benvolguts amics i veïns, benvolgut barri d’El Carmen.

És un orgull per a mi tornar a saludar-vos i dirigir-me a tots vosaltres, un any més, com a President de la nostra comissió.

Les falles 2025 ja esperen la seua setmana gran, que uneix sentiment i emocions al voltant del foc i dels nostres ninots; de l’aroma a pólvora i el soroll dels masclets i les nostres meravelloses bandes de música.

Vull donar les gràcies novament a la meua gran i insuperable família, a la meua dona, al meu germà i als meus pares.

Mamà i papà, em vàreu inculcar l’amor per les falles, la passió per la festa fallera. Si hui estic ací és, en bona part, gràcies a vosaltres. I gràcies a vosaltres, en la complicitat d’amics i familiars, em vàreu emocionar de forma única a la presentació de la nostra Fallera Major. Vore-vos vestits de fallers per pujar-me el faixí de President va ser la major sorpresa que podíeu donar-me i la millor alegria que podríeu fer-me viure. Infinites gràcies pel vostre carinyo incondicional i la vostra estima. Vos vull molt.

Per a mi, ser el President de la nostra falla és un orgull enorme. Orgull al vore-vos les cares de felicitat al dis-

frutar de poder baixar al Casal, orgull de la il·lusió dels infantils en anar emocionats a l’entrega de premis, orgull de cada nou faller que s’apunta a la nostra gran família, orgull de qui decidix donar el pas per formar part de la Junta Directiva. Orgull de qui ven loteria, de qui ajuda en la barra i de qui s’emociona vestint-se de valencià o valenciana.Gràcies de tot cor per tot el treball que dediqueu a la falla de forma desinteressada; perquè junts continuem fent gran la història fallera al nostre barri.

Soc conscient de les dificultats que podem trobar-nos en cada moment, però estic completament segur que colze a colze seguirem fent falla i enfrontant qualsevol cosa que ens plante cara. Vosaltres: els fallers i falleres i la meua Junta Directiva; sou l’orgull de qualsevol president de Falla!

Amics i fallers: comença novament el cicle faller. Com a vostre President, vos convide a fer, novament, de la propera setmana fallera, la millor de les nostres vides. Al meravellós barri d’El Carmen i junt al nostre quadre d’honor: Nuria, Iratxe i Cristian, baixeu al nostre casal (que en falles i sempre, també és vostre) i disfruteu de la nostra festa per a viure tots junts les falles, la millor festa del món!

Amb estima, el vostre President!

Junta DIRECTIVA

PRESIDENT: FRANCISCO JAVIER MORENO I SIMARRO

VICEPRESIDENT 1r:

VICEPRESIDENT 2n:

VICEPRESIDENT 3r:

JOSÉ EUGENIO ASENSIO I PÉREZ

JOSÉ MARÍA MORENO I SIMARRO

MARIANI PORCEL I COLLADO

SECRETÀRIA: LAURA MARTÍNEZ I CEBRIÀ

VICESECRETÀRIA: MARÍA GONZÁLEZ I FRANCO

DELEGADA DE PROTOCOL:

DELEGADES DE FÈMINES:

ALICIA CRUZ I SANTISTEBAN

EMPERATRIZ PRADO I HERRERA

M.ª JOSÉ MARTÍNEZ I MERCADO

FELICIDAD PRADO I HERRERA

ALICIA CRUZ I SANTISTEBAN

JULIA MACARRO PRADO

DELEGADA DE LOTERIES: GEMMA GONZÁLEZ I VILAR

COMPTADORA:

DELEGATS DE FESTEJOS:

DELEGATS DE JOVENTUT:

AMARA VEGA I BARBERÀ

ANA MARÍA VALERO I CASADO

ROSA MARÍA NAVARRO I GUTIÉRREZ

SARA MACIAS I URDIALES

JUAN ANTONIO GUTIÉRREZ I SOBRADO

MANUEL CEA I CALERO

FRANCISCO GELDE I GARRIDO

M.ª AMPARO MARTÍNEZ I MOYA

ÁNGEL RICO I FRAGUAS

VICENTE GIMÉNEZ I MORENO

MIRIAM VALDÉS I GARCÍA

PEDRO JUAN SAIZ I GARCIA

MONTSE CASTILLO I JIMÉNEZ

CONCEPCIÓN OLIAS I PRADA

SUSANA CARRIÓN I PÉREZ-CEJUELA

TONI RUIZ I BALASTEGUI

JUAN MANUEL SOLIS I LATORRE

ENCARNA VIZCAÍNO SÁNCHEZ

JUAN JOSÉ JURADO JORGE

JAUME SAIZ I PRADO

FERNANDO ROBLES I GRANELL

DEREK TRIGUERO I MONTORO

CARLA SAHUQUILLO I GUARNIDO CANDELA VEREA I MARTÍNEZ

DELEGATS D’INFANTILS:

ELISA PORCEL I COLLADO

GABRIEL RAMÍREZ MORA

ONOFRE SANMARTÍN I TORRENT

GEMMA GONZÁLEZ I VILAR

EVA GONZÁLEZ I MESTRE

CARMEN SÁNCHEZ I BAENA

PEDRO PANCORBO I PLATA

MARÍA PANCORBO I SÁNCHEZ NAIMA GARCÍA I GONZÁLEZ

DELEGAT DE BANDA: MARIO LÓPEZ I RUIZ

SUBDELEGAT DE BANDA: JOSÉ RAMÓN MAÑES I NAVARRO

DELEGATS DE JUNTA LOCAL: CRISTIAN GONZÁLEZ I MESTRE

ALICIA CRUZ I SANTISTEBAN

DELEGADES DE CASAL: CRISTINA LÓPEZ I SEGURA

DELEGAT D’ESTENDARD: RAFAEL REBOLLO I INFANTE

JOSÉ EUGENIO ASENSIO LLORIA

JUAN CARLOS AVELLAN LÓPEZ

DARIO BENÍTEZ CASTILLO

TOMAS BLAS MORENO

JESÚS BOTELLA MARTÍNEZ

JORDI CATALÁ ROZALÉN

JOSÉ ANTONIO CAZALLA MARTÍNEZ

CARLOS CERVERA MARTÍNEZ

MIGUEL COLLADO LINARES

ANTONIO CRESPO CARRION

ANTONIO CRESPO MUÑOZ

FRANCISCO MANUEL DALEMIS

JOSÉ DIZ FERNÁNDEZ

ERIK ESCALADA GARCÍA

JOSÉ ESCALADA MELERO

YASER ESCOBAR GÓMEZ

ADRIÁN GELDE CARMONA EZEQUIEL GIMÉNEZ

JUAN MIGUEL GIMENO MORENO

JORGE GRIÑO ROMERO

JOSÉ LUIS JIMÉNEZ DOMÍNGUEZ

ALEJANDRO JIMÉNEZ EGIDOS

BORJA LAIN FENOLLOSA

CRISTIAN LEANDRO MUÑOZ

ALBERTO LEJARRIAGA RUESCAS

AITOR LLUCH GIL

FRANCISCO JAVIER MARTÍNEZ MERCADO

DANIEL MARTÍNEZ NIETO

OMAR MILLÁN IBORRA

JESÚS MOLINA BATISTA

ANTONIO MIGUEL MOLINA GUTIÉRREZ

HÉCTOR MONFORT NAVARRO

JAIME MORENO LABAN

JOSÉ MARÍA MORENO SANCHEZ

JOSÉ ANTONIO MOYA CASTRO

CARLES NOVEJARQUE COLLADO

MIGUEL NOVEJARQUE ROYO

DANIEL NOVEJARQUE TERRONES

ALEJANDRO ORTIZ FORNÉS

PEDRO ORTIZ LABROSA

JAVIER PIQUERAS CERVERA

CARLOS PORRAS OLMOS

ANTONIO PRADO HERRERA

JUAN QUIROS SÁNCHEZ

ANTONIO RAMÍREZ MORA

JUAN JOSÉ RAMÍREZ PÉREZ

RAFAEL REBOLLO INFANTE

CARLOS RIERA QUIROS

DANIEL RIVERA MUÑOZ

JOSÉ DAVID RODRÍGUEZ PÉREZ

VICENTE RUIZ GARCÍA

VICENTE RUIZ ORTIZ

ROMÁN SAIZ PRADO

JESÚS SALVADOR RUIZ

JOSÉ SIMÓN FERNÁNDEZ

JUAN CARLOS SOLANO SÁNCHEZ

JUAN MANUEL SOLÍS LATORRE

ISMAEL SORIANO MARTÍNEZ

ALEJANDRO SOSTRES BALASTEGUI

JORGE SOSTRES BALASTEGUI

FERNANDO SOTO ESTRADA

FERNANDO SOTO PÉREZ

ALEJANDRO TARREGA LÓPEZ

IKER VIÑAS RICO

JUAN JOSÉ VIVO TUREGANO

JORGE ZALDIVAR GARCÍA

ANTONIO ZAMORA HUATE

Vocals MAJORS

Coneixent a la FALLERA MAJOR

NURIA RUIZ I ORTIZ

Hola Nuria, moltes felicitats per ser la fallera major de la nostra comissió. Parlarem una estona perquè amb esta entrevista tothom conega millor a la màxima representant de les dones de l’Associació Cultural Falla el Carmen de Manises.

Primer de tot, com et definixes tu com a persona?

Treballadora, amable, simpàtica, divertida i una amant de la nostra festa.

Estudies o treballes?, Quina és la teua professió?

Treballe, la meua professió es perruquera. Quines son les teues aficions?

Les meues aficions son ballar, passar temps amb la meua família i amics, anar de compres i conèixer llocs nous.

Des de quan estàs en el món faller?

Des de fa 10 anys.

Quant temps portes en l’Associació Falla el Carmen?

4 anys.

Com va sorgir la idea o les ganes de ser fallera major de la nostra falla?

Per a mi la idea la vaig tindre des de fa uns anys, perquè per a mi es un somni i he tingut l’oportunitat de ser fallera major aquest any gràcies al suport dels meus pares i per veure a la seua filla complir el seu somni.

Que significa per a tu durant aquest any portar este càrrec i ser representant de la comissió?

Per a mi, ser fallera major d’ aquesta comissió es un orgull perquè som una família y sempre estem atents a qualsevol acte per a que tot ixca de la millor manera possible. Estic molt orgullosa de la meua comissió pel seu treball.

Uns dels primers actes i més importants de l’exercici per als representants és la vostra presentació. Com va ser la teua?, que sensacions vas tindre?, com la vas viure?, que és el que més et va agradar d’eixe dia?

La meua presentació va ser màgica, inexplicable de tantes sorpreses que passaren durant tota la presentació. Les sensacions que vaig tindre va ser, molta emoció, il·lusió i records. La vaig viure amb moltes ganes i nervis, però molt contenta de complir el somni. No puc dir el que més em va agradar perquè va ser una presentació plena de moltes sorpreses, però sí puc dir que em va emocionar molt que la meua amiga em va presentar com a fallera major i els meus cosins em varen cantar i tocar una cançó que va marcar per a mi tota la vida. El moment que em van pujar la banda i la joia va ser el més important i emocionant per a mi, ja que la pujaren el meu pare i el meu germà.

A més de la teua comissió, qui et va acompanyar en eixe dia tan especial?

La meua família, que sempre està al meu costat i com no eixe dia no pogueren faltar. I com no les meues entrenadores del deport de la meua vida.

Que acte és el que mes t’agrada o el que esperes amb mes il·lusió?, Perquè?

Espere amb molta il·lusió la cridà de la nostra falla, ja que dona el començ a la nostra festa i donar-li al nostre barri la llum i la alegria que es mereix. També espere amb moltes ganes l’entrega de premis perquè es viu amb molta intensitat, il·lusió i germanor. I com no... l’ofrena. L’ofrena es un acte que no pot faltar per a mi, donar-li a la nostra mareta un ram de flors, per les persones que ja no estan amb mi.

Que vestits lluiràs durant este any tan especial?

El vestit farol, que va ser el de la meua presentació, d’un color lila junt al gipó de manega llarga. Dos vestit del segle XVIII, un de color blau i l’altre del color salmó. I un altre gipó de manega llarga blau.

Com és la relació amb el grup de representants de les comissions de Manises?

Molt bona relació, en fet una pinya, ens agrada passar molt de temps juntes i quan no hi han actes ens trobem a faltar. I sempre serà 2025.

Com va ser la visita al taller de l’artista faller per a veure el monument d’estes falles? Que et va semblar?

Vaig anar amb molts nervis per vore el meu monument i en el moment que ens van ensenyar el esbós em vaig quedar amb la bocabadada per lo bonica que es i per a mi no li falta cap detall.

Que és el que esperes amb mes il·lusió o ganes de la setmana fallera?

El que més espere es el dia de la plantà, per a que tots pugam veure l’esforç dels nostres artistes fallers i poder gaudir i de lo bonic que es el nostre monument.

Que paraules t’agradaria dedicar als xiquets i xiquetes de la teua comissió?

A la comissió infantil dir-les que son l’alegria i el futur de la nostra festa fallera. I sense ells no existiria eixa unió i orgull per les nostres falles. Per que ells son els encarregats de mantindré viva aquesta festa i donar-li un toc de màgia amb el seu entusiasme i les seues creativitats. I a la meua comissió major dir-les que disfruten molt d’aquestes falles i que aquesta festa no seria lo mateix sense el treball, les rialles i les emocions que compartim tots junts.

Saluda FALLERA MAJOR

Estimats fallers, falleres, amics, amigues.

Benvinguts a un somni fet realitat i el cúal tinc l’honor de compartir-lo amb vosaltres com la fallera major de la A.C Falla El Carmen.

És un privilegi poder representar a la meua gran comissió i poder compartir amb tots vosaltres les experiències, els moments, records i emocions d’este somni fet realitat.

He d’agrair a la directiva per tot el seu treball i esforç que fan durant tot un any per a què cada acte isca perfecte i poder gaudir tots al màxim. D’altra banda agrair a la meua família, als meus pares,al meu germà, a la meua gran amiga Naima i al meu nuvi Jose per tot el que estan fent per mi, per complir este gran somni, deixar-me sempre perfecta per a cada acte i acompanyar-me en este somni com a fallera major, us vull.

No em puc oblidar dels meus tres companys d’any i de viatge cap a un somni que serà inoblidable.

Fran, el meu presi, el que en cada acte em mira perquè vaja perfecta, i fa el possible per a calmar els meus nervis; la meua fallera major infantil, Iratxe, és una xiqueta meravellosa, encantadora i es desviu per les falles; Cristian, el meu president infantil, és un xiquet molt alegre, simpàtic i sempre amb un somriure. Gràcies a la falles 2025 per posar-vos en el meu camí, us vull. Espere amb moltes ganes i il·lusió la setmana fallera per a poder escoltar i sentir la nostra festa, les nostres bandes, l’olor de pólvora i gaudir de la germanor que genera esta festa.

Anime a tots a conèixer i gaudir la millor festa del món.

Visca València!

Visquen les Falles!

Visca la falla el Carmen!

NURIA RUIZ I ORTIZ

Amb flors i colors, ella brilla, com una estrella en la nit, la tradició és la seua dita, un camí que mai té fi.

Les flors que adornen el camí, són l’eco d’un passat gloriós, en cada pas, un record viu, de tradició com a destí.

La Fallera, llum del present, amb el seu somriure encantat, és l’ànima d’un barri unit, en cada festa i relat.

Amb el vent, la veu del barri, canten els cors en harmonia, la Fallera Major somriu, guardiana de nostra història.

Amb pólvora i flors al vent, les falles brillen al cel, cada moment és present, un regal que es guarda en recel.

A NURIA

Les tradicions ens envolten, com un mantell de records, cada pas, les veus escolten, històries d’antics tresors.

Quan el foc s’enfosca al final, queden les estrelles brillants, la tradició, un regal immortal, en els nostres cors, sempre vibrants.

En la plaça, el cor s’eleva, la Fallera Major somriu, amb el foc que la festa atreva, com a representant, excepcional. Amb el foc que crema i il·lumina, la festa mai no s’acaba, la Fallera, amb amor, ens anima;

Nuria Ruiz Ortiz enhorabona, Fallera Major 2025 AC Falla El Carmen

CORT D’HONOR

DANIELA ALDANA MARTíN

MERCEDES ALONSO JIMÉNEZ

OLGA ANDRES BROCH

VERÓNICA ARIAS PACHECO

LAURA ASENSIO PÉREZ

ANA MARÍA ATANET VALERO

ESTEFANIA ATANET VALERO

NATALIA BELTRAN SILLA

ALMUDENA BENÍTEZ CASTILLO

AINARA BENÍTEZ RANGEL

INGRID NOEMI BEYZAGA MORATAYA

ANA MARÍA CALDERÓN CORTÉS

CRISTINA CALLEJAS CANO

AITANA CAMPOS GONZÁLEZ

VICENTA CARMONA CORCHERO

SUSANA CARRIÓN PÉREZ-CEJUELA

VERÓNICA CASTAÑEDA VALENCIA

MONTSE CASTILLO JIMÉNEZ

MARÍA NIEVES CASTILLO ORTEGA

PILAR CASTRO PANADERO

MARÍA CEA LOZANO

MARÍA TRINI CEBRIAN COLLADO

YESSIKA COLLADO GARCÍA

ANA MARÍA COLLADO LÓPEZ

MIRIAM COLLADO LINARES

ALICIA CRUZ SANTISTEBAN

SANDRA DIAZ TORNERO

MARI CRUZ DURA PINAZO

AMPARO DURA PINAZO

DANIELA ECHEVARRIA YEPES

AROA ESCALADA GARCÍA

SANDRA ESCRIBANO GOMEZ

MERCHE ESTRADA MARTI

DESIRE ETERO GIMÉNEZ

ALBA FAURE RUIZ

MARÍA AMPARO FORNES MUÑOZ

GEMA GALLEGO ABELLAN

MARÍA DEL ROCIO GALLEGO ROMÁN

CAROLAIN JOHANA GALLO FRANCOMANO

AMPARO GARCÍA GARCÍA

NAIMA GARCÍA GONZÁLEZ

CRISTINA GARCÍA IBÁÑEZ

VANESA GARCÍA SAGREDO

ESTEFANIA GARROTE FLIQUETE

AITANA GIMENEZ VALDES

MARÍA GONZÁLEZ FRANCO

MARTA GONZÁLEZ LÓPEZ

EVA GONZÁLEZ MESTRE

CONSUELO GONZÁLEZ MESTRE

GEMMA GONZÁLEZ VILAR

TAMARA GRANERO NAVARRETE

MARÍA DEL CARMEN HUELAMO BARBERA

SUSANA LECHIGERO MIRANDA

MÁXIMA LIÑAN BERMEJO

SANDRA LOMAS GONZÁLEZ

MONICA LÓPEZ MARTÍNEZ

ESTER LÓPEZ RUIZ

CRISTINA LÓPEZ SEGURA

MARÍA JOSÉ LOZANO GRANADOS

JULIA MACARRO PRADO

SARA MACIAS URDIALES

SANDRA MARÍN GARCÍA

PAULA MARTI PRADO

MARÍA ISABEL MARTÍNEZ CARRION

LAURA MARTÍNEZ CEBRIA

MARÍA JOSÉ MARTÍNEZ MERCADO

MARÍA AMPARO MARTÍNEZ MOYA

ANA MARTÍNEZ PÉREZ

YOLANDA MARTÍNEZ VILLOLDO

CONSUELO MESTRE NAVARRO

ANDREA MILLÁN ARAGONÉS

MAITE MOLINA GONZÁLEZ

PILAR MONTOYA ORTIZ

SARA MORA TORTAJADA

DESIRE MOYA ROMÁN

LAURA MUÑOZ DURA

YESIKA MUÑOZ HERNÁNDEZ

YENIFER MUÑOZ MOYA

SANDRA MUÑOZ TAENGUA

NOEMI MUÑOZ VIZCAINO

ESTHER NAVARRO COTILLAS

ROSA MARÍA NAVARRO GUTIERREZ

MIREIA NAVARRO TARÍN

CONCHI OLIAS PRADA

SONIA OREO CRUZ

CARLA ORTIZ FORNÉS

MARÍA JOSÉ ORTIZ SÁNCHEZ

LAURA PANADERO VALERO

MARÍA PANCORBO SÁNCHEZ

MARÍA CONCEPCION PÉREZ ESTRADA

NAIARA PICAZO SANCHIS

MARÍA ANA PORCEL COLLADO

ELISA PORCEL COLLADO

BEGOÑA PORCUNA MARTÍNEZ

CRISTINA PORCUNA MARTÍNEZ

EMPERATRIZ PRADO HERRERA

FELICIDAD PRADO HERRERA

ANDREA PRADO MARTÍNEZ

ENCAR PUCHE ESCONTRELA

NEREA QUINTANILLA PINA

CAROL REY RUS

MARÍA DOLORES RICO FRAGUAS

TAMARA RICO MIÑANA

FAUSTINA ROMÁN LIÑAN

ENCARNA ROMÁN LÑAN

ANA ISABEL ROMERO GALLEGO

AMPARO ROYO SOLER

YAIZA RUEDA PÉREZ

MARÍA JOSÉ RUIZ ALTAREJOS

LUCIA RUIZ FLORES

NURIA RUIZ ORTIZ

CARLA SAHUQILLO GUARNIDO

ELENA SAIZ GARCÍA

MARTA SÁNCHEZ ARMERO

CARMEN SÁNCHEZ BAENA

MARÍA SANTISTEBAN RUIZ

CRISTINA SEGURA BUSTOS

MERCEDES SIMARRO MARTÍNEZ

NEREA SIMARRO MARTÍNEZ

MARÍA DOLORES SOTO PÉREZ

ROSARIO SOTO RECHE

LOIA TRIGUERO MONTORO

MIRIAM VALDES GARCÍA

ANA MARÍA VALERO CASADO

AMARA VEGA BARBERA

CANDELA VEREA MARTÍNEZ

ISABEL VICARIA RODRIGUEZ

ENCARNA VIZCAINO SÁNCHEZ

ELENA YAGO MARTOS

SILVIA ZORRILLA MARTÍNEZ

RECOMPENSES

BUNYOL DE COURE:

ALMUDENA BENITEZ CASTILLO

AINARA BENÍTEZ RANGEL

SUSANA CARRION PEREZ-CEJUELA

JOSE ANTONIO CAZALLA MARTINEZ

ANTONIO CRESPO CARRION

ANTONIO CRESPO MUÑOZ

GEMA GALLEGO ABELLAN

TAMARA GRANERO NAVARRETE

JUAN ANTONIOGUTIERREZ SOBRADO

MARIA DEL CARMEN HUELAMO BARBERA

ALEJANDRO JIMÉNEZ EGIDOS

SARA MACIAS URDIALES

ANA MARTÍNEZ PÉREZ

SANDRA MUÑOZ TAENGUA

MIREIA NAVARRO TARIN

BEGOÑA PORCUNA MARTINEZ

CRISTINA PORCUNA MARTINEZ

majors QUADRE d’Honor

ENCARNACION PUCHE ESCONTRELA

NEREA QUINTANILLA PINA

ANTONIO RAMIREZ MORA

MARIA DOLORES RICO FRAGUAS

CARLOS RIERA QUIROS YAIZA RUEDA PÉREZ

ANTONIO RUIZ BALASTEGUI

ELENA SAIZ GARCIA

JESUS SALVADOR RUIZ

NEREA SIMARRO MARTINEZ

JUAN CARLOS SOLANO RUIZ CANDELA VEREA MARTÍNEZ

JORGE ZALDIVAR GARCIA

BUNYOL D’ARGENT:

JOSE ESCALADA MELERO

VANESA GARCIA SAGREDO

LAURA MUÑOZ DURA

ESTHER NAVARRO CUTILLAS

BUNYOL D’OR:

JAUME SAIZ PRADO

GABRIEL RAMIREZ MORA

MARIA CEA LOZANO

BUNYOL D’OR AMB FULLES DE LLORER:

MARIA CONCEPCIÓN PÉREZ ESTRADA

MARIA JOSÉ LOZANO GRANADOS

ALICIA CRUZ SANTISTEBAN

JOSÉ EUGENIO ASENSIO LLORIA

BUNYOL D’OR I BRILLANTS:

JOSE MARIA MORENO SIMARRO

President Honorific. José Ignacio Romero Navarro

Fallers Insignes de Junta Local Fallera

Jesús Roig Juan

Esteban Azorín Madrona

José Luis Jiménez Domínguez

Antonio Campos Gallego

Rafael Doncel Moral

Pilar Montoya Ortiz

Jose Maria Moreno Sanchez

José Eugenio Asensio Pérez

Fallers Insignes Falla el Carmen

Rafael Docel Moral

José Gascón Bernal

Onofre Gasent Arrue

José Luis Jiménez Domínguez

Jesus Tendero Madrona

Juan Pedro Roman Ropa

Jesús Roig Juan

Ana Maria Valero Casado

Mercedes Simarro Martinez

Jose Maria Moreno Sanchez

Antonio Atanet Calabuig

Máxima Liñan Bermejo

AcomiadamentFALLERA MAJOR 2024 AMARA VEGA I BARBERA -

stimada comissió de La Falla el Carmen, una vegada més, tinc el plaer de dirigir-me a tots vosaltres en aquest llibret, aquesta vegada, per dir adeu a un any increïble i a les persones que m’han acompanyat en ell.

Ha sigut un any ple de grans moments, emocions, sorpreses, il·lusions, sentiments i llàgrimes d’alegria, un any en què he aprés i gaudit de cada moment, en què he pogut lluir amb molt d’orgull el nostre escut, un any que no oblidaré i que guardaré sempre al meu cor.

He tingut el plaer de representar aquesta magnífica comissió, plena de ganes de gaudir i col·laborar i, sobretot, de donar vida a aquesta festa. No m’he pogut sentir més orgullosa veient com omplíeu el casal en cada esdeveniment i ens recolzàveu, orgullosa veient com gaudíeu junt a nosaltres en cada moment. Gràcies per crear aquesta gran família, gràcies per fer falla, gràcies per acompanyar-nos aquest any, no perdem això mai.

I com no, darrere de cada esdeveniment, hi ha una gran tasca de perso-

nes a les quals no els importa dedicar els seus minuts perquè tot siga millor cada any, ells són la incansable directiva de la Falla el Carme (enamorats incondicionals del seu escut) gràcies en majúscules per tot, gràcies per superar-vos cada any.

No em puc oblidar d’eixe grup que dona so als nostres passos, gràcies per acompanyar-nos sempre, gràcies per fer que se’ns escolte.

Moltíssimes gràcies a totes eixes persones que sense ser membres de la comissió però... tenen moltíssim afecte a la Falla el Carme han aportat el seu granet d’arena perquè tot fora encara millor.

I com no, familiars i amics gràcies de cor, persones meravelloses a les quals he robat el seu temps sense que els haja importat per ajudar-me, en qualsevol moment, a qualsevol hora gràcies, us vull.

Al meu presi, Fran, gràcies per ser un gran company en tot moment i sobretot per tindre eixa passió que tens pel teu escut, a Tomàs i Nerea els meus infantils que ho han gaudit al màxim, gràcies per formar part d’aquest any.

El 2024 ha tingut grans moments tant per a mi, com per a la història de la comissió, també a grans persones d’altres comissions que sempre portaré amb mi.

Finalment desitjar-los de tot cor als nostres representants 2025, Fran, Núria, Cristian i Iraxe que tinguen un magnífic regnat i unes magnífiques

falles, gaudiu cada minut, no deixeu mai de fer-ho, a per el 2025.

I ara sí es despedeix amb afecte la fallera major de l’exercici 2023-2024 de l’A.C Falla el Carme, Amara Vega Barberà.

Visca la Falla el Carme! Visca València! Força València!

BANDA DE

cornetes i tambors

ABANDERADA

Yennifer Núñez Moya

TROMPETES

Mario López Ruiz

José Ramon Mañes Navarro

TAMBORS

Daniela Echavarria Yepes

Jaime Moreno Labán

Daniel Martínez Nieto

Ismael Soriano Martínez

TIMBALS

Andrea Millán Aragonés

Rocío Gallego Roman

PLATERETS

Cristina Callejas Cano

Fallers d’HONOR

Cristina López Segura.

Vicente Ruiz García.

María José Ortiz Sánchez.

Pilar Montoya Ortiz.

José María Moreno Simarro.

Rosa María Navarro Gutiérrez.

Cristian González Mestre.

Estefanía Garrote Fliquete.

José Eugenio Asensio Pérez.

Cristina Segura Bustos.

Valeria Asensio Segura.

Manolo López Uceda.

Manuel Muñoz de la Rosa.

Petranca Ivanova Kiskinova.

Encarna Vizcaíno Sánchez.

Noemí Muñoz Vizcaíno. Carlos García Sorlí.

Daniel García Muñoz.

Rafael Rebollo Infante. Gemma González Vilar.

David González Vilar. M.ª Jacoba Vilar Tomás.

Francisco Javier Castelló Urbán. M.ª Begoña González Vilar.

Jesús Córdoba Sambrana. María Merlí Mateo.

Faustina Román Liñán. Rocío Gallego Román.

Antonio Miguel Molina Gutiérrez.

Artistes: Lema: NO HI HA MAR QUE PER BE NO VINGA -

Explicació FALLA GRAN PALACIO I SERRA

Aquesta falla ens transporta a un món submarí ple de fantasia i crítica social, on la figura central és un gran bust de la deessa marina tocant un contrabaix. Aquesta imatge simbolitza l’harmonia i la bellesa de la natura, però també les veus de la raó que sovint queden ofegades en el soroll del món actual.

Al voltant de la deessa, es despleguen diverses escenes que representen un regne marí divers i vibrant. Les sirenes, amb els seus cants encisadors, simbolitzen les promeses seductores que sovint amaguen poc de substància. Els pingüins i els óssos polars, en un entorn que es fon, ens recorden la urgència del canvi climàtic i la inacció dels que haurien de protegir el planeta.

Els taurons, nedant amb determinació, representen aquells que es mouen en aigües tèrboles, sovint sense un rumb clar, mentre que els pirates, amb els seus vaixells, simbolitzen l’avarícia i la recerca de riqueses a costa dels altres.

Poseidó, amb el seu trident, presideix aquest món marí com un líder que promet solucions però que sovint es queda immòbil davant els problemes. Aquesta figura ens recorda la necessitat d’acció i responsabilitat per part dels que tenen el poder. En conjunt, aquesta falla és una al·legoria de la nostra societat, on la bellesa i la diversitat de la natura es barregen amb les crítiques a la política i la societat, convidant-nos a reflexionar sobre el nostre paper en la protecció del món que ens envolta.

Escena 1: El Pingüí i l’Ós Polar

Un pingüí dalt del gel, la sirena al costat, l’ós polar observa, el món està trastocat. El gel es fon, la política no fa cas, mentre el planeta es desfà, ells miren cap a altre costat.

Escena 2: El Tauró i la Tinaja

Un tauró dalt d’una tinaja, quin despropòsit, com els polítics que prometen i mai compleixen el propòsit. Naden en aigües tèrboles, sense cap direcció, mentre el poble espera, amb desesperació.

Escena 3: Els Músics del Titanic

Quatre músics d’òpera, toquen amb gran passió, com els fallers que celebren enmig de la confusió. Mentre el vaixell s’enfona, la festa no s’atura, i entre notes i flames, la realitat es desfigura.

Escena 4: La Sirena i els Peixos

Una sirena amb peixos, en un mar de fantasia, com els polítics que canten amb dolça melodia. Amb càntics de sirena, atreuen els peixos al seu joc, però darrere de les promeses, sovint hi ha poc.

Escena 5: Els Pirates i la Marea

Un pirata amb vaixell, quan la marea baixa, jornals també, com els treballs que es perden, sense saber per què. L’altre pirata espera, amb el vaixell dalt de l’onada, quan la marea puja, els impostos fan la seua entrada.

Escena 6: La Dona Mitològica i el Contrabaix

Una dona mitològica toca el contrabaix al fons del mar, les notes ressonen, però ningú les vol escoltar.

Com les veus de la raó enmig del soroll social, s’ofeguen en l’aigua, en un món superficial.

Escena 7: Poseidó amb el Trident

Poseidó amb el trident, senyor dels mars i les onades, com els líders que prometen solucions encertades.

Però quan cal fer front als problemes amb fermesa, el trident resta immòbil, i el poble espera amb tristesa.

Escena 8: Tritó i la Trompeta de Mar

Tritó toca la trompeta, amb so fort i valent, com les veus falleres, plenes de passió i talent.

Però entre tanta festa i promeses de paper, s’obliden les arrels, i el foc crema el que és sincer.

Escena 9: Els Cants de Sirena

Els cants de sirena, dolços i seductors, com les paraules falleres, plenes de grans valors. Atrauen amb bellesa, però sovint són fum, i entre festa i soroll, la realitat es fa llum.

Escena 10: Diversitat Marina i Polítics

En la diversitat marina, cada peix té el seu lloc, com els polítics que busquen el seu propi bloc. Naden entre corrents, amb discursos ben entrenats, però sovint obliden els problemes dels ciutadans.

Escena 11: El Tresor al Fons del Mar

Un tresor al fons del mar, brillant i amagat, com les tradicions falleres, que el temps ha deixat. Tots el busquen amb afany, però sovint es perd, entre lluentors i festes, el seu veritable encert.

Escena 12: Pirates a Manises

Pirates a Manises, amb ceràmica al seu tresor, com els polítics, que prometen un gran futur d’or. Naveguen entre promeses, esmaltades amb brillantor, però sovint les obres queden només en decoració.

Escena 13: Un Món Submarí Faller

En un món submarí, les falles cobren vida, amb figures de corall i una festa compartida. Les bombolles són mascletaes, que esclaten amb fervor, mentre el mar s’omple de llum i color.

Les algues fan de flames, dansant amb el corrent, com els fallers que celebren, amb esperit ardent. En aquest oceà de festa, la tradició es manté, i el món faller submarí brilla amb esplendor i fe.

7 de febrer

• 21:30 Sopar en faixa al casal

• 23:00 Després de sopar, Nit d’Albaes.

8 de febrer

• 20:00 Presentació del llibret i esbossos 2024

22 de febrer

• 20:00 Gran crida de les falleres majors de Manises al balcó de l’ajuntament.

• 22:00 Sopar al nostre casal.

23 de febrer

• 12:00 Inauguració de l’Exposició del Ninot, a la Casa de la Cultura.

28 de febrer

• 20:00 Gran crida de les nostres falleres majors i presidents al nostre barri.

• 22:00 Sopar de germanor al nostre casal.

8 de març

• 10:00 Esmorzar de germanor.

1 de març

• 17:00 Concentració al casal, es prega puntualitat, per a donar començament a la Cavalcada del Ninot Major, que tindrà eixida des del nostre barri.

• 11:00 Quedada a la falla per anar a la mascletà

• 15:00 Dinar al casal, oferit pels homes de la comissió a les dones en el seu dia, amb regals i sorpreses

• 19:00 “Tardeig” amb discomòbil i DJs convidats.

• 22:00 Sopar per agafar forces i continuar ballant.

• 23:00 Discomòbil amb DJs convidats.

12 de març

• 14:00 Dinar de germanor.

major PROGRAMA DE FESTES SETMANA FALLERA

• 16:00 Traurem les nostres falles al carrer per a preparar el muntatge del dia següent.

13 de març

• 09:00 Muntatge de la falla gran.

15 de març

• 10:00 Esmorzar per a tots aquells que s’apunten.

• 14:00 Dinar de germanor.

• 22:00 Gran sopar de la nit de la plantà.

16 de març

• 08:00 Primera Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces. A partir d’aquest moment, esperem amb impaciència que vinguen els jurats de les falles.

• 11:00 Esmorzar per a tots aquells que s’apunten.

• 14:00 Dinar per a tots els fallers que estiguen de guàrdia.

• 18:00 Concentració al casal de tots els fallers, vestits de fallers, per a anar a la replegà de premis.

• 22:00 Sopar per a tota la comissió oferit per la falla.

• 00:00 Primera gran discomòbil amb DJ.

17 de març

• 08:00 Segona Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces.

• 10:00 Visita de cortesia de les

Falleres Majors de Manises a totes les falles.

• 11:00 Esmorzar per a tots aquells que s’apunten.

• 14:00 Dinar per a tota la comissió oferit per la nostra Fallera Major Infantil Iratxe Rebollo i González i el nostre President Infantil Cristian Leandro i Muñoz.

• 18:30 Gran sorpresa. Vos esperem a tots per a gaudir junts d’aquesta gran sorpresa.

• 20:00 Tradicional concurs de paelles. Tot el que vulga participar haurà d’apuntar-se en una llista al casal.

• 00:00 Segona gran discomòbil amb DJ.

18 de març

• 08:00 Tercera Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces.

• 11:00 Esmorzar per a tots aquells que s’apunten.

• 14:00 Dinar per a tots els fallers que estiguen de guàrdia.

• 17:00 Concentració al casal de tots els fallers, vestits de fallers, per a anar a la tradicional Ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats.

• 22:00 Sopar per a tota la comissió oferit per la falla.

• 00:00 Tercera gran discomòbil de la mà del DJ.

19 de març

• 08:00 Quarta i última Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces.

• 10:45 Concentració de tots els fallers, per a anar a la missa en honor al nostre patró Sant Josep.

• 13:30 Mascletà oferida per la Junta Local Fallera de Manises a l’explanada del Metro de Manises.

• 14:30 Gran mascletà per a tot el barri.

• 15:00 Dinar per a tots els fallers oferit per la nostra Fallera Major Núria Ruiz i Ortiz i el nostre president Francisco Moreno i Simarro.

• 16:00 Entrega de recompenses.

• 17:00 Tardeig amb moltes sorpreses.

• 19:30 Passejà en honor del nostre patró Sant Josep.

• 21:30 Cremà de la falla infantil en presència de la nostra Fallera Major Iratxe i el nostre president infantil Cristian.

• 22:00 Sopar per a tota la comissió oferit per la falla.

• 00:00 Esperarem amb impaciència el nostre torn per a cremar el nostre monument faller en la tradicional cremà amb Núria i Fran prenent la metxa. Arreplegarem les cendres de l’exercici acabat d’acabar i brindarem per les falles de 2026.

Coneixent aL PRESIDENT

CRISTIAN LEANDO I MUNOZ

infantil

Hola Cristian, moltes felicitats per ser el president infantil de la nostra comissió.

Parlarem una estona perquè amb aquesta entrevista tothom conega millor al màxim representant dels xiquets de l’Associació Cultural Falla El Carmen de Manises.

Primer de tot, com et definixes tu com a persona?

Em definisc com una persona molt agradable, graciosa i que soc molt sociable amb les persones.

Què estàs estudiant?

Estic estudiant 3r d’ESO.

Quina assignatura t’agrada més?

La meua assignatura favorita és educació física.

Des de quan estàs en el món faller?

Des dels 4 anys.

Quant de temps portes en l’Associació Falla El Carmen?

Si bé recorde, 2 anys i mig.

Com va sorgir la idea o les ganes de ser president infantil de la nostra falla?

Va ser un dia que vaig decidir dir-li a Iratxe d’apuntar-nos i així va ser.

Què significa per a tu durant aquest any portar aquest càrrec i ser representant de la comissió infantil?

Per a mi significa que això és una oportunitat molt bonica i que no sempre pots aconseguir, i és molt bonic.

Un dels primers actes i més importants de l’exercici per als representants és la vostra presentació. Com va ser la teua? Quines sensacions vas tindre? Com la vas viure? Què és el que més et va agradar d’eixe dia?

Les meues sensacions són inexplicables i la vaig viure millor que mai. El que més em va agradar va ser quan Manolo va parlar.

A més de la teua comissió, qui et va acompanyar en eixe dia tan especial?

La meua família i amics.

Quin acte és el que més t’agrada o el que esperes amb més il·lusió? Per què?

El meu vi d’honor perquè estava súper bé preparat i molt emocionant.

Quins vestits lluiràs durant aquest any tan especial?

Lluiré més el saragüell.

Com és la relació amb el grup de representants de les comissions de Manises?

La relació és molt bona, m’emporte molt bé amb tots.

Com va ser la visita al taller de l’artista faller per a veure el monument d’aquestes falles? Què et va semblar?

La visita al monument va ser molt bonica i emocionant per a mi.

Què és el que esperes amb més il·lusió o ganes de la setmana fallera?

Que cremen el monument i el lliurament de premis.

Quines paraules t’agradaria dedicar als xiquets i xiquetes de la teua comissió?

Que són molt agradables i molt carinyosos.

Saluda president infantil

Hola a tots els fallers, falleres i veïns del barri.

Enguany vos salude com a President Infantil d’esta gran comissió. És un honor per a mi representar esta falla que porte dins del meu cor i que veig com poc a poc va creixent i fent-se més gran any rere any.

Vos convide a tots vosaltres a acompanyar-nos en aquesta aventura, que al costat de la meua amiga Iratxe, Fallera Major Infantil, Núria Fallera Major i Fran, el nostre President, viurem amb moltíssima il·lusió i emoció.

Em compromet a representar-vos amb tot el respecte i el carinyo que tant i tant vos mereixeu, ja que gràcies a tots vosaltres puc complir aquest gran somni.

No vull oblidar-me de la nostra banda, que sempre ens acompanya amb la seua música i alegria en cada acte faller, i per suposat dels nostres delegats d’infantils que sempre posen el seu esforç perquè tot isca perfecte.

I per supost vull agrair a tota la meua família el seu suport i carinyo que sempre em donen.

Per a finalitzar, ja solament em queda per dir que: VIXCA LA FALLA EL CARMEN!

A passar-ho d’allò més bé estes falles, un fort abraç del vostre amic Cristian.

VIXCA MANISES!!

VIXCA EL CARMEN!!

VIXQUEN LES FALLES!!

AcomiadamentPRESIDENT 2024 TOMAS BLAS I MOLINAinfantil

Hola, sóc Tomàs, i vull dir unes paraules a tota la gent.

En primer lloc, a la meua comissió infantil i als delegats d’infantils, gràcies per tot: festes, sorpreses, amistats. Gràcies a tots per posar el vostre granet d’arena perquè tot isca bé.

En segon lloc, a la meua família, gràcies per aquesta oportunitat, encara que a vegades no l’he aprofitada. Gràcies pel vostre esforç i dedicació, i també per estar ahí quan tenia algun problema amb el vestit, ajudant-me perquè tot anara bé. Sempre recordarem el 2024.

En tercer lloc, i últim, un consell que he aprés és que, a pesar de tot el que puga passar o provocar, cal oblidar, però tampoc ho tingueu en compte. Bé, a tota la meua falla, que sense vosaltres no hauríem fet totes aquestes festes, sopars, dinars, assistir al vi d’honor, els premis, l’ofrena, etc. Bé, i finalment, s’acomiada el president de l’Associació Cultural Falla El Carmen de l’exercici 2023-2024.

ASIER AYALA QUINTANILLA

TOMÁS BLAS MOLINA

ÁLVARO BOTELLA REY

DAVID CATALÁ MACHÍ

HUGO CERVERA VEGA

JORGE COLLADO MARTÍN

MARCOS COLLADO MARTÍN

ÁLEX COLLADO MARTÍN

JOSÉ ANTONIO CRESPO MUÑOZ

ADRIÁN CRUZ MACARRO

IAN ESCOBAR ORTIZ

ADRIÁN GALLEGO ABELLÁN

DANIEL GARCÍA MUÑOZ

BRUNO GIMENO COLLADO

MIGUEL GONZÁLEZ GARROTE

RODRIGO LAÍN ASENSIO

AITOR LLUCH BEYZAGA

THIAGO LLUCH BEYZAGA

DIEGO LÓPEZ CABANILLAS

VOCALS

infantils

HUGO LÓPEZ CASTILLO

RUBÉN MARTÍNEZ CALDERÓN

KILIAN MARTÍNEZ RUBIO

IZAN MORENO HORTELANO

NELO NOVEJARQUE OLÍAS

SERGI NOVEJARQUE OLÍAS

PACO OREO CRUZ

ADRIÁN QUINTANILLA MARTÍNEZ

DANIEL RIVERA LÓPEZ

ENZO RIVERA LÓPEZ

MARTÍN RODRÍGUEZ ARIAS

JESÚS SALVADOR PORCUNA

NEIZAN SÁNCHEZ-REY MOYA

JOEL SERRANO RUIZ

RUBÉN SIMÓN ROMERO

MARIO SOLÍS PANADERO

HÉCTOR VIVÓ ANDRÉS

RAÚL VIVÓ ANDRÉS

Coneixent a lA FALLERA MAJOR

IRATXE REBOLLO I GONZALEZ infantil -

HHola Iratxe, moltes felicitats per ser la fallera major infantil de la nostra comissió. Parlarem una estona perquè amb esta en- trevista tothom conega millor a la màxima representant de les xiquetes de l’Associació Cultural Falla el Carmen de Manises.

Primer de tot, com et definixes tu com a persona?

Jo em definisc com una persona divertida, riallera, molt fallera, realment graciosa, molt bona amiga i molt esportista.

Que estàs estudiant?

Estic estudiant 3r d’ESO.

Que assignatura t’agrada mes?

L’assignatura que més m’agrada es Educació Física com sempre.

Quines son les teues aficions?

Després de l’escola m’en vaig a entrenar al futbol.

Des de quan estàs en el món faller?

Des de que vaig nàixer, gràcies a la meua mare que va ser Fallera Major al 2001 y al 2015.

Quant temps portes en l’Associació Falla el Carmen?

Des de que vaig nàixer.

Com va sorgir la idea o les ganes de ser fallera major infantil de la nostra falla?

Li vaig dir al meu millor amic y President Infantil, “I si ens presentem a Representants Infantils?” i ell va dir “Doncs val, ens pre- sentem”.

Que significa per a tu durant aquest any portar este càrrec i ser representant de la comissió infantil?

Significa una cosa molt important ja que

esta falla sempre ha sigut la meua vida i jo de xicoteta sempre vaig voler ser fallera major infantil ja que era el meu somni.

Uns dels primers actes i més impor- tants de l’exercici per als representants és la vostra presentació. Com va ser la teua?, que sensacions vas tindre?, com la vas viure?, que és el que més et va agradar d’eixe dia?

La meua presentació va ser impressio- nant, els delegats d’infantils ho van preparar super bé, sobretot el teatre, perquè em van dir que no anava a veure i jo en estar fora en la sala d’espera del cinema vaig veure en la tele com co- mençaven el teatre i per a mi això va ser meravellós.

També quan em van nomenar per a pujar va ser lo més emocionant, ja que em va nomenar la meua amiga Minerva i va ser de lo millor i els playbacks també van ser increïbles.

A més de la teua comissió, qui et va acompanyar en eixe dia tan especial?

La meua família, la meua iaia, els meus pares que mon pare em va pujar la ban- da de Fallera Major Infantil, també van vindre els meus dos cosins, el meu tio y la meua tia.

Que acte és el que mes t’agrada o el que esperes amb mes il·lusió?, Per- què?

L’acte que més m’agrada es l’entrega de premis perquè m’agrada moltíssim veure a la meua falla il·lusionada y feliç de guanyar qualssevol premi.

Que vestits lluiràs durant este any tan especial?

Un vestit de coteta de color blau que va ser el que vaig portar en la presentació d’abans de la meua, un vestit de farol de color negre que va ser el que vaig portar a la meva presentació, un vestit de coteta de color verd que va ser el que vaig portar a l’exaltació de les Falleres Majors y un cosset de mànega llarga de color negre que ho vaig estrenar per a l’ofrena.

Com és la relació amb el grup de representants de les comissions de Manises?

Molt guay, ens emportem tots super bé.

Com va ser la visita al taller de l’artista faller per a veure el monument d’estes falles?

Molt guay.

Que et va semblar?

La falla d’aquest any es molt bonica, jo crec que podem quedar per davant del top 3.

Que és el que esperes amb mes il·lu- sió o ganes de la setmanafallera?

L’entrega de premis y l’ofrena.

Que paraules t’agradaria dedicar als xiquets i xiquetes de la teua comissió?

Xiquets y xiquetes de la meua comis- sió, aquestes falles van a ser increïbles, anem a disfrutar tots com sempre l’hem fet, amb l’ajuda dels delegats d’infantils prepararem molts berenars y jocs per a vosaltres. Moltes gràcies per donar-me suport i sempre confiar en mi.

Saluda FALLERA MAJOR

Hola xiquets !!

Soc Iratxe, la Fallera Major Infantil del 2025 d’aquesta gran comissió. Es un orgull i un plaer ser la regina infantil de tots vosaltres.

Vull donar-li les gracies als meus pares i a la meua família ja que sense ells açò no estaria passant.

Als meus delegats infantil donar-li les gracies per tot el treball i esforç que fan durant tot l’any per que tot siga de deu, gracies.

Se que vaig a gaudi de moments i actes que seran per a mi inoblidables sempre de la má del meu president Cristian, la meu Fallera Major Nuria i de Fran, el meu President. Gracies als tres.

Desitjar-vos a tots els fallers i no fallers que passem unes falles 2025 inoblidables, felicitat, alegria i diversió. Un abraç als meus companys de les altres comissions. Un beset i abraç de la meu part.

¡¡ Visca la AC Falla el Carmen!!

IRATXE REBOLLO I GONZALEZ

Amb el cor ple, somriure al vent, ser fallera, al seu gran moment.

En cada pas, la vida és joc, la Fallera Major, un gran cor de foc.

Amb el cor valent, ella s’hi llança, la festa i el fútbol, en la nostra gran plaça. Cada crit d’ànim, ressona al voltant, la Fallera Major, sempre endavant.

El vestit brilla, colors de passió, cada moment, és pura emoció.

Les flors que arriben, són somnis d’or, cada petjada, és un gran tresor.

En cada acte, la tradició viu, portant en el cor, el que sempre he sentit.

Amb el cor valent, somnis a l’aire, la seua essència, és pura i sincera.

Amb il·lusió, la festa s’encén, la xiqueta és vida; Iratxe Rebollo González enhorabona,

Fallera Major Intantil 2025

AC Falla El Carmen

CORT D’HONOR

infantil

MIA CELESTE ACOSTA GALLO

VALERIA ASENSIO SEGURA

JESSICA BELTRÁN SILLA

DANIELA BLAS MOLINA

NEREA BOTELLA REY

SARA CAZALLA PORCUNA

CLAUDIA COBO SEGURA

NATALIA CRESPO MUÑOZ

MARTINA FERNÁNDEZ CASTRO

ALMA GIMÉNEZ MACARRO

VEGA GIMÉNEZ MACARRO

MARTINA GIMÉNEZ VALDES

MARÍA GIMENO COLLADO

LUCIA GIMENO SOTO

DANIELA GONZÁLEZ GARROTE

NOA GONZÁLEZ GARROTE

MARTA JURADO GONZÁLEZ

LUCIA JURADO GONZÁLEZ

ALBA LÓPEZ CASTILLO

INDIA LÓPEZ NAVARRO

EDA MARTÍNEZ RUBIO

ARIADNE MILLÁN ETERO

SOPHIA NOVEJARQUE DÍAZ

LUCIA ONTALVA ROYO

MARÍA ONTALVA ROYO

MARTINA ORÓN GARCÍA

MARÍA ORÓN GARCÍA

DANIELA PEÑA PANCORBO

ANA PORCUNA MARTÍNEZ

DANIELA QUIROS MARTÍNEZ

ANGELA RICO MARTÍNEZ

NAIARA RICO MARTÍNEZ

ALBA RODRÍGUEZ ARIAS

LAIA RUEDA MARTÍNEZ

MINERVA RUEDA MARTÍNEZ

ALBA SANMARTÍN PORCEL

ANGELA SOLANO RUIZ

AHINARA SORIANO YAGO

ADRIANA TARREGA MARÍN

AITANA VILLAR MUÑOZ

PAULA VIÑAS RICO

ROCÍO ZAMORA MEDINA

AcomiadamentFALLERA MAJOR 2024 NEREA BOTELLA I REY infantil

Hui toca posar punt i final al meu somni de ser Fallera Major infantil de la meua volguda comissió. Ha sigut sense lloc a dubte un any màgic e inoblidable que quedarà gravat per sempre al meu cor.

Agrair a la directiva, a infantils i a tota la comissió el suport, afecte i dedicació que sempre he rebut de vosaltres, m’he sentit molt estimada per tots. Gràcies a la banda per ser els encarregats d’omplir els carrers de música i alegria, ni imagineu com de feliç m’heu fet.

Gràcies de tot cor a la meua família i amics per sempre donar-me el suport i l’estima que necessitava, Papà, Mamà, tete gràcies per mai soltar-me la mà, sense vosaltres aquest somni no hauria estat possible.

He sigut molt feliç per haver pogut representar a tota la comissió infantil del braç de Tomás.

Desitjar de tot cor als nous representants Nuria, Iratxe i Cristian que gaudisquen al màxim l’any 2025 al costa de Fran.

Amb el cor ple de felicitat s’acomiada la vostra Fallera Major infantil de l’exercici 2024

RECOMPENSES

infantils

BUNYOL DE COURE:

ALBA LÓPEZ CASTILLO

EDA MARTÍNEZ RUBIO

ARIADNE MILLAN ETERO

LUCIA ONTALVA ROYO

MARIA ONTALVA ROYO

MARTINA ORON GARCIA

MARIA ORON GARCIA

HUGO LÓPEZ CASTILLO

AITOR LLUCH BEYZAGA

AITANA VILLAR MUÑOZ

BUNYOL D’ARGENT: DANIELA PEÑA PANCORBO

BUNYOL D’OR:

LAIA RUEDA MARTINEZ

RUBEN MARTINEZ CALDERON

FALLA INFANTIL

Artistes: Lema: LA MANISES-BAND

JOAQUIN RUBIO

Crítica: RUBEN CHISBERT

Explicació

Enguany la nostra falleta du de lema “La Manises-Band” on de la mà d’uns músics molt singular mos introduirem un poquet al món de la música, aquests músics són especials perquè la majoria d’ells són animalets d’una granja, però com la música és la seua passió assagen i es preparen només tenen un ratet.

Descobrirem tipus de música on demostrarem que hi ha cançons i estils per a totes les edats i per a tots els estats d’ànim, música per ballar i riure, música per a concentrar-se inclús música perquè les verdures creixen millor i donen un millor sabor.

També explicarem l’important que és la música en les nostres vides, ja que és utilitzada en qualsevol àmbit de la vida en el treball, en un estadi inclús en el carrer i és això el que volem demostrar i començar a donar-li la importància que la música mereix.

Així que sols esperem que vos agrade aquest xicotet concert on l’únic és explicar que darrere d’una xicoteta cançó hi ha molt de treball i si estàs segur que la teua passió és la música l’única opció és preparat com deu mana

Escena 1: La Banda de la Granja

A la granja hi ha festa, amb músics singulars, els animals assagen, són artistes estel·lars. Amb poc de temps lliure, fan sonar la seua passió, i demostren que la música és una gran vocació.

Escena 2: Estils per a Tots

Descobrim estils de música, per a cada edat i humor, cançons per ballar i riure, o per trobar-se millor. Fins i tot les verdures creixen amb més sabor, quan la música les acompanya amb el seu dolç ressò.

Escena 3: La Música en la Vida

A la granja, els instruments sonen amb gran emoció, com a les falles, on els xiquets viuen la tradició. Amb cada nota i ritme, els més menuts aprenen a estimar, la música i la festa que els fa ballar i somiar a parts iguals.

Escena 4: El Concert de la Passió

Aquest petit concert, amb esforç i dedicació, ens recorda que darrere de cada cançó hi ha una gran il·lusió. Si la música és la teva passió, prepara’t com cal, perquè amb treball i amor, arribaràs a triomfar.

Escena 5: Els Directors de la Granja

A la granja, el gall és el director, amb batuta a la mà, coordina els seus amics, com un mestre de veritat.

Amb cada picoteig marca el compàs i el ritme, i els animals el segueixen, amb gran optimisme.

Escena 6: Els Solistes del Corral

El porc fa de tenor, amb veu greu i potent, mentre la vaca, soprano, canta amb sentiment.

Cada animal té el seu moment per brillar, i junts creen harmonies que fan emocionar.

Escena 7: Els Instruments Improvisats

Amb olles i cassoles, fan música de debò, les vaques toquen campanes, i el gos fa de tambor.

Amb creativitat i enginy, ressonen al prat, demostrant que la música es fa amb qualsevol eina a la mà.

Escena 8: La Dansa dels Pollets

Els pollets ballen al ritme, amb passos ben marcats, amb coreografies alegres, que els tenen ben ocupats.

Amb cada salt i gir, omplen l’escena de color, i la granja sencera vibra amb el seu fervor.

Escena 9: La Música i les Falles

A la granja, com a les falles, la música és essencial, amb bandes i pasdobles que fan vibrar el personal.

Els animals celebren amb foc i alegria, com els fallers que viuen la festa amb energia.

Escena 10: Els Concerts del Capvespre

Quan el sol es pon, la granja es prepara per tocar, amb el cel de fons, les notes comencen a volar.

Els animals s’uneixen en un concert estel·lar, i la música ressona fins que la nit vol arribar.

Escena 11: La Música i l’Amistat

La música uneix els animals, en una gran amistat, amb cada assaig i concert, el vincle s’ha reforçat. Junts aprenen i creixen, amb cada melodia, i la granja es converteix en una simfonia d’alegria.

Escena 12: El Gran Final

Amb un gran final, la banda de la granja es despedeix, amb aplaudiments i somriures, el públic es deleix. Han demostrat que la música és més que una passió, és un llenguatge universal que toca el cor i l’emoció.

7 de febrer

• 23:00 Després de sopar, Nit d’Albaes.

8 de febrer

• 19:00 Presentació del llibret i esbossos 2024

22 de febrer

• 20:00 Gran crida de les falleres majors de Manises al balcó de l’ajuntament.

• 22:00 Sopar al nostre casal.

PROGRAMA DE FESTES SETMANA FALLERA

23 de febrer

• 12:00 Inauguració de l’Exposició del Ninot, a la Casa de la Cultura.

28 de febrer

• 20:00 Gran crida de les nostres falleres majors i presidents al nostre barri.

• 22:00 Sopar de germanor al nostre casal. 2 de març

• 16:00 Concentració al casal, es prega puntualitat, per a donar començament a la Cavalcada del Ninot que tindrà eixida des del nostre barri.

Del 3 al 7 de març

infantil

• 18:00 Berenar al nostre casal per a tots els xiquets del barri amb jocs i molts premis.

Del 10 al 14 de març

• 18:00 Berenar al nostre casal per a tots els xiquets de la comissió oferit per Iratxe i Cristian.

15 de març

• 10:00 Muntatge de la falla infantil.

• 18:00 Gran xocolatada i concurs de dibuix per a tota la comissió infantil.

• 22:00 Gran sopar de la nit de la plantà. 16 de març

• 08:00 Primera Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces. A partir d’aquest moment, esperem amb impaciència que vinguen els jurats de les falles.

• 22:00 Sopar per a tota la comissió oferit per la falla.

17 de març

• 08:00 Segona Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces.

• 10:00 Visita de cortesia de les Falleres Majors de Manises a tots els monuments fallers.

• 11:00 Atraccions infantils per a tots els nostres infantils i qualsevol xiquet del barri.

• 14:00 Gran globotà.

• 14:30 Dinar per a tota la comissió oferit per la nostra Fallera Major Infantil Iratxe Rebollo i González i el nostre President Infantil Cristian Leandro i Muñoz.

• 16:00 Lliurament de recompenses.

• 18:00 Berenar al nostre casal per a tots els xiquets de la comissió infantil oferit per Iratxe i Cristian.

• 18:30 Gran sorpresa. Vos esperem a tots per a gaudir junts d’aquesta gran sorpresa.

18 de març

• 08:00 Tercera Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces.

• 14:00 Dinar per a tots els fallers que estiguen de guàrdia.

• 17:00 Concentració al casal de tots els fallers, vestits de fallers, per a anar a la tradicional Ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats.

• 22:00 Sopar per a tota la comissió oferit per la falla.

19 de març

SANT JOSEP

• 08:00 Quarta i última Gran Despertà, tots amb la nostra caixa per a guardar els petards. Després, tradicional desdejuni al casal per a recuperar forces.

• 10:45 Concentració de tots els fallers, per a anar a la missa en honor al nostre patró Sant Josep.

• 13:30 Mascletà oferida per la Junta Local Fallera de Manises a l’esplanada del Metro de Manises.

• 14:30 Gran mascletà per a tot el barri.

• 15:00 Dinar per a tots els fallers oferit per la nostra Fallera Major Núria Ruiz i Ortiz i el nostre president Francisco Moreno i Simarro.

• 18:00 Berenar al nostre casal per a tots els xiquets de la comissió infantil oferit per Iratxe i Cristian.

• 18:30 Animació especial.

• 19:30 Passejà en honor del nostre patró Sant Josep.

• 21:30 Cremà de la falla infantil amb presència de la nostra Fallera Major Iratxe i el nostre president infantil Cristian.

• 22:00 Sopar per a tota la comissió oferit per la falla.

• 00:00 Esperarem amb impaciència el nostre torn per a cremar el nostre monument faller en la tradicional cremà amb Nuria i Fran prenent la metxa. Arreplegarem les cendres de l’exercici acabat d’acabar i brindarem per les falles de 2026.

TOT UN ANY

El 17 de febrer, amb il·lusió ens reunim, per presentar el projecte del nostre llibret, amb paraules i somnis que junts construïm, una festa de cultura que mai oblidarem.

El 23 de febrer, amb orgull i emoció, els nostres ninots indultats vam lliurar, a l’exposició del ninot, plena de tradició, on l’art i la festa es tornen a trobar.

El 3 de març, amb orgull i emoció, els nostres representants van recollir, el magnífic premi al nostre llibret, un triomf que ens fa somiar i gaudir.

Dissabte 2 de març, la cavalcada del ninot major, amb el circ com a tema, va ser un gran esplendor. Tots van gaudir i es van disfressar, amb màgia i colors pels carrers a desfilar.

Diumenge 4 de març, la cavalcada infantil va arribar, amb el món d’Avatar com a tema per a somiar. Els més menuts, disfressats amb il·lusió, van omplir els carrers de fantasia i emoció.

Dissabte 2 de març, amb orgull i emoció, els nostres representants van assistir a la inauguració, de l’exposició del ninot, plena d’art i tradició, on cada figura narra una història amb passió.

El 9 de març, la nostra tradicional replegà, demanant la voluntat per a la falla, va començar. Amb somriures i cants pels carrers vam passar, units per la festa que ens fa somiar.

El 10 de març, amb gratitud i emoció, la tradicional dinar en honor als fallers d’honor. Vam compartir moments plens de devoció, donant gràcies per la seua dedicació i amor.

Per fi arriba la setmana fallera, les nits s’omplen de llum i color, la pólvora dansa en l’aire sincera, i València vibra amb gran fervor.

Per fi arriba la setmana fallera, amb monuments que el cel volen tocar, l’ofrena ompli els cors de primavera, i València es vesteix per a somiar.

Falleros pel món, a Almeria han arribat, amb l’esperit valencià i el cor ben exaltat, porten la flama i la festa, la tradició i l’alegria, i en terres andaluses, la Fallera es fa màgia i harmonia.

El dissabte 27 d’abril va tenir lloc l’elecció dels nostres representants per a les Falles 2024/2025, Nuria, Iratxe, Cristian i Fran, amb gran emoció, portaran la flama de la festa, amb orgull i devoció.

Al maig va arribar la nostra festa andalusa, amb ball i alegria que omplen l’ambient, rendim homenatge al nostres arrels, i celebrem la cultura amb cor fervent.

El divendres 7 de juny, nit de gala i emoció, Amara i Carlos van brillar amb gran devoció, a Manises, les falles van ser ambaixadores, amb Juntes Locals, van viure grans hores.

Els amics de la Falla Manises, amb devoció i amor, van visitar la Verge dels Desemparats, ple el cor, amb flors i pregàries, van fer el seu homenatge, en un acte de fe i tradició, ple de coratge.

La festa de Sant Joan arriba amb passió, amb fogueres que il·luminen la nit estival, l’aigua i el foc dansen en unió, i la màgia envolta el ritual ancestral.

Tomás i Nerea, amb el president Fran, van assistir el dissabte 29 de juny, amb devoció, al besamans a la Geperudeta, juntament amb les falles de la ciutat en unió.

El dissabte 7 de setembre, amb gran alegria, des de la Falla el Carmen proclamem amb emoció els nostres representants per a les falles2025, que portaran la festa amb orgull i il·lusió.

La nit de divendres, vint de setembre, va ser esperada i plena d’emoció.

Nuria Ruiz Ortiz, amb sorpresa a l’ànima, va rebre la banda amb gran il·lusió.

La vesprada del 21 de setembre, plena d’alegria, Iratxe va rebre la banda amb gran emoció.

Cristian li va imposar la seua banda, com a Fallera Major Infantil, amb gran il·lusió.

El 9 d’Octubre, dia dels Valencians, celebrem amb orgull i gran alegria, en la processó cívica pels nostres carrers, honrem la nostra terra amb valenciania.

El dissabte 19 d’octubre, la Comissió del Carmen va visitar el taller dels artistes fallers, admirant amb emoció la seua mestria i l’art que omplirà els nostres carrers.

La nit del 16 de novembre, plena d’emoció, la Falla El Carmen va viure un moment especial. Els nostres representants, amb gran il·lusió, van oferir el vi d’honor en un ambient festiu i cordial.

Un any més, fem la visita tradicional al taller del nostre artista faller infantil, on l’art pren forma de manera especial i els somnis de les falles comencen a brillar

Comunitat i unitat, al barri del Carmen, on tradicions i festes ens uneixen amb amor. Nuria, Fran, Iratxe i Christian, amb veïns i fallers, van viure La Milagrosa amb devoció i fervor.

El 21 de desembre, amb gran il·lusió, Papa Noel visita el nostre casal, portant somriures i màgia al cor, en una jornada festiva i especial.

El 5 de gener de 2025, amb il·lusió i entusiasme, els xiquets de Manises, especialment del barri El Carmen, van viure la màgia de la cabalgata de Reis Mags, tornant als seus inicis respetant les tradicions.

La nit del dissabte 4 de gener, plena d’alegria, la delegació d’infantils va organitzar una gran festa del pijama per a xiquets i grans, on somriures i jocs no van deixar de brillar.

El diumenge dotze de gener va arribar, l’exaltació, un acte ple de tradició. Paraules sinceres per a les nostres regines, un moment especial i ple de gran emoció.

Tot AL FOC APARTAT LITERARI

EL LLIBRET, ÉS L’ÚNIC ELEMENT

Pròleg

QUE ES DESLLIURA DEL FOC, EN UNA FALLA

Molt bones tinguen vostés. Ja estic de nou ací, per a deixar constància, de l’únic element, que queda, després de la crema, per part del foc, de la Falla, i del treball fet en tot un exercici faller.

Encara que la història de la nostra comissió fallera, compta amb més de cinquanta i anys, la vida del llibret, mai va ser tan fàcil, en aquest barri, fundat per part d’emigrants manxecs i andalusos entre altres, escrit moltes vegades en llengua castellana… I sent penat amb l’últim premi.

Va ser fa tres exercicis fallers, quan, marquem un nou canvi, en aquest mateix, que s’ha vist incrementat a poc a poc, amb molta constància, i treball, aconseguint sengles segons premis, en l’àmbit de la ciutat de Manises, i l’any passat, un bon premi en el “Concurs del llibret”, de la Conselleria de Cultura, a la promoció del valencià, sent el mateix un vint-i-set, entre tots els presentats a la Comunitat Valenciana.

Sota el lema d’enguany: “Tot al Foc”, una paraula màgica, que des dels temps primaris de la vida, és latent, i molt més amb el món faller, i la vida quotidiana, en tots els seus vessants.

I després d’un any, d’intens esforç per part de l’equip de redacció, maquetació, impressió, Bresca Fallera, i totes les signatures col·laboradores, que han intentat, o s’han atrevit a complementar, aquest llibret, sota aquest lema inicial, als quals volem mostrar tot el nostre agraïment, per participar amb la seua ploma, i responent a la nostra crida.

Així mateix, tractem en aquest, temes de la nostra ciutat, de tallers fallers, i de molta actualitat, com la igualtat, la inclusió social, i la diversitat, però abans de res intentar representar el foc, que ha aconseguit entretindre’ns, i divertim, i xopar-nos de cultura, literatura i llengua valenciana, i a la qual esperem que no siga indiferent de vostés, i ho facen de la mateixa forma i intensitat, amb la qual hem realitzat aquesta publicació fallera.

No volem, acabar, recordant que les nostres pròpies vides, són un foc intens des del nostre naixement, fins a la mort, on, es combina l’aigua del naixement, amb la cendra del nostre final, i una vida embolicada en gràcia i enginy, que és molt comparable, a la d’una falla.

En fi, un llibret molt actual, entorn del foc, i les seues variants, que esperem que siga del seu gust.

història BREU

EMILIO BARRANTES REVOREDO

DEL FOC

El foc pot servir com un exemple del desenvolupament i el polimorfisme de la Cultura.

La Naturalesa s’ofereix a l’home com una realitat fonamental de terra, aire i aigua, les variants de la qual són expressions d’un poder superior a qualsevol altre.

Els sismes i lliscaments de terres, els huracans i tornados, les tempestats, inundacions i allaus, ens recorden que el nostre astre viu i amb ell vivim nosaltres.

En un punt d’esta Naturalesa misteriosa en què alternen els arbres i els ocells, la varietat de les plantes, les muntanyes, les fonts i els rius, irromp de sobte el foc com un fenomen aliè a esta realitat, indomable i terrible, capaç de devorar boscos sencers i de convertir en cendres el menor vestigi de vida.

L’home primitiu es va sentir, segurament, aterrit davant este monstre desconegut i només atinó a fugir d’ell i posar-se en lloc segur.

La repetició del fenomen el va conduir a l’observació a prudent distància i, en el món màgic de llavors, el va vore com la manifestació d’un déu o déu mateix.

El foc suscita així un sentiment religiós i troba en la mentalitat primitiva, procliu al mite i a l’animisme, un camp propici. No obstant això,

els incendis no són freqüents i de vegades sorgeix una flama que serpea sense elevar-se massa, disminueix i mor.

L’home acaba per dominar el seu terror i, a poc a poc, va familiaritzant-se amb ella, encara que el mite continuï dominant el seu món i el temor i la reverència continuïn dins d’ell.

La sorpresa culmina quan ocorre un fet extraordinari. Algú frega ràpidament dos troços de fusta i esta fricció, com si fora un encanteri, produeix una flama. El foc, este prodigi, este do diví, s’ha fet present allí com el Geni de Aladí, quan va fregar el llum meravellós.

És un nou poder per a l’home, un poder increïble. L’operació es repeteix i l’efecte és el mateix, fins a convertir-se en un acte habitual i un recurs al qual s’acudeix amb freqüència.

Així, el foc, encara que és mirat encara com un do diví, està ja en mans de l’home que pot encendre’l, mantenir-lo en certa manera i apagar-lo a voluntat. Encara més: pot utilitzar-ho per a gaudir de la llum i la calor, per a espantar a les feres i, més endavant, per a coure els aliments i procurar-se atuells.

Des d’èpoques llunyanes i tot i que sorgeixen les altes cultures, el foc és mirat com una revelació de la divinitat, com una força de purificació o com un símbol d’integració humana.Es rendeix culte al foc sagrat, fins al punt que els sacerdots perses havien d’evitar que el seu alè contaminara la flama.

A l’Índia, el braman cuida de la llar i alimenta la flama amb la llenya d’arbres

triats especialment per a aquest servei. El foc (Agni) és una divinitat. Se li rendeix culte i s’invoca la seua protecció i la seva ajuda: «Oh, Agni, tu ets la vida, tu ets el protector de l’home! Que gaudisca llarg temps de la llum i que arribe a la vellesa com el sol a l’ocàs».

A Grècia, Prometeu és encadenat a una roca pel delicte d’haver furtat el foc de Zeus per a si i per als homes. «Oh diví èter i alígeras aures i fonts dels rius, i perpetu riure de les marines ones, –clama Prometeu en la Tragèdia d’Èsquil– i terra, mare comuna, i tu, ull del Sol omnividente: jo vos invoco!... Vaig prendre en buida canya la furtiva espurna, mare del foc; va lluir, mestra de tota indústria, comoditat gran per als homes; i d’esta sort pague la pena dels meus delictes, lloc al ras i en presons».

A Grècia i a Roma, el foc s’identifica amb la llar. «A les cases dels grecs i romans –diu Fustel de Coulange– hi havia un altar en el qual tenien sempre una miqueta de cendra i uns carbons encesos. Era obligació sagrada per al cap de la casa conservar el foc dia i nit... El foc no cessava de brillar en l’altar sinó quan la família havia perit totalment: llar extinta i família extingida eren expressions sinònimes entre els antics»(41).

No obstant això, el foc de la llar no és el que s’utilitza en la tasca comuna, és pur i cast. És, diu Coulange, «una espècie de ser moral». I agrega: «Se li diria home, perquè posseeix de l’home la doble naturalesa: Físicament resplendeix, es mou, viu procura l’abundància, prepara el menjar, sustenta el cos; moralment, té sentiments i afectes, concedeix a l’home la puresa, prescriu el bell i el bo i nodreix l’ànima».

La difusió del Cristianisme, a la caiguda de l’Imperi Romà, va promoure una revolució cultural que és, sens dubte, la més profunda de les revolucions. El foc va perdre gran part del seu poder misteriós, de la seua identitat amb la llar i de la seua capacitat de seducció reverencial, però es va recórrer a ell en nombroses oportunitats i per diversos motius.

Sir James Georges Frazer ens parla de «el costum d’encendre fogates el primer diumenge de Quaresma a Bèlgica, el nord de França i moltes parts d’Alemanya». «El costum, a França, de portar garbons de palla encesos, el primer diumenge de Quaresma, entre els horts i sembrats per a fertilitzar-los» o el reviscolament del foc en vespra de Pasqua Florida, les fogueres de Pasqua a Alemanya, els focs de Beltane a Escòcia, les fogueres la vespra de Sant Joan, els focs de mig estiu en l’Alta Baviera, Dinamarca i Noruega, Àustria, Prússia i Lituània, Bretanya. «Quan les flames estan ja moribundes tota la reunió s’agenolla al voltant de la foguera i un ancià resa en alta veu. Després, tots es posen drets i donen tres voltes en cercle al foc»(42).

La festa d’Halloween (dia tot sagrat), el 31 d’octubre, és una de les festes cèltiques, l’altra és la nit de Walpurgis, un dia de maig, tenen al foc com un símbol i com una força protectora. En molts països d’Europa es recorre al «foc d’auxili» o «foc viu», quan se sofreixen angoixa i calamitats. En tots els casos o en la major part d’ells hi ha hagut un ritual en relació amb el foc.

«En la credibilitat popular –diu Frazer– la influència acceleradora i fertilitzant de les fogueres no està limitada al món vegetal;

s’estén també als animals. A més, hi ha senyals evidents que encara la fecunditat humana se li suposa promoguda per la calor cordial dels focs». En tot cas, si bé el foc es desborda en incendis provocats o espontanis, és sempre un company inseparable de l’home, un servidor atent, un brot càlid i lluminós de la Naturalesa que crepita en les xemeneies i difon una ona amorosa, una font de llum en les bugies que s’emporten amb si per a allunyar les ombres, per a llegir en les nits i escriure i acompanyar-se quan no hi ha un altre recurs a la mà i la solitud s’ha instal·lat entre nosaltres.

Allò que va començar com un descobriment, que es va erigir després com una divinitat i va mantenir la seua jerarquia, tot i que va ser utilitzat ja en diversos menesters, es va estendre pel món i allí on va haver-hi un home va haver-hi també el foc.

De la cocció primitiva de la carn, producte de la caça, es va anar passant lentament a la utilització, cada vegada més àmplia, de diversos ingredients, amb els quals va anar sorgint en cada poble de la Terra, una increïble varietat de viandes, de formes, de costums i fins d’una sort de cerimònies en alguns casos que no haurien estat possibles sense el desenvolupament d’un art que va aconseguir, en més d’un país, un grau alt de perfecció, fins al punt que el refinament de la seua cuina va ser l’expressió del refinament de la seua cultura.

Allò que havia començat amb l’exposició d’una presa al foc, alimentat per llenya, es va convertir a la llarga en tasca exigent i àrdua de xefs i auxiliars de cuina, en delit de gurmets, en eix de reunions socials, en

cerimònies de governants, en el refinament culinari de França i la Xina i, com a culminació, en la sapiència gastronòmica i el bon dir de Brillat-*Savarin en la seua obra Fisiologia del Gust.

Els minerals a flor del sòl o en les entranyes de la Terra, romanien intocats. L’home primitiu tenia prou tasca amb proveir d’aliments, protegir-se de la interperie i defensar-se de les feres. No obstant això, algú va observar una veta o va trobar un tros brillant que va recollir amb sorpresa i temor, i va guardar com una relíquia.

És probable que, per una d’estes coincidències a la qual deu tant l’avanç de la cultura, un tros de mineral haja caigut al costat del foc, amb un fet sorprenent com a resultat: la conversió d’una part d’estos troços durs en líquid ardent que va haver de solidificar-se i mostrar-se pur.

A la sorpresa inicial havia de sorgir la repetició d’este contacte amb el mateix resultat. En aquest moment naixia un nou poder per a l’home. Un poder formidable.

Al principi es va treballar amb metalls de manipulació relativament fàcil, com el coure, el plom, l’argent i l’or. L’aliatge és ja un art que revela l’enginy dels seus autors.

El bronze marca un capítol important de la Història. En la cultura clàssica, Vulcà (Hefestos) és el déu del foc i del metall perquè, en certa manera, el metall és un do del foc.

En la Ilíada, la deessa Tetis acudeix a ell darrere d’una armadura per al seu fill. I «el diví coix» va posar al foc lingots d’or, bronze, estany i argent; va posar en el tall una formidable enclusa i va empunyar després el martell amb una de les seues mans i amb l’altra les tenalles, donant així principi

a un escut enorme i fort, de rica i deliciosa factura amb triple canefa, fúlgida i enlluernadora i proveït d’una magnífica abraçadora de plata. És interessant observar que, en un determinat moment, sorgeix alguna cosa més que les eines i els utensilis: l’adorn. A la utilitat primària s’afegeix l’afició per la simple aparença de les coses. La tècnica aconsegueix la jerarquia d’una de les belles arts i l’orfebreria es prodiga en joies que s’associen a la divinitat i el poder i, amb el pas del temps s’estenen a capes socials cada vegada més àmplies, fins a arribar a l’home comú.

La utilització del ferro va marcar un pas gegantesc que va ser la iniciació d’una nova era.

Per descomptat, el foc és l’actor principal en tots els casos, i allò que va començar amb el taller de carbó, manxa, enclusa i martell, culmina, a la llarga, en els alts forns i l’acer, alimenta una gran indústria i escampa els seus productes pels quatre racons de la Terra.

Quan el fang s’aproxima al foc, es torna dur i impermeable. Naix llavors la ceràmica. Els atuells irrompen en el món dels utensilis, les formes varien en cada cas i l’afany de perfeccionament culmina en l’àmfora grega, en els gerros xinesos, en els ceramios naients i en el arybalo incaic, com la perfecció de la forma.

Per l’obra de la casualitat, el foc es posa en contacte amb la sorra i residus de calç i cendra i el resultat és una cosa nova, brillant i transparent, una sort de «líquid detingut» o un paradoxal sòlid fluid amb el qual comença una inesgotable producció d’objectes cada vegada més útils i bells.

D’un altre costat, la reverència davant els fenòmens o les coses es tradueixen en formes concretes d’adoració i naix el culte, tema que ens porta a tractar altres assumptes propis de la Cultura.

Es necessita, a més, un intermediari entre els déus i els homes, dotat de poders especials, i sorgeix el bruixot. Cal aplacar també a les divinitats o demanar-los un benefici o manifestar-los respecte i acatament, i tot això és possible per mitjà de sacrificis d’homes i animals.

No hi ha major exigència per a l’home primitiu que les seues necessitats ni un altre mòbil que el de la utilitat immediata. Fins i tot els admirables dibuixos d’animals que adornen les parets d’algunes cavernes com la d’Altamira a Santander tenien, probablement, el propòsit d’aprehendre a l’animal triat com a model, gràcies a la seua representació, com ja ho ha dit més d’un, entre ells Lukacs, més no es pot negar que va donar cim a la seua tasca amb una obra perfecta, la mà d’un artista, siga quina fora la intenció que l’animés.

Per damunt de parcel·les i de moments històrics, d’estructures socials i sistema polítics, d’ideologies i doctrines, este món humà s’amplia i enriqueix. La línia que va de la mentalitat primitiva al pensament de Plató i Aristòtil, d’Hegel i Kant; de la caverna al Partenó i les catedrals gòtiques; de l’art rupestre a l’obra de Miguel Ángel i Leonardo; del carruatge al jet i el transbordador espacial; de l’aplicació del vigor muscular a l’energia atòmica, no és la història de successos i personatges, de rivalitats i guerres, de tal o tal altre poble: és la història de la cultura i, per ser-ho, és la història de la humanitat.

Tot AL FOC ROMANS Des dels nostres més remots orígens

i altres fonts DE MANISEROS,

Els cronicons no sempre resulten cent per cent precisos. Si volem saber, per exemple, quan van començar a celebrar-se les falles a Manises, ens remeten a una data, l’any 1924 on, en el monument pioner, se satiritzava com de lenta resultava la connexió amb tramvia entre estes terres i el ‘cap i casal’. L’expressió “ací, esperant al tramvia”, cobrava, precisament, una especial, metafòrica i irònica representació des d’estos carrers nostres.

També ens assabentarem que per aquell any qui manava per estos llocs, com a primer edil era l’industrial, dedicat a la ceràmica i la pisa, José María Martínez Aviñó, assassinat, en ple moll guerracivilista (recordem, 1936-1939), l’últim mes de 1936, quan comptava amb, segons les fonts que consultes, 43 o 44 anys (massa pocs, sempre són massa pocs). Però bé, poc fester resulta això, encara que forme, com les nostres celebracions, part del cicle vital. Anem al moll.

Que sí, que tot això és veritat, i forma part de l’arrancada de les nostres festes, de les circumstàncies que permetrien fins i tot, allà per 1971, el naixement del casal del Carmen-Manises. Però hem de gratar una miqueta més si volem trobar-nos amb els nostres remots

orígens. A l’extensió de la festa de la ciutat de València a les seues pedanies i, d’allí, a l’àrea metropolitana? També, però volem anar més enllà. A la creació de les festes en l’urbs, a la panspermia d’estes més enllà de la zona, abastant tota la hui Comunitat Valenciana, amb una curiosa dicotomia falles/fogueres? Més, més. A les nits del foc, com l’estiuenca de Sant Joan o la primaveral de San José? En realitat no ens quedem allí, encara ens anem bastant més enllà. Fins al moll primigeni. El que anava a gestar-se, com no, ja que llatins som (és a dir, provinents de la cultura que parlava llatí), del mateix Imperi Romà. Misteris i herències

‘Pa et circus’, pa i circ, diuen ara. Mal dit, perquè, en realitat, el que pronunciaven llavors era ‘Panem et circenses’, pa i jocs circenses. La civilització romana, tòpics al marge, va tindre una especial cura a proporcionar elements d’oci a una població (al principi circumscrita al radi d’acció d’una ciutat, més tard d’una península, finalment de la major part del Mediterrani i més enllà) que al cap sustentava el seu poder.

Fins i tot va arribar a estar legislat aquest oci, en una societat que ho legislava tot, fins a la corrupció (si no pots vèncer-la, supose que van pensar, almenys delimita-la).

El Dret Romà o Ius Romanum, el conjunt reglamentari pel qual es va regir l’Antiga Roma, va acabar per ser recopilat per l’emperador Justinià I el Gran (482-565) en el ‘Cos del Dret Civil’ (‘Corpus iuris Civilis’), que encara avui, després de passar pel fil-

tre del jurista i teòleg italià Bártolo de Sassoferrato o Saxoferrato (1313-1357), és la base de la nostra legislació, de la de tot el món occidental.

Quede este detall per a adonar-nos de fins a quin punt la civilització romana anava a influir en les nostres vides. Que, en el fons, aquella Antiga Roma no ens és hui tan remota com podríem pensar. De fet, podem considerar-la alguna cosa molt però que molt viu en les vímets de la nostra realitat més contemporània.

Parafrasejant a la cinta ‘La vida de Brian’ (‘Life of Brian’, 1979), del grup còmic i cineasta anglés Monty Python, què ens han deixat els romans a part de clavegueram, urbanisme de carrers rectes i places públiques, la base d’idiomes i dialectes (el llatí, clar), sistemes legals, polítics i socials, el calendari julià, solucions arquitectòniques com l’arc, la volta o el concret, és a dir, el formigó, i mil assumptes més?

Però als quals també devem, ai, corrupteles, anem, la manera de practicar-les, per desgràcia encara vigents, i altres tants defectes que venien en el paquet des del principi? Encara que, bo, en qualsevol procés de colonització existeixen els seus pros i contres. I bé, què ens han deixat els romans a part de…?

Penombres i gojos

Així doncs, tenim a esta societat construïda gràcies a moltes altres afluents (pel sistema de concatenar una conquesta després d’altres), com la grega clàssica, a més de les seues pròpies fonts, sobretot els ramats des de l’encara boirosa civilització etrusca, oficialment nascuda (és a dir, els

seus vestigis més antics) allà pel 900 a. C. per la Toscana (eren, per als seus hereus romans, els ‘tusci’ o ‘etrusci’), a la Itàlia central.

Potser d’ells va heretar la societat això de les viles mistèriques: la més famosa, la Vila dels Misteris a Pompeia, a la Itàlia Meridional, amb els seus secrets congelats pel temps i la lava del volcà Vesubi, més o menys pel dia 24 d’agost o octubre (que en això no hi ha acord) de l’any 79. Els frescos d’aquest habitatge representen un possible ritu iniciàtic, potser, apunten alguns, de preparació per a unes noces; pot ser que, diuen uns altres, d’una celebració sensual.

En tot cas, aquestes celebracions, o gaudis, o com vulguem cridar-les, a porta tancada anaven a tindre un reflex a la llum del sol, també de la Lluna, amb les anomenades Saturnals. Estos festejos, d’evident ànima agrària, es desenvolupaven en honor a Saturn, déu de la collita i l’agro, alhora que romanització del tità grec Cronos, qui personificava al seu torn el temps, vestit a vegades amb falç i dalla, com a nostra Parca, la Mort, encara que ja per a això de portar tals vestidures i tan específic utensili els romans tenien a Nona, Dècima i Morta, precisament les ‘parcae’ o parques, hereves de Cloto, Láquesis i Átropos, les moiras, les tres personificacions gregues del Destí.

I què ocorria en estos festejos on es donava gràcies, del 17 al 24 de desembre segons el calendari julià, que encara és el nostre, per les collites obtingudes, o per les peces de caça o pesca capturades, al mateix temps que es demanaven els millors auspicis?

Les Saturnals, entre moltes altres coses, representaven el retorn a la igualtat social en aquella civilització tan estratificada: amo i senyor eren de sobte semblants enmig de la jarana, es parlava en total llibertat i sense por de les conseqüències legals o personals, no hi havia guerres ni execucions, que quedaven en suspens fins a èpoques menys jacarandosas, ni més art que el culinari. I és que, com a homenatge, ja es va dir, al collit o capturat (per a les taules), entràvem en temps de carnalitat.

Que ve l’Imperi

Roma necessitava créixer, ja que cada vegada, en la seua expansió, tenia més boques que alimentar. Una cinta de Moebius, o un llucet que es mossega la cua, s’havia generat ací. Cal assumir més territoris, amb les seves corresponents gents, per a donar menjar a les que ja hi havia. I això és un no parar.

I estava ocorrent així pràcticament des que s’havien fundat ciutat matriu i senat, fets tradicionalment atribuïts a Ròmul (771 a. C.-716 a. C., en dates aproximades) i Rem (771 a. C.-753 a. C.; el germà bessó) a la fi del segle VIII a. C., segons aquella llegenda popularitzada fins i tot per cinema i televisió, fins a la derrota de l’últim emperador romà, Ròmul Augústulo (potser del 465 a uns anys després del 511), el 4 de setembre de 476.

Així, de fet, ocorria sempre amb l’Antiga Roma, que va estar governada per monarquies electives, especialment des del 753 a. C. al 509 a. C., i va ser república a partir

del 509 a. C. fins al 27 a. C. i, finalment, imperi del 27 a. C. fins a la citada derrota infringida a Ròmul Augústulo.

Les nostres costes no anaven a deslliurar-se d’esta dilatació colonitzadora. L’estendard romà (i amb ell, els costums, les creences, els ritus, l’ànima) desembarcava per estos llocs allà pel 218 a. C., controlant primer el que anava a convertir-se, en territoris hui gironins, en la poderosa colònia de Emporiae (Empúries o Empúries), ‘port de comerç’. No anaven a trigar a ocupar el litoral de la futura colònia d’Hispània, l’actual Llevant espanyol. És més, cap al 197 a. C. governaria des del sud de l’actual Portugal fins a les costes pirinenques.

Fixem-nos ara en una de les seues conquestes, l’actual Cadis, fundada oficialment cap al 1100 a. C. pels fenicis. El fenici era un poble canaaneo (és a dir, fills

de Canaan) procedent de l’Orient Pròxim, en concret de la ciutat de Tir, uns 70 quilòmetres al sud de Beritos (l’actual Beirut) i 35, també al sud, de Sidón (ara, Sayda), afligit també de necessitats expansionistes. Van batejar el lloc com Gadir (un ‘gadir’ o ‘agadir’ venia a ser un recinte emmurallat, Tir va arribar a presumir d’unes muralles de fins a 45 metres d’altura).

Els romans van arribar, van vore i van conquistar aquella ciutat-factoria que, per designació de l’emperador Juli Cèsar (100 a. C.-44 a. C., qui va instaurar el calendari anomenat, clar, julià), seria batejada com a Augusta Urbs Julia Gaditana. Des d’allí anava a partir una de les més importants calçades (pre-carreteres o pre-autopistes) de l’Imperi, la Via Augusta, uns 1.500 quilòmetres que desembocaven en l’avui francesa, occitana, Narbo Martius (l’actual Narbona), i ja, des d’allí, s’unia amb la resta de la superpotència.

En el fòrum del carrer

‘Omnes viae Romam ducunt’ (tots els camins van a Roma). O almenys venen d’ella. El Milliarium Aureum (milla d’or o pedra miliar dorada; un miliario, ja que estem, indicava la distància de mil passos) va ser un especial monument alçat el 20 a. C., en el Fòrum de Roma (el que seria hui l’anglosaxó ‘downtown’), per l’emperador Cayo Juli Cèsar Augusto, Augusto per als llibres d’història, Octavià o Octavianus en molts textos de l’època (63 a. C.14 d. C.), fundador de l’Imperi romà, del qual va ser primer emperador, i impulsor, per cert, de la Via Augusta.

El Milliarium Aureum era en veritat alguna cosa semblança al que antany va representar la Porta del Sol madrilenya: l’origen de tots els camins. D’allí partien directament o indirectament totes les calçades. Des d’allí s’insuflaven els bàtecs culturals d’aquella civilització. I les Saturnals van tenir èxit. Des del principi, abans fins i tot que l’emperador Marco Aurelio Antonino ‘Caracalla’ (188-217) concedís, en el 212 d. C., gràcies a la Constitutió (edicte) Antoniniana, la ciutadania romana a tots els habitants de l’Imperi, les idees romanes, combinades amb les creences de les diferents províncies colonitzades, van derivar en les més diverses doctrines, dogmes, credos.

I les Saturnals, a Cadis, acabaran per transformar-se, al febrer, en un Carnestoltes que si bé arrenca més o menys oficialment cap al segle XVI, asseguren que portava ja retranca des de molt antic, abans fins i tot que les xarangues s’encarreguessen que els assumptes de la vida en

general, inclosos els del politiqueig, baixen al fòrum de la ‘polis’, és a dir, de la vida però a peu de carrer.

Fins i tot amb el temps, també allà per l’antiga Gades o Gadir, apareixerà una festa que segur que ens sonarà: el 23 de juny, el dia de la nit de Sant Joan, se celebra la festivitat dels Joanets, uns ninots de drap que, a mode de fogueres o falles, inflamen no sols pàgines de la història, sinó també politiquejos als quals se’ls practica el vudú de la ironia, aquell que portava el déu grec Momo (trasplantat en el món llatí com a Querella, queixa) el de la ironia, el sarcasme, la crítica, en suma.

No es coneixen exactament els orígens d’estos Joantes, que a més de la ciutat de Cadis (associats espiritualment al Carnestoltes, amb possible origen religiós revengista: es cremava a Judes Iscariote, lògicament habitant del segle I, qui traí i vengué, a Jesús), també se celebren a Chiclana, Conil, El Port o Sant Ferran. Però se sap de la seua remota sembra. No van ser els Carnestoltes, de totes maneres, així com els seus derivats o antecessors, les úniques festes que enfonsen la fonamentació en les Saturnals romanes. La reguera anava a continuar. Encara ens queden uns segles per a les falles, però no molts més.

Balls dels bojos

El Carnestoltes (de ‘carnevale’, és a dir, ‘carn llevés’, ‘llevar la carn’) que coneixem, les carnestolendas (‘dominica davant carns tollendas’, ‘el diumenge abans de llevar la carn’) de hui, es espeja tant en el Carnestoltes de Venècia, pres en 1162, per

a celebrar la victòria en una d’aquelles guerres intestines de quan Itàlia estava atomitzada en repúbliques (la unificació italiana no es produiria més que al llarg del segle XIX), com en el de la ciutat brasilera de Rio de Janeiro, que versionaven els festejos europeus portats al Nou Continent per conqueridors espanyols i portuguesos.

Encara que bé és cert que el primer gran Ball, allí, no se celebraria fins a 1840, l’assumpte s’havia consolidat a través dels segles amb una argamassa que, després de tot, clavava les seues arrels en estes Saturnals romanes de les quals abans parlem. El Carnestoltes anava i tornava. S’havia fortificat fins i tot amb la dominació àrab, des que en el 711 a les tropes de Tarik (mort en el 720) els donava per fer turisme salvatge per la nostra península fins que Abū ‘Abd Allāh Muhammad ibn Abī il-*Hasan ‘Alī, també conegut com al-Zugābī, però molt més com Boabdil (1459-1533), últim sultà del regne nassarita de Granada, plorà per la pèrdua d’Al-Ándalus (‘la meua terra’) després de lliurar-li, al toledà Gutierre de Cárdenas (1440-1503), les claus de l’Alhambra, en l’alba del 2 de gener de 1492, en el saló del Tron (la futura torre de Comares).

Però els Carnestoltes anaven a seguir. El camp era, és i serà treball, però també donar gràcies i demanar-les era, és i serà ritu. Que, amb les posteriors migracions (emigracions des del camp, immigracions a la ciutat), anava a passar a les ciutats. En tot cas, per a quan a dalt en aquell mogut segle VIII la civilització àrab, muslime, la cèlebre trilogia mediterrània, amb cereals (blat i ordi), oliveres i vinyes, ja havia arrelat en terres i ànimes.

Les idees muslimes, sarraïnes, es van barrejar amb les ja existents. Al cap, no es tractava, proporcionalment, d’una invasió física, sinó cultural. El Llevant espanyol ha resultat sempre especialment permeable a les diferents civilitzacions que ho han trepitjat, especialment si obrien o mantenien mercats amb això. L’àrab era a més traductora de clàssics grecs i romans.

D’ací ve que posseís fins i tot la seua pròpia versió del Carnestoltes, l’a elNawrūz (Nawrūz, literalment, significa ‘nou dia’, i encara continua celebrant-se en moltes zones), que també amalgamava rituals de rerefons agrícola (molts d’ells, primaverals) d’origen mesopotàmic o sirià.

Així, les Carnestolendas es van enfortir, però també va sedimentar encara més el rerefons saturnal, llatí, que anava a generar molts altres festejos. Molts d’ells, de fet, continuen festejant-se.

És el cas de les Danses dels Tapats (disfressats) o les Festes dels Folls o dels Bojos, en el fons ramificacions totes dues d’un mateix tronc que anava a estendre’s i diversificar-se per territoris occitans. És a dir, allà per on va campar el montpellerino, occità, Jaume I El Conqueridor (12081276), esteses per Aragó, Catalunya i l’avui Comunitat Valenciana, i fins i tot zones adjacents, com l’abans alacantina Caudete (presa per Jaume I en 1240 i, des del Reial decret de 30 de novembre de 1833, albacetenya).

Tals celebracions, que l’Església fagocitó (com, a contracor, va fer amb el Carnestoltes, per a assumir alguna cosa que va vore que no podia raure, desaparéixer) per al dia en què es rememorava la matança dels Sants Innocents, el 28 de desembre, encara que es van estendre a pràcticament tot l’any, ja que cada població les va adaptar a la seua pròpia realitat. Sembla que obria l’aixeta d’estos festejos la

castellonenca Culla, en l’Alt Maestrat, cap al 1400. Els balls s’efectuaven inicialment en honor al Rei Moxo (el rei Mocho o rei Pàixaro, o Rosso, també rei de Burles, o Rei de la Fava, o Bufarra), la contigüitat lingüística de la qual amb Momo, recordem que el déu grec de la ironia, no ha passat desapercebuda pels antropòlegs. La festa arribava, per cert, en 1409 a Elx, per a adoptar el nom de Rei Moro, i s’estenia ja per tot el nostre territori: Amantats, Carasses, Folls, Enfarinats, Innocents, Lleniaters, Mucarasses, Reinats, Tapats, Tomasets… Festes al carrer, alegria, ironia. Ens sona d’alguna cosa? La fonamentació per a les falles i els seus derivats ja estava excavada. Ara tocava emplenar-la.

Festes als carrers

«Les falles no poden ser considerades com a diversió bona, perquè res tenen a vore amb el significat religiós de la festivitat» de Sant Josep. A més, «sobrada raó tens o bon Christiano per a omplir-te de tristesa quando notes als nostres carrers i places tantes Pires quantos són els Figurones que en este dia se’t representen ridículament vestits».

Al bo de l’Amant de la Veritat (identificat com el frare Traglia) se li acostaven perillosament els dimonis en donar-li la raó al veí Bonifacio Cristiano, qui s’havia queixat, al març de 1792, també per carta i des de les pàgines de ‘El Diari de València’ (dels diversos que van operar amb este nom, ací ens referim al que es va editar entre l’1 de juliol de 1790 i el 5 de gener de 1812, en plena ocupació francesa d’Espanya, 1808-

1814) a propòsit de les falles (del llatí ‘facula’, diminutiu de ‘faxcis’, ‘torxes’). Manifestació popular de pólvora, foc i alegria, eminentment de carrer i amb inclinació a la nocturnitat, sense rebutjar el diürn, les falles no serien acceptades durant molt de temps per les elits, com palesa, per exemple, la queixa del veí i la resposta, en el mateix mitjà, del religiós. Des de diversos fronts, com els diaris, estes arribaran a suggerir la substitució d’aquelles pels Moros i Cristians (en si, una altra celebració popular) o la seua desaparició. Fins i tot es contraatacarà, des de la burgesia, germinant una altra celebració, encara viva, la Fira de Juliol o de Sant Jaume, que arrancava en 1891, a instàncies de l’escriptor i polític Pascual Frígola i Ahiz (1822-1893), primer baró de Cortes de Pallars, a inspiració de la celebrada, des de 1294, durant el Carnestoltes de la francesa ciutat de Niça. Com es veu, l’esperit de les Saturnals romanes no ens abandona en la nostra història.

Però ja no quedava lloc per a la resposta. Precisament durant els segles XVIII i, sobretot, el XIX començaran a arrelar ja definitivament uns festejos, les falles, que si bé s’obren a la premsa amb la queixa de don Bonifacio i, abans, amb una altra queixa, en 1784, ja apareixen citades com a tals, com a falles, cap a en 1683.

I quan es va construir la primera falla? L’assumpte es presenta borrós, encara que moltes cròniques apunten gairebé sense dubtar-lo al construït en 1820, per a Plaça de la Reina. Anotem a més quan, amb les elits ja rendides a esta celebració, es dona el primer premi municipal: perquè al començament del segle XX, en data tan primerenca com 1901. És la de Ruzafa-Ci-

rilo Amorós, de l’artista de hui boirosa biografia Bautista Rodríguez. Cremaven els monuments i en les seues cendres voletejava un nou concepte, les «falles artístiques»,

Que les espurnes de la metxa fallera anaven a saltar prompte era una cosa tan predictible com imparable. Precisament en el pròleg de la passada centúria anava a transmutarse en una altra celebració, per a Sant Joan, obra d’un gadità (i recordem la nostra connexió amb la Via Augusta), José María Py (1881-1932), qui havia participat en les falles i en el Carnestoltes, jaraneos en els quals es espejaba per a crear en 1928 les Fogueres alacantines.

La bifurcació falles-fogueres anava a estendre’s com el fuet fester més arrelat en la nostra Comunitat Valenciana heretat de les Saturnals llatines. I les falles, en concret, anaven a trobar en l’àrea metropolitana de València ciutat, del cap i casal, un substrat des del qual germinar.

Els anells saturnals

Anava a ocórrer en este anell de Saturn que abraça també els aiguamolls de l’Albufera (21.120 hectàrees, 211,2 quilòmetres quadrats), testimoni mil·lenari d’aquell mític Golf de València que va arribar a abastar 31.000 hectàrees (310 quilòmetres quadrats) alimentats pel Mediterrani i, a més, els rius Túria i Xúquer. Sobre esta zona s’anirà creant un atractiu centre per a, primer, l’agricultura i la pesca, potser ja des de la fundació, allà pel 138 a. C., de la colònia romana Valentia Edetanorum (valor dels edetanos, de l’Edetania: dues terceres parts de la província valenciana

i el sud castellonenc), la qual cosa hui és, justament, la ciutat de València. També les manufactures i després la indústria. Entre el segle XIX i el XX, es va donar una forta diàspora de la ciutat al camp, de la capital al seu cercle poblacional, a buscar-se el pa i la sal diaris. Proliferen els planters d’arròs, guanyats a l’aigua cabàs a cabàs, i els permisos de pesca. I els qui aconseguien tot això portaven en el morral usos i costums.

Tot això anava a forjar l’ànima d’una zona, la metropolitana, que anava a créixer més i més: des del primer gran ordenament d’aquesta, en 1947, com a Corporació de la Gran València, fins al model actual, oficialitzat en 1983.

I les nostres filles de les Saturnals, les falles? Anaven a estendre’s per una superfície prenyada de poblacions, conformant la tercera àrea metropolitana d’Espanya (després de Madrid i Barcelona, i per sobre de Sevilla, Màlaga, Bilbao, Alacant-Elx, Astúries, Saragossa i Múrcia) a part d’una de les principals d’Europa: Alaquàs, Albal, Albalat dels Sorells, Alboraia, Albuixec, Alcàsser, Aldaia, Alfafar, Alfara del Patriarca, Almàssera, Benetússer, Beniparrell, Bonrepòs i Mirambell, Burjassot, Catarroja, El Puig de Santa Maria, Emperador, Foios, Godella, La Pobla de Farnals, Manises, Llocnou de la Corona, Massalfassar, Massamagrell, Massanassa, Meliana, Mislata, Montcada, Museros, Paiporta, Paterna, Picanya, Picassent, Puçol, Quart de Poblet, Rafelbunyol, Rocafort, Sant Antoni de Benaixeve, Sedaví, Silla, Tavernes Blanques, Torrent, Vinalesa i Xirivella. Ja en 1900 plantava Torrent la seua primera falla, encara que per a la seua segona, en 1923, va trigar una mica més:

1923, però amb ànim ben continuista, de nou en el Carrer del Pi (Mare de Déu de l’Olivar, antiga Cambrils). I amb Jocs Florals (jocs florals), com en la Fira de Juliol del cap i casal.

Després tocava, per exemple, Alfafar, des de 1923. I, seguint amb este deixant saturnal, de gaudi, de celebració amb, com hem vist, tanta nissaga, recordem: Manises ni més ni menys que en 1924. En fi, com dirien els romans: «Bene vobis Saturnalia eveniant!» (que les Saturnals us resultin favorables!).

EL FOC

oblidador

VICENTE MASÓ TALENS, Arxiver Municipal de Manises

Des del propi origen del nostre planeta Terra el foc ha sigut present. Primer com a element necessari per a la vida a través de llamps i incendis fortuïts. Però més o menys uns 500 milions d’anys abans de Crist, l’ésser humà del Paleolític va començar a poder controlar-lo i generar-lo al seu gust i necessitats. Des de llavors amb el foc es cuinarà, s’il·luminarà, calfarà i fins podrà usar-lo de manera defensiva i també ofensiva.

El foc sempre ha despertat inquietuds i emocions especials, dedicant-li una atenció especial i considerant-ho durant mil·lennis com una cosa divina i al qual rendir culte. Cultes, mites, deïtats i llegendes sobre ell han transcendit de generació en generació i de cultura en cultura.

I aquesta admiració no ens pot resultar en absolut estranya avui dia, perquè no són poques les manifestacions culturals i festives que entorn d’ell es desenvolupen i per a mostra, les fogueres de Sant Joan, les de Sant Antón i per a nosaltres de forma molt especial les Falles.

Segons la mitologia grega, el foc pertanyia als déus fins que Prometeu va robar la flama i li la va lliurar als homes

El foc purificador a través del qual eliminem tot allò que ens sobra, ens molesta o simple-

ment detestem. I tot això, com a festa i com a declaració de bones intencions i de millorar, no està res malament. És un gest que ens honra i amb el qual rendim una mica d’homenatge als orígens bíblics del foc. Malaquías (3:3) descriu a Déu com un refinador que purifica al seu poble… cremant el pecat i les imperfeccions per a fer-los sants i Justos. Bàsicament aquesta idea serà la que de fonament principal a l’ús del foc com a element purificador.

Fins ací l’argument no està res malament. Cremar el que ens molesta o el que pensem que està mal, amb la sana intenció que després de les cendres al vent, també es volatizarán les coses dolentes. Però sempre és així? I encara més, quí decideix el que cal convertir en cendres? Ací és on comencem a trobar-nos amb debilitats, flaqueses i misèries humanes.

El piròman és una figura menyspreable en la nostra societat. Amb un minso gest de calar foc a alguna cosa, és enorme el mal que es pot aconseguir. I la història de l’ésser humà, des dels seus inicis està plagada de piròmans. Eróstrato, pastor d’Éfeso responsable de la destrucció del temple d’Àrtemisa d’Éfeso. Neró que quasi cala foc per complet a la ciutat de Roma i després d’ells un llista immensa i la major part de les vegades, anònima de fanàtics del foc que, com vam dir anteriorment, amb un mínim gest provoquen danys de brutal magnitud.

El foc purificador es pot convertir en una arma terrible i ací és on ve el gros de la qüestió. Segons anem contant aquesta història, ens pot semblar que va poc amb nosaltres això del foc, la piromanía i els incendis. Però res més lluny de la realitat. El foc al llarg de la nostra història ha consumit biblioteques gegantesques, llibres en general, edificis, boscos, camps i arxius.

Llibres i documents des de fa molt temps, són combustible per a l’oblit i aliment per a descerebrats que volen reescriure la història. Des de l’Edat mitjana, els guardians de la moral cremaven manuscrits i llibres per a evitar la propagació d’un pensament diferent. Es cremen els documents que testimonien actes, drets i propietats i amb les seues cendres es volatilitzen i desapareixen els actes documentats, els drets adquirits i les propietats atresorades.

En aquest aspecte, aquells que ens dediquem a la història i als documents com a suport indiscutible d’aquesta, tenim nefastes experiències vinculades al “foc purificador” i el que és pitjor “el foc olvidador”, concepte que acabe d’inventar-me atès que no ve recollit en el diccionari de la R.A.E. però que ve com anell al dit per a expressar el que pretén el piròman de documents.

De manera bastant habitual, moltes famílies, sense pretendre-ho fan ús d’aquest foc. Cremar aquests papers vells de la família, aquestes factures, algunes escriptures velles i coses per l’estil… “això ja no té valor”, “això ja no té perquè veure-ho ningú” “això a ningú interessa”. Sí, amb aquestes equivocades reflexions aniran al foc molts trocets d’història, moltes peces del puzle de la nostra història que per separat (és cert) no tenen valor, però que al costat de molts altres conformen el gran escenari del nostre passat.

Encara sent legítima aquesta manera d’actuar, la veritat és que resulta molt poc adequada. Quantes cartes, quantes memòries, quants negatius hauran sigut convertits en cendra amb la millor d elles intencions.

Però el voraç foc oblidador i la pertinaç cerrilitat de l’ésser humà va molt més allà i molt més prop del que pensem; pri-

vant-nos de coneixement i de testimonis documentals de la nostra història, fins i tot de la més recent. Però, res nou. Que la cosa ens ve des de lluny.

Quan la invasió francesa les tropes al comandament del general Moncey acampades entre Manises, Quart i Aldaia, després de no poder aconseguir la ciutat de València, la nit del 27 al 28 de juny de 1808, van llançar una gran ofensiva de repressió i càstig contra els pobles als que estaven acampats.

I la cosa va ser seriosa, segons ens compta

José María Moreno Royo en el seu article

“Quan la Guerra de la Independència, la nit del 27 al 28 de juny de 1808” (Manises Retazos de su historia. 1983), 36 maniseros van caure sota les baionetes napoleòniques, van produir abundants danys en camps i instal·lacions i… “van cremar l’arxiu de l’Ajuntament”…

La màquina del “foc oblidador” es va posar en marxa aquella nit de juny de 1808 i ens va deixar orfes de tot quant van escriure, van gestionar i van documentar les nostres autoritats municipals i mai es podrà quantificar l’abast d’aquella gesta pirómana.

Però amb l’esclat de la Guerra Civil i embargats per una histèria col·lectiva de greus conseqüències, se li cala foc al mobiliari de la Casa Consistorial. Armaris, taules, butaques i lligalls de documents formen una “pira purificadora”. Una forma absolutament inútil de trencar amb un passat que no resultava satisfactòri.

Durant anys hem intentat aconseguir dades d’aquesta cremà de l’Arxiu Municipal (que lamentablement també es va donar en molts altres pobles i ciutats) però enlloc hem pogut trobar relació exacta dels fets i ni siquiera el moment precís d’aquell any de 1936 en el qual se suposa que va succeir.

Però que va succeir és del tot inqüestionable perquè la sèries documentals a penes van més enllà d’aquell any. De fet el primer Llibre de les actes del Ple Municipal que es conserva porta diligència d’obertura del 17 de febrer de 1937 data de la primera reunió i constitució del nou ajuntament. I més encara, en acabar la Guerra, els gestors municipals es trobaven amb dificultats per a recaptar antecedents de la gestió municipal i deixen constància en els documents municipals, la falta de

documents acreditatius perquè van ser eliminats anys arrere. I ho fan en els termes de “por haber sido destruido el archivo municipal durante la dominación marxista” o també simplement per “els rojos”.

Sense cap dubte no existeix cap justificació per a aquests fets. Cremar els arxius com a arma de guerra o com a purificació del passat és una estupidesa supina que no fa una altra cosa que acréixer l’estupidesa col·lectiva. Un agravi al passat i als avantpassats que cal procurar no es repetisca.

Entre les tropes napoleòniques, quatre descerebrats exaltats a l’inici de la Guerra Civil i posteriorment xicotets i íntims incendis familiars, ens han fet quedar orfes de molt de coneixement del passat. Quedarem ja sense poder saber quins assumptes tractarien els nostres governants, quins impostos s’aplicaven i qui i sobre què es van pagar. Com es viuria en fàbriques i tallers i quines famílies ens van antecedir?

Quins projectes urbans es platejaven? Quines festes s’organitzaven i qui i com les va pagar?

Podríem continuar plantejant-nos preguntes fins a avorrir sense poder reunir ni tenir testimoniatge escrit de cap d’elles, atès que, per fortuna algunes dades sí que han pogut anar eixint a la llum gràcies al fet que l’Arxiu Parroquial de San Joan Baptista se salvara del paorós incendi de béns i imatges de la mateixa que van cremar en dates segurament pròximes a l’incendi de l’Arxiu Municipal. Un apunt final, de l’incendi de l’església sí que tenim data, va ser el 29 d’agost de 1936.

Però, tant de bo que acabara ací la cosa. No havia sigut suficient desastre amb l’explicat fins ara. Encara quedava una mica més a “purificar”… El 26 d’abril de 1938 el govern de Franco creava la Delegació de l’Estat per a la Recuperació de Documents amb la intenció de recopilar tota la informació existent de sindicats, organitzacions polítiques i civils i de persones per a poder exercir el control més absolut en els processos sumarials contra organismes i persones del bàndol ja a punt de ser derrotat. Acabada la Guerra i durant diversos anys més, es va continuar segrestant arxius d’organitzacions i persones. La documentació útil serà custodiada i la considerada inservible seria destinada a la fabricació de pasta de paper, donada la gran escassetat que havia d’aquesta. El 24 d’agost de 1939, el Delegat Provincial de la Delegación de Información y Investigación de Falange Tradicionalista y de las J.O.N. S. instava el Delegat local de Manises a remetre-li “cuanta documentación roja hayas podido recuperar”. Però ja uns mesos abans, exactament el 29 de maig el Depositari de Fons de l’Ajunta-

ment de Manises Mariano Aviñó (en nom de l’Alcalde) es feia càrrec de tota la documentació reclamada per al seu posterior enviament on se li ordenara.

Si es va enviar, no ho sabem encara que tot apunta al fet que sí. Però sí que tenim certesa documental que s’havien preparat “12 calaixos” entenem que de gran format i a groso modo el contingut d’aquests:

-Quatro Cajones con documentación de un Batallón de Fortificaciones que estaba destacado en esta plaza

-Dos cajones de documentación del Centro de Recuperación

-Un cajón con documentación y ficheros del Ministerio de Trabajo y Asistencia Social de las oficinas que estaban en el Convento de El Carmen

-Cinco cajones de documentación que se encontraban en la Comandancia del Centro de Recuperación n.º 1 (Manises)

No sabem si van ser aliment de les flames, objecte del futur Arxiu de la Guerra Civil o pasta de paper. Però sí que sabem que la cerrilitat, la barbàrie i la ignorància quan s’ajunten creen un incendi devastador de greus conseqüències, i que el foc oblidador ens deixa irremeiablement orfes de memòria.

Fons documental:

-Arxiu Municipal de Manises. Arxiu Falange i de las JONS

-José María Moreno Royo. Manises Retazos de su historia. 1983

L’arrós

JOSÉ

CUÑAT

FOC AL FORN

L’arròs al forn no és només un plat, és un testimoniatge viu de la història i la cultura valenciana. Des dels temps de l’Ándalus fins a l’actualitat, ha evolucionat sense perdre la seua essència, adaptant-se als canvis socials, religiosos i econòmics.

En cada cassola, en cada gra d’arròs, es troba una història d’aprofitament, sostenibilitat i comunitat. Este plat humil i ancestral ens convida a celebrar la riquesa de la cuina tradicional, recordant-nos que els sabors més autèntics són aquells que naixen del cor d’una cultura.

L’arròs al forn és una joia culinària de la Comunitat Valenciana, la història de la qual es remunta segles arrere. Encara que moltes vegades queda a l’ombra de l’emblemàtica paella, este plat té una identitat pròpia que el connecta amb les tradicions rurals i col·lectives de la regió. La seua cocció al forn en cassola de fang és un reflex de les pràctiques culinàries ancestrals que han donat forma a la seua singularitat i sabor.

Orígens de l’Arròs al Forn

Introducció de l’arròs en la península ibèrica.

L’arròs va arribar a la península ibèrica durant la invasió àrab en el segle VIII. Els musulmans van introduir el cultiu d’este cereal en les fèrtils terres valencianes, on les condicions eren òptimes gràcies a les tècniques avançades de regadiu i el complex sistema de séquies. No obstant això, el seu ús inicial no era gastronòmic, sinó medicinal i dietètic. De la cassola àrab a l’arròs sec.

L’ús de la cassola de fang per a cuinar va ser també una aportació de la cultura àrab. Aquestes cassoles, conegudes per la seua capacitat per a distribuir la calor de manera uniforme, s’utilitzaven per a elaborar aliments secs o guisats amb ingredients locals. Encara que els musulmans empraven l’arròs en caldos o dolços, la tècnica de cuinar-lo sec en cassola va començar a desenvolupar-se després de la reconquesta cristiana, integrant elements com

a carns i verdures. Testimoniatges històrics de l’arròs al forn.

El primer testimoniatge d’este tipus d’arrossos l’arreplega la traducció de l’arabista Ambrosio Huici (1880-1973), feta sobre un receptari almohade i que va titular ‘La cuina hispà-magrebina durant l’època almohade’.

El poeta valencià Ausiàs March (14001459), una figura destacada del Segle d’Or Valencià, és un dels primers a esmentar indirectament este mètode de cocció. En el seu poema Ves-los e Vents, descriu de manera metafòrica la força de la mar en ebullició com una “cassola en forn”. Este vers, carregat de simbolisme, al·ludeix a una tècnica culinària que ja formava part de la quotidianitat a la València medieval:

Com es cuina l’arròs a Orient.

Es pren arròs llavat amb aigua calenta i es posa en una olla, i amb ell es posa carn de carner gros, del pit, dels darreres i de la seua cintura, sense greix i els ossos de les potes; se li tira l’aigua, que el cobrisca i encara més, i la sal suficient; se li té tota la nit en el forn i es trau a l’altre matí, quan ja s’ha desfet, s’aboca en una font i s’empolvora amb canyella, espígol, gingebre i sucre molt. Es cou a casa amb llet fresca i és millor i més saborós. Per a la Hispània de nou cristianitzada després de la Reconquesta és el poeta valencià Ausiàs March (1400-1459) el primer que nomena l’arròs al forn, en concret en els versos del seu poema Ves-los e Vents en vernacla valenciana. Ausiàs March i la cassola en el forn.

Bullirà la mar com la cassola en forn, mudant color e l’estat natural, e mostrarà voler tota cap de bestiar mal que sobre si atur un punt al jorn. Grans e pocs peixs a recors correran e voltaren amagatalls secrets: fugint a la mar, on són nudrits e fets, per gran remei en terra eixiran. El “Llibre del Coch” i les primeres receptes documentades.

L’arròs al forn apareix documentat per primera vegada en el receptari “Llibre del Coch” (1520), escrit per Robert de Nola, cuiner de la Corona d’Aragó. En este manual, dirigit a la noblesa, es descriu una recepta anomenada arròs en cassola al forn. Este plat incloïa arròs, carn, cigrons i un brou ric en sabors, establint les bases del que hui coneixem com a arròs al forn. Evolució de l’arròs al forn.

Adaptacions religioses i socials

Durant la reconquesta, l’arròs al forn es va adaptar a les noves realitats religioses i culturals. Els jueus i musulmans elaboraven versions del plat utilitzant ingredients permesos per les seues tradicions, com a verdures i carns específiques. No obstant això, amb la cristianització, el porc es va convertir en un ingredient predominant, marcant una clara diferència cultural. Aquest canvi va obligar jueus i musulmans conversos a adoptar aquestes receptes com a símbol d’integració religiosa. Influència del Descobriment d’Amèrica.

L’arròs al forn va començar a incorporar ingredients portats d’Amèrica a partir del segle XVI, com la tomaca i les creïlles. Estos productes, que es van integrar ràpidament en la cuina valenciana, van afegir nous matisos al plat i el van fer més versàtil. Un plat d’aprofitament i tradició.

L’arròs al forn va nàixer com un plat d’aprofitament. Les sobres de l’olla valenciana (un bullit tradicional) servien de base per a la seua preparació. Els cigrons, les carns i el brou sobrant es mesclaven amb arròs en una cassola de fang per a ser

cuits al forn. Esta pràctica, que es va estendre per tota la Comunitat Valenciana, va donar lloc a una rica diversitat de variants del plat. La tradició de l’arròs passejat”.

L’arròs al forn va rebre el nom de arròs passejat (arròs passejat) perquè antigament les famílies portaven les seues cassoles al forn comunal per a coure-les. Este passeig no sols era una necessitat pràctica, sinó també una oportunitat per a socialitzar. Les dones aprofitaven el trajecte per a conversar amb les veïnes i compartir les notícies del poble, convertint aquesta tasca quotidiana en un acte social. Variants de l’arròs al forn.

Cassola de Quaresma: elaborada durant el període quaresmal, esta variant substitueix la carn per abadejo, espinacs i cigrons, respectant les normes d’abstinència religiosa. Cassola de Sant Antoni: este plat, típic després de la matança del porc, inclou talls grassos com a orella, morro i cansalada viada, a més de botifarra de ceba. Es prepara especialment durant les festivitats en honor a sant Antoni Abat.

Arròs amb Costra: Característic de localitats com Oriola i Elx, esta recepta inclou

una capa d’ou batut que es gratina en el forn, formant una costra daurada.

Cassola d’Estiu:

Una versió més lleugera, ideal per a l’estiu, que elimina els ingredients grassos i afig més verdures fresques.

La connexió entre l’arròs al forn i la paella.

El crític gastronòmic Lluis Ruiz Soler suggereix que l’arròs al forn és el precursor directe de la paella. Segons esta teoria, el pas de la cassola de fang a la paella metàl·lica va permetre una cocció més ràpida i pràctica, adaptant-se a les necessitats de les famílies modernes. Recepta tradicional de l’arròs al forn: Ingredients (per a 4 persones)

• 400 g d’arròs redó. • 1 litre de brou de bullit. • 200 g de cigrons cuits. • 300 g de costelles de porc. • 2 botifarres. • 2 tomaques. • 2 creïlles. • 1 cabeça d’alls. • 50 g de cansalada viada. • Oli d’oliva verge extra, sal i pebre roig.

Preparació

1. Precalfar el forn a 200 °C.

2. En una cassola de fang, daurar les costelles i la cansalada viada amb un poc d’oli. 3. Afegir les creïlles en rodanxes i daurar-les lleugerament.

4. Incorporar l’arròs, els cigrons i el pebre roig, mesclant bé.

5. Col·locar les botifarres, les tomaques partides per la meitat i la cabeça d’alls en el centre.

6. Abocar el brou calent i ajustar la sal.

7. Enfornar durant 20-25 minuts, fins que l’arròs estiga sec i daurat.

8. Servir directament en la cassola.

Conclusió: El llegat de l’arròs al forn L’arròs al forn és molt més que un plat; és un símbol de la cultura i les tradicions valencianes. Cada ingredient i cada tècnica ens connecten amb segles d’història, transmetent els valors de sostenibilitat, comunitat i creativitat que caracteritzen a la gastronomia d’esta regió.

A FOC

El foc ha estat un element recurrent dins de la poesia d’Estellés, sent ell el gran representant de la poesia de les coses quotidianes, dels referents de la cultura popular, de les coses i situacions d’anar per casa.

I més curiós encara és quan un dels seus poemaris té per títol: “El gran foc dels garbons”. Les dues paraules del títol potser ens sonen familiars, formen part del lèxic emprat des de sempre a la ceràmica de Manises: foc i garbons (feixos de llenya que es feien servir de combustible als forns)

El poemari forma part del primer volum de “Recomane tenebres - Obra Completa” editat el 1972 per Tres i Quatre, i està compost per 102 sonets. Posteriorment en 1975 es va fer una reedició on es van incloure 47 poemes i que segons el poeta, va ser l’edició definitiva.

En els seus fulls podem aguaitar per les escenes de la vida diària de qualsevol poble amb els seus personatges com un univers que, la major part de les vegades, ens resulta molt familiar.

“Aparéixen personatges veïnals de diferent classe social com ara el mut, l’orb, el bisbe, el taüter, el notari, el bomber, el mort, el mariner, el metge, l’apotecari, el barber, la mare que ha perdut el fill en la guerra, la drapaire o la prostituta” (Visat.)

Personalment, és un dels poemaris d’Estellés que més he llegit i potser és també pel lligam que té amb la meua ciutat: Manises.

En dos dels poemes que formen part d’“El gran foc dels garbons” apareix Manises, fent referència a la seua activitat més reconeguda com és la ceràmica.

Venia cossis i perols

Venia cossis i perols venia campanetes de fang, plats de Manises amb el retrat de Blasco Ibàñez o amb exòtiques flors i llargues dames,

llibrells dignísims per a la bugada, bacins ventruts a prova de colitis. La coneixien per l’Espiritada.

Seria allò que diuen un malnom,

car no donava bibliografia i era difícil suposar-la en el relleu d’un vell sarcòfag, gemegant.

Bròfega sempre, i amb el virgo incòlume, segons extensa tradició oral, ara farà vuit anys que l’enterràrem.

He vist un plat dels d’obra, de Manises

He vist un plat dels d’obra, de Manises, d’aquells que canviaven, al meu poble, per espardenyes velles o per draps, amb unes pomes i unes peres, i era

millor el plat que un capitell romànic, amb uns colors, una vivacitat, amb una carn tendral de novençana, la matinera gràcia d’octubre,

la incipient tardor, una dolcesa, jo no sé dir-ho, alguna plenitud, tot l’orgull de la terra, arrels agrícoles,

i era agradable viure i oblidar-se dels poetes llatins, i de Cézanne, i una tristesa encara remotíssima.

(El gran foc dels garbons. ”Recomane tenebres. Obra Completa 1 “)

Si en el primer poema la referència a la ceràmica de Manises és dins d’un conjunt d’objectes de la venda ambulant de l’època, en el segon poema la ceràmica de Manises és la protagonista indiscutible i que el poeta considera “millor que un capitell romànic”, sent al mateix temps un reflex d’aquella ceràmica

popular tan quotidiana “tot l’orgull de la terra”.

Per a totes les persones que vulguen acostar-se a conéixer el gran poeta valencià Vicent Andrés Estellés, recomane “El gran foc dels garbons”, com una gran porta al seu univers que com podreu comprovar ens resultarà sempre tan familiar.

Tot AL FOC FOC

i ecologia

RAFAEL MERCADER MARTÍNEZ

El foc, ànima i essència de les Falles, ha estat durant segles un element clau en la identitat cultural de València. Des de temps immemorials, el foc ha simbolitzat la purificació, el renéixer i la celebració. No obstant això, més enllà del seu significat festiu, el foc també té una profunda connexió amb l’ecologia, un tema cada vegada més rellevant en la nostra societat actual.

En la naturalesa, el foc exerceix un paper crucial. Els incendis controlats, coneguts com a cremes prescrites, són utilitzats per ecològecs per a regenerar ecosistemes, fomentar la biodiversitat i previndre incendis forestals de major magnitud. En molts llocs del món, com els boscos mediterranis, el foc és una força natural que permet el cicle de vida d’unes certes espècies vegetals que depenen d’ell per a germinar. És una eina natural de renovació i equilibri.

Però també sabem que el foc, fora de control, pot ser devastador. Els incendis forestals, exacerbats

pel canvi climàtic, amenacen no sols els ecosistemes, sinó també les nostres vides i el nostre futur. I ací és on el missatge de les Falles pot ser més poderós que mai: transformar el foc en un acte conscient i simbòlic que convide a la reflexió.

Cada any, les nostres Falles cremen per a recordar-nos la fugacitat del material i la importància de l’immaterial: la comunitat, la creativitat i la tradició. Este mateix foc podria convertir-se en una crida a l’acció ambiental. Imaginem unes Falles on els materials emprats siguen sostenibles, on l’ús del foc simbolitze també un compromís amb la cura del planeta.

En els últims anys, ja hem vist iniciatives per a reduir l’impacte ambiental de les Falles, com l’ús de pintures menys contaminants i la promoció del reciclatge. Però podem anar més enllà. El foc faller

podria convertir-se en un recordatori de que el canvi comença en nosaltres, en com celebrem les nostres tradicions i en com cuidem la nostra casa comuna: la Terra.

Així, el foc no sols il·lumina els nostres carrers i les nostres ànimes durant la setmana fallera, sinó que també podria il·luminar el camí cap a una València més sostenible. Perquè, com diuen, no cal témer al foc, sinó aprendre a dansar amb ell, usant-lo com una eina per a construir un futur millor.

En este Llibret, celebrem no sols les flames que consumeixen les nostres Falles, sinó també l’esperit que elles inspiren: el d’un poble que sap honrar el seu passat mentre mira cap a un futur més verd i conscient. Que el foc siga sempre un aliat, mai un enemic, en la nostra lluita per un món més equilibrat.

EL MEU BARRI AL FOC

PILAR MOLINA ALARCÓN

Què significa un barri: és una subdivisió de ciutat o poble que sol tindre identitat pròpia i els habitants de la qual compten amb un sentit de pertinença.

El barri es defineix en cadascuna de les parts en què es divideixen els pobles ciutats o districtes, el barri és una subdivisió d’una ciutat que sol tindre identitat pròpia.

El nostre barri és la nostra llar, els seus carrers, el parc, el súper, la fruiteria, els bars, les pistes esportives, les falles, l’associació veinal . . . són llocs on ens trobem o ens reunim per a organitzar celebracions, esdeveniments, etc, però el més important és que són els llaços que tenim entre veïnes i veïns, el barri està caracteritzat per un cert paisatge urbà i cert contingut social que tenen una funció pròpia, encara que el barri del Carmen ara no estiga en este moment, sí que va haver-hi un temps fa molts anys en què tenia una funció reivindicativa important i on el veinat s’implicava en l’activitat que organitzaven l’associació de veïns per a exigir la consecució de totes les mancances que es tenien en estemoment ( que eren moltes).

En un barri s’ha de trobar tot el que fa falta per a poder viure, cada fang té les seues particularitats, el barri del Carmen per exemple té o tenia una important, el pont que separa el barri del Carmen del barri Socusa i la resta de la població, els veïns i veïns del barri del Carmen es consideraven més de Quart de Poblet que de Manises, de fet, la frase de “me’n vaig a Manises a comprar” era d’allò més habitual, per sort hui després de molts anys sembla que això ha desaparegut, gràcies també a les associacions del barri. Amb el temps han canviat els hàbits de vida, es mantenen connexions socials amb resta de la població, això és important a l’hora d’ajudar-se entre elles i augmentar la confiança i l’autoestima i que les persones del barri que, al llarg dels anys, es consideraven més veïns de Quart de Poblet que de Manises.

Al dia d’hui encara que hagen persones que consideren que no és així, el barri del Carmen és una de les millors zones per a

viure de Manises, més ben situada, una zona més segura, amb tots els servicis necessaris, tot això fruit de la lluita de molta gent i de moltíssims anys.

Amb el canvi de governs democràtics als ajuntaments les fisonomies dels barris van canviar radicalment, cobrint les necessitats mínimes dels ciutadans i ciutadanes. Les persones més majors si recordem que fa escassament 45 anys en el barri del Carmen només havien tres o quatre blocs d’edificis, tota la resta, camps de dacsa . . . amb el temps el barri disposa de zones verdes, centre de salut, col·legis, parcs, local social per a les persones majors, escola infantil, Centre juvenil, supermercats, etc. i el més important de tot, d’un teixit social que juga un paper molt important, l’Associació de Veïns i la Falla del Carmen, amb els anys la falla del Carmen gràcies a la voluntat de moltes persones s’ha convertit en l’associació més important del barri i el nexe d’unió amb la resta de la població.

AL FOC La inclusió social

TONI RAVA

En primer lloc agrair-li a Fernando Villalba l’amable invitació a participar a la Revista de la Falla “El Carmen”.

Qué es la Inclusió Social?.- Hi ha persones que degut al seu país de naixement, a la seua diversitat funcional, a la seua orientació sexual, a la seua edat, al seu génere, a la seua situació económica, etc; es troben en desavantatge per a ser membres actius i participatius al seu entorn social. Les polítiques dirigides a aconseguir que aquestes persones tinguen les mateixes oportunitats per a participar plenament a la vida social (a tots els seus àmbits: educatiu, laboral, festiu, etc) son polítiques que tenen com a fi aconseguir la Inclusió Social.

Son l’Estat (Govern Central, Governs Autonòmiques i Ajuntaments) els que han de desenvolupar accions públiques per a que ningú reste excluit socialment, és l’Estat el que té la obligació de garantir l’accés universal als Sistemes Públics d’Educació, Sanitat i Atenció a les persones majors, de garantir la inserció laboral i impedir la devaluació de salaris i pensions, de garantir l’accés de totes

les persones a un domicili digne, etc. Sense menysprear altres, aquestes accions que senyale son claus per a aconseguir l’objectiu de que ningú es quede enrere.

No obstant, la Inclusió Social no es només responsabilitat de l’Estat; nosaltres com a persones, com a ciutadans, hem d’intervindre per a aconseguir aquest objectiu. Senyale alguns eixemples d’accions que podem realitzar:

• Convidar a un amic estranger a una festa familiar.

• Ensenyar a les persones grans del nostre entorn més proper (mares, iaios, etc) l’ús de les noves tecnologies i de les xarxes socials.

• Gestionar facilitats d’accés per a persones amb algú tipus de diversitat funcional al nostre edifici: instal.lacions d’ascensors i que aquests tinguen dispositius que perrmitisquen el seu ús per part de les persones amb ceguera.

• Permetre a totes les persones inscriure’s a activitats de formació: culturals, esportives, festives, etc.

• Organitzar festivals de gastronomia a les nostres Associacions Festeres, en les quals participen veïns nostres, nascuts a altres paissos.

• No abusar, malgrat l’excés de demanda, dels preus de lloger d’una vivenda de la nostra propietat.

• No ocupar amb el nostre vehicle els passos de vianants i les rampes d’accés als mateixos per part de les persones amb mobilitat reduïda (en algú moment de les nostres vides totes i tots anem a necessitar aquestes facilitats d’accés).

Aquestos son només alguns eixemples, però n’hi han moltíssimes més accions que podem realitzar al nostre dia a dia.

I no volguera acabar sense fer referència a un excel.lent eixemple de Inclusió social, en aquest cas educativa, que es va realitzar al Barri de “El Carmen” farà ja uns 40 anys. Em refererisc a quan el professorat del Col.legi Públic “Joan Fuster”) va apostar per la integració de les persones amb discapacitat física i/o intel·lectual a les seues aules. Va ser una aposta valenta i un eixemple per a molts altres Centres. Si pensem que a alguns Col.legis aquesta integració encara no està normalitzada, serem més conscients del enorme valor que va representar aquella iniciativa al seu dia. El Barri de “El Carmen” va ser pioner en aquesta qüestió.

I res més, agrair-los l’espai que m’han permet a la seua Revista i desitgar-los que tots i totes disfrutem de unes bones Festes i unes bones Falles.

DEL FOC De la denominació

per part de l’ésser humà a la flama purificadora de les falles

JAVIER JALVO. Sub-Cap Protecció Civil Manises

Quan el meu bon amic Fernando em va demanar un article per a este llibret… em vaig quedar pensatiu i li vaig preguntar: però de què puc parlar? -foc, foc, foc- em va comentar… he format part d’equips de redacció de llibrets, fins i tot alguna vegada em vaig atrevir amb articles i xicotets assajos, però el meu va ser sempre estar “entre bastidors” i realitzar sobretot la maquetació i muntatge de llibrets en la meua època com a faller d’una xicoteta comissió centenària del centre de València, prenent el testimoni del meu pare que allà pels anys 80 va començar esta labor entre tipus, fotolits, planxes, i altres tecnologies “d’antany” hui desaparegudes per les noves tecnologies que permeten resultats difícilment imaginables en aquella època de les Heildelberg Offset… està bé, ho intentaré, si bé és cert que esdeveniments viscuts recentment (relacionats amb fenòmens naturals com pot ser el foc) poden fer que em desvie del tema principal… tot això amb la millor intenció.

Fa aproximadament 1,5 milions d’anys, l’ésser humà va començar a utilitzar un element que potser havia observat de manera natural en els boscos afectats pel llamp o en els volcans, fent fugir als animals… este element era el FOC. Un cert temps després va poder fer que este element servís per a cuinar els seus aliments i que saberen millor, coure l’argila dels seus utensilis de fang, il·luminar les seues coves i refugis i, molt després, poder utilitzar-la per a donar forma a objectes metàl·lics…

Però crec que hauria de parlar-vos d’una cosa més actual… el FOC en les falles… esta festivitat celebrada des del segle XVIII en honor al patró del Gremi de Fusters San Josep, que tant coneixeu i que tan volgudes són per a pràcticament tota la societat valenciana.

Si pensem: per a què s’utilitza el FOC en les falles? Per a absolutament tot, diria jo… tot gira entorn del foc: utilitzem el foc per a cremar els nostres monuments fallers (principalment) i començar així un nou exercici, però també està present en pràcticament qualsevol esdeveniment que puguen realitzar els fallers: presentació, proclamació, recollida de falleres majors en qualsevol acte, despertà, mascletà, castell, … esta vegada en forma de traca, petard, coet, carcassa, caixa d’efectes… i com no, en el cuinat d’estes saboroses paelles que poden marcar tant un esdeveniment de germanor de tota la comissió com de rivalitat en els famosos concursos que es poden disputar i que no serveixen més que per a estrènyer més llaços si cap entre tots els seus participants.

Parlem ara de FOC… este element natural present en la nostra benvolguda festa com hem dit. Dona la casualitat que donat a la meua professió com a docent de la branca de les emergències, la meua visió del foc pot ser més tècnica i definir-la com la unió d’un combustible, un comburent (l’oxigen també necessari per a la vida) i la calor… que units a un element que es diu “reacció en cadena” formen la coneguda com a “teoria del foc”. I per què conte això? Perquè els servicis d’emergència dels quals forme part treballem amb esta unió de parts, actuant sobre una o més d’una perquè, quan este foc es manifesta o pot manifestar-se intentar controlar-lo. De vegades, quan esta manifestació és en forma de xicotet conat, és fàcilment controlable… altres vegades, en canvi, tot es pot descontrolar ja siga de manera natural o artificial per part de l’ésser humà. Però en tots aquests casos els servicis d’emergència entre els quals ens trobem els VOLUNTARIS DE PROTECCIÓ CIVIL posarem tot de la nostra part perquè no es vegen afectades les vides humanes, els béns o el medi ambient.

El FOC… este element natural que, controlat, és molt útil per a labors quotidianes de l’ésser humà i una bona forma de manifestació dels nostres esdeveniments socials i festius però que, quan ix del nostre control es converteix en un element destructiu. Tots els anys, donada la nostra excel·lent ubicació mediterrània, som

testimonis de grans incendis forestals amb el corresponent risc per a la població no molt lluny de la nostra població… Estos incendis (i pràcticament qualsevol emergència) en els quals es prioritza (en aquest ordre) vides humanes-béns-medi ambient.

A més de l’incendi forestal moltes vegades fora del nostre control també trobem el FOC en l’entorn urbà… retrocedim al 22 de febrer de 2024… i concretament a un dels barris de la ciutat de València que gaudeix d’una gran tradició fallera: CAMPANAR… en les nostres retines quedarà gravada la imatge d’un gran edifici cremant quin colós en flames… una conjunció d’esdeveniments (vent, temperatura, construcció de l’edifici, foc fortuït…) que potser mai va haver de donar-se… i que es va cobrar un total de 10 vides humanes i que va donar a conéixer el costat més humà de la ciutadania i els col·lectius fallers de la barriada. Un succés que esperem no es torne a repetir mai.

Però em permetreu, amics meus, que al costat d’aquestes paraules vos parle d’altres elements naturals que posen en risc a la població. Esdeveniments recents ens han fet vore que estos fenòmens naturals estan moltes vegades totalment fora del nostre control. Fins no fa molt la paraula “DANA” era pràcticament desconeguda per a la població en general. Les terribles inundacions ocorregudes en diverses poblacions de la nostra comarca ens han fet saber que aquesta paraula pot convertir-se

en un terrible esdeveniment i una terrible emergència. Més de 200 morts, milers d’afectats, habitatges i cotxes afectats, espais públics… hui la llista sembla no tindre fi. Però si hi ha alguna cosa a destacar en aquest succés és la HUMANITAT. Pràcticament tota la població s’ha bolcat en l’ajuda: civils, personal d’emergències, militars, col·lectius, i, com no, els meus companys de Protecció Civil (més de 900 de tota Espanya) … hem aportat el nostre granet d’arena en la bona resolució. I bé

és cert que les coses des d’este fatídic 29 d’octubre han millorat… però encara queda molt per fer. Això sí, hem demostrat entre tots tindre un 10 en humanitat. Mai hauria imaginat un esdeveniment d’estes característiques igual que mai m’hauria imaginat una resposta d’aquesta manera. El FOC… este element sense el qual la nostra festa no tindria sentit… este element que intentem dominar i al qual no hem de témer, simplement, aprenguem a conviure amb ell, fem un ús responsable i així les nostres benvolgudes festes no es voran entelades per cap emergència produïda per ell.

De cor vos desitje continuar gaudint dia a dia de la nostra benvolguda festa fallera. Compteu amb el suport del voluntariat de Protecció Civil per a cada acte i esdeveniment que realitzeu. Una forta abraçada

EL FOC d’un faller

Volem retre homenatge a una gran persona que vaig conéixer per casualitats de la vida i, la seua gran trajectòria, em va encantar.

És una persona que, amb 6 anys d’edat, va arribar a València des del seu poble natal, aconsellat per un metge ja que tenia una greu malaltia i els seus pares no s’ho van pensar dues vegades, van agafar al xiquet i van eixir, sense res, cap a València. El xiquet va anar creixent i va sanar, ja que el clima de València li beneficiava i era el seu destí, la terra del foc, la terra de les falles.

La flama amb la qual tant somiava, ho va abraçar i al so del seu dolçaina va embruixar a aquell xic que va entrar de ple en el món de les falles.

A l’edat de 15 anys es va apuntar per primera vegada a una comissió fallera i en poc temps va ser el secretari més jove censat en J.C.F.

En el seu afany de fer créixer la festa valenciana, i regular a totes les comissions de la ciutat amb unes normes per a tots, va participar en el congrés

faller de 1977 per a crear el reglament oficial de Junta Central Fallera, pel qual ens regim totes les comissions.

Amb tot just 22 anys d’edat, en l’exercici 1982-83 va ser el president mes jove de J.C.F agafant a una humil i xicoteta comissió, plena de deutes i fracassos, en poc temps, va netejar el nom d’esta falleta i va aconseguir portar-la amb el cap alt dins de la seua població i aconseguint grans premis, en tots els concursos de J.C.F i de la seua agrupació en allò que es participava: teatre, play-backs, i altres campionats que s’organitzaven.

Van anar passant els anys, i ahí estava ell, any rere any, lluitant i treballant per les falles.

L’any 2002 es va impulsar de nou el Reglament Faller, en el qual va participar activament sent membre de la mesa de redacció d’este congrés i assistint a totes les sessions que es van realitzar per a arribar a presentar-ho per a la seua aprovació.

Aquella flama de foc que formava part de l’escut de la seua comissió, l’abraçava cada dia agraint-li tot el treball que realitzava per ella, els components de la falla estaven ja orgullosos de formar part de la mateixa i de tindre a un president com mai l’havia tingut fins llavors, eren tots un, des del més major al més xicotet, sempre treballant per la seua falla, gràcies a la il·lusió i les ganes de fer falla que els impulsava ell.

Van ser 20 anys de presidència en aquesta comissió, on tothom ho volia i secundava, també en el transcurs d’eixe temps, va

ser regidor de festes del seu ajuntament, realitzant una labor excel·lent en pro de les festes de la seua ciutat.

Per circumstàncies del destí i envoltat de persones plenes de maldat i enveges, va deixar de ser membre d’aquella comissió i l’any 2005, amb el seu afany de lluitar per la festa, va capitanejar una gran comissió de la secció especial.

Hui dia, ja retirat del cens faller, és a dir, sense pertànyer a cap comissió, continua sent admirat i volgut per moltíssimes persones que van conviure aquells anys al seu costat, la qual cosa plasmem ací en els seus escrits, de puny i lletra, cap a ell.

Hi ha persones que passen per la teua vida i et contagien el seu sentir per la festa, la seua vocació, les seues ganes de treballar i millorar les coses, en fi, persones falleres fins a la medul·la. I jo he tingut la sort de conéixer i estar al costat d’una d’elles. Vos parle del meu bon amic Manuel Prieto, ningú com ell sap el que és ser faller i portar una comissió avant, perquè ha sigut molts anys president, quasi mitja vida, participant en tot: congressos fallers, agrupacions, sectors, sempre disposat a ajudar i a traure’t un somriure, digne mereixedor d’estes paraules, em sent agraït d’haver coincidit eixos anys amb ell, en les comissions de Maestro Lope - José Carsí i en la gran comissió que ha sigut i és la Plaça de la Mercé.

Marisa Alegre

Bunyol d’or

i brillants amb fulles de llorer.

Parlem de Sr. Manolo Prieto. Escric este xicotet escrit perquè crec que esta persona s’ho mereix, amic dels seus amics, sempre et sap escoltar i com no, bons o molt bons consells sap donar i a més a més si parlem de València i de la seua festa Les FALLES. Envoltat d’una família fallera. Tota una vida vivint, assaborint, treballant i aguantant els bons i roins moments . . . sempre ha estat ací. Des de molt jovenet ho vam conéixer en la falla Maestro Lope, de Burjassot, d’on ja impressionava a molts pels seus dots de saber estar i el seu amor a la festa Fallera.

Quan aquesta falla estava a la vora de desaparéixer per diversos motius li la va tirar a l’esquena i casa per casa, negoci per negoci va anar aconseguint que tot un barri s’involucrarà en esta falla. Fent que esta falla fora la millor de Burjassot. Quins temps aquells. Fallers d’honor, donava gust tindre un negoci i contribuir amb la falla per com de bé que et tractaven i els sopars de fallers d’honor, etc.

Sol el fer-te faller d’esta falla t’adonaves que formaves part de la festa amb gent que entenia i t’anava a ajudar a viure-la al màxim nivell. Després, els dies de falles, no faltava detall sempre que preguntaves per alguna cosa la resposta era: pregunta-li a Manolo ....

Gràcies Manolo per tots estos anys viscuts en la Falla Maestro Lope, de Burjassot .. Però, com en tots els llocs, les enveges i altres no són bones i sense una paraula més alta que una altra i carregant amb tot el que no es mereixia, es va anar a una altra falla i va ser rebut amb les mans obertes i si en esta falla ho van tornar a demostrar, la seua saviesa i saber estar, Falla la Mercé de València, on va aconseguir ser president i al costat de tota la seua família deixant empremta ......

De veritat i sense ànim d’agradar a ningú ni d’ofendre a ningú, només dir que este senyor ha sigut. Saviesa, saber estar, treballador per la festa fallera, empolló d’esta festa i sobretot faller. FALLER amb majúscules. Tot un honor haver-te conegut i viscut tants moments amb tu ... Segur que hi ha per a escriure un llibre amb la teua vida en les Falles. Jo, des de la meua humil opinió, només dir que Gràcies Manolo Prieto. Ens fan falta moltes persones com tu en estes festes tan volgudes pels valencians ..........

Pd. Tota una institució en el món de les falles. Dº Manuel Atapeït.

Jorge Soler i Dolores Tornero: Gerents Forn L’eixereta

Don Manuel Prieto Diaz. President de la Comisió Fallera Maestre Lope-Josep Carsi des de 1982-2000. Si penses en persones visionaries, amb experiència, amb diplomàcia, tranquilitat, moderació i gran referent en el món dels falles de Burjassot, en eixe llistat sempre estarà Manuel Prieto Diaz.

Jo no soc faller de bressol, però quant vaig conéixer a Manolo, per que és com és conegut, vaig entendre perfectament el que era ser faller. Un home que feia que la seua casa fora el casal, que vivia, que pensava, que transmetia falla, com jo sempre dic que per la seua sang corre la pólvora, que pels seus ulls veies la flama de l’escut de la seua falla, que tot el que feia i treballaba, al cap danvant de la seua comisió.

Encara, no es que va vore, en eixe xiquet tímid i estrovertit, que acabava d’apuntar-se a la falla, el nomenara directiu, puc comptar tantes anecdotes però comptar dos que sempre vaig recordar.

En la meua primera directiva va dimitir a tota la meua delegació, menys a mi, i quant vaig anar a parlar amb ell, em digué: tranquil, xiquet, que tu continues. En breu et ficaré en altra delegació. Altra anècdota: un any no teniem president per que cap volia ser i es varem reunir, a traició, l’anterior directiva i el citarem a un bar, per sopresa i le diguerem: si la teua va, anem tots. No va poder negar-se i tornà a ser president, com he dit, tot un referent com a persona, però sobre tot com a faller.

No podré agrair mai en paraules, la passio i l’amor que m’ha trasmés per la festa dels falles.

Ivan Heredia Corts. Vicepresident

Agrupació Falles de Burjassot. Directiu Interagrupació de Falles.

Volgut Manolo:

Ens dirigim a tu amb profund afecte i gratitud per tots els anys que has dedicat a ser president de la nostra falla.

Per a molts de nosaltres has sigut molt més que una figura de lideratge, has sigut un veritable mentor, un amic pròxim i un exemple de seguir en tot moment.

La teua dedicació, paciència i saviesa ha deixat una petjada inesborrable en les nostres vides i en la història de la qual va anar la nostra falla.

Sempre has estat ací per a orientar-nos, donar-nos suport i animar-nos en cada pas del camí i per això sempre et recordarem amb afecte i respecte.

Eres com un pare per a molts de nosaltres, un guia savi i una font inesgotable de consells i suport incondicional.

Amb el teu compromís i el teu esperit generós, has tocat a tantes persones i has deixat un llegat durador en els nostres cors.

La família Ibañez i Andrés vol expressar-te el molt que t’apreciem i l’important que eres per a nosaltres, la teua presència en les nostres vides ha sigut un regal inavaluable i sempre et considerarem un referent i un pilar fonamental en les nostres vides.

Gràcies Manolo, per tot el que has fet!

El teu llegat perdurarà en el temps i la teua influència positiva continuarà inspirant-nos.

Et volem molt.

Mª Carmen Andrés, Sandra Ibàñez i Natàlia Ibàñez Falleres Majors

Manuel Prieto Díaz, què dir d’este home...?

Una gran persona, honesta, amable, i molt amic dels seus amics. Sempre té una paraula bonica per a dir-te.

Jo vaig tindre la sort de ser fallera major amb ell com a president i va ser un any inoblidable.

Quan anava del seu braç em sentia molt orgullosa i sempre tractava que em trobara a gust allà on anàvem, integrant-me el màxim possible en els actes fallers i mai deixant-me de costat. Sempre estava en el seu focus d’atenció.

Una persona amb la qual et sents a gust. Sempre em va prestar la seua atenció i em portava en volandes.

Una persona que sempre intenta solucionar els problemes, simpàtica, tendra, faller dels quals gaudeixen amb les seues comeses i que sempre està disposat a mediar en qualsevol situació.

50 anys d’amistat que m’han demostrat que pot haver-hi persones que se li semblen o iguals, però no ho superen en cap aspecte.

Podria parlar durant hores i contar milers d’anècdotes de tot aquest temps, però seguiran sense fer justícia a la meravellosa persona de Manolo.

Rosarín Díago

F.M.1995

Manolo ha sigut un gran faller tota la seua vida, durant 20 anys va ser president d’una comissió, a la qual va aconseguir alçar i deixar la seua història, en aquells anys, ben alta.

Només tinc paraules bones per a ell, perquè és una persona molt íntegra i coneixedora en tot moment de la festa de les falles, fins al punt de sacrificar tot el seu temps per a millorar la seua situació i satisfer a qualsevol faller/a en tot moment.

A més de preocupar-se de la seua comissió, ha estat preocupat i actiu per a totes les comissions de València, participant i restaurant el reglament faller, primer en 1977 i després en 2002 que va ser l’últim que es va celebrar. Va mantindre reunions amb Sr. José Monforte

(q.e.p.d) per a intentar millorar els sectors dels pobles dins de J.C.F.

En 1997 amb tot just 39 anys, rep la màxima distinció que un faller pot somiar, com és el Bunyol D’or i Brillants amb *Fulles de Llorer. Per circumstàncies de la vida fallera, es trasllada en l’exercici 2003-2004 a la comissió de la falla de la Plaça de la Mercé, on en poc temps arriba a presidir la comissió.

Apreciat per tot el món, fins i tot per alts càrrecs de J.C.F. amb els quals conserva una gran amistat, en l’exercici 2022-2023 es retira del món de les falles, per decisió pròpia, guardant molt bons records de tots aquells anys en què va ajudar a molta gent i va participar activament en tot el relacionat amb el món faller.

CARLES ANDREU FERNÁNDEZ

DistritoFallas

FOC en la prehistòria de les WEBS FALLERES

Gent amb mala llet existeix des que el primer ésser humà està sobre la terra. En la Prehistòria eren més bèsties, i si algú s’emprenyava li pegava a la víctima amb una pedra fins trencar-li el cap, cosa que té la seua lògica perquè no tenien prou desenvolupat el llenguatge per a insultar. Amb el pas dels segles, les persones que volien llançar la seua ira contra un altre han pogut utilitzar el correu postal o en persona, en cas de voler fer-ho en privat, o les publicacions periòdiques, la ràdio o la televisió si volien que tothom sabera del seu atac. Però en el final del segle XX va popularitzar-se un mitjà que va facilitar molt eixa tasca: Internet. I clar, va utilitzar-se també en l’àmbit faller, on soltar foc per la boca és habitual en determinades circumstàncies.

Efectivament, l’arribada de l’Internet 2.0 en la dècada dels 2000 va suposar una revolució per a la xarxa de xarxes. La evolució tècnica va permetre que els internautes pogueren interactuar amb les webs, creant així contigut en línia i comunicar-se entre ells. Van sorgir els fòrums de discussió, els precedents de les xarxes socials actuals, on una persona podia deixar un missatge i altres contestar-li. Esta moda va arribar a les Falles, per a bé i per a mal…

De les primeres webs falleres sorgides a finals dels 1990 i principis del 2000, algunes tenien fòrum. Els

més actius eren els de Actualidad Fallera i Ciberfallas; a més estava la llista de correu (un sistema on una persona enviava un correu a la llista i arribava a tots els que estaven apuntats) Parlemdefalles, que dia i nit distribuïa missatges relacionats amb les Falles.

Per als aficionats a la festa fallera que tenien Internet a casa, o l’usaven a la universitat o al treball dissimuladament, estes webs interactives eren meravelloses per a parlar de temes d’actualitat, informar d’actes de la seua comissió, opinar al voltant d’assumptes fallers… i ací va arribar el problema. Internet s’incendiava en juliol, quan se celebraven les preseleccions per a fallera major de València i fallera major infantil de València, perquè hi havia opinions amb molta mala llet.

Els fòrums d’Internet tenien un gran avantatge per a les persones que volen fer mal insultant: donaven anonimat. Com que no cal donar la cara quan es diu qualsevol barbaritat, les conseqüències son mínimes. En estes circumstàncies, les persones molestes perquè no havien triat la seua candidata van publicar durs missatges sense importar-los si feien mal a algú, fins al punt d’haver-se de tancar els fòrums de Ciberfallas i Actualidad Fallera. Va ser un episodi vergonyós en la història de l’Internet faller, que no ha tornat a repetir-se a pesar que la mala llet continua present durant l’elecció de les falleres majors de València. Per desgràcia, és un foc que mai s’apaga en el món faller.

Però si mai s’apaga ¿on està ara? La resposta és fàcil: en l’evolució dels fòrums, és a dir, les xarxes socials. Facebook, X (abans Twitter) i Instagram, entre d’altres, també tenen la possibilitat de permetre insultar anònimament i molts l’aprofiten, encara que a alguns i a algunes tampoc els

importa que se sàpia qui son. Estes xarxes socials s’escalfen en les mateixes èpoques que els vells fòrums, és a dir, el procés d’elecció de les falleres majors de València i, en menor mesura els premis de la secció especial de València. El foc també s’encén esporàdicament en ocasions com decisions polítiques polèmiques, com el viatge a Eivissa de les candidates a fallera major de València de 2024, les normes per a vestir per a les cort d’honor en 2016, o l’aparició dels fallers majors masculins en algunes comissions. Arribats a este punt, sembla evident que el tema de les falleres majors és bastant incendiari, ¿no?

Per a baixar la temperatura, tornem al final del segle XX i centrem-nos en les primeres webs falleres, perquè també provocaven foc, sobretot en el cap dels seus webmasters. En efecte, ara hi ha entorns en WordPress o similar on és molt fàcil actualitzar o modificar el disseny, però per a gestionar aquelles pàgines d’Internet prehistòriques calia utilitzar una plantilla i pujarla, per a després modificar la llista de titulars a mà… Tot això amb ferramentes com l’antic Dreamweaver i, en el pitjor dels casos, modificant el codi HTML directament amb el bloc de notes. Naturalment, tot des de l’ordinador de casa (entre altres coses perquè els escassos mòbils que hi havia, no admetien Internet) i amb connexions per mòdem telefònic o ADSL si arribava a casa. Com es pot imaginar, era un procés lent i pesat, molt artesanal, que ocupava molt de temps als pioners de la informació fallera. Afortunadament, els informadors posaven altre poc, el de la passió pel que feien, per traure forces en eixa tasca pràcticament artesanal.

En fi, que foc hi havia molt, però no tot era roïn… i que no s’acabe mai, perquè és l’element que dóna sentit a les Falles.

FOC I AMOR per les falles i tradicions

FOC

Amparo Suria i Vicente Piquer són un matrimoni de Manises, que a més de compartir la seua vida, també han compartit les seues aficions: Falles, teatre, orfeó, voluntariat…

Amparo Suria va nàixer a Manises, filla de Miguel Suria i Carmen Arenes, famílies molt conegudes de Manises. Vicente va nàixer a Manises, fill de Vicente Piquer i Dolores Sanchis, encara que els seus pares procedien de Vilamarxant, per la qual cosa no era una família tan coneguda com la d’Amparo.

Es van conéixer a l’Ateneu Cultural i Recreatiu Cant i Fum. Vicente va entrar a formar part de l’Ateneu l’any 77, quan encara era l’Orfeó Cant i Fum. Uns anys més tard, va passar a ser l’Ateneu i poc després, Amparo també es va integrar. Els dos cantaven en l’orfeó i pertanyien al grup de teatre. Durant el temps que es va estar publicant la revista Els Arcs, dins de l’Ateneu, els dos formaven part del grup que ajudava a confeccionar eixa revista i participaven en la “inocentà” que tots els anys es representava al desembre en el teatre Patronat.

Per a Amparo, es pot dir que l’afició al teatre li venia, com se sol dir “de bressol”, ja que el seu avi Francisco Arenes va ser durant molt de temps director de teatre en el Patronat; el seu oncle Juan Arenes va representar

el paper de Jesús en l’obra “Jesús o la conversió d’Artajey”, coneguda a Manises com “La Mort i Passió”; són pare Miguel també va estar més lligat al teatre, com a actor i com a tramoista;sa mare Carmen, que de soltera eixia en el teatre en el grup de dones sota la direcció de Na Isabel, també col·laborava en la confecció d’alguns vestits i disfresses. És per això que Amparo ha viscut l’ambient teatral des de la infància.

Per part de Vicente, l’única cosa que se sap, per mitjà d’una tia seua, és que sa mare, quan era jove, feia teatre a Vilamarxant i que va arribar a tindre una proposta per a anar a Barcelona perquè deien que era molt bona actriu. Vicente, per circumstàncies de la vida, no va tindre oportunitat o temps per a parlar amb sa mare de teatre, però segur que porta els seus gens. Quan es va fundar la falla Pensat i Fet, els dos es van apuntar i compaginaven el seu temps lliure entre la falla i l’Ateneu.

Quan van decidir casar-se, es van plantejar fer-ho de fallers, el mateix dia de San Josep, per març de 1983. Però va sorgir el problema que eixe any la Junta Local Fallera de Manises va decidir fer la missa de San Josep conjunta amb totes les falles. Era el primer any en què aquesta missa s’anava a celebrar en la Plaça de Rafael Atard amb totes les falles i no cadascuna en la seua parròquia, com era habitual. Va caldre demanar autorització a la Junta Local i van dir que sí.

Eixe any, Amparo era la Fallera Major de Pensat i Fet, així que tenint ja l’aprovació de tots, es van casar el 19 de març, en la Missa de San José en la Plaça Rafael Atard, ella vestida de fallera amb vestit blanc i ell de torrentí.

Poc després de casar-se, van deixar l’Ateneu Cant i Fum, però van continuar fent teatre en la Falla Pensat i Fet. Per eixe temps es va formar el grup de teatre “L’Afició”, amb la direcció d’Ernesto Chenoll Hernández. Com ja es coneixien de l’Ateneu, es van incorporar al grup i van estar uns anys els dos participant en les Sarsueles que este grup posava en escena, com “Els esparvers”, “La rosa del safrà” i “El cantar del traginer” entre altres. En 1985, per a la presentació de la Fallera Major d’esta falla, Vicente es va encarregar de la segona part, que solen ser Playbacks o sainets. Eixe any es va preparar, sota la direcció de Vicente, l’opera-rock “Evita” en playback. Van ser molts mesos d’assaig, però va valdre la pena l’esforç.

En 1995 es va tornar a representar la “Mort i Passió”, “Jesús o la conversió d’Artajey”, que no s’havia representat des de 1977. Amparo, Vicente i els seus fills Vicent i Miguel també van actuar en eixa representació. Per al paper de la Mare de Déu, van cridar a Amparo Calatayud, actriu manisera i amb una llarga trajectòria en la ràdio.

En finalitzar estes representacions, se li va proposar a Amparo Calatayud dirigir un grup de teatre a Manises. Va acceptar i es va començar a formar el grup, al qual se li va posar de nom “Artal Teatre”. La primera representació d’este nou grup van ser tres sainets d’Escalante, amb la finalitat que pogueren eixir tots els que volien formar part del grup i que la directora poguera vore com es desembolicava la gent en l’escenari. Amparo i Vicente es van unir al grup en un dels sainets, “L’escaleta del dimoni”. El fill major d’Amparo i Vicente, Vicent, que tenia llavors 11 anys, també va

ser un dels actors que van participar. També va participar en algunes innocentades i en alguna vetlada de monòlegs. Crec que no cal dir la satisfacció dels pares en vore al seu fill actuant amb ells.

Després dels tres sainets d’Escalante, van participar en la “I Mostra de Sainets de Manises”. Van actuar en moltes obres de teatre sota la direcció d’Amparo Calatayud. Obres com “La balada dels tres innocents”, “Passos” o “La casa de Bernarda Alba” entre altres. Una de les obres que també es van fer va ser “La casa dels set balcons”. En aquesta obra actuaven els dos, Amparo i Vicente, però el personatge d’Uriel, que és un dels primers protagonistes de l’obra, l’interpretava Miguel, el segon fill que tenien. Per a ells va ser molt emotiu el poder actuar juntament amb el seu fill. Amb el grup Artal Teatre van estar actuant fins que el grup va cessar la seua activitat teatral.

Van ser també festers de les festes de Santa Teresa, a La Presa, on també van fer un xicotet grup de teatre que dirigia Vicente. Amb este grup també van actuar en diversos sainets i obres de teatre, com “La Tia Pepa Tona”, “Cels de Novençà” o “Un home tranquil”, entre altres.

Després de tants anys vinculats al teatre a Manises i que els dos hagen rebut un homenatge atorgat per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Manises, per la seua aportació i dedicació al teatre en el municipi, és normal que als dos els quede ara eixe “cuquet” en el cos i segur que si hi haguera ocasió de tornar a pujar a un escenari, no ho dubtarien. Cal afegir també que Rubén, el seu fill xicotet, també va participar durant un temps en un grup que es dedicava al teatre d’improvisació còmica.

Amparo i Vicente pertanyen a la “Germanor del nostre Pare Jesús del Gran Poder, La nostra Senyora de la Soledat i del Davallament” des de fa més de 30 anys, en la qual participen activament. En l’actualitat són membres també de la “Associació Voluntaris Manises”, associació que es va fundar en 2009 i de la qual van ser socis fundadors. A més dels tallers que ofereixen com el d’Alzheimer, Fibromiàlgia, “Creativitat contra el càncer” i cuina, col·laboren també en estos dies amb l’Ajuntament de Manises en el centre que ha habilitat de recollida i repartiment. En el taller d’Alzheimer, els voluntaris estan dos matins a la setmana amb malalts perquè els familiars tinguen eixos dos matins de respir. En el de fibromiàlgia, són voluntaris amb eixa malaltia que realitzen manualitats de costura, ganxet o punt de mitjana… En el de “Creativitat contra el càncer”, són voluntaris que estan passant o han passat per eixa malaltia i també la costura els serveix de teràpia. Tots eixos tallers els fan voluntàriament i són gratuïts.

Amparo col·labora també en la Ràdio Municipal amb un espai sobre trucs per a la casa. Vicente, per part seua, col·labora en l’Informatiu maniser” de Pepe Esteve Navarro, que s’emet pel canal de YouTube, presentant algunes informacions que es donen sobre Manises.

D’esta manera ocupen els dos ara el seu temps, entre la Germanor, l’Associació, més Amparo amb la Ràdio i Vicente amb l’Informatiu, però segur que si algun dia els isquera l’oportunitat de tornar a fer teatre, encara traurien temps per a gaudir de l’afició que els va unir.

Boda Fallera 1983, foto Gadea

Boda de Fallera Major i primera Misa Fallera conjunta, a la Plaça Rafael Atard

FOC per la

CASA VIOLETA

IGUALTAT

Les Falles són la major expressió que tenim les valencianes i els valencians de tradició i art al carrer. A través d’elles, es reflecteixen els esdeveniments i transformacions de la societat, des dels vestigis del passat fins als canvis presents i futurs.

Històricament, la representació de la dona en els monuments ha estat i continua estant marcada per estereotips i rols hipersexualizats. No obstant això, en els últims anys estes figures han evolucionat per a convertir-se en protagonistes de l’escena.

Estes festes constitueixen una plataforma cultural que reflecteix la pluralitat de la societat, a través de la creació de figures i escenes en les quals es lluita contra el masclisme, es reflecteix en les noves representacions de les dones i en la visibilitza la diversitat sexual i de gènere. A través d’estes representacions es convida a reflexionar sobre altres representacions possibles promovent així una societat més equitativa i justa.

El paper de les dones en el disseny i construcció dels monuments també està canviant.

Encara que les artistes falleres representen només el 8% del gremi, noms com Marisa Falcó, Marina Puche i Lola Climent lideren esta transformació, inspirant a noves generacions. Així mateix, els monuments fallers incorporen missatges que advoquen per la igualtat, el respecte a la diversitat i la prevenció de la violència de gènere, contribuint a una ciutadania més conscient i inclusiva.

Les Falles són una plataforma cultural en la qual les i els artistes fallers han d’abordar temes que defensen els valors d’igualtat entre dones i homes, la conscienciació i prevenció en violència de gènere, el respecte cap a la diversitat sexual, per a continuar contribuint a l’educació a la ciutadania en matèria d’igualtat, també per a ajudar i fomentar una major comprensió i acceptació de la diversitat humana.

Per unes Falles en igualtat. Més masclets i menys masclisme.

FRANCISCO GIMENO MIÑANA

FOC, ART i tradició

Tot AL FOC

Els seus artistes, en “el seu” Art, sobirans, imprimixen forma al fanc, i li donen vida, al bruix sortilegio de les seues mans.

I al conjur del fòc abrasador, es convertix en ceràmica, bruñida, en milacre de llum i de color.

(Extracte del poema “L’IMMORTAL MANISES” De Jesús Morante Borrás).

Traslllat de la Vera Creu. Vestes de la Soledat iluminant amb fanalls de llum. Foto Vivas. Any 2010

Fòc, un dels quatre elements de la naturalea (aigua, llum, aire i fòc), sempre present i actiu en la vida de la humanitat. Fòc, l’element natural utilitari que va possibilitar a la humanitat millorar la seua dieta, passant de menjar cru a assaborir el menjar cuit, facilitant en això l’evolució del ser humà. També la pròpia activitat de l’home variaria, no llimitant-la a les hores de sol ya que podia desenrollar de nit gràcies a la llum del fòc una intensa activitat. Inclús sorgix el fòc com un útil element de defensa front a les bésties i animals.

Fòc, un recurs econòmic que ha ajudat a desenrollar la producció artesanal i industrial, possibilitant l’aparició de multitut d’objectes en els que s’ha evolucionat en l’agricultura, ganaderia, indústria, comunicació, transport etc.… I és que els maniseros nos erigim com a eixemple de control del fòc, conseguint maravelles en el que transformem el fanc modelat i decorat en Art, lo que es pot comprovar en els principals museus del món que exponen en orgull les peces ceràmiques realisades en la nostra població. En l’any 2007 el compositor valencià Antoni de l’Asunción Andrés va compondre un obra per a dolçaina en motiu de l’I Certamen d’Interpretació per a Collas de Tabal i Dolçaina “Ciutat de Manises” que es titulava “Manises, Terra, aigua i Foc”; en l’any 2024 el compositor manisero Jose Vicente Fonts Castella va compondre una Cantata en motiu del Centenari del Titule de Ciutat Històrica i Laboriosa titulada “Aigua, Terra i Foc” i és que en el poble del fum, el fòc ha segut providencial.

Fòc, com a símbol de la transformació, la renovació, la força interior i la passió que nos impulsa a perseguir els nostres objectius. Fòc com a ritual, present en els ritos

ancestrals i en la religió. Els Catòlics no som estranys al fòc dins dels ritos i celebracions, i és lo més habitual vore-ho en periodos com el Nadal i la Semana Santa pero també en multitut de celebracions populars o llitúrgiques.

La Bíblia descriu a Deu com un “fòc consumidor” (Hebreus 12:29), aixina que no és sorpresa que el fòc aparega a sovint com un símbol de la presència de Deu. Els eixemples inclouen l’albarzer ardent (Èxodo 3:2), la glòria Shekinah (Èxodo 14:19; Números 9:15), i la visió de Ezequiel (Ezequiel 1:4). El fòc ha segut moltes voltes un instrument del juí de Deu (Números 11:1, 3; 2 Reis 1:10, 12) i una senyal del seua poder (Juges 13:20; 1 Reis 18:38). Quan l’Esperit Sant va iniciar El seu ministeri de morar en l’iglésia primitiva va elegir aparéixer com a “llengües de fòc” que es posaven sobre els creents. En eixe moment “se’ls varen aparéixer llengües com de fòc que, repartint-se, es varen posar sobre cada u d’ells. Tots varen ser plens de l’Esperit Sant i varen començar a parlar en atres llengües segons l’Esperit els donava habilitat per a expressar-se.” (Fets 2:3-4).

I des de la Fe s’impregna les celebracions més populars, elements com el fòc protagonisen multitut de festes i celebracions com a símbol, com a ritual. En Manises l’any ho escomencem en la festa de Sant Antonio Abad, al voltant de la qual es crema una gran foguera seguida de la popular botifarrá en la que centenars de persones passen junt a la foguera. Cal recordar que en la nostra Ciutat són dos els colectius que mantenen viva la tradició de Sant Antoni del porquet (Clavaris de Sant Antonio Abad Casque Antic i Comissió de Festes de Sant Antonio del Barri Socusa).

La festa de la Candelaria (se celebra la presentació de Jesús en el Temple) el 2 de febrer, té al fòc com a referència en les seues caneles enceses per aquelles mares que presenten als seus fills recent naixcuts. El dimecres de cendra, dia de penitència i arrepenediment, que dona començ a la Quaresma és el de l’imposició d’aquelles cendres sorgides de la crema de les palmes del dumenge de Ramos de l’any anterior.

Les Falles com a mares d’eixe fòc purificador, en el seu nit del foc, en el seu nit de la crema que fa del 19 de març un pas de l’hivern a la primavera en l’esperit de renovació i resorgiment des de les cendres, fent que un ritual de carrer s’haja convertit en Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat des de l’any 2016. Les onze comissions falleres maniseras donen bona prova d’això any rere any, impregnant d’art, pólvora i fòc els carrers i places de cada barri com El Carmen que goja del seu Falla des de l’any 1971.

El fòc present en la nostra Semana Santa Manisera, en els ciris que acompanyen a les imàgens en cada una de les processons. Cada u de les processons de la Semana Santa Manisera són destacables pero referiré la nit del Dimarts Sant que alberga el Trasllat del Pas de la Vera Creu o Processó dels Farols moment en el que la Vera Creu acompanyada per la Germandat de la Soletat (1945) recorre els carrers antics maniseros en l’allumenament dels farols, creant un bonico contrast entre unes vies poc allumenades, les veles dels farols, els carrers angosts i antics de l’Històrica

Ciutat i els germans de la Soletat portant les seues vestes negres al compas del sec i buit tambor que marca el pas. I com a

element principal de la Semana Santa el fòc com la llum de la Resurrecció simbolisada en el Ciri Pascual (signe de Crist Resucitat) que en la Vigila Pascual de la nit del Dissabte Sant és capcionat del que els presents compartixen a través dels seus ciris, els mateixos que en el bateig dels nous membres s’encendran durant tot l’any o el mateix Ciri que en els sepelis estarà present com a símbol de la Resurrecció.

No podem oblidar, parlant del fòc ritual i festiu, la festa el 24 de juny de Sant Joan Batiste, titular de la Parròquia Mare de Manises des del 2 d’abril de 1370 en el que va erigir com a Parròquia, encara que abans ya era el titular del Temple que hi havia en Manises. Considerat Patró de la població, la seua celebració alberga elements tradicionals com el roll de Sant Joan, els oms o el ball dels Coveteres que conviuen en les ancestrals fogueres de Sant Joan. Tant la festa de Sant Antonio Abad com la de Sant Joan eren patrocinades per l’Ajuntament, una per ser la primera de l’any (en sigles anteriors la renovació dels Ajuntament es cap a en l’any nou, per #lo que era la primera ocasió que ténia la nova Corporació d’aparéixer davant els veïns) i l’atra per ser Sant Joan Batista el patró de la Vila, raó que duya en algunes ocasions que el dia de les Santes era dumenge a que el dia de Sant Joan fora festa local, ans que passara fa pocs anys a ser festa de caràcter autonòmic.

I és que el fòc representa la purificació, pero també és la llum que guia el nostre destí. El fòc sempre present en el nostre camí no per això deixa de ser alguna cosa apassionant i admirable com la mateixa festa fallera.

Cremà de les distintes falles plantades a Manises, any 52,53, 54, 55.

Foto Gadea.

EL FOC i els forns de pa

FRANCISCO RODRÍGUEZ PÉREZ

En l’actualitat, acostumats a una vida de foc, de presses, i falta de temps, comprem en grans superfícies i supermercats, perdent a poc a poc el comerç local. En estos últims anys, per falta de relleu generacional, i de clientela, hem vist desaparèixer a poc a poc quasi tots els Forns de la nostra ciutat, donant el cas fa poc, de la pèrdua del del Barri del Carmen, situat al carrer Alacant, després de dècades de funcionament, als inicis de la barriada.

Aproximadament una dècada sobre l’equador del segle XIX, solament existia un forn de coure pa a la nostra ciutat de Manises. José María Moreno Royo, recordat i desaparegut cronista, en la Revista “Els Arcs”, n 34, pàgina 14 (230 del tom IV) , dirigida per Francisco Borrás Sanchis, textualment diu: “A Manises (any 1863) teníem el carrer del “Forn” sense més, atés que era (un) només el forn de coure pa existent i era de la Senyoria que el cedia en arrendament. Hui ha desaparegut el seu nom ací, (es refereix al carrer) per l’ampliació de la plaça del Cor de Jesús.

Però a Manises, amb el pas del temps, va anar creixent. L’augment de població (2.067 habitants en 1851) exigia nous processos, més indústries artesanals, nous comerços… esdeveniments que marcaran una fita en la història.

La Ceràmica, de “els Rajoletes” i Reflexos metàl·lics, sense la seua anul·lació, fins i tot amb més potència, donen pas al seu torn a un ventall de diferents fabricacions ceràmiques: Pisa Majòlica blanca, Pisa Negra, Pisa groga, Pisa artística , Joguets (La majoria amb destinació per a la cavalcada de les Santes) records valencians, Corda Seca, Palancanes, Beuradors per a canaris…

Pels carrers d’esta població, en la seua extensió demogràfica i urbanística d’aquells anys, es passejaven venedors ambulants oferint a plens pulmons els seus productes o, a toc de trompeta, anunciant el pas del carro per a la venda de carbó o el repartiment del pa.

Perquè en eixe moment, llavors, ja no existia solament un forn de coure pa. Per diferents punts de la geografia manisera es van anar creant nous establiments d’este necessari aliment.

A la fi del segle XIX, tenim la constància de diversos forns, huit d’ells, dedicats a diferents sants.

FORN DE SAN FRANCISCO

En 1883 va adquirir el forn del carrer Rafael Valls Francisco Botet Ortíz, casat amb Josefa García Royo. En morir ho va heretar el seu fill Francisco Botet García i la seua esposa Josefa Esteve Vall.

L’herència d’este va durar diverses generacions fins al seu tancament, a principis dels anys vint del present segle, i com tots recordem, una gran franja de taulells, emmarcats, amb la denominació d’este i la imatge del sant, a la part alta de la porta.

FORN DE SANTA TERESA

Juan Bautista Miquel Garcerá i Esperanza Zorrilla Soler, van adquirir a la fi del segle XIX el Forn del carrer del Sagrari, pròxim a la Capelleta de Sant Antoni. Fins a eixe moment el denominat “El Forn Vell”, de l’oncle Vicentet i de bategava Quiqueta, El matrimoni Miquel Garcerá-Zorrila Soler va canviar la denominació d’este pel de “Forn Santa Teresita”, conegut també com a “Forn d’Esperanza”.

El perquè del nom d’esta santa en el rètol va ser per devoció a esta, a instàncies d’una cosina carmelitana, germana del Bisbe Soler.

FORN DE SAN JOSÉ

“La séquia tapà” hui Avinguda Blasco Ibáñez, ja no era terra de senyor i vinyes pelaó en1931 i algun camí rural que ens portava a l’Estació de Tren a Vapor, carrers i nous edificis es van construir per eixe tram. En aquells dies va ser tancat amb clau José Albenca Botet, casat amb Filomena Folgado Taberner, que va deixar la seua fàbrica de la “Companyia” i després d’un aprenentatge en el “Forn d’Aliaga”, del carrer Major, va fundar el seu baix el patrocini del Sant.

Este forn ha estat en este lloc, hui carrer José Maria Verdejo, encreuament amb el carrer Colón pels seus descendents, fins fa molt pocs anys. Va destacar el rètol ceràmic, amb la imatge del Sant i el nom d’este, que encara és visible.

FORN DE SANT JOAN I SANT ANTONI

Els germans Juan i Antonio Botet Vilar treballaven sent operaris d’un Forn a València en 1925. Antonio es va casar amb la “Visanteta” i va inaugurar el primer Forn de l’actual Plaça del Castell conegut com a “Forn de Sant Antoni”, donant honor al seu nom propi.

El seu nebot Vicente Botet Chust, conegut

per tots com “L’oncle Rosquilleta”, es va fer amb el temps propietari d’este, sent el nou nom conegut, com “El Forn de Rosquilleta”, que va existir fins a principis dels vint d’este segle, encara que van ser diversos els seus propietaris, i fins i tot fins fa pocs anys, tenien els seus descendents un forn més modern en el carrer Dr. Gargallo.

FORN DE SANT VICENT

Vicente Mompó Benlloch i la seua esposa Luisa Gimeno van inaugurar un forn al carrer Masia de la Cova envoltat de fàbriques i molt pocs habitatges. En l’actualitat este Forn, després de diversos propietaris i noms ha desaparegut, comptant en l’actualitat, i des dels anys huitanta un altre forn en la mateixa via que segueix en vigor denominat “Forn Tarín”.

FORN DE SANT PASQUAL

A principis del segle XX el matrimoni format per Pascual Bondía i Encarnación Coll, situat en l’actual carrer de l’Olivar, que fins als anys vint d’este segle va ser regentat per diferents propietaris, com els anteriors, va destacar el rètol ceràmic en honor al Sant.

FORN DE SANTA ANA

Situat en l’actual carrer Major de Manises, en el seu segon tram, que va iniciar la seua marxa a la fi del segle XIX, sent propietari del mateix Ramon Martínez Vallejo.

Després de regentar-ho els seus descendents, en el 1924, els germans Aliaga Royo van comprar l’edifici i forn, desconeixent la seua antiga denominació i passant a dir-se de Santa Ana, per una filla d’estos, encara que popularment va ser conegut com el Forn d’Aliaga.

A la fi dels anys noranta este establiment va tancar les seues portes.

FORN DE L’EIXAMPLE

Per les primeres dècades del segle XX, en la denominada zona de l’Eixample, i envoltat de fàbriques, amb xicotetes cases disseminades, com les de “Vila Rosita”, es va inaugurar este Forn baix el primer nom que honrava la primera República Espanyola.

Va ser construït per Antonio Asunción i el va llogar a Francisco Mullor. En1930 el va adquirir Bernardo Escrich i Ángela Busques, que va anar fins que se li va canviar la denominació per la de l’Eixample.

L’any 1936, amb algun traspàs, la família que el regentava i les seues filles van formar la comissió fallera de l’any 1936, que es va plantar davant de les seues portes, que feia al·lusió a una estafa d’una entitat bancària a tots els empresaris ceramistes.

Hui dia és el forn més antic de ciutat que continua en marxa després de diversos traspassos, per la família Camacho-Sanchís, sent Julián el seu fill el que pràcti-

cament es fa càrrec d’este i que durant l’etapa dels huitanta, també van obrir una susursal en el Barri de Socusa, al carrer Constitució.

FORN D’ABEL

En 1928 Vicente Macián Prats i la seua esposa Carmen Pons van construir un Forn en les afluències dels carrers Monsenyor Aviñó i Cervantes, venint temps després a la ciutat el seu germà Abel, com a operari i repartidor. És per això que va ser conegut com el Forn d’Abel.

El forn va ser primer heretat per la seua filla Amparín, per la qual cosa també va ser conegut el mateix i finalment la seua neta María José i el seu espòs Javier Andreu fins a finals dels anys noranta.

Fonts: Revista “Els Arcs”, n 34, pàgina 14 , José María Moreno Royo Llibre de Festes de la Clavaria dels Santes Escudelleres, any 1998

Enginy, gràcia,

DIVERSITAT I FOC

FERNANDO VILLALBA VELA

Les Falles són tot això i molt més. Moments d’emoció al límit. Plors, alegria. Somriures d’entendriment. Contrastos. De tots i per a tots, Ningú queda fora. Record, no fa molts anys, els prejudicis, d’uns certs col·lectius, que pregaven a les comissions falleres, que les bandes de música i xarangues, no entonaren cançons desqualificatives, cap a l’amplitud de condicions de la diversitat, i que a poc a poc, en l’actualitat, s’han anat minimitzant. També, recordant els anys seixanta i setanta, van nàixer una infinitat de comissions falleres, en els molts nous barris valencians, integrant als emigrants d’altres poblacions, que van vindre a viure i treballar a la ciutat, així com en diferents poblacions, la majoria d’elles fundades per estes, en els extrarradis, i sent presidides per un manxec, aragonés, andalús… Amb la globalització, estem des de fa un parell de dècades, rebent a una infinitat d’immigrants, que tracten d’integrar-se en la festa fallera, o ser partícips d’esta. També des de fa uns anys, es concedeix el premi Lambda, col·lectiu de gais i lesbianes, cap a les falles plantades i transgressores, sent l’últim exemple visible la falla plantada, per la comissió de la falla “La Nova d’Orriols”, baix el lema: “Mama, soc gai”. o altres falles plantades, com la de la comissió de Palleter. També es un eixemple practic, la Falera Major Trans, del any passat d, una comissió del Port de València.

Dins de la diversitat, també trobem una infinitat de falles plantades per la ciutat, però sobretot en el barri del Botànic, del Pilar i del Carme, eixint de la tònica diferent del tipus de falles, més conegut, i moltes altres que experimenten amb elements ecològics en estes. T’expliquem què és la diversitat i els tipus que hi ha. A més, la seua importància i les característiques de la diversitat, cultural, sexual i més… Què és diversitat?

La diversitat és l’existència de coses variades i distintes entre si dins d’un determinat àmbit o espai. El terme prové de l’idioma llatí, del vocable “diversitas”, i refereix a allò que és divers, variat, múltiple, dispar o diferent.

El concepte de diversitat és aplicable en molts àmbits i fa al·lusió a les diferències que pot haver-hi entre persones, animals, grups, coses, opinions, eleccions, entre moltes altres. Dins dels éssers humans existeix la diversitat cultural, ètnica, sexual, lingüística, ideològica, religiosa, entre altres.

Tipus de diversitat:

• Diversitat biològica o biodiversitat. Es tracta de la variació i abundància d’espècies animals i vegetals que habiten en una zona o regió.

• Diversitat d’ecosistemes. Es tracta del conjunt d’ecosistemes que integren el planeta Terra. En cada tipus d’ecosistema preval un clima, un relleu i espècies animals i vegetals característiques.

• Diversitat cultural. Es tracta de la varietat de cultures que es relacionen dins d’un espai geogràfic determinat. En unes certes ocasions, la influència i la pressió social fan que grups que sostenen valors culturals que no consideixen amb els de la majoria siguen vulnerats. En estos casos, s’ha de treballar per a garantir els drets de tota la ciutadania i fomentar l’acceptació i el respecte de tots els valors culturals. La diversitat cultural engloba a la diversitat política, ideològica, religiosa, entre altres.

• Diversitat sexual. Es tracta de la lliure elecció de les persones sobre la seua orientació sexual. La diversitat sexual suposa el respecte per les diferents identitats sexuals (com els homosexuals, bisexuals o transsexuals) i la importància que els drets de tots els individus siguen respectats.

• Diversitat funcional. Es tracta de la inclusió i respecte cap a les persones que tenen capacitats motores o intel·lectuals diferents. Este terme busca reemplaçar a conceptes com a “discapacitat” i posar fi a la discriminació i l’exclusió.

• Diversitat lingüística. Es tracta de la quantitat i varietat de llengües que hi ha dins d’una regió geogràfica determinada o del món sencer. Existeixen zones del planeta amb una gran riquesa i varietat d’idiomes, mentre que en altres prima un idioma principal.

• Diversitat genètica. Es tracta de la varietat de característiques que poden tindre els organismes d’una mateixa espècie. Importància de la diversitat

La diversitat és un concepte ampli que travessa diferents aspectes, tant de l’ésser humà com d’altres organismes o objectes. Pel que fa a l’ésser humà, és fonamental el

concepte de diversitat cultural, que al seu torn inclou uns altres com el de diversitat ètnica i diversitat religiosa. La diversitat cultural permet incloure i acceptar tots els costums i valors que l’ésser humà va anar professant al llarg de l’evolució. En 2001 UNESCO va proclamar la Declaració Universal sobre la Diversitat Cultural, en la qual va destacar la importància del respecte, el diàleg i el compromís entre les diverses cultures per a la construcció d’un món més equitatiu, inclusiu i amb pluralitat de veus. La diversitat dins d’una societat permet la convivència de persones amb diferents opinions, ideologies polítiques, costums, religions i gèneres. D’altra banda, es destaca la importància de la diversitat en la naturalesa, que és la que permet tindre ecosistemes rics i variats. A més, la diversitat genètica va permetre al llarg del temps el desenvolupament i supervivència de les espècies, la qual cosa va contribuir a la biodiversitat.

FONTS: · “Diversitat cultural” en UNESCO · “Tipus de diversitat” en Fundació Adecco · “What is diversity and inclusion?” en Global Diversity Practice · “Declaració Universal de la UNESCO sobre la Diversitat Cultural

GUARDIANS DEL FOC

La Història dels Llenyaors de Manises

Tot AL FOC

En el cor de la Comunitat Valenciana, la ciutat de Manises s’alçava com un bastió de creativitat i tradició. Des del segle XIV, els seus carrers havien ressonat amb l’eco de martells i torns, mentre els artesans modelaven el fang en obres mestres de ceràmica. Però darrere de cada peça que eixia dels forns, hi havia una història menys coneguda, la dels “llenyaors”, els guardians del foc que mantenien viva la flama de la tradició. Vicent era un d’eixos llenyaors, un home de mirada profunda i mans endurides pel treball. Des de jove, havia aprés del seu pare l’art de seleccionar la llenya adequada, un coneixement transmés de generació en generació. Sabia que no tota la fusta era igual; la llenya de bosc baix, amb la seua mescla de carrasca, pi i matoll, era perfecta per a alimentar els forns de ceràmica, proporcionant una calor constant i duradora.

Cada dia, abans que el sol despuntara, Vicent s’endinsava en els boscos que envoltaven Manises. Amb el seu carro i la seua fidel mula, recorria sendes que només ell coneixia, buscant els millors troncs i branques. Mentre treballava, sentia una connexió profunda amb la terra, un respecte pel cicle natural que li proporcionava el seu sustent. Per a Vicent, cada arbre tenia una història, i ell era l’encarregat d’escoltar-la i honrar-la.

La relació entre els llenyaors i els ceramistes era simbiótica. Els ceramistes, que treballaven en tallers familiars,

depenien de la llenya per a mantindre els seus forns a temperatures que superaven els 1000 graus Celsius. Sense la calor adequada, els esmalts no es fixarien correctament i els colors no aconseguirien el seu vibrant esplendor. Vicent ho sabia, i per això posava tot el seu esforç en la seua faena, conscient que cada tronc que entregava era una peça fonamental en el procés creatiu.

En una de les seues visites al taller de la família Ferrer, Vicent va conéixer Maria, una jove ceramista amb un talent excepcional. Maria estava experimentant amb nous dissenys, inspirats en la natura que tant estimava. En veure la dedicació de Vicent, va decidir incorporar en les seues peces elements que reflectiren la connexió entre la terra i el foc, entre la llenya i la ceràmica.

Amb el temps, Maria i Vicent van desenvolupar una amistat basada en el respecte mutu i l’admiració pel treball de l’altre. Maria va començar a crear peces que contaven la història dels llenyaors, amb delicats relleus d’arbres i flames que simbolitzaven el cicle de vida que Vicent representava. Estes obres es van convertir en un homenatge als hòmens i dones que, com Vicent, mantenien viva la tradició ceràmica de Manises.

Una vesprada, mentre el sol es ponia i banyava la ciutat amb una llum daurada,

Maria va convidar Vicent al seu taller. Volia mostrar-li una peça especial en la qual havia estat treballant. Era un gran gerro, decorat amb escenes del bosc i del treball dels llenyaors. En el centre, una flama ardia amb intensitat, simbolitzant el foc que unia els seus mons.

Vicent, en veure l’obra, va sentir una emoció profunda. En eixe gerro, Maria havia capturat no només el seu treball, sinó la seua vida, el seu llegat. Commogut, li va agrair a Maria per haver donat forma a la seua història, per haver-la immortalitzat en la ceràmica que tant estimava.

La història de Vicent i Maria és un testimoni del poder de la col·laboració i el respecte per la tradició. A Manises, la ceràmica no era només un art, sinó una forma de vida que unia la comunitat. Els llenyaors, amb el seu ardu treball, avivaven les flames que transformaven el fang en bellesa, i els ceramistes, amb la seua creativitat, donaven forma als somnis d’una ciutat.

Hui, la ceràmica de Manises continua sent un símbol d’excel·lència i tradició, i la història dels llenyaors perdura com un recordatori de la importància de cada baula en la cadena de creació. En cada peça de ceràmica, en cada taulell i en cada plat, ressona l’eco d’aquells que, com Vicent, van saber veure en la llenya no només un mitjà, sinó una part essencial de l’art de la nostra ciutat..

VOLEM FALLA

FERNANDO VILLALBA VELA

Tot AL FOC

La falla és l’eix principal de la festa. Aquesta és una expressió repetida tantes vegades que s’ha convertit en vulgar o trivial. Se’ns ompli la boca de dir que sense falla no existirien les festes. Però és veritat aquesta afirmació tan gastada? Realment les fallers es preocupen de la falla? Advertim que en aquest article no utilitzarem la paraula monument (aquesta serà l’única i última vegada). Coneixem realment tot el procés de creació de l’obra d’art? Arrere van quedar els temps del modelat en fang, de l’estopa, del buidat, dels motles d’escaiola o polièster, la tela, el cartó pedra i de l’aplicació de certs procediments de pintura. Algunes tècniques del passat encara s’empren, com l’estructura de fusta que suporta la falla. De les pintures a l’oli s’ha passat a les pintures plàstiques. Com tot art, evoluciona. Arrere van quedar els temps de la cera, les teles en les vestidures o el costum de vestir amb cartó els ninots.

EL CONTRACTE. PACTE ENTRE

CAVALLERS

Tota història té un començament. I en aquesta història, el començament revela fidedignament les intencions de la comissió, l’interés que té realment sobre la falla. Hi ha comissions que confien cegament en l’autor de l’obra. Van a buscar-lo. Sol haver-hi un encarregat o encarregats d’aquesta tasca. Visiten qualsevol lloc de la Comunitat Valenciana, ja siga en falles o fogueres, passegen els seus carrers rastrejant qualsevol racó, qualsevol indici de brillantor artística. Van fins al més allunyat dels barris del centre a la recerca de la nova promesa. Han seguit la trajectòria de l’artista, l’han pogut veure en altres emplaçaments. Un altre dels casos és que hages tingut sort i existira una comunió entre artista i comissió. Aquest torna a repetir, donada la satisfacció mútua en l’exercici passat (ja siga pel premi obtingut o per l’obra plantada, o per les dues causes). Hi ha associacions que es deixen estimar. Van a la subhasta. El tan injuriat pels artesans concurs d’esbossos. La pura i dura subhasta. Qui dóna més, qui més ninots em dibuixe en l’esbós presentat, qui més alta la presente. Més per menys (diners). El bo, bonic i barat. Atès com es troba en l’actualitat el mercat, els artistes s’ofereixen a una comissió als racons fallers quan encara la falla no ha sigut pastura de les flames, sobretot quan la comissió no ha quedat satisfeta amb el que té plantat davant dels seus nassos. I hi ha clients, tot cal dir-ho, que açò de la falla no els preocupa gens ni mica.

I arriba el moment de l’elecció. I ací tornem a tindre de tot, com en apotecaria. Tenim la comissió presidencialista.

Ja saben vostés, o jo o el caos. Sóc el que més sap, així que practiquem la ditocràcia. Després tenim l’elecció per la junta directiva i després la més democràtica i assembleària: l’elecció per part de la comissió.

PROJECTE I DINERS. DINERS I PROJECTE. QUE VINGUEN LES MUSES

Ja tenim artista. I ara què?. Si ja hi ha confiança entre ambdues parts, li deixem fer. I com quasi tot en aquesta vida tot depén del vil metall, del pressupost amb què comptem. Així, hi ha tallers que compten amb dissenyadors i guionistes. Si la falla és d’especial tenim la sort de comptar amb el millor dissenyador, l’artesà pot permetre’s el luxe de treballar amb especialistes en la seua matèria.

I és el moment en què necessite que vinguen les filles de Zeus i Mnemosine. És a dir, enfrontar-se al paper en blanc o a la pantalla de l’ordinador. Perquè clar, el client vol alguna cosa mai vista, millor que el que va plantar l’any passat. Aquesta mateixa meta pot marcar-se l’artista. La superació d’un mateix. No repetir-se, oferir el millor de si mateix. Ja ho hem dit, no ens repetirem, tot açò va unit al pressupost. Així per exemple, en pobles i en falles de modestos pressupostos no dubten a demanar a l’artista una falla igual a la que es va plantar en tal demarcació d’especial o en categories altes amb el consegüent abaratiment de cost i amb un resultat espectacular quant a qualitat i volum (és el que tenen les noves tecnologies i nous materials). I deien que s’acabaria amb els refregits. Ja!

QUÈ VA SER PRIMER L’OU

O LA GALLINA?

En aquest país es tendeix a començar la casa per la teulada i moltes vegades es comença a dibuixar en paper o en l’ordinador sense una idea clara del que es vol reflectir al carrer. Quan una bona falla la veus al carrer t’ha d’omplir. La falla completa no sols ha d’impressionar-te a primera vista amb la seua monumentalitat i el seu acabat (escultura, composició, pintura, equilibri…). L’espectador ha de tindre la sensació, quan ha rodejat l’obra, d’haver quedat satisfet amb el que ha vist i ha llegit. Falles amb ànima. Un bon guió des del principi, tindre clar el que es vol transmetre a l’espectador acosta la falla a ser completa, a la perfecció. Ací, com en tot el procés, pot només intervindre l’autor de l’obra o tindre un o més guionistes de més o menys reconegut prestigi, fins i tot, la intervenció d’associats de la falla.

ZBRUSH O LA MORT DEL PAPER

El vídeo va matar l’estrella de la ràdio?, va acabar la televisió amb el cine?, acabarà l’era digital amb el paper? Qui sap. Però cada vegada són més els empresaris de la fàbrica de somnis fallers que empren l’ordinador en els seus projectes. Encara hi ha qui empra les dues tècniques. I n’hi ha romàntics que només s’enfronten al llapis i el paper en blanc. Una falla pot estar totalment creada amb l’ordinador. Els gremis d’artistes de València, Alacant i Borriana s’han encarregat de facilitar als seus agremiats l’accés a cursos de programes informàtics de modelatge 3d, escultura i pintura digital, i ací el rei indiscutible és el Zbrush. Renovar-se o morir. Anem sumant

o restant benefici a l’artista, hi ha autèntics especialistes en el maneig del ratolí i el llapis òptic, de la mateixa manera que abans hi havia autèntics virtuosos en el maneig de llapis per a la realització de l’esbós. Però clar, i com anirem veient en tot el procés creatiu-constructiu, ací apareix el Juan Palomo, i cada vegada més artistes se’n pugen al carro tecnològic. Ací el tren només passa una vegada, com va ocórrer amb el suro blanc i l’oblit; per a sempre? del cartó, el fang i la tècnica del buidatge. Tenim també una altra maquineta: l’escàner. No és barata, ja els ho dic jo, i tampoc ho és el programari que la fa funcionar. Ací, tu pots processar qualsevol cosa: des d’un ésser humà fins una figureta comprada en una botiga de xinesos del cantó de davall de ta casa i donar-li l’escala que tu vulgues. Amb les noves tecnologies s’han acurtat els temps (modelat en fang, escaiola, motle i la tirada del cartó) i la consegüent exposició a la humitat.

L’EQUIP. PRESSUPOSTA, ORGANITZA, PLANIFICA.

Com en qualsevol professió, un taller funciona quan l’equip funciona. No oblidem que l’artista faller-foguerer és un professional i empresari, i com qualsevol professional o empresari la seua finalitat és guanyar diners, sostindre’s, viure, donar de menjar a la seua família. Milionari, no te’n faràs amb aquesta professió, però comptes cal fer-ne: lloguer de nau, materials, llum, aigua, maquinària, contractar professionals especialistes, nòmines dels treballadors i les seues corresponents assegurances socials, autònoms, transport, grues i impostos. I en aquesta professió,

com ja hem comentat, hi ha especialistes en totes les matèries: dissenyadors, escultors, fusters, pintors, operaris i guionista. I el responsable del taller, l’artista que firma, ha de conéixer tots aquests àmbits del procés creatiu. Així que has de rendibilitzar el teu taller amb les contractacions dels professionals que et puguen ajudar o ferho tot tu sol pel teu compte. I tallers, n’hi ha de tot tipus: l’unipersonal, el familiar, el mitjà i el gran.

MUNTAR EL TRENCACLOSQUES

Bé, doncs ja tenim la falla convertida en zeros i uns en el disc dur de l’ordinador. És el moment de fer tangible la falla, de fer-la corpòria. Reiterem que segons el pressupost es pot digitalitzar la rematada o tota la falla. I ací entren en dansa altres maquinetes: la fresadora i la màquina de tall. I el rei de la matèria que es comença a emprar en la construcció a mitjan anys huitanta del segle passat de la mà de Miguel Santaeulalia i Vicente Almela: amb vostés, el poliestiré expandit, anomenat també poliexpà, suropà, forespà, poliespà, poroexpà, porexpà o tetxopà. Per a entendre’ns tots: el suro blanc. Un material d’escàs pes i de gran mal·leabilitat. El material ve en planxes de totes les grandàries imaginables.

I com en tot el procés encara queden romàntics o artistes amb escàs pressupost que han de fer-hi autèntics equilibris i que directament modelen el blanc element com Buonarrotis del segle XXI o escultors consagrats de l’art efímer com el nostre Ramón Marco o el diví Regino a València, amb només ganivets, serretes, cúter i resistències casolanes realitzades per ells

mateixos. El modelat en brut del suro requereix un domini dels volums i coneixements avançats d’escultura.

Una vegada que la més o menys sofisticada màquina de tall acaba la seua tasca, ens trobarem que el nostre taller està inundat d’una enorme quantitat de peces blanques numerades que hem d’acoblar perquè el nostre treball s’assemble en alguna cosa a l’esbós presentat a la comissió. L’inconvenient del suro és que és un derivat del petroli i com tot plàstic produeix contaminació a l’hora de la cremà. El fum negre. S’estan investigant nous materials que substituïsquen el contaminant poliexpà. Últimament l’empresa combustiónECO treballa amb la palla de l’arròs, un sobrant de la recollida del gra, però és un material de rebuig i per tant contaminant, ja que ha estat en contacte amb fertilitzants químics. També la Universitat Politècnica de València està provant últimament amb la fusta de bassa, un material molt lleuger i menys nociu. El finançament de les investigacions en nous materials és fonamental perquè la indústria efímera puga créixer.

L’artista s’ajuda per a l’acoblament de les peces de suro amb l’esbós o la maqueta com si fóra un aficionat als puzles amb el suport de les instruccions i la il·lustració de l’obra a acoblar. El material de maqueta ha anat evolucionant també com la resta de l’obra: fang, plastilina, suro, pasta de paper o utilitzar el plàstic de les modernes impressores 3D.

LA COLUMNA VERTEBRAL

Quan l’artista esbossa la seua idea, ja siga en paper o en ordinador, ha de tindre molt clar l’especejament de la falla. En el seu cap ha de seguir tots els processos de les peces tant de les més grans com de les més xicotetes. De la forma de treballar-les al taller, de la forma d’emmagatzemar-les, de la de transportar-les en les góndoles al seu lloc de plantà i del seu acoblament perfecte en aquesta. Una mala planificació pot malbaratar una bona idea inicial. El material utilitzat sol ser el xop, però per als pilars se sol utilitzar el pi de Suècia. No per posar més fusta una estructura és mes forta, cal saber col·locar-la en el lloc adequat utilitzant la menor fusta possible per a reduir pes i costos innecessaris. La responsabilitat és molt gran perquè una estructura de vint metres ha d’estar una setmana al carrer, amb nombrós públic al voltant i exposada a les inclemències meteorològiques (pluja i el temut vent). Normalment la falla se subjecta sobre una estructura central de fusta amb un cavallet a la base i una torre central. L’estructura d’una falla pot ser piramidal o n’hi ha que tenen un major risc i trenquen la verticalitat de les anteriors jugant amb l’atreviment i el risc. Els taulers de la torre i el cavallet han d’estar en zig-zag, canviant el sentit d’una peça a la següent, si aquestes peces es traven les unes amb les altres se n’incrementa la força. Cal tindre en compte que la falla no pot eixir muntada

totalment del taller i ací entra un nou terme en el procés: el sacabutxejar les peces seccionades perquè encaixen perfectament en la plantà. Un sacabutx és una estructura de fusta o caixa que disposa d’un buit (femella) on s’introdueix l’espiga (mascle) de la peça superior. És molt interessant que la secció de la falla estiga estudiada perquè cal evitar a l’hora de la plantà problemes afegits a aquesta. Un bon acoblament de peces, amb un mínim retoc d’aquestes al carrer és el resultat d’un bon estudi. Fins i tot per a grans peces, els artistes no s’arrisquen a arribar a l’hora de la plantà i proven l’acoblament als seus tallers. Tampoc podem oblidar la bona realització de la carcassa dels ninots, que sense ser tan important com això de les grans rematades i de l’estructura central de la falla, podria portar a la ruptura d’aquestos, tant en la seua manipulació al taller, en el transport o ja al mateix carrer, exposats al públic en els dies centrals de les festes. Les bases dels ninots, suport d’aquests, estaven abans totes realitzades en calaixos, evolucionant en diverses formes i materials. Una altra tècnica és la vareta, ja empleada per a les grans estructures quan encara s’utilitzava el fang o s’utilitzava per a sustentar el cartó i no es mostrava directament al carrer al públic.

RASCA. RASCA. EL NADAL ARRIBA ALS TALLERS

Cada vegada la maquinària, tant la màquina de tall com els torns de les fresadores, fan treballs més perfectes, però ací entra per primera vegada l’escatat en el procés. El suro blanc és un material que té els seus avantatges i els seus inconvenients. I entre els inconvenients és que les boles de suro inunden el taller, per la qual cosa l’orde i neteja ha de ser primordial en el treball. L’organització del taller ha de ser un dels punts en què l’artista ha de prestar més atenció, sobretot quan s’acosta el dia de la plantà i cada vegada hi queda menys espai. La distribució de les zones de treball (modelat, acoblament, fusteria, escatat i pintura) ha d’estar molt ben definida des de l’inici del projecte.

EMPAPERA QUE ALGUNA COSA QUEDA

El següent procés és l’empaperat. Arrere va quedar el treball amb el cartó gros (de colors, per a diferenciar les diferents capes) sobre el motle d’escaiola, el negatiu. L’antic procés de realització seria impossible hui en dia, primer pels costos, i açò ha comportat la desaparició de les empreses que produïen aquest tipus de cartó que s’emprava en la confecció de l’art efí-

mer. El 1993 ja només en quedaven dues fàbriques a tota la Comunitat Valenciana, i recentment ha desaparegut l’última empresa a Espanya que en fabricava. Així que l’artista empra el paper més o menys gros per a cobrir la superfície de suro. N’hi ha de distints grossors segons siga la peça. Diuen que els millors són els de propaganda d’una empresa que proclama la sapiència dels seus clients. Aquesta empresa es va queixar que veia desaparéixer misteriosament la seua publicitat de les bústies de la ciutat del Túria i contornada. Aquesta vegada l’apegat es realitza normalment amb verrim o la gatxa, una de les poques coses que encara s’han conservat d’antigues tècniques. Encara la mescla de farina i aigua serveix en la producció foguerera.

I ARA DE BLANC. EL BLANC PANET I EL GOTELÉ

Abans del procés de pintura, cal aplicar-li les capes de blanc panet i gotelé. Igual que l’empaperat, cada figura necessita un nombre de capes determinat.

UNA ALTRA VEGADA A RASCAR. DONAR CERA, POLIR CERA

A continuació, ve un altre molest procés: l’escatat. Perquè la màquina de fer falles o fogueres no existeix. Ací cal donar-li a l’escat per a un bon acabat i iniciar a continuació el procés de pintura. No és el mateix una figura xicoteta infantil, que una rematada gegantina. No és el

mateix una figura a la vista del públic en una escena, que una figura a vint metres. O sí. Els puc assegurar que rascar és un procés laboriós i molest. T’has de protegir, precisament el material que expel·leix el rascat no és sa per als pulmons. En els últims anys apareix el procés de llavat de figures en què es pot estalviar en l’escatat de la peça amb la tècnica del pas d’una esponja quan el blanc panet i el gotelé està encara tendre, deixant la figura llisa. Hi ha autèntics mestres en el llavat de la peça. I clar, tenim les textures en la peça, quan el blanc està encara tendre s’utilitzen motles per a texturitzar-la. El resultat pot ser espectacular i pot ocupar temps i destresa en la tècnica.

AMB TOTS VOSTÉS: LA PINTURA

I ara arribem a la part final de la qual depén el resultat de l’obra. La pintura. Hui en dia s’empra pintura plàstica, primer utilitzant el compressor per a fondejar i després donar-li l’acabat final amb els pinzells. Aquesta tasca és on l’artista més clarament demostra el seu estil. Fins ara tot el procés era bastant homogeni en tots els artistes i el procés no sol diferir molt als tallers. Però, amic, amb la pintura hem topat. Cada un té el seu estil propi, tants caps tants barrets. La pintura hi ha moltes maneres de veure-la, hi ha diferents escoles. Un encert en la policromia pot resultar decisiu a l’hora de l’èxit de la falla i una mala elecció pot tombar moltes hores de treball. L’arribada de la informàtica

ha permés anar provant amb la taula de colors en l’esbós, però no serà fins que la figura veja la llum en la seua ubicació quan se’n comprove l’encert en l’elecció. No és el mateix una ubicació que una altra, ni de bon tros la llum del mes de març en falles que la llum que incideix en la foguera al juny. És important la unificació del color en tota la falla i es trie l’estil que es trie, s’encerte o no en el seu tractament. Com hem vist, en tot el procés és fonamental la correcta planificació. És fonamental arribar fins a aquest punt amb temps i relaxació. L’aparició de la pintura suposa un respir per a l’artista, veure el color al taller significa la fi de l’obra.

LA CARTELLERIA

Important és transmetre a l’espectador de la falla el missatge. I serà per mitjà de la cartelleria el mode eficaç de fer aquesta comunicació. Fins a última hora s’ha estat esperant les últimes novetats locals, nacionals o internacionals per a reflectir la més rabiosa actualitat en la falla. Cada vegada més es cuida aquest element, no ens oblidem mai de la crítica, per favor.

ELS PLÀSTICS HO COBREIXEN TOT

Arribem a una altra satisfacció en totes les fases per a l’artista: quan veu els plàstics cobrint les peces acabades per a protegir-les de la pols i les inclemències.

L’ENLLITAT I LA PREPARACIÓ DE PECES

Perquè les grans peces no toquen el sòl i no patisquen cap contratemps en el transport, van protegides amb llits de fusta. Aquestes peces són les que tenen el contacte amb el sòl i així, la fràgil peça arriba sana i estàlvia a la seua destinació al carrer.

EL DESCANS DEL GUERRER O EL BOU (NITS DE BOHÈMIA I IL·LUSIÓ)

I per fi arriba el final. S’ha planificat bé la tasca i ho té tot lligat i ben lligat. Tot el taller anirà a descansar per a la plantà. Tot preparat. Tot sota control. Les góndoles del transport avisades, les grues de muntatge en guàrdia. Però la nit anterior a la plantà, l’artista no pot dormir bé a pesar de tindre-ho tot calculat. Per molt que ja siga veterà, el formigueig no li desapareixerà i les palometes tornaran a revolejar-li a l’estómac com en la seua primera plantà.

Article aparegut en el llibret de la foguera Sèneca Autobusos l`any 2019

d’un taller faller

JAVIER MEDINA. Tècnic Superior Artista Faller, 1er premi falles infantils Manises 2022

Tot AL FOC EL FOC

Recorde quan varen oferir-me escriure a les pàgines d’este llibret baix el títol “EL FOC d’un taller faller” i que, automàticament, van passar-me per la meua ment infinitat de moments i vivències -tot i la meua joventut- al voltant d’això precisament: de les falles fetes foc i del seu procés creatiu i constructiu.

Per a mi, les falles són una autèntica explosió creativa, artística, cultural i social al voltant les quals gira una

dolça bogeria que engalana els nostres carrers, any rere any, al mes de març. Les falles són, des de que tinc ús de raó, un dels motors de la meua vida... un “les falles per a viure i viure per a les falles” entés des del respecte i les ànsies de superació.

Recorde perfectament com des de ben xicotet, quan a classe ens preguntava la professora que volíem ser de majors, d’entre moltes diverses professions com mestre,

infermera o advocat, eixia la meua veu ferma per afirmar que jo volia ser “artista faller”. I si eixe record ho tinc clar, mai tampoc oblide les successives reaccions del professorat, la primera volta que m’ho escoltaven, tal volta per la certa raresa d’una professió que, per a mi, era màgica i que em feia evadir la realitat per a què la meua ment començara a treballar.

I sí, recorde quan eixien els primers plàstics al carrer protegint els ninots, els tirs de grua i els colors cridaners. Recorde com observava els artistes fallers (els meus ídols, abans i també ara) acoblant cada remat i donant els últims detalls a la seua obra. Era el meu somni, conquerir una plaça i desplegar la meua imaginació; però per a això encara quedarien uns anys... mentrestant, com a xiquet, jugava en cartó, cartolines i tèmpores en imaginar els meus ninots i cremar-los (quan era possible) emulant la nit de la cremà.

Com si fora ahir rememore aquell dia de reis en què, convidat, xafava per primera volta un taller faller, el del mestre Algarra a la Ciutat de l’Artista Faller, l’epicentre creatiu i cor de la nostra festa. Manolo, un home templat i en sobrat bagatge va obrir-me les portes de la seua particular catedral (si, metafòricament i en estima parlant) on any rere any donava el millor de sí mateix per a, junt al seu equip crear màgia. Els seus consells i les parets de la seua

nau varen confirmar-me el que jo ja sabia des de feia anys.

Algarra va contar-me, de primera mà, el procés d’un ninot, va ensenyar-me com prenia forma el treball que mesos més tard seria devorat pel foc, el seu ninot indultat.. la seua vida. Una vida dedicada al foc dins d’un taller faller. Més tard, la que en eixos moments era la meua falla, va concedir-me el privilegi (i sí, dic privilegi, per que per ahi ho és) de regalar-los, plantar i cremar una humil falleta per commemorar el 45 aniversari de la comissió de la Falla Centre. Gràcies a eixa responsabilitat que jo mateix vaig buscar-me i assumir, vaig ser capaç d’entendre la realitat de les falles: l’esforç que hi ha darrere de cada ninot i que el treball ha de ser ben dur per tal de que l’art brille al carrer. Paral·lelament i quasi al mateix temps, vaig començar els meus estudis reglats d’FP a Ciutat Fallera, a l’hora que col·laborava per les vesprades al taller de Xavi Gàmez.

El taller de Xavi i l’FP, juntament amb els professionals que vaig tindre l’oportunitat de conéixer en eixa etapa (alguns dels millors del sector: Vicente Almela, Eva Cuerva, Zvonimir i el meu mestre i referent, Sergio Amar) van donar-me l’oportunitat de continuar formant-me i fixar-me en la seua forma de crear i sentir-me preparat per a donar el salt que necessitava; per què com un bon amic va dir-me “l’impuls ja el portava”.

L’any 2018 firmava la meua primera

falleta infantil per a la Falla Socusa

Foc i Festa de Manises. Una aventura gegant que assumia en la major de les responsabilitats, però també en la il·lusió de qui veu el seu somni complit després de tants anys somiant-ho. D’eixa falla, l’aprenentatge de que el 15 de març ix al carrer tot el que lluix, però al taller es queden les llàgrimes, els moments roïns, la por de pensar en no arribar i el sofriment (si, sofriment) que sempre amaguen les falles però que desapareixen, moltes voltes, llegida l’entrega de premis. Encara que sempre es diu allò de “l’any que te’l lleven pel que te’l donen”. I en eixe primer treball vàrem tindre relativa sort, en un segon premi i l’absolut d’ingeni i gràcia.

A “d’Ací” (títol de la meua primera obra) va seguir “A tot color!” el març de 2019, una oda a la creativitat i al color que, vista des de la perspectiva del temps i sent realista, està molt lluny de ser el meu millor treball. Vàrem caure al quart premi (d’onze falles en concurs) i la decepció d’un treball en el que, personalment, pense que no vaig estar a l’altura. Tal volta va ser culpa (pròpia, sempre pròpia, com a autodidacta en la meua obra) de confiar-me en que “estava tot fet”. Va ser un error simplificar les línies al modelatge i la tècnica pictòrica; i vaig comprovar que no sempre és cert allò de “menys és més”.

Necessitava un canvi d’aires que va confiar-me la falla Santa Fèlix per plantar la meua particular visió

del futur de les falles en “Manises 2mil120” títol que vam haver de modificar per culpa de la pandèmia de la Covid-19, que no ens va deixar plantar-la i cremar-la fins el 2022. Per a esta falla vaig decidir tornar a la línia infantil i colorida que tant vaig fer en 2018, a la cura en el detall i en la decoració, sense deixar de costat la didàctica que sempre ha marcat el meu treball. A més a més, per a esta ocasió, incorporàvem per primera volta a Manises (si no m’enganye) el fet de fer una falla inclusiva, adaptant l’explicació en cartells en Braille per a les persones en capacitat visual limitada i pictogrames de fàcil comprensió per a xiquets i xiquetes en trastorn de l’espectre autista (TEA).

Durant 2 anys vàrem guardar en cura tot el treball, esperant el moment de poder plantar mentre ja ens havíem confiat artista-comissió continuar junts un altre exercici (sense poder tancar quan seria al continuar vivint la mundial pandèmia)

L’èxit va tornar als infantils de Santa Fèlix al aconseguir per segona volta en la seua història un 1er premi, que acompanyàvem en el (molt valuós per a mi) absolut d’Ingeni i Gràcia, premi “La Colla” de la RTVV i el premi del President de la Generalitat a la millor falla infantil del municipi. El meu somni es complia, les meues ànsies de superació i intentar ser millor donaven resultat i m’il·lusionaven per continuar treballant.

El març de 2023 plantava la que reconec com la meua millor falla i

última d’este cicle (ja que vaig decidir prendre’m un descans per a poder tornar amb més força). “Glup!” novament per a Santa Fèlix va ser una oda al fons marí en més de 100 ninots de diferents mides i colors, una aposta personal per a demostrar en una falla tot el que havia aprés els darrers anys. Possiblement ha sigut la falla més difícil quant a l’estructura i plantejament, havent-se treballat durant més de 2 anys per intentar sorprendre i superar-me personalment.

En esta ocasió vam aconseguir el premi al ninot indultat que se m’havia resistit en les ocasions anteriors, presentant una proposta baix el títol “L’essència de la festa” que protegia, baix la mar, una lluent flama de foc dins d’una càpsula. Era una al·legoria al que per a mi s’ha de protegir: el centre de les falles; la falla pròpiament dita. Acabàrem com començarem, en un segon premi però en la satisfacció del treball ben fet tant per la meua part com per la comissió.

Darrere de tot treball (i de tants anys dedicats i oferits a l’art efímer) hi ha sempre una família que dona suport i sustenta els moments roïns, allò que no es veu i que sempre ocorre. En un taller, els moments de tensió són molts, les proves d’assaig-error i les inclemències meteorològiques que tantes voltes hem hagut de patir. La família sempre està ahi i sempre és patidora de tot el que envolta la falla abans i després d’estar al carrer. No volia acabar sense oblidar-me del meu mestre, referent i amb qui vaig fer les meues pràctiques i a qui voluntàriament he decidit nomenar però no esmenar fins este moment. Al taller de Sergio Amar i d’ell mateix ho he aprés tot: la cura cap al treball, detall i l’esforç, la visió in-

fantil i didàctica del conjunt. Sergio va obrir-me les portes del seu taller menut d’especial per fer-me partícip de la seua obra (i ajudar-me a aconseguir els meus èxits)

Ser artista faller no és gens fàcil, (i menys ara en la pujada de preus i en una etapa on no totes les comissions es centren en el que és puntal de festa) però és una professió apassionant que et dona l’oportunitat de reciclar-te any rere any, de poder tornar a començar gràcies al foc purificador que convertix en cendres el treball fet al taller. Ser artista faller és una forma de viure i entendre les falles, i ser-ho infantil brinda l’oportunitat de continuar sent xiquet emprant la seua òptica i particular visió de la vida.

Per a mi, ser artista faller i haver-hi col·laborat en diferents comissions per a fer les seues falles infantil ha sigut tot un regal, i no tinc cap dubte que tornarem a viure eixos moments. Com he dit en més d’una vegada, “les falles ho donen tot a canvi de res”, retornen l’estima multiplicant-ho i oferixen amistats per a tota la vida. Gràcies per tot a les falles, fallers i falleres durant tots estos anys. Llarga vida a les falles i al seu foc. I als seus tallers.

EL TRIANGLE DEL

PACO COLL

FOC

AL

EL TRIANGLE DEL FOC, ÉS LA FÓRMULA QUE S’UTILITZA

PER A EXPLICAR ELS TRES ELEMENTS

NECESSARIS, PER A PRODUIR LA COMBUSTIÓ. ES A DIR, EL FOC. ESTOS TRES ELEMENTS SÓN:

-COMBUSTIBLE

-COMBURENT U OXIDANT -ENERGIA D’ACTIVACIÓ.

EL COMBUSTIBLE ÉS PER EXEMPLE LA LLENYA, O UNA FALLA. ÉS A DIR, LA MATÈRIA QUE ES CREMA.

EL COMBURENT U OXIDANT, NO ÉS ALTRA COSA QUE L, AIRE O L’ OXIGEN.

I L’ENERGIA D’ACTIVACIÓ. ÉS QUALSEVOL COSA QUE PROVOQUE UNA TEMPERATURA ELEVADA. PER EXEMPLE UNA TRACA.

AMB A AÇÒ, ESTÁ MOLT CLAR, QUE

EL DIA DE SANT JOSEP, PER TOTA LA NOSTRA TERRETA, N´HI HAN MOLTÍSSIMS TRIANGLES DEL FOC. PERO JO VAIG MÉS LLUNY.

JO PENSE EN UN ALTRE TRIANGLE DEL FOC, UN TRANGLE QUE FORMEN, MÚSICA, PÓLVORA I FALLES.

LES FALLES SÓN LA FESTA DEL FOC PER EXCEL.LÈNCIA, I GRAN PART DE LA FESTA LA COMPONEN LA MÚSICA I LA PÓLVORA.

NINGÚ PENSA EN L’EXISTÈNCIA D’UNES FALLES SENSE MÚSICA I SENSE PÓLVORA.

LA MÚSICA DONA OXIGEN PER A

LA COMBUSTIÓ DE LA FESTA. ÉS AIRE I ENERGIA FESTIVA.

I LA PÓLVORA ÉS EIXE ELEMENT

QUE ALÇA LA TEMPERATURA DE LA FESTA FALLERA.

L’ALTRE TRIANGLE DEL FOC

UN TRIANGLE QUE LA NIT DE LA CREMÀ ALCANÇA EL SEU MÀXIM EXPONENT, QUANT LA PÓLVORA ENCEN LES FALLES, PROVOCANT LA SEUA COMBUSTIÓ. I QUANT ESTES JA ESTAN EN FLAMES, LA MÚSICA DE NOSTRE HIMNE, ENCÉN ELS NOSTRES CORS.

PÓLVORA, MÚSICA I FALLES

SENS DUBTE, L’ALTRE TRIANGLE DEL FOC.

FOC

ROSANA LLAVATA. Periodista i Mestra de Reiki.

Tot AL FOC

Cendres… A la fi tot es redueix a cendres: el monument d’una falla, els troncs a l’estufa del poble en hivern o els que gastem per fer les paelles a llenya que després ens mengem tots junts al casal.

Parlar de cendres a la ciutat dels fumerals, al bressol de la ceràmica, a la Ciutat Històrica i Laboriosa, acollidora i faenera i a on, molts anys enrere, a les fàbriques dones i homes tantes hores treballaven a preu fet, és parlar de la nostra història, no tan sols com a artistes i escultors de bellesa cisellada amb les mans… és parla de l’ésser humà. De la condició última i inevitable d’estar viu: la mort. La vida, la mort i el tornar a renàixer. Com les nostres benvolgudes festes falleres. Un cercle sense fi.

Parlar de foc i de cendres és fer-ho de tots i cadascun de nosaltres, que moltes vegades ens perdem en enveges, en enutjos, en baralles que no van a cap lloc i que oblidem que, després de tot, després de tota una vida, tan sols de nosaltres quedaran això: cendres. Tal vegada quan comence a ser massa tard, se n’adonarem que s’haurem encés, moltes vegades, per no res, perquè el foc, o la terra, s’emportaran allò més bo de nosaltres i també el que ha sigut dolent donat que, si alguna cosa té el foc, és que, a més d’arrasar, sempre purifica. A soles mirar-ho, encisa. Mirar com pugen les flames, la seua força i per què

no… quedar-se aclaparat amb el seu poder devastador esdevé inevitable. Enguany us convide a fer com fa el foc: devastar, o millor pensat, enviar a fer la mà, com diu la falla d’enguany, tots eixos pensaments que ens fan sentir malament. Pensaments que si no parem a temps passen a ser emocions i després, moltes vegades, desafortunades accions. I ja, de pas, llevem-li feina al foc. Que eixes flames que viren de color, com les pinzellades de pintura als ninots, que de vegades gràcies a les mans dels artistes van degradant-se en algunes zones… més que transmutar, enaltisquen. Que facen gran el millor que tenim com a persones, com a fallers i com a comissió. Falleres, fallers, infantils i grans… de nou ha arribat el vostre moment. Els dies a l’any en què el vostre cor està encés en flama. Dies de plantà, de sopars en faixa i dinars al casal, de desdejunis que es junten en esmorzars, continuen a l’hora de dinar i acaben amb el bocata i la revetla.

Hores de parxís, dòmino, truc i llargues converses. Playbacks i l’Ofrena… Amor per tots els costats. Perquè hi ha cosa més gran que juntar-se tots i passar temps junts gaudint de la millor festa del món com la gran família fallera que l’Associació Cultura Falla El Carmen sou? Serà això bonico? Penseu que quan este 2025 el foc creme els monuments gran i infantil que, en tant d’esforç, any rere any, planteu al carrer, i que tan dignes són d’admiració, en breu no seran més que això:

obres d’art, envoltades pel foc i les flames, que acabaran fets cendres. Però fins que el foc i les cendres arriben, aprofiteu el millor que teniu, el vostre temps i atenció, i continue regalant-li-ho a qui més voleu. A la vostra família fallera i a totes les persones que passen pel vostre casal. Perquè com aconsellava el cantant jamaicà Bob Marley: “cuiden el que volen, és caríssim perdre el que no té preu”.

Bones Falles 2025 a totes i a tots!

VULL SER...

Tot AL FOC

Vull ser l’espurna que encès la flama.

Aquesta flama que brolle del teu pit.

La flama que dona l’arribada

Eixe moment omplit d’art i colorit.

Res que al mon es puga comparar.

I es eixa flama que ompli els cors

A tots els que per les falles sentim amor.

Vull ser jo, filla meua, qui cada març

Agarrat del teu braç i ple de felicitat,

Li fassa entrega d’eixe bonic ram,

En agraïment, a nostra mare dels desamparts.

Ram que omplirem de records i abraç,

I any rere any el teu amor per aquesta festa

Anirà fent-se gran i més gran.

Vull ser el record que estiga sempre al teu cor

Arribat el dia que no puga estar al teu costat

La festa et durà a tu un bonic record,

En un somriure recordaràs els moments passats.

Retornaràs a eixe moment que et vas enamorar,

I mai mes et pugues traure del teu cor,

Aquesta festa que et donarà alegries i tristors.

Tot AL FOC GALERIA COMERCIAL

El Partit Popular de Manises desija unes bones falles a tots els fallers i falleres de la nostra Ciutat

La Ceràmica

Valenciana

José Gimeno

EL AUTÉNTICO ARROZ DE VALENCIA CON DENOMINACIÓN DE ORIGEN

De part de tota la comissió, gràcies a tots el col·laboradors que fan possible, any rere any, aquesta publicació. Bones Falles 2025

¡ILUMINA TU ESPACIO CON ESTILO Y CALIDAD!

Descubre la mejor selección de luminarias para tu hogar, oficina o negocio Diseños modernos, clásicos y personalizados que se adaptan a cualquier ambiente

Nos especializamos en brindar soluciones de iluminación que transforman tus espacios con elegancia y funcionalidad. ¡VISÍTANOS Y DESCUBRE LA LUZ PERFECTA PARA TI!

Carrer Alt Turia, 17 / Pol. Ind. La Cova - Manises - Valencia Tel: 961 53 81 76 / WhatsApp: 643 90 99 87 www.faktorled.com