Llibret Falla Carrer Major i Passeig 2025

EnrEVeSsATS

Carrer Major gandia FALLA 2O25i Passeig

EdItA

Edita: A.C. Falla Carrer Major i Passeig Fundada a 1928

Delegat de Llibret: Toni Albors Orengo

Delegació de Llibret: Vicky Arnal Peyró, Laura Soler Aparisi, Toni Parra

Pastor, Silvia Súñer Romero, Sarai Villar Nieto, Blanca Toribio Ródenas, Neus

Mascarell Barberá

Portada: Panal Fallero

Explicacions Falles Major i Infantil: Josep Enric Gonga Colomina

Fotografies explicacions monuments: Delegació del Llibret

Correcció lingüística: Vicky Arnal Peyró i Toni Parra Pastor

Fotografies Institucionals: Salva Gregori Studio

Il·lustracions: Panal Fallero i Delegació del Llibret

Disseny gràfic i maquetació: Panal Fallero

Impressió: Panal Fallero

Tirada: 285 exemplars versió digital

Depòsit Legal: V-166-2012

“El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2025”

“Este llibret participa en els Premis de les Lletres Falleres (www.lletresfalleres.org)”

“Aquest llibret participa en la convocatòria dels premis de poesia Joan Climent de Gandia, del premi Ajuntament de Benirredrà al millor article de llibret de falla de la FdF de Gandia i del Premi Cáritas al millor article social dels Llibrets de Falla de la FdF”

Carrer Major gandia

i Passeig

L’A.C. Falla Carrer Major i Passeig no necessàriament comparteix les opinions dels seus col·laboradors

LA NOSTRA PORTADA 2025

Fer un llibret és enrevessar-se la vida. Sí, i no hauríem de dir-ho nosaltres, que vivim d’això. Però és veritat... Qui decideix, dins la falla, ocupar-se del llibret? Revisar el tema de la falla, de la infantil també, traure una temàtica (a vegades és impossible, veritat?), buscar col·laboracions literàries, reclamar els censos, les fotos d’última hora del quadre d’honor!, ah sí, i el bebé d’última hora que a més s’ha d’incloure en el cens... El que s’ha dit, enrevessar-ho tot, ficar-se en un embolic.

No obstant això, en Panal Fallero intentem (encara que a vegades no ho aconseguim), solucionar un poc la vida als nostres clients, ajudar-los amb la temàtica, tempesta d’idees, actualitzar el disseny, reivindicar l’apartat cultural i, sobretot, innovar. És la nostra comesa, fer les coses més fàcils, involucrar-nos dins de la delegació del llibret. Però arriba Carrer Major i, de sobte sents que són ells i elles els que t’han posat les coses fàcils. Perquè tenien clara la idea, de fet fins i tot havien imaginat unes certes

maquetacions, i la informació del llibret preparada, perfecta, increïblement ben estructurada. Xé, que només hem servit per a evolucionar en disseny i aportar el nostre granet d’arena a aquesta Gandia, bressol de llibret on n’hi haja.

Per a la portada i el disseny interior hem fet un embolic. Desenes de línies, camins, corbes i rectes, un autèntic batibull amb múltiples colors perquè el lector tinga una lectura senzilla però alhora enrevessada. Perquè si ja la vida és complicada, nosaltres la fem encara més enrevessada. I, com ja se sap, tots els camins arriben a Roma. Bé, i a tot arreu, no? Per això hem dissenyat una mini Gandia plena de senderes, que parteixen i acaben en ella.

Perquè l’important no és el cost de fer el camí, sinó que trobes el precís.

Gràcies a tota la comissió per aquesta oportunitat. Esperem haver desfet un poc aquesta madeixa de llana en forma de*llibret. I esperem també que, en continuar tirant del fil, en l’altre extrem estiguen els premis merescuts.

S. Temporal

Elia

Pepa Rovira Prado

Toni Parra Pastor

Josep Escrivá Vidal

Toni Colomina Subiela Mª

Peiró

Laura Morant

Jose Manuel Prieto Part

Paula Bernabé Sala Raúl Hurtado Mompó R.O.C. Llorens Bustos Fernández

raD oRS/ReS

SuMarI

Apartat temàtic

3- La nostra portada 2025

6- Pròleg

10- Introducció: enrevessats camins!

12- Enrevessades falles!

58- Enrevessada societat!

90- Enrevessada vida!

114- Epíleg

Josep Lluís Roig Sala

Ausiàs Galbis Simó

Joan J. Castellà Mayor Joan Deusa Dalmau

Dídac Delcan Albors

Emili Morant Llorca

Carles García Alemany Gràcia Signes Giménez Salvador Sanchis Maestre Quina Barba

A. Montaner

Toni Alcaraz Pons

Vicent Terol Calabuig

Josep E. Gonga Colomina

Víctor Soler Beneyto

R.H.O. Ricardo Paraled Santos Telmo Gadea Boix

Xavier Ródenas Mayor Ana Llopis García

Apartat falla

120-Falla major

140-Falla infantil

148-Saluda president

150-Saluda reina de la falla

154-Reines de la falla 2025

164-Saluda president infantil

166-Saluda reina de la falla infantil

170-Reines infantils 2025

177-El nostre mantenidor

178-Falleres majors de gandia 2025

180-Recompenses i premis 2024

182-Executiva i delegacions

184-Cens faller

188-La xarxa enrevessada de la nostra comissió: art, esforç i germanor

196-Galeria comercial

10- INTRODUCCIÓ: ENREVESSATS CAMINS!

12- ENREVESSADES FALLES!

14- Del fang a les cendres: Resiliència, falles i esperança

18- L’any del coet

22- De fauna humana i flora silvestre

26- Enrevessat

30- El foc i la festa

36- Enrevessar per a progresar

40- Quan arriba març…

42- Enrevessats/ades. La complexitat enfront de la simplicitat

46- El Loco de la Colina

50- Putxero amb penques enrevessades

54- Eixa curiosa tendència dels fallers de complicar-nos la vida: les falles, un dels principals motius de divorci

56- Un món enrevessat

58- ENREVESSADA SOCIETAT!

60- Enrevessat però no tant

62- Un rap enrevessat

64- Enrevessat?

68- Proves de l’existència de Déu

70- Educar després de la DANA: Instruccions per a (no) reobrir una escola

76- Sobrepensar

80- El Llibre del repartiment

82- Que el blanc sempre tape al negre

84- L’art enrevessat

86- Quin maldecap, viure en un món enrevessat

88- Quins animalets més enrevessadets

90- ENREVESSADA VIDA!

92- ARA

94- Babèlica

96- Don Pascual

98- Camí plaent

100- Solsticis de les estacions

102- Cuirassa

104- La llibertat

106- Anhel

108- El ramat enfangat

110- L’esperança Apartat temàtic

nrEVeSsATS

Carrer Major gandia FALLA 2O25i Passeig

P rò Le G

L’ART D’EMBOLICAR LA VIDA

Diuen que la vida és senzilla, però l’ésser humà, en la seua infinita saviesa (o falta d’ella) ha fet de complicar-ho tot una especialitat. És com si tinguérem un geni interior que, davant de qualsevol problema fàcil, xiuxiueja: “I si li dones una volteta més? I si ho compliques un poc més, per si de cas?” Així és com una cosa tan bàsica com posar en marxa una rentadora es pot convertir en una guerra diplomàtica per triar el programa adequat, o com decidir on anar a sopar acaba amb una discussió més llarga que un debat electoral.

Parlant de debats, què seria del món sense la política? No hi ha millor exemple d’allò enrevessat! Si hi ha una solució senzilla per a un problema, la classe política no sols la descarta , sinó que en fabrica tres més, cadascuna més complicada que l’anterior. Al final, acabem amb promeses buides, un grapat de discursos i, com sempre, cap solució. Però no patiu, perquè ací, en aquest llibret, no vos demanarem el vot ni vos embolicarem amb promeses d’un món millor. Només vos convidem a riure-vos un poc de tot això, que ja va bé per a la salut.

He dit Salut? … Complicar-se la vida també té el seu màxim exponent al sistema sanitari, aiiiii, una de les potes de l’estat del benestar. Intenta demanar cita per al metge i de seguida t’endinsaràs en un laberint digne del Minotaure. Primer truca al telèfon d’atenció, marca huit opcions, escolta la musiqueta inesgotable i, quan per fi t’agafen, et passen a un altre departament… I torna a començar! I ja no parlem de les farmàcies. Que si el medicament genèric, que si el que tenies receptat ara no està disponible, que si has de tornar demà perquè no arriba fins a la vesprada. Al final, ixes amb una aspirina, una crema aromàtica per no sabem què, i un embolic al cap que et fa pensar si realment val la pena estar sa.

I si això sembla complicat, espereu a enfrontar-vos als tràmits burocràtics, eixe art suprem de l’enrevessament. Necessites un paper? Doncs prepara tres còpies, un justificant i una cita prèvia que només pots demanar per Internet… però la web no funciona. Quan per fi arribes a la finestreta, t’adones que et falta un segell que només et poden donar en una altra oficina situada a l’altra punta de la ciutat. I no oblidem l’escena final: la clàssica frase del funcionari, amb un somriure estoic: “Torna demà, que hui el sistema ha caigut.” Si Kafka haguera nascut al nostre temps, segur que escriuria sobre això.

I ara, passem a l’amor, que no podia faltar en aquesta llista de complicacions. Qui no ha convertit una cita senzilla en un drama digne de telenovel·la? El clàssic d’ “on sopem?” pot acabar amb la frase més temuda: “Fes el que tu vulgues”, que sabem que mai és sincera i porta implícit un examen oral amb trampa. I eixe moment en què la parella et diu: “No estic enfadat/ada, però…”, és l’inici d’un embolic tan gran com els papers per demanar l’ajuda al lloguer. Però, al capdavall, l’amor és això, complicar-ho tot amb gràcia, passió i una miqueta de paciència, cosa que ara d’això no anem sobrats.

En aquest llibret, volem rendir homenatge a aquesta obsessió per l’enrevessat, perquè, al cap i a la fi, si no li donàrem mil voltes a tot, què ens quedaria? Resoldre els problemes ràpid i fàcil? Quina gràcia té això? Som valencians i valencianes, i això vol dir que si no li busquem la part dramàtica, humorística i exagerada a la vida, no estem fent bé les coses, ni som de la terra com cal.

Les escenes de la nostra falla són un retrat viu (i carregat de sarcasme), d’esta necessitat innata de complicar-ho tot. Vos trobareu reflectits/ des en elles, perquè tots som experts/es a embolicar la troca. Qui no ha sentit alguna vegada eixe “ja ho faig jo, que sinó, no queda bé” i ha acabat amb més feina que un/a artista faller en març? O eixe clàssic de fer 27 grups de WhatsApp per decidir qui porta el berenar, per acabar comprant papes i cacauets com sempre?

La gràcia de l’enrevessat és que no té solució. És com un esport d’alta competició: els/les més hàbils aconsegueixen convertir fins i tot una senzilla qüestió en un embolic èpic, digne d’una escena teatral. I això, amics i amigues, és digne d’aplaudiment.

Així que, rieu, critiqueu i gaudiu d’aquest llibret, perquè si la vida és un embolic, almenys que siga un embolic ben contat i amb molta gràcia. I, si no vos agrada… “ d’una altra manera, no?

E Enr VeS sATS

Carrer Major gandia FALLA 2O25 I ntRodu cCI Ó

i Passeig

I després, quan davant de tu s’òbriguen molts camins i no sàpies quin recórrer, no et fiques en un qualsevol a l’atzar; seu i espera. Respira amb la confiada profunditat amb què vas respirar el dia que vas vindre al món, sense permetre, que res et distraga: Espera i espera més encara.

Queda’t quieta, en silenci, i escolta el teu cor. I quan et parle, alça’t i ves on ell et porte.

Susanna Tamaro

EnrEVeSsATS CaminS

Que poden esdevindre tortuosos o més aviat enriquidors

CAMINS - CANÇÓ DE “SOPA DE CABRA” -

Camins que ara s’esvaeixen camins que hem de fer sols camins vora les estrelles camins que ara no hi són.

Van deixar-ho tot, el cor encès pel món per les parets de l’amor sobre la pell.

Eren dos ocells de foc sembrant tempestes ara són dos fills del sol en aquest desert.

Mai no és massa tard per tornar a començar per sortir a buscar el teu tresor camins, somnis i promeses camins que ja són nous.

No és senzill saber cap a on has de marxar pren la direcció del teu cor.

Mai no és massa tard per tornar a començar per sortir a buscar el teu tresor.

Camins que ara s’esvaeixen camins que has de fer sol camins vora les estrelles camins que ja són nous

E Enr VeS sATS 1.

Carrer

Major gandia FALLA 2O25i Passeig

EnrEVeSsAdeS FaLleS

“Els monuments fallers van començar sent mobles vells i trastos amuntegats que ningú volia.( ) Dels trastos amuntegats al monument hi ha un “enrevessament” conscient de la festa. ( ) Costós i alhora satisfactori. No és un error de càlcul, és un acte conscient. És la complexitat intrínseca al sàpiens. Potser el pensament enrevessat ens fa humans i la qüestió és que ja no hi ha marxa enrere.”

(Extracte de “Enrevessat” de Vicent Terol)

“Així que, per molt que a vegades ens compliquem nosaltres mateixos la vida, donem la benvinguda a l’enrevessament. I quan no estiguem conformes, sempre tindrem una escena fallera per a criticar-ho.”

(Extracte de “Enrevessar per a progressar” de Víctor Soler)

Del fang a les CendrES:

Resiliència, Falles i esperança

Aquestes paraules, si bé arribaran a llegir-les al voltant de febrer, són escrites als maleïts dies que envoltaren un dels majors desastres naturals que ha conegut el nostre País quant a pèrdues materials i humanes. Tot i aquesta distància que en escriure-les endevine, he pensat que mai millor que reflectir el pensament des del caliu de la vivència propera, esquinçadora, de ràbia i frustració del moment i fent meues les paraules de Raimon de “al meu País la pluja no sap ploure”, compartisc reflexions i pensaments, alguns engrescadors, altres de tristor i melancolia.

Sols espere que quan totes i tots llegim aquestes línies, no s’haja oblidat la desesperació absoluta i brutal en la qual els més afectats ens mostraven com els havia canviat la vida i puguem pensar que s’ha fet i s’està fent tot el possible per minimitzar l’impacte brutal d’aquells malauradament inoblidables dies de finals d’octubre i principis de novembre de 2024.

La catàstrofe que va causar la DANA a certes zones del País Valencià, va deixar una marca profunda en la població, perquè res és més colpidor en una societat evolucionada, que descobrir la possibilitat que es trenque eixa sensació de seguretat continua, mostrant una vegada més la devastació que les pluges torrencials poden causar en aquesta zona. 1. 1

Toni Parra Pastor (Faller i farmacèutic)

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2025”

Les fortes precipitacions no sols varen afectar infraestructures i béns materials, sinó també la seguretat i el benestar de moltes famílies, i malauradament arrasant la cosa més valuosa a l’ésser humà, la pròpia vida. En aquells moments difícils, una de les coses més destacables va ser la solidaritat i el suport mutu entre els veïns. Fou encoratjador veure com la població es va mobilitzar per a rescatar i ajudar a qui ho va necessitar, aportant el seu temps i recursos per a fer front a l’emergència, fins i tot quan les condicions eren complicades. Destacar l’aportació de la gent jove, la coneguda com a “generació de cristall”, que ens van donar una lliçó i esdevingueren en la “generació de ferro”. Alguna cosa s’estarà fent bé, per tant, en aquesta joventut que tan complicat té el món que albiren al davant.

La resposta de la gent contrastà marcadament amb la gestió política, que una vegada més, va deixar molt a desitjar. És evident que la planificació per a mitigar aquest tipus d’esdeveniments és insuficient, i la capacitat de prendre decisions en moments de risc fou decebedora. A pesar de conéixer els riscos associats amb les DANES, especialment en aquesta zona, les infraestructures i els protocols d’emergència no van estar a l’altura. La manca de coordinació i de mesures preventives clares fou evident, i moltes persones sentiren que les autoritats no actuaren amb la rapidesa i eficàcia necessàries per a protegir la població. Aquesta sensació d’abandó generà frustració i desconcert entre els afectats, que esperaven una resposta més eficient, contundent i sense fissures.

Aquesta catàstrofe ha de servir com una crida d’atenció per a les autoritats: És fonamental que es destinen més recursos a la prevenció i a la creació d’infraestructures adequades per a

resistir aquest tipus de fenòmens meteorològics.

A més, és essencial que els polítics demostren un compromís real per a protegir els ciutadans i no es limiten a mesures reactives després de cada desastre, que la gent de a peu sols entenem com un intent de salvaguardar el seu “cap polític” i que altres carreguen en la culpa i les vergonyes, en un estúpid intercanvi d’acusacions que ens produeix fàstic i menyspreu cap a la classe política.

Aquest desastre de la DANA, amb totes les seues dures conseqüències, ha posat de manifest la capacitat de resiliència i el profund sentit comunitari del poble valencià. Davant l’adversitat, el caràcter d’una societat es revela amb claredat, i en aquest cas, la resposta solidària i el compromís mutu dels valencians han sigut un exemple de fortalesa i humanitat.

En situacions com aquesta, les persones es troben davant la necessitat de reconstruir no sols els seus béns materials, sinó també l’ànim i la confiança en el futur. La reacció d’ajuda mútua i empatia, així com l’esforç col·lectiu per a tirar endavant, ajuden a transformar el dolor en una experiència enriquidora, enfortint la identitat compartida. Veïns que potser amb prou faenes es coneixien, treballaren junts, organitzacions diverses mobilitzaren recursos, i des de diferents sectors, es va buscar sumar esforços per a donar suport als afectats.

Aquest tipus d’unió en temps difícils engrandeix el poble valencià perquè demostra que, fins i tot davant els colps de la naturalesa, hi ha una voluntat ferma de recolzar-se mútuament i de reconstruir el que s’ha perdut. També destacà la capacitat d’aprendre d’aquestes situacions i

la determinació per a exigir solucions a llarg termini que protegisquen al poble. La solidaritat mostrada no sols alleuja els danys materials, sinó que reafirma el sentit de pertinença a una societat que es cuida i es dona suport entre si, establint uns llaços que romanen forts al llarg del temps.

En última instància, la DANA ha mostrat que el veritable poder d’una col·lectivitat, no radica únicament en la seua capacitat de resistir, sinó en la seua habilitat per a unir-se i transformar l’adversitat en una oportunitat per a créixer, aprendre i enfortir els llaços que els uneix. Aquesta experiència difícil, encara que dolorosa, deixa una lliçó de grandesa i unitat per al poble valencià.

Les Falles, més enllà de ser una festivitat plena de color, art i tradició, representen un símbol de resiliència per al País Valencià. En un moment de gran adversitat, com aquest, les Falles poden tindre un paper clau en la recuperació emocional de les persones afectades. Aquest esdeveniment, en el qual s’uneixen creativitat, identitat i esperit col·lectiu, brinda als valencians i valencianes una oportunitat de retrobar-se amb les seues arrels i deixar arrere, encara que siga temporalment, el dolor i la incertesa causats pel desastre, i trobar un espai col·lectiu de seguretat i alegria mitjançant el qual establir fortes arrels per al creixement en una societat actual cada vegada més despersonalitzant, uniformitzadora i de pèrdua de valors.

Les Falles representen renovació i

transformació: una oportunitat per a expressar emocions i, al final, deixar que el foc simbòlic s’emporte el dolor i les dificultats del passat. Per a aquells que han patit pèrdues, aquesta tradició pot ser un espai de catarsi, ajudant-los a reconnectar amb un sentiment d’esperança i renovació, tot i que en alguns casos, les pèrdues dels éssers volguts, no cal ni dir-ho, són devastadores.

A més, l’ambient festiu i la participació en les activitats falleres fomenten la solidaritat i enforteixen els llaços comunitaris. Aquesta unió és fonamental per a sanar com a societat, ja que reforça el sentit de pertinença i el suport mutu, tan necessari en temps de crisi. Les Falles no sols celebren la història i cultura valenciana, sinó que, en moments difícils, ofereixen un respir d’esperança i una plataforma per a reconstruir l’ànim col·lectiu, recordant que sempre és possible renàixer de les cendres després de l’adversitat, i de renàixer de les cendres, els valencians i valencianes sabem alguna cosa…

L’anY deL CoET

1. 2

El meu pare era dels que el diumenge compraven el periòdic. Ho llegia assegut a la taula de la cuina mentre la mare feia el dinar. Era una lectura provisional, panoràmica, perquè el periòdic li durava tota la setmana, com “l’Anuario Internacional” (un llibre gran amb les notícies més importants de l’any anterior) li durava dotze mesos. Al cap d’una hora (pam dalt, pam baix), doblegava el diari i quan la meua mare li preguntava amb els ulls com anava la cosa planetària, invariablement el meu pare alçava els muscles, com si diguera: “L’embolic de sempre”.

Com tots els que havien viscut de xiquets la guerra, els meus pares no entenien la manera en què el gènere humà es complicava la vida. Contra un terratrémol a la Xina no es podia fer res, però la resta… la resta no havia de ser tan problemàtica, caram! Amb “la resta” el pare es referia segurament a situacions molt més properes.

-Vols un cafenet?

-No, baixaré un moment al taller… El “taller” era la xicoteta fusteria amb la qual mon pare es guanyava la vida.

Aquelles lectures dominicals del diari hui formen part de l’arqueologia dels costums, però aleshores eren una manera molt pràctica, vistes en perspectiva, de fer-se una idea, per boirosa que fora, de l’època que a un li havia

A. Montaner

tocat viure. La llibertat que no permetia ni tan sols el tardofranquisme com a objecte de crítica la va reorientar mon pare cap als esdeveniments internacionals, i si la psicoanàlisi seguira de moda podríem dir que aquell era un cas de “transferència” freudiana de manual.

A poc a poc, setmana a setmana, la lectura del diari va anar acompanyant-la mon pare de comentaris cada cop més punxants. En la seua humil relació amb la Història va acabar guanyant el sarcasme, la ironia. I com les seues crítiques tenien molta gràcia i les acompanyava de gestos còmics ma mare deia que semblava un actor de sainet. Malgrat tot, els comentaris de ma mare no anaven desencaminats. Un diumenge, després que mon pare rebutjara el cafenet i diguera que baixava a la fusteria, li va dir una mica empipada:

-Fill, no ixes del taller. Sembla que tingues amagada a la Brigitte Bardot.

-Sí. No puc llevar-me-la de damunt.

Després, el pare va encendre un Ducados i mirant-nos per ordre a la mare, al meu germà Paco (vuit anys) i a mi (deu anys), va donar una xuclada al cigarret i digué, com si confessara una intimitat equívoca:

-És que estic fent una falla.

Recorde que la mare, Paco i jo, vam baixar a la fusteria quasi a bacs, arrossegats per la curiositat, i que després el pare, com un prestidigitador, va llevar el llençol que amagava la seua obra secreta. Era una mena de miniatura de falla, alçada sobre una base de fusta d’un metre d’amplària aproximadament. Encara que estava per acabar, el coet lluïa majestuós al bell mig, com l’agulla d’una catedral. Al voltant del coet, tres xicotets astronautes es disposaven a pujar a la nau amb els seus vestits i cascs espacials.

-És l’Apolo 11! -va exclamar el meu germà Paco.

-Colló amb la Brigitte Bardot! -digué ma mare amb cara de sorpresa.

EnrEVeSsAdeS FaLleS

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2025”

-Només he començat…- va dir el pare-. La idea és fer com un resum de l’any passat. M’he basat en l’Anuario Internacional i en retalls de diaris.

Després va traure-re uns papers on havia dibuixat l’esborrany de la falla. Encara veig el dit nuós del pare moventse sobre el rostre caricaturesc de Richard Nixon, sobre un John Lennon melenut i rebel, sobre Sadat i altres personatges que havien estat importants en 1969. La falla es deia “El món per un forat” i una gran televisió l’encapsulava completament. La idea de mon pare, era que la televisió conformaria indefectiblement la manera de viure i de pensar de la gent, perquè la realitat seria com una gran pantalla. Curiosament, no hi havia cap referència a l’actualitat nacional, regional o local.

En la història de la meua família aquell va ser “l’any del coet”. De tant en tant el meu germà Paco i jo el recordem. I recordem com el pare solia repetir-nos durant els mesos que vam estar ajudant-lo a fer aquella falla casolana tan internacional, tan moderna i tan rara, que “no cal perdre mai l’esperit crític”, que el més important d’una falla no era la seua materialitat sinó el seu humorisme, que era com un contrapés o antídot de les tendències generals a la uniformitat i la conformitat. Va emprar altres paraules, però això era, a grans trets, el que volia dir.

I sempre acabem, Paco i jo, evocant els “ripios” que en un valencià elemental va escriure aleshores al voltant del viatge d’Amstrong, Aldrin i Collins, perquè la fascinació èpica d’aquella aventura espacial no s’enfrontava a l’escepticisme preventiu:

A la lluna han arribat/ els astronautes de la NASA /i han quedat com una carabassa / perquè han trobat del rotllo el forat.

Ara que vivim en una successió de pantalles quasi infinita, en un món de realitats líquides i que a la lluna ja no va ningú, pense que el sentit i destí de les falles és, ni més ni menys, el de la tradició dissident que al capdavall va acabar enganxant al meu pare.

-Vols dir un contrapoder? Sí, estic d’acord amb això- em diu Paco.

I encara que els pares ja han mort i recordem sovint amb gratitud l’any del coet, estem d’acord que respecte a les falles millor serà tindre nostàlgia del futur.

De FaunA sIlvEStre

i fLOra 1. 3

HumANa

Quan aparque les presses de cada dia i m’agafe un moment per a parar, descansar i contemplar tot el que ens envolta, sempre em naix un sentiment de gratitud en contemplar la natura. Quanta bellesa i quant d’ordre podem trobar en la creació. Resulta difícil fer aquesta afirmació si pensem en tot allò de dolent que ens ha portat la maleïda DANA del darrer mes d’octubre. Tot i això, i com diu la dita, “després de la tempesta, arriba la calma”.

A ningú li passa pel cap que, en acabarse la nit, no torne a nàixer un nou dia. Que en acabar l’estiu, no vinga la tardor i l’hivern, tot i que el canvi climàtic haja fet desaparéixer, pràcticament, les estacions intermèdies. I és que, en caminar per la vora de la mar després d’un dia de tempesta, quan el temporal ha tret canyes, deixalles, plàstics, restes de poda... podem comprovar com tot va adquirint nova forma, nou ordre... Els crancs tornen a l’aigua, les ones aplanen clots i desdibuixen els desnivells i, el sol ens dona nova vida i una nova oportunitat de tornar a començar.

Tot i que el relat bíblic de la creació, millor dit, els dos relats que ens presenta el text sagrat, són considerats mites, no per això hem de rebutjar unes quantes consideracions o constatacions que ens poden ajudar a pensar. Segons el relat, Déu va crear el món

Toni Alcaraz (Professor de Secundària)

en sis dies i el seté, va descansar. En llegir el text, observem com la creació és generada de manera ascendent, creant Déu el sisé dia l’ésser humà, com a cim de la creació. I també podem percebre com en acabar la feina de cada dia l’autor bíblic diu: “I Déu veié que tot això era bo”. Per a concloure l’últim dia dient, en crear a la persona: “I Déu veié que tot el que havia fet era molt bo”. Bé. Ja tenim la llum i la foscor, el cel i la terra, la terra i la mar, les plantes, les aus, els monstres marins, els animals que corren per la terra i l’home i la dona com a cim de la creació i amb poder de governar i sotmetre tot allò a què pot posar-li nom.

Però ai la llibertat! Les persones, que gaudim de capacitat, voluntat, llibertat... moltes vegades, en lloc de mantenir i acréixer l’ordre natural, el que fem és embolicar un poc les coses. En lloc de semblar-nos a qui és l’autor de la vida, de vegades ens “animalitzem”.

Quanta literatura animal hi ha en els contes infantils: “La gallina dels ous d’or”, “La xitxarra i la formiga”, “La rateta presumida”, “El gat amb botes”, “Els músics de Bremen”, “Els tres porquets”, “L’aneguet lleig”... Podríem dir que animalitzar-nos no estaria malament sempre que tractem d’emular les virtuts i qualitats de les quals el creador va dotar als éssers vius. Bona prova d’això és que la literatura infantil ens presenta una gran quantitat de personatges animals per a ajudar-nos a créixer no només en altura, sinó també en seny. Tots sabem que la flora i la fauna són termes sovint utilitzats per a referir-se a les plantes i animals autòctons d’una determinada regió geogràfica o

EnrEVeSsAdeS FaLleS

“Aquest article, ha estat presentat al Premi Cáritas al millor article social dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2025”

característics d’un determinat període de temps. Però, també som sabedors que, el terme “fauna”, segons el Diccionari d’ús de l’espanyol, en una de les seues accepcions, al·ludeix a aquesta paraula com al conjunt de persones que criden l’atenció per alguna característica. Eixe, precisament, és el tema central del monument faller d’enguany: la fauna d’oportunistes, fardatxos, llops... Eixa gent que, amb esmolada llengua, amb llenguatge sofisticat, amb fina ironia i aguda observació, ho enrevessa tot.

En tota vida social, tots tenim eixe familiar, amic, conegut, que sempre que parlem ens diu: “Perdona, però això que dius, no és així”. Pareix que cada vegada que parles sigues un poc “caracollons”. És el que més sap de paelles i torrades, té un màster en enologia i, més que conversar, competeix en saviesa. Ah... també coneix a un mecànic, llanterner i electricista millor que el teu i, per descomptat, l’assegurança del cotxe i de la casa és més econòmica que la que tu tens contractada i amb més cobertures.

El món de les falles, sempre ha convidat a l’autocrítica i, amb humor refinat o no tant, a riure’ns de la nostra idiosincràsia i de les nostres debilitats o defectes, però també a tornar al trellat, al seny i a la tranquil·litat quan la séquia se n’ix de mare. Tot i això, l’egoisme, el cinisme i l’instint de supervivència fan que la conducta dels éssers humans no deixe mai de sorprendre’ns. Els éssers humans no ens conformem a ser animals racionals i, de vegades, adoptem actituds i comportaments propis d’altres animals. Polítics, banquers, religiosos, actors, esportistes,

influenciadors, youtubers... tots els qui conformem aquesta història -més que de salvació, selvàtica-, que és el món, podem ser, de vegades, més animals que persones. I, és que, en aquesta societat que compartim, tan polaritzada i poc empàtica, cada vegada més ens oblidem que, l’altre també existeix. Tots hem patit alguna vegada les aglomeracions estivals de la nostra costa: tenim els “conqueridors”, eixa gent matinera que pren possessió de l’arena com si s’haguera d’acabar el món. Els “avantguardistes”, eixos que arriben tard, però que són capaços de plantar-se a la primera línia de platja per davant de l’anterior primera línia. Els “palistes”, gent que es dedica a fer clots com si de buscadors de petroli es tractara. També estan els “carbonitzats”, bonys de carn que dormen immòbils i que, a meitat matí, canvien de postura per a assegurar-se una bona incineració.

Tots hem experimentat en carn pròpia l’amenaça dels conductors de patins elèctrics que, ens passen per davant del morro més ràpid que el qui busca desesperadament un vàter, víctima d’una rampellà. Tots sofrim als passejadors de gossos que, amb les bossetes a la mà, mai se les acaben, perquè mai arrepleguen el present i sempre deixen la pixada del

gosset a la frontera i porta del veí. Tots hem aguantat la cua provocada i provocadora pels cotxes juvenils, que són capaços de parar enmig del carrer per baixar o pujar del vehicle sense arrimar-se a un costat i no entorpir el pas. Tots hem esquivat el ciclista que no ha descobert encara que, el semàfor en roig també està fet per a ell i que, davant d’un pas de vianants, també ha de parar. Com també hem sentit tots l’amenaça del vehicle, conduït per un aspirant a “ferrarista”, en ser nosaltres els qui anem damunt de la bicicleta.

Tal vegada, si començarem a entendre més el món com un regal, com un lloc idíl·lic per a viure, com un paradís a cuidar, com un espai de convivència no aïllada i de comunicació intergeneracional i, no com una selva on impera la llei del més fort, del més mediàtic, o del més “seductor” –menuda li n’ha caigut als americans i ens ha caigut també a nosaltres amb l’elecció del Trump i adlàters (tot siga dit, en el pecat tenen la penitència), tal vegada, aleshores, aquesta “colmena” humana on tots hem de conviure, aquesta arca de Noé cada vegada més multiforme i variada, no faria aigua. Tots bregaríem a una i la tempestuosa mar es convertiria en un lloc més tranquil, més seré i sense tant d’enrevessat ni entravessat.

EnREveSSAt

4

El Diccionari Normatiu Valencià de l’AVL diu: enrevessat -ada. Adj. Complicat, embolicat, difícil d’entendre o de resoldre. Volem parlar sobre aquest adjectiu, amb la intenció -no sé si enrevessada- d’esbrinar si és necessari per a la vida. Quan hi comence a escriure he de confessar-vos que no ho tinc clar, però tot apunta que les coses innecessàries acaben desapareixent i, si la paraula forma part del vocabulari diari dels valencians, deu ser que ens fa molta falta. Així doncs, podríem entrar en matèria posant exemples de complexitats diverses com ara un satèl·lit orbitant, l’urbanisme en sòl i subsol d’una gran ciutat, el cos humà, les relacions socials, la ment humana, les fòbies, l’univers... tot molt enrevessat. Sembla que estem envoltats de pensament complex i això, els especialistes en la matèria, ho atribueixen al llenguatge humà. Aquesta és una de les diferències claus amb la resta d’éssers vius. Però, cal ser tan complexos, tan enrevessats? Podríem viure sense tanta complexitat? Ens compliquem, de vegades, sense necessitat? A què respon la complicació gratuïta?

Vicent Terol i Calabuig

(Professor de secundària)

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2025”

Una de les controvèrsies més interessants, i potser més antigues, és el debat entre la determinació, l’atzar i el lliure albir. El determinisme pur que preconitzava Einstein a partir de les teories newtonianes diu que l’atzar és una expressió de la ignorància. La falta d’informació i de mètodes d’anàlisi fa aparéixer com a imprevisible el que tan sols és un imprevist. Per exemple: posar de capità un ignorant, pot causar la mort de tot el passatge. No saber els fets que ocorreran a partir d’unes premisses, no vol dir que siguen fortuïts. La física ens explica de manera precisa com, quan i on ocorreran aquests fets. La física, ens vol explicar doncs el funcionament de l’univers i, en la versió determinista cada fenomen és efecte de l’anterior i causa del posterior i el temps és una il·lusió. Bernardo Atxaga en parla en dues versions precioses del seu conte El criat del ric mercader. En la primera versió el criat es troba la mort al mercat de Bagdad i aquesta li fa un gest. El criat atemorit li demana un cavall a l’amo i fuig a la remota ciutat d’Ispahan. Una hora més tard, l’amo veu la mort i li pregunta per què ha fet un gest d’amenaça al seu criat. La mort respon que no era una amenaça sinó un gest de sorpresa, perquè aquella mateixa nit se l’havia d’endur d’Ispahan. En la segona versió, el criat demana auxili en arribar a Ispahan, però tots tenen por i només l’ajuda un fabricant d’espills, que l’amaga a la seua botiga; perquè si pot sobreviure fins a l’albada, quedarà lliure. La mort recorre Ispahan fins que entra a la botiga d’espills. Està a punt de fer-se de dia, mira ràpid i veu un, dos, quatre, quinze criats. S’atabala i n’agafa un a l’atzar. Ací, el criat sí que pot enganyar la mort, i el lliure albir trenca el determinisme.

EnrEVeSsAdeS FaLleS

Però segurament l’exemple més bèstia de la complicació voluntària de la vida ens el facilita Yuval Noah Harari quan explica el frau més gran de la història: la revolució agrícola de fa 10.000 anys. Passar de caçador-recol·lector a llaurador, va esclavitzar l’home i mai va poder tornar enrere perquè quan en va ser conscient ja era impossible. S’havia canviat la vida natural sense complexitats pel treball sense descans per alimentar un creixement exponencial de la població. Si amb el forcat s’havia passat de 100 a 150, per al retorn calia sacrificar-ne 50 i, evidentment ningú estava disposat ja a sacrificar-se perquè els altres 100 tornaren a l’estat ideal. Ens havíem complicat innecessàriament la vida. Harari, però, llança una hipòtesi que lliga amb el tema que tractem: i si no va ser un error de càlcul? I si els sàpiens tenien certes aspiracions i s’estaven complicant la vida de manera conscient?

Milers de vegades hem escoltat, o dit: “Per què l’amor és tan complicat?” Doncs, perquè no és una qüestió biològica sinó un sentiment fruit de l’intel·lecte. Curiosament, alhora que ens compliquem volem aclarirnos i sobre la necessitat de fer intel·ligible el que és complex, m’ha vingut al cap la bella comparació que fa Sant Vicent Ferrer, per explicar un dels misteris més enrevessats del cristianisme: la virginitat de la Mare de Déu. De fet, com explica Ll. Busquets i Grabulosa en Els evangelis secrets de Maria i de la Magdalena, l’artificiositat de la virginitat en la concepció i en el part de Maria (doble virginitat) és

posterior a les primeres comunitats cristianes i als primers evangelis. Aquesta virginitat és tan enrevessada que el nostre Vicent Ferrer sent la necessitat de fer-ho intel·ligible als seus fidels. En el sermó Feria VI post Pentecostés “Senyals i prodigis fets per Déu”, Vicent Ferrer fa el següent símil: “Vet ací lo miracle clar... De la mateixa manera que la llum del sol creua els vitralls de la rosassa de la Catedral, sense trencar-los, i crea un espectacle bellíssim de llum i color a l’interior; la llavor de Déu va entrar al cos de Maria per l’Esperit Sant, sense trencar la seua virginitat”. La comparació és d’una genialitat suprema per la doble funció que acompleix de senzillesa i bellesa. I fixeuvos com comença dient “vet ací lo miracle clar”, és a dir: misteri resolt. Tothom ho va entendre ràpid. Uns vitralls esplendorosos mostraven com la llum de Déu travessa sense trencar l’himen.

Els monuments fallers van començar sent mobles vells i trastos amuntegats que ningú volia i que aprofitaven per a fer una gran foguera la nit de Sant Josep. L’origen d’aquestes fogueres és un ritual ancestral i pagà pel solstici de primavera. El cristianisme no podia esborrar-lo dels costums populars i se’l va fer seu, en un exercici “enrevessat” de sincretisme religiós. Dels trastos amuntegats al monument hi ha un “enrevessament” conscient de la festa. D’ajuntar-se quatre famílies o vint amics a sopar i pegar-li foc a la falla a organitzar centenars, milers, de persones en actes programats i cronometrats,

amb una logística impressionant, hi ha un “enrevessament” molt conscient de la festa. Costós i alhora satisfactori. No és un error de càlcul, és un acte conscient. És la complexitat intrínseca al sàpiens. Potser el pensament enrevessat ens fa humans i la qüestió és que ja no hi ha marxa enrere. Einstein també ens ho intentava explicar de forma intel·ligible -com sant Vicent- amb la metàfora de la vida i la bicicleta, que ha d’avançar constantment per a no perdre l’equilibri.

El foc i la FestA:

Hauríem de parlar més del foc com a element principal de la festa fallera. En una festivitat cada vegada més codificada a base de rituals, protocols i reglamentacions, ens hem oblidat, cada vegada més, del seu ingredient més primari, el foc. Un component històricament importantíssim en les festes populars, envoltat sempre d’una forta simbologia positiva i regeneradora, i present constantment en un munt d’elles. Sols cal fixar-se en els festivals ignis que s’han celebrat sempre en tota Europa amb el foc com a principal element, sols ens cal pensar, entre altres, en les santantonades, els focs de carnaval o les fogueres del solstici d’estiu. Parlem, però, del ritual del foc en la festa fallera. Darrerament, algunes investigacions asseguren que les arrels de la festivitat s’entronquen en practiques rituals carnavalesques. En molts llocs de les terres valencianes, era costum penjar ninots en parets, finestres i balcons, que criticaven alguna transgressió de la moral o de l’ètica de l’època i després es cremaven en una falla o foguera. Una celebració popular urbana de les classes subalternes valencianes per denunciar públicament qui infringia el seu codi ètic. La hipòtesi que la festa és obra dels antics gremis de fusters, a pesar de ser una teoria molt escampada, no hi ha cap constància documental que la certifique. En els documents antics sobre ella, els fusters, quan els menten, apareixen com a constructors de falles però no com a protagonistes de la celebració. 1. 5

Josep Enric Gonga (Escriptor i poeta)

Deia Xavier Fàbregas, assagista i crític teatral, en referir-se a l’obra del dramaturg valencià Eduard Escalante:

‘’Si desaparegueren les fonts de documentació de la seua època, però els sainets sortiren miraculosament salvats, podrien reconstruir la fisonomia de la societat, en podrien seguir l’evolució amb una fidelitat absoluta: la relació entre les diferents classes socials, el pas del menestral acomodat a burgés, del terratinent a rendista, del xicotet artesà a obrer industrial, la transformació urbana’’.

En moltes de les seues obres, Escalante ens conta com eren moltes de les activitats festives del segle XIX (‘’La processó per ma casa’’, ‘’El trobador en un porxe’’, ‘’El bou i la mula i l’àngel bobo’’...) De fet, si algú vol fer-se una idea de com era la festa fallera en aquesta època, recomane la lectura d’una de les seues obres, ‘’La falla de sant Josep’’. En ella es pot veure com era aquesta a la meitat del segle XIX. Una celebració veïnal, d’un carrer de València, realment participativa i sentida com a patrimoni col·lectiu de la comunitat. Les falles tenien, en aquell moment, una dinàmica molt més senzilla que en l’actualitat. Festes autènticament de barri, sense la càrrega de reglamentació i burocratització que apareixerà amb l’aparició de les comissions i les juntes. Sorgien de la voluntat popular i l’empenta d’un grup de veïns decidits a fer-la. No trobareu en la peça d’Escalante ni rastre del gremi de fusters. L’ànima de la festa és el Pepe, un barber, i els criticats en forma de ninots, el senyor Gregori, un funcionari castellà pretensiós i de pocs recursos destinat a València, la seua germana doña Ramona i Gratiniano, un coent que intenta expressar-se sempre en castellà

EnrEVeSsAdeS FaLleS

“Article presentat al Premi Enric Soler de les Lletres falleres any 2025”

fent el ridícul. La falla es planta i crema en un dia, la vespra de Sant Josep, i l’explicació d’ella es fa amb cartells fixats en les façanes de les cases que són a prop de la falla. No hi veureu cap desfilada de persones amb indumentària fallera, ni ofrenes, ni actes com els que es fan actualment. Sí que hi trobareu la presència de dolçainers i tabaleters; de pirotècnia, es parla de petards, coets d’eixida i una traca impagada per haver eixit fallida; de molta gastronomia, no paren de menjar bunyols i pastissos de bromera i sobretot de l’element del qual parlava al principi, el foc, amb el sistema d’encesa de l’època, un dragó farcit d’elements pirotècnics, que baixava des d’un balcó fins al cadafal esmunyint-se per un filferro per calar-li foc. Un foc que complia amb el seu paper purificador i regenerador i que el dramaturg ressalta en l’apoteosi final de l’obra.

Seguint aquests paràmetres podem parlar ara del que passava a Gandia fins a l’aparició de les falles. Aquesta festa, a Gandia, té una història particular. No s’inicià com una festa popular sense cap mena d’organització, que evolucionà a poc a poc fins a arribar a la formació de la festa urbana que va arrelar, a finals de la dècada dels vint del segle XX, a la ciutat. Era una festa importada. En aquella època, les festes de carrer quasi havien desaparegut, les noves condicions socials havien fet canviar els usos i costums de la gent i això s’havia reflectit a les celebracions festives. Les falles es proposaven com a alternativa per revifar l’ambient festiu de la ciutat. L’èxit de la iniciativa va ser immediat, les comissions falleres es multiplicaren i van convertir la festa en la més popular de Gandia abans de la guerra civil. Però pense que, en el fons, van ser les antigues pràctiques festives

d’algunes de les celebracions veïnals que havien desaparegut, sobretot les que tenien el foc com a element principal, les que van ajudar a l’arrelament de les falles a la ciutat. L’etimologia de la paraula falla fa referència a fogueres, torxes i altres tipus d’il·luminacions, com les lluminàries que es gastaven per enllumenar festes, també per a referir-se a les fogueres que s’encenien en les vespres d’un munt de festivitats. L’ús de la paraula per a referir-se a aquesta darrera accepció era normal a Gandia al segle XIX. En 1885, dues publicacions de la ciutat, El diario de Gandia i El Litoral, publiquen una notícia per referir-se a una de les festes de barri que hem esmentat, en la que diuen:

‘’En memoria de la invención de la Santísima Cruz, se celebra esta noche, como de costumbre, las fiestas propias de todos los años, quemándose grandes fallas en la plaza de la Beneficencia y calle de la Villanueva del Trapig, donde la banda municipal amenizará la velada con escogidas piezas de su notable y extenso repertorio’’

Com eren aquestes falles, ens ho aclareix una altra notícia publicada uns anys abans en El Litoral (8-5-1881):

‘’A pesar del fresco poniente que reinó las noches del lunes y martes no dejaron de estar concurridas las calles en donde había establecidas fallas para celebrar el día de la Cruz. Como todos los años, llamaron la atención las fogatas de la Villanueva del Trapig y la del antiguo huerto de Coca, hoy plaza del Salvado: en esta última había colgados dos payasos y un cuadrúpedo que lo mismo parecía un burro que un caballo. La música de la población, dividida en dos, amenizó las veladas, tocando bonitas

piezas de su extenso repertorio, bajo la dirección de D. Rafael González y su hijo’’

L’ús de figures que després es cremaven està documentat en altres notícies com la publicada en el diari Las Provincias (21-3-1876)

‘’También el buen humor de los vecinos de Gandía ha improvisado este año una falla en la víspera del día de San José, haciendo pasar una agradable tarde al público. La citada falla estaba colocada en la plaza Mayor, y contenía un ridículo viejo haciendo el amor á una linda joven vestida de blanco. En los ángulos y por las paredes de la plaza había poesías alusivas a la falla’’

La notícia més antiga que conec, de ninots i elements que s’utilitzaven amb motius moralitzants i després es cremaven públicament en una foguera, data de 1813, en la festa celebrada a Gandia pel retorn del rei Fernando VII. En un escrit de l’ajuntament (Cartes, ordres i veredes 1813-1814), es diu el següent:

‘’...se presentó encima de la mesa un niño con figura de ángel con una espada en la mano y en la otra la constitución (de Cádiz). De improviso, arrojó esta al suelo con el mayor desprecio, e inmediatamente fue arrebatada por dos figurados demonios, que no satisfechos bastante de que estuviese en su poder, la pusieron en la boca de dos horribles serpientes que aparecieron en el mismo tablado, las cuales, como ministros infernales, volaron con ella por los aires, dejándola caer desde lo alto en la misma plaza, donde fue cogida por el demonio que la arrojó furiosamente en la hoguera en donde al

instante se consumió, reducida a pavesas y cenizas como merecía’’

Més endavant s’afegeix el que va passar el darrer dia de celebració:

‘’Como ha sabido hacer el pueblo amante de su Rey en su fidelidad, el mismo que supo ejecutar lo contrario con la imagen del mayor de los tiranos, el pérfido Napoleón, pues que montado caballero en su pollino, precedido de una infinidad de muchachos con escobas, fue conducido por todas las calles de la ciudad y puesto sobre una pira de leña, quemado públicamente en la plaza acompañado del lúgubre sonido de las campanas que por espacio de un cuarto de hora tocaron a muerte’’

Uns actes que quasi ens descriuen una falla primordial, quasi com aquella que es descrivia en ‘’La falla de sant Josep’’, fins i tot amb l’element pirotècnic de les serps voladores, tan paregut al del dragó que crema la falla del sainet d’Escalante.

És més que possible que celebracions d’aquesta mena influïren en algunes actuacions de les primeres falles gandianes. Pensem que abans que la festa arrelés a la nostra ciutat, s’havien plantat falles durant alguns anys, de 1897 fins a 1904. Una falla promoguda per veïns, els del carrer Major i la de Guiterrez Mas, i construïda per uns artesans arribats de València, coneguts com els Doradors que volien promocionar el seu negoci d’iconografia religiosa que tenien al mateix carrer Major. Una manera de celebrar la festa pareguda a la que descriu Escalante en la seua peça. La cosa va anar bé fins que en 1904, la crítica a l’ajuntament pel mal funcionament del subministrament d’electricitat i aigua potable, va molestar

a les autoritats municipals que van arribar a ordenar desmuntar una segona falla que es plantava aquell any. Aquella manera de fer la festa, veïnal i sense més pretensions que celebrar-la i deixar anar la seua vena satírica en exposar en forma de ninots i cremar, allò que transgredia el seu codi moral, desapareixerà arran d’aquests fets.

Encara en 1928, quan la festa fallera comença a arrelar de forma definitiva a la ciutat, trobem mostres d’aquesta manera de fer. Com ara en les falles plantades per la penya Paco, un grup de joves clients d’un bar del passeig de les Germanies. Continuaven fent la festa seguint els paràmetres que hem comentat fins ara, on el monument, la crítica i el foc que la consumia era el més important. El seu atreviment va arribar a construir una falla mòbil quan, la nova comissió creada en fusionar-se del carrer Major i la del Passeig, va ocupar l’espai on ells plantaven la falla. En ella criticaven un regidor de l’ajuntament, Jesús Domingo, conegut pel malnom ‘’el Colomí’’, un beato que s’obsessionava a perseguir tot aquell que, segons ell, blasfemava en la ciutat. L’exemple més clar, però, el trobem en el Grau. Segons es conta en el llibre El Grau de Gandia, en 1930, un fuster d’allí, Vicent ‘’el geperut’’, que ajudava a muntar falles a Gandia, va portar dos caps modelats en cera que havien sobrat d’una d’elles. Els va ensenyar a la tia Encarnació Reig que li ho va comentar a Rafael Bigné, un home molt clavat dins la festa fallera, que va tenir la idea d’improvisar una falla. I ho feren a la manera que explica Escalante en el seu sainet. Feren dos ninots que representaven una parella que

vivia ‘’amigada’’ en una barraca de la platja de Venècia, cosa que contravenia la moral de l’època, Paquita ‘’la del riu’’ i Vicent ‘’el de la draga’’. Es feren cartells al·lusius i es plantà el monument enmig d’una forta polèmica, ja que la falla fou anunciada per tot el barri per repartidor de periòdics Paco ‘’el dels diaris’’. Allò provocà una forta polèmica per la reacció de la família del tio Vicent. De fet, van haver de fer guàrdia perquè aquests no la cremaren abans d’hora. Al final, per culpa de la picabaralla, li calaren foc el dia de Sant Josep al matí. Els veïns del Grau continuaren muntant la falla improvisada fins a 1933. En 1935, es formà la primera comissió fallera en la barriada i les coses van canviar.

La penya i la seua manera de fer, i la falla improvisada i veïnal del Grau, van desaparéixer en formar-se les comissions, el Comité faller, els premis de la corporació municipal als monuments, les belleses falleres, les presentacions amb els seus mantenidors imitant els jocs florals, les ofrenes... una carrera que s’accelerà, després de la guerra civil amb el franquisme. Desaparegué la celebració veïnal i la festa va anar convertint-se, a poc a poc, en la que coneguem actualment, reglamentada i codificada, amb una clara preferència pels actes protocol·laris, les presentacions amb la seua passejada per la passarel·la, l’exhibició d’indumentària i complements, l’obsessió pels premis de tota classe i colors i l’oblit d’allò que significava la festa que descrivia Escalante, la càrrega crítica del monument i el ritual flamíger que el purificava. A les falles que es planten actualment, se’ls dona més

importància pel seu vessant artístic que per la crítica. Estic cansat de veure com es conserven els cartells explicatius en bastants monuments fins que passen els jurats i una vegada atorgats els premis, s’obliden, igual dona si cauen o desapareixen. Em pregunte també si les llàgrimes protocol·làries de la nit de la cremà són per la falla que devoren les flames i tot allò que critica o perquè s’acaba l’exercici faller i tot el que s’ha viscut en el munt d’actes que he descrit. Pense que la contestació és prou clara. Del simbolisme del foc purificador no en queda res. Penseu que quan es parla d’ell és per presumir de la quantitat de milions que es cremen cada any per ‘’no res’’. Coses de la mentalitat dominant de la societat consumista actual. Sé que les reflexions que he fet en l’article potser no agraden a algunes persones. Els propose un exercici per recuperar el simbolisme flamíger faller. Poden agafar els fulls on està imprés, fer amb ells algun artefacte de papiroflèxia i calar-li foc. Potser així es recuperarà una mica l’antic esperit de la festa i tornem a posar on toca la funció purificadora i regeneradora del foc festiu.

Gandia, tardor de 2024.

EnReVEssAR per a ProGrESsaR

Els valencians, i els fallers en particular, tenim el costum d’embolicar les coses, de complicar-les innecessàriament. És una característica pròpia de la nostra terra, d’aquelles que, fins i tot, de vegades ens enorgulleixen i ens deixen satisfets... Com si d’una victòria es tractara.

En l’art antic de l’enrevessament existeixen diversos nivells d’estudi, que van des del simple gest quotidià fins a aquelles accions amb conseqüències de més pes. En el món faller, no és estrany trobar-se amb situacions en què, en la nostra tenacitat per aconseguir la medalla d’or, o millor dit, el banderí del primer premi d’enrevessament, ens obstinem a complicar-nos la vida per una mera qüestió d’orgull i tradició.

Cada acte que celebrem sembla que haja de ser una epopeia, com si el món s’acabara aquell dia, tot en un intent de fer que la nostra falla guanye l’hipotètic banderí del triomf. Fins i tot, actes tan simples com la presentació, que hauria de ser un acte senzill de benvinguda, es transformen en manuals de protocol carregats de minucioses particularitats pròpies de cada falla: Des dels textos i la ubicació precisa en l’escenari, fins a l’ordre exactament calculat de les falleres i la música adequada per a cada moment. Sense oblidar-nos, per descomptat, dels regals que 1. 6

Víctor Soler Beneyto

(Secretari Primer de la Mesa de les Corts Valencianes i Portaveu del Partit Popular a l’Ajuntament de Gandia)

EnrEVeSsAdeS FaLleS

intercanvien les reines, els presents per als fallers més treballadors i veterans, i l’ordre escrupolós en què les comissions convidades seran rebudes, amb la deguda deferència. I com no, el detall en què cada una d’elles serà obsequiada, tot això mentre ens ocupem d’assignar a cada espectador —polítics, familiars de reines, FFMM, o membres de la Federació de Falles— el lloc que li correspon segons el seu protocol i, naturalment, evitant qualsevol error.

Fins i tot un acte tan senzill com les albades, que en el seu origen hauria de ser una simple visita a casa de les reines per a cantar i compartir amb elles uns instants de tradició i amistat, ha adquirit una complicació excessiva. La creixent moda de decorar els portals amb arcs de flors, taules de dolços i salats, i fins i tot parades artístiques que imiten antics carrets de gelats o aparadors de llepolies, ha aconseguit que aquest acte s’eleve a uns nivells d’enrevessament insospitats.

La mateixa cremà de la falla, eixa joia de focs artificials, es converteix en una competició per veure quina comissió és capaç de llançar el castell de focs més alt, més llarg o més colorit. I els mocadors? Aquell tradicional mocador valencià, blanc amb quadres blaus i blancs o blancs i negres, que en temps passats era la senya d’identitat de tots els fallers, ha donat pas a uns mocadors de colors brillants que, per descomptat, serveixen per a identificar i diferenciar cada comissió, no siga cosa que algú es confonga. S’imaginen que en Sant Fermí cada colla portara el mocador d’un color per a diferenciar-se de les altres? Tant que defensem la tradició per a unes coses i en aquest cas l’hem llançada per l’aire.

Però, sens dubte, el súmmum de l’enrevessament, el gran premi, la medalla d’or de la nostra passió fallera, el banderí suprem, és per al llibret.

Vejam: es tracta d’explicar la falla. Un llibret hauria de ser un espai on qualsevol persona poguera llegir i comprendre les diferents escenes que es representaran als monuments, així com gaudir de les fotografies de les reines i presidents. Això, que en el seu principi era la raó de ser del llibret. Ara, el llibret, s’ha convertit en una mena d’enciclopèdia il·lustrada. Ara les comissions competeixen, no per la qualitat explicativa, sinó pel volum i la grandària del seu llibret i moltes vegades, allò que s’hi escriu poc té a veure amb allò que veurem al monument: són versos, molts versos, com més versos millor, tots ells d’uns temes que sovint no tenen cap relació amb la falla mateixa.

I, des de fa un temps, també s’ha fet habitual afegir títols als llibrets. Títols que, la major part de les vegades, no tenen cap connexió amb la falla, amb la comissió ni amb la nostra terra. Els llibrets han esdevingut autèntiques publicacions monogràfiques de temes que poc o res tenen a veure amb la nostra tradició fallera. Si això no és una forma “d’enrevessar” les coses fins a l’absurd, ja em diran vostés què és. Però, en tot cas, complicar-nos la vida, pujar escalons de complexitat, intentar millorar, perfeccionar les coses, forma part de l’ésser humà. D’aquesta manera hem avançat i progressat; en la nostra voluntat innata de millorar es troba l’essència de la modernitat i la il·lustració. Així que, per molt que a vegades ens compliquem nosaltres mateixos la vida, donem la benvinguda sempre a l’enrevessament. I quan no estiguem conformes, sempre tindrem una escena fallera per a criticar-ho.

Quan arriba Març

7

Quan arriba març, les falles reciten històries en paper i cartó, les seues figures, custodien alegries i plors, cada cant, cada rialla, un ressò al cor entre la multitud, una ànima que va buscant.

Llacunes en la memòria, nits de tambor, carrers plens de rialles, soroll i passió. La nostàlgia es cola, en un acte de devoció. Llums al cel, reflexos d’una llar, en cada falla alçada, un murmuri al passar, d’aquells que se’n anaren, d’històries que contar. Flama que es consumeix, també sap recordar.

En la nit de la cremà, ardor silent, flames, sons familiars, brillen en un instant, vides que se’n anaren, es dissolen en cendres, com somnis que no moren.

Així cada març, entre rimes i fervor, les falles ens recorden, l’efímer de l’amor, la fragilitat del moment, la bellesa de l’existència. Sí, la vida és un clamor.

R.H.O

(Servidora pública i mare lleona)

ENREVESSATS/ADES

LA COMPLEXITAT

ENFRONT DE LA SIMPLICITAT

Reflexió d’algú que es complica la vida

8

En una societat on es valora cada vegada més la rapidesa, l’eficiència i la simplicitat, la idea de complicar-se la vida pot semblar una contradicció. Sovint sentim que viure de manera senzilla és la clau per a la felicitat: menys estrés, menys problemes i una vida més lleugera. No obstant això, complicarse la vida no sempre és una cosa negativa. De fet, assumir desafiaments, enfrontar situacions complexes i buscar solucions que requereixen més esforç pot tindre nombrosos avantatges, tant en l’àmbit personal com professional. La complexitat, en moltes ocasions, és la porta a experiències més riques, aprenentatges profunds i assoliments significatius. Un dels principals avantatges de complicar-se la vida és el desenvolupament personal que comporta. Quan ens enfrontem a situacions noves, complicades o desafiadores, se’ns obliga a eixir de la nostra zona de confort i a utilitzar habilitats que, d’una altra manera, no hauríem desenvolupat, la qual cosa requereix una gran capacitat d’aprenentatge i adaptació, fomentant el creixement intel·lectual i emocional.

Ricardo Paraled Santos (Professor de Química)

I això ho he observat recentment a Gandia. He descobert un poc tard les Falles, però he tingut la sort de fer-ho a través d’una sèrie de persones excepcionals que estan molt implicades en la vida fallera, la qual cosa m’ha permés descobrir tot el que envolta a aquesta celebració.

La percepció que pot tindre algú de fora és que les falles són festa, diversió, foc i ja, però no. Una falla és un entorn complex. En ella es representen l’enginy, la creativitat i la ironia. Es mesclen cultura, art i tradició a través de figures que critiquen i celebren a parts iguals, la qual cosa les converteix en un espill de la societat, en el qual es reflecteixen virtuts i defectes de manera exagerada i satírica. Però eixa complexitat no sols es reflecteix en el monument o en els missatges de crítica social que l’envolten, sinó també en el mateix procés de la seua creació. Dissenyar i construir una falla no és tasca fàcil.

Cada any, agrupacions de fallers i falleres s’involucren en la creació del monument i, des de l’esbós inicial fins a la Plantá, cada pas requereix una planificació meticulosa, coordinació d’equips i gestió de recursos tant econòmics com humans, que exigeix una dedicació àrdua i complicada. Llavors, sorgeix la pregunta: Paga la pena complicar-se la vida per a celebrar aquestes festes o és millor simplement gaudir-les? Doncs depén. Una de les principals raons per les quals crec que sí que paga la pena és per l’impacte cultural i emocional que tenen les Falles en la comunitat. Les Falles no és només el que es veu, sinó que són el resultat de mesos de treball en equip, de veïns i veïnes, d’amics i amigues que s’uneixen per a crear una cosa única i efímera.

EnrEVeSsAdeS FaLleS

Aquesta dedicació, encara que de vegades complicada, crea un fort sentit de pertinença i comunitat que connecta a diferents generacions, fomentant el treball en equip.

Un altre avantatge és l’enfortiment de les relacions personals. Les relacions significatives i duradores requereixen temps, esforç i, en moltes ocasions, bregar amb situacions complicades. En lloc d’evitar els conflictes, enfrontar-los i resoldre’ls de manera constructiva pot portar a una major comprensió i proximitat entre les persones. Les amistats profundes, les relacions familiars i les associacions professionals solen formar-se a partir d’experiències compartides que no sempre són fàcils. Les converses sinceres, la paciència per a resoldre malentesos i el compromís amb el benestar de l’altra persona són aspectes que no s’aconsegueixen sense complicar-se un poc la vida. En invertir esforç en aquestes interaccions, construïm lligams més sòlids i significatius que aquells que es formen només per conveniència o superficialitat. No obstant això, també és cert que les Falles porten amb sí alguns inconvenients. Els preparatius són llargs i poden ser font d’estrés per als qui estan directament involucrats. Les comissions han de gestionar permisos, complir amb normes de seguretat i coordinarse amb diferents entitats i administracions perquè tot isca segons el planejat, així que pot ocórrer que el que hauria de ser una festa espontània i alegre es transforme

en un procés rígid i estructurat que deixa poc espai per a la improvisació. Per a algunes persones aquesta càrrega pot resultar excessiva, esgotadora i estressant, i segurament pensen que l’esforç i les complicacions realment no paguen la pena.

Així que, veient els pros i els contres, crec que la resposta depén de la perspectiva de cada persona. Per als que formen part de la comunitat fallera, l’esforç i la complicació són essencials perquè el resultat és més que una festa: És una celebració de la identitat, la creativitat i la unió dels veïns i veïnes, convertint eixe sacrifici en una mostra d’amor i passió per la ciutat i per la tradició. Però per als qui només gaudeixen de les festivitats com a espectadors/es o simplement no els agraden les celebracions, la complexitat els pot semblar excessiva.

En conclusió, la decisió de complicar-se la vida per a les Falles és una elecció que reflecteix un compromís. No és fàcil, però això és precisament el que li dona valor. Les Falles ens recorden que, de vegades, complicar-nos la vida per a aconseguir una cosa extraordinària paga la pena. Sense els desafiaments, no hi hauria assoliments; sense esforç, no hi hauria recompensa. Per això, malgrat les dificultats, les Falles continuen vives, any rere any, omplint els carrers de llum i foc i recordant-nos que, de vegades, és necessari complicar-se la vida per a celebrar la vida.

El loco de la Colina:

El passat 20 de novembre es va estrenar a TVE un documental: El loco. Los silencios de Quintero. Jesus Quintero va ser periodista, escriptor, director i presentador de programes de ràdio nascut el 1940 a Espanya. El 1981 iniciaria el seu programa El loco de la Colina, mateix que el portaria a ser un fenomen televisiu de fama internacional. Dos anys després de la seua mort, les filles, Andrea i Lola, reflexionen i analitzen la figura del periodista en aquesta sèrie documental. Es tracta d’un retrat personal i professional, a través d’arxiu inèdit i de testimonis exclusius del seu entorn més proper i de cares reconegudes del periodisme, com ara Àngels Barceló o José María García.

Em va impactar la visualització d’aquest programa homenatge al comunicador Quintero. Quan m’ocorre una cosa així, una impressió, una sorpresa… m’entra una ràpida curiositat que he de satisfer com més aviat millor. Buscant referències sobre el personatge em vaig trobar amb una de les seues antològiques reflexions, a manera de monòleg. Un pensament en veu alta per parlar de la televisió, però que és extrapolable a qualsevol àmbit vital. Em prenc la llibertat de transcriure la intervenció, traduïda al valencià: 1.9

Telmo Gadea (Bard, trobador i president emèrit)

Sempre hi ha hagut analfabets, però la incultura i la ignorància sempre s’havien viscut com una vergonya.

Mai com ara la gent havia presumit de no haver-se llegit un puto llibre a la seua fotuda vida, de no importar-li res que puga olorar lleument cultura o que exigisca una intel·ligència mínimament superior a la del primat.

Els analfabets de hui són els pitjors perquè, en la majoria dels casos, han tingut accés a l’educació, saben llegir i escriure, però no exerceixen.

Cada dia són més i cada dia el mercat els cuida més i hi pensa més. La televisió cada cop es fa més a mida.

Les graelles dels diferents canals competeixen a oferir programes pensats per a una gent que no llegeix, que no entén, que passa de la cultura, que vol que la divertisquen o que la distreguen, encara que siga amb els crims més brutals, o amb els més bruts draps de portera.

Tot el món s’està creant a la mida d’aquesta nova majoria, amics.

Tot és superficial, frívol, elemental, primari… perquè ells puguen entendre-ho i pair-ho.

Aquests són socialment la nova classe dominant, encara que sempre serà la classe dominada, precisament pel seu analfabetisme i la seua incultura, la que imposa la seua manca de gust i les seues regles morboses.

I així ens va, als que no ens conformem amb tan poc, als que aspirem a un poc més de profunditat.

EnrEVeSsAdeS FaLleS

Llegir, ens obliga a pensar. I pensar ens porta a albirar noves metes, a ser crítics amb nosaltres mateixos, a bescantar les coses roïnes i profunditzar en les bones. Reflexionar és un exercici d’enrevessament.

Discórrer és un joc enrevessat, per què no. Desmuntar un argument, posar-lo potes cap amunt i tornar-lo a muntar. Trobar-li noves arestes, problemes i també noves oportunitats.A mi m’agrada molt pensar: i com si es tractara d’un ordinador, valorar posicions, opcions i postures per trobar-ne la més correcta, o la que puga assolir més consens.

Aquesta forma de viure és certament entravessada, i porta moltes vegades a la frustració o a la falta de comprensió. La crítica, i la voluntat de fer coses diferents, buscant la millora, optant per la recerca de l’excel·lència, no està exempta de problemes.

És molt més senzill deixar-se portar. Fruir per un camí ordinari i quotidià és absolutament menys arriscat. Més segur. Però… és més fructífer?

Com deia Quintero, no podem deixar que el nostre quefer diari (ni el faller) caiga en la mediocritat i en la quotidianitat. El camí fàcil, simplement és això: més fàcil. Però de tant en tant, hem de buscar-li els tres pèls al gat. Encara que siga una complicació, és millor ser enrevessat que conformista. Recorde un bon exemple d’açò: la falla Carrer Major i Passeig proposava amb reiteració, la unificació de la cavalcada del ninot, la cavalcada fallera. Mira que vaig tenir, fa vint-i-cinc anys, l’oportunitat de sentir a Toni Albors, a Nasio Moreno, etc, defenent la seua posició, allà al casal del carrer Pellers, quan el Museu Faller no era ni tan sols, una fantasia. Pot ser l’argumentari de la falla era en aquell moment “enrevessat?”. Jo diria més bé, que era un argument modern, inconformista, realista!, i innovador. Però… no agradava. I les propostes d’unió cavalcatera anaven, any rere any, caient en les diferents assemblees.

Em ve a la memòria una cavalcada del Carrer Major, que desfilava… del revés!, com a protesta, com a reivindicació, com una crida. Una crida a pensar, a valorar altres opcions més imaginatives.

De sobte va arribar el congrés faller. (Ja sabeu els que em coneixeu el que pense del congrés faller. Ningú em pot acusar de no haver-ho manifestat públicament. Ho he dit per activa i per passiva. Ho he deixat per escrit en articles diversos,

“El

i he dormit als membres de l’assemblea amb el meu raonament: les falles de Gandia no són congressuals, sinó assembleàries). I d’una manera inesperada i sobtosa, en una votació ordinària, s’aprova la unificació de les cavalcades.

La cavalcada es farà eterna, a les 03.00 hores del matí encara estarem allí! Mentida. La primera cavalcada unificada va ser vertiginosament ràpida. En una hora havien eixit a desfilar les 11 primeres comissions. Es va demostrar que 1 + 1, no sumaven 2. Els xiquets i xiquetes perdran protagonisme! És dels pocs actes exclusius per als menuts i menudes! Fals. No he vist a cap d’ells plorat per haver de compartir espai amb els majors. Si més bé, el contrari.

Aleshores… què ha passat amb la unificació de la cavalcada? Des del meu humil parer, res roín. Al contrari, s’ha alleugerit la càrrega de feina en el casal. I ja sabem els problemes d’intendència i de convivència que comporta una cavalcada. Tant és així, que s’han llevat els premis de carrossa i comparsa, per minimitzar l’efecte d’aquestes megalòmanes estructures. Està bé, o està malament? Ni bé, ni mal. És simplement una qüestió de concepte. I amb el temps aquest pot ser reavaluat i reconsiderat, si escau.

Pensar, llegir, reflexionar, corregir i innovar ens fa més creatius. També més lliures. I tot això, de la mà de la tradició que mai no ha de ser substituïda per altres accions que més tenen a veure amb la vida festera, que amb la vida fallera. La cultura fallera no pot ser desplaçada per festes eivissenques. El teatre faller no pot ser substituït per la mera, ràpida iefímera diversió d’una festa temàtica. La gastronomia valenciana i gandiana ha d’estar sempre feta valdre, així com per la música. Que bé fa a l’esperit sentir la banda de música en directe en una presentació fallera!

Ja he dit que soc un tipus entravessat, ho reconec. Ma non troppo. No sempre, eh? Per exemple, m’encanta gaudir de les coses senzilles que no necessiten massa filosofia ni teorització, com per exemple menjar-me un abundant putxero amb bon vi, amb els meus amics i amigues del Carrer Major. Es pot demanar més? Ja vos dic que no.

Putxero

amb penques enrevessades:

Xavier Ródenas Mayor: De passat faller i futur incert. Cada vegada més enllà que ací. Sempre envoltat de persones estrambòtiques i pintoresques d’entre les quals ell destaca per la seua capacitat d’evasió i fugida. Normalment, no es troba mai i sol estar més preocupat per res que per tot. Si busqueu un culpable ell és un bon probable.

Vam entrar al casal esgotades, era el tercer dia de falles i els peus ja no podien més. L’esgotament era evident en tot el grup. Avui a sobre, sopàvem putxero. Jo no sé com estarem després de menjar-nos aquesta bomba, però quan acabem hem d’anar a fer la “tourné” almenys per les falles que han guanyat. Miquel diu que el putxero duu unes penques que ha portat el seu cunyat de l’Àsia. Ara veurem l’empastrà! En això va entrar al casal un home desbaratat, amb uns cabells llargs, blancs i excèntrics igual que tot ell. Roba molt vella i bruta i un gosset xic al seu costat. I en això comença a cantar. Canta òpera. Tot el món aplaudeix i alguna crida “doneu-li un plat de putxero a l’home!”. De sobte em mira fixament. Ulls fora de si, boca enfurismada. Per un moment, pense que es tirarà a sobre meu. Però es posa a riure a tot drap. Crida rient, i immediatament para de riure i es centra en el putxero. Torna a cantar un “vittore”. Quan rep el plat, torna a mirarme i m’assenyala amb una mà. I marxa cap a 1.10

Xavier Ródenas Mayor

fora del casal. Miquel em diu: “Tranquil·la, pobre d’ell, a saber que va viure en el passat o que li passa pel cap”. Jo responc: “Ja m’agradaria a mi saber que passa per eixe cap”. Continuem amb les nostres converses falleres; que si els monyos, les calces, la pinta d’aquella, l’armella d’aquell, el ninot indultat, que injust! I la falla infantil de Benirredrà com mola...”. La banda avui es queda a sopar i comença a tocar temes balladors. La cosa s’està empastrant. Després de tres ballaos, ja estic marejada. Agafe un got d’aigua fresca i tire cap al banquet que hi ha enfront de la falla buscant un poc de pau. Allí comence a mirar els ninots i el cadafal. El ninot principal del cadafal és un cuiner gegant que està remenant un calder. I de sobte comença a moure els ulls. Em quede parada. Mire als dos cantons. No hi ha ningú. Torne a mirar i el cuiner gegant torna a moure els ulls. M’estic preocupant. Passa una fallera i em tranquil·litze, no estic sola. Em diu, “bona nit”. La fallera va amb la brusa de la falla i els monyos ben fets. Però els monyos comencen a separar-se de les orelles. Estan volant al costat de la fallera. Em fregue els ulls. I en obrirlos, el carrer és de color rosa. Jo vull veure el carrer d’un color normal! Ara ix del casal el trombó de la banda. Però que passa? Del forat del trombó ix una gran serp. No se n’haurà adonat? “Ei ei, ves amb compte que tens una serp al trombó” li dic. I en això un xiquet que apareix de dins del trombó agafat a la cua de la serp, em diu: “Què et passa?” I li responc: “Egurrezko gaztelu honi begira Panxo gogoratzen dut. Pertsona aparta da, gudaria. Eta pozten naiz ondo atera zela...”. La mare que em va parir! No sabia jo que parlava euskera, Fermín estaria orgullós. “Escolta tu, que fas ací parat, que

EnrEVeSsAdeS FaLleS

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2025”

no tens feina?!” és la veu del cuiner barbut del cadafal, que em mira fixament ara a un pam del meu nas. “Sí, sí, sí que tinc, he d’anar a veure les falles d’especial... o millor d’espacial. Si millor, pujaré a aquella nau espacial on han clavat el banderí de millor escena ecològica i me’n vaig, que ací no entenc res de res del que està passant. Au cacau.” I comence a volar amb la nau espacial. Volant així es veu molt bé el Passeig. Mira a Miquel! Va amb dues penques que són més grans que ell. I les penques porten monyos de fallera. I aquell home qui és? Està pujat als muscles de la fallera major de Gandia, que va al darrere de les penques, i mentrestant li agafa la pinta amb una mà i amb l’altra canta la Internacional com si estigués fent surf. Quin percal! No sé ben bé on anar ni que fer i ara el cuiner barbut que també ve amb mi dins de la nau, va i es transforma en Miquel, que em pregunta si estic bé. No estic bé Miquel, estic trista i enfurismada pels pobres saharauis, per les palestines, pels treballadors russos que maten als altres treballadors ucraïnesos i estos que també maten a

aquells, pel boig de Trump... estic trista. I comence a plorar. “Però dona, sí que t’ha caigut malament el putxero” em diu Miquel. I ara va i comence a riure com si no hi hagués un demà. “El putxero! Que bo estava! I les penques, eren mel!”. De sobte, veig les dues penques que venen a abraçar-me i m’agrada molt. Ara estic més tranquil·la. Ja estic bé. Quin descans. Miquel em mira: “Quin esglai ens has donat! Pensàvem a portar-te a urgències!”. Les penques són ara les meues amigues amb els seus monyos de fallera col·locats correctament. Estic bé, tranquil·les, i van desapareixent fins que ja no estan. No sé què ha passat. Mire a la falla de nou i el cuiner barbut està allí quiet i en el seu estat normal. Tot és normal. Miquel m’abraça i li dic que ja estic bé, que no patisca. Allà lluny, darrere de la falla, algú em saluda... és aquell vell enrevessat, de cabells llargs i blancs. Riu i em saluda.

En record de Mario Benavente que va emplenar de misteri i preguntes els meus dies

ixa curiosa Tendència dels faLlers

de coMplicar-nos la Vida:

les falles, un dels principals motius de divorci. No sé si podem dir que els fallers i falleres som una mica enrevessats. Però de bona veritat, que puc entendre que des de fora, puga semblar que tenim una tendència innata a complicar-nos la vida. Pot semblar que estem poc o molt bojos per dedicar hores i hores a la nostra comissió. Hores en les quals podríem estar fent qualsevol altra cosa: córrer, llegir, viatjar... Però no, ací som. Com jo ara mateix que tinc a la meua filla major (de set anys) assajant el festival; al meu home passejant amb la menuda (de tres) en el parc, fent temps, perquè jo puga acabar este article que Toni m’ha reclamat ja no sé quantes vegades de forma insistent. I sí, ho sé, que per a la resta d’éssers humans no fallers, pot arribar a semblar que ens falta un “regonet”. Tota la raó tenen. Tenim eixa tendència de complicar-nos la vida. A alguns ens ve de família, altres per una estranya raó la porten innata i altres cauen a una falla de rebot, acompanyant a algun amic. Ara, una vegada entres, mal està eixir. No debatré ara en l’origen de la qüestió, però sí en les conseqüències negatives de ser faller, que no hem de parlar sempre sols del que és bo. La primera, o la teua família t’acompanya o és probable que acabes divorciat/da en pocs anys. No tinc dades fefaents, però estic segura que les falles està entre els principals motius dels valencians per a divorciar-se.

Ana Llopis (Fallera i periodista)

EnrEVeSsAdeS FaLleS

Que si eres bon faller o fallera prompte et caurà algun càrrec i ja sí que això de complicar-se la vida és una cosa massa. Acabes el treball i a la falla, i fas tantes hores extra que arribes a casa a les tantes i al sendemà, altra vegada. I així des de setembre a març, que si no és una cosa, és una altra: demanaes, presentacions, paelles i fideuaes, festival musical infantil, cavalcada, crida i Falles... un no parar. I arriba a l’estiu i comencen les conspiracions, que si em presente a president, que si vull que sigues reina, que si soparet per ací, Sant Joan, i demanaes altra vegada. En definitiva, que van passant els anys i sense adonar-te’n has dedicat bona part de la teua vida a la teua comissió. I com dic, les teues relacions personals es poden ressentir, especialment si la teua parella no viu la festa. Atents si és el cas, perquè com diu el refrany, el frec pot donar pas a l’amistat i de l’amistat a l’amor hi ha un pas. I no voldràs, però t’enamoraràs del teu acompanyant i ixen noves relacions, nous matrimonis (no us escandalitzeu, que de segur teniu a la vostra falla més d’un cas; les nits al casal són llargues i l’amor sempre un joc que no es pot aturar...) i ací ja arriba de nou la frase feta, “quina necessitat de complicar-se la vida”.

Igual passa amb les amistats. Si no són fallers o falleres intentaran quedar amb tu i et diran “altra vegada falla?” i passaran els anys i, o bé es fan fallers, o arribarà un dia en el qual et deixaran de telefonar.

Eixa capacitat innata de complicar-se la vida es veu també en tot allò que fem. Que arriba el festival i ja no sabem què posar-li més als barrets dels menuts. Arriben a una alçària de més d’un metre, ni la Marge Simpson. A la cavalcada, que si trencadís, que si llumetes, que si paperets i sempre algú que diu “I si li posem...?” I de nou a complicar-nos la vida. Amb este panorama no m’estranya que de vegades algú decidisca abaixar-se’n del carro i diga: enguany vaig els quatre dies de falles i au. Hi ha fins i tot qui ho aconsegueix. Deixa d’anar al casal i els més resistents poden passar així anys, fins i tot ni apropar-se en falles.

Però arribarà un moment, en el qual algú els dirà: vine un divendres, necessite que m’ajudes en l’emissió, vull que pintes un cartellet per a la cavalcada...

Et donaré un consell, no caigues en la temptació, és com una droga. Si ho tornes a provar, ja no tindràs escapatòria. I et trobaràs de nou un dissabte de matí de cara a l’ordinador escrivint un article per a una altra comissió. Quina necessitat de complicar-nos la vida!

UN MÓN

EnrEVeSsAt

12

El món està enrevessat, qui el desenrevessarà? El desenrevessador, que el desenrevesse, bon desenrevessador serà! Però crec que açò és quasi un impossible hui en dia i les falles no són una excepció. Les Falles, eixe vessant cultural de la nostra terra, en la que desenvolupem tradició, cultura, artesania, festa, música i passió per les nostres arrels. Eixa font inesgotable de sàtira i crítica, d’enginy i gràcia. Eixa festa que es basa en grandiosos monuments i que paralitza els nostres pobles i ciutats durant uns dies de març, però que sempre batega als nostres cors durant la resta de l’any... Que bonic eh, però en aquest món ENREVESSAT trobem curiosos espècimens dignes de ser estudiats. Comencem pel qui decidix o no, ser president i que està més hores al casal que treballant o a casa i que sempre té la culpa de tot (No saps on t’has clavat, bonico!). Continuem amb la seua mà dreta, és a dir la secretària, que es passa la vida demanant permisos per als actes fallers, contant els punts dels gesmils, preparant la presentació o anant a les assemblees de la Fdf, que ara per sort són megaràpides. També és l’encarregada d’explicar a la gent gran de la comissió com fer un pagament a través de l’app de la Falla, tot un repte, el que no sé és si ho aconseguirà (Ànim valenta, ja queda menys perquè arribe març!). El tresorer, el que mou

Pepa Rovira i Prado

(Fallera i enrevessada de per vida)

la pasta, el que ha de tindre com a mínim un màster en comptabilitat per a vendre tiquets de beguda i tiquets de les 50.000 festes que organitzem al llarg de l’any. A més a més, és l’encarregat de les quotes (Això no està pagat, creieu-me!). El delegat de monument que es passa la vida fent viatges als tallers dels artistes, per això paga la pena que tinguen el taller a prop (Si li preguntes pel ninot indultat sempre et dirà que aquest any és espectacular!). El vicepresident de cultura o cultureta, eixe que només es dedica a les lletres, això sí, falleres, i ho fa tot per la cultura fallera i així escriu l’emissió, l’informatiu, el curtmetratge, l’escena ecològica, l’escena LGTBIQ+ i fins i tot s’atreveix a escriure la crítica de la falla, i damunt debades (Tenim a més d’una Rosa Montero a la falla i nosaltres sense saber-ho!). El bo per a tot, que igual es dedica a fer cavalcada o festival, cosint vestits espectaculars o fent carrosses i comparses perquè desfilen pels nostres carrers, que igual et posa les banderetes pel barri, que igual et munta els focus per a il·luminar els monuments (Amb tots vosaltres

EnrEVeSsAdeS FaLleS

Doraemon!). El delegat de jocs que es passa la vida anant als campionats de truc organitzats per les altres comissions (La falta, envide i truque és el seu mantra). El loter,el més apreciat pel president i pel delegat de monument, l’home més buscat en els dies previs a Nadal (Vicent, tens ja els dècims de Nadal i del Niño?). El delegat de llibret, que sempre està demanant articles o publicitats, els que ja el coneixem li tenim afecte, però la resta li tenen por (Si te’l trobes pel carrer millor que creues de vorera, sempre està demanant!). I així podria continuar amb una llista interminable d’ENREVESSATS, és a dir de fallers i falleres que conformen les comissions que fan possible aquesta gran festa. No serem els millors, ni els més sabuts, però sí que treballem perquè les coses siguen fàcils i senzilles, cosa que hui en dia és d’agrair, perquè en aquest boig món en el qual vivim, no paga la pena complicar-nos l’existència, que la vida ja és prou complicada. Així que gaudim de la nostra festa, que el món ja està prou enrevessat.

E Enr VeS sATS 2.

Carrer

Major gandia FALLA 2O25i Passeig

Refractario

EnrEVeSsAdaSoCietaT

“El món de les falles, sempre ha convidat a riure’ns de la nostra idiosincràsia i de les nostres debilitats o defectes, però també a tornar al seny i a la tranquil·litat quan la séquia se n’ix de mare. Tot i això, l’egoisme, el cinisme i l’instint de supervivència fan que la conducta dels éssers humans no deixe mai de sorprendre’ns.”

“Tal vegada, si començarem a entendre més el món com un espai de convivència no aïllada i de comunicació intergeneracional i no com una selva on impera la llei del més fort, del més mediàtic, o del més “seductor” ( ), tal vegada, aleshores, aquesta “colmena” humana on tots hem de conviure ( ) no faria aigua. Tots bregaríem a una i la tempestuosa mar es convertiria en un lloc més tranquil, més seré i sense tant d’enrevessat ni entravessat.”

(Extractes de “De fauna humana i flora silvestre” de Toni Alcaraz)

Iván Prieto

EnreVeSSat, però No TaNt

2.1

Josep Lluís Roig

(Escriptor, president de Saforíssims SL i professor de Secundària)

“Text poètic presentat al Premi

Joan Climent any 2025”

EnrEVeSsAda SoCietaT !

Envescat pel vesc, visc a l’inrevés, on volen veloços voltors que envegen el vol devot dels avions àvids de visitants vistosos dels vitrificats pavesos que apaivaguen la visió sens devorar-la.

Vivim la vida, el vertigen del vèrtex, la voluntat vertadera que el vernís apaivaga sens invisibilitzar-la.

Vull vocalitzar en va que vaig vers l’esvoranc vacu d’una vida que es ven per unes vacances vanitoses en valls, vil·les i caves on servents invisibles es venen per servir les vanitats vostres. I meves.

Un rap EnreVeSSat

Seria enrevessat imaginar un món on el dolor fera olor de crema de curar, on el pecat més gran fora no acabar-se el plat, o l’única guerra fora la d’un got trencat? Potser és massa il·lògic pensar en treballar per créixer i sentir-se ple, i no per desvanir-se comptant cèntims a final de mes.

Seria enrevessat que el sentit comú fora el més comú dels sentits, i que la llibertat li fora fidel al seu significat.

I si vivírem en un món on no busquem diferències per l’ètnia, sinó que ens unira la similitud de ser persones.

És massa enrevessat pensar que, si hi ha huit cases i huit persones cadascú tinga la seua?

I que ningú en tinga dues mentre altres dormen al carrer?

Que en estiu hi haja una ombra per aquells que es cremen al sol, i en hivern, un sostre per aquells que tremolen de fred?

Seria enrevessat que el sentit comú fora el més comú dels sentits, que ningú s’apropiés del món mentre altres lluiten per ser presents. Que el gènere no determine el salari, o que no et tracten diferent per l’accent o la pell al teu barri.

Ausiàs Galbis

(Cantant de Sa Pena)

EnrEVeSsAda SoCietaT !

Seria enrevessat pensar que tots els quilos de menjar que un supermercat tira cada dia, pogueren arribar a aquells sense llar, que esperen la nit amb l’estómac buit.

Que el gènere, la raça o l’amor no foren fronteres, sinó ponts per recordar que, al cap i a la fi, som persones. Que el respecte no es mesurara per les etiquetes, sinó pel fet de compartir el món com a iguals.

Seria enrevessat el fet de pensar que l’ego com a principal promotor del pecat fora exterminat i ens banyara la bondat?

Igual és una mica enrevessat pensar que si em paguen per hores, el temps és el bé més preuat?

I si després les regale, imaginat la meua cara en altres vides que veig a l’Instagram. A més, totes les persones viralitzades que estem mirant viuen del fet què jo les mire. Vol dir que uns venen la vida mentre altres la viuen?

Igual és una mica enrevessat, però si aquest món l’imaginem capgirat, seria tan estrany o realment humà? Tal volta no és tan enrevessat, si ens atrevim a pensar a començar.

EnrEveSsaT?

2.3

En quantes ocasions hem pogut oir «dus un calcetí de l’endret i l’altre del revés» o «hui t’has alçat de l’enrevés, amb el peu esquerre». Són algunes de les apreciacions sobre la paraula «revés».

D’ací passem a la combinació amb preposició i del llatí IN REVERSU, obtenim «enrevés», amb la significació «a la cara contrària».

L’expressió «haver-se alçat a l’enrevés» amb significat «estar malament o tenir un mal dia» n’és ben il·lustrativa. El pas següent ens duu al verb «enrevessar» amb el significat de «complicar molt, fer molt difícil». I d’ací a «enrevessat». També trobem variants com «enrevessadet» o «enrevessadot» i, fins i tot, «enrevessadíssim», en funció de com vulguem fer de menut o gros un tema. Diàriament ens acompanyen expressions com «quina vida més enrevessada», «quin tema més enrevessat» o similars. Però, dins de la voràgine diària, per què no posem el fre i reflexionem un poc? Cal realment lluitar per tantes coses materials i tantes d’insulses? Recordem aquelles frases de les nostres mares i iaies en el sentit que els xiquets són feliços amb ben poc. I que alguns adults viuen com «si el món fora un ou, se’l xuplarien». Recordeu quan jugàvem

Joan Castellà (Catedràtic i professor-tutor de la UNED)

amb unes xapetes de refresc i en teníem prou?

O quan jugàvem a potes amb unes monedes antigues? Unes ratlles en terra, quan no estava asfaltat i, a jugar!

La vida era més senzilla, sol dir-se. I, ara, també pot ser-ho si el nostre llistó no és tan alt. Amb més humilitat i amb més dedicació per a nosaltres. L’únic que tenim quan naixem és un temps limitat de permanència en aquest planeta nostre i que compta enrere. Saber aprofitar-lo per a tindre una vida la més satisfactòria possible, depén, exclusivament, de cadascú de nosaltres. Si ens la volem complicar ocupant tot el nostre temps fent activitats com si el món s’acabara, probablement no en gaudirem cap.

Cal frenar i cavil·lar si l’enrevessament a què ens duu la mateixa vida, paga la pena d’enredrar-lo més. Malgrat tot, el clàssic ja ho deia «Tothom obra a l’inrevés». Frenem, reflexionem, reculem un poc, si cal. Ens va en joc la nostra salut física i mental, tant de jóvens com de majors.

Ja ho deia un altre clàssic «No és feliç el que més té, sinó el que menys necessita». Discussions estèrils i inútils, enrevessadament provocades al treball, a casa, a les amistats, a la política no fan més que generar una energia negativa al nostre voltant, hui anomenada «tòxica» i les persones que la practiquen són «persones tòxiques». Els nostres majors solien

EnrEVeSsAda SoCietaT !

dir que «mig món té enveja de l’altre mig». Fins i tot, el cantant Botifarra sol dir «el que nase kilipolla no lo madura ni Dios». Sí, actualment en psicologia es parla de complexos, i n’hi ha molts d’inferioritat i de superioritat. I les persones tòxiques es troben a una banda o a l’altra. L’enrevessament pot arribar a fer la vida molt difícil a persones innocents i, potser, que acaben amb clínica psiquiàtrica, com depressió o ansietat, si no troben els recursos adients i els suports d’altres persones positives per tal d’eixir dels camins obscurs d’un enrevessament obscé imposat amb el discurs diabòlic de persones tòxiques, negatives, aptes per a ser clients de la psiquiatria.

La literatura universal, la filmografia, la música i l’art en general, les religions ben bé que ho han tractat. Ens ve al cap la sèrie de la Guerra de les Galàxies on el personatge Darth Vader apareix com l’antagonista principal de la sèrie, de negre i aliat amb les forces negatives.

Cal capgirar els pensaments enrevessats o, com a mínim, apartar-los de les nostres vides. Cal esforçar-se per a viure una vida de plenitud positiva. Cadascú té un camí i el temps que se’ns ha atorgat és per buscar-lo el millor possible i dur-lo en sentit assertiu. Les persones majors solen dir «la vida ja et porta desgràcies, no cal buscar-les». I, certament, cal viure la vida en blanc i no en negre, que les èpoques negatives ja vindran a soles, no cal que algú les espente contra nosaltres.

No ens hem aturat mai davant una mar blava i cristal·lina i ens hem quedat mirant l’horitzó? No hem pujat mai una muntanya i hem gaudit d’una magnífica vista des del cim? I tota aqueixa immensitat ens ha fet trobar-nos profundament bé, en pau amb nosaltres mateixos.

Hui en dia molta gent ha perdut el nord. Es troba amoïnada, torbada i dubta com viure la vida. Per això busca coses extraordinàries, potser llunyanes (ja diu el refranyer que «el sant com de més lluny, més miraculós»).

Si fem uns xicotets canvis al nostre estil de vida, vore’m les coses de manera ben diferent. Tan sols uns canvis subtils en els nostres costums i el nostre punt de vista són l’únic que necessitem per a viure d’una manera senzilla. En això consisteix l’art de la senzillesa.

Sigues tu mateix, sense pressa, sense impaciència. El clàssic solia dir «fes el bé i no mires a qui». Vivim a l’endret i no del revés. Que la força us acompanye!

PrOves dE

l’existència de Déu

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent any 2025”

Joan Deusa Dalmau (Poeta, profesor)

Ajagut al sofà, mentre llegesc un llibre, m’arriba al cap l’escriptura d’un vers. PROVES DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU. Orígenes, que es va tallar els ous, va dir que Déu hi era en potència, però també en acte i existència.

Va interpretar de l’antic Salomó que Déu està creant mons fins a l’infinit, àdhuc, que cada dia crea ànimes en stock per si mai calgués fer-les servir.

Maimònides digué que sabem d’Ell per totes les coses que no pot ser.

D’això se’n diu la VIA NEGATIVA.

Dionís Aeropagita afirmà que la via negativa servia per comprendre, als mals, la seua existència, per exemple, hi ha el capitalisme, hi ha l’odi de xarxes, la platja de Gandia, i els actes criminals de Netanyahu.

Ajagut al sofà, el llibre sobre el pit, pense en quan vaig estar a Palestina, quan vaig passar pel llac de Galilea. Dies abans, van detindre un amic a aquell check point de Nablus, un noi que ens feu de guia per aquella ciutat entre els deserts. Recorde que del mar de Galilea anàrem a visitar Tiberíades, i que trobàrem la tomba de Maimònides. Tot el que veig és el que Déu no pot ser. Els poemes no són enrevessats pense m’entre m’encenc aquesta cigarreta. Vaig a buscar un mapa del mar mediterrani. Palestina i València estan en paral·lel.

EnrEVeSsAda SoCietaT !

EducaR DesPrés de lA DanA:

Instruccions per a (no) reobrir una escola

2.5

El passat dimarts 29 d’octubre passarà a la història del nostre poble. Unes terribles inundacions derivades dels desbocaments del Riu Magre, el Riu Túria i el Barranc de Poio varen afectar greument diverses comarques d’arreu del nostre territori, ben especialment a la Ribera i l’Horta Sud. A més de les immenses pèrdues vitals, materials i emocionals del nostre veïnat, un dels sectors més afectats ha estat el de l’educació, ja que més de 24.000 alumnes han estat afectats després de perdre totalment o parcialment els seus centres educatius durant els primers dies.

Un mes després de la tragèdia, quan s’escriuen aquestes paraules, part d’aquest alumnat ha pogut tornar a les aules malgrat que aproximadament 10.000 encara resten a l’espera de saber com afrontaran aquest curs escolar. El nostre dia a dia continua marcat per l’impacte que la DANA ha tingut a les nostres localitats. Des d’aleshores hi ha un sentiment de xoc, de por i de preocupació generalitzada sobre com el canvi climàtic està transformant la nostra realitat. La magnitud dels esdeveniments recents ens recorda la urgència d’abordar aquestes qüestions des de les aules, en tant que són espais clau per a la reflexió crítica i per a l’acompanyament emocional amb l’alumnat

Dídac Delcan Albors (Educador social)

EnrEVeSsAda SoCietaT !

que ha sofert les devastadores conseqüències derivades d’aquesta catàstrofe, i la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació no es vol quedar al marge.

El segle XXI, tal com afirma el professor i autor del llibre «Educar per al col·lapse», Jordi Marín, estarà caracteritzat per la convergència de diverses crisis: climàtica, energètica, digital, social i de pèrdua de biodiversitat. Si no s’hi actua amb celeritat i eficàcia, aquesta combinació de desafiaments podria desencadenar el col·lapse de la nostra civilització. En aquest escenari, el conseller José Antonio Rovira Jover ha destacat, en declaracions exclusives al nostre mitjà, que «l’educació no pot quedar-se al marge com a mera observadora dels esdeveniments sinó que ha de jugar un paper essencial a l’hora d’imaginar un present i un futur ecològicament sostenibles».

Gràcies als nostres contactes, hem pogut accedir en exclusiva a l’esborrany del manual que des de la Conselleria estan preparant per a enviar-ho a les escoles que encara romanen a l’espera d’una solució per part de l’Administració Pública. Després de desenes d’hores de reunions exhaustives entre el conseller i el seu equip d’assessorament, us presentem en exclusiva

alguns dels punts clau del document «Manual de com (no) s’han de fer les coses a l’hora de reobrir una escola»:

- Posar en marxa campanyes de «Crowdfunding» per tal de finançar la reparació i recaptació de materials educatius. Aquesta, confirmen les fonts consultades, fou la primera de les idees estrella que va consensuar l’equip redactor d’aquest manual. En aquest sentit, afirmen, es posarà a la total disposició de les escoles afectades, tant al seu equip docent com a les Associacions de Famílies, les xarxes socials de la Conselleria per tal d’animar a la societat perquè faça una aportació o una donació perquè cada projecte educatiu reviscole com més prompte millor. «Posem tot el nostre saber fer i els nostres «followers» a la disposició de la nostra gent. Esperem que puguem aconseguir l’objectiu econòmic que cada escola s’haja posat individualment». A més, emfatitzen, donen absoluta llibertat perquè cada escola òbriga la seua campanya de micromecenatge en aquella plataforma que millor responga a les seues necessitats, fent incidència en què a través d’algunes d’elles (i sense voler recomanar cap entitat en concret per tal de respectar la igualtat a l’hora d’elegir) es pot desgravar fins al 80% de la seua aportació.

- Oferiment d’un document Excel ben organitzat en columnes, línies i graelles on cada comunitat educativa pot assenyalar quins materials necessiten per a la seua escola. Per a això, des de la Conselleria han arribat a un acord amb Microsoft per tal que les escoles tinguen un descompte extraordinari del 15% sobre el preu real dels paquets d’Office per tal que puguen treballar amb les versions originals, sense haver de recórrer a programes pirates o de programari lliure. Des de la Conselleria consideren que un document d’aquestes característiques ofereix, pel que fa a presentació i claredat, una eina fonamental perquè les diferents organitzacions de solidaritat sorgides arreu de l’estat espanyol puguen oferir el seu suport de manera ràpida i eficaç.

- Organitzar a l’alumnat de les escoles afectades a què facen horari de vesprada enviantlos a escoles o instituts el més llunyà possible de les seues localitats. Des de l’equip de govern així ho han valorat després de consultar als seus equips de referència en la gestió de catàstrofes: «com més temps passen, encara que solament siguen set o vuit hores al dia, fora de l’escenari de la catàstrofe, millor li vindrà a l’alumnat per tal de relaxar-se i respirar aire fresc. Al matí, i en absència dels seus familiars que estaran treballant, podran estar sols a casa gaudint del silenci i d’una rutina de treball estable i, ja de vesprada i principis de la nit, s’emocionaran compartint temps, espais i aprenentatges entre el seu grup d’iguals. Gaudir de l’hora del pati ben entrada la nit, ara que ve la frescoreta,

Educar després de la Dana

vindrà molt bé per a reforçar el seu sistema immunitari i afrontar l’època de la grip i dels constipats forts». Les activitats extraescolars, ara per ara, les valoren com a prescindibles, ens afirmen en petit comité.

- Fomentar l’autogestió i organització de les escoles. Laissez faire, laissez passer. «Això ho portem al nostre ADN» afirmen amb rotunditat, i continuen: «la majoria del poble valencià ens va votar en funció de les nostres propostes programàtiques, i així volem continuar fent-ho, en honor a la nostra paraula, que és la que més val i el nostre principal actiu polític». En aquest sentit, i des de la voluntat de treballar des de l’exemple i l’honestedat, han ofert flexibilitat i llibertat «absolutes» a cadascuna de les escoles per tal de refer-se tal com elles consideren més adient. Així, i per no interrompre la seua activitat, des de l’equip de la Conselleria han valorat no telefonar, visitar ni reunir-se amb cap escola. «No volem llevar-los temps amb reunions banals i generalistes» ens comparteixen, «l’objectiu està clar: l’autogestió de les escoles és la nostra prioritat absoluta».

- Monolingüisme militant. Enfront d’una realitat, en els últims anys, en la qual ha estat en joc la disputa de les llengües quant a percentatges a les escoles, l’equip del conseller Rovira ha volgut facilitar l’estructura curricular i organitzativa dels centres educatius afectats i, de pas, estendreho a la resta d’escoles i instituts valencians. «La nostra reflexió és transparent, i creiem que és fàcil que la societat la reba i l’entenga amb bons ulls i bona predisposició», afirmen. «Amb tant de percentatges, que si el 25% per al valencià, el 30% per a l’anglés, i el 45% per al castellà, per dir alguna cosa... ens hem fartat d’embolics! Al final es fa complicat entendre’ns a l’hora de parlar, i més encara ara que han vingut i conviuen entre nosaltres tant de voluntariat, militars i cossos de seguretat i sanitaris. Pensem que l’espanyol és l’idioma que ha de garantir la igualtat entre la ciutadania. No tenim altra llengua a través

de la qual tots i totes ens puguem entendre fàcilment». Així, i com ja han avançat periòdics com «Levante-EMV», la Generalitat ha esborrat el requisit lingüístic del valencià de les noves bosses d’interinatge per a futures contractacions.

- Estimulació de l’esperit emprenedor. Com a recomanació especial de l’equip d’assessorament pedagògic del CEFIRE relacionat amb les àrees de coneixement de «Formació i Orientació Laboral (FOL)» i «Economia i Emprenedoria», la Conselleria, que també s’encarrega de la branca de Cultura, ha eliminat les ajudes a la difusió de la lectura que, els darrers anys, comptava amb una quantitat que superava el milió d’euros. Així, reflexionen, animen (entre altres espais) a què les biblioteques escolars posen en marxa l’esperit emprenedor i posen la seua imaginació al màxim rendiment a l’hora de trobar solucions i poder, de nou, omplir les seues biblioteques el més prompte possible. Al respecte, i solament a tall d’exemple (sense voler coaccionar) proposen la recollida solidària de llibres o la realització d’activitats en què la gent puga compartir i donar aquelles lectures que ja no volen a casa. «Llegir ens fa més lliures i si, a més, l’obra s’aconsegueix després de posar totes les nostres energies en aconseguir aquell llibre que tant desitgem tenir, estem segurs que la lectura serà molt més plaent». - Promoció del voluntariat. La tasca del voluntariat, que ha arribat dia rere dia a les poblacions afectades al sud de la ciutat de València creuant la coneguda com a «Passarel·la de l’esperança» ha demostrat, segons ens

comenten de forma molt emocionada des de l’equip redactor d’aquest manual, que la denominada com a «generació de cristall» no és tal. Per això, i per fer valdre el treball fet i l’energia aportada pel nostre jovent, des de la Secretaria Autonòmica d’Ocupació es destinarà una humil, però valuosa aportació econòmica que es canalitzarà a través d’una sèrie de bons descompte del 5% en plataformes com Amazon i Disney + per a aquells joves que hagen participat en les tasques de neteja de les escoles afectades.

«Creiem essencial poder reconéixer el treball solidari fet i poder oferir una xicoteta aportació que ajude a recuperar la butxaca i el nostre sector productiu». Per a adquirir aquests bons, la Conselleria està habilitant un formulari web on s’hauran de registrar les sol·licituds i acompanyar-les d’alguna fotografia fent tasques de neteja als centres. Una vegada recollides les sol·licituds, a través de les xarxes socials de la Conselleria, es llançarà, durant una setmana, una campanya per tal de valorar quines imatges aconsegueixen més «likes» i així, finalment, donar aquests bons a qui haja tingut més ressò.

«Quin enrevessament i quin destarifo!», pensareu alguna gent. Doncs qualsevol semblança amb la realitat serà pura coincidència amb l’actuació duta a terme pel nostre benvolgut govern valencià. Educar després de

SoBrepEnSaR

Coneixia l’expressió en anglés: overthinking. No sé si és ja antiga o si també és un neologisme, però no l’havia escoltada mai en valencià o en castellà fins que un alumne me la va amollar fa mesos en una de les nostres xarrades de pati, en un d’aquests encontres amb els meus adolescents que estan a mig camí entre el control disciplinari i la confessió laica. El fenomen de la “rumiació”, dels pensaments recurrents, excessius i ansiosos òbviament no és nou, i tenim expressions autòctones que el descriuen inequívocament: “calfar-se la bola”, “donar-li voltes”, etcètera. Però si l’anglicisme sobrepensar s’ha imposat entre els nostres joves és perquè d’alguna manera els defineix, i no només a ells: és un dels verbs que adjectiva el nostre present. La vida col·lectiva no sol admetre talls nets: eixa faena de dividir el temps viscut en capítols, la fan calmadament, molt després, els historiadors. Però vam viure no fa massa un episodi traumàtic i inequívoc de reinici global: la pandèmia de fa cinc anys. Hem deixat arrere les onades letals del virus per a la salut i l’economia, i tanmateix sembla que ens ha quedat una seqüela permanent en l’ànima, un estat de vulnerabilitat que sembla augmentar entre els més joves (al contrari que Covid-19, que va aterrir els 2.6

Emili Morant Llorca (Professor de Secundària)

nostres majors). S’ha batejat el fenomen com una plaga de salut mental, aprofitant la potència de la metàfora epidemiològica. No obstant això, intentaré esbossar ací una xicoteta i modesta hipòtesi de treball personal, per si algú la fa seua o la troba útil: tot i manifestar-se en forma de sobrepensament i abordarse amb tècniques psicològiques i farmacològiques, el que ens preocupa ara no és un tema ni de salut, ni mental. És una crisi de civilització: cultural en sentit ample, de relacions socials i econòmiques. Els ansiolítics i el “mindfulness” ens ajuden a passar setmana, sí, però no a escapar de l’espiral que ens empresona.

Les últimes dècades hem anat abandonant formes de vida rígidament ordenades per edats, sexe, nacions o creences; sabem com d’opressiu era i és encara eixe ordre per a qui no encaixa del tot, o per a qui li ha tocat jugar amb cartes roïnes. Educar, en el sentit més ample possible, consistia en això: transmetre aproximadament als menuts com era (i havia de ser!) el món; ara ho intentem molt tímidament, i sense massa èxit. Este joiós alliberament de l’obligació de viure “com tota la vida” tenia un preu que hem tardat a advertir: les possibilitats per a triar què volem, què fem, on vivim, què esperem, es multipliquen davant dels nostres ulls. La personificació icònica d’eixa bifurcació anticipatòria i malaltissa del pensament és Ansietat, el monyicot taronja que apareix en Inside Out 2 i que domina la ment de la protagonista, Riley: es tracta de la seqüela adolescent d’una pel·lícula infantil, però com he suggerit més amunt, els símptomes de la nostra acceleració espiritual són transversals entre generacions. Tenim més possibilitats que mai per a triar i ser, i per tant més pors que processar; però els nostres cervells van madurar al ritme lent i temptatiu de l’evolució biològica, i la rapidesa pròpia de la nostra tecnosfera (que és la de la velocitat de la llum) els fa descarrilar.

EnrEVeSsAda SoCietaT !

Ha aparegut i creix entre nosaltres una alternativa, reaccionària i agressiva, a aquest cost emocional de les llibertats modernes: un suposat retorn als valors tradicionals, xenòfobs, masclistes, nostàlgics d’una simplicitat irrecuperable. Com a solució a les complicacions de la nostra vida mental és inservible, entre altres motius en què no entraré perquè ignora les arrels econòmiques dels nostres maldecaps. L’angoixa de “triar” de què parlava més amunt és, en les seues versions adultes, l’angoixa de “comprar”: els camins del nostre benestar i la nostra identitat es perden entre el basar enorme en què mercadegem la vida cada dia. Cadascuna de les formes de vida que se’ns obrin al davant té una etiqueta de preu penjant; i quan es tracta d’una opció professional, a qui ens pengen l’etiqueta és a nosaltres. No hi ha pràctica psicològica ni forma possible de meditació que esborre eixa característica definitòria del nostre temps: cada moment del dia que treballem o que no treballem té una tarifa associada - l’hora del psicòleg o de ioga també, com ha de ser. Cada reflexió sobre la salut mental que oblide estes regles del joc (que són les del mercat!) queda coixa, de forma voluntària o involuntària.

No em sembla casual que la combinació d’hormones, confinaments pandèmics i manca d’oportunitats econòmiques haja convertit els nostres joves en grans sobrepensadors: els hem fet creure que tot és possible, però obviant que a un preu a voltes elevat, a voltes senzillament inaccessible en termes d’esforç, dolor, temps o diners. Els hem criat molls i vaporosos, per a tot seguit deixar caure sobre els seus lloms el pes d’una piràmide demogràfica invertida, d’un món on costa estudiar, treballar, pagar un lloguer, ser algú. L’enfocament estrictament mental d’estos problemes ben reals i tangibles de joves i no tan joves és una estafa majúscula, una convenient màscara ideològica: les distintes formes de teràpia serveixen per a traure l’aigua dels nostres vaixells i que no s’enfonsen, però no ens mostren un rumb a seguir. D’entre els múltiples avantatges que els ja majors tenim hui dia en la nostra societat n’hi ha un del qual hauríem de fer un ús solidari: una certa saviesa i una perspectiva ampla, impossibles d’aconseguir ni amb joventut ni amb recepta mèdica, que facen més fàcil la vida dels qui venen darrere. Com a docent, intente oferir-los llum als meus alumnes sempre que puc – tot i que a voltes ho sobrepense en excés, com m’ha passat en este article enrevessat.

EL lliBrE del repARtiMEnt

Després del diluvi infernal que arrasà València un dia, algú decidí que es podia recuperar-se del mal repartint milions a porfia.

El primer que Manzón feu fou pujar de sobte els sous, perquè li passà pels ous, al nou consell corifeu ple de noms vells i nous.

Més d’un contracte anormal als amiguets concedí, no sabem amb quin fi li donà un bon capital a algú que en la Gurtel eixí.

Veurem de nou, ressuscitat, el Fantasma del Taulell, tornarà a aparéixer ell i ho farà acompanyat pel comissionista vell. 2.7

Les víctimes res poden fer, per la DANA, condemnats, viuran anys encadenats com un pobre presoner i a més, ben endeutats.

Josep Enric Gonga (Escriptor i poeta)

La doctrina del shock és el somni del capitalista, quan un desastre té a la vista sap com jugar el seu joc i treure la rendibilitat prevista.

Un altre fantasma segur, l’Esperit de la Corrupció que viu de l’esquilmació, collirà, com a fruit madur, diners de l’administració.

Faran amistat de debò polítics i comissionistes, empresaris i arribistes, qui dona la concessió i les comissions previstes.

Com va fer Jaume Primer amb El Llibre del Repartiment, el polític incompetent ja sap el que ha de fer, una repartició conseqüent.

La DANA donarà resultats, el ciutadà corrent patirà, als especuladors els encantarà, i als corruptes emboscats la butxaca els omplirà.

EnrEVeSsAda SoCietaT !

“Text poètic presentat al Premi Malva de les Lletres falleres any 2025”

Que el blaNC

sempre tape al negre

2.8

Aquest article està escrit des de la més profunda de les tristors. La tristor de veure com el poble és enganyat, dia sí i dia també. No és prou en patir la desgràcia del passat dia 29 d’octubre, perquè a més, alguns mitjans i alguns personatges sinistres s’aprofiten d’eixa desgràcia amb un únic objectiu ideològic. Volen traure un profit que en molts casos busca l’enfrontament entre el mateix poble.

Estareu pensant, què pinta aquest pensament en un article a un llibret de falla? Doncs bé, en el món faller sabem molt bé el que és barrejar la realitat i la ficció. Al monument, transformem l’actualitat i tot el que ens envolta en una sàtira visual i amb ella intentem traure un somriure als que ens visiten.

Aquest cas, el cas dels “Bulos” i les Mentides, ho compare amb una falla que estiga plantà amb l’objectiu de fer mal. Una falla sense gràcia. Com si nosaltres fórem els visitants i no estiguérem preparats per a rebre una burla que fregara l’insult i de la qual no som culpables perquè simplement passàvem per allí. Una falla que no unisca, més bé que separe i enfronte al poble. Així ens tracten alguns mitjans de “mala comunicació”, personatges que es presenten davant la societat

Carles García Alemany (Director del Grup Ràdio Gandia)

com a “periodistes” o fins a tot com a “influencers”. Al principi van trobar una gran ferramenta per a ells com són les xarxes socials. En elles hi ha cabuda per a tot i per a tots, no hi ha control. Qualsevol comentari elevat a notícia té la capacitat d’arribar a una immensa majoria de població, que sense cap filtre dona com a fet que allò que acabe de llegir, veure o sentir és tan reial com “el campanar de la col·legiata”.

Deia que allò, les xarxes socials, van ser només el principi. Ara no s’amaguen.

Fiques la ràdio o la televisió a qualsevol hora i pot aparéixer un d’aquests Il·luminats per a dir-te: “Mazón no estava al Ventorro dinant, estava tan preocupat per la DANA que va anar a desallotjar personalment Paiporta”.

¿A què vos sembla un insult a la vostra intel·ligència? Pense que sí.

Però a què durant molts dies vau estar sentint?: “Al pàrquing del Bonaire hi ha milers de morts”. En eixe moment el poble estava convençut que a les dues plantes subterrànies del centre comercial d’Aldaia només hi havia persones ofegades.

Aquesta és la maldat a la qual referisc. Com aquest exemple que acabeu de llegir segur que en teniu algun més en la memòria recent. Per què ho fan?.

Poques voltes trobareu un “bulo” que busque un somriure. Poques voltes una mentida de les que surten dels cervells malalts d’aquests personatges, tenen com a objectiu el d’ajuntar al poble amb un propòsit positiu, de germanor.

EnrEVeSsAda SoCietaT !

Per això, com a professional que ha exercit durant més de trenta anys i que creu amb tota l’ànima en el periodisme, pense que entre les moltes de les ajudes materials i no materials que necessita el Poble, està la de no enganyar-lo.

La societat necessita que li diguen la veritat.

Necessita uns polítics que no busquen la seua única supervivència.

Necessita uns Mitjans de comunicació que utilitzen tots els filtres que existeixen per a impedir que les mentides es convertisquen en notícia.

El poble necessita que els periodistes seriosos destapem i denunciem a aquells que només busquen que l’odi i la divisió estiguen presents en el dia a dia.

No volem més divisions, volem que la llum s’impose davant la foscor.

Que el blanc sempre tape al negre.

L’arTeNRevEsSaT

2.9

Etimologia: de revés, prefix en- i sufix -at

Adjectiu: Que presenta complicacions, dificultats, embulls, que en fan difícil la compressió, la solució. Ja, però jo amb açò que en faig? Mira que és enrevessat el terme enrevessat! I què més pot resultar enrevessat? Cerque i trobe que un laberint és un camí enrevessat i per il·lustrar-ho llig la història del laberint de Creta, eixe construït per Dèdal per amagar-hi el Minotaure. Dèdal, Ícar, Minos, Pasífae, el Minotaure, Teseo, Ariadna...1 Quina història més apassionant! Amb traïcions, bestialisme, reflexions sobre la paternitat, l’ànsia de coneixements, l’aspiració ancestral de l’ésser humà per volar... Els grecs no tenien competidors a l’hora d’inventar-se històries. O sí. Perquè també els russos eren capaços d’elaborar magnífiques trames. Mira el protagonista de El capot de Gògol 2 que «s’explicava en bona part amb preposicions, adverbis i, en definitiva, amb qualsevol partícula que no volgués dir res. Si l’afer era molt enrevessat, fins i tot tenia el costum de deixar la frase a mig dir...». O eixa obra plena de nonsense, humor, crítica social i picaresca que és Ànimes mortes3, poema èpic en prosa, en paraules del propi autor.

G.M.Signes

(Professora de Secundària)

1-Los mitos griegos, Robert Graves, Alianza Editorial

EnrEVeSsAda SoCietaT !

2-El capot i altres relats peterburgesos, Nikolai Gógol

3-Ànimes mortes, Nikolai Gógol, La Casa dels Clàssics

4-El sueño eterno, Howard Hawks

5-El soroll i la fúria, William Faulkner, Navona Editorial

Però si hi ha un gènere amb arguments enrevessats per excel·lència és el cinema negre. Moltes vegades és difícil traure-li l’entrellat. Per exemple The big sleep4 la trama es coneix com una de les més confuses de la història del cinema, perquè no desenvolupa totalment moltes de les línies argumentals que va obrint al llarg de la pel·lícula, les aparca i passa a una altra cosa. Li interessa més explicar el procés de la investigació que no el resultat. Però no te n’adones perquè estàs embeulada seguint les peripècies del detectiu Philip Marlow, amb el posat de Humphrey Bogart.

Per cert, basada en un llibre del molt enrevessat Raymond Chandler i amb guió de l’enrevessadíssim William Faulkner. ( Si no em creeu, pegueu-li una miradeta a El soroll i la fúria)5

I una obra d’art enrevessada? Voilà! Enrevesada, 2024 figura en tècnica refractària (51x30x35 cm) d’Iván Prieto, que és enrevessada, enrevessada, però molt interessant.

Una peça musical? Complicades n’hi ha moltes, però enrevessades? Potser ens pot fer paper la història de la cançó Hey Joe popularitzada per Jimi Hendrix, però que fins a arribar al famós esquerrà va passar per altres moltes mans i se’n van fer moltes versions en un procés molt confús.

I una persona? Eixa recerca te la deixe a tu. Segur que en coneixes bona cosa. Ui, doncs, ves per on, no ha resultat tan complicat parlar d’enrevessat!

QUin maLDecAp

viure en un món enrevessat

Un dia, ve Toni Monyassa i em diu:

- Salva, tu escriuries per al llibret res al voltant de la paraula “enrevessats/des”?

Xe, en quina mala hora li vaig dir que no tenia cap problema a col·laborar.

Jo no soc ni filòsof, ni psicòleg, ni res similar, jo entenc de figatells, raïmet de pastor i olives xacades…. I poc més. I per a acabar-ho d’adobar, estic jubilat. Encara que ben pensat, els anys viscuts poden suplir en part les savieses lletrades.

Però la temàtica és tan enrevessada que m’ha deixat el cap com un perol de tant de cavil·lejar.

Doncs bé, estes són les meues reflexions. Hi ha gent que és capaç d’amollar-te:

- Esta societat neoliberal genera un individualisme que m’oprimeix, i m’impedeix l’alliberació de la ment a la volta que alimenta les meues deficiències psíquiques.

Si no fora tan enrevessat, haguera dit:

- Per culpa dels altres, no faig lo que vull, sinó lo que puc.

Sí, home!... La culpa sempre és dels altres.

Pense que l’enrevessament pot estar en totes les circumstàncies de la vida, en lo que dius, en lo que fas, lo que penses, i inclòs en lo que menges. Per exemple, jo entenc per una cuina enrevessada la desconstrucció, gasificació, implementació i altres accions culinàries, que en nom de despertar emocions, són molt difícils d’entendre i valorar per la gran majoria d’usuaris. 2.10

Salva Sanchis (Hostaler)

Definitivament, la humilitat i claredat són els enemics de l’enrevessament culinari i en tots els altres entorns.

Enrevessat és el ciutadà que viu en un àtic cèntric en la gran ciutat, amb una terrassa plena de frondoses plantes i flors multicolors…. Però de plàstic. Enrevessada combinació d’un món urbà i un ruralisme utòpic.

El mateix ciutadà baixa a migdia a l’arrosseria fantàstica del cantó i demana una hamburguesa i un tataki de surinami; enrevessat que és el xic. Després va a una cafeteria i demana un café talladet descafeïnat, amb la llet semidesnatada, natural i sense lactosa… i si pot ser, amb l’ansa a la dreta.

Ix a caminar un poc pel passeig i es troba a un amic, se saluden efusivament, i este el convida a anar al cinema, contestant-li:

- No es donen les circumstàncies socioeconòmiques per afrontar de forma decidida i amb una certa viabilitat monetària, la possibilitat d’assistir a la projecció del film.

Però si no fora un tipus enrevessat, diria:

- No, gràcies, no vaig al cinema perquè no tinc ni un clau.

Pense que l’enrevessament és com una figuera en agost, tota pleneta de figues. Cadascú s’agafa la quantitat que vol, després t’arrisques a què cap persona t’entenga, o a un mal de ventre en el pitjor dels casos. O com diria l’enrevessat:

- Una indisposició transitòria de l’aparell digestiu ocasionat per l’excessiva ingesta de la figa campestre.

EnrEVeSsAda SoCietaT !

Són exemples d’enrevessat verbal, que es pot prendre fins i tot amb humor. Però els pitjors són els enrevessats mentals.

Eixos sí que són perillosos, no pots fiar-te d’ells ni un pèl. Mai saps per a on eixiran i fins a on poden arribar per conquerir els seus objectius.

Ací, l’enrevessament és sinònim de mentiders impúdics i sense vergonya.

- “Yo apoyo y defiendo, como no podia ser de otra manera, vuestras inquietudes y reivindicaciones...”

Després fa lo contrari si és del seu interés, i sol tirar la culpa als altres.

Enrevessats són els sermons dels retors, les clàusules d’una hipoteca, els acords amb Toni Monyassa i les promeses polítiques en campanya electoral. Enrevessades són les relacions entre els éssers humans, i si no ho són, les fem.

Enrevessat és l’equilibri alimentari que tenim per costum ignorar: proteïnes, carbohidrats, vitamines, fibra….. Pastissets de moniato, “callos”, figatells, bròquil, encisam, arròs amb fesols i naps…. Tot un mal viure. Realment, enrevessat és el món sencer sense cap dubte, tot ell és com un cabdell de llana embolicada, no vos calfeu el cap intentant desfer l’embolic. Busqueu un fil d’alegria i felicitat, agafeu-vos fort a ell, i a gaudir de la vida, fins a on es puga!!

Salut i bones falles per a tots/es.

QuIns animaLets més enrEVessaDets

Conte infantil

Dalt d’un pi d’un verd molt fi, viu un esquirol molt presumit. Té els ulls brillants com boles de cristall i dues orelletes menudes i redonetes. Però el que el fa especial és un bigot estirat, distingit i molt elegant.

Li agrada cantar i fer volantins per atreure l’atenció de tots els veïns. Hui és un dia molt especial, per això no para de sospirar. Està una mica neguitós i el cor li batega fort. Aviat arribarà Anna, la seua enamorada, que ha viscut a França una llarga temporada.

Com cada matí, es mira a l’espill mentre es raspalla el pèl cent vegades o més.

Quan s’acaba el pentinat, el pèl roig li llueix com les escates d’un peix reflectint la llum del cel.

S’ha deixat per al final, com ja és habitual, la seua preciosa cua que ha decidit trenar. El que no sap Oriol, ni es pot imaginar, és que el dia li porta una sorpresa especial. Un petit inquilí, igual que ell de presumit, i que a prova posarà la seua gran vanitat.

11

Oriol troba a la cua, mentre arrogant es perfuma, un petit animal que li fa pessigolles sense parar de jugar. L’esquirol es preocupa, al descobrir a la puça, que es gronxa divertida mentre Oriol s’esgarrifa.

Quan para atenció, reconeix amb horror a Lara. Una puça descarada que li la té jurada per ser parella d’Anna. A més a més, el paràsit ha descobert que Oriol és molt net i que al seu pèl fi es viu molt feliç. Per això ha decidit quedar-se encara que a Oriol la idea l’espante.

Oriol ha perdut l’alegria que pentinant-se tenia. La puça li estropellarà el pèl suau i estofat!

Inquiet i neguitós plora l’esquirol, assegut a la branca del pi on està sa casa. Molt concentrat pensa sense descans:

Quina Barba

(Escriptora i directora del CEIP Francesc Carròs)

EnrEVeSsAda SoCietaT !

Com puc atrapar al molest animal si no para de botar?

Amb la cua entre les potes troba la puça marró, que li mostra les dentetes abans de pegar un bot. Asseguda al morro la puça li mossega mentre es riu als nassos d’un Oriol que braceja.

Amb tanta sacsada la branca s’esgarra. L’esquirol cau al terra amb la puça guerrera. Oriol s’ha ferit en la pota i en la cua, mentre la puça cabuda sembla haver-se divertit.

Pel terra s’arrossega xisclant de dolor. I desitja que la puça s’haja fet un bony.

Tremolant de fred el troba Alfred que passeja pel jardí perquè està molt avorrit.

- Tranquil amiguet – diu el xiquet – amb el meu alé, t’escalfaré.

Oriol esporuguit vol dir que està ferit. Per això alça una pota que Alfred li acarona. Quan li frega la pell, amb un ungüent de romer, troba la puça guerrera asseguda a l’orella.

La puça ràpida, veloç s’escapa i s’amaga divertida en la foscor de l’oïda. Alfred, que sap molt d’animals, posa a Oriol un collar per poder-la espantar. La puça esporuguida emprén la fugida. Bota per una finestra que ha vist oberta.

Al cap d’un gat que acaba de passar troba refugi la puça on poder-se amagar. Oriol per la finestra veu aterrar l’animal al molsut pèl de Marc, el seu enemic, el gat. L’esquirol riu divertit perquè es pot burlar per fi, del terrible felí que el tenia acovardit. Amb tant de desgavell, Oriol no s’ha adonat que Anna ha arribat i a la porta està trucant.

Abans d’obrir es mira a l’espill i en veure’s s’ha entristit. Té la cua encrespada perquè està despentinada i el pèl tot desfet per l’ungüent de romer. Tot i que voldria tornarse a pentinar, ho deixa per a més tard perquè el timbre no para de sonar.

Quan obri la porta, i veu Anna tan preciosa, l’abraça sense pensar en el seu pentinat. Anna el mira encisada mentre li acarona la pota danyada. Uns xisclets que sonen propet desperten Oriol del seu enamorament.

- Anna, has escoltat algun animal cridar? –pregunta Oriol buscant d’on ve el soroll.

- És una sorpresa que t’he portat i que estic segura que t’encantarà.

Dins d’una cistella, que Anna ha deixat al terra, hi ha dos esquirols petits i rodanxons. Tenen unes orelletes menudes i redonetes.

Uns ulls que brillen com el cristall i un bigot elegant encara que no és molt llarg.

- Però què polits! - diu Oriol embadalit.

- Han nascut a França – explica Anna mentre l’abraça.

Dalt d’un pi d’un verd molt fi, viu una família d’esquirols molt feliç. Com cada matí es miren a l’espill i es raspallen el pèl, cent vegades o més. Quan s’acaben el pentinat, es miren sense descans en un espill gegant.

Des de la casa d’Alfred, el gat Marc els observa fart de tanta bellesa. Asseguda al seu llom sospira Lara, la puça marró. Que no oblida el pèl d’Oriol tan polit, estovat i perfumat. I encara que no sap com ho farà, pensa que un dia d’aquests hi tornarà.

E Enr VeS sATS 3.

Carrer

Major gandia FALLA 2O25i Passeig

nrEVeSsAda ViDA

“La vida era més senzilla, sol dir-se. I, ara, també pot ser-ho si el nostre llistó no és tan alt. Amb més humilitat i amb més dedicació per a nosaltres. L’únic que tenim quan naixem és un temps limitat de permanència en aquest planeta nostre i que compta enrere. Saber aprofitar-lo per a tindre una vida el més satisfactòria possible, depén, exclusivament, de cadascú de nosaltres. Si ens la volem complicar ocupant tot el nostre temps fent activitats com si el món s’acabara, probablement no en gaudirem cap.”

“Cal capgirar els pensaments enrevessats o, com a mínim, apartar-los de les nostres vides. Cal esforçarse per a viure una vida de plenitud positiva. Cadascú té un camí i el temps que se’ns ha atorgat és per buscarlo el millor possible i dur-lo en sentit assertiu.”

(Extractes de “Enrevessat?” de Joan Castellà)

Ara

Ara que discutim pel cau gegant de les agulles, cosiràs la meua ombra a les fulles del temps ara que repasses el meu coll que ja has emprés. no són agulles les dents de la serp

Ara que sabem que no t’agrada el café negre i dolç com la nit i que profanes per mi tantes botelles de vi. fugisser l’alé com l’ametla

Ara que al llavi madura la ceba, fugissera la pell de l’ametla ara que podries manar al sol que es gelara desdejuni solitari de records i trobes l’arracada perduda en el llit. sempre plou quan puge al teu cotxe

Elia S. Temporal

(Professora Titular Universitat de València. Doctora en Literatura Espanyola i en Educació)

EnrEVeSsAda ViDA !

Ara que vas poder llicenciar-te

els llibres oberts al sofà de ta casa en l’art de molt quietament assetjar. pintaré de somriures els himnes

Ara que pots desfullar-me, desposseir-me

tornaré a pintar la casa de mots.

desfullats els nostres llibres a la cuina

Ara que visites les platges de sol, la teua pell desbordada ara que devotament beses l’arena s’enlaira l’arena o rantella de segles que cobreix com a pluja els meus muscles.

fins a clars que no es diuen.

* * *

Ara que trobem sempre els parcs a deshora

tremolen els llums al si de les mantes i ens desperten les flors sense llum sense lluna de plata que absolga i ens perdem entre els pètals del pit. si trobem el camí de tornada

Ara que és ara i pensem l’endemà

l’endemà és un camí de tornada sense llavis, sense jou, sense temps.

Hui ets afortunat que no em resten llavis.

(Del llibre Al nord amb els teus ulls, d’ Elia Saneleuterio Temporal)

BaBèLicA

3.2

Antoni Colomina Subiela

(Professor del Departament de Conservació i Restauració de Béns Culturals; investigador de l’Institut Universitari de Restauració del Patrimoni; i Director de l’Àrea de Fons d’Art i Patrimoni de la UPV)

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent any 2025”

EnrEVeSsAda ViDA !

Babèlica és la sendera que tracem quan l’estima simple esdevé intricada, quan queda atrapada en embolics de paraules i el silenci, cautelós, dona pas a la proclama.

Vaig errar pels camins d’una passió vana, deixant enrere la llar i el caliu de les mans que em van donar tot quan més fosc era el dia, quan la tempesta era sols un ressò llunyà.

Quan les aigües desborden els rius del record com mentides antigues, com paraules mal dites, jo m’ofegue en la pena, en el fang de la ignomínia, tement que la teua entranya no m’oferisca alberg.

Ara et busque, però l’aigua esberla els ponts i els ulls se m’emplenen d’un núvol que es trenca, que t’invoca enmig d’aquesta galerna, pregant que el meu crit arribe a la teua calma.

Si poguera tornar arrere i apagar l’incendi de la traïció que ara em crema el pit, t’abraçaria, com la terra acull l’aigua i com el cel rep el sol després de la tempesta.

una riuada, que simbolitzen tant el dolor com el desig de redempció.

i sobrevé enrevessada, s’enfonsa enmig de paraules, de silencis tibants i d’una infidelitat. Este conflicte es manifesta a través de les metàfores d’una tempesta i

El poema fa referència a una relació que, igual que la torre de Babel, es complica

DoN PaScuaL

3

Per al meu germà i per a tota la gent de ma casa

Hi havia un cel net i molta alegria als carrers. Quan vaig baixar del tren, em van impressionar els edificis tan alts i molta gent que caminava distreta per les voreres. Normalment, ma mare i ma güela Carmen anaven soles a València. Però aquell dia, no em pregunteu per què, van voler que les hi acompanyara. Ma güela tenia una cama malalta des de feia molts anys. De fet, jo no l’havia coneguda mai amb la cama bona. Les meues germanes em van contar que, un matí que va anar a posar-los el segó a les gallines, el pollastre del corral la va picar damunt de la canella i li va obrir una ferida que al cap d’un temps es va endenyar i se li va anar fent cada vegada més gran i més lletja, fins al punt que tota la part davantera de la cama va acabar convertint-se en una nafra. Ma mare li la curava a casa, seguint les indicacions d’un metge de Gandia que no sabia com enfrontar-se a aquella malura, que a mi em feia pensar en una gran fulla de morera que roseguen els cucs de seda, rac-rac, rac-rac, rac-rac..., fins que no en queda ni un centímetre verd.

Un dia, algú va parlar als meus pares d’un metge molt bo que tenia consulta a prop del carrer de Russafa de València. «Què esperava, vostè, perdre la cama?», diu ma mare qui la va dir, en retirar-li les gases que li cobrien la ferida descarnada. Era de Sueca i li deien Don Pascual. I així començaren a sovintejar els viatges d’anada i tornada amb tren, de la iaia Carmen i de ma mare, cap a una ciutat que jo no havia xafat mai i que no m’arribava a fer una idea de si podia ser molt gran o molt menuda. El que sí que sabia és que no em queia massa simpàtica, perquè quan mon pare portava la iaia i la mare a l’estació del tren, a mi m’envaïa un malestar molt difícil de descriure. Una espècie de malenconia relacionada amb la mala sort de la cama malalta de la iaia. I clar, València va ser per a mi durant molt de temps el lloc on vivien els metges i on anaven les persones amb problemes de salut. I jo veia que ma mare i mon pare no feien massa bona cara quan s’acomiadaven a l’estació i tot això, a mi m’entristia.

Maria Josep Escrivà (Poeta i editora)

“Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2025”

EnrEVeSsAda ViDA !

Però un dia la mare i la iaia van tornar del metge amb una capseta de caramels que tenien la forma i l’olor de les flors de violeta. Una miqueta més pàl·lides que les violetes del bancal. Uns caramels tan fins i amb un sabor tan distingit...! I així, el motiu trist dels viatges a València va anar substituint-se pel gest d’il·lusió amb què la iaia rebuscava dins de la seua bossa de mà per a localitzar la capseta dels caramels de violeta: «A vore si m’han caigut pel camí...», deia amb un to de suspens, per a confondre’m. I no, no li havien caigut pel camí i sempre els acabava trobant. Amb els caramels, una de tantes vegades em donaren la sorpresa: «I tu, en compte de quedar-te sempre amb eixa cara de bleda, per què no ens acompanyes un dia a València?». Després d’uns quants mesos de tractament, la ferida va anar millorant de manera visible, com per art de màgia: només va ser qüestió d’aplicar-hi una pomada, pressionar la cama amb una bena i mantenirla en alt, completament immòbil, sobretot després d’aplicar-li les cures. I la iaia va poder tornar a caminar sense arrossegar a penes la cama. Era el mes de març. Sé que era el mes de març perquè ma mare deia que aquell any tindria el millor regal d’aniversari: la recuperació de la cama de la güela Carmen. Aquella vesprada hi havia un cel net i molta alegria als carrers. I recorde que, en baixar

del tren, vaig sentir una olor molt forta de pólvora. «La mascletà —va dir ma mare—, encara se sent l’olor de la mascletà». La iaia li agafava el braç i esquivàvem els transeünts, per por que ningú no li pegara un colp a la cama. Ens va obrir la porta una dona amb bata blanca i ens va fer passar a una sala amb una finestra grandíssima que donava a un desllunat. Quan la iaia va eixir de la consulta em va dir que Don Pascual volia conèixerme. Era un home alt i em va allargar la mà: «Com et diuen?». «Ferran». Em va portar a una habitació tota plena de llibres i em va ensenyar una escopeta que guardava dins de l’armari. «Mira, em va dir. Si et menges bons entrepans de pernil, algun dia acompanyaràs ton pare a la marjal amb una igual que esta». Just en aquell moment va explotar un coet al carrer i d’un bot quasi vaig tocar el sostre. De tornada cap al tren, vam parar a la confiteria on ma güela comprava els caramels. Me’n vaig posar un a la boca i li vaig dir baixet a ma mare: «Crec que em fan por les escopetes».

A ma güela se li va curar la cama al cap de poques setmanes i no vam tornar a comprar més caramels de violeta. Però no he oblidat mai la seua olor tan refinada que aquella vesprada de març que vaig conèixer Don Pasqual es barrejava amb l’olor penetrant de la pólvora als carrers.

CaMí PLaenT

La vida hauria de ser senzilla, poder somriure a cada pas. Gaudir del viatge amb menys maldecaps. Ser plaent el camí realitzat. El temps és limitat, i cal soltar maletes. Abraçar la positivitat, aprendre a cada instant. Rebutjar paraules dolentes.

Cercar bones amistats. Envoltar-se dels familiars. No exigir-se tant, aconseguir delegar i saber-se prioritzar. No deixar que ningú et faça mal. Tenim dret a la felicitat.

La vida són dos dies, prou de queixes i manies, abracem coses boniques, cerquem moments de pau. Tot és més senzill, menys complicat.

Cal decidir i actuar, saber dir no i mai callar.

Laura Morant Peiró (Mestra i psicopedagoga)

No som eterns, estem de pas, per a què patir tant?

Cal saber parar.

Dedicar temps a qui t’estima.

Sobreposar-se a l’adversitat.

Recordar coses divertides i deixar de lamentar.

Tota història és aprenentatge, encara que faça mal.

Cal triar bé els personatges, per a no tornar-se a enganyar.

Sempre hi ha noves oportunitats:

Per tornar a començar.

Per reprendre algun viatge.

Per refer una amistat.

Per abraçar un familiar. Per tornar-se a enfadar.

Per demanar disculpes… o tornar a explotar.

Recuperar una celebració important.

Besar com el primer dia o tornar-se a enamorar.

Dir sí a un fet insòlit…

Recuperar un joguet oblidat.

Redefinir un camí aturat.

Apartar la toxicitat.

EnrEVeSsAda ViDA !

La pressa és l’enemiga del tot per a ja!

Ens fa oblidar la vida, ens torna més amargs.

Treballem moltes hores i sempre estem cansats.

Si complim amb la feina, per què no complim amb la felicitat?

El seu preu és elevat!

Cal aprendre a delegar.

Tornar a empatitzar.

Saber donar gràcies… De tot allò oblidat.

Fer millor les coses…

Per poder evolucionar.

Tot més senzill, més plaent, menys enrevessat.

Practicar la senzillesa.

Aprendre a soltar.

Dir adeu a coses inservibles.

Redecorar cada espai.

Dibuixar a casa… en una paret ben gran, una comparsa de coses vitals!

La vida passa de pressa, Vinga gandians, per a què patir tant?

SoLsTiCis de 3.5 leS EstACIonS

“Text poètic presentat al Premi

Joan Climent any 2025”

Entre la pluja impròpia banyem l’eternitat d’una esperança marcida en el vent efímer d’un hivern tan curt. Han marcit les primaveres en el temps impropi del plugim, però no és hivern tampoc en un temps que no sabem anomenar entre els designis invertebrats de la intempèrie. Enrevessats, somiem sota els miralls de l’aigua nous tolls on negar els peus. Sorra d’aigua a les palpentes de la cruïlla. Mereixem el designi i el destí, la pau futura sense coneixença de les guerres, però és prompte encara. Dormirem en l’embolcall del temps, sobre l’embolic de les hores, per fer del temps nou un advent propici als antics solsticis de les estacions.

Jose Manuel Prieto Part (Poeta i escriptor. Alcalde de Gandia)

CuIRaSSA

Paula Bernabé

(Poeta inquieta i artista polifacètica)

EnrEVeSsAda ViDA !

Va ser quan va parar el temps amb nocturnitat i la va trobar amb els ulls en singular, ja tancats per la falta de son, que va tornar.

Sí, sempre torna.

Reapareix amb cautela, és clara en les seues intencions: ‘soc conscient que no se m’estima ací’, li va dir, sense preàmbuls, amb actitud bel·ligerant. No cal dir que no va recordar, despistada, que ELLA feia temps que hi estava preparada. El seu rostre translúcid deixava entreveure, per primera vegada, un lleu gest de recel, pel qual s’intuïa un indici de por al fet que la llum arribara i ELLA no es deixara envair.

Per primera vegada.

Des de fora es va sentir el crac que feia sempre en entrar, eixe que ho fracturava tot i la dotava d’una fragilitat incontenible que revelava les esquerdes per les quals començaven a brollar les llàgrimes. I ja no podia detindre-les.

Brollaven, la feien esvarar i caure, esgotant-la i omplint-la de blaus que requerien dies per desaparéixer, proveint-la de dots teatrals per mantindre’s en secret.

Però esta vegada, esta primera vegada, mentre les esquerdes s’obrien pas a la besllum i l’aigua salada fugia, deshidratant el cos inert i atabalat per l’angúnia, la nova cuirassa va evitar que es trencaren del tot les peces. I ELLA va poder arreplegar l’aigua del terra fosc, a poc a poc, amb l’estima de qui sap amb certesa que tot passa.

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent any 2025”

La lLibeRtAT

Una vesprada tranquil·la, lluny de les cadenes que em van lligar en una altra època, comença a sonar la Cançó d’amor a la llibertat, de Lluís Llach. Assaborisc cada vers de la composició, mentre reflexione sobre com en el nostre imaginari cultural, es tendeix a pensar que eres més lliure com menys responsabilitats assumeixes. Com més lleuger voles. Menys cadenes, més cel. El parany. Sense adonar-me’n, besllumene el tema d’unes línies que li he promés a una bona amiga, les hi dec a ella i al delegat d’aquest llibret. A tots dos, en altres edicions, amb una certa dificultat, els vaig dir que no estava en disposició d’escriure. Tot un exercici de resistència íntima i d’assertivitat. Ja que, després d’aquestes converses, un cert sentiment de culpa infantil em va acompanyar. Amb el temps, vaig haver de comprendre al xiquet espantat que moltes vegades s’amaga darrere d’un incipient jove que elegeix no elegir. Mentrestant, es fa major, i un dia gairebé sense voler, arriben les decisions concretes. Els compromisos que l’adult unes vegades sentirà com a lligam i altres com a aliança.

La melancolia pel que es va tenir i es va perdre, t’indueix a enyorar la llibertat fàcil que creus haver deixat escapar. La promesa que ja mai compliràs. La nostàlgia per una

Raúl Hurtado (Professor)

EnrEVeSsAda ViDA !

edat on no existien els problemes o podies esquivar-los. Els brindis al sol.

Entretant vas prenent consciència de com la memòria traeix i selecciona els records que guarda el cor.

Els anys que fins llavors semblaven eterns es tornen líquids. Comença l’edat del (des)aprenentatge. Dels silencis eterns. Les distàncies precises. Les pèrdues necessàries. Els adeus difícils. Els afectes mal entesos. I de sobte, ets capaç de mostrar gratitud a aquestes persones que et van deixar a les fosques; elles van aconseguir que encenguesses la teua llum. Paradoxes constants.

Llavors, et detens i reflexiones sobre com la tasca diària es va complicar. Pot ser que oblidéssem el sentit d’aquells reptes que antany vam emprendre, unes vegades per voluntat pròpia, unes altres per satisfer el nostre proïsme, ara més lluny que abans. Agradar pertany al passat.

Viure, és albirar diàriament allò que un dia vas anhelar i el que no també. Aquells joves d’ahir, obedients, van fer el que els van dir. No obstant això, els adults del present no entenen què va succeir, pensen que mereixen més del que tenen, menys del que van somiar. Van oblidar estimar els dies grisos, van confondre felicitat amb plenitud, a saber.

Ha arribat l’hora de parar. Perseguir espais tranquils, converses autèntiques. Respirar el silenci d’una matinada enfront de la mar; ballar amb la solitud d’un capvespre entre tarongers. Dedicar un temps a recompondre allò que sense voler vam trencar, abans de canviar-ho. Acomiadar al judici, suavitzar l’ego. La raó no sempre és tan important. Donar, rebre i compartir. Ser conscient de les limitacions pròpies i alienes, amb humilitat, sense drama ni desgana. Valorar la bellesa, sense quedar enlluernat per les llums lacòniques. Aprendre a apreciar el que es té. Anar vencent en les lluites diàries amb un mateix i amb els altres. Oblidar-se del que diran i anar arribant a l’essencial.

Discernir el que has triat i el perquè. El teu principi i fonament. És possible que ací s’entenga que, en les preguntes es troben les respostes importants que donen sentit a la teua vida, i de les que moltes vegades no es parla.

Per a què t’alces cada matí? Trobar la teua missió i lliurar-te a ella. Transcendir tota indiferència, sense victimismes. Amb tenacitat. La llibertat.

Potser aquesta batalla no es lliura fins al nostre últim dia… però el vent bufa a favor. Estem enlairant.

Anem cap a aquesta dama encadenada que ens està esperant...

AnHeL 3.8

Els vells records rejoveneixen quan la memòria viatja suaument sobre l’esperança com una vella cançó remota que ens transporta, no sempre segons els nostres anhels. Cada nota ressonant evoca imatges de riures compartits i moments d’ensomni, embolicant la nostra ment en una boira càlida de nostàlgia. En eixos instants màgics, el passat no se sent tan llunyà; es converteix en un refugi al qual podem tornar quan el present es torna cruel. Els vells sons familiars es converteixen a poc a poc en el fil conductor de la nostra existència, recordant-nos que, malgrat les tempestes i els desafiaments que la vida ens planteja, sempre hi ha un dolç racó en el nostre cor on els bons records floreixen, brindant-nos consol i fortalesa. Així, en tancar els ulls, podem imaginar eixos dies assolellats i les abraçades sinceres a la fi. Cada record es transforma en un llenç acolorit que pintem amb els matisos dels nostres somnis i desitjos. Perquè, al final, són eixos ressons de l’ahir els que alimenten la nostra esperança i inspiren les nostres futures aventures.

R.O.C. (Àvia)

EnrEVeSsAda ViDA !

El RAmaT 3.7 EnFAnGat

“Text poètic presentat al Premi Malva de les Lletres falleres any 2025”

Una gran inundació ofegà València un dia, con l’alarma no venia produí gran destrucció.

A Mazón, pastor absent, ningú trobar-lo podia, una cançó ens descobria on estava el president.

‘’Estaba el pastorcito, larán, larán, larito, estaba en el Ventorro comiendo el muy cabrito’’

Ningú avisà el ramat de l’aigua que arribava, una ona que arrasava tot i més en la ciutat.

I mentre això passava, el Pastor desaparegut continuava estant mut però se sabia on estava.

‘’Estaba el pastorcito, larán, larán, larito, estaba en el Ventorro chupando un heladito’’

Josep Enric Gonga (Escriptor i poeta)

EnrEVeSsAda ViDA !

Les hores anaven passant amb el ramat en remulla, no arribava cap patrulla i tot s’anava inundant.

De Mazón ningú en sabia, els vehicles del ramat l’aigua se’ls ha emportat i el Pastor, mentre, bevia.

‘’Estaba el pastorcito, larán, larán, larito, estaba en el Ventorro tomando un cafetito’’

Hagueren morts al ramat, s’han perdut cases i béns, tothom ha patit accidents, el paisatge està enfangat.

No presentà la dimissió Mazón, per inútil greu, el que diu ningú s’ho creu, feu el que diu la cançó.

‘’Estaba el pastorcito, larán, larán, larito, estaba en el Ventorro tomándose un chupito’’

L’eSPeRAnÇa

Quan fosquejava, pels carrers negats vaig arribar al final de la meua destinació i vaig entrar en el portal de l’edifici on, en el segon pis, es trobava ma casa. En entrar, em vaig privar a dir res del que estava passant. Després de fer-li una besada a la meua esposa, ho vaig fer a les meues dues filles que, entretingudes, jugaven amb les seues nines il·luminades per un parell de ciris perfumats. Després de posar-me roba eixuta em vaig assegurar que els apunts del llibre de la falla continuaven en el mateix lloc que els vaig deixar, al costat de l’ordinador portàtil, folis amb les descripcions i crítiques de les escenes de la falla amb algun dibuix per a major comprensió de l’artista faller. Això va fer que eludira la realitat que estàvem vivint. Vaig olorar amb intensitat els folis, m’agrada eixa olor amb bogeria del paper nu, com estava la meua ànima. Desitjava amb ànsia revisar la lectura dels col·laboradors de la falla. Fins i tot, el de la impremta, que em va suggerir les fotografies de les falleres amb els seus acompanyants, ara em semblaven simples retrats. El meu cap no consentia fer un pas avant, ni idea o correcció. Em vaig mantindre mut igual que la meua esposa, el silenci semblava ser el nostre aliat per tindre a les nostres filles com a testimonis de la soledat en què estàvem, a l’empara de

Llorens Bustos

(Escriptor novel·lista)

les dues veles que escopien el fum perdut en aquell espai buit d’esperança. Aquell any vaig tindre el coratge d’encarregarme de la confecció del llibret de la meua falla. Una obra d’art totalment acabada i disposada a ser impresa. Vaig tindre el coratge de demanar consell a tort i a dret. Ara, totalment afligit, necessitava eixe menester per a mostrar-me, davant els meus, erecte davant del desastre que s’acostava. Vaig traure el cap a la finestra i vaig veure els cotxes amuntegats com haguts en els desballestaments comarcals i algun dels carrers sense llum, veus sinistres, xiulets dels clàxons mesclats amb els de les ambulàncies a la llunyania sota un cel totalment cobert d’incertesa i de tant en tant clivellat per algun llamp o llampec eixordador. Al temps em preguntava a mi mateix si allò no era una visió pel·liculera amb excés de realitat davant tants efectes especials. Vaig arribar a imaginar que mancava de sentit i tot s’esfondrava des del vestíbul espentat pel corrent de la por. Vaig romandre en el replà fins a agrupar les forces necessàries per a obrir la porta de ma casa. El fred estava pegat al meu cos com la meua roba que escopia un vapor inusual. Inusual era l’estat de Maruja, la veïna del replà que asseguda resava en un esglaó el que se li ocorria en aquells instants per l’absència del seu espòs, que havia baixat a traure el cotxe del soterrani i no contestava al telèfon.

Tot transcorre molt ràpidament. La meua esposa està enfront del televisor esperant que arribe la llum i ens il·lumine la real situació del nostre poble, atén en una vella ràdio les diferents emissores que informen sobre la riuada, la seua autora es denomina DANA. Assegut en una butaca, sota la llum càlida d’un dels dos ciris, va acoblar el coixí al meu cap i queda fix perquè els meus sentits disposen una cosa insòlita. Atenem el

EnrEVeSsAda ViDA !

silenci mesclat amb l’únic so del pànic i la incertesa que ens produeix el riu pròxim, segur que està regirat, per la lleugera freqüència de les restes que semblen esclafar-se amb el pont replet de canyes que han arribat des de qualsevol part alta de la comarca.

Per a poder suportar millor el pes de l’ordinador portàtil, pose una taula que arriba fins als dos braços, així aconseguisc mantindre’l en la posició perfecta. Sense internet, no puc veure res que m’aporte estabilitat. Done una revisió a l’arxiu del llibret de la falla i això em provoca neguit. Decidisc apagar-ho i estalviar bateria. Potser més tard és necessària per a comunicar-me amb la meua família, ja que els telèfons mòbils manquen de cobertura. Palpe la seua tapa metàl·lica mentre mire a la meua esposa que roman com a absent sense perdre audiència a l’emissora radiofònica. Em mira i em trasllada el pànic que escolta l’ocorregut a Paterna. Desapega els seus llavis i solta la xifra: calculen seixanta morts!

El rumor del riu regirat s’encarrega a mantindre eixa sensació de vida que necessite abans de submergir-me en abisme de la bogeria. Va arrossegar un tamboret fins a quedar davant de mi, em serveix perquè descansen els peus. No obstant això, el reflex lunar atrau el meu interés i aconseguisc veure el regirat d’estris que suren amb destinació cap a la desembocadura de la mar.

Analitze el que he viscut, encara que reconec que és una manera d’evadir-me de tota la tensió que mantinc des que va començar la tempesta. Repassar els exàmens de matemàtiques dels meus alumnes, no és gens senzill, en estar pendent de la situació em sent incapaç. S’alça la meua esposa i sense dir-me res, queda amb els colzes recolzats en la barana del balcó, observa tot l’exterior com si fora un robot mecanitzat i això em commou de tal forma que no m’atrevisc a sostindre’m al seu costat. Espere al fet que ella diga alguna cosa, i ho fa després d’acostarse i fer-me una besada en els llavis després de buscar els meus braços i quedar tenallada per ells:

L’esperança

—T’espere en el llit…

—Què diuen les notícies?

—Gens esperançador, aquest dia d’octubre mai ens n’oblidarem.

Aspire el seu perfum amb intensitat i la mire amb un centelleig de clarividència, ella s’ocupa de respondre’m amb un simple sospir. Tranquil tot sol, els meus cinc sentits continuen totalment bloquejats, incapaços d’atendre res. Les xiquetes dormen. Arribe després d’ella al dormitori seguint el feix de llum del ciri.

El llit per destapar, els nostres furs interns per descobrir. La veig intentant amagar un badall i em diu amb resignació:

—La banyera està plena d’aigua, sembla que el subministrament està tallat. Em recorde de quan van canviar els comptadors, ens ho va suggerir l’administrador per si s’allargaven els treballs.

—Això em va dir la veïna de baix.

—Dormiré amb les xiquetes, la xicoteta té malsons i els trons no cessen. No fa més que preguntar, fins que se’n va anar la llum, en totes les cadenes de televisió emetien imatges terrorífiques. No sé què dir-los. No sé mentir… Es va posar a plorar com una de les meues filles quan s’enfadava.

—Demà a primera hora cal fer recompte de tots els aliments. No podem eixir al carrer, l’entrada està obstruïda de cotxes —li vaig advertir.

—Has acabat el llibret de la falla?

—De moment… tot ha acabat.

—Ens queda l’esperança.

EnrEVeSsATS

Carrer

Major gandia FALLA 2O25

EpÍleG

ENREDAR PER VIURE (I RIURE)

I així arribem al final d’aquest viatge per l’univers embolicat que, siguem sincers, és la vida mateixa. Si heu sobreviscut al pròleg, a les escenes i als capítols i escrits plens d’ironia, felicitats!

Ja podeu afegir al vostre currículum: Expert/a en embolics quotidians (amb matrícula d’honor en Falles).

Després de tant rumiar-ho, queda clar que complicar-nos l’existència no és només un defecte: és tot un esport nacional, una marca registrada, part del nostre ADN cultural. Perquè, qui vol una vida senzilla quan pot gaudir d’un debat intens al grup de WhatsApp per decidir si l’arròs porta costella o no, i a la paella?

Pebre? O de discussions que duren dies per acabar sopant al lloc de sempre?

Això sí que és art!

Aleshores, una vegada fullejat, espigolat i llegit el llibret, tornem a sobre d’algunes qüestions tractades al pròleg, a veure si hem aclarit alguna cosa (o potser no…).

En política, no busquem resoldre problemes, sinó alimentar tertúlies que ens mantenen entretinguts fins a l’hora del telenotícies. Amb la sanitat, hem convertit la paciència en un valor suprem: després de tres dies intentant aconseguir cita, ja ni et trobes malament. O potser t’has pres una infusió tan potent (o un orfidalet), que no recordes per què volies anar al metge. I si parlem de burocràcia, a veure com trobes el document que et falta, encara que, tot i això, segurament el sistema informàtic tampoc funciona. Això sí, sempre tindràs el somriure (o eixa ganyota que ho sembla) impassible del funcionari dient-te: “Torna demà… si tenim sort.”

I després ve l’amor, que és com la Champions de les complicacions. Una primera cita pot semblar fàcil, però quan arriba el mític “on anem a sopar?” ja saps que t’esperen més dubtes que al registre de la propietat. I si et responen amb un “fes el que vulgues, a mi tant me fa,” corre! És un camp de mines camuflat. Però reconeguem-ho, sense tot aquest embolic, de què parlaríem?

Per tant, podem concloure després de tot el contingut del llibret, que hem avançat més bé poc, continuen les mateixes preguntes sense resposta i les situacions vorejant el surrealisme d’abans, i que allò de Julio Iglesias de, “la vida sigue igual” és una veritat tan gran com el campanar de la Seu (per cert, quin bronzejat més fantàstic llueix aquest home sempre…I a la fi, quants fills té en total? Bo, deixem això que jo també m’estic enrevessant… Uii, cal dir enredant... Uff!)

I per acabar, tenim les Falles, la nostra excusa preferida per celebrar aquesta manera tan única d’embolicar-ho tot. Qui més podria concebre una festa que consisteix a crear monuments espectaculars només per cremar-los? Els valencians, per descomptat! Això és el que som:

capaços d’aixecar obres d’art només per recordarnos, entre flames i fum, que la vida és breu, que els problemes s’han de cremar, i que, mentre dure, cal gaudir-ne al màxim.

el vent s’emporte les cendres (i també la paella que algú va cremar per no fer cas al grup de WhatsApp), recordeu que, al cap i a la fi, enredarnos també té la seua gràcia. Una vida sense embolics, sense històries ni moments per recordar, seria tan avorrida com una fideuà sense allioli… allioli a la fideuà? Bé, això serà altre embolic a resoldre, però millor altre dia…

Perquè si la vida és un desficaci (no una tómbola per molt que diga Marisol), almenys que siga d’aquells que fan categoria.

color triar per a les banderoles de la carpa… Collons, que enrevessat tot…

TONI PARRA

EnrEVeSsATS

F a l L eS 2O25

Carrer Major gandia FALLA 2O25i Passeig

MajorfALLa 2O25

Artista: GeRMans MlñaNA

Lema:

floRA i FaUNa ConFABuLaDEs, solTEn FLorETes i AnIMAlaDEs

Poeta: JoSep ENric GonGA MajorfALLa 2O25 ExpliCAciÓ

En un racó de l’Olimp, Fauna i Flora descansaven. Les dues deesses xerraven de tot el que els estava passant. De com el Déu dels Cels no es cansava de descarregar la seua fúria, en forma de llamps, trons i pluja, contra els humans que el contrariaven i això també les afectava a elles.

El Déu havia provocat una història truculenta i una crisi havia encetat.

La gent vivia contenta, ningú estava preocupat, i de manera violenta sobre ells va descarregar un diluvi sense pensar.

Ningú podia imaginar, enmig d’aquell disbarat, tot el que anava a passar.

Com ningú havia avisat que s’anaven a inundar, la riuada els ha arrasat.

Polítics es van adormir i de res van prevenir.

Ningú vol ara assumir el desastre provocat, governants volen fugir i acaben en l’excusat, on no deixen de produir més merder empastifat, que no volen acceptar que ells la varen cagar.

Fauna i Flora van xerrar de tot el que havia passat, com l’humà els va tocar i això havia col·laborat amb el que el Déu va enviar i el desastre generat. I van decidir baixar de l’Olimp per a mirar.

El que varen contemplar les olímpiques deesses, sense veu les va deixar.

Sobre camps i deveses construïen sense parar naus, carreteres i cases.

L’humà la natura alterava i aquesta es queixava.

Una queixa que assolava en caure en aquell corralet, una acció que exterminava i que deixava ben net el que l’humà ocupava sense tindre cap dret. I damunt pagava això la innocent població.

Negoci havia fet d’allò l’empresari avariciós, el polític camaleó i el funcionari mandrós. D’aquella confabulació vingué un desastre gros. Sempre té un resultat vil qualsevol acció incivil.

Les deesses, amb estil, la situació, estudiaren, i una crítica gens subtil sobre l’humà llençaren. No es posaren de perfil quan de tot l’acusaren. Però els humans malfactors fugen dels dits acusadors.

Alguns ara busquen doctors que apliquen la medecina per curar tots els errors que provocaren l’escabetxina, mentre neguen ser els autors de tota aquella ruïna. Com una anguila esvarosa fugen de manera vergonyosa.

Amb xerrameca confosa Mazón, molt desesperat, de tot el mal causat s’excusa i diu que ell res ha trencat. A tècnics i meteoròlegs acusa d’haver-lo a ell marejat. Un president incompetent no dina mentre mor la gent.

Ara dissimula i aparenta, una bena li vol posar a una ferida cruenta, però no pot enganyar a qui la DANA turmenta i tant mal ho va passar. No s’ha de buscar eixida basant-se en tanta mentida.

Diu que té una sortida per a tots, en pla torero, diners a més d’una partida, anuncia a toc de pandero, serà una cura garantida com un remei de curandero.

Però caldria preguntar qui d’això es podrà aprofitar.

Del remei podran xuclar addictes a la cobdícia, banquers que es volen folrar presos d’un atac d’avarícia, empresaris que volen tocar les ajudes amb perícia... però el poble baix sobirà sols les engrunes rebrà.

A les deesses afectarà tota aquesta estultícia. La seua veu criticarà el que ara és notícia i algú pensa que s’oblidarà. Però elles faran justícia, Fauna i Flora, confabulades, soltaran floretes i animalades.

Després d’observar tanta desgràcia i destrucció, arribaren a Gandia i un panorama semblant es trobaren, com si res al món passara, continuaven fent el mateix sense manies, el turisme potenciaven, els polítics s’acomodaven i feien com si governaren, la natura incomodaven, la festa fallera continuava... i elles, com deesses que eren, avisar als pixavins decidiren. O algunes coses canviaven, o a la pròxima enfurida acció del Déu de la Natura, potser també ells patirien les conseqüències.

I mentre, no tenim res millor que oferir sol i arena, torrar-se al sol abrasador, menjar pipes a la serena, patir el so ensordidor que el xiringuito t’ofrena, fer el que sempre s’ha fet que això a tots ha satisfet.

Un avís tan singular sols amb un medi efectiu elles el podien donar, trobaren el més atractiu, una falla que plantaren amb un simpàtic col·lectiu, la comissió Passeig i Major fou de l’avís, coautor.

En el temps de la calor

Gandia s’obri al turisme, però augmenta la calentor i fent un poc de futurisme, potser seria molt millor criticar sense sectarisme si el monocultiu turista és una opció realista.

Tot és ciment a la vista, i augmentarà sense remissió la temperatura prevista.

Com si tingués calefacció la mar rebrà al banyista, i com a resultat de tot això, quan arribe la tardor vindrà un temporal de por.

Ara un ramat imperfet és qui en Gandia pastura, un grup de bestiar inquiet que s’escampa en la natura, però que se sent atret pel poder sense mesura, governen amb contradiccions ben amarrats als sillons.

Son cabres amb addiccions, unes diuen que no creuen, altres van a processons, unes fan com que no veuen quan observen agressions al medi ambient que contreuen, però continuen aliats en uns ramats ben variats.

Continuen ben abraçats per dominar la pastura, però semblen despullats quan prenen alguna mesura que produeix maldecaps i afecta la legislatura, però el ramat va tot a una fent política comuna.

De manera oportuna

la Flora vol entrar en joc, a la gent que la importuna ella vol donar-li un toc, li donarà a cadascuna una regal que agrada poc, una bona carabassa perquè se l’emporte a casa.

Diu una cançoneta

Carabassa t’han donat, i la Flora, insatisfeta, un muntó n’ha regalat, a l’obra que no està feta, al projecte inacabat, al que diuen que faran i passa el temps i no ho fan.

A tots els plans que desfan polítics municipals, als preus que baixaran i pugen a nivells anormals, tots carabasses rebran com a premi pels seus mals.

La Flora carabassera dona regals de primera.

També la festa fallera

Fauna i Flora han visitat, una nova Junta festera en Gandia s’ha triat, la campanya fou austera i un nou president ha arribat, comença el nou regnat del president nomenat.

La festa té, per descomptat, fauna i flora ben variada, i això s’ha mostrat en la nova junta triada, les falles això han votat deu ser per tots acatada, això diuen les votacions i a esperar temps molt bons.

Per aquestes i altres raons

Fauna i Flora han arribat, i en falleres explicacions les dues de cap s’han ficat, podeu llegir les relacions que entre les dues han creat, solten floretes i animalades que a més d’un van dedicades.

El turisme de Gandia és el nostre pa de cada dia.

El turisme de Gandia té el seu propi ecosistema i una fauna i flora especials que poblen la seua costa. Les deesses olímpiques s’han fixat en elles, en les espècies que poblen i viuen d’un monocultiu tan especial, el turisme. I així les descriuen:

La Passejadora cimentera és una zona cimentada de palmeres sembrada, on la fauna turistera viu dia i nit encantada.

La flora costanera.

Una platja mil·lenària ara ha estat envaïda, una muralla bastida en una immensa llargària sobre ella és construïda.

És un nou ecosistema fet de rajola i ciment, on viuen, hotel i apartament, un passeig vora l’arena, i més d’un negoci potent.

L’habita una flora variant que en temporada floreix, en el ciment no pateix, impacta molt al visitant l’hàbitat on ella neix.

Un llistat provisional fa la deessa Flora, un medi ambient on mora el turista habitual que arriba quan és l’hora.

Alla s’alcen els Hotels altius, que promou l’ajuntament, volen créixer ràpidament perquè siguen decisius en una ocupació potent.

Tenen llicència municipal per construir més altures i ajudaran, sense fissures, a pujar el turisme temporal en temporades futures.

Els Apartaments llogaters, hàbitats de temporada, del turista són morada i fan guanyar molts diners als que la tenen llogada.

Ara està desaparegut però diuen que tornarà, el Club Nàutic s’enfonsà i per un plet mal avingut en un forat es transformà.

Com a imatge del turisme deixa molt de desitjar, qui allà va a passejar sols es troba un abisme poc agradable de mirar.

El Xiringuitus ensordidor és de la flora molesta, el seu so a tots indigesta perquè és emprenyador i les orelles, infesta.

Segons sia de dia o de nit, varia en ell el turista, de dia sol ser banyista i de nit fester vestit muntant la bronca prevista.

Una flora temporera és la Falla foratemps, en la tardor, tan contents, la planten, i no és primavera, per a turistes inexistents.

Al passeig marítim creix una flora rodadora que al turista adora, el pesca com si fos un peix i el mostra, rodadora.

El Quatriciclus pedalus, que molesta el vianant, el Patinetus volant, la Elèctrica minimotus i la Bici emprenyant.

El Para-sol matiner creix en eixir el sol per a poder residir a vora mar sense patir fins que escampe el vol.

L’Hamaca estiradora, de lloguer o personal, on el turista habitual com en una torradora crema de forma irracional.

L’Estora torradora, la Tovalla platgera i la Plàstica nevera, una flora acollidora per la fauna costanera.

El Patinet mariner, l’Unicorn flotador, la Moto d’aigua a motor, dins la mar solen ser un element emprenyador.

També trobarem restes de l’efecte del turisme, producte de l’incivisme d’aquells que són mestres en provocar algun sisme.

El Plàstic minúsculus que infecta tota la mar. Peix, polp i calamar, com si fos aliment plus, se’l traguen sense parar.

D’ells, a l’home passarà, el menjar peix i marisc es tornarà tot un risc, el nostre cos s’omplirà del plàstic que s’ingerisc.

Allà on comença l’Ahuir trobareu un gran forat, és l’arena que han llevat, amb permís i sense patir, i a Tavernes l’han portat.

La platja de la Goleta la vol per estiuejar, però la tossuda mar sempre li fa la punyeta i se la torna a emportar.

Mig milió d’euros suma la jugada arenera, o és un cas de burrera o algú cada any acostuma a folrar-se a la carrera.

A vora mar, en estiu, nova flora creixerà, escampada allà es veurà per fer el turista niu esperant la remullà.

De tant en tant es trobarà el Vidre botelloner, Pipes verges del piper, restes que la Flora veurà i mostrarà amb desesper.

Després de la descripció de la flora costanera, cal donar una mirada a qui pobla l’ecosistema turístic gandià al costat d’ella. Flora calla i la deessa Fauna es posa a explicar les bestioles que per allà transiten.

La fauna turista a Gandia és un grup particular, de tot podreu trobar en la colla que cada dia arriba ací a estiuejar.

Està el Banyista remullat tot el dia dins la mar, vol la calor evitar i per això en ella ha entrat per poder-se refredar.

Però la mar s’escalfa i és un jacuzzi calent, i el banyista reincident dins de l’aigua es recalfa i no sol eixir molt content.

Sobre l’hamaca, estirat, rostint la pell, volta i volta, veureu una espècie resolta, és el Turista torrat cremat com el que l’envolta

La pell roja i escaldada és la seua condició, semblen indis de ficció després de la torrada que es fan en cada sessió.

El Passejador de la voreta, una espècie especial, sols per passejar val vora mar amb camiseta i observant al personal.

Mira la Dona biquinera amb especial atenció i molta dedicació, per mirar per la vorera el Passejador és bo.

El Iaio sombrillerus és espècie matinera, vol ser sempre la primera de la platja poder fer ús plantant l’ombrel·la ombrera.

A les sis del matí, el vell, corre cap a vora mar i un para-sol vol ficar, el millor lloc vol per a ell i que ningú li’l puga furtar.

Un nou turista ha arribat, la Medusa picadora, una bestiola traïdora que en l’aigua s’ha ficat i pica a banyistes a tota hora.

De nit, al passeig marítim, el Passejador pipero, sol passejar amb salero, de gastar, gasta el mínim per no dir que gasta zero.

El Botellot pandiller els parcs ocupa de nit, allà s’escolta el seu crit mentre fa el que sol fer, beure sense cap sentit.

Dues espècies ocasionals la platja van a visitar, sols un dia solen anar que no són habituals, en estiu no solen desfilar.

El Tio de la Porra estiuador no té allà cap trellat, cap escola no ha buidat i cap festa major en la platja han anunciat.

També els Fallers suats en estiu allà apareixen i la indumentària vesteixen, però estan desubicats i les calors d’estiu pateixen.

El Fiturero municipal que del turisme s’ocupa, per veure si el desenvolupa, una fauna ocasional en estiu allà agrupa.

Músics de banda en concerts, Monitors de ioga i pilates, Mercaders de coses barates, Mestres de jocs infantil, Voladors de catxirulos, Pirotècnics castellers... a la mar solen anar per al turista encantar.

Però la cosa no acaba ací, si les coses van com ara, en qüestions de medi ambient, el futur que ens espera pot provocar l’aparició de noves espècies.

El Socorrista bomber del salvament s’ocuparà, quan la pell es cremarà ell serà qui arribe el primer i amb aigua l’apagarà.

Com un Jacuzzi marí serà la mar en ebullició, despertarà admiració qui atrevit entre allí per coures sense remissió.

El Gondolero gandià serà la nova bestiola, que en una bella góndola al turista transportarà cantant fins gastar la gola.

El Banyista canalero serà qui ara el bany prendrà als canals els creuarà nedant amb l’estil d’un mero i així no s’ofegarà.

La temperatura augmenta i molt més que augmentarà, tot el món ho notarà, el canvi climàtic s’assenta i la mar serà un volcà.

Per tot arreu apareixerà una fauna renovada, nova o potser mutada a la platja arribarà i ací serà presentada.

Un Socorrista cuiner tindrà cura de la gent, la tastarà diligent per veure qui està per fer o qui ja està present.

Quan el nivell de la mar puge i inunde la costa, s’haurà de canviar l’aposta, la platja haurem de rebatejar, serà la Venècia nostra.

Aquesta fou la relació que ens deixaren les deesses, tota plena de floretes i animalades a la platja i el turisme dedicades. Després es desplaçaren cap a l’interior per descobrir quina fauna o flora habitava en aquelles contrades.

Uns ramats estrafolaris pasturen per camps gens ordinaris.

Les deesses descobriren tota una sèrie de ramats de cabres i cabrons, de cabrits i d’ovelles, de corders tota classe i condició, pasturant formant ramats d’allò més estrambòtics.

La Processionària.

Com ramats, a les processons, van polítics en Gandia, les remata l’alcaldia fent a tots salutacions.

En elles veureu desfilar regidors en comandita, allà, com diu la dita, tots se’n van a pasturar.

Marxen tots encarcarats posant cara de mussol, volen caçar vots al vol mentre saluden mudats.

Podrien una saeta a aquest ramat dedicar, en sentir-se el cantar la festa seria completa.

‘’Que redoblen los tambores, las trompetas suenen bajo, contemplando estos señores que desfilan tan despacio’’

Per això, la Processionària, és un acte polític més, la religió no interessa res, és política ordinària.

El ramat enfangat.

Una gran inundació ofegà València un dia, con l’alarma no venia produí gran destrucció.

A Mazón, pastor absent, ningú trobar-lo podia, una cançó ens descobria on estava el president.

‘’Estaba el pastorcito, larán, larán, larito, estaba en el Ventorro comiendo el muy cabrito’’

Ningú avisà el ramat de l’aigua que arribava, una ona que arrasava tot i més en la ciutat.

I mentre això passava, el Pastor desaparegut continuava estant mut però se sabia on estava.

‘’Estaba el pastorcito, larán, larán, larito, estaba en el Ventorro chupando un heladito’’

Les hores anaven passant amb el ramat en remulla, no arribava cap patrulla i tot s’anava inundant.

De Mazón ningú en sabia, els vehicles del ramat l’aigua se’ls ha emportat i el Pastor, mentre, bevia.

‘’Estaba el pastorcito, larán, larán, larito, estaba en el Ventorro tomando un cafetito’’

Hagueren morts al ramat, s’han perdut cases i béns, tothom ha patit accidents, el paisatge està enfangat.

No presentà la dimissió Mazón, per inútil greu, el que diu ningú s’ho creu, feu el que diu la cançó.

‘’Estaba el pastorcito, larán, larán, larito, estaba en el Ventorro tomándose un chupito’’

El ramat ensinistrat.

Hi ha un ramat de cabretes, més ovelles que corders, que en mans de mentiders diuen bé a tort i a dretes.

Tot els pareixerà rebé, davant farses i invencions contesten sense precaucions que bééé... bééé... bééé...

Els diuen que la terra és plana i les vacunes fan mal, i elles pensen que és normal i diuen bééé... bééé... bééé...

Youtubers sense cap fre, influencers mentiders, solten boles muntant merders, i el ramat bééé... bééé... bééé...

Les xarxes no senten bé, al ramat ensinistrat el cervell els han rentat, sols saben dir bééé... bééé... bééé...

El ramat ecologista.

Un ramat de dues cares en l’ajuntament pastura, governen sense mesura però no van a les clares.

La cara socialista defensa una carretera que tota l’horta altera com diu algun naturalista.

I volen un Glamping glamurós que la marjal podrirà, perquè en ella implantarà espècies de gust perillós.

La cara ecologista protesta sense parar, però a l’hora de governar diu que és molt realista.

La CV60 es construirà, a l’horta ella afectarà, el Glamping també es farà i a la marjal desfarà.

I el ramat ecologista sols el sentireu belar, que com vol governar no emprenyarà el socialista.

L’ajuntament té dos caps i no acabaran a colps, interessos n’hi ha molts i ningú vol maldecaps.

El ramat blablavero.

Abans, el ramat blavero, amb la llengua valenciana, amollava molta castanya per cuinar un mal putxero.

Putxero desficaciat que amb paraules coïa, la política envaïa amb un discurs extraviat.

Ara Blablaveros tenim en el món de la política, que de manera prolífica parlen i tots els patim.

Els interessos electorals en el discurs han primat, i alguns tan sols han parlat per insultar als rivals.

Les cabres d’aquest ramat sols saben envestir, al contrari volen ferir per deixar-lo derrotat.

No hauria de ser això, la política és acció, no fer un discurs rampló, perquè com diu la cançó,

‘’Parole, parole, parole... parole, només són parole, parole tan sols’’

El ramat caganer.

Són les mascotes canines un ramat encantador, que omplin sense pudor els carrers de coses fines.

Solten en ells carragos de manera natural, i fan servir d’orinal les parets perquè són guarros.

En pixar són molt francs, pixen, per via fluvial, els arbres, més d’un fanal. les papereres i els bancs.

Els vianants això xafen i la matèria fecal, com en l’època medieval, les sabates els empastren.

També evacuen al portal uns animals empipadors, o entre dos contenidors solten també el seu regal.

Són ramats de matinada de cervell irracional, per la platja i allà on cal, deixen pixum i cagada.

El ramat del botellot té una conducta grupal, la seua petjada letal ho acaba contaminant tot.

Ara fa una olor fatal, Gandia ja no és tan neta, la pixa el gos i la gosseta i algun que altre animal.

Una crònica d’animalades la deessa Fauna ha contat. Ara li toca a la flora continuar amb el relat.

La mestra carabassera reparteix carabasses juganera.

La deessa Flora s’ha convertit en una mestra carabassera. Sempre li havien agradat expressions valencianes com ‘’estar com una carabassa’’, per dir que estàs sonat; o ‘’te un cap de carabassa’’ per referir-se a més d’un imbècil; ‘’eixir carabassa’’, quan alguna cosa ha eixit malament; i, sobretot, ‘’donar carabassa’’, quan li negues alguna cosa a algú o li dius que no al que vol.

Li encantava la cançoneta

popular que diu:

‘’Ja ve Cento de ca la nóvia, ja ve Cento malhumorat. Ja ve Cento ballant la trompa, carabassa li hauran donat’’

Per això ha decidit gastar un element tan destacat de la nostra flora, com són les carabasses, per repartir-ne

Carabassa violí per al polític afí.

Una Carabassa violí va pel socialisme d’ací. Diana, ara és ministra, i a València aconseguí allò que ella perseguí: ser Cap del partit socialista.

Amb ella va un polític vell, l’incombustible Mascarell, que porta anys militant incrustat en l’aparell sempre en un bon nivell com a regidor constant.

Van tenir un pensament per a un militant competent, Boix, que la banda vigilava, com allà no té càrrec decent, ací l’han tornat, ràpidament, que Gandia un lloc li reservava.

Li dona una carabassa bona amb un violí que bé sona, al socialisme de Gandia, Flora no els acarona, la carabassa condiciona i per això els la concedia.

Carabassa confitera per al propietari que es desespera.

Dels diners que disposen els que la ciutat governen, alguns són com donatius que com una almoina donen per a qui els demanen per poder continuar vius.

Les ajudes al consum no sabem si al final son fum, l’ajuntament subvenciona amb uns bons que són perfum per qui a l’altura del betum sol estar i a ells s’abraona.

Per poder alçar persianes donen ajudes marcianes, set mil euros per emprenedor, semblen donacions marianes per a qui tinga les ganes d’obrir un comerç millor.

Ajudes per a poder llogar al propietari li volen donar, l’ajuda per a l’amo del pis que tot s’ho podrà emportar, i el llogater, au! a pagar. Sols un es menja el pastís.

Com això sembla un convit, perquè puguen fer confit, una carabassa confitera la Flora els ha oferit, per si d’ella treuen profit si el convit no s’adultera.

Carabassa cacauet per a un pobre duet.

Carabassa s’han emportat, no exempta de maldat, una colla de fantasmes, que a la ruïna han portat al partit que han militat, cosa digna de sarcasmes.

Vol pujar Víctor Soler i aguantar Guillermo barber, són el passat i el futur, allò que el PP va ser i el que seria, potser, però el present és molt dur.

En cada declaració que fan carabassa els donaran, al govern municipal la llanda els donaran, però tant mal ho faran que reben ells un bon pal.

Per això ha rebut el duet la carabassa cacauet, si ací volen governar que facen un bon reset o no trauran res en net i en l’oblit s’enfonsaran.

Una carabassa ronyosa per a edificis que fan nosa.

Fills de plans educatius de moviments esportius i promoció del turisme, uns edificis inactius s’han convertit en nius de porquera i parasitisme.

Volien donar la nota amb un palau de la pilota, i aturat està el trinquet. La porquera s’apilota, en ell la rata rebota i no s’acaba mai el plet.

El Club Nàutic enderrocat és un desert deshabitat, podrien omplir-lo de dunes per dissimular el forat, però continua abandonat i ple d’horribles enrunes.

Dissenyat per a innovar l’edifici Innova es va projectar, ara sols és niu de gats. Carabassa ronyosa vol donar la Flora per protestar per tots els tres disbarats.

Carabassa per fer un arnadí que és com l’alarma pel veí.

S’inventaren l’ocupació per escampar la preocupació pels okupes perillosos, era una farsa, una il·lusió, una estafa, una extorsió, feta per empresaris avariciosos.

Com un arnadí passat milers d’alarmes han instal·lat, molts milions els han fet guanyar i cap casa han salvat, que un fantasma inventat era l’okupa que res podia ocupar.

Una carabassa blanca per a qui consultoris mèdics tanca.

A Benipeixcar i Beniopa no els consideren ni tropa. Els tanquen els consultoris, i ja cap metge se’ls apropa, ja ningú amb ells es topa perquè li recepten supositoris.

Canvia de partit l’administració i ja tenim muntat un bon marró, mai no compta el ciutadà sols qui mana en cada ocasió, que escampa la confusió per demostrar qui és qui mana.

Carabassa xata de torrar per qui en tren vol viatjar.

Si en tren vols viatjar per estudiar o treballar, preparat per a patir, de sobte t’avisaran que a València no aniran, que avariat no pot eixir

Un dia és una catenària, que en explosió incendiària ha deixat la via torrada, un altre et sentiràs pària per la desgràcia diària que la gent deixa parada.

Carabassa xata de torrar per a qui no deixa viatjar, si gastes les rodalies segur que l’has de tastar, cada dia et pots trobar una sorpresa a les vies.

Una carabassa dolça per a qui corre en la cursa.

Qui a Gandia vol fer carrera un moment dolç li espera, ací pot córrer tot déu, corre gent aventurera, corre qui ho fa per burrera corre el gras, corre el fideu.

Es fan mil curses a l’any on corre gent amb afany per ser sempre la primera, altres poden fer-se dany, que la cursa és un parany on rebenta gent hortera.

Són curses sense trellat les que donen maldecap, músics i gent cridant per al que corre ja cansat i per al veí emprenyat que els aguanta flipant.

Cabell d’àngel de carabassa pel campanar de la plaça.

Com volen anar al cel donen ajudes amb zel a l’església, valga’m déu! Ara van, sense recel, a una torre que no és Babel, és el Campanar de la Seu.

En quant tenen ocasió allà va una subvenció, diuen que és pel turisme, però més que per això les ajudes a una religió potser són oportunisme.

De carabassa el bunyol per a obres que alcen el vol.

Obres es fan per tot arreu, per tota Gandia es veu com s’engeguen projectes que volen ser de relleu, en elles tiren el lleu perquè els isquen perfectes.

La ciutat està alterada, es veu tota foradada plena de clots i polseguera, en el centre, la calçada, sembla una fusta picada pels forats a la vorera.

En el Sancho Llop, les obres, estan plenes de manobres. Per fi elles s’acabaran o sols seran maniobres que donen resultats pobres però molta publicitat tindran?

En el Prado, els jubilats, solen estar enfadats. No poden l’obra mirar i això els deixa disgustats. A obres com bunyols foradats amb bunyols les van a obsequiar.

Carabassa marjalera per a un Glamping de primera.

Com que el medi ambient no li importa a alguna gent, en la marjal de Gandia, per un negoci indecent, faran un Glamping potent que anuncien amb alegria.

Que si el turisme potenciarà, que si nous turistes portarà que donaran beneficis... però la marjal afectarà i el seu ecosistema mutarà, sembrada de romanços ficticis.

Una carabassa marjalera la Flora els donarà sincera. Serà l’últim regalet que la deessa carabassera donarà, molt juganera, a qui malifeta ha fet.

Després de repartir tanta carabassa, la deessa torna on és la seua amiga Fauna per tal de continuar la seua passejada per la ciutat. L’acomiada una cançoneta que entonen alguns dels premiats que no estan d’acord amb l’obsequi que els ha atorgat.

‘’Carabassa m’han donat, jo l’he presa per meló. Més m’estime carabassa, que fer-li cas a un pendó’’

Mentre el so de la cançoneta s’allunya, una altra musiqueta s’apropa i les atreu. Un pasdoble faller les rep, anunciant una nova escena.

A la Junta local fallera un nou president l’espera.

A Fauna i Flora els agrada la festa. Descobreixen que aquesta també ha estat alterada per unes singulars eleccions. Va haver una singular campanya electoral, alguns fallers van participar en ella i altres sols van votar. Una nova directiva ha estat elegida per governar la festa i un nou president l’encapçala, Francisco de Beniopa. Les deesses, ja que estaven incloses en un monument faller, van fer una crònica d’allò que va passar per donar compte ripiat del succés.

Una colla de fallers a Francisco han votat, en saber-se el resultat i que eren els primers, cridaren de felicitat.

Francisco està content, la campanya electoral fou per a ell molt normal, no tenia cap continent ni molta oferta especial.

Sols una carpa oferia i un poquet de germanor, com no feu promesa major ningú li dirà un bon dia que ho podia fer millor.

Ara és Francisco el Mut qui la Junta presidirà, i el futur ens dirà si un bon regnat a tingut o sense pena passarà.

De Telmo el Coreà ara és el successor, d’un silenci ensordidor un nou silenci vindrà. tampoc ell és xerrador.

En canvi Juanito del Prado atarantat s’ha quedat, ha estat el gran derrotat, i ha entonat un trist fado en saber el resultat.

Ell, que de tot prometia, cap promesa complirà, com que no manarà ni hui ni un altre dia, amb les ganes es quedarà.

Volia un photocall oficial una nova crida i pregó, una nova baremació per la cort d’honor final, i més protocol, com si no.

Presencia en xarxes socials, canviar de nou els jurats, els volia unificats, més actes municipals i pel turisme, ser premiats. Però no el van votar i va perdre l’elecció, fins i tot en la seua comissió un, per ell no va optar. Qui seria aquell mamó?

Francisco, un bon pepino, a Juan li ha clavat, és el president triat, com crupier en casino les seues cartes ha jugat.

Ja veurem com aniran les coses en el mandat, si serà molt animat o avorrides seran, el temps farà de jurat.

Epíleg o afegit final contra una DANA mortal.

Les deesses tornaren a l’Olimp a cavall del fum de la cremà. Abans de fer-ho, però, decidiren deixar-nos un regalet final per afegir a la relació o explicació de la falla.

El Llibre del Repartiment.

Després del diluvi infernal que arrasà València un dia, algú decidí que es podia recuperar-se del mal repartint milions a porfia.

El primer que Manzón feu fou pujar de sobte els sous, perquè li passà pels ous, al nou consell corifeu ple de noms vells i nous.

Més d’un contracte anormal als amiguets concedí, no sabem amb quin fi li donà un bon capital a algú que en la Gurtel eixí.

Les víctimes res poden fer, per la DANA, condemnats, viuran anys encadenats com un pobre presoner i a més, ben endeutats.

Veurem de nou, ressuscitat, el Fantasma del Taulell, tornarà a aparéixer ell i ho farà acompanyat pel comissionista vell.

La doctrina del shock és el somni del capitalista, quan un desastre té a la vista sap com jugar el seu joc i treure la rendibilitat prevista.

Un altre fantasma segur, l’Esperit de la Corrupció que viu de l’esquilmació, collirà, com a fruit madur, diners de l’administració.

Faran amistat de debò polítics i comissionistes, empresaris i arribistes, qui dona la concessió i les comissions previstes.

Com va fer Jaume Primer amb El Llibre del Repartiment, el polític incompetent ja sap el que ha de fer, una repartició conseqüent.

La DANA donarà resultats, el ciutadà corrent patirà, als especuladors els encantarà, i als corruptes emboscats la butxaca els omplirà.

InfantilfALLa 2O25

Artista: JoRGe GiL SaPIñA

Lema:

El mÓn de les MaSCoteS

Poeta: JoSep ENric GonGA InfantilfALLa 2O25 ExpliCAciÓ

Felisa estimava els animals, sempre havia tingut una gran relació amb ells. A casa des que tenia memòria, recordava haver tingut mascotes de tota classe i color. Gossets, gatets, ocells... per això s’havia apuntat a una protectora que els defensava.

Els gossets abandonats, les colònies felines, els ocells de formes fines i altres bitxos trempats.

Tots ells eren defensats per la Felisa motera, que buscava sense espera animals abandonats.

Membre d’una protectora des que era menudeta, ara munta una vespeta i busca animals a tota hora.

Un conill abandonat a trobat a vora riu, ara el porta a un nou niu on viurà molt ben cuidat.

Felisa no era l’única que es dedicava a protegir animalets, en la protectora havia conegut altres joves tan conscienciats com ella i havien format un grup de defensors que havien anomenat ‘’els Mascoters’’.

Eren com una agrupació de tribus urbanes, que es movien amb ganes per tota la població.

Les mascotes protegien, i als animals de carrer defensaven amb deler dels perills que corrien.

Cada membre dels ‘’Mascoters’’ tenia la seua característica.

El seu cosí, Felipet, un skater molt dotat, patinava per la ciutat seguit per més d’un gosset.

Saltava escales i rampes, patinava de costat i fent girs de campionat, i tot sense fer trampes.

Els gossos el perseguien donant bots emocionats, i els cans abandonats fins la protectora el seguien.

Gos falder o coniller, chihuahua o fox-terrier, mastí o gos perdiguer, pastor alemany o gos rater.

Tots a Felipet adoraven, al skater perseguien, donar bots amb ell volien mentre sense parar lladraven.

Les colònies felines tenien la seua defensora. Anna la germaneta de Felisa, tots els dies anava a visitar-ne un parell per portar-los menjar. Els gats la coneixien i se l’estimaven tant com ella a ells. A Anna li agradava fer-se uns selfies amb els gatets.

Els gatets assilvestrats vivien a vora riu, allà tenien el niu on jugaven amuntonats.

Quan Anna arribava eixien de tots els costats, anaven amuntegats i cadascun d’ells miolava.

Es feia selfies amb ells per tenir-los controlats, eren presumits els gats i es llepaven per eixir bells.

Les fotos les guardava com si foren un tresor, en elles estava l’amor que pels felins demostrava.

Aquella estima pels animalets tenia una raó, la iaia Marieta. Aquella dona gran que sempre estava asseguda en la seua butaca preferida, fent anar dues agulles llarguíssimes fent punt de llana, s’havia criat en una granja envoltada d’ovelles, gallines, vaques i altres animalets i havia traspassat als seus nets un gran amor pels animals.

Feia sempre punt de llana per sentir el seu tacte, allò li recordava en l’acte el que havia fet amb gana.

Les ovelles que pasturava, les gallines quan cloquejaven, els galls presumits que cantaven, i els conills que allà criava.

Aquell amor als animals va transmetre als seus nets, i ells ara, molt satisfets, l’herència practiquen jovials.

El Víctor, el germà menudet segueix l’exemple de la iaia Marieta. Encara no està per anar pels carrers de Gandia buscant animalets perduts, però a casa...

Té cura dels conillets que la iaia allà cria, el Víctor sense mania alimenta els animalets.

Els porta pa dur i carlotes, aigua i un pinso fenomenal, i com un regal especial, de vegades els du garrofes.

La tribu dels Mascoters, però, no la formen sols familiars de Felisa. Hi havia un munt de membres de tota classe i color.

Hi havia un mascoter, el Toni, un amic d’escola, que era el primer en la cola per ser un aventurer.

Pel camp i pel riu anava buscant altres animals que no foren molt normals, no era això el que buscava.

Sargantanes i granotes, agafava amb profusió, i una vegada un camaleó va trobar entre les motes.

Pels canyars es perdia per veure si serps trobava, si alguna vegada li passava per a ell seria un gran dia.

Pepet, de malnom l’aviador, era un altre membre dels mascoters.

Li deien d’eixa manera per agradar-li els ocells, voldria ser com ells i volar per l’atmosfera.

Perseguir a l’oroneta, al teuladí i la cadernera, el colom de la vorera, la tórtora i la merleta.

Fins a la marjal volar i veure la blanca garseta, aterrar en la voreta i veure el coll verd nadar.

Apropar-se a vora mar i volar amb les gavines, ser un falcó d’ales fines o com un xoriguer caçar.

Explicació Falla Infantil

Blanqueta era la marinera experta en rescat marí.

Cada dia ella somiava en un barquet navegar i en la mar observar la fauna que l’ocupava.

Veure orques i balenes, jugar amb dofins juganers, calamars i polps lleugers i taurons de dents plenes.

De moment tenia cura de clòtxines i carrancs, no podia, per ser francs, fer navegació d’altura.

Sols un vaixell de paper permetre’s ella podia, però potser algun dia en tindria un sencer.

Un mascoter especial era Pere el somiatruites.

Com era un aprensiu no tocava cap bestiola, per això donava bola al somni inofensiu.

Tenia somnis fantàstics d’animals imaginaris, eren somnis diaris que per ells eren autèntics.

Dels unicorns cuidava, amb dracs que tiraven foc tenia més d’un divertit joc mentre amb ells volava.

Caçava cavalls alats, contra homes llops lluitava, tot això s’imaginava en els seus afers somiats.

Felisa a tots animava a cuidar els animals. Ella era protectora i a tots els protegia. A casa de vegades els portava per ensenyar-los el que allà tenia. Gats i gossos, ocellets i un munt de conillets. I un circuit per a hàmsters que ensenyava als amiguets.

Per uns tubs els feia passar, amb ells podia jugar i als visitants ensenyar

La banda més mascotera era una banda rapera.

Una banda desbocada cercava ocells especials, de colorets naturals i de vol en gran bandada.

Cuidaven lloros xerraires, i cotorres invasores de manades voladores, i altres ocells dels aires.

Als lloros els ensenyaven a dir moltes animalades, a insultar molt, debades, als que al seu costat passaven.

Eren la banda rapera els lloros i els rapers, corrien pels carrers divertint-se sense espera.

EnrEVeSsATS

Carrer Major gandia FALLA 2O25i Passeig

PrESiDEnTSALUDA 2O25

JuAn MoRanT FuSTeR

Falleres i fallers, per tercer any consecutiu em dirigisc a vosaltres com a president per convidar-vos a gaudir de la millor festa del món. La Falla Carrer Major i Passeig porta 97 anys de trajectòria, JA HEM FET HISTÒRIA. Hem aconseguit romandre en peu, i fins i tot remuntar pel que fa a la nostra posició econòmica i social. Aquesta ha sigut una tasca de tots i totes, però també un èxit que hem de gaudir i celebrar.

En primer lloc, vull donar la benvinguda a tots els nous membres de la nostra comissió, persones que feu encara més gran aquesta festa i aquesta falla. Il·lusions renovades que acollim any rere any amb els braços oberts.

Gràcies per confiar de nou en mi i en la meua executiva. Estic orgullós del que per a mi és el millor equip que podria tindre. Una executiva formada per gent compromesa i treballadora, resolutiva i lluitadora.

D’altra banda, enguany reinaugurem el nostre casal. Pense que cuidar i mantindre CASA NOSTRA és primordial per fer germanor i gaudir de la nostra festa, i açò ha sigut gràcies a l’esforç de tots vosaltres.

Per descomptat, he de manifestar com d’orgullós em sent de les nostres reines, padrines, acompanyants i president infantil, uns representants a l’altura d’aquesta GRAN FAMÍLIA.

La festa de les falles pot ser el bàlsam que la nostra societat necessita. Vivim temps complicats, convulsos, i es fa urgent traure somriures i donar alegries. I les falleres i els fallers, d’açò, en sabem més que ningú. Així doncs, tenim la responsabilitat i el deure de fer-ho. Que allò d’ENREVESSAT, siga únicament el títol escollit per donar veu a tants amics i amigues que col·laboren amb nosaltres. Que les nostres FALLES siguen un pont per a transmetre CULTURA, ART, GASTRONOMIA, SOLIDARITAT I FELICITAT.

Vull convidar a tota la comissió i a tota Gandia a VIURE les Falles 2025. M’agradaria que aquest any simbolitzara el ressorgiment d’un poble que sap que UNITS podem aconseguir allò que ens proposem.

M’acomiade amb el desig de continuar fent encara més gran la nostra FESTA i la nostra comissió. Bones festes i visca la falla Carrer Major i Passeig.

Reina de la Falla SALUDA 2O25

SaRai VILlaR NieTo

Estimades falleres i fallers de la nostra comissió: Hui, com a Reina de la nostra volguda falla, vull expressar l’emoció i l’agraïment que sent per representar esta gran família. Per a mi, és un privilegi immens que ompli el meu cor de felicitat, i amb cada acte i cada moment compartit, espere estar a l’altura de la responsabilitat i l’estima que este càrrec comporta.

Gràcies a tots els membres de la nostra comissió, des dels més menuts fins als veterans, per la vostra dedicació, esforç i afecte. Sense vosaltres, este projecte que és la nostra falla no seria possible.

Vos convide a tots a viure esta experiència al meu costat, a participar, gaudir i continuar creant records que quedaran gravats en els nostres cors. Que la música, el color del foc i l’alegria de la nostra festa ens il·luminen en este meravellós camí que tenim al davant.

Que visquen les falles i que visca la falla Carrer Major i Passeig! Amb tot el meu afecte.

Carrer Major gandia

i Passeig

a la nostra:

Reina de la Falla 2O25 a SaRai:

Ulls assossegats, lumínics, tendre el somrís a la cara nacrada, garlanda rosada li roda el cabell.

Carrer Major gandia FALLA 2O25

i Passeig

a la nostra:

Reina del Foc 2O25

NeUs MasCaREll BaRBerà

Espiga d’or, túnica sedosa

blau color gel, velada pel vent, besada pel sol.

Carrer Major gandia FALLA 2O25

i Passeig

a la nostra:

Reina de la Festa2O25 CaRLa PorQUEra JIméNEz

Març etern, cant floral, roig de cirera, esclat als jardins. L’aire versàtil acarona lleu la bondat de l’ànima.

Carrer Major gandia FALLA 2O25

i Passeig

a la nostra:

Reina de la Poesia2O25

BEaTRiz RuíZ MoMPó

Embolcallades les mans de belles consignes, s’atura un punt el dia sobre la teua criatura. Candor.

Carrer Major gandia FALLA 2O25

i Passeig

a la nostra:

Reina de l’Art 2O25

JoANa SERrAno PoNS

Natura, abstracció de la forma. Exordi. Soc fibra inicial, cercant la paraula sinuosa, polifonia al vent.

Carrer Major gandia FALLA 2O25

i Passeig

Padrina a la nostra: 2O25

ANA GiL MoRAnt

Penjada l’espurna al niu del fanal, sonen celestes les rimes. Canten a la jove de llavis taronja.

Carrer Major gandia FALLA 2O25

i Passeig

PrESiDEnT InFAnTiL SALUDA 2O25

FRAnCesc AlbuIxeCh EsCRivÀ

És un autèntic honor per a mi poder dirigir-me a vosaltres com a president infantil de la nostra Falla Carrer Major i Passeig. Ben aviat començaran aquests dies tan especials per a tots els fallers i falleres. És la culminació d’un any ple de somnis, d’actes i de molt d’esforç en equip. Amb la incansable María al meu costat, i el grup de Reines i acompanyants d’aquest any, gaudirem al màxim al casal i pels carrers de la nostra ciutat. Vos convidem a tots i totes a què ho feu amb nosaltres.

Aquesta Falla és una gran família, i com cada any, estem preparats per a viure-la amb molta il·lusió i alegria. A mi m’agrada tirar coets i sentir l’explosió que ens fa vibrar l’ànima i veure com el cel es tenyeix de colors en l’esclafit de cada petard. I també m’encanta la música, aquella que ens fa ballar al carrer, a cada cercavila i que ens uneix a tots, siguem grans o menuts.

Carrer Major gandia

i Passeig

He de dirigir-me als xiquets i xiquetes de la comissió, ja que som juntament amb els joves, els que donem vida a la festa, els que hem de fer seguir les tradicions, i engrandir-les. Som els responsables de continuar fent gran la nostra falla, amb els nostres somriures, feina i la nostra il·lusió. Junts continuarem fent créixer l’esperit faller que ens envolta i mantenint viva la màgia de les nostres festes Josefines. Gràcies a totes i tots els que feu possible que la Falla Carrer Major i Passeig siga un lloc especial, ple d’amistat i alegria. Ens espera un any de grans moments, de passió per la nostra festa, i, sobretot, de moltíssima diversió!

Visca Gandia! Visquen les falles!

I visca la Falla Carrer Major i Passeig!

Reina de la Falla InFAnTiL SALUDA 2O25 MaRÍa ALMiñaNA PaScuaL

Hola, soc María i és per a mi un gran honor representar a la nostra comissió com a Reina de la Falla Infantil. És un orgull immens poder dirigir-vos aquestes paraules, un somni fet realitat que viuré amb tota l’estima del món. Estic plena d’alegria i d’il·lusió, i espere que junts gaudim d’unes Falles inoblidables, plenes de tradició i festa.

M’encanta la màgia de les Falles, el so de la música, l’olor de la pólvora i la germanor de la nostra gran família fallera. Ser la vostra Reina de la Falla Infantil és un regal que mai oblidaré, i estic desitjant compartir amb tots vosaltres els moments únics que ens esperen enguany: la plantà, el bateig, les cercaviles, els sopars al casal, la nostra ofrena a la Mare de Déu i, per descomptat, la cremà, que posa punt final a un cicle, però encén l’esperança d’unes noves falles.

Les Falles són més que una festa; són una tradició plena de vida, cultura i sentiments que ens uneixen. Com a Reina de la Falla Infantil, em compromet a representarvos amb orgull i a gaudir al màxim cada acte i cada moment que compartim.

Amb tota la meua estima, vos convide a viure unes Falles plenes de màgia i d’il·lusió.

Visca la Falla Carrer Major i Passeig i visquen les Falles!

Major gandia

i Passeig

a la nostra: InFAnTiL

Reina de la Falla2O25 a

MaRÍa:

Carrer Major gandia FALLA 2O25

i Passeig

Ocell alegre i gosat de plomatge bru, tacat, més xerraire cada dia, mai poregós ni mesell, ets dels infants alegria i lleu pesar del vell.

a la nostra: InFAnTiL

Reina del Foc 2O25

ValeNTiNA JORdà MiCó

Pel passeig, pels carrerons, oh tafaner de naixença, sempre ton goig recomença i no oblides ni els racons.

Carrer Major gandia FALLA 2O25

i Passeig

a la nostra: InFAnTiL

Reina de la Festa2O25

JiMEna GaRCía CamaREllEs

Veus la que el teu cor adora? En aquell moment, és clar!, seduït ens vol deixar. I, a penes et veu volar, la branca d’arbre t’enyora.

Carrer Major gandia FALLA 2O25

i Passeig

a la nostra: InFAnTiL

Padrina 2O25

CanDEla GonZÁleZ BaRToL

Olor de pluja propera, tempesta que el paisatge espera. Enmig del gran enrenou, com un punt de groc llimona, volava... una papallona!

Carrer Major gandia

2O25

i Passeig

MANteNIdorSALUDA 2O25

ALeJanDRo

S

iGNes CaNEt

El nostre mantenidor és un jove faller que pertany a la nostra comissió, a la que aporta la seua alegria i vitalitat i el seu permanent somriure.

A aquest estudiant d’enginyeria de disseny industrial, li agrada la calma de la mar i eixir a pescar. Escoltar música és la seua passió.

És un faller de cap a peus, dels que gaudeix i fa gaudir a qui l’envolta. Enguany, a més de desenvolupar la tasca de mantenidor, és el Delegat de Cremà i de Cavalcada.

Les nostres reines i tota la comissió gaudiren amb el seu manteniment sincer, personal i emotiu, en el dia de la Presentació. Presentació que va versar sobre el cinema: Doncs bé, igual que en les bones pel·lícules podem gaudir de grans personatges masculins, en el nostre mantenidor podríem trobar similituds amb l’intel·ligent i creatiu Birdman, amb l’aventurer Indiana Jones, o amb els idealistes protagonistes del “Club de los poetas muertos”, ja que li encanta passar temps amb els seus amics i gaudir la vida.

Algun, o tots aquests trets, van encisar a la nostra reina de la falla, Sarai, i s’han fet més que amics.

Alex, t’augurem una memorable trajectòria fallera i et desitgem un esplèndid futur personal i professional.

a les nostres:

Falleres Majors Gandia 2O25

Primer instant.

Avui concert solacer al llit del riu. Miracle alegre.

Terra primaveral.

Anell, cercle daurat.

Perfums, sabors i colors. Somni d’aventures diluïdes. Nus a la gola. Afectes i efectes.

ARiADna Apio BeNEdictO

Fallera Major Gandia

Fallera Major Infantil Gandia

Carrer Major gandia FALLA 2O25

i Passeig

ReCOMpeNSeS i PREmiS

RECOMPENSES

GESMIL D’ ARGENT FDF

Juan Grau Vercher

GESMILS D’OR FDF

Cristina Soler Aparisi

Laura Soler Aparisi

PREMIS FALLES DE GANDIA 2024

1r Premi Falles Secció 1ª

Premi Enginy i Gràcia Secció 1ª

3r Premi Falles Infantils Secció 1ª

1r Premi Escena Ecològica

1r Premi Escena LGTBI

5é Premi Emissió Fallera

3r Premi Festival Musical Infantil

61é Premi a la Promoció de l’Ús del Valencià en els Llibrets de Falles (Atorgat per la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport)

ExECutiVa

i DeLegacIOns

EXECUTIVA 2025

Juan Morant Fuster

Patri Máñez Villanueva

Manolo Gil Camarasa

Victoria Arnal Peyró

Ximo Mompó Perelló

Maite Bartol Perales

Laura Soler Aparisi

Ana Gil Morant

Toni Albors Orengo

Paqui Escrivá González

Paola Castelló Verdú

Juanje Canet Mascarell

Guillermo Sancho Ferrer

Gerard Faus Poquet

Angel Villajos Nieto

Mara Boix Fort

ÀREA PRESIDÈNCIA

Presidenta d’Honor – Mariles Azcón Malonda

President - Juan Morant Fuster

Vice Presidenta 1ª - Patricia Máñez Villanueva

Vice President 2n - Manolo Gil Camarasa

ÀREA SECRETARIA I CULTURA

Secretària - Victoria Arnal Peyró

Vice Secretaris - Antonio Albors Orengo i Laura Soler Aparisi

Delegat de Llibret - Toni Albors Orengo

Delegació de Llibret: Vicky Arnal Peyró,

Laura Soler Aparisi, Toni Parra Pastor, Silvia

Súñer Romero, Sarai Villar Nieto, Blanca

Toribio Ródenas, Neus Mascarell Barberá

Delegat d’Emissió - Toni Albors Orengo

Delegada de Informatiu – Victoria Arnal Peyró

Delegat de Curtmetratge – Joan Pérez Marí

Delegada del Programa de Protecció de Dades – Leticia Martínez Perelló

Delegat de Teatre – Toni Albors Orengo

Delegada de Xarxes Socials – Paqui Escrivá González

Delegació Xarxes Socials – Laura Soler

Aparisi, Patri Máñez Villanueva, Mónica

Aragonés Montero

ÀREA ECONÒMICA

Tresorer - Ximo Mompó Perelló

Comptadora - Ana Gil Morant

Loter - Joaquín Vicente Jorge Sarrió

Delegat Publicitat - Juanje Canet Mascarell

Delegat d’Arreplegà – Paco Almiñana Gregori

ÀREA FESTES

Delegada de Festes - Maite Bartol Perales

Delegada de Protocol - Laura Soler Aparisi

Delegació de Festes: Patri Máñez Villanueva, Angel Villajos Nieto, Mara Boix Fort, Leticia

Martínez Perelló

Delegat de Cavalcada - Alejandro Signes Canet

Delegació de Cavalcada: Sarai Villar Nieto, Blanca Toribio Ródenas, Iván Signes Canet, María Guerrero Escrivá, María Morant Toribio, Joana Serrano Pons

Delegada Artística - Silvia Martí Palonés

Delegació Artística: María Guerrero Escrivá, Mara Boix Fort, Inés Blay Súñer, Blanca

Toribio Ródenas, Marina Morant Carbó, María

Morant Toribio

Delegat de Jocs - Toni Mafé Pla

Delegat de Banda de Música – Sergio Poveda Amador

Delegat d’Events - Juanje Canet Mascarell

Delegats de Joventut - Gerard Faus Poquet i Guillermo Sancho Ferrer

ÀREA MONUMENTS FALLERS

Delegat de Monument – Manolo Gil Camarasa

Delegat de Plantà – Borja Gil Morant

Delegació de Plantà: Tono Miñana Alfaro, Gerard Faus Poquet, Guillermo Sancho Ferrer

Delegat d’Escena Ecològica – Toni Albors Orengo

Delegat d’Escena LGTBI – La Comissió

Delegat de Cremà – Alex Signes Canet

ALTRES DELEGACIONS

Delegada de Casal - Paqui Escrivá González

Delegació de Casal: Paola Castelló Verdú, Alex Fuster, Lucas Serralta Garrido, Mara Boix Fort, Laura Soler Aparisi, Ignasi Faus

Atienza, Monica Aragonés Montero, Borja

Gil Morant, Guillermo Sancho Ferrer, Ana Gil

Morant, Manolo Gil Camarasa, Patricia Mañez

Villanueva, Alfonso Antequera Camarena

Delegat de Cuina - Aniceto Prieto Álvarez

Delegació de Cuina: Ximo Mompó Perelló, Rosma Gilabert Lanáquera, Ricardo Mascarell

Catalá, Mónica Barberá Egea, Juan Signes

Solbes, Charo Canet Mascarell, Salva

González Conca, Mila Coll Vicens

Virrei de Les Indies – José Manuel Molero Bayarri

Membres Assemblea JLF – Juan Morant Fuster, Victoria Arnal Peyró, Maite Bartol Perales

CoMISSiÓ MajoR

“Fe d’errades del 2024: El faller Ximo Sayas Martínez hauria d’haver figurat en el cens del llibret del 2024”.

Fernádez-Arroyo López Beatriz

Ferrer Climent Chelo

Ferri Miralles Juan Enrique Ferri Nieto Juan Figueres Ribera Adela Fort Martí Gracia Fortea Casañ Miguel Angel Franco Pérez Carmen Fuster Del Rio Aleix Fuster Simó Vicenta García Alemany Carlos Gil Camarasa Manolo Gil Morant Ana Gil Morant Borja Gilabert Lanáquera Rosma Giner Lloret Conchín

Gómez Deusa Ricardo González Conca Salvador González Ginestar Salvador Gorrita de Zúñiga Katino Gorrita De Zúñiga Lorena Gorrita De Zúñiga Reyes Gorrita Vida Irene Gorrita Vida Nerea Grau Vercher Juan Gregori Pérez María Anna Guerrero Escrivá María Guerrero Escrivá Paula Guillem Cardona María Hernández Orquín Roseta

Huarte Llopis Irene

Iglesias Pérez Loreto

Illan Ruíz Fran Jiménez Franco Laura

Jordá Jiménez Carlos

Jordá Jiménez Miguel Alejandro

Jordá Tendero Alba

Castelló Estornell Manuel

Castelló Verdú Paola Cháfer García Jesús Cháfer Giner Marta Chorfi Fátima Coll Vicens Mila Conca Castelló Carmen Conca Castelló Concha Conca Castelló Rosa Creix Barrionuevo Juan Dalmau Estruch Anaïs De Ancos Gasque Iker De Ancos Gasque Paula De Zúñiga Alfonso Gloria De Zúñiga Alfonso Rosa Deusa Bañuls María Domenech Llácer Juanjo Domínguez Camarena Lorena Durá Molero Marcos El Outari Hayat Ennechat Essalha Escolano Escrivá Carmelo Escrivá Gonzalez Paqui Estruch Contreras Mila Estruch Fort Marcos Estruch Fort Lídia Estruch Pastor Gabi Faus Atienza Ignasi Faus Lopez Magda Faus Moncho Amadeo Faus Roig Salvador Faus Pardo Noelia Faus Poquet Amadeo Faus Poquet Gerard Fayos Micó Noah Felis Vidal Simón Femenía Climent Julia

López Amparo

Alborch

Peiró Ernesto

Alborch

Albors Orengo Antonio

Almiñana Gregori Paco

Andrada Torres Antonia

Andrés Pérez Mª Amparo

Antequera Camarena Alfonso

Aparisi Úbeda Mª Carmen

Aracil Morera Maite

Aragonés Montero Mónica

Arnal Peyró Vicky

Artés Nicolás

Arnau

Arnau Lorente Natxo

Artés Faus Mayca

Azcón Malonda Mariles

Barberà Egea Mónica

Bartol Perales Maite

Benavent Martínez Christian

Beltrán Alandete Mar

Benlloch del Pino Pepe

Blay Barberá Samuel Blay Súñer Inés

Bodí Faus Pablo Boix Fort Mara Boix Lloret Vicente

Cabrera Llácer Héctor

Camarelles Azcón Mariví

Camino Costa Cristian

Canet Martí Gema

Canet Mascarell Charo

Canet Mascarell Juanje

Canet Miret Ausias

Canet Miret Hugo

Caravaca Mompó Ausias

Carbó Fayos Ester

Escrivá Vicente

Casanova

Casanova Romero Jorge

Molero Bayarri José

Miret Aparisi Alicia Miret Aparisi Nuria

Miñana Pérez Joaquín

Miñana Alfaro Tono

Micó Cuesta Raquel

Mayor Medina Xavier Merí Ramón Xavier Merino Costa Ana

Mascarell Catalá Ricardo

Mascarell Barberá Neus

Martínez Ruíz Francisco

Martínez Perelló Leticia

Martínez Peiró Hugo

Martínez Pascual Raquel

Martínez Agulla Ainhoa

Martín Molero Alba

Martí Wennberg Tomás

Martí Vives Ana Cruz

Martí Palonés Silvia

Martí Masón Claudia

Marí Torres Roser

Marí Picornell Rosalía

Máñez

Villanueva Patricia

Mafé Pla Toni

Maldonado Rojas Cristina

Montagud Pérez Irene Montesinos Jorge Borja Moragues BlascoSalvador Moragues Morant Aina Morant Aparisi Suni Morant Carbó Gonzalo Morant Carbó Marina Morant Fuster Gracia Morant Fuster Juan Morant Fuster Silvia Morant Toribio María Morell Andrés María Moreno Martí Natxo Nácher Moll Paula Nácher Torres Alejandro Navarro Tébar Lourdes Navas Granados Masche Nieto García Inma Ochoa Cháfer Noelia Palmer Pérez Ana Palonés Miñana Dolores Parra Pastor Antonio Pascual Lorente Alicia Pascual Ramírez Ángel Pascual Ruíz Mª

Rodríguez Soler Gabriel Romero Quiles Xaro Romero Sanchís Sonia Ruíz Mompó Beatriz Sabater Martín Edel Sanchis Ferrer Mar Sancho Ferrer Guillermo Santapau López Carlos Santiago Bertó Marién Sanz Fuster Benja Sastre Ripollés Vicente

Rodríguez Martín Matías

Rodríguez Gorrita Ximo

Rodríguez Gorrita Hugo

Lorente Morant Adela Losa Nácher Claudia

López Moreno Mar

Llorca Estruch Víctor

Bautista

Llorca Escrivá Juan

Llorca Climent Herme

Llopis Costa Luisa

Laporta Sendra Pedro

Jorge Sarrió Mariola

Jorge Sarrió Joaquín V.

Monserrat Alario Aida Monserrat Alario Karen Monserrat Salcedo María

Esther Mompó Miret Aitana Mompó Miret Milan Mompó Perelló Rosa Mompó Perelló Ximo

Manuel Molero De Zúñiga Blanca Molero De Zúñiga Carla Molina Seguí José Luís Moll Balaguer

Francisca Pasquale Troncoso Camila Peiró Ferrando Antoni Peiró Sevillano José Miguel Pelegrí Cabanilles Ángela Pérez Marí Joan Salvador Pérez Orengo Juanjo Pérez Vilaplana María Porquera Jiménez Carla Pous Morant Paqui Poquet Estevan Mª Carmen Poveda Amador Sergio Prieto Álvarez Aniceto Prieto Gilabert Romina Prieto Viera Victoria Puente Alborch Alejandra Puente Alborch Ausias Puente Funes Javier Puente Funes Daniel Rezzoug Nazha Ródenas Salas Leticia

Zaragozá Gil Elma

Vlaseva Ina

Villar Nieto Sarai

Villajos Nieto Ángel

Villajos Nieto Alba

Vidal Peiró Paula

Vidal Palmer Verónica

Vidal Palmer Ana

Vidal González Carla

Vidal Carrals Fernando

Vida Monzonís Irene

Verdú Montaner Fernando

Ventura Esteve Ana

Valcárcel Blasco Marta

Twitchin Reuben Charlie

Torregrosa Castella Raúl

Toribio Ródenas Blanca

Toribio García Fernando

Toribio García Esther

Tomás García Paula

Todolí Giner Lucía

Tarrazó Perelló Javier Tendero Jerez Olga

Súñer Romero Silvia

Suárez Andrada Joan

Suárez Andrada Arnau

Soucase Furió Carmen

Soliva Perelló Toni

Palomares Vicente

Soler

Soler Aparisi Laura

Soler Aparisi Cristina

Signes Solbes Juan Signes Soler Ximo

Signes Aparisi Ximo Signes Canet Alejandro Signes Canet Iván

Server Falgás Pepe

Serrano Pons Marc

Serrano Pons Joana

Serralta Garrido Lucas

Sebastiá Morant Pepa

Sayas Martínez Ximo

CoMISSiÓ InfAnTil

Vidal Ernesto

Escrivá Francesc

Alborch

Almiñana Pascual María Arnau Artés Pablo Barber Nevado Irene Blay Súñer Cayetano Burguera Cloquell Daniel Caballer Domínguez Lara Caballer Domínguez Elsa Canet Álvarez Eireen

Alborch Vidal Elena Albuixech

Cháfer Prieto Álvaro Cháfer Prieto Martina Condiño Todolí Manu De Ferranti Seguí Claudia Doménech Morell Claudia Escolano Iglesias Vera Escolano Iglesias Mara Escrivá Ochoa Sandro Faus Aragonés Eric Faus Aragonés Vega Faus Domínguez Salva Fortea Llopis Gael Fuster Escolano Alejandra Fuster Escolano Samuel García Camarelles Jimena García Pellicer Júlia González Bartol Candela González Sanchis Rocío Hernández Deusa Isabel Hernández Deusa Jesús Illán Monserrat Celia Jordá Micó Valentina

Martín Molero Diego Miralles Campanario Valeria Montesinos Rodríguez Jimena Montesinos Rodríguez Megan Moreno Vidal Darío Moreno Vidal Vera Negral Moragues Sofía Parra Andrés Paula Parra Andrés María Peiró Merí Júlia Pérez Jiménez Adriana Pérez Martínez Roberto Peris Soler Raúl Poveda López Juan Sancho Aparisi Naiara Sanz Ivanova Thiago Sastre Villajos Triana Sayas Monserrat Adrián Signes Soler Mar Soldevila Sanmateu Adrián Soldevila Sanmateu Guillermo Soler Monserrat Martín Soler Monserrat Nicolás Soler Monserrat Alejandra Soliva Hernández Ausiàs Soliva Hernández Mauro Tarrazó Vidal Oriol

La xARxa EnREVeSSadA

de la nostra Comissió: Art, esforç i germanor

A vegades, la vida cultural d’una ciutat és com un gran puzle, ple d’elements que encaixen amb més o menys gràcia. L’any 2024 va començar imponent per a la nostra comissió. Un exemple perfecte d’aquest entramat: un seguit d’activitats enrevessades però fascinants, on la tradició i la innovació, la cultura i la diversió, han teixit una xarxa d’experiències úniques per a tots, falleres i fallers del Carrer Major i Passeig. Comencem?

Febrer es vesteix de Falles: Cridà, Cavalcada i tradició. És durant aquest mes que l’activitat fallera arriba al seu màxim esplendor, amb un calendari ple d’actes emblemàtics que ens recorden que el foc, la música i la germanor estan a punt de conquistar els carrers.

Les reines, els presidents, les falleres i els fallers viuen el primer cap de setmana de febrer amb expectació. Les Falleres Majors i l’Alcalde de la ciutat criden i conviden, des del balcó de l’Ajuntament, a gaudir de la festa gandiana per excel·lència, i ho fan ben fort: “Visca Gandia i visquen les Falles!”

Un altre punt àlgid del mes de febrer va ser l’Informatiu Faller i l’Emissió, que es van convertir en una finestra oberta i crítica, dinàmica i còmica de l’activitat social, política i fallera gandiana. Vam aconseguir transmetre l’essència del que es demana amb aquestes dues activitats i vam ser premiats per la nostra Emissió.

La següent gran cita del mes va ser la Cavalcada, un dels actes més creatius i esperats. Amb disfresses plenes de color i comparses carregades d’humor i crítica, la nostra comissió va presentar un espectacle que va arrencar rialles i aplaudiments dels espectadors, sobretot quan les nostres màximes representants van desfilar amb l’orgull de qui pertany a la falla que les ha vist nàixer i créixer.

Entre versos i dolçaines: una nit d’albaes inoblidable. La nit d’albaes va ser, un any més, un recordatori de per què les Falles són molt més que una festa: són una celebració viva de la cultura, la tradició i les emocions compartides. Amb cada vers cantat i cada nota tocada, les albaes no només van honrar les nostres Reines, Presidents, Padrines i Fillolets , sinó que també van encendre en tots nosaltres la flama d’un Març Faller.

Quan arriben els quatre dies de Falla a la nostra ciutat, Gandia es transforma en una explosió de llum, olor de pólvora i emoció. A la nostra comissió va començar com sempre, amb els nervis i l’alegria d’un any sencer de treball que, per fi, cobrava vida als carrers del nostre barri. Cada acte, des de la Plantà fins a la Cremà, va ser un reflex del nostre amor per la festa i de la germanor que ens unix.

El segon dia de Falles la vida ens va regalar una sorpresa inoblidable: Entre les rialles i el soroll de les disfresses, Borja aparegué. Mai podrem oblidar el millor regal que va tindre la nostra Reina de la Falla i tots els fallers i les falleres que tant volem a la seua família.

“És el meu segon moment preferit d’aquestes falles, perquè dues persones que estimes, et porten l’arc, distintiu de la nostra falla, per arribar i fer l’ofrena. Anar acompanyada de mon pare i el meu germà i poder pujar amb ells, va ser… indescriptible.” Ana Gil Morant, al seu acomiadament la nit de Sant Joan.

Foc de renovació: la nit de Sant Joan. La nit de Sant Joan no només va ser una celebració de tradició i transició, sinó també una nit d’unió, on comissió i representants van renovar el seu compromís amb les Falles. Es va brindar pel futur, per tot el que vindrà. Les rialles i l’alegria es van estendre fins a altes hores de la matinada, en una nit que, com sempre, serà recordada com el perfecte punt de partida per a un nou cicle faller.

“Hui vull donar les gràcies en especial a Juan, el meu president, a Pablo el meu company i amic, i com no a la meua amiga, companya, partidora de pentinats i, per sempre, la meua Reina Major, Ana, gràcies per tots els moments viscuts al vostre costat, heu fet d’aquest un any espectacular.” Candela González Bartol, Reina de la Falla Infantil 2024

I quan arriba l’estiu, què fem? Doncs NO PARAR… Campionat de Pàdel, Concurs de Fideuà, Proclamació…

Al llarg dels mesos, les nostres activitats socials han fet vibrar la comissió (el barri i el casal). El III Concurs Amateur Fideuà de Gandia by Chef Amadeo, s’ha establit com un dels reclams turístics de Gandia. El seu èxit ha sigut irresistible, ja que cada any hem aconseguit superar el nombre de participants i d’assistents a aquest gran esdeveniment del qual tots i totes ens sentim molt orgullosos. El nostre Faller, Amadeo Faus, posa el seu incomparable segell i esforç, i l’expectació que va alçar amb la seua fideuà gegant cuinada en directe i retransmesa per mitjans de comunicació estatals, va posar la guinda al millor esdeveniment que la nostra comissió ha pogut desenvolupar al llarg dels seus 97 anys de vida. El suport de les autoritats locals és, sens dubte, valuosíssim, i com no, les falles i els seus representants van voler acompanyarnos. Enhorabona als guanyadors!

Acomiadem l’estiu: Proclamació.

Amb aquestes paraules del nostre President la nit de la Proclamació de Reines i Padrines, volem transmetre com d’especial va ser aquella nit d’agost:

“Personalment, celebre la germanor, les ganes i el comboi que suposa un sopar a l’estiu que ens reunix amb amics i familiars; celebrem la Proclamació oficial de les nostres Reines per al 2025, celebrem la il·lusió que tenim per fer falla, per fer festival infantil, per sopar cada divendres al casal, per muntar una presentació a l’altura de falleres i fallers com vosaltres, per que comence el campionat de jocs…en definitiva, estem de celebració, per tot allò que envolta i ens porta la festa més meravellosa que tenim.”

Juan Morant Fuster, President.

Encara que a l’estiu no va haver-hi descans, la tardor sempre és sinònim de reinici: Un reinici per als fallers amb activitats que no només mantenen viva la flama de la festa sinó que també unixen la comissió de l’alegria i el bon humor en moments especials.

Aquest any setembre i octubre han sigut mesos d’intensa activitat, amb esdeveniments que han destacat per la seua importància: Presentació FFMM, Fira i Festes de Gandia i preparació, organització i assajos amb un ritme trepidant, perquè el 6 d’octubre la Falla Carrer Major i Passeig es vestia de gala per a exaltar a les seues Reines i Padrines, així com a les corts d’honor infantils i majors.

El punt àlgid de la Presentació va arribar amb el Manteniment. Alejandro Signes Canet va ser l’encarregat d’aquest moment solemne i emotiu tradicionalment, però també divertit i màgic gràcies a les seues paraules escollides, plenes de significat i sensibilitat, amb eixe punt d’humor que la seua personalitat transmitix.

“Ara ja estic ací, en el lloc “de cuyo nombre no quiero acordarme” i no durarà aquest manteniment tant com Don Quijote de la Mancha però sí vos contaré qui són les nostres protagonistes d’aquest dos mil vint-i-cinc.

Quatre xiquetes i sis joves molt volgudes per tots nosaltres, i si no sabeu qui són, són les que amb la seua passió per la nostra festa fan que cada racó del casal estiga ple d’alegria i germanor.” Introducció del Mantenidor, Alejandro Signes.

“Eres la germana que tots voldríem tindre: Guapa, divertida, treballadora, responsable, però per damunt de tot, eres TOT COR. (…)Sabem que eres constant i lluitadora i que aconseguiràs tot allò que et proposes en la teua vida. Tata, NO CANVIES MAI!!!!

DE AQUÍ A MARTE, ET VULL!!” Juan Ferri Nieto, paraules dedicades a Sarai.

“(…)gràcies per representar a la nostra falla amb l’alegria, l’entusiasme i l’elegància que et caracteritzen. T’anime a que no deixes de somriure sempre que pugues (…)mai pergues la teua actitud positiva que tant ens contagia a tots en la falla.” Víctor Llorca Estruch, paraules dedicades a María.

Desembre no va poder començar amb més força. El primer cap de setmana celebràvem el 44é Concurs de Paelles de la Falla Carrer Major i Passeig. L’èxit d’assistència, i per tant, la diversió i el comboi estaven més que assegurats.

I ara sí posem punt i final a aquesta narració amb un dels moments més inoblidables que vivim les falleres i fallers, les mares i pares de xiquetes i xiquets, que transformen un dur i intens treball de mesos en màgia, emoció, orgull, plors i somriures. ABRACADABRA!! El nostre Festival Musical Infantil, de nou complia les expectatives amb nota excel·lent. L’esforç, les moltíssimes hores d’assaig i les ganes infinites dels nostres xiquets i xiquetes van fer que TOTS els espectadors al Museu Faller cridarem amb ells:

CARRER MAJOR I PASSEIG, HEI!!!!

Així doncs, un any més, les nostres Falles han estat una mostra vibrant de la rica tradició cultural, artística, gastronòmica i festiva de Gandia, naturalment, amb activitats per a totes les edats i gustos. Hem demostrat que, fins i tot quan tot sembla complicat i ple de nusos, l’important és gaudir del viatge. Aquest mosaic de vivències ens recorda que l’enrevessat forma part de la vida, i que sovint, el plaer està en intentar desxifrar-ho.

ComercialGALERIA 2O25

AGRaïMEntS

L’Associació Cultural Falla Carrer Major i Passeig, vol agrair la col·laboració de totes les firmes comercials que ací s’anuncien, així com el temps i esforç que han dedicat els col·laboradors literaris i els dissenyadors creatius, ja que són els que han fet possible la materialització d’aquest llibret. Moltes gràcies a totes i tots!

Carrer

Major gandia

i Passeig

Rosa Fallera Indumentaria regional